Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Ja han començat. I es fita la cridòria d’una hora lluny. Fulls volants en rius de tinta diària, anuncis regalats camuflats de notícia, tertulians que bramen com si s’acabés el món i editorials papals de missa diària que pontifiquen el bé i el mal. Són els altres piquets, si. Quotidians, retribuïts i ben pagats, i dels què se’n parla poc. Piquets preventius i coercitius; alarmants i alarmistes; unànimes i unidireccionals; que pretenen sacsejar i violentar el dret de vaga. I que han trigat ben poc en surar.

Tan bon punt es va anunciar la vaga al transport públic de Barcelona –a la que s’ha sumat també un sector del taxi- els contrapiquets van ressorgir amb virulència. Cridaners per veure si ens fan callar. Motiu de fons, abduïda excusa adduïda i roc a la faixa: la coincidència amb la barrila del World Congress Mobil. D’aleshores ençà, tota l’artilleria verbal i escrita dels mass media del poder dispara ràfegues, llença mentides, acoquina el personal i bloqueja els accessos a la lliure informació sobre la vaga de la plantilla de busos i metro. Apagada informativa desfermant l’habitual vocabulari patològic, mostrant escàs rigor analític i palesant la nul·la voluntat d’explicar el moll de l’os del conflicte sociolaboral. Conflicte que arrela en la pèssima gestió d’una direcció de TMB –folrada de sous públics estratosfèrics i plans de pensió per pixar colònia- incapaç de complir la paraula dita i signada. Van dir que no retallarien serveis i han suprimit línies senceres. Van dir que complirien el conveni i no han fet res més que vulnerar-lo. I, de passada, han apujat el bitllet senzill un 38%. Això si, als turistes del bus turístic només un 4,5%. No fos cas. Que per alguna cosa som a Barcelona: aparador de farses, boutique d’estafes i marca de tafurers professionals disseny-mascle-alfa: amoixen enfora, maltracten portes endins.

I tot i així, sants ovaris, la culpa –la culpa mediàtica- és dels treballadors i treballadores, sotmesos a judici informatiu, paral·lel i sumaríssim sense cap dret a defensa. Adjectius matussers i anàlisis primaris –per no dir primitius- que atien els més baixos instints de la condició humana, que pretenen anul·lar tota solidaritat i que cerquen estats d’opinió que acaben com acaben; en la santa foguera de la santa inquisició. Poca broma. Als treballadors del Prat que van ocupar les pistes se’ls va voler jutjar per “sedició” a l’Audiència Nacional. Als controladors aeris -remember contrarevolution?- se’ls va militaritzar.

Tornen a ploure mentides, via figura del sometent-tertulià, i no és pas cap novetat. Des de Mèdia.cat, arran de les retallades anunciades per Zapatero el maig de 2010, ja es va analitzar la justificació mediàtica i la legitimació axiomàtica (“necessària, ineludible, inevitable”) de les retallades, ancorades en el “there is no alternative” (TINA) parit per Margaret Thatcher. Militar dama de ferro que concebia la informació com a plom. I a plom cau el plom darrerament. La darrera vaga general, la del 29S,  també ho va tornar a demostrar: com es fabricaven consensos antisocials i com es construïa una opinió publicada que només produïa i reproduïa els interessos de les elits, presentant com interessos generals i universals el que eren purs interessos privats d’una minoria. Decalatges del qui paga mana, la desigualtat té qui la mesuri. Mentre el suport a la vaga general rebia una adhesió social superior al 50%, m’atreviria a escriure que la traducció d’aquell suport popular explícit en les tertúlies públiques i privades, matinals o nocturnes, no va passar del 3% en el país del 3%. Ja se sap. Pluralitat jibaritzada. Esmicolada. Esparracada. Muda, sorda, cega. Inexistent.

Res nou dessota el cel gris de la manipulació. De fet, poca originalitat. Assistim un cop més a la revisitada ‘fórmula de la vall de Mohawk’, que Noam Chomsky analitza en la seva radiografia de la història de la propaganda. Pennsilvània. 1937. La vaga a l’acer és indoblegable. Dos mesos ininterromputs de lluita obrera. Però la patronal aprofundeix en els mètodes científics per a trencar una vaga i descobreix, després de dècades de pistolerisme patronal, un poderós estri: les campanyes de premsa. Quatre portades, la vaga cau i les fàbriques reobren. Cinc mentides, tres biaixos i quatre estigmes: victòria. Tal com pretenen que passi avui, ara i aquí, amb la vaga convocada a TMB. Argumentari de ritual habitual: que malmet l’economia, que s’enfonsa el país, que degrada la imatge de Barcelona, que fot el poble, que els salaris són massa alts. Sempre la mateixa lletania, que esgota. Florido Pensil obligat avui a declinar 1000 cops “la va-ga és una ir-res-pon-sa-bi-li-tat in-so-li-dà-ria”. Por el Imperio hacia Dios. Dictacràcia, democradura.

I és que la lletania perllongada de Mohawk és així: l’ombra allargada de l’incombustible piquet de premsa patronal neuròtica. Que s’alimenta de la inèrcia de l’obediència instal·lada a les casernes. Perdó, a les redaccions i les televisions de la guerra de la informació. Ara bé, si la memòria sempre és antídot caldrà recordar als alenadors de tot oblit que el febrer de 1918 Barcelona es va quedar literalment a les fosques per poder fer una mica de llum sobre el futur. La vaga de La Canadenca, rere morts i 3.000 detinguts, va conquerir la jornada de 8 hores. Jornada que avui ja és quimera en algunes subcontractes telefòniques de casa nostra que s’exposaran al mundialístic congrés de mòbils mundials.

Sant tornem-hi de nou, doncs. Vendre fum, atiar el foc de la cultura de la por i posar-se la disfressa de bomber quan s’és piròman. A pals amb la pastanaga i posem-nos el casc, que qui va fer el malalt pretén vendre ara l’hospital (privat) via Felip Romanones Puig. Vés. En el país on el goril·la és blanc i la Mare de Déu negra, tot va al revés encara. Dicotomia i antagonia, caldria salpebrar-ho tot amb els dubtosos motius que concorren per estar orgullosos de la capitalitat barcelonina del congrés eucarístic del mòbil. Hòsties. Un altre ‘gran esdeveniment’ que només genera riquesa privada i privatitzada, que promou una indústria devastadora –que li preguntin al poble congolès, espoliat en l’extracció del coltan; o als treballadors xinesos que es debaten entre fabricar Iphones o suïcidar-se- i que, als Països Catalans, fomenta les condicions de treball més draconianes i precàries a base de subcontractes. Quan paga la ciutat realment i que en rep de veres? Estaria rebé que es fessin públics els balanços fiscals opacs d’una trobada finançada també amb recursos públics però que clou indefectiblement en guanys privats.

Sia com sia, la història, això xiulen els que saben, és com una profecia. Per allò que no ha estat, anuncia el que serà. Si Barcelona es va quedar a les palpentes per conquerir les 8 hores ara fa cent anys, potser caldrà que s’aturi per defensar uns serveis públics més que amenaçats. La paradoxa és sempre igual des d’Antígona i Espartac: només desobeint s’avança. Tanques el carrer però obres el camí.

Dos punts i punt i seguit. D’opinió subjectiva: potser el que degrada la imatge de Barcelona és una empresa pública que maltracta i enganya els treballadors; una alcaldia que per no tenir no té ni paraula; i una TMB amb 523 directius fora de conveni que costen milions i milions d’euros cada any. No hi ha pas gaire motiu d’orgull i si de vergonya, pròpia i aliena. Però sense dubte és un honor i una esperança cohabitar la ciutat amb treballadors i treballadores que s’atreveixen a denunciar-ho, que convoquen vagues quan no poden més i que segueixen l’estela emancipatòria de La Canadenca, de la vaga dels tramvies del 1951 que va desafiar la dictadura franquista o del moviment veïnal que segrestava autobusos perifèrics a finals del 70 per assolir el dret al transport públic.

Anònims fidels a la Barcelona real que es mou i no es ven. I no pas a la Barcelona dels prospectes impresos en paper cuixé, que volten pel món revenent la ciutat prodigi dels mòbils. A 4.900 euros la inscripció, això rai. I clar que no cal ni dir que soc subjectiu: #joamblavagadetmb, malgrat els contrapiquets antiinformatius de la coacció de la reacció. A la llum dels fets i de la memòria d’un futur anterior, sempre amb els Nois del Sucre del XXI. Amb ‘la gent de Les Protestes’ que xiularia l’Ovidi. Amb els que reben i es deixen la pell i les hores i els dies per millorar les condicions de vida. Contra els qui s’entesten en empitjorar-les. In secula seculorum. Amen.

Foto: Pau Barrena / Directa

Explica Vicent Partal al documental “Una mirada crítica” que una vegada un senyor li havia dit que “res del que em passa a mi surt als mitjans i res del que surt als mitjans em passa a mi”. Com aquest senyor es deuen sentir, ara mateix, milers de ciutadans que ahir es van mobilitzar per tot Catalunya –encara que principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona- si avui s’aturen a mirar-se les portades dels diaris exposades als quioscos.

Ahir, segons un mapa interactiu creat per la secció d’ensenyament de CCOO, hi va haver fins a 84 actes de protestes –que inclouen des d’assemblees, concentracions i jornades informatives, però sobretot tancades- en centres educatius que van des d’escoles bressol fins a universitats, amb participació de professors, alumnes i famílies. La CGT i el 15M van confeccionar les seves pròpies llistes –amb més de 50 i 30 centres respectivament, molts d’ells repetits òbviament, però no tots. El mapa del 15M inclou, a més, altres protestes com quatre concentracions contra les retallades i la reforma laboral –dues ahir i dues avui- tres mobilitzacions de personal sanitari, una manifestació a Cornellà i una altra concentració aquesta tarda dels afectats per les anomenades “participacions preferents” de les caixes, a més de la vetlla davant el Parlament convocada pels sindicats de docents, en la que centenars de professors han desafiat el fred i passat la nit al ras. Aquest recull es deixa altres convocatòries fora de l’àrea d’influència de Barcelona, com la manifestació que es va fer ahir a Tarragona, i tampoc compta accions permanents, com la que estan realitzant els veïns de Bellvitge amb l’ocupació del CAP del barri durant 110 dies. En total uns fets en els que han participat milers de persones i que afecten directament la qualitat de vida de quasi tota la població.

Però tot això no ha estat suficient per merèixer una simple menció a cap de les portades dels diaris impresos a Barcelona. Per a La Vanguardia és més important la trobada entre Obama i Xi Jinping o que Roma desisteixi d’organitzar els Jocs Olímpics. Per a l’Ara ho és que Gemma Mengual deixi la natació o unes declaracions del cunyat de Bin Laden i per a El Punt Avui que el fred dispari el consum de consomés. Per a El Periódico –l’únic diari que inclou una notícia de les protestes en portada, en aquest cas les 70.000 signatures recollides pels metges- les llàgrimes d’Arantxa Sánchez Vicario són més noticiables que l’ensenyament públic. I, com era d’esperar, tots s’han posat d’acord en destacar la victòria del Barça contra el Leverkusen.

Entre els diaris digitals la cosa no millora gaire, i la majoria no inclouen cap referència a les protestes en portada. Sols Vilaweb –dirigit per Vicent Partal- i Directa.cat ho destaca com a notícia principal i  324.cat –amb vídeo inclòs,- Debat.cat i Llibertat.cat ho publiquen de forma una mica més relegada.

Pitjor encara a televisió, ja que TV3 no en va fer ni una sola menció al Telenotícies Vespre, on els únics manifestants que van sortir-hi van ser uns pro-Tíbet concentrats davant la Casa Blanca de Washington.

Pel que fa a les ràdios, i sense haver fet un seguiment complet de totes les tertúlies, aquest no era un tema que destaquessin els sumaris que pengen al web o difonen per Twitter els programes matinals de Catalunya Ràdio o RAC1, líders d’audiència a Catalunya.

A pesar de l’esforç dels convocants en oferir un discurs global de les mateixes –no es lluita per defensar sols l’educació o la salut o només contra la reforma laboral o l’estafa bancària, sinó contra el model econòmic que ha portat cap aquesta crisi- la cobertura d’aquestes accions ha insistit en el seu caràcter sectorial i aïllat, donant la imatge que es tracta de moviments diferents i no complementaris.

L’Avui ho havia fet en ple boom del ‘rock català’ dels 90′s i ho va tornar a fer el 2008. Parlo de dues col·leccions de CDs dedicats a la música en català que regalava setmanalment aquest rotatiu. Fins aleshores, si no recordo malament, pocs diaris, o cap, havien posat l’ull en la música en català.

Però, sembla que això està canviant, i la música nostrada, i la cultura en general, està esdevenint un reclam dels mitjans fets a Catalunya per a captar l’atenció dels lectors. I, això és bo! (de tant en tant, una bona notícia sobre els mitjans de comunicació i la cultura ens pot alegrar el dia, no?).

És el cas, per exemple, del diari Ara, que recentment ha regalat/venut CDs amb temes d’intèrprets del Festival Acústica i del popArb, el nou CD de Feliu Ventura, i el videoclip ‘Anviversari’ dels Manel.

Per la seva banda, La Vanguardia ha fet el mateix amb Marina Rossell i Pau Casals i, dins del món del cinema català va ser força important l’aposta que va fer el rotatiu del Grup Godó amb Pa Negre -en una dura batalla amb el diari Ara que també va fer aquesta oferta-.

I, la cosa no acaba amb l’oferta de CDs/DVDs, en les edicions digitals del diaris també hi ha espai pels llançaments en exclusiva de vídeoclips, com aquest d’Antònia Font que anunciava recentment El Periódico, el d’Anna Roig i L’ombre de ton chien a l‘Ara, o el de Gertrudis, el d’Élena i d’Els Amics de les Arts a La Vanguardia.

I, tot això, sense oblidar l’èxit rotund -salvant les distàncies, i els motius- del Disc de la Marató, que ja li és un clàssic convertir-se en el CD més ‘venut’ de casa nostra.

Per tant, és una gran notícia que la nova fornada de pop en català i alguns èxits del cinema produït a casa nostra s’estiguin convertint en reclam de la premsa catalana per a captar l’atenció dels lectors.

Entrevista a Antoni Gomila, nou secretari general del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB), escollit durant l’assemblea del sindicat celebrada dissabte passat.

La darrera assemblea de l’SPIB s’ha centrat en la pèrdua de llocs de feina per a periodistes, quina és la situació actual a les Balears?

Han tancat diferents capçaleres i també ho ha fet Ràdio Televisió de Mallorca. IB3 ha reduït no sols la plantilla, sinó les seves comades, el que s’ha traduït en ERO en moltes productores. Hem calculat que el darrer any s’han perdut 300 llocs de treball fixes i uns 150 de col·laboradors, i això en un sector que deu rondar –i dic les xifres de memòria- en uns 2000 professionals de la comunicació a les Illes. O sigui que el percentatge és molt alt.

Què es pot fer des de l’SPIB per revertir aquesta realitat?

Som conscients que la crisis dels mitjans és molt severa, els grans mitjans ja no són una sortida laboral real i hem d’estudiar alternatives. Des del sindicat ens hem plantejat a donar-li un nou enfocament a les nostres formes de treballar. Les noves tecnologies ens donen oportunitats de crear noves empreses, potser no cal esperar que vingui un empresari i ens doni feina i creiem que podem ajudar als periodistes a l’atur a crear els seus propis mitjans oferint formació, intercanvi d’idees, etc. Avui l’autoocupació i el cooperativisme són un camp per explotar.

Això suposa un canvi en les formes de fer sindicalisme? Fins ara aquest s’havia centrat més en la defensa dels assalariats més que en la recerca d’alternatives a l’empresa tradicional.

Més que un canvi és una acumulació. En aquesta assemblea també ens hem marcat l’objectiu de millorar la nostra implantació als mitjans de comunicació, creant nous comitès d’empresa o reactivant-ne d’altres que estaven una mica aturats. La via per lluitar contra l’atur no és acceptar l’empitjorament de les condicions laborals dels que encara treballen.

El sector de la comunicació viu una reconversió en tota regla, però es veu poca conflictivitat.

Sí, el nivell de lluita no és a l’alçada de la situació. Això passa, per una banda, per motius extrapolables a la resta de treballadors, sobretot per la por a perdre la feina, que fa que s’acceptin pèrdues enormes de drets laborals. Però a més els periodistes tenim una tendència molt gran a parlar dels problemes dels altres i molt poc dels nostres, em part per tradició professional i en part per la política de les pròpies empreses de comunicació. Això és una cosa que des dels sindicat volem contribuir a canviar. Volem potenciar el nostre web i les nostres pròpies eines de comunicació per fer més visible la problemàtica laboral dels periodistes.

I aquesta sensació de desànim no s’ha contagiat a l’assemblea?

No, al contrari. Fa un any no es va poder celebrar aquesta assemblea per falta de quòrum i aquesta ha estat tot un èxit. Crec que la dinàmica de por i silenci es va trencant poc a poc i es noten més ganes de lluitar, de reivindicar. Crec que en aquest punt estem en un bon moment.

Un dels debats més forts actualment al voltant de la comunicació és el de la funció dels mitjans públics. Quina és la situació a Balears?

Molt preocupant. Al tancament de RTM, que ja va ser un desastre hi ha la possibilitat de reduir els serveis territorials de RTVE i l’amenaça sobre IB3, que podria ser tancada o privatitzada, el que ja seria la catàstrofe majúscula, no sols des del punt de vista laboral, sinó també de les garanties del drt a la informació.

Precisament en el cas de RTM es va donar una insòlita aliança entre treballadors i societat civil. Creu que és una experiència a repetir?

Sí clar. Hi ha una necessitat d’informació per part de la gent i també d’accés als mitjans per part de les organitzacions socials i culturals que en gran part sols poden ser garantides per mitjans públics de qualitat i proximitat. Això es va veure en les protestes ciutadanes contra el tancament de RTM i aquest és un camí a explorar. Ens hem d’ajudar entre tots si no volem perdre el dret a la informació.

L’amenaça sobre IB3 ha coincidit amb una nova política lingüística molt restrictiva amb el català. Quina relació hi veieu?

És obvi que IB3 només té sentit si la seva llengua vehicular és el català. Per fer el que fan les altres i amb el mateix idioma perd la seva raó de ser i llavors se’n facilita el tancament. El català i la mateixa supervivència d’IB3 van lligades.

Jo de fotoperiodisme no en sé gaire, però aquests dies em ve i em torna allò d’“una imatge val més que mil paraules”. Pot sonar prehistòric, no ho sé. Però no dec ser l’única que aquests dies ha tornat a mirar cap al Iemen només perquè el català Samuel Aranda s’ha endut el World Press Photo amb una imatge inquietant d’amor i vida. ‘“Espero que el premi serveixi perquè es girin els ulls al Iemen”. A part del Iemen, la frase d’Aranda ens ha fet girar els ulls cap a una altra banda, la del fotoperiodisme a casa nostra. La força i la duresa de la foto no van soles. Arribar fins aquí,  plantar-se davant d’aquesta escena i fer-ne una imatge única forma part d’un treball dur i costós que comença molt abans: “va ser extremadament difícil aconseguir el visat. Va costar molt de temps i molts diners”, explicava Aranda a La Vanguardia. “Aquí veus la importància de col·laborar amb un mitjà com The New York Times, on aposten per tu i et donen un marge de confiança en tots els sentits”. El que no diu la imatge ho diu el fotògraf. Paraules necessàries que acompanyades pel ressò del premi ens recorden que si aquest fotògraf colomenc fa de freelance i treballa per mitjans estrangers (qui no vol treballar per The New York Times!… tot sigui dit) no és per casualitat.  I és que casualitat o no, el dia abans de conèixer el premi per Aranda es va projectar al Col·legi de Periodistes el documental Reinventant el fotoperiodisme avui de Roger Lleixà amb opinions de 14 fotoperiodistes sobre el futur de la professió aquí. No he vist el documental, només el tràiler, però llegint-ne alguna de les cròniques queda clar que la imatge d’un sector ‘en crisi permanent’ no es correspon amb la força que demostra el que fan i el que deixen dit, sense paraules, alguns professionals. Ens ho fa ben present Samuel Aranda aquest any o Guillem Valle l’any passat, per posar dos exemples recents i vinculats al World Press Photo. I és que si la força es fa sentir és perquè hi ha el temps, l’espai, els recursos i el reconeixement merescut. Una combinació que aquí trobem massa poc i que ho té difícil per trobar un lloc entre fotografies d’agència que confonen portades i imatges més o menys afortunades de periodistes multifunció.

El guardó internacional més prestigiós del fotoperiodisme d’enguany va recaure per a Samuel Aranda i tots els mitjans catalans i estatals van destacar que el premi l’havia guanyat un “català” o un “espanyol”, segons la seva filiació, però molt pocs van recordar que que la fotografia no havia estat publicada a cap d’aquests mitjans. Aranda es trobava a Iemen treballant pel The New York Times i cap dels grans diaris de Barcelona o Madrid –excepte el Magazine de La Vanguardia- s’havia interessat per la feina d’un dels millors fotoperiodistes que hi ha actualment.

En les breus biografies d’Aranda publicades es destaca el seu començament col·laborant a diaris com El Periódico, El País o 20Minutos per acabar publicant a grans capçaleres internacionals com The Guardian, Newsweek o el mateix The New York Times, però en cap lloc s’explicita que això es deu, sobretot, a la impossibilitat de vendre el seu treball dignament als mitjans catalans.

De fet, segons el 324, Aranda és, des del 2011, freelance, el que vol dir, més enllà de les evocacions romàntiques de la paraula, que no compta amb un salari fix, dietes, despeses ni assegurances. Aquesta precarietat, sumada a les baixes tarifes que els diaris catalans i estatals imposen als fotògrafs, genera que aquests només puguin viatjar a països com Iemen si aconsegueixen treballar per un diari estranger. Com recorda el mateix Aranda en algunes de les múltiples entrevistes concedides a partir del seu premi: “Comptem amb un dels panorames a nivell de mitjans més tristos que conec. Ens toca escoltar sempre la mateixa cançó: ‘Això no interessa’ o ‘no tenim diners’”. Però fins i tot l’interès d’un mitjà, ni tan sols de la mida del The New York Times no permet anar molt més enllà de cobrir les condicions físiques mínimes de la feina.

En una situació similar, Guillem Valle, el fotògraf català que va prendre la primera imatge del cadàver de Gaddafi –guanyador també d’un altre reconeixement del ‘World Pres Photo’ de l’any passat- i que pràcticament només treballa per encàrrec de diaris estatunidencs, va ser atacat per les forces de seguretat egípcies el passat mes de novembre. El Col·legi de Periodistes de Catalunya va haver d’obrir una subscripció popular per a recollir fons per a sufragar el material perdut i les despeses hospitalàries, ja que cap diari se’n va fer càrrec. Guillem Valle és un altre freelance.

Potser per això, el mateix Aranda explicava a La Vanguardia que, després del premi, només espera “poder seguir arribant a final de mes” i que la propera fotografia que espera poder fer és la “d’una revolució a Espanya”.

I potser, també per això, tres dels quatre diaris de Barcelona tenen, avui, la mateixa fotografia de portada sobre les protestes d’Atenes.

En el transcurs d’una conferència del llavors jutge Baltasar Garzón al Fòrum 2004 de Barcelona tres joves li van mostrar unes pancartes on denunciaven la seva complicitat amb la tortura i demanaven l’absolució de tres joves del barri barceloní de Gràcia encausats a l’Audiència Nacional espanyola. Garzón, que no instruïa aquell cas, va aconsellar els joves reclamar que fossin jutjats amb celeritat per tal de poder demostrar la seva innocència.

Però arribat el moment, el mateix Garzón no s’ha aplicat la recepta i també ell va tractar d’endarrerir el procés, recusar els jutges i un cop condemnat s’ha negat, en termes molt durs, a acceptar la sentència. Una anècdota que il·lustra la complexitat del personatge més enllà de les trinxeres, radicalment a favor i en contra, que avui hi ha profundament marcades a totes les portades catalanes i espanyoles. Aquesta petita biografia vol ser una ajuda per entendre qui és Garzón més enllà de l’heroi o el malvat.

1.El 1990 es fa famós per la lluita contra el narcotràfic: Pel cas Nècora es condemnaran fins a 30 de les persones encausades i marcarà un abans i un després per a l’activitat de la màfia a Galícia. Tot i l’èxit les escoltes telefòniques són desestimades com a prova per ser considerades il·legals. Llavors Garzón criticaria que amb la legislació de l’època era impossible lluitar contra el crim organitzat.

2.”Operació Garzón” contra independentistes catalans: El 1992 més de 60 persones són detingudes per la seva presumpta vinculació a Terra Lliure. La majoria ni tan sols seran processades i se l’acusa de practicar una persecució per motius ideològics. Tot i que hi ha desenes de denúncies per tortures, aquestes mai van ser investigades. El 2004 el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg condemnaria l’Estat espanyol per no investigar aquests fets.

3.Pas per la política: A les eleccions de 1993 es presenta com a segon a la llista del PSOE de Madrid, just per darrera de Felipe González, qui el considera el seu fitxatge estrella per als comicis. Tot i els rumors que apuntaven a ministre de Justícia és “relegat” a delegat del Pla Nacional espanyol sobre Drogues. Dimiteix al maig 94, menys d’un any després de prendre possessió del càrrec.

4.GAL: Als pocs mesos de sortir del Govern, al juliol de 1994, reobre el “cas Segundo Marey”, relacionat amb la guerra bruta al País Basc i comença així un dels pitjors malsons del darrer Govern de Felipe González. En aquella època van ser constants els enfrontaments de Garzón amb Alfredo Pérez Rubalcaba, llavors ministre de Presidència, qui va acusar el jutge d’instigar una “venjança política” contra el seu partit. Llavors era la premsa de dretes la que va aplaudir el seu “valor i independència”. El cas també va arribar a Estrasburg, que si bé va absoldre l’Estat espanyol, a la sentència s’afirmava que “la imparcialitat del jutge d’instrucció Núm. 5 de l’Audiència Nacional Espanyola [Garzón] podria estar en dubte” per les “relacions personals conflictives” i “l’enemistat manifesta” entre el demandant i el Magistrat”.

5.“Tot és ETA”: Ja amb Aznar al Govern espanyol desenvolupa la teoria de “l’entorn d’ETA”, que li permet acusar de pertinença a banda armada a qualsevol persona ocol·lectiu que “defensi els mateixos objectius” que l’organització. Aquesta és la base del macrosumari 18/98, que inclou des de mitjans de comunicació com Egin o Egin Irratia, associacions culturals com AEK, polítiques com KAS o Ekin i fins i tot col·lectius pacifistes com la Fundació Joxemi Zumalabe. Molts dels acusats van ser posteriorment absolts però part del mal mai seria compensat, com per exemple el de l’Egin, que després d’anys de clausura preventiva ja mai va tornar als quioscos i el tancament del qual va ser qüestionat per la pròpia Audiència Nacional espanyola en la sentència pel cas Egunkaria. Durant aquesta la causa hi ha desenes de denúncies de tortures que mai van ser investigades.

També al País Basc decideix suspendre les activitats de Batasuna el 2002, dies abans de la seva il·legalització, en una decisió que molts van entendre motivada per un afany de reconeixement mediàtic, ja que era jurídicament innecessària.

6.Cas Pinochet: Guanya reconeixement internacional a inicis de l’any 2000 a l’obrir una causa contra l’ex-dictador Augusto Pinochet a petició d’associacions de víctimes del seu règim. Encara que el cas va resultar un fracàs jurídic i Pinochet va morir sense haver estat jutjat, per a molts defensors dels drets humans va tenir una importància clau a l’obrir la porta per a la persecució d’antics dictadors. Segons alguns crítics, la mala instrucció del cas és el que va permetre la fugida de Pinochet a Xile.

El cert és que tot i que Pinochet va morir sense haver anat a judici, des de llavors s’ha obert una porta i han estat nombrosos els casos de genocidi investigats a diferents tribunals del món, inclòs el franquista que té una causa oberta a Argentina.

7.Privilege: El 2001 es produeix un dels seus fracassos més mediàtics. La retenció i desballestament del Privilege a les Canàries, acusat de transportar el major carregament de cocaïna de la història acaba sense cap rastre de droga.

8.Les altres inhabilitacions: El gener del 2002 s’inhabilita els tres jutges de la secció quarta de l’Audiència Nacional espanyola, Carlos Cezón, Carlos Ollero i Juan José López Ortega, després de ser condemnats per prevaricació al facilitar la fuga d’un narcotraficant al que havien donat la llibertat de forma inexplicable. Encara que formalment Garzón no hi tenia cap relació, era notori el seu enfrontament amb aquesta magistrats, que havien absolt molts dels seus casos més transcendents com els relacionats amb l’esquerra abertzale. En l’època, va ser el mateix El País qui va publicar aquesta interpretació, similar a la que avui té sobre la inhabilitació de Garzón, acusant la Fiscalia de l’Estat, llavors en mans del PP, de maniobrar en favor de Garzón, qui no va dir res sobre el cas.

9.Retorn a Catalunya: El març del 2003 ordena l’empresonament de dos anarquistes catalans sota aplicació de la legislació especial antiterrorista per l’acusació de cometre uns sabotatges, al considerar que, aquests fets per si sols, suposarien un delicte de formació d’organització armada. Aquesta tesi jurídica va ser molt criticada per les associacions de drets humans a l’estendre enormement l’abast del règim d’emergència.

L’abril del mateix any tres joves de Torà (Segarra) serien detinguts en circumstàncies molt similars també en una investigació de Garzón. Una anàlisi mèdica forense va certificar que un dels detinguts havia pres drogues durant el període d’aïllament. A pesar de la demanda de la defensa d’investigar les presumptes tortures, el cas no va ser admès a tramit. La mateixa tesi va ser utilitzada pel mateix Garzón per aplicar la a dos anarquistes catalans el març del 2003.

10.Persecució al gihadisme: Des de 2003 comença una implacable persecució a presumptes militants gihadistes a l’Estat espanyol amb molta cobertura mediàtica. Algunes de les seves operacions més mediàtiques, com “Nova” o “Tigris” –desenvolupades en bona part a Catalunya- van acabar desinflant-se als jutjats amb absolucions i penes mínimes. Del quasi un centenar de detinguts en aquestes causes, la meitat van ser posteriorment absolts, encara que pocs mitjans ho van publicar.

Entre aquests casos destaca la detenció i empresonament del periodista d’Al Jazeera Taysir Alony, que recentment ha guanyat la demanda contra l’Estat espanyol al Tribunal d’Estrasburg per no haver-se respectat el seu dret a un judici just. També en el seu cas es van produir escoltes telefòniques il·legals.

11.Boutade?: Garzón s’ha fet famós pels seus casos espectaculars, amb moltes connotacions polítiques i, sovint, difícils de materialitzar. Entre els seus processats o investigats hi ha noms com Bin Laden, Silvio Berlusconi o Henry Kissinger o institucions com el BBVA o Guantánamo. Per als seus defensors això el converteix en un jutge valent disposat a enfrontar-se al poder, però la seva manca de resultats fa que molts juristes el vegin més com un agitador que com una eina eficaç contra els abusos del poder.

12.300 denúncies de tortures: El juliol del 2011 Garzón s’integra al Comitè Europeu de prevenció de la Tortura. Desenes d’associacions i advocats especialitzats en drets humans havien enviat una carta al Govern Zapatero per a que reconsiderés la seva candidatura. Van calcular en 300 les persones que havien denunciat maltractaments en els sumaris que havia instruït sense que mai ho investigués. Ja llavors havia començat les seves instruccions contra la trama Gürtel i pels crims contra la humanitat del franquisme i rebia el suport del moviment de memòria històrica i bona part de l’esquerra espanyola pels seus problemes amb l’extrema dreta, la caverna mediàtica i la justícia espanyola.

13.Gürtel i crims del franquisme: Ni les múltiples sentències contra les seus processos a Estrasburg ni les protestes dels grups de drets humans han aconseguit limitar la immensa capacitat instructora de Garzón. Ha estat el propi sistema judicial al que ell pertanyia qui ho ha fet en el moment de començar a investigar temes sensibles com la corrupció o els crims del franquisme

El setmanari alemany Der Spiegel és un dels grans, a Europa i al món. Ara no descobrirem la sopa d’all. Setmana rere setmana, aconsegueixen omplir un munt de pàgines d’excel·lents articles i reportatges d’investigació, valgui la redundància. No ens cansarem de repetir la pregunta retòrica del mestre Barnils: Periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre? Desgraciadament, sí. Potser no és periodisme, però certament omple moltes pàgines. Der Spiegel també aconsegueix omplir-les de publicitat, cosa que en temps de crisi dels mitjans de paper no deixa de tenir molt de mèrit.

Per què són bons els qui treballen a l’Spiegel? Perquè estan atents, per exemple, a la publicació de documents oficials interessants. Així és com han publicat aquesta setmana, per exemple, un document on l’exambaixador alemany a Madrid, Lothar Lahn, explicava que el rei espanyol s’havia mostrat comprensiu i proper als colpistes del 23-F en una conversa personal amb ell. Tampoc és cap sopa d’all, però posat en boca d’una peça important de la diplomàcia alemanya dels anys vuitanta no deixa de tenir el seu efecte.

Des de la Zarzuela insisteixen que el paper del rei en el 23-F ja ha estat fixat per la història. Volen dir que no estan disposats que un miserable ambaixador canviï una versió oficial que prou ha costat de construir. La del salvador de la democràcia i el tranquil, Jordi, tranquil. Però els qui no són adeptes al règim i els analistes internacionals potser sí que pararan atenció a aquesta nova revelació.

Per tal que això sigui possible, cal una democràcia com l’alemanya, prou sòlida per fer públics documents diplomàtics interns i al cap dels anys posar-los a disposició d’un organisme independent com l’Institut für Zeitgeschichte de Munic. Però cal també un estil de periodisme com el de l‘Spiegel, immune a les conferències de premsa del dia a dia però atent a publicacions com la de l’esmentat institut.

Perquè a mi, sincerament, em ve al cap una pregunta. Si el rei Borbó li va fer les confidències que li va fer a l’ambaixador alemany a Madrid, voleu dir que no ho devia explicar a ningú més? I si ho va explicar a algú més, no hi ha cap periodista català o fins i tot espanyol que tingui una orella prou afinada com per assabentar-se’n? Voleu dir que un dels qüestionaments més sòlids de la versió oficial del 23-F ens ha d’arribar d’Alemanya?