Media.cat – Observatori crític dels mitjans

El mes que ve els 120 treballadors de la Ràdio i Televisió de Mallorca es quedaran sense feina. Per primera vegada IB3, la televisió pública de les Illes Balears, és dirigida directament per un conseller del govern. Els principals diaris de l’arxipèlag han començat a fer acomiadaments i l’únic en català, el Diari de les Balears, pot acabar ben aviat venut o clausurat.

I tot això és només un resum de la situació de precarietat laboral del periodisme a les Illes Balears. Però encara que sembli paradoxal, tot i aquestes condicions, els periodistes illencs no hem pres la iniciativa per millorar la situació. Sembla que som, de moment, en un estat de sorpresa i fatalisme continu que ens paralitza. L’assemblea del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) que es va fer l’1 d’octubre en va ser una mostra: només hi van anar una vintena dels prop de 400 afiliats. A més, hi ha empreses cabdals del sector, com Hora Nova —d’on formen part els diaris Última Hora i dBalears— que ni tan sols tenen comitè de treballadors.

Precisament ara es fa més necessari que mai un sindicat fort —sigui quin sigui— i uns comitès preparats per tot allò que sigui que hagi de venir. És un moment de crisi i de canvi i els periodistes l’hem d’afrontar junts, col·laborant i en solidaritat. La por d’allò que poden pensar des de la direcció d’una empresa o de quedar malament en un moment que tenir feina és gairebé un privilegi no ens pot aturar. Vetllar per poder treballar en condicions i amb professionalitat no és cap ofensa a ningú, és el nostre dret.

Per sort ja hi ha alguns grups de periodistes que comencen a reaccionar i a organitzar-se. Perquè hi ha una cosa clara: si se cedeix a les pressions i a la por, no només se’n ressent la solidaritat i les condicions de feina. També en surt mal parada la qualitat de la informació que, com a periodistes, podem fer.

Ús majoritari o exclusiu de fonts polítiques, escassa presència de veus immigrades que, sovint, són posades en una posició subalterna i inexistència de la versió de parts directament afectades. Aquesta és una de les principals conclusions a les que arriba un estudi encarregat per la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual del CAC i que analitza el tractament televisiu de tres casos força mediàtics: les restriccions a l’empadronament a Vic, la regulació sobre l’ús del vel integral a Lleida i les tensions veïnals a Badalona.

L’informe pretenia comprovar si els canals televisius sota competències del CAC –autonòmics i locals catalans- seguien les recomanacions d’aquest organisme en el tractament del fet migratori. I les conclusions són devastadores. Si bé els autors de l’informe –el professor de la UAB Xavier Giró i la periodista Marta Muixí- reconeixen certs avanços en l’ús d’un llenguatge no discriminatori, en la resta de camps s’està molt lluny d’acostar-se a un tractament equitatiu. La tria de les fonts és un dels punts més reveladors, ja que de les nou peces informatives estudiades sobre les tensions veïnals a Badalona, no n’hi ha cap que inclogui una font immigrada i de les vuit peces al voltant de la polèmica del vel a Lleida només en una es va donar veu a persones nouvingudes. I quan n’hi ha es menystenen al no informar de la professió o, a vegades, ni tan sols el nom complet i s’identifiquen únicament com a “immigrants”.  En canvi predominen les informacions en que les fonts exclusives o majoritàries són polítics.

En altres camps es critica especialment l’ús d’imatges de recurs reiteratives, confuses o negatives, s’associa –a vegades- col·lectius determinats amb delinqüència o actituds problemàtiques o s’inclouen declaracions obertament xenòfobes i discriminatòries sense contextualitzar o contrarestar.

Aquestes conclusions decebedores contrasten, però, segons els autors de l’estudi estudi amb “un rebuig a les discriminacions per origen, que troben que són injustes” en dos dels tres casos estudiats –la cobertura de la prohibició dels vels integrals és “menys delimitable”- el que pot fer pensar que les bones intencions dels professionals topen amb una manca de formació o recursos.

Aquests dies són uns quants –no molts, però sí uns quants- els articulistes i opinadors  que s’han abraonat contra TV3 pel suposat “autisme” davant del comunicat final d’ETA. Anem a pams i posem els punts sobre les is, perquè amb la televisió nacional de Catalunya no s’hi val a badar. S’ha dit, tertuliejat i publicat que “TV3 no va saber reaccionar i no va aixecar la programació” o fins i tot que “per seguir les intervencions del president Zapatero i de la resta de polítics vam haver de posar Antena 3 o la Sexta”. Doncs bé, tot això és mentida. Ras i curt. Mentida.

Primer punt:  TV3 va ser la primera i única –única!- televisió de tot l’Estat que a les 19.01 ja estava informant del comunicat acabat de penjar (a les 19.00) al web del diari Gara. Tots els serveis informatius de TVC n’estaven pendents i TV3 i el 3/24 tots dos canals alhora van aixecar la programació per informar l’audiència catalana d’aquest fet històric. A les 19.01 cap altra televisió –hi insisteixo: cap!- n’informava. Totes van començar a fer-ho a partir de les vuit del vespre, quan TV3 ja havia emès el comunicat diverses vegades, analitzant-lo a través dels periodistes dels serveis informatius i amb connexions en directe amb el País Basc.

Segon punt: és cert que a les vuit del vespre TV3 va deixar el tema per passar a la inauguració de la Masia, un programa especial llargament preparat pel departament d’Esports de TVC i que no es podia ajornar. Però el 3/24 va continuar la dinàmica informativa amb entrevistes , connexions en directe i transmissions de totes les intervencions de la Moncloa i el País Basc. És a dir, que quan s’afirma que per escoltar en ZP o en López calia anar a Antena 3 o la Sexta, simplement s’està mentint. I s’està generant un fals debat que només tindria sentit en l’època analògica, en què TV3 era l’únic canal de referència del país. Però, ara, en plena època digital, en què hi ha un canal de vint-i-quatre hores d’informació; en què hi ha una graella de més de setanta canals per triar i remenar, demanar a TVC que tot ho passi a TV3 i oblidi la resta de canals propis és, simplement, arcaic.

Però TVC no es va quedar aquí: divendres, l’endemà del comunicat, TV3 va fer un especial informatiu de dues hores i mitja amb reportatges elaboradíssims, tant de recerca documental sobre el context com de vivència social als carrers d’Euskadi, dues taules amb convidats vinguts expressament del País Basc, gràfics inèdits sobre presos i víctimes, i múltiples connexions per donar veu a totes les parts, inclosa –evidentment- l’esquiva direcció de l’esquerra abertzale.

I encara més: aquest dilluns, el 3/24 i TV3 han emès un Àgora especial fet a Bilbao i en què, per primer cop en tota la història, s’han aplegat en un mateix programa la direcció del PP i del PSE al costat de la direcció de l’esquerra abertzale, a banda de la direcció el PNB i d’un mediador internacional vingut expressament des de Ginebra. A ETB encara no se’n saben avenir: mai abans –hi insisteixo: mai!!- cap president del PP basc i cap dirigent del PSE havien participat en un mateix programa informatiu en què hi participés la direcció de l’esquerra abertzale.

Tot això no ho ha fet ni TVE ni Antena 3 ni la Sexta ni Telecinco, ni tan sols ETB. Tot això ho ha fet TVC, i prou. Per tant, quan des de RAC1 s’afirma que TV3 no ha estat a l’alçada o quan en Ferran Monegal parla d’”estupor, vergonya i tristesa” per “l’incomprensible autisme demostrat dijous per TV3”, hom només pot arribar a dues conclusions: o hi ha una ignorància que fa basarda o hi ha una mala intenció que fa por. I aquí que cadascú jutgi.

Tots els mitjans catalans –excepte Vilaweb- van caure en primera instància en la trampa de repicar els comunicats de les agències com Reuters o EFE en les informacions que van donar sobre el terratrèmol succeït diumenge a “l’est de Turquia”. En realitat, i com ràpidament es podia comprovar –o com a mínim sospitar- als mapes que oferien la majoria de mitjans, la sacsejada va ser al Kurdistan sota administració turca.

L’existència del Kurdistan –la nació sense estat més gran del món- i la seva lluita pel reconeixement internacional és prou coneguda com per a exigir als periodistes un cert grau de precisió a l’hora d’ubicar les seves informacions. La notícia del terratrèmol ha coincidit, a més, amb els combats entre l’exèrcit turc i els guerrillers independentistes del Partit dels Treballadors Kurds (PKK en les seves sigles kurdes) a les localitats Cukurca i Iusekova, a sols 140 quilòmetres de distància de Van, la ciutat més gran afectada pel terratrèmol. Tot i que molts mitjans han donat ambdós fets, molt pocs els han relacionat.

L’oblit a l’hora de situar la notícia a Kurdistan és encara més greu en mitjans amb sensibilitat nacional, com poden ser El Punt Avui, Ara o TV3. Dels tres citats, sols el primer ha rectificat, gràcies a les advertències realitzades per lectors a través de les xarxes socials o el servei de comentaris de les edicions digitals.

L’excessiva dependència d’agències internacionals i sense cap tipus de sensibilitat per les nacions sense estat podria ser al darrera de l’errada –el que resulta obvi, ja que cap notícia ve signada per corresponsals-, encara que aquesta vegada, l’existència d’una agència catalana pròpia tampoc els hauria permès evitar-lo, tal i com li va passar a Nació Digital. I és que l’ACN també ha ubicat el terratrèmol a Turquia.

No és l’objectiu d’aquest observatori analitzar els mitjans que s’editen o que emeten des de fora del nostre àmbit lingüístic, però és impossible ser periodista i mirar amb ulls crítics el panorama comunicatiu d’aquest país sense adonar-se’n del que ens arriba quotidianament (en paper o per les ones) des de l’anomenada “caverna mediàtica” amb seu a Madrid. Les informacions sobre el comunicat d’ETA que donava per definitivament tancada la lluita armada ens ho reflecteixen amb més cruesa que mai.

Hi ha quatre diaris de pagament editats a Madrid (els quals sumen més de dos milions i mig de lectors diaris a tot l’estat, segons l’EGM, poca broma!), hi ha unes quantes emissores de ràdio i algunes més de televisió, que viuen en uns estàndards periodístics al marge de la resta del sector. Mentre tots els diaris editats a Catalunya obrien la seva edició del 21 d’octubre destacant a portada que ETA deixava les armes, com un fet positiu i determinant d’un canvi històric, un punt de vista similar al que han fet servir mitjans de comunicació d’arreu del món, els quatre diaris esmentats (i les ràdios i televisions afins reblaven el clau en informatius i tertúlies) titulaven en direcció contrària, no destacant cap element positiu en l’anunci d’ETA, remarcant el que ells voldrien haver vist en el comunicat i no hi van trobar (“ni se disuelve ni entrega las armas”) o plantejant hipotètiques negociacions amb el govern espanyol. I contínuament recordant els assassinats, els morts, les víctimes del terrorisme, per tal de mantenir ben viva la ferida i torpedinar qualsevol intent de reconciliació, ja no dic de resoldre el conflicte per vies democràtiques i pacífiques (tampoc admeten que hi hagi conflicte).

En un tema de tanta transcendència política, social i humana com és aquest, la “caverna” madrilenya s’enroca i manté la seva visió mesquina, visceral, manipuladora i autodestructiva. Ni davant d’una notícia d’aquesta importància, canvien de xip i intenten reflexionar fredament sobre què pot canviar en la història del “seu” país (no estic parlant del País Basc, ells no entenen cap altre país que no sigui Espanya, però és que és segur que canvia la història d’Espanya amb ETA o sense). Tot al contrari, apliquen mimèticament les consignes que han vingut repetint una i mil vegades en les darreres dècades, tant quan hi havia atemptats com quan ha deixat d’haver-n’hi. Més enllà de la ideologia protofeixista que s’amaga en aquesta estratègia –legítima, he d’admetre-ho-, els responsables d’aquests mitjans no tenen consciència que fan el més absolut ridícul periodístic, en minimitzar i aigualir una notícia que la premsa de tot el món considera crucial.

Aquest informe analitza la cobertura de 32 diaris i televisions catalanes i espanyoles de quatre fets que van marcar el debat al voltant de la relació entre Catalunya i Espanya el 2011: la consulta sobiranista del passat 10 d’abril a Barcelona; els resultats del Baròmetre trimestral del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicat el 29 de juny; l’aniversari de la multitudinària manifestació del 10 de juliol i la declaració institucional sobre la possible insubmissió fiscal que feu Òmnium Cultural en el seu 50è aniversari.

INFORME SOBIRANISME MEDIACAT

Som divendres i sóc a punt de tancar l’ordinador per començar el cap de setmana festiu. Abans, però, decideixo fer una ullada al correu electrònic i constato que, un cop més, la setmana que ve es presenta  atapeïda de convocatòries, ja sigui de xerrades, jornades,   rodes de premsa… o com li vulgueu dir. No pot ser, penso, així no hi ha manera de treballar!  Si he d’anar a seguir i cobrir tot aquest gruix de convocatòries és materialment  impossible que aixequi un tema propi, una notícia exclusiva. Sí, ja fa temps que ho sabem que anem saturats d’informació, que anem sobrats de convocatòries i que cada periodista té la responsabilitat de  defensar davant el seu cap què creu que és convenient o no de seguir. Però ara, a això, si ajunta una precarietat laboral, unes retallades de personal que engrandeixen més el problema. De la mateixa manera que els sindicats han denunciat recentment que malgrat la millora de l’ocupació turística d’aquest estiu no hi ha hagut més contractes de personal i que els que treballaven han hagut d’atendre molts més clients, els periodistes que continuem en les redaccions empetitides, no donem l’abast.

Llegeixo una entrevista antiga al periodista nord-americà David Simon que recentment m’han rebotat i on afirma que “el periodisme, quan es practica adequadament, és un acte increïblement delicat, ètic i exigent de temps que requereix conèixer un afer, mantenir les fonts, tornar-hi cada dia per saber què és nou i rellevant de la institució que s’està cobrint i escriure d’una manera sofisticada que a la llarga desveli coses sofisticades d’aquesta institució”. Sofisticació a banda, em quedo amb les primeres paraules d’aquest també guionista  de la sèrie The Wire i reivindico la necessitat d’aquest periodisme que, en alguns moments, com avui divendres, em sembla pràcticament impossible. He dit sofisticació a banda? Potser aquí és on hi ha la solució?

No tots els mitjans editats a Catalunya estan d’acord amb la independència ni molt menys, però sí que s’observa una clara unanimitat a l’hora de percebre el creixement del sentiment social sobiranista que s’explica, sobretot, en clau econòmica i fiscal. Aquesta seria una de les conclusions del nou informe Mèdia.cat publicat avui mateix i que us podeu descarregar al final del text.

L’estudi es titula “Anàlisi de la cobertura mediàtica del debat social i polític al voltant de l’independentisme durant el 2011” i ha estat realitzat pel periodista Vicent Canet. Per copsar aquesta cobertura s’ha centrat en quatre dates claus del debat sobiranista d’aquest any: la consulta popular del passat 10 d’abril a Barcelona i altres municipis, els resultats del Baròmetre trimestral del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicat el 29 de juny, l’aniversari de la multitudinària manifestació del 10 de juliol i la declaració institucional sobre la possible insubmissió fiscal que feu Òmnium Cultural en el seu 50è aniversari. L’observatori crític de la comunicació, Mèdia.cat, és impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació ESCACC

A partir d’aquí i de l’ampli volum i pluralitat de notícies estudiades –138 peces de 32 diaris i televisions d’àmbit local, català i estatal- permet a l’autor de l’informe concloure que els arguments econòmics passen per sobre dels lingüístics, identitaris o altres a l’hora d’explicar aquest creixement del sentiment independentista i que els mitjans radicats a Catalunya –inclosos els que no es mostren simpatitzants amb l’independentisme- argüeixen que cal una major autonomia financera. Entre els motius polítics, destaca principalment el malestar generat pel rebuig judicial al nou Estatut. La fractura social és l’argument més emprat entre els mitjans catalans que s’oposen a la independència.

Pel que fa a la procedència dels mitjans, es percep clarament com els mitjans editats aquí tenen més tendència a destacar els fets positius del moviment independentista front als editats a Madrid, encara que no hi ha un punt de separació clar i existeixen molts graus de matís en l’enfocament.

De fet l’informe classifica els mitjans segons la seva simpatia, neutralitat o oposició a la possibilitat d’independència per a Catalunya. Entre els mitjans de comunicació amb un posicionament favorable hi ha El Punt, l’Avui i l’Ara. Entre els ambigus on predominen més els elements positius són catalans: La Vanguardia, Regió 7, Diari de Girona, Público, Segre, ADN, La Mañana, El Periódico, TV3, C33, BTV, TV de l’Hospitalet i TVE1. Els mitjans més neutres són tant d’àmbit espanyol com català: 20 Minutos, Qué!, Diari de Tarragona, El 9 Nou, 8TV i TV de Badalona. El País, La Sexta, Cuatro, TVE2 i Telecinco són els mitjans, d’àmbit espanyol, qualificats d’ambigus on predominen més elements crítics. Finalment, entre els mitjans desfavorables hi trobem diaris i televisions exclusivament d’àmbit espanyol: El Mundo, La Razón, La Gaceta, l’Abc i Antena 3. Aquests darrers fins i tot arriben a dubtar del creixement del sentiment independentista i en tot cas acusen els polítics catalans de ser els responsables de la frustració generada per aprovar un Estatut “inconstitucional”.