Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Els qui es pregunten per a que serveix un servei públic d’informació de 24 hores, ahir haurien pogut obtenir una resposta mirant la programació especial que el canal 324 va dedicar al comunicat d’ETA on anunciava la fi definitiva de la lluita armada.

Durant quasi tres hores la cadena va entrevistar les diferents parts en conflicte –des del director del diari Berria, Martxelo Otamendi, fins a les associacions de víctimes del terrorisme, passant per organitzacions pacifistes com Lokarri, organitzadora de la Conferència de Pau de dilluns-, va cobrir en directe les compareixences dels diferents dirigents polítics bascos i espanyols i va prendre el pols internacional contactant amb els seus corresponsals a París i Londres. Al plató, dos analistes debatien sobre els diferents aspectes del fet, des de la situació política a la social, el context i les vies que han permès arribar a aquesta situació i quins són els reptes de futur per a les societats basca i espanyola, sense oblidar temes sovint tabú als grans mitjans com l’empresonament d’Arnaldo Otegi, la política penitenciària o la Llei de Partits i emprant un llenguatge precís allunyat del vocabulari propagandístic habitual en aquest tema. Dos breus documentals –un sobre la història d’ETA des dels anys 60 fins ara i un altre sobre el camí recorregut surant el darrer any i que ha fet possible aquesta decisió històrica- van completar un programa especial plenament homologable, per la seva profunditat, pluralitat i rigorositat, als dels grans canals internacionals com la BBC o Al Jazeera.

Va mancar, potser, un cert grau d’aprofundiment històric sobre les causes que van fer aparèixer ETA, i més tenint en compte que sovint es va repetir acríticament, com el gruix dels mitjans, les xifres de “50 anys d’existència” i “829 morts”, sense apuntar que una part d’aquests anys i aquestes morts es van donar en el context d’una dictadura feixista. Tampoc es va tractar –i això potser mereixeria un programa a banda- els motius que té bona part de la premsa madrilenya per oposar-se a la renúncia incondicional d’ETA a deixar les armes. Avui, quatre de les sis capçaleres impreses a la capital espanyola consideraven aquesta una mala notícia, línia argumental que als Països Catalans no segui ni tan sols els diaris més dretans com Las Provincias o La Verdad.

“Dues noves reines”, escrivia un diari de paper al titular de portada. Grans fotografies, pluja de tòpics carpetovetònics, pàgines i pàgines d’iteracions que voregen la paròdia.

Cada any és exactament igual. Varien els noms i potser el color dels cabells, però és exactament igual exactament igual exactament igual exactament igual: assemblea a l’ajuntament, l’alcaldessa que trenca el sobre, els fallers que criden, telefonada, sorpresa, plors.

En fi. Ja ho tenen, això, els rituals que ens agrada de fer als humans: es repeteixen. Cap novetat. Si hi ha res que sorprengui, en aquest afer, és, posats a emprar expressions tòpiques, la cobertura mediàtica, és haver de pessigar-te per recordar que som al segle XXI quan llegeixes, jo què sé, que “el nomenament de Sandra posa fi a tres anys consecutius l’elecció de senyoretes que prèviament havien estat a la cort infantil” o que “va atendre ben disposada una pila de televisions i ràdios, explicant una vegada i una altra com van ser aquells segons màgics” o que “Rocio va aconseguir sobreposar-se a l’emoció i les llàgrimes que no va poder contenir quan es va assabentar del seu pròxim regnat”. No sé si aquestes perles són producte de les pàgines que s’han d’omplir i la poca teca que hi ha per farcir-les o ja vénen de fàbrica redactora (si la societat és la culpable, com en aquella cançó, no hem d’oblidar que bé li calen ditets teclejadors, diguem-ne, col·laboradors necessaris), però comença a fer angúnia que ens hi acabem acostumant, que finalment, a còpia de rutines, ho trobem del tot normal.

Perquè resulta que la cosa es col·loca impúdicament a les portades. Per davant de tota la resta. I més gran. Què són el procés de pau a Euskal Herria o veure el  regidor d’Urbanisme de València assegut al banc dels acusats (“presumpta prevaricació”, en diuen) o etcètera, què són totes aquestes collonades davant la urgència d’informar que la nova fallera major confessa que se sent “molt feliç”?

Entrevista al periodista valencià Pascual Serrano, autor de llibres com “Desinformación. Como los medios ocultan el mundo” i “Traficantes de información. La historia oculta de los medios de comunicación españoles”.

En el llibre “Traficantes de información” hi ha molts empresaris i molts pocs periodistes. No és una mica estrany en un treball sobre mitjans de comunicació?

Precisament per que els mitjans s’amaguen darrere dels periodistes és important parlar de qui hi ha darrere, qui són els veritables propietaris d’aquests mitjans, ja que aquests condicionen les informacions que després llegirem o escoltarem.

I una prova d’aquesta importància és les dificultats que he tingut a l’hora de documentar-me per al llibre. És curiós que els responsables d’informar-nos, d’impedir el secretisme i garantir la transparència dels altres poders siguin tan opacs quan es tracta d’ells mateixos. Les empreses de comunicació es perden en entramats de societats amb accions que al mateix temps són propietat d’altres entramats amb més accions que sovint acaben a paradisos fiscals on és impossible qui és el propietari final de la informació que ens arriba.

En aquest sentit, la investigació és fixa més en les empreses que en el discurs.

Sí, a diferència del que vaig escriure a “Desinformación”, aquesta vegada no he fet una anàlisi ideològica dels mitjans, sinó que m’he limitat a certificar a qui pertanyen i crec, sincerament, que la resta no cal. Com va dir Bob Woodward, el periodista que va destapar el cas Watergate, “ens basta amb seguir el rastre dels diners”.

Una altra cosa paradoxal és que els mitjans de comunicació mai informen d’ells mateixos com a empreses. Poden explicar els problemes, ajustos laborals i fins i tot èxits econòmics dels altres, però mai els seus propis. Jo vaig anar al darrere de la cap de premsa de Telecinco durant una setmana per a que m’expliqués la compra de Cuatro –on ells eren els guanyadors-, sense èxit.

Es pot esperar que una empresa parli malament o fins i tot objectivament d’ella mateixa?

Però és que aquesta precisament és la prova del cotó fluix. Si no informen correctament del que tenen més a prop, com podem esperar que ho facin del que tenen més lluny? Perquè es dóna el cas que no són empreses normals, sinó la gent encarregada d’informar-nos.

Habitualment s’argumenta que aquesta situació no és tan important. Que mentre el mitjà sigui negoci el propietari no influirà en la línia editorial.

Òbviament això no és cert, si no no hi hauria tantes dificultats per saber qui controla els mitjans. Si saps que l’amo de tal diari té els seus diners en SICAV sabràs que és molt difícil que en les editorials se’n demani la regulació. O si una empresa de televisió es troba radicada a un paradís fiscal no sentiràs mai als seus presentadors criticar-ne l’existència.

Fins i tot jo tinc una anècdota personal que il·lustra això. Abans tenia una columna d’opinió habitual en un diari de Vocento. Havia criticat el PP i el PSOE, havia defensat Chávez, en fi, que creia tenia molta llibertat per dir el que pensava, fins que un dia vaig dedicar la columna al conseller delegat del BBVA José Ignacio Goirigolzarri que es retirava amb una pensió de tres milions d’euros. La història ni tan sols era nova, ja havia sortit a molt mitjans, però tot i així la meva columna no es va publicar mai i el diari va deixar de demanar-me les col·laboracions. El banc era un dels principals accionistes de Vocento i jo havia citat un dels seus directius pel nom. La propietat dels mitjans funciona com la Camorra, no es pot dir en veu alta el nom dels capos.

Però si un mitjà fa trampes habitualment, es quedarà sense audiència i haurà de desaparèixer.

Això potser passaria si es donessin les condicions per a una lliure competència, però no es donen. Són habituals les relacions empresarials entre mitjans en principi competidors. Alguns s’enfronten en la premsa però col·laboren en la ràdio o la publicitat. Altres empreses tenen al mateix temps mitjans ideològicament antagònics. Però al final tot el pastís es reparteix entre poques famílies. El cercle de propietaris de mitjans és molt més petit del que pensem i això és possible perquè les lleis que en regulaven la concentració s’han anat tornant cada cop més laxes fins a esvair-se quasi completament. I les darreres normes, com la Llei General Audiovisual espanyola, han anat en aquesta línia.

Al 1971 Vázquez Montalbán alertava sobre la creixent presència de bancs en les empreses de mitjans. Avui aquesta presència ja no és creixent, és total.

Sembla que les empreses privades no en tenen mai prou i ara volen debilitar, si no acabar, amb els mitjans públics.

Aquí es barreja l’interès pel pastís publicitari amb les ganes de controlar tota l’audiència, perquè si la gent prefereix veure un bon documental abans que ‘Gran Hermano’ tenen un problema.

Encara que en aquest punt jo coincideixo –per altres motius- amb les televisions privades i crec que un bon servei públic d’informació no ha de dependre de la publicitat. Defenso que als mitjans públics no n’hi hagi.

Els defensors dels mitjans públics creuen que això els debilita, perquè es redueix la seva capacitat econòmica.

És que hi ha molt poca gent, fins i tot d’esquerres, que defensi que cal gastar diners en els mitjans públics. És popular gastar diners en hospitals i no ho és gastar-los en televisió, però jo crec que cal  gastar diners públics per tenir una bona sanitat i també per tenir uns bons informatius.

Per engreixar maquinàries de publicitat governamental?

És que les maquinàries de publicitat les tindrem igual, amb la diferència que a un mitjà públic li podrem exigir un consell d’informatius, un consell d’administració amb presència de l’oposició i sindicats, un control ciutadà… ho podrem aconseguir o no, però ho podem demanar, mentre que mai dels mais aconseguirem que aquests controls existeixin en una televisió privada.

Sé que és una opinió minoritària, però penso que els mitjans privats són més permeables a la influència política que els públics, ja que al final depenen igual de subvencions, publicitat institucional, canvis legislatius, etc. Sense haver de donar cap explicació a canvi.

I per certificar això tinc dos exemples. Un a Itàlia, on Berlusconi controla totes les televisions, les privades com a propietari i les públiques com a primer ministre. Bé, quan va esclatar l’escàndol de les prostitutes, la primera cadena que va entrevistar una de les noies –amb tres mesos de retard però ho va fer- va ser la RAI. El segon és a Hondures, on una de les primeres mesures després del cop d’estat del 2008 va ser privatitzar la televisió pública. No la van posar sota control militar ni en van censurar els continguts, sinó que la van regalar a un empresari de la seva corda per assegurar-se que, encara que ells perdessin el poder, aquella televisió els seguiria sent fidel.

I ja per acabar. Últimament s’ha parlat molt del poder de les xarxes socials i internet com alternativa al poder mediàtic. Quina és la seva opinió?

Crec que aquesta influència s’ha magnificat. Les xarxes socials o els blocs són importants i poden tenir cert valor a l’hora de deixar en evidència als grans mitjans, però no poden exercir un paper contrahegemònic. Aquest només es pot exercir des del poder de l’estat, amb canvis legislatius profunds que regulin la propietat, la concentració i la responsabilitat social dels mitjans de comunicació tal i com s’està fent a alguns països d’Amèrica Llatina. De la mateixa manera que no podem pensar en canviar l’educació sense legislar sobre l’ensenyament públic no podem pensar que canviarem els mitjans sense canviar-ne les lleis que els afecten.

La velocitat global, la diversitat de formats, les noves xarxes socials i la competència de mercat han allunyat el camí dels mitjans actuals dels referents clàssics del periodisme. I això perjudica massa sovint el producte final. Els últims dies ens hem topat amb alguns exemples que han convertit el lector, l’oient o l’espectador en víctima de la dessídia.

És impactant topar-se amb monogràfics sobre l’exitosa reconstrucció de la “Grozny, 10 anys després” de Khadírov el dia que fa 5 anys que van assassinar Polytkovskaia. Precisament Grozny. Precisament Khadírov. I precisament Polytkovskaia. Res és casual. Ens hauria de rebel·lar llegir, de nou, la llista de declaracions que acrediten o desacrediten ‘el moviment del indignats’ però, en canvi, haver de rascar per trobar els fonaments de les seves propostes i discussions. O fins i tot, ens hauria de molestar viure posicionats d’un bàndol o de l’altre i en primera fila l’enfrontament Sandro Rosell – Laporta i no conéixer-ne els fons amagats.

L’absència d’inquietuds periodístiques, la manca d’exigència profesional o, simplement, la llei del mercat ens fa superficials i tendres en la crítica, ens limita l’argumentari i ens capa el coneixement. En aquest context són més imprescindibles que mai la innovació, la revisió i l’atreviment. Però el periodisme actual necessita també uns referent teòrics. I en aquest sentit, hi ha una pregunta que ens ofereix la resposta clau: perquè?

Fa un segle, Rudyard Kipling –conscientment o no- va marcar el camí amb les famoses 6W, bàsiques per escriure una bona peça periodística. Dels “què, com, quan, perquè, qui i on”, la qüestió més indispensable pel treball actual és el “perquè”. Trobant-lo resoldrem molts dels drames de la comunicació d’avui dia. És ben cert que el de Kipling no és l’únic ni potser el millor, però és un referent important que marca el full de ruta dels periodistes. Remenar, regirar, rebuscar i no conformar-se. Treure el maquillatge ens ajudarà a entendre. I és que, en el fons del fons: “periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre?”.

Avui El País publica en exclusiva un extracte d’un document intern del Govern de Catalunya titulat “La governança de l’ICS” on es plantegen mesures radicals en la gestió dels serveis sanitaris que portarien, a la pràctica, a la desaparició de l’Institut Català de la Salut (ICS). Segons explica El País, el pla pretén anar més enllà de les mesures privatitzadores implementades per la Generalitat valenciana i inclou l’entrada de capital privat en els hospitals que avui en dia són de titularitat pública –que passarien a competir entre ells i cercar beneficis-, l’externalització de nombrosos serveis o unitats assistencials i reduir la participació i influència dels sindicats en base a eliminar la seguretat laboral dels treballadors.

El document deixa clar que, de dur-se a terme, el pla no tindria un impacte directe sobre el ciutadà, que seguiria sent atès amb la targeta sanitària, però els seus redactors assumeixen de la seva impopularitat quan inclouen la necessitat de realitzar un pla de comunicació per a “controlar el missatge”, “trobar els millors portaveus” i “reclutar líders d’opinió”. Ara per ara el document encara no s’ha fet públic i cap portaveu de l’ICS ha volgut fer declaracions a Mèdia.cat, pel que no hi ha més detalls sobre el que signifiquen aquestes expressions i en que consistirà exactament el pla de comunicació. No hi ha precedents públics que el Govern català hagi “reclutat” periodistes o opinadors per expressar missatges del seu interès.

Per ara, l’única reacció de l’ICS ha estat l’emissió d’un comunicat on s’assegura que “no s’obrirà al capital privat” i ha remarcat que només es tracta d’un document de treball de la direcció d’aquest institut públic que té com a objectiu definir les seves bases de futur.

Però algunes fonts apunten que precisament la “filtració” de l’informe a El País podria ser la primera acció d’aquest pla de comunicació: “No és la primera vegada que es llancen globus sonda per veure les reaccions i anar preparant així l’opinió pública”, han assegurat fonts sindicals del sector, per les qui el moment escollit té “molta relació amb les actuals negociacions per evitar una vaga. És una mesura per acoquinar el personal i obligar els sindicats a acceptar les retallades”.

Massa sovint, més del que voldria, m’he trobat companys de professió que s’escuden en les rutines de treball, les presses o en la falta de fonts fiables per justificar algunes informacions mal documentades, esbiaixades o incomplertes sobre immigració i diversitat cultural.

I, personalment, crec que a aquesta alçada de la pel·lícula ja no s’hi valen excuses de cap mena per no fer bé la nostra feina de periodistes quan parlem d’immigració. No s’hi val en aquest tema com no s’hi valdria en qualsevol altre. El que passa és que la repercussió que té una mala praxi en aquest terreny, és mínima o molt acotada perquè la capacitat de resposta del col·lectiu immigrant davant dels mitjans,  és molt poca. Però que no tingui conseqüències pel periodista o pel mitjà no vol dir que no en tingui per les persones de les quals parlem.
Moltes informacions segueixen relacionant immigració amb delinqüència, exclusió social, problemes de convivència i, en el millor dels casos, les persones immigrades són tractades des d’un punt de vista merament estadístic , o des de l’anècdota o amb un to paternalista.

No té cap sentit que se citi, la nacionalitat d’una persona, presumptament autora d’un delicte. És com si diguéssim que hi ha una relació directe entre el lloc d’origen i el fet pel qual se l’ha detingut. I la principal raó per la qual se cita l’origen és perquè consta en l’atestat policial, que arriba a les redaccions, en forma de nota de premsa elaborada pel corresponent gabinet de comunicació.

Hem de ser prudents quan fem servir termes com “els immigrants” o “la immigració” o amb l’ús de paraules com “llatinoamericans”,“sudsaharians”, “de l’Europa de l’est”,… com si es tractés de col·lectius humans homogenis,  perquè existeixen raons diferents que els han fet migrar, perquè les seves experiències vitals són tan diverses com persones hi ha. Al capdavall, dir que “la immigració és” d’una manera o d’una altra o que “els llatinoamericans” pensen així o si s’integren més o menys que…, són maneres de no dir res i de posar etiquetes, que és més cosa d’un determinat tipus de polític que no pas d’un periodista que fa bé la seva feina.

Per mirar de corregir aquest seguit de mancances i males praxis, fa anys, que diversos estaments treballen en l’elaboració de materials sobre el llenguatge, documentació de tot tipus, elements per la reflexió, bases de dades… per tal que els periodistes tinguin al seu abast unes eines que contribueixin a millorar la cobertura i el tractament de la immigració i de la diversitat cultural. Una d’aquestes institucions és la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual, que va impulsar Joan Manuel Trasserras quan era conseller del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. En la seva pàgina web www.mesadiversitat.cat podeu trobar molts d’aquests materials i acostar-vos a les reflexions que s’estan fent sobre el paper que poden jugar els mitjans de comunicació per una millor convivència en la diversitat.

Després de llegir la reacció de la premsa de dretes madrilenya a la Conferència de Pau d’ahir a Sant Sebastià, tot el que s’ha escrit als diaris barcelonins sembla moderat, democràtic i respectuós. Almenys ningú ha acusat Kofi Annan d’etarra. Però tot i això hi ha hagut diferències importants entre les diferents editorials –un indicatiu de pluralitat sens dubte positiu- algunes esperables i altres més sorprenents.

La sorpresa més gran ha estat la valenta presa de posició de El Periódico, sobretot sabent la seva trajectòria. La seva editorial posa sobre la taula l’obvietat –negada per molts- que al final hi haurà d’haver algun tipus de negociació prèvia a la dissolució d’ETA i compara la situació basca –que tants d’altres es neguen a fer- amb els moviments que van permetre posar fi al conflicte irlandès. El rotatiu del Grup Z entén la Conferència de Pau de la mateixa manera que Vicent Partal –per posar un exemple ideològicament diferent-: una pista d’aterratge que permeti ETA justificar la seva desaparició i la defensa precisament per això. Per copsar plenament el valor d’aquesta posició sols cal comparar-la amb les opinions sobre la Conferència ofertes pel mateix diari per part d’Odón Elorza i Joseba Arregi, dos habituals columnistes del diari sobre temes bascos, molt més crítica la primera, frontalment en contra la segona.

En canvi l’editorial de La Vanguardia sembla escrita pensant més en els seus lectors madrilenys que catalans. Sense una crítica frontal a la Conferència, la capçalera del Grup Godó es pregunta “si bastaran aquestes recomanacions per a que la banda declari la fi definitiva del terrorisme” i avisa que “cap previsió respecte a la banda pot considerar-se certa”. I encara més lluny, el mateix José Antich, al seu bitllet afegeix un “si” condicional a una “així anomenada” Conferència de Pau, copiant part del guió establert a la Caverna, i hi nega qualsevol possible comparació amb els conflictes irlandès o palestí. Però al final, en una mostra del saber nedar i guardar la roba habitual a aquest diari, l’editorial admet que “si el resultat fos la renúncia definitiva a les armes per part dels terroristes, s’hauria de celebrar l’èxit de la reunió”.

Més contundent resulta El Punt Avui i la seva posició és la que s’esperaria d’un diari que sempre ha defensat la superació del conflicte per la via de respectar el dret a decidir dels bascos. La seva és l’única editorial que té en compte, a més de les altres, les posicions de l’esquerra independentista basca.

Sense dedicar l’editorial a aquest tema, l’Ara marca línia amb un article del periodista Antoni Batista –antic corresponsal al País Basc- on deixa clara la inevitabilitat de la fi d’ETA que a La Vanguardia els sembla tan difícil d’assumir.

Ja fa temps que dura, aquesta cançoneta. Cada dos per tres surt algun periodista a certificar la mort del periodisme. I encara sort, si ho diu un periodista. El més habitual és que ho proclami un sociòleg amb ulleres de pasta, un blocaire sense estudis, algun opinador amb pretensions o, pitjor encara, algun d’aquests professors de comunicació que no ha exercit mai el periodisme. Excel.lent. És com si jo proclamo, dret dalt d’una cadira ben solemne, la mort de la física quàntica. Embolica que fa fort.

El periodisme, per començar, no existeix. El periodisme és una idea, una vocació, un servei, una aurora boreal. Mentre hi hagi gent que la viu i la veu, no morirà. El fem els periodistes cada dia, de manera que si un periodista proclama la mort del periodisme està proclamant una altra cosa més terrible: que ell ha tirat la tovallola i ja no fa periodisme. Mentre quedi un periodista fent bé la seva feina, el periodisme viurà. Mentre quedi un indi apatxe, els apatxes existiran.

Tenim més eines que mai per fer periodisme. La tecnologia, que alguns han vist com una amenaça contra el periodisme, és una immensa oportunitat. Tots els periodistes que ens han precedit haurien volgut tenir les eines que nosaltres tenim al nostre abast. A més, el moment actual juga a favor nostre: el volum d’informació és tan eixordador, l’allau és tan colossal, que necessitem més periodisme que mai per separar bé el gra de la palla.

Això no treu, alerta, que els enemics són legió i assetgen el castell pels quatre costats amb torres d’assalt i catapultes de foc. No vull parlar d’altres països ni de les dictadures ni de res de tot això. No cal anar tan lluny. Als Països Catalans ja hi tenim prou amenaces: els poders polítics, els interessos empresarials, els (en mal dia els vam batejar com) “periodistes ciutadans”, la vagància, la rutina, la manca d’edició, l’editorialització, l’amiguisme, el plagi, la “becarització”, el propagandisme o l’autocensura són exemples que tots hem patit o practicat. És contra tot això que lluitem, encara que a vegades cedim i perdem una batalla. Hi ha col.legues que han passat al “costat fosc” i n’hi ha d’altres que sempre hi van ser. N’hi ha que van i vénen, com les orenetes.

Però, siusplau, no fem derrotisme. El periodisme, com nosaltres, rebrota sempre i sobreviu als seus il.lusos enterradors. No comencem nosaltres a cavar-li la fossa.