Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Tràiler del documental d’AulaMèdia inclòs a la seva col·lecció “Darrere la pantalla”.

Després de les massives manifestacions de dissabte els “indignats” van tornar de nou a les portades de tots els diaris del país –amb la sola excepció de Las Provincias- i alguns no van poder evitar reconèixer la sorpresa que els provocava publicar la notícia, com el Diario de Ibiza, que va parlar explícitament de “renaixement” en el seu titular.

I aquesta és una sorpresa comprensible en uns mitjans que ja havien “matat” el 15M just després de les passades eleccions municipals i autonòmiques, per tornar-ho a fer repetidament després dels fets del Parlament de Catalunya, l’aixecament de les acampades i l’arribada de l’estiu. Des de llavors la cobertura sobre el moviment ha estat parcial, descontextualitzada i desigual, però sobretot ha ignorat –sigui per desconeixement, sigui per voluntat expressa- que rere les ocupacions de CAP i facultats, acampades davant hospitals i la borsa, concentracions contra els desnonaments i talls de trànsit, manifestacions massives a la majoria de capitals de comarca o el fenomen de les “samarretes grogues” als centres d’ensenyament es vehiculava un mateix sentiment d’oposició més enllà de la defensa del servei públic determinat en cada moment. Un cop rere un altre es presentava cada fet com aïllat i excepcional sense oferir un context de fons. Tampoc hi ha hagut, en tot aquest temps, reportatges reposats sobre l’existència de centenars d’assemblees a una gran majoria de ciutats i barris dels Països Catalans, explicant com s’organitzen, quines activitats realitzen, quins objectius tenen i com es coordinen entre elles.

Durant la setmana prèvia al 15 d’octubre amb prou feines cap mitjà ha alertat de la gran mobilització que  s’estava preparant –reportatges com aquest a El Periódico han estat excepcions-, així que el que per a un ciutadà ben informat hauria d’haver estat un fet esperable, per a la majoria de lectors i espectadors del país s’ha convertit en una sorpresa. Paral·lelament, les xarxes socials bullien sobre el tema i, de fet, les etiquetes relacionades amb el “15O” han estat tendència dominant a Twitter durant quasi deu dies previs a la manifestació.

Però el silenciament dels grans mitjans ha permès resoldre definitivament en el debat –nascut gairebé el mateix 15 de maig- sobre si els “indignats” eren un fenomen nascut i mantingut a les xarxes socials o eren un bluf mediàtic. També ha permès constatar fins a quin punt les capçaleres dels grans mitjans han perdut la capacitat de condicionar l’agenda.

M’agrada pensar que la majoria d’estudiants de periodisme entren a les facultats amb ideals, creient-se encara amb més o menys força la teoria del periodisme com a quart poder. I la facultat, precisament, va ser concebuda com el lloc on alimentar aquesta faceta ètica de la professió –s’acabi posant en pràctica o no–. I quan la voràgine del dia a dia i la crua realitat me n’allunyen –com suposo li passarà a tants altres periodistes– és quan m’agrada rellegir-me un breu text publicat amb el títol de Sobre el periodismo amb què Joseph Pulitzer justificava la seva voluntat d’impulsar a la Universitat de Colúmbia el que havia de ser la primera facultat de periodisme del món. El text, tot i la seva humil pretensió inicial, acaba sent un crit als valors i la responsabilitat ètiques que han de guiar la tasca d’un periodista. Un paràgraf clarivident en aquest sentit és el següent:

“Res més enllà que els més alts ideals, el més escrupolós afany per fer les coses bé, el coneixement més minuciós dels obstacles i el més sincer sentiment de la responsabilitat moral salvaran el periodisme de la submissió als interessos econòmics que busquen fins egoistes, antagònics al bé social”

Pulitzer creia que “un cop es permet que el públic consideri la premsa exclusivament un negoci comercial, s’acaba la seva influència ètica”. En moments com els actuals de crisi al sector i precarietat entre els professionals, aquesta afirmació pot semblar una broma de mal gust, però tan sols recorda la finalitat última del periodisme: fiscalitzar els governants i els poders econòmics per avançar cap a una població més informada i, conseqüentment, una democràcia de qualitat.

En alguns moments i des de certes tribunes és més senzill que en d’altres poder contribuir a aquesta noble tasca, però com tot ideal hauria de ser l’objectiu cap al qual tendir, amb més o menys èxit o amb certs períodes de pausa obligada i conscient. Cal repensar la professió en aquests moments de canvi de paradigma, però això no és incompatible amb recuperar alguns dels valors que en el seu moment van regar la seva llavor. Potser així, entre totes i tots, recuperarem certa part de credibilitat que vam perdre quan ens vam allunyar de la nostre responsabilitat en el si de la societat.

El diari El País ha estat el rotatiu que més espai i esforç ha dedicat a explicar tots els detalls relacionats amb la suposada trama iraniana –promocionada per elements governamentals d’aquest país- que pretenia atemptar als Estats Units, implicant una bona part de la seva extensa xarxa de corresponsals internacionals. Des d’un principi els titulars han estat contundents i no han deixat cap espai al dubte: “Els EUA frustren un pla iranià per a matar a l’ambaixador saudita a Washington”, “La trama iraniana desencadena l’alarma pels llaços entre ‘narcos’ mexicans i el terrorisme” o “Els EUA sospesen les represàlies contra Iran”. Fins i tot l’única i breu peça que hauria de donar la versió de l’altra part –“Iran rebutja les acusacions dels EUA d’atemptar contra l’ambaixador saudita”- és en gran part un compendi de les diferents acusacions contra el país persa de fomentar atemptats fora les seves fronteres. Amb poques excepcions, la resta de diaris s’han quedat –encara que dedicant-li molta menys rellevància- amb aquest relat, que ha estat també el que han difós les dues principals agències de notícies espanyoles que reprodueixen la majoria de mitjans.

Amb aquestes acusacions tan greus sembla obvi que el discurs hagi derivat en sols dos dies cap a les represàlies que els EUA poden prendre contra l’Iran –Obama en persona ha anunciat plans en aquest sentit- i quines fórmules legals s’han de seguir per aplicar-les. Resulta natural creure que si el govern d’un país democràtic llança una acusació tan greu contra un país estranger –i més encara si aquest no és una democràcia- és que té proves fonamentades i que no hi ha gaires motius per al dubte. El problema és que aquest mateix govern, fa sols vuit anys, va demanar al món que el cregués quan deia que Iraq tenia armes de destrucció massiva com a argument per a enviar el país àrab i al final aquestes no existien. Pel que no hauria de semblar tan estrany demanar un cert principi de precaució als periodistes, ja que fins i tot els governs democràtics poden mentir o poden ser enganyats.

Això és el que han fet els periodistes estatunidencs del Washington Post i el Wall Street Journal, que han començat a preguntar a fonts diferents a les governamentals i han vist que no totes les peces del trencaclosques encaixen tant bé. Segons estan publicant aquests diaris –i que els lectors catalans poden saber gràcies a que La Vanguardia ha optat per recórrer a l’agència alemanya DPA enlloc de a les espanyoles habituals i al corresponsal d’El Punt Avui- hi ha raons més que suficients per a dubtar de la versió oficial, que la trama està “massa mal organitzada” i hi ha “massa elements estranys” per creure-se-la, com a mínim sense preguntar més.

Els dubtes deuen ser tan grans que el mateix corresponsal de El País a Washington ha decidit incloure’ls a la seva crònica d’avui, encara que al darrer paràgraf del text i sense esmentar-lo en la titulació. Però com aconseguiran els EUA l’aval del Consell de Seguretat de l’ONU si no poden demostrar la seva versió dels fets? El periodista ho té clar: “Una de les raons per a que això passi és la implicació d’Aràbia Saudita, un país ric i petrolier amb el que Rússia i Xina estan interessats en mantenir bones relacions comercials”.

Algunes dècades enrere, a la universitat, es deia que qui agafava l’especialitat de periodista esportiu era perquè no servia per a res més. Clarament era considerada una categoria menor dins de la professió. És evident que avui dia, amb el boom de l’esport, aquesta percepció ha canviat. El mercat laboral periodístic actual demanda professionals per farcir els espais esportius dels mitjans, cada cop més extensos i seguits per lectors, oïdors i telespectadors. I la televisió ha convertit alguns d’aquests periodistes en estrelles mediàtiques.

Tanmateix, on es veu clar l’exercici d’aquest suposat pseudoperiodisme és en els diaris temàtics, els d’aquí i els de fora. Molt sovint les portades en són un bon exemple, per no parlar de les moltes pàgines dedicades al futbol, no exemptes de hooliganisme. Però on s’arriba a extrems esperpèntics és en les televisions espanyoles, públiques i privades, especialment quan retransmeten competicions internacionals amb participació d’esportistes mesetaris o catalans. Es tracta quasi sempre de la deriva cavernària de que parlava en David Bassa, aquí mateix, fa un mes.
Però com passa amb quasi tot, en el periodisme esportiu nostrat també hi ha algunes honroses excepcions, d’entre les quals citaré només Joaquim Maria Puyal.

És clar que una part molt important de la matèria prima amb la qual s’ha de treballar (els esportistes professionals i bona part de directius) no és de les millors per a lluir-se. Quan hom entrevista un esportista, en general, ja se sap el que dirà, que no serà precisament cap resposta de premi Nobel. Poques sorpreses, doncs. Però també aquí hi podem trobar alguna excepció que confirma la regla. No cal dir que la més destacada, ara mateix, és en Pep Guardiola.

Al nostre país, el català continua sent el gran discriminat d’aquest tipus de periodisme, especialment l’escrit en paper, amb la recent i honrosa (però minoritària) excepció d’El 9. No crec equivocar-me si dic que ni la redacció d’El Mundo Deportivo ni la de l’Sport no han fet cap pressió davant de les seves respectives propietats -Gupo Godó (La Vanguardia) i Grupo Zeta (El Periodico)- per tal que en facin també la versió en català. Desconec si un nombre significatiu de lectors ho han demanat, tot i que m’estranyaria. Per cert, cal dir que en les respectives versions digitals d’aquests dos diaris esportius si que hi ha la opció del català. Però té trampa: et remeten al traductor automàtic de Google!.

Voldria advertir que, en aquest i d’altres temes que pugui tractar aquí en el futur, la meva visió serà sempre la d’una persona externa a la professió, ja que, malgrat haver passat per la facultat i haver treballat o col·laborat en mitjans de comunicació durant molts anys, mai no he fet de periodista stricto sensu.

Finalment, no crec que de les anteriors reflexions, massa esquemàtiques, se’n pugui treure alguna conclusió que respongui amb certesa la pregunta del títol. És evident que caldria profunditzar-hi més…

“…i quan hi vaig ser, qui em van decebre van ser els meus excompanys periodistes!” Amb aquesta cruesa se sincerava un dia d’aquests un exdirigent polític que, de formació i professió, havia estat periodista fins que va decidir fer el salt a l’àmbit públic.

Frases com les del títol són les que escolten sovint els companys de professió quan abandonen la seva feina de redacció i decideixen fer el salt a la política, ja sigui ostentant un càrrec de primera línia, de segona, a les entranyes del partit o bé treballant com a caps de comunicació d’alguna institució.

La reflexió apuntada inicialment se sustentava en tot un seguit d’arguments que em van deixar tocat. “Convocàvem una roda de premsa per anunciar X, però als meus excompanys tan sols els interessava la nostra reacció a les declaracions que acabava de fer Y, i de fet només publicaven això”, explicava. O, una de més greu: “Anunciàvem que d’aquí a sis mesos assoliríem A. Passava el temps i gairebé cap periodista ens preguntava en quin punt del procés ens trobàvem.” O, encara més greu: “Un altíssim càrrec d’un periòdic editat a Barcelona em va dir: “Us tractarem bé si ens passeu informació de primera mà”. Quan li vaig respondre que nosaltres no fèiem favoritismes i que tractàvem tots els mitjans per igual, el meu partit/departament/àmbit va deixar d’existir per a aquell diari”.

Exposats aquests casos, sumats als que dilluns apuntava n’Albert Balanzà en aquesta tribuna, si com a col·lectiu ens miréssim amb la mateixa mirada crítica amb què observem als polítics… qui en sortiria més mal parat de tot plegat?

No m’atreviria a posar la mà al foc.

Ara bé, també és cert que, la contrapart, tot sovint tampoc no és queda coixa… I no parlo només de les rodes de premsa sense preguntes, de les respostes amb evasives, de les declaracions buides per perjudicar el contrincant, de l’obsessió per sortir a la foto…, que també. Anys enrere, quan hi havia calés per a programar campanyes publicitàries, era realment deliciós poder observar de primera mà com les administracions repartien la publicitat institucional afavorint uns mitjans i deixant en la més absoluta misèria als altres. Tant hi feien OJDs o EGMs: els amics eren els amics i s’havien d’engreixar. I això, clar, acaba anant estretament lligat amb la feina dels periodistes.

Així, doncs, ens trobem en un bucle de difícil sortida. Els periodistes deceben. Els polítics deceben. I la ciutadania? La ciutadania s’ho mira cada cop amb més distància: després de l’atur, el funcionament de l’economia i la immigració, la insatisfacció amb la política és la quarta principal preocupació dels catalans segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat (enquesta febrer 2011). I quant als diaris… quants dels vostres amics el compren cada dia?

Les capçaleres de la dreta de Madrid s’han anat especialitzant en els darrers anys en una defensa a ultrança de la democràcia i l’estat de dret i en una denuncia ferotge de qualsevol agressió –física o verbal- de caire nacionalista. És per això que resulta paradoxal que l’atropellament per part d’un regidor de Masquefa (Anoia) cap a dos veïns de la localitat per motius polítics hagi passat tan desapercebut. I més si es compara amb el tractament d’altres fets molt menys greus.

Per exemple, La Razón, que va considerar tan significatiu com per dedicar-li una editorial el que la Guàrdia Urbana de Barcelona demanés el permís corresponent als organitzadors d’un acte públic, senzillament ha considerat que l’agressió d’ahir no mereix la categoria de notícia.

L’ABC i Libertad Digital, per la seva banda, consideren que els fets “estan per aclarir”. També passen per alt explicar que la bandera espanyola va ser penjada pel mateix agressor sense permís del consistori i que va quedar-se esperant al seu vehicle fins que va arribar algú per despenjar-la, moment en que va atacar-los amb el cotxe. No van ser tan cautes quan van informar de la celebració d’una parodia de la monarquia a les festes del poble basc d’Alsasua, a la que van arribar a dedicar nou peces en el cas de l’ABC. El digital de Jiménez Losantos, per la seva banda, dedica més espai a unes pintades a aparegudes al barri de Gràcia contra la celebració de la Hispanitat, notícia que és enllaçada des de la informació dels fets de Masquefa, però no al revés.

El Mundo dóna més rellevància als fets i li dedica una mica més d’espai, encara que molt lluny de la foto de portada que li va dedicar a la crema d’una bandera espanyola a Barcelona durant la passada Diada o a la imatge, també de portada, d’unes banderoles en suport als presos bascos onejades durant un partit de les seleccions catalana i basca en el que també hi era Artur Mas.

Finalment, la millor cobertura dels diaris estudiats l’ha feta el digital del grup Intereconomía en un text que oblida el fet que la bandera va ser col·locada sense autorització, però que descriu bastant detalladament els antecedents violents i polítics de l’agressor i que està situat a la portada de la secció de “societat”.

Una bona periodista i amiga, i membre del Grup Barnils, em truca un dimecres al vespre perquè engegui la televisió i sintonitzi Antena3. Obedient com sóc, engego l’aparell i m’hi trobo Manuel Fuentes fent l’enze.

Res a dir, és clar, sobre un programa d’entreteniment fet i pensat des de les espanyes i per a les espanyes. Fórmula amb regust de déjà vu, gracietes sense gràcia i imitacions tronades. Ja s’ho faran. O no.

I dic ‘o no’ perquè Manuel Fuentes té l’immens privilegi, i la responsabilitat proporcional, de comandar el transatlàntic informatiu del matins de la ràdio pública d’aquest país. El conjunt de la societat catalana, i el conjunt de la professió, podríem recordar-li que tot allò que diu o fa un periodista,  especialment un periodista d’un mitjà públic, el compromet i n’afecta, per bé o per mal, la seva credibilitat. I això va molt més enllà de l’exclusivitat que caldria suposar en una ocupació d’aquest nivell amb les contraprestacions de què es beneficia.

Un cop vist i escoltat Fuentes en el seu programa espanyol em va venir al cap una frase del mestre Kapuściński: ‘Els periodistes d’estil clàssic som una minoria. Massa companys de professió no fan preguntes ni s’interroguen. Fer de periodista és una professió per a tota la vida, una raó per viure. Una identitat. Ara tenim media workers que canvien constantment de feina. No s’identifiquen amb la professió. Ni la identifiquen.’