Media.cat – Observatori crític dels mitjans

El cineasta i activista polític Ken Loach gairebé sempre l’encerta. Fa pocs dies, en una entrevista realitzada per l’agència EFE, el director de Terra i llibertat comentava que “la censura segueix viva a l’Europa del segle XXI” i que la crítica al sistema dominant “és ara més difícil que mai”. Segons Loach, “el capitalisme s’ha tornat més agressiu i envaeix tots els aspectes de la vida”. El director lamenta que el cinema hagi deixat de ser un mitjà de comunicació per passar a ser “un bé de consum”. On heu llegit cinema hi podeu llegir qualsevol altra branca de la cultura, ja sigui la literatura, la música o, és clar, el periodisme.

Més difícil que mai? Sí? És cert que els grans conglomerats mediàtics tenen un poder enorme per marcar l’agenda d’allò que interessa i allò que no. I que, a la pràctica, això és una forma de censura. Però potser és agosarat dir que ara és “més difícil que mai” difondre posicionaments crítics amb el sistema dominant. De fet, potser és més fàcil que mai. Mirem-ho amb perspectiva. Les noves tecnologies de la comunicació i en especial les xarxes socials posen a l’abast dels activistes una sèrie d’eines que fins fa poc eren impensables. No es tracta de deïficar-les: són simplement eines, l’efectivitat transformadora de les quals dependrà de l’ús que en fem. La diferència amb el ciclostil i l’octaveta, però, és que mai havia estat tan econòmic i senzill per a un activista difondre idees i informacions crítiques amb l’establishment com en l’era de l’Internet 2.0. L’eclosió dels blocs va ser un primer pas, però durant els últims temps ja hem pogut comprovar com van prenent força a la xarxa iniciatives de comunicació crítica molt potents i cada cop més ben realitzades.

Cal, doncs, mirar el present i el futur amb cert optimisme. El moment actual és convuls i confús, com en totes les èpoques de grans transformacions. De fet, probablement és cert, com denuncia Ken Loach, que ara és més difícil que abans trobar finançament per a fer determinades pel·lícules. Però també és possible que la clau sigui trobar la fórmula de poder fer aquest cinema al marge de les cotilles de la indústria majoritària. Un exemple són les noves estratègies de micromecentatge a través de la web que estan començant a proliferar, també, als Països Catalans, i que si bé encara són molt incipients, tenen un gran potencial de creixement de cara al futur. Segur que, en pocs anys, naixeran altres iniciatives per reinventar el sector de la comunicació que, si són ben emprades des d’un punt de vista activista i amb intel·ligència, enfortiran la pluralitat i comunicació crítica.

Al capdavall, és el propi Ken Loach qui, en l’entrevista en qüestió, aporta una reflexió que probablement sigui la clau de volta de tot plegat: diu el cineasta que, en un moment com l’actual, més que mai cal “formar part de la resistència”, i cal fer-ho “des d’una organització com un sindicat o un partit polític”. Així doncs, per molt que els temps hagin canviat, el pas més important segueix sent el mateix que en temps del POUM: passar-se a la rebel·lió. Apliquem-nos la recepta.

En un comunicat fet públic aquest matí, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –editor de Mèdia.cat- ha expressat les seves preocupacions sobre les conseqüències que pot tenir la reforma de la de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que s’havia de debatre avui al Parlament.

En concret, el Grup Barnils mostra la seva preocupació per a la reducció de dotze a cinc membres  Consell de Govern de la CCMA, amb la conseqüent pèrdua de representativitat i pluralitat. Una decisió que es justifica per la necessitat de reduir despeses però que el Grup no entén, ja que aquests consellers no cobren cap sou –encara que sí dietes- per la seva tasca.

Però més enllà dels nombres, el Grup Barnils alerta sobre la reducció de garanties democràtiques amb mesures com que els membres del Consell, si en una primera votació no superen una majoria de dos terços del parlament podran ser escollits per majoria absoluta. Una norma similar és la que ha permès al Govern Balear posar un Conseller a dirigir personalment IB3.

També algunes de les seves competències –com la de nomenar o separar els directius de la televisió i la ràdio, aprovar el contracte programa o el pressupost- també es podran aprovar per majoria absoluta, el que, a criteri del Grup significa “un clar augment del control polític i governamental” i més si és té en compte que el Consell de Govern assumiria les tasques que fins ara feia el director general. A més, l’actual proposta de llei elimina l’obligació d’escollir professionals acreditats i independents, no pas “representants de partits”.

Per tot això, el Grup Barnils assegura que té “seriosos dubtes” sobre l’objectiu real d’aquesta reforma de la Llei de la CCMA, ja que considera que “persegueix un més gran control polític i governamental” dels mitjans públics de la Generalitat, la qual cosa “trencaria l’esperit de la llei actual, aprovada a finals del 2007 per una àmplia majoria de la cambra catalana”.

Actualització: S’acaba de fer públic que el debat sobre la Llei de la CCMA que s’havia de fer avui ha quedat posposat per a demà. Per altra banda, també el Sindicat de Periodistes de Catalunya ha emès un comunicat titllant “d’involució” l’actual proposta de llei.

«La immigració és un problema, i s’han de dir les coses pel seu nom [...] Hi ha molts immigrants escolars i això comporta un endarreriment en el rendiment global de l’aula [...] Està molt bé garantir el dret de l’immigrant però hem de ser molt exigents amb els deures que han de practicar, i molts no els volen practicar. Per tant qui no vulgui practicar aquest deure de la integració aquí no hi ha de fer res».

Paraules que colpeixen fort al timpà dels qui combaten el racisme i el classisme. Són de Josep Antoni Duran i Lleida, candidat de CiU a les eleccions espanyoles, en un intent d’arrabassar vots al PP de la majoria absoluta. 3 d’octubre del 2011, el mateix dia que els Mossos inicien la detenció de 22 activistes del 15-M per la revolta del Parlament. El conseller d’Interior, Felip Puig, aprofitant els dictats d’Eloy Velasco, magistrat de l’Audiència Nacional que decideix admetre a tràmit una querella de la ultradretana Manos Limpias pels fets del 15 de juny al Parlament.

La ultradreta fent la feina bruta atacant l’esquerra, la dreta apuntant les víctimes de la crisi i l’acaparament de la riquesa a mans d’uns pocs.

Manipulació efectiva. “L’expulsió, la mesura més eficaç”, llegeixo al Facebook del segon tinent d’alcalde de la capital de la meva comarca, el Pla de l’Estany, tot enllaçant una notícia d’El Punt Avui sobre la deportació d’un presumpte delinqüent banyolí d’origen estranger. Més avall, 8 comentaris aplaudeixen la complexa humana reflexió: “Ja en tenim prou amb els d’aquí”, “No s’hauria d’esperar a la reincidència [per expulsar]”, “Un de menys! I Catalunya va més bé”, “I encara en falten molts més”, etc.

Però n’hi ha un que desentona: «I mentrestant [mentre s’expulsen persones immigrades], España 2000, GAV, Coalición Valenciana, Falange Española… continuen sent legals i continuen agredint amb total impunitat. Els Països Catalans són el territori de l’Estat Espanyol amb més agressions feixistes i cap d’elles ha acabat amb penes de presó, curiosa paradoxa”. És de la regidora de la CUP, i està en minoria, 8 a 1, paradoxal curiositat.

El periodisme pot ser utilitzat per alimentar l’odi, però és imprescindible per combatre’l. Contra l’odi, aquell periodisme que remena dades, repassa la història, desmunta rumors i grata en l’origen de les desigualtats entre pobles. Un tastet de recursos:

VÍDEO: L’origen de les migracions modernes (I, II), conferència d’Arcadi Oliveres
VÍDEO: Estrangers i delinqüència, Xarxa BCN Antirumors
VÍDEO: Immigrants i ajuts habitatge, Xarxa BCN Antirumors
VÍDEO: És cert que els immigrants s’emporten totes les beques menjador?, Xarxa BCN Antirumors
Els immigrants aporten més del que reben, Estudi de l’Obra Social ‘la Caixa’
Els Centres d’Internament d’Estrangers, Comitè per l’Eliminació de la Discriminació Racial
Portes al mar, Informe d’Intermón Oxfam sobre polítiques migratòries justes
Manual per combatre rumors i estereotips sobre diversitat cultural Xarxa BCN Antirumors, Ajuntament de Barcelona.

Xenofòbia en temps de crisi, Informe Raxen setembre del 2010

“L’expulsió, la mesura més eficaç”. Sí, segur?

La notícia de les 22 imputacions pels fets succeïts davant del Parlament el 15 de juny seguida de  quatre detencions amb comptagotes i la manifestació de rebuig van marcar la tensió informativa d’ahir, amb constants piulades i actualitzacions a la premsa digital. A pesar del cobriment detallat, però, pocs mitjans van fer una tasca de context i cap es va preguntar perquè era l’Audiència Nacional espanyola qui instruïa uns fets que no tenen relació ni amb el terrorisme ni el narcotràfic –les dues qüestions per les que, en principi, va ser creat aquest tribunal fora de l’estructura judicial ordinària- i que ja era investigat per la Fiscalia Superior de Catalunya des de feia mesos.

La resposta a aquesta pregunta es pot trobar al web del grupuscle ultradretà Manos Limpias, on hi ha penjada una nota de premsa amb l’anunci de l’acceptació a tràmit per part del Jutge Eloy Velasco, de la citada Audiència, d’una querella contra els “responsables del Moviment 15-M”.

A pesar que són habituals els reportatges explicant que és Manos Limpias quan apareix relacionat amb algun cas judicial d’impacte mediàtic, especialment en el cas de la imputació a Baltasar Garzón, aquesta vegada ha estat necessari acudir a mitjans alternatius com la Directa o Llibertat.cat per saber la seva implicació en el cas. En realitat la notícia ja havia estat explicada en alguns breus, com aquest apunt d’opinió a El Punt Avui, cap diari ha inclòs aquesta informació en els articles sobre les detencions d’ahir.

Manos Limpias està dirigit per l’exmilitant de Fuerza Nueva Miguel Bernard i es defineix a si mateix com a sindicat, encara que no se li coneix cap activitat en aquest sentit ni és públic que tingui cap delegat sindical –segons CCOO els únics alliberats els hi hauria otorgat el Govern autonòmic d’Esperanza Aguirre sense necessitat de tenir cap representativitat electoral.- En els darrers anys s’ha fet famós per la seva capacitat de presentar querelles contra qualsevol entitat i persona que no combregui amb la seva ideologia, el que implica un ventall molt ampli de possibles afectats. Des del mateix Garzón fins a Nunca Mais, passant pel PNB, l’alcaldessa d’Alsasua, la Delegada del Govern espanyol a Madrid o la mateixa Generalitat de Catalunya. La majoria de les seves denúncies acaben arxivades, però moltes altres –amb el suport mediàtic de la caverna- acaben admeses a tràmit i fins i tot amb condemnes, havent-se convertit en la Fiscalia particular de la dreta espanyola més extrema. És el cas, per exemple, dels responsables del diari basc Egunkaria, que, amb la Fiscalia retirada, mai haguessin hagut d’anar a judici –en el que van ser absolts- si no fos perquè els jutges de l’Audiència espanyola van acceptar l’acusació particular de Manos Limpias.

Actualització: Un lector ens informa que El País sí va publicar la informació de la querella de Manos Limpias a la seva notícia.

1. Sigues eficient quan convoquis als mitjans a una roda de premsa. Fes arribar les notes a tots els periodistes de la teva zona d’influència. No en menystinguis cap però tracta’ls a tots de forma singular. No necessita el mateix el corresponsal d’un gran diari de referència, que un portal informatiu mig amateur. Sembla obvi, però no ho és tant. Tingues al dia la llista de contactes, fes-te un calendari amb les dates de tancament de cadascún dels mitjans i les seves rutines de treball. La primera feina que tens és aconseguir la informació necessària per triar bé el bé el dia i l’hora. Ja tens un 25% de la feina feta.

2. Però atenció, abans de convocar res: decideix quin titular vols. És veritat que alguns periodistes tenen l’emprenyadora mania de voler triar-lo ells mateixos. Tanmateix, has d’intentar acompanyar-los subtilment a la teva zona de comoditat. Administra bé el suspens de la informació que donaràs i, preferentment, fes-ho de forma personal. El periodista ha de poder enllaminir el cap de redacció en les reunions d’assignació de temes amb un caramelet, que tingui temps de fer-ho, per tant. Distribueix amb cura, entre els periodistes que et semblin més valuosos, petits regals en forma d’informació exclusiva. Un “m’ho deus” en el moment oportú és un autèntic salvavides. Ah! Res de “notícies embargades” enviades de forma indiscriminada; en tot cas, aprèn a fer servir les xarxes socials per generar remor, buscar els climes apropiats. El clima és important. Retén això. Tornem al titular: quan sigui el moment, que el ‘teu’ polític l’amolli dues, tres i quatre vegades. Davant dels micros, haurà de deixar uns segons per davant i per darrera de la frase que vulguis destacar. Ho has de posar fàcil, a la sala de muntatge. Assaja amb ell o ella l’estona que calgui. I finalment, quan acabi la roda de premsa tingues la informació a punt. Estalvia al periodista haver de fer hemeroteca; la teva feina és triar bé allò que li passes. Sortiràs guanyant si li tens preparades aquelles dades que més et beneficien, etc. L’acceleració del cicle informatiu i la precarització de l’ofici faran la resta, amb molta probabilitat.

3. Recorda que avui el cicle de la notícia comença a temps real, durant la roda de premsa. Twitter és un altaveu i llença titulars “durant”, no “després”. Pensa en els piuladors de referència i els blocaires més actius com si fossin mitjans; envia un DM, fes un toc al FB. El que calgui. Tingues un ull al Twitter i l’altre a la sala. Estigues a sobre aquells periodistes que primer redifonen a internet, bé via Twitter, bé perquè envien els continguts a les versions digitals. No estiguis sol, en això. Assegura’t de tenir soldats llestos a la xarxa per a redifondre o respondre, segons convingui.

4. No decebis. Aquest punt val tant com tots els altres; de fet, t’assegura el lloc sota els focus dels mèdia. Tempta el periodista amb un titular graciós, una desqualificació grotesca… intenta encapsular-ho en 140 caràcters. El periodisme és un gran ring, avui. Aprofita-te’n. El periodista arriba àvid de titulars que generin ‘conversa’ a la xarxa i la xarxa, si la polèmica s’estén (sempre hi ajudaran uns quants xiulets, no cal dir-ho), marca el to del que després acabarà a telenotícies i portades.

–

Molts assessors de polítics apliquen aquestes pràctiques, ben conegudes (i patides) per molts. Però avui excel·leix en el seu desplegament, l’equip de l’alcalde de Badalona del PP, Xavier Garcia Albiol, dia sí, dia també als mitjans.

I nosaltres, els periodistes? Hem d’assumir aquesta situació com una fatalitat? Podem fer-hi res?

És imperatiu.

Hi ha tres pràctiques que molts practiquen, però que, malgrat això, crec que és oportú tornar a subratllar.

1.Responguem amb context i coneixement del territori (l’hemeroteca és, avui més que mai, una garantia contra la manipulació).

2.Siguem valents: la nostra feina és donar elements d’interpretació al lector. I si una roda de premsa no la donem pel dia? A vegades anar tard és la millor decisió professional.

3.Assegurem-nos que les notícies no surten si no disposem almenys de tres fonts i procurem que totes no siguin de polítics.

No és fàcil trencar inèrcies, no és fàcil convèncer els nostres caps de redacció. Però… aquesta és, precisament, la nostra feina.

Si no passa res de nou en les properes setmanes, el mes de novembre es deixaran de veure definitivament TV3 i Canal33 a les comarques de la Catalunya Nord, els únics de la CCMA que encara es rebien des de que al febrer del 2009 l’Estat francès va tallar les emissions digitals de la corporació. Aquesta data és la fixada per l’“apagada analògica” a l’Estat francès i es desconnectaran les emissions al nord de l’Albera després de 25 anys de recepció continuada. Una situació absurda, i més si és té en compte que el passat abril el ministre francès d’Afers Exteriors, Alain Juppé, va anunciar –a petició del diputat i alcalde d’El Soler François Calvet- que es posaria d’acord amb el seu homòleg espanyol per a signar un acord que legalitzés les emissions audiovisuals sudcatalanes a les comarques septentrionals, incloent els canals de televisió i ràdio de la CCMA, però també altres emissores privades com Flaix FM –molt popular a la zona i que ha estat clausurada diverses vegades per emetre al·legalment- o Barça TV.

Segons va anunciar Juppé, l’Estat francès no tenia cap inconvenient en legalitzar la recepció de totes aquestes cadenes, però va demanar l’aprovació d’un acord internacional amb l’Estat espanyol per ordenar l’espai radioelèctric transfronterer.

Des de llavors, sis mesos després, la situació continua en el mateix punt. La darrera informació sobre el tema la va publicar El Punt Avui el 8 de setembre i cita Juppé a l’explicar que el Consell Superior Audiovisual Francès està realitzant els treballs tècnics necessaris per a permetre la difusió dels canals catalans i que l’ambaixador francès a Madrid “ha contactat directament” amb el secretari d’estat espanyol de les telecomunicacions, sense especificar si aquest contacte ha donat algun resultat.

Però per la banda espanyola es manté un silenci absolut sobre el tema. Cap dels reportatges publicats esmenta cap declaració de representants del Govern espanyol, que tampoc han volgut respondre a les preguntes formulades per Mèdia.cat.

I mentrestant els temps s’acaba i la societat nordcatalana comença a perdre la paciència i a organitzar-se per a pressionar per garantir la recepció de les úniques cadenes en català a les que té accés a banda de Ràdio Arrels.

Tímid somriure nerviós o calfred gebrador d’espinada, escoltar el Conseller d’Interior Felip Puig demanar als periodistes que no siguin neutrals esparvera. Veure’l recomanant com cal desenvolupar la feina amb hàbils consells de pa sucat amb oli, acaba per deixar garratibat.

A propòsit de la futura llei sobre usos de l’espai públic, sarkozyiana regulació del burka inclosa, el conseller ha anunciat que els treballadors i treballadores de la informació “no seran només espectadors passius i missatgers asèptics i escèptics”. Que estem cridats -incerta glòria, dubtós encàrrec, pèssim avís- a “un paper important alhora de dibuixar el compromís” amb la singular concepció de seguretat que pregona el conseller d’Adigsa. Perdó, d’Interior, que la memòria sempre és punyetera.

Per empassar saliva, doncs, i tastar el nus de la gola: fitar un ministre de la porra demanant a la bestreta dosis de no-neutrals preludia, inevitablement, futures bombes de neutrons. De neutrons informatius, sobra dir-ho.
Ja disculparan les molèsties i perdonaran les disculpes, però comprenguin la boutade: fa res, sota la tèrbola dictadura que va arruïnar aquest país, ja disposàvem a l’estat veí d’un ministre d’Información i Turismo, el mateix que ratificava penes de mort i es remullava els genitals nuclears a Palomares, que manava puntualment com calia informar. I no feien pas broma. No els hi tremolava pas el pols si calia dinamitar la premsa. En literalitat real: van acabar volant amb goma-2 el ‘Madrid’. No fotem.

D’aleshores ençà, han plogut mentides i transicions de fira i tupinada. Transicions, transaccions, que també van deixar intacte, impune i incòlume les terminals del poder mediàtic que sostenia el règim interior anterior. Una transició xulipiruli, ja se sap. De faula. Avui, però, som al 2011. I molt s’han sofisticat les estratègies del silenci. Hi ha dinamites més subtils. De fet, fa anys que Chomsky categoritza i adverteix que la propaganda és a la democràcia allò que la porra és a la dictadura. Per això cal revisar, revisar amb cura, la demanda concreta de Puig: pretén implicar el periodisme, via creació d’estats d’opinió teledirigits i manufacturats en despatxos oficials, en la defensa de l’inquietant model de seguretat que preconitza.

El més greu de tot plegat és que no és pas el primer cop. Puig és, en aquest sentit, multireincident. Arran de l’indignant desallotjament frustrat del 27M a la plaça Catalunya de Barcelona, el conseller ja va acusar ‘el gremi’ d’estar rere la polèmica, acusant-lo d’haver inflat la notícia des d’un focus tendenciós que no va mostrar tot el succeït. Doble crítica implícita de fons, nascuda del responsable d’Interior i pel que es cou potser també d’Informació. Deia que no fèiem bé la nostra feina, i, disparant al pianista des de la soledat del xèrif, afegia que a més no li fèiem costat. Desagraïts com som. Vell estil amb velles maneres: versió oficial, versió d’oficials.

Aquella intervenció mítica corre el risc d’esdevenir antològica: Puig va jurar i perjurar que mostraria les esclaridores fotos d’allò realment succeït, que centenars de càmeres van ser incapaces de captar a plena llum del dia i que un helicòpter policial que tot ho enregistra -amb tecnologia punta i dubtós control judicial efectiu- tampoc va saber detectar. Curiós. Era el seu parer i empra el dret que l’assisteix a mentir, fins i tot en l’exercici de les seves responsabilitats públiques. El mateix dret, però, que tenim nosaltres a no combregar-hi i demostrar que mentia. Les fotos mai han aparegut. Ni apareixeran, perquè no són enlloc. O aquesta hipòtesi o l’altra: que Felip Puig bat rècords i esdevé el primer ministre d’Interior del món que no mostra, disposant d’elles, imatges que poden deslluir, estigmatitzar i qüestionar un moviment social de protesta i oposició.

Sant tornem-hi. El requeriment de Puig suscita l’etern debat vers l’aporia d’escriure amb ploma o amb porra. Els límits precisos entre propaganda i informació, la frontera que separa el mercenari del periodista. Fet i desfet, en aquest país tan petit, la tensa i contradictòria relació entre filtració policíaca i informació lliure és tristament prolífica: del Plan ZEN de Barrionuevo a la ‘garzonada’ del 1992, dels reservats de luxe mediàtic de Mayor Oreja  a la capacitat de generar realitat simulada del Grup Godó. L’hemeroteca n’és massa plena. I qui sap si en el fons cal agrair, anticossos activats, la sinceritat del conseller: demana tendenciositat escorada i que s’enfoqui el plànol esbiaixat desitjat. Que li riguem les gràcies i li lloem les gestes. En la delicada matèria reservada -fet migratori, drets civils, convivències, futurs compartits- on ja es va estrenar amb el patró racista de l’estigma excloent: “col·lectius de procedència determinada que tendeixen a delinquir i s’organitzen en clans”.

Tal com va el país, juro i perjuro que encara no sé si parlava de la banca, de la direcció de la CAM al País Valencià o de determinades nissagues de Pedralbes. Però en tot cas i, sia com sia, el risc evident de la proposta és que acabi concorrent aquella cínica i popularitzada dita llatinoamericana que, sota el jou de les juntes militars, sintetitzava: “al lloc dels fets van personar-se periodistes… i altres forces de seguretat de l’Estat”. Ni per boca petita ni pel boc gros, entre tímid somriure nerviós i calfred gebrador d’espinada, molt em temo que aquesta ha estat la intemporal pretensió concreta d’un conseller compulsiu. Vaig rellogant cadires.

La plataforma que porta dos mesos demanant la dimissió de la directora de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), Consuelo Ciscar, va convocar dimarts passat una roda de premsa per a explicar –una altra vegada- les seves raons. Les associacions de crítics d’art (AVCA), artistes (AVVCA i UAAV) i galeries s’han unit en la campanya “En defensa de l’IVAM”, on denuncien el que van titllar de “llei del terror” instaurada per Ciscar i que veta les exposicions de qui s’atreveix a criticar-la i que ha dut a “una degradació del prestigi del museu”.

Fins aquí tot transcorria amb normalitat i sense que, en realitat es digués res que no s’hagués denunciat amb anterioritat. Però llavors va voler intervenir Juan Carlos Lledó, administrador del museu –qui venia acompanyat de la cap de premsa- per respondre a les “tergiversacions i dades errònies” donades pels convocants de la roda de premsa, tot assegurant que venia a títol personal i com a “seguidor de la polèmica”.

Com els organitzadors es van negar a donar-li la paraula, la discussió es va traslladar als passadissos, on, envoltats per periodistes i fotògrafs, Lledó i José Luis Pérez Pont –President de l’AVCA- van protagonitzar una agra discussió a crits on el primer va negar les acusacions i va acusar el segon d’estar motivat per un “enfrontament personal” amb Ciscar i Pont argumentava els llaços familiars de Lledó amb la directora, fet que l’interessat va negar. Per sort la cosa no va anar a més i tot plegat va acabar amb una encaixada de mans.

L’esperpèntica situació, però, obliga a unes necessàries reflexions. La primera és que si la direcció de l’IVAM vol debatre els arguments dels opositors a la seva gestió, no seria més fàcil convocar un debat públic, obert i amb una moderació i unes regles democràtiques? El que va passar no va ser un debat, sinó un intent de boicotar un acte informatiu d’una plataforma social, un pas més en la voluntat del PP –el càrrec de Consuelo Ciscar és de designació política i el seu marit és l’exconseller Rafael Blasco- de controlar qualsevol tipus d’informació pública.

Però va sortir bé l’estratègia agressiva? És difícil respondre aquesta pregunta, ja que si bé és evident que molts mitjans es van centrar més en la polèmica i l’enfrontament que en els arguments de la plataforma –Las Provincias ho va arribar a comparar amb el programa Sálvame-, també ho és que la notícia no hauria tingut tant de ressò sense la col·laboració de Lledó.