Media.cat – Observatori crític dels mitjans

‘Deixa’m creure, creure en tu’ diuen els Mishima. I és que jo a Rastani me’l crec. El que diu no em fa gràcia, que somnia amb una altra recessió per guanyar més diners, però em fa somriure quan el sento dir “Goldman Sachs governa el món”. Somric sobretot perquè el que diu, com ho diu i on ho diu (a la BBC) trenca la barrera de l’encotillament que fa tant difícil llegir, sentir o veure parlar clar del que passa, sobretot del perquè d’on som i dels noms i cognoms dels qui ho han vist venir i en treuen profit. “De visionat obligat si voleu entendre la crisi de l’euro i com funcionen els mercats” va dir el cap d’economia de la BBC sobre la tesi de Rastani a Twitter. I si ell s’ho va creure, per alguna cosa deu ser. Si Salgado i Botín han dit que és un “boig” i que diu “disbarats”, m’ha agradat llegir les declaracions d’un day trader independent a La Vanguardia dient: “En el fons el que diu és cert, el seu treball és fer diners, com el de totes les empreses del món” o “la borsa no està feta per fer amics”, encara que després aclareixi “és impossible predir que succeirà a Europa d’aquí a un any quan gairebé no se sap que passarà d’aquí un mes”. Sí, el cas Rastani torna a posar sobre la taula alguns “bàsics” del periodisme: el contrast, la veracitat de les fonts, la credibilitat dels mitjans (de la BBC!)…   Però també és cert que l’acció de Rastani, reprovable o no, dóna algunes pistes de la claredat que molts dels lectors, oients i espectadors esperen llegir, sentir i veure aquests dies. Una claredat que ens ajudi a entendre, a situar i combatre els perquès del nostre dia a dia més enllà d’esforços, sacrificis i retallades.

Al final sembla que el suposat agent de borsa anglès Alesso Rastani es va limitar a gastar una broma global, ell mateix ha reconegut que és un “xerraire”, s’ha sabut que ni tan sols inverteix professionalment i fins i tot hi ha qui opina que és membre dels The Yes Men, un col·lectiu de guerrilla de la comunicació especialitzat a destapar la pitjor cara del capitalisme a base de fer-se passar, precisament, per capitalistes que asseguren “dir les coses tal com són”.

Però al marge de si les catastròfiques prediccions de Rastani –com la fi de l’euro o la desaparició dels estalvis de milions de persones- poden ser encertades o no, el seu fenomen mereix més consideració que al quart d’hora –o més aviat 24- de glòria que ha tingut fins ara. Per començar és obvi que gran part del rebombori causat es deu a que va sortir a la BBC. Que una persona així tingui accés a una entrevista en directe a un dels canals més prestigiosos del món pot indicar que o bé la televisió pública britànica ja no és el que era o bé que Rastani no és algú tan insignificant com després s’ha explicat. En una entrevista posterior a la CNN explica que ha escrit una guia per a formar agents de borsa.

En segon terme, les reaccions a les seves paraules van més enllà de ser tendència dominant mundial al Twitter o aconseguir màxima audiència a Youtube. Només a l’Estat espanyol se n’ha fet ressò tots els mitjans tradicionals i personalitats del nivell de la vicepresidenta econòmica espanyola, Elena Salgado, o el president del Grup Santander, Emilio Botín, van respondre les seves declaracions. Gent tan formada com el professor de Dret d’Esade, César Arjona no podien evitar mostrar el seu desconcert davant la frase “Goldman Sachs governa el món”. Però en totes aquestes respostes la crítica a Rastani era de “falta d’ètica” i “immoral”, sense poder negar que tot el que diu és perfectament legal, possible i real –encara que estigui destruint gran part de l’economia mundial- gràcies a una sèrie de mesures desreguladores preses per dirigents polítics. Més enllà encara, en un interessant reportatge publicat a La Vanguardia, diferents operadors de borsa catalans reconeixen que en algunes opinions “no li falta raó a Rastani” i que “els bancs es troben per sobre de la política, com s’està demostrant últimament”.

I és que el secret de l’èxit d’aquestes declaracions no es troba en qui és Rastani, sinó en que ha dit, senzillament, el que molta gent pensa que està passant però ningú s’atreveix a expressar, igual que al famós conte de “El vestit de l’Emperador”. Després de quatre anys de crisi econòmica i de milers de pàgines i hores de televisió i ràdio dedicades al tema, encara no hi ha gairebé ningú que se li hagi acudit de posar-li una cara als eteris “mercats”. Però tal com demostra el documental Inside Job, el que expliquen els autèntics “amos del món” no és tan diferent al que va dir Rastani.

Casualitat o no, en un mateix dia vaig llegir que els defensors dels lectors de tres mitjans tradicionals estaven preocupats per l’ortografia i l’ús del llenguatge de les seves respectives redaccions.

Així, Pep Collelldemont (‘Incorreccions lingüístiques’, El Punt Avui), Milagros Pérez Oliva (‘Cada vez más, y más deprisa’, El País) i Elena Sánchez (‘Informe trimestral sobre cumplimiento del Código de Protección de la Infancia y la Juventud’, RTVE) donaven un toc d’atenció que ja fa temps que es nota: cada dia escrivim pitjor!

Un ús correcte de la llengua, en ortografia i en sintaxi, és imprescindible per farcir de qualitat el producte periodístic. Per dotar-lo de credibilitat.

Menys personal a la redacció, més càrrega de treball, retallades en llocs de treball de correctors i les presses en l’elaboració dels continguts (sobretot digitals) provoquen una pèrdua de qualitat lingüística en els mitjans que fan molt mal a la professió.

Es podria debatre quina part del problema és responsabilitat individual dels propis periodistes i quina part és deguda a condicionants estructurals. Sigui com sigui, el problema està damunt la taula i cal tenir-lo en compte i posar-hi remei.

Tots tres defensors demanaven més cautela i supervisió, però per aconseguir-ho fa falta personal i temps, dos recursos que no abunden en les redaccions darrerament.

Intervenció sencera de Josep Maria Puyal al Pregó de la Mercè de Barcelona

La decisió del periodista Joan Barril, director i presentador del programa “El Cafè de la República” a Catalunya Ràdio, d’acceptar integrar-se a un grup d’assessors de Josep Antoni Duran i Lleida per a les properes eleccions espanyoles de novembre ha encès els ànims entre els treballadors de la ràdio pública. En un comunicat emès ahir pel Comitè Professional de Catalunya Ràdio, i al que ha tingut accés Mèdia.cat, avisen que ja s’han reunit amb el mateix Barril i amb el director de l’emissora, Ramon Mateu per avisar que consideren incompatible la tasca de dirigir un programa informatiu amb la d’assessorar un polític en campanya electoral.

Segons el Comitè Professional aquesta duplicitat incompleix el codi deontològic periodístic, el preàmbul del llibre d’estil de la CCMA i el manual d’us d’aquest mateix llibre d’estil, del que citen textualment que “els professionals de la CCMA no poden fer manifestacions públiques que comprometin la imparcialitat dels nostre mitjans” i que en l’àmbit públic “no poden adoptar posicions en relació amb debats polítics i socials quan, per la feina que desenvolupen, pugui quedar compromesa la nostra imparcialitat”. Des del Comitè Professional confien en que la direcció de la ràdio “s’ajusti als criteris exposats”.

En aquesta mateixa línia, també el PP s’ha queixat per la incompatibilitat de les dues feines de Barril i ha anunciat que exposarà el cas al CAC i a la comissió de control de la CCMA.

Els articles sobre els canvis d’hàbits que ha provocat Twitter són ja un lloc comú i una cosa pesada, tant d’escriure com de pair. Per tant, me n’abstindré, tant de parlar-ne -bé, només una mica- com d’usar-lo com a font informativa. I és que ara els periodistes sembla que no podem viure sense seguir els perfils de tots els mitjans de comunicació, sense llegir els titulars a l’instant, sense assabentar-nos al moment dels talls de les rondes o de les intervencions al debat de política general. A mi, francament, m’interessen tan poc una cosa com una altra. Almenys m’interessa poc seguir-ho al minut.

Al capdavall, ben poques coses m’interessa saber-les a l’acte, tret de les alteracions de salut de familiars i amics, dels gols del Barça i de la proclamació de la independència del país. De tota la resta, crec que se’n pot ajornar el coneixement. Fins i tot potser és recomanable fer-ho. Deixar reposar els fets, les declaracions, donar-se temps per escoltar i llegir, per posicionar-se. Per això sóc tan fan de les publicacions quinzenals i mensuals -més que dels setmanaris- i dels diaris del diumenge, no tant pel contingut, que també, com pel context en què el llegeixes. Ja hi estic subscrit ja, a un diari, i cada matí el recullo al quiosc, però la feina és a trobar el moment per repassar-lo!

I com acaba tot plegat? Que entre tant tuit, tant enllaç i tants titulars amuntegats no sabem ni on hem llegit les coses, ni si les hem llegit, les hem vist o les hem sentit. És habitual la frase “ah sí, no sé on he vist que deien bla bla bla” o “l’altre dia no recordo qui que deia bla bla bla”. L’important és que el tema et soni, que n’estiguis una mica al corrent, vaja, que no baixis de l’hort. Anem a dormir, terra cremada, bateria a carregar, i l’endemà el mateix cerimonial amb temes nous. Actualitat, en diuen. Vocació periodística, en diuen.

Una vocació que porta una emissora líder a dedicar mitja hora de programa a si Bob Esponja minva o no la capacitat de concentració de la canalla -el responsable de triar el tema i fer trucar una experta psicòloga segur que va llegir el típic tuit “un estudi diu que…”-. O la mateixa vocació que porta a inventar-se un conflicte i fer una bola enorme perquè Guardiola ha dit que el tracte a la junta de Laporta és injust. Eh que això passa perquè en esports no passen coses cada dia? Doncs en política i en economia, tampoc. Deixem la immediatesa pels gols i pel gran dia nacional -i pels talls de les rondes, va- i dediquem-nos a viure, a fer tuits banals, a canviar una mica el nostre voltant i a esperar el diumenge per saber què passa al món i què pensen els que no surten a les tertúlies, que al cap i a la fi són els experts.

Diumenge la Unió de Televisions Comercials Associades (UTECA, la patronal de la televisió privada) presentava l’Informe Deloitte, la recomanació més important del qual era la creació d’un sol canal estatal que englobi totes les cadenes autonòmiques “que ho desitgin” i amb desconnexions “regionals” per a continguts específics. El nou canal aniria vinculat al múltiplex de RTVE, es fonamentaria en la producció pròpia i, òbviament, no tindria publicitat. D’aquesta forma –s’assegura- s’aconseguiria “generar riquesa i racionalitzar i vertebrar el sistema industrial públic”.

Segons s’explica en el comunicat de premsa emès per UTECA, s’han basat en els models alemany i britànic per a fer la seva proposta, que consideren “realista, viable i vertebradora, perfectament aplicable en una Legislatura”.

La proposta, que sembla una broma, ha passat gairebé desapareguda, excepte per blocs i mitjans especialitzats en comunicació i només la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) s’ha molestat a emetre un comunicat de resposta. Però en realitat no és la primera vegada que propostes a primera vista absurdes acaben convertint-se en realitats consumades un temps després. Sols en el camp mateix de les televisions hi ha la recent Llei General Audiovisual espanyola (LGA), que va reduir a un 30% l’espectre readioelèctric per a mitjans públics, va blocar el desenvolupament de mitjans socials –els anomenats del tercer sector- recloent-los a un àmbit municipal i limitant fortament la seva capacitat de finançament i va eliminar la publicitat de TVE, un gran somni de la UTECA fet realitat. L’únic punt de la LGA al qual la UTECA s’hi va oposar, va ser la creació del Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals (CEMA), una versió estatal del CAC, que, més d’un any després de l’aprovació de la llei segueix sense constituir-se i és probable que ja no ho faci mai, ja que el PP ha anunciat que derogarà aquesta part de la llei si guanya les properes eleccions.

A tot això se li ha de sumar les constants declaracions amenaçadores contra les televisions públiques per part del Partit Popular. La flamant presidenta de Castella la Manxa, María Dolores de Cospedal, ja ha anunciat la reducció d’un 50% del pressupost del canal autonòmic i ha promès la seva privatització així que ho permeti la llei. També ha promès que una majoria del seu partit a nivell estatal aprovaria aquesta mesura. També han anunciat la reducció d’una quarta part del pressupost de RTVE.

Als Països Catalans ja hi ha el precedent del tancament de Televisió de Mallorca i l’anunci d’un ERO a RTVV per la meitat de la seva plantilla. Però tampoc Catalunya s’escapa d’aquesta pressió cap als mitjans públics. Per ara, el suport popular i l’eficiència dels canals de la CCMA han impedit un atac en tota regla contra l’ens, però la seva plantilla ja ha hagut d’acceptar un dur pla de viabilitat amb reduccions de sou incloses i just després de les eleccions van córrer rumors sobre una possible privatització dels Canal 33 que mai van ser desmentits a més de les pressions a COM Ràdio.

De les recents eleccions a l’Ajuntament de Berlín, que no és Ajuntament sinó Senat perquè la capital alemanya és amb Hamburg i Bremen ciutat-estat, la principal sorpresa i element d’interès és l’èxit del Partit Pirata. Es presentava per primer cop i va obtenir 130.000 vots, un 9% del total, poca broma, que li dóna dret a 15 seients. Tenint en compte que van presentar una llista electoral amb només 15 noms, es demostra que o bé són endevins o són els primers sorpresos de l’èxit que van tenir. De fet, els 56 seients que van obtenir als consells de districte no els poden ocupar tots perquè no van presentar llistes prou àmplies.

Arreu de l’Europa occidental, escèptics i desencantats amb els sistemes democràtics actuals han aixecat les celles en veure el triomf d’un moviment ciutadà aparegut des de la base, convertit en partit però sense aparell ni ganes de tenir-ne, que s’aplega a partir de l’objectiu inicial de defensar la llibertat a internet i el programari lliure, amb líders gens personalistes que parlen de democràcia interactiva i estan connectats amb les bases amb un interessant programa informàtic, que els permet consultar-los l’opinió de manera ràpida i eficaç.

Fundat el 2006 a imatge i semblança del Partit Pirata suec, aquest és el primer gran èxit electoral de l’homònim alemany i el que els obligarà a passar del tranquil terreny teòric i de les proclames al no sempre amable terreny de la praxi política, encara que sigui a l’oposició. Abanderats de la transparència fins al punt de convertir-lo en leitmotiv de la campanya electoral, la setmana passada van tenir la primera prova de foc: la primera sessió de la nova fracció, on calia escollir el futur portaveu, havia de ser oberta als mitjans de comunicació? No tothom ho tenia clar, però finalment els periodistes hi van tenir accés i el mateix partit ho va emetre en àudio-stream per internet. Durant la reunió, els 15 electes, 14 homes i una dona, tenien tots o bé un portàtil obert davant o un mòbil a les mans.

L’èxit del Partit Pirata berlinès s’ha analitzat del dret i del revés i tothom hi diu la seva. Tot i que les enquestes ja el vaticinaven, molt no s’ho acabaven de creure. Segurament, perquè van fer una campanya gens tradicional, molt allunyada de la de la resta de formacions. També pengen cartells al carrer, sí que ho fan, però sense líders carismàtics i amb missatges com ara: “Què hi faig jo dalt d’aquesta farola? A més, vosaltres tampoc anireu a votar”. La fortalesa del Partit Pirata, però, és a internet, els blocs, les xarxes socials, etc. Mentre la resta de partits encara fan un esforç per adaptar-se durant els dies de la campanya al món 2.0, per al Partit Pirata és el seu hàbitat natural, el seu llenguatge és el de les tecnologies de la comunicació. Una part de la clientela, sobretot però no només la més jove, rep el missatge i se n’adona que és sincer. Molts veuen el vot pirata com un vot de protesta i alternatiu, la versió berlinesa del moviment dels indignats. Tenen part de raó, és clar. És un vot semblant al què en el seu dia va ser a Alemanya el vot als Verds, partit que per cert ha perdut molts vots cap al Partit Pirata, ara que fa anys que són ben integrats dins el sistema, han exercit el poder i fins i tot han tingut ministres al Govern federal.

Si el Partit Pirata se’n sortirà i voldrà o aconseguirà fer el salt a la política federal és una incògnita que només el temps aclarirà. La inexperiència i les contradiccions de participar en un sistema que en gran part els és aliè els poden passar factura. La resta de partits polítics, encara que no ho admetin obertament, se’ls miren amb malfiança. Instal·lats en la seva torre d’ivori mentre contemplen l’allunyament de la ciutadania sense canviar o fer res més enllà de lamentar-ho contínuament, veuen com ara arriba un grup de joves frescos, que volen tuitejar de manera regular des dels plenaris i no només l’anècdota de torn, que no fan campanya seguint els manuals ianquis de comunicació electoral, que diuen les coses pel seu nom i no en funció de tacticismes de curta volada, i que a sobre exigeixen transparència, quan sempre ens han fet creure que la política és opaca per naturalesa. Però potser resultarà que no i aquesta serà la contribució de la revolució 2.0 a la política i els Pirates els encarregats d’aplicar-la.