Media.cat – Observatori crític dels mitjans

La manifestació contra les retallades de dijous passat a València vista pels treballadors de RTVV i a ritme d’Obrint Pas.

Més de 700.000 persones afectades, una xifra de quasi 26.000 milions, les principals entitats financeres afectades i una sèrie d’elements que permeten parlar d’estafa a grans dimensions en una època en que cada vegada s’exigeix més transparència a institucions públiques i privades. En canvi el “cas de les accions preferents” no s’està convertint en cap escàndol amb majúscules i no aconsegueix arribar a les portades dels diaris ni dels informatius. Però quan de temps podran mantenir el mur de silenci?

El cas de les accions preferents que fins a 53 caixes de tot l’Estat espanyol van vendre als seus clients més fidels amenaça en esclatar de forma massiva en qualsevol moment. No sols per les xifres referides més amunt –que són estatals al no haver-se pogut aconseguir diferenciades dels Països Catalans- sinó pels elements més subjectius: els afectats són, en general, bons estalviadors d’avançada edat que van confiar en els directors de les “seves” oficines que els van “col·locar” –en l’argot bancari- un producte financer d’alta complexitat sense avisar-los que no estaven simplement contractant un dipòsit amb una mica més de rendibilitat. L’alarma ha saltat quan alguns d’aquests clients han intentat recuperar els seus diners que pensaven ingressats en dipòsits –grantits legalment- i s’han trobat en que en realitat tenien una inversió a “perpetuïtat” i que les opcions que els ofereixen alguns bancs –i assegurant que hi posen bona voluntat- és reconvertir aquestes accions en unes altres que “sotmeses a les “turbulències econòmiques i que podrien perdre fins a un 20% del seu valor”.

Però tot i que la història té tots els elements de manual per esdevenir un reportatge, per ara els grans mitjans hi estan passant de puntetes. Només algun breu relacionat amb les concentracions que ja han fet els afectats que se n’han adonat –en cap cas s’alerta que n’hi podria haver molts més- i algunes explicacions en les seccions d’economia o en la premsa especialitzada on el primer que s’avisa és que en cap es pot parlar “d’estafes” i on la versió de l’entitat bancària –pel Vicepresident de La Caixa Juan María Nin tot això pot provocar “rascades”-  és la predominant. Més difusió va tenir, en canvi, l’anunci que Caixabank havia guanyat 1.185 milions d’euros el 2011.

La pregunta és, des d’un punt de vista d’anàlisi de mitjans, quan de temps aconseguiran els grans mitjans mantenir-ho en silenci? En una seqüència calcada del que després es va convertir en el “cas Urdangarín”, les primeres filtracions van venir dels mateixos afectats utilitzant els fòrums d’internet, blocs i les xarxes socials, incloses les seccions de comentaris de les edicions digitals dels diaris. Després algunes revistes de periodisme d’investigació i diaris digitals van començar a dimensionar el nivell dels problema, per saltar, tot seguit a diaris locals i a les seccions “regionals” de grans mitjans, així com algunes columnes d’opinió, encara que sense posar noms als responsables, i cartes al director. Fa uns dies, l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (Adicae), reconeixia “els mitjans de comunicacions comencen a fer-se ressò d’aquesta lluita” i expliquen que el seu president ja ha estat entrevistat a les principals ràdios espanyoles com SER i COPE i que TVE també se n’ha fet ressò. És si més no paradoxal que sent entitats del país algunes de les principals protagonistes –com la CAM o la mateixa CaixaBank- els mitjans d’aquí tinguin menys interès en la història.

“I per acabar una confessió: començàrem aquest reportatge amb l’intent de fer una exposició de fets purament objectiva. Reconeixem que a mesura que hem avançat en la nostra feina ens hem desviat del propòsit inicial. El temperament ens ha traït: no hem pogut mantenir una posició gebrada, impermeable, davant d’aquesta sèrie de fets tan vius, l’eco dels quals ressona encara cada dia pels carrers. En aquestes circumstàncies, potser la nostra intenció primera era irrealitzable.

Ens interessa, però, fer constar una cosa: tenim tranquil·la la consciència de no haver faltat deliberadament a la veritat en cap cas. Si algun error d’informació hi ha en el que hem escrit, ha estat involuntari.”

Mentre copio i rellegeixo aquest paràgraf  em refermo en la convicció que, moltes vegades, hauria acabat un article o un reportatge amb la mateixa idea.  Les paraules inicials però tenen 75 anys i corresponen a un article titulat “La situació actual” de Josep Maria Planes, periodista català pioner en el periodisme d’investigació i assassinat el 24 d’agost de 1936. El Grup Barnils i el Col·lectiu Desvalls juntament amb Òmnium Cultural retem homenatge aquests dies a Planes, un dels periodistes republicans oblidats dels qui, com a col·lectiu, volem recuperar-ne la memòria. Però a més, és un exemple d’aquest periodisme d’investigació que també reivindiquem i que, “en la situació actual” de crisi general i de crits al carrer és més que mai necessari. No em vull allargar,  us remeto a les paraules de Josep Maria Planes.

Foto: Harry Jordan

La inauguració del Centre de Documentació dels Francesos d’Algèria al convent de Santa Clara de Perpinyà no ha estat exempt de polèmica, el que no és d’estranyar si és té en compte que aquest és un espai dedicat reivindicar la memòria de la presència colonial francesa a Algèria i la seva tasca “civilitzadora”. Aquest museu era reivindicat des de feia anys per la comunitat “pied-noir”, molt nombrosa a Catalunya Nord –i molts d’ells originaris de diferents llocs dels Països Catalans- que consideren que mig segle després del que consideren un “exili”, l’Estat francès els té oblidats. Enguany es commemora el 50è aniversari de la independència d’Algèria després d’una cruenta guerra de guerrilles brutalment reprimida i que va costar la vida –segons xifres oficials algerianes- a un milió i mig d’àrabs i amazigs.

El centre arriba, a més, després que al cementiri de la capital del Rosselló s’hi edifiqués, el 2003, una estela en memòria dels “105 afusellats i desapareguts perquè visqui l’Algèria francesa” i que sovint és centre de concentracions d’apologia del colonialisme i de grups violents d’extrema dreta com l’OAS (Organització de l’Exèrcit Secret, en les seves sigles franceses) i el 2007 un “Mur dels desapareguts” en honor als 362 morts del bàndol colonial durant la guerra dels quals mai se n’ha trobat el cos.

Contra aquesta versió, s’ha creat una plataforma que reivindica que “hi ha una altra història” formada per partits d’esquerra, moviments socials i col·lectius de “pied-noir” progressistes, segons els quals la flamant instal·lació de Santa Clara serà un “centre de nostàlgics del colonialisme” i lamenten que no hagi estat dissenyat amb criteris científics que reculli la memòria compartida per francesos i algerians.

Però paradoxalment, la cobertura als mitjans nord-catalans no s’ha centrat en aquest debat, sinó en la xiulada amb la que els nostàlgics “pied-noirs” van rebre al ministre francès de defensa, Gérard Longuet –ex-militant de l’organització d’extrema dreta Occident- al considerar que el Govern francès no reconeix “encara prou· els seus “patiments”. L’independant, en la seva edició digital, dedica un ampli reportatge al congrés estatal del Cercle algerianista –una de les principals associacions d’ex-colons- celebrat el cap de setmana a Perpinyà, on es repeteixen sense contrastar les habituals dades i arguments d’aquest col·lectiu, diferents peces sobre tots els aspectes relacionats amb la inauguració del centre, amb declaracions –altra vegada- del president del Cercle algerianista, que inclouen prèvies amb informació pràctica com la previsió del temps o les facilitats de desplaçament. En canvi la concentració opositora queda relegada a un breu. Durant tota la setmana les notícies al voltant de la polèmica es va centrar en “l’amenaça” de la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, d’assistir a la inauguració. A la resta de l’Estat francès, la cobertura dels mitjans s’ha centrat precisament en la pugna entre la UMP de Sarkozy i el FN pel vot “pied-noir”, tradicionalment molt escorat a la dreta, mentre que l’enfocament del centre de documentació ha passat totalment desapercebut.

Cap mitjà del sud de l’Albera s’ha fet ressò dels fets, excepte El Punt Avui i Vilaweb en la seva edició nord-catalana.

Però en paral·lel a la “manca de reconeixement permanent” denunciat per les associacions d’ex-colons, l’Estat francès continua sense fer una revisió històrica del seu paper colonial. Són habituals els homenatges oficials, monuments i recordatoris dels “caiguts en la defensa de França” en batalles colonials d’Àfrica, Indoxina o Oceania, que en la història oficial s’equiparen al sacrifici dels seus militars durant les guerres mundials o, fins i tot, dels resistents a l’ocupació alemanya. En canvi es corre un gruixut vel de silenci sobre les violacions sistemàtiques dels drets humans, les tortures, el bombardeig de civils o els genocidis com el perpetrat a Algèria en defensa de l’imperi colonial.

Uns dies abans que el Grup Barnils llancèssim la campanya de micromecenatge per finançar l’Anuari Mèdia.cat 2012, l’entitat germana amb qui tants anys venim compartint objectius i logística, l’Associació Catalana de Professionals (ACP), va fer públic també el seu projecte de sensibilització ciutadana: “Amb independència”. Es tracta d’un portal en el qual s’aniran publicant regularment vídeos on diversos experts ens donaran la seva visió de com pot ser Catalunya l’endemà de conquerir la seva sobirania plena. De moment, n’hi ha quatre i cal filar molt prim per saber quin dels quatre és més interessant:  el catedràtic de la UPF Ferran Requejo ens parla de l’estructura política i organització interna del nou país; l’escriptor Matthew Tree, de la projecció internacional de la cultura catalana; l’economista Modest Guinjoan, de les balances comercials amb Espanya i dels possibles boicots comercials que la independència pot provocar; i finalment, el capellà Ballarín reflexiona sobre com es prendria l’església catalana el pas al nou estat.

És una iniciativa modesta, gens amant de l’estridència, sinó més aviat de la feina feta amb rigor i constància. Trobo que ja era hora que algú la pensés i la posés en pràctica, perquè malauradament, hi ha molts articles i alguns llibres sobre com avançar cap a la independència de Catalunya, però encara molt poca cosa sobre què farem l’endemà d’aconseguir-la. Crec recordar que una reflexió semblant, la va dir en Miquel Calçada en el programa “El convidat”, d’Albert Om, fa uns mesos, quan va insinuar que ell ja s’estava preparant per a l’hipotètic però cada cop més pròxim “dia després” i que no en tenia cap dubte que arribaria.

Em consta que els companys de la junta de l’ACP, presidida per en David Poudevida, hi han posat moltes esperances, en aquest projecte. Consideren que és el que l’entitat, amb més de 15 anys de trajectòria cívica, però sense gaire visibilitat pública d’ençà de la gran campanya sobre l’aeroport i les infrastructures, necessita per tornar a sumar dins l’entramat social que empeny cap a la sobirania. Hi estic d’acord: aquests breus vídeos –entre 8 i 10 minuts- no són espots visualment atractius, no són espectaculars com el famós lip-dub per la independència que tant va córrer per la xarxa fa un temps; tampoc no ho pretenen. En fan prou amb fer reflexionar aquells qui necessiten arguments sòlids per acabar de decidir si això de la independència és positiu o negatiu per al seu futur com a individus i ciutadans d’aquest país o si més val deixar-ho córrer i acceptar la situació actual. No podem renunciar a convèncer cap ni un dels que actualment encara dubten; no sabem si ens vindrà de cent, mil o cinquanta mil vots, el dia que finalment puguem fer la consulta de debò.

En un observatori sobre els mitjans com és Mèdia.cat, parlar del portal “Amb independència” és del tot pertinent. Sense potser ni proposar-s’ho, han aconseguit un producte periodístic per a mi molt més valuós que certs intents de pseudodiaris digitals d’ideologia sobiranista amb molta agitació i molt poca reflexió serena.

La dimissió de Joan Catà, director de mtv1 ha estat la penúltima mala notícia abans del cop de gràcia al canal públic del Maresme, que sembla que porta el camí de la seva germana m2tv –que cobria els municipis del nord de la comarca- o de Televisió de L’Hospitalet. M1tv ja havia hagut de retallar el seu pressupost en un 30% -justificat com una garantia per a la seva continuïtat,- els ajuntaments que formaven el consorci han passat de 14 a 7 i els rumors sobre l’acomiadament de la resta de la plantilla són insistents a Mataró, encara que, per ara, ningú ha rebut cap notificació formal. L’únic que se sap segur és que el contracte d’explotació de la productora Lavinia TV –de la que depenen els treballadors- s’acaba el 31 de gener i encara no s’ha renovat ni s’ha plantejat cap empresa alternativa. Tampoc la concessionària cita m1tv entre els “projectes destacats” del seu web. Tot apunta a que aviat assistirem a un nou tancament d’un mitjà públic, el segon a la mateixa comarca en que la televisió privada local va enviar una carta als recent escollits alcaldes de CiU que “recordessin” el suport rebut pel seu partit durant la campanya pel seu canal.

Però més enllà de les conseqüències per al Maresme, el tancament de m1tv exemplifica canvis més profunds en el mapa comunicatiu català i és una prova més de la pèrdua de poder de la productora Lavinia TV, que un cop va ser anomenada la “màquina d’aconseguir contractes”.

Aquesta empresa catalana –comprada el 2010 per la madrilenya Vértice 360- va apostar per un creixement fortament vinculat al poder del PSC al Principat i del PSOE a l’Estat espanyol, no sempre exempt de polèmica. Propietat d’Antoni Esteve, ex-regidor del PSC a Arenys de Mar a principis del anys 80,- compta entre els seus càrrecs amb Lluis Garriga, conseller nacional socialista, Xavier Mercet, qui va ser regidor a Terrassa i Juan Zafra, ex-assessor de la Moncloa durant el mandat de Zapatero. Amb la posada en marxa dels canals autonòmics i després de les TDT locals les adjudicacions de concessions per a gestionar televisions públiques van ser constants: BTV, Vallès Visió, el canal de TMB o les ja citades televisions de l’Hospitalet i el Maresme en són un exemples a Catalunya, als que caldria sumar-ne d’altres a Andalusia, Aragó o Canàries, a més de la comunicació corporativa d’institucions com la Moncloa o el Plan E. Contractes que no eren incompatibles amb gestionar webs com les del PSC, el bloc de l’ex-alcalde de Barcelona Jordi Hereu o La mirada Positiva de Zapatero.

Té alguna relació, llavors, el declivi de Lavinia amb la pèrdua de poder local socialista? Seran BTV o el canal de TMB –i que han de renovar concessió al llarg d’aquesta legislatura- els següents a caure? Però l’experiència de l’Hospitalet fa témer que el canvi de color polític als ajuntaments no sigui l’únic motiu de la pèrdua de contractes de Lavinia. La crisi o fins i tot l’enuig dins el PSC per la venda de l’empresa a Vértice 360, vinculada a sectors propers al PP, com apuntava un confidencial podrien també tenir-hi alguna cosa a veure.

Vivim temps depressius. Tot són males notícies. Companys que perden la feina, companys que ja fa temps que l’han perduda i que no en troben, i els que la mantenim, veiem com el sou es va aprimant de forma constant. O encara pitjor, col·laboradors que continuen enviant les cròniques, tot i fer mesos que no les cobren. Redaccions que veuen com l’ambient es va refredant per l’augment de cadires buides. Lectors que noten com cada cop són més els articles copiats directament de les notes d’agència, suplència en bloc dels redactors acomiadats per becaris a 360 euros el mes… Tot plegat convida a abaixar la persiana i admetre la derrota de la professió. Tot plegat? No, tot plegat no.

Enmig d’aquesta foscor espessa i asfixiant encara hi ha punts de llum, guspires d’esperança. És el cas de l’anuari Mèdia.cat. Un anuari creat l’any passat i que enguany, davant la magnitud de la crisi i les dificultats de finançament, s’ha optat per buscar el suport popular. S’ha fet amb una campanya de micromecenatge, a través de verkami.com, que en tan sols tretze hores va aconseguir el finançament mínim demanat, i que encara ara continua creixent en una dinàmica que permetrà augmentar el nombre de reportatges de l’anuari, així com la seva projecció (tant amb una web pròpia com amb més presentacions arreu dels Països Catalans).

I això, que pot semblar una fita petita, és en realitat un cop de puny damunt la taula fet per tota la professió. Un cop d’orgull, que demostra que les iniciatives de periodisme independent, crític i rigorós encara ara, en plena caiguda de capçaleres, ràdios i televisions, estimulen la professió a implicar-s’hi amb entusiasme, fins i tot gratant-se la butxaca, just quan aquesta està més buida que mai. Un èxit que, de cop i volta, converteix la guspira inicial en una flama que amenaça esdevenir foguera. Perquè amb aquest finançament popular, l’anuari esdevé un producte periodístic totalment blindat de qualsevol pressió possible. És a dir, que de la necessitat provocada per la crisi se n’ha aconseguit fer-ne virtut d’independència. Una autèntica victòria del periodisme.

El tractament que Canal 9 ha fet de tota la informació relacionada amb el judici a Francisco Camps i la trama Gürtel ha estat motiu de diferents anàlisis i, també, de molts acudits i befes a les xarxes socials. Al canal públic valencià es van arribar a prohibir paraules com “Gürtel”, “suborn” o “vestits”, es van relegar les notícies d’aquest tema rere el preu del quètxup i les llimones, es va convertir la seva dimissió en un publireportatge sobre la seva gestió com si hagués plegat per voluntat pròpia i no forçat per un escàndol de corrupció de primer ordre i es va emetre la roda de premsa on anunciava que plegava més tard que altres canals.

Ahir, però, les informacions sobre aquest cas van arribar a la portada dels informatius de RTVV, que va dedicar un ampli desplegament a la lectura del veredicte per part del jurat popular. Peces informatives sobre la intervenció del portaveu del jurat, declaracions dels dos acusats –Ricardo Costa i el mateix Camps,- Alberto Fabra, el PP i el PSOE i un resum dels tres anys de procés –on sí s’empren les paraules “Gürtel” i “trages” [sic]- cobreixen abastament una informació on no cap, per contra, la dada que quatre dels nou jurats estaven en desacord amb la sentència, les reaccions immediates de descontentament de la societat valenciana en forma d’anàlisis, comentaris a les xarxes socials –l’etiqueta #Camps va arribar a ser tendència dominant mundial a Twitter sense que gaires piuladors el defensessin- i protestes davant el Tribunal, que han inclòs una acampada a les seves portes durant tota la nit. Fins i tot, en la primera peça sobre l’absolució de Camps, la reportera explicava que el jutge havia fet desallotjar la sala pels aplaudiments en saber-se la sentència, quan en la segona peça –on s’inclou les imatges del moment- es poden sentir clarament mostres de desaprovació juntament amb les de suport.

Per a saber-ne més:

Rafa Xambó: “A Canal 9 no hi ha excés de treballadors sinó de comissaris polítics”