Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Vídeo realitzat pels serveis informatius de TV Mallorca

La recomposició de les comarques nordcatalanes en una entitat administrativa pròpia per primer cop des de la Revolució Francesa està passant prou desapercebuda al sud del Sènia. Tal i com explica aquest reportatge del digital nordcatalà La Clau, la reforma territorial impulsada per l’Estat francès pretén obligar a cadascun dels municipis de la república a adherir-se a una mancomunitat extramunicipal. Segons explica el mateix reportatge, per a les 226 poblacions catalanes “el nou mapa resultaria ser així un simple regrés a les sis comarques, com són el Rosselló, el Vallespir incloent la marenda i el massís de l’Albera, així com el Conflent, l’Alta Cerdanya, el Capcir, i la Fenolleda”. Una realitat vital i geogràfica que no ha desaparegut després de 200 anys de departaments republicans.

Encara que aquesta reforma s’impulsa amb la idea d’obligar als consistoris a compartir recursos i reduir despeses és evident que la realitat de les “conques de vida” –com es coneix a nivell local l’estructura comarcal clàssica- es torna a imposar als mapes dissenyats des de París per molt que sovint s’hagin titllar amb menyspreu de “feudalitats” i per això hagin despertat nombroses resistències, inclosa la majoria del Consell General dels Pirineus Orientals

Però aquest procés històric al territori català sota administració francesa només ha despertat l’interès –fins on ha pogut saber Mèdia.cat- d’un mitjà de la resta del país, El Punt.

Repassant les columnes d’opinió de les versions digitals dels diaris conservadors seria impossible afirmar que l’actualitat informativa del cap de setmana ha estat centrada en els atemptats de Noruega. Mentre les seves portades eren copades per grans titulars i fotografies relacionades amb la massacre, editorials i columnes seguien centrades en Zapatero, l’euro, Grècia i, de forma estranyament obsessiva, la igualtat de gènere.

En un diari que fa del flagell del terrorisme una de les seves raons de ser com és El Mundo ni una sols menció, i això que Anders Behring Breivik havia demostrat ser seguidor de les seves teories sobre la rendició de Zapatero a Al Qaida. A l’ABC sols Edurne Uriarte –en un bloc- s’anima treure el tema, però, més o menys en la línia ideològica de Breivick, per fer-se un embolic, equiparar islam amb extrema dreta i criticar Zapatero per fomentar l’Aliança de Civilitzacions com a prevenció a la violència. La Razón també passa de puntetes sobre el tema i l’única referència és la critica a la policia Noruega de José María Marco per la seva manca de previsió, tenint en compte els números que tenien de ser víctimes d’atemptats… gihadistes!

A casa nostra, els diaris conservadors també prefereixen deixar el tema, i a La Vanguardia es parla de l’anunci d’una agència de relacions extramatrimonials a la samarreta de l’Atlètic o la biografia d’un polític del segle XVIII anomenat Fouché i fins i tot Pilar Rahola, habitual quan hi ha atemptats arreu del món, prefereix allargar la dimissió de Camps. A Las Provincias només María José Pou, des del seu bloc, s’anima a treure el tema, per demanar que no es “presentin les opcions religioses com a sospitoses” i ho compara a com es deuen sentir els musulmans quan han d’enfrontar-se a “aquesta realitat ja establerta que relaciona Islam i terrorisme”.

Molta menys autocrítica es pot llegir als portals de La Gaceta i Libertad Digital -els únics mitjans que s’atreveixen a entrar a fons amb el tema,- encara que s’ha de reconèixer que no incideixen les ganes de venjança habitual després d’altres atemptats. El rotatiu d’Intereconomia es posa filosòfic i reflexiona sobre el “misteri del Mal” que qualsevol pot portar dins, ja que “quina relació tindrà aquest crim tant abjecte amb qualsevol cosa que pugui invocar el seu autor?”. Però per si de cas, el seu resum de premsa el dediquen a criticar els mitjans que han definit l’assassí com a fonamentalista cristià, terme que el periodista reconeix que “no sap que significa”. En una doble ofensiva molt similar, al portal de Losantos conviu la negació –un tal José García Domínguez troba “conspiranoic” veure l’activisme nazi rere la massacre- amb la desvinculació d’un José Carlos Rodríguez que recorda que “cap  idea pot prohibir-se por molts crims que se s’hagin comès en el seu nom”. A veure si els queda alguna mica de tanta equanimitat en futures tragèdies similars.

Ahir el Congrés espanyol va aprovar el darrer tràmit de la que segurament és la mesura més antisocial dels darrers 30 anys: la pujada de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i l’augment dels anys de cotització mínima fins als 37 per poder cobrar la totalitat de la pensió. Una mesura que durant les properes dècades afectarà la vida quotidiana de milions de ciutadans de l’Estat espanyol, però que no ha impedit que la seva aprovació passés sense massa escarafalls a la majoria de mitjans, que han cobert el tema en base a notes d’agència realitzades –segurament- a partir dels comunicats de premsa del mateix Congrés.

El problema d’aquesta manca de criteri propi i de no llegir-se directament les lleis per part dels periodistes és que es poden escapar detalls importants. Així, una de les mesures més dramàtiques, l’equiparació de la pensió mínima amb cotitzacions a la no contributiva –i que no van sortir quan es va arribar a l’acord social amb els sindicats i la patronal el passat gener- ha passat totalment inadvertit.

Segons explica l’advocat laboralista Àlex Tisminetzky a la revista alternativa l’Accent, fins ara, qualsevol persona que hagués cotitzat fins a 15 anys tenia dret a una pensió mínima encara que, amb el càlcul a la mà, no hi arribés. Però a partir del 2013 això s’elimina, el que significa reduir aquestes pensions dels actuals 601,40 euros als 347,60 de la pensió no contributiva. Un canvi que afectarà especialment els sectors de renda més baixa de la nostra societat i que suposa un greuge sense remei per a la gent que ja s’acosta a l’edat de jubilació i, de sobte, es trobarà cobrant la meitat del que fins ara li tocava sense poder posar-hi cap tipus de remei. Però això no ha impedit que Valeriano Gómez, ministre espanyol de Treball, “es lamenti” que la reforma de les pensions es vegi com una retallada social sense que cap periodista li qüestioni res.

A pesar que el text legal és públic des de fa quasi dos mesos i que l’Accent va publicar el seu article a principis de juny –i que aquest a circulat abastament en fòrums i webs sindicals- cap altre mitjà s’ha fet ressò de la notícia i han preferit limitar-se a repetir el que deien les fonts institucionals. Els diferents quadres o infografies amb els canvis més importants que suposarà la nova norma, sobretot els que s’han anat pactant al llarg dels trams parlamentaris s’han limitat a incloure els que més positius de la reforma, com la cotització de les treballadores de la llar –amb un règim especial i sense dret a atur, però,- la comptabilització de les beques d’investigació com a cotització, la reducció dels anys mínims exigits per a discapacitats o la taxa sobre els ERO en empreses amb beneficis. Encara que a la majoria d’articles el que ha predominat –sobretot a la premsa catalunyesa- han estat les cròniques sobre aritmètica parlamentària per sobre les informacions de fons de la llei.

Informe que analitza com diferents mitjans impresos -La Vanguardia, El Periódico, Ara i Avui,- ràdios -Catalunya Ràdio i RAC1,- televisions -TV3- i digitals van analitzar la figura del periodista i polític Carlos Sentís després de la seva mort el 19 de juliol de 2011.

Informe Sentis

Els mitjans catalans no han ocultat el passat franquista de Carlos Sentís, però o bé han minimitzat aquesta faceta de la seva vida, o bé han matisat la seva adscripció al règim dictatorial, justificant-la per les “circumstàncies històriques”. Així, la majoria de mitjans ha destacat la rellevància de Sentís com a corresponsal de premsa internacional durant els anys 40 o el paper que va jugar en favor del restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. En canvi, han tractat en menor mesura que va col·laborar amb els serveis d’informació de Francesc Cambó durant la Guerra Civil, que va entrar a Barcelona l’any 1939 amb l’exèrcit de Franco i que va ser director de l’agència EFE i corresponsal de La Vanguardia i ABC durant la dictadura.

Aquesta és una de les principals conclusions del dossier elaborat per Mèdia.cat sobre la cobertura que han realitzat els mitjans catalans de la mort de Sentís i que podeu descarregar complet en format pdf des d’aquesta mateixa pàgina. L’estudi analitza les informacions aparegudes durant els dies 19 i 20 de juliol a TV3, Catalunya Ràdio, RAC 1, La Vanguardia, El Periódico, Avui-El Punt, Ara i diverses capçaleres de premsa digital com Vilaweb, 3cat24.cat o Nació Digital i para especial atenció a la cobertura de Catalunya Ràdio i RAC 1, d’on destaca la “la defensa monolítica de Carlos Sentís realitzada a les principals tertúlies d’opinió de les dues cadenes”. “La manca de pluralitat ha estat la norma en uns espais d’opinió que són la referència informativa de gran part de la societat catalana”, asseguren els seus autors, els periodistes Roger Palà, Miquel Andreu, Laia Soldevila i Joan Canela.

El dossier també assenyala que els informatius de TV3 “no han obviat el passat franquista del periodista, però no l’han destacat i s’han centrat en informar sobre les altres facetes de la seva vida”. Les úniques opinions sobre la seva figura aparegudes a la televisió pública catalana, diu l’informe, “han estat en clau positiva”. La premsa escrita ha estat la que ha tractat amb més profunditat les diferents etapes de la vida de Sentís. Tot i això, amb les peces d’opinió que han acompanyat els textos informatius “es constata de nou la manca de pluralitat [ja que] quasi tots els rotatius han publicat textos d’opinió que o bé elogiaven la seva figura obviant la seva faceta durant el franquisme o bé justificaven aquest paper per la “complexitat del moment”.

Com en el cas de la mort de Juan Antonio Samaranch, l’estudi assenyala que Internet “ha estat de nou el contrapès informatiu”. “La majoria de mitjans digitals –l’única excepció seria el portal de la CCMA 3cat24– han optat per destacar la militància franquista de Sentís i fer d’aquesta faceta del personatge el punt central de la seva estratègia informativa”. Al mateix temps, les xarxes socials han estat de nou un altaveu de “postures divergents amb els plantejaments de la majoria de mitjans de comunicació”. Segons els autors, “la incidència de les xarxes ha estat manifesta sobretot en el cas de les tertúlies radiofòniques i espais d’opinió dels mitjans: els opinadors s’han vist en l’obligació, en alguns casos, de rebatre els arguments crítics difosos a través de Twitter”.

Informe Sentis

Caldria un periodisme d’investigació dels que feien els mitjans de Murdoch –amb escoltes telefòniques incloses- per saber si va ser primer l’ou o la gallina, si primer va quedar clar que Camps marxava –o més aviat que Rajoy el feia fora- i llavors El Mundo i Las Provincias editorialitzaven en contra la seva permanència al càrrec per la seva imputació formal, o va ser tot a l’inrevés i van ser precisament les editorials les que van empènyer Rajoy a forçar Camps a plegar.

Especialment revelador ha esta el gir del rotatiu de Vocento, fidel defensor dels popularistes al País Valencià, qui va passar de publicar una “entrevista” -per dir-ho d’alguna forma- a Camps durant la passada campanya electoral on el periodista reconeixia que li feia por preguntar pel “cas Gürtel”, a una editorial on s’assegura que “el líder del PP li deu moltes aclariments a la ciutadania” i una portada on “Camps s’ensorra”.

Fins i tot, vuit anys després de patir aquestes pràctiques sense dir res, Las Provincias s’atrevia ahir a queixar-se formalment per la prohibició de la Generalitat d’emetre en directe la roda de premsa on Camps va fer pública la seva dimissió. Mesura que, per altra banda, exemplifica fins a quin punt el PP valencià no ha entès encara en quin món viu, tecnològicament i comunicativa parlant. Amb un simple telèfon mòbil totes les ràdios van poder evitar una absurda prohibició que sols va servir per aconseguir una condemna unànime de la professió periodística.

Incomprensió que s’estén a les xarxes socials. El llançament a Twitter de l’etiqueta #todosconcamps va aconseguir ser tendència dominant però sols per a mostrar a internet el cansament dels valencians respecte el seu ja expresident i, també, el seu corrosiu sentit de l’humor.

L’únic altaveu que li ha restat fidel a Camps ha estat, inevitablement, Canal 9, que ahir va fer una cobertura que impossibilitava assabentar-se del perquè de la dimissió i que quedarà per a la vergonya de la televisió pública. Un llarg resum de la compareixença, un reportatge digne de la televisió nord-coreana sobre les fites dels seus vuit anys de govern i unes breus declaracions de Jorge Alarte, Ramon Jáuregui, Esperanza Aguirre i Esteban González Pons on tots, fins i tot els socialistes, el lloaven.

També és censurable –a un altre nivell- l’actitud de TVE, que va desconnectar l’emissió just en el moment en que Camps parlava en català.

Reportatge d'Interviu als anys 70 sobre les activitats de Sentís com a espia

La mort, ahir, del periodista i polític Carles Sentís, als 99 anys d’edat, ha provocat una reacció immediata, no sols per part de la premsa sinó també del mateix Govern, que feia públic un comunicat oficial de dol signat per Artur Mas. Com és habitual en aquests casos, els obituaris destaquen els fets que els seus redactors consideren positius i se n’amaguen els negatius, pràctica, però, que a vegades incorpora el risc de quedar en ridícul.

Així, el president Mas anomena “complexitats i contradiccions del segle XX a Catalunya, que no son de fàcil judici” a la col·laboració amb el franquisme –per la qual mai ha demanat perdó- i a l’atac i l’insult a Catalunya i la Generalitat, tal i com va escriure en articles com el ja famós “Finis Cataloniae?”, publicat a La Vanguardia –llavors “Española”- el febrer de 1939. Altres mitjans han optat, fins i tot, per descriure Sentís com a “catalanista”, sense explicar en que es basen exactament a l’hora d’aplicar l’adjectiu.

Però les noves tecnologies i la profusió de nous mitjans allunyats de la lògica amnèsica de la transició han fet evident que la versió oficial té més punts foscos que les “complexitats i contradiccions” del comunicat presidencial. Els comentaris al Twitter amb l’etiqueta #sentís, per posar un exemple, predominen clarament els que recorden el passat col·laboracionista amb el règim feixista i les seves activitats com a espia en favor dels militars revoltats, faceta que, a pesar dels documents que ho demostren, ell sempre va negar i que avui molts han intentat passar per alt. Digitals com Nació Digital, Directe.cat o Llibertat.cat, o impresos com l’Ara, tan en les seves informacions com en els espais d’opinió, han permès que la versió oficial de Sentís –que de tant higienitzada al final es converteixi en manipulació- hagi estat contrastada amb una més completa i propera al que realment va significar el periodista traspassat ahir.

Per saber-ne més –i perquè la polèmica amb els homenatges a Sentís no és nova- es pot consultar els articles (1, 2 i 3) que en Ramon Barnils va escriure sobre el personatge i la carta que cinquanta periodistes van signar fa dos anys en protesta per la concessió de la Medalla al Treball per part del Ministeri espanyol de Treball, així com altres articles a l’storify preparat per la periodista Bel Zaballa.