Media.cat – Observatori crític dels mitjans

La informació sobre el País Valencià als mitjans catalans és escassa per al que correspondria a un país veí amb interessos i trets identitaris comuns. De fet, més enllà de les elits culturals i polítiques, allò que passa al sud de l’Ebre és desconegut per la majoria de catalans, cosa que dificulta una relació més fluida entre ambdós territoris. Una major visibilitat de la realitat valenciana reforçaria l’espai informatiu comú existent entre els països de llengua catalana, sense que això siga incompatible amb el propi de cada territori.

Seria injust no reconèixer que el tractament mediàtic en l’àmbit català del País Valencià ha millorat en els darrers anys gràcies a mitjans digitals dirigits a tot el domini lingüístic que treballen de forma més horitzontal. Com ja havia fet El Temps en paper i des dels anys vuitanta del segle XX, aquests nous mitjans segueixen una política editorial on tot els països de llengua catalana tenen la mateixa importància informativa i cap d’ells és secundari. Això és el que ha fet Vilaweb, mitjà digital en català de referència, que pot obrir portada amb informacions valencianes, balears o catalanes. També, fins i tot, hi ha hagut un canvi en mitjans que no tenen, ni de lluny, la intenció d’arribar arreu dels territoris de llengua catalana: La Vanguardia i Las Provincias han col·laborat recentment per informar sobre l’eix ferroviari mediterrani, un fet impensable durant fa 20 o 30 anys.

Amb tot, encara queda molt per millorar i hi ha molts tics, tòpics i informacions parcials o reduccionistes. El valencià ha de deixar de ser el territori que es cobreix amb un parell de frases o estereotips quan es parla de temes comuns o del qual només s’informa en la vessant més negativa i sense una adequada contextualització. Un exemple d’això el trobem a l’article L’IEC alerta que l’opció del multilingüisme podria posar fi a la immersió a l’escola. Tot i que és ben cert, segons indica la notícia, que el català perd força a terres valencianes, no s’explica el perquè, ni es contextualitza de forma suficient. El lector d’aquesta informació ja disposa del context respecte a Catalunya, però no del que passa més al sud. Informacions com aquestes transmeten la idea que al País Valencià no interessa la llengua, quan és gràcies a la mobilització d’una part important de la societat civil que sobreviu. D’altra banda, l’article Compromís, diluït al ‘pack’ dels partits petits exemplifica l’escassa presència informativa del nacionalisme valencià als mitjans de Catalunya, clau per comprendre la realitat d’aquell país. Un darrer cas, que il·lustra la reduïda cobertura informativa que rep el territori valencià, el trobem en la recent manifestació del 21 de gener per defendre l’ensenyament públic i que va aplegar, segons els organitzadors, 180.000 persones, una de les més importants dels darrers temps. Dels quatre diaris en paper editats a Barcelona i d’àmbit català, només se’n van fer ressò el dia després l’Ara.

El tractament informatiu de la realitat catalana als mitjans valencians és també, probablement, millorable. Amb tot, com a periodista d’origen valencià i barceloní per voluntat pròpia, he volgut reflexionar sobre la imatge dels valencians al nord de l’Ebre ja que és una perspectiva, si més no, poc habitual. Un plantejament que faig amb la idea clara que assolir visibilitat mútua als mitjans  dels respectius àmbits—valencià i català— és una de les passes necessàries per generar un espai comunicatiu en català de caire horitzontal, plural i on tots els territoris es puguen sentir identificats.

Presentació d’un programa xilè emès per internet on posa sobre la taula la democratització dels mitjans de comunicació.

Mèdia.cat publicava fa uns mesos una anàlisi sobre la dificultat que tenen els mitjans a l’hora de posar noms a les grans empreses i personalitats públiques que exerceixen l’evasió fiscal, una pràctica que suposa la pèrdua de 60.000 milions d’euros per a les arques públiques, responsabilitat en un 71% de grans corporacions, segons dades del col·lectiu de Tècnics del Ministeri espanyol d’Hisenda (Gestha). Però aquest tabú sembla que comença a trencar-lo La Vanguardia, que titulava l’entrevista de la Contra d’ahir –un dels seus espais més destacats- amb un contundent “Google deu als espanyols més de 300 milions d’euros”.

L’autor d’aquesta afirmació és Alejandro Suárez Sánchez-Ocaña, autor del llibre “Despullant Google” (sols en castellà) i que en l’entrevista explica els mecanismes que empra la multinacional estatunidenca per eludir el pagament d’impostos a la Unió Europea en base a comptabilitzar tots els beneficis de la regió a la seva filial irlandesa, traspassar-los a Holanda i acabar-los ingressant al paradís fiscal de les Bermudes, en una explicació dels sistemes habituals d’evasió fiscal de les grans corporacions i la inacció dels responsables polítics per frenar-la –que segons explica Suárez li van arribar a afirmar que ho trobaven un “mal menor”.-

A banda de la referencialitat espanyola del diari –per què destacar la dada estatal quan després s’explica que és un problema europeu?,- l’entrevista obvia en tot moment que aquesta és, en realitat, una pràctica estesa a la majoria de les grans empreses –estrangeres o no- i representa una oportunitat perduda d’oferir als seus lectors una opció alternativa a les actuals retallades a l’hora d’eixugar el dèficit.

A més de denunciar el frau fiscal de Google, l’entrevistat detalla alguns altres aspectes menys coneguts de la seva activitat, com el negoci de les dades proporcionades pels seus usuaris, una pràctica també habitual en altres empreses com bancs o telefonia.

Més curioses resulten, en canvi, les afirmacions sobre l’atac a la intimitat que, assegura, representen alguns serveis com els mapes o satèl·lits, amb arguments com que “els lladres poden veure com entrar a casa meva”, o que Google “ha actuat sense miraments contra els drets d’autor”. Un anunci que entra dins la línia de les declaracions de Rupert Murdoch, segons el qual Google és “el pirata més gran” i que resulta si més no paradoxal, veient el disseny de la portada dels seu llibre i la d’un altre també sobre Google publicat el 2007.

Al final sembla que més que criticar les males pràctiques d’una companyia multinacional el que es pretengui és carregar contra la lliure circulació per la xarxa.

En la perspectiva del 2014 o 2015, en què Catalunya hauria de proclamar la seva independència, hi ha molta feina per fer i cal que els periodistes estiguem amatents ja des d‘ara. Cal ser-hi perquè només des del periodisme es pot garantir solvència i professionalitat en la lliure difusió de les idees. Els blocs d’Internet i les xarxes socials estan molt bé, però s’hi troba de tot, des d’escrits de bona factura fins a pamflets de qualitat ínfima.

És necessari anar creant ja les estructures que facin possible l’esperada proclamació de l’Estat català i, en aquest sentit, a semblança de la recent constituïda plataforma Municipis per la Independència o d‘altres de ja existents, de caràcter territorial (Osona per la Independència,…), o sectorial (Economistes per la Independència,…), una iniciativa igualment engrescadora seria la d’endegar la formació anomenada PERIODISTES PER LA INDEPENDÈNCIA. Compatible amb qualsevol altra organització de caràcter professional o sectorial, no li caldria cap estructura carregosa, n’hi hauria prou amb una adreça d’Internet on apuntar-s’hi i una presència activa a les xarxes socials. Algú s’anima?

L’efecte crida d’aquestes iniciatives, especialment la dels periodistes, per la major capacitat de difusió, podria fer que molt aviat n’apareguessin d’altres de similars de tota mena de col·lectius (Metges, Pagesos, Advocats, Cuiners, Funcionaris, Taxistes, Botiguers, Arquitectes, Aturats, Mecànics, Enginyers, Paletes, Mestres, Dones, Estudiants, Transsexuals, Actors i Actrius, etc. etc. etc…. per la Independència).

D’aquesta manera, bona part del poble català restaria compromès amb el projecte independentista i aquest no quedaria només en mans del polítics. D’altra banda, i tenint en compte que molta gent respon especialment als estímuls audiovisuals, caldria que la professió s’involucrés, molt més que fins ara, en treballs d’aquest àmbit. En són uns bons exemples els documentals Catalunya-Espanya, d’Isona Passola i Adéu, Espanya, de Dolors Genovès. I no només de cara a la nostra gent, sinó que també caldria fer-ho pensant en un públic internacional. Haurien de servir perquè tothom (catalans i no catalans) prengui consciència dels motius per a la separació, així com de les vies per a fer-ho.

Aquest plantejament no és nou: fa tres anys va aparèixer a Facebook la proposta de creació d’un grup anomenat Unitat de Periodisme per la Independència dels Països Catalans. La iniciativa, obra d’un periodista lleidatà, no va acabar de reeixir, potser per manca de difusió o perquè encara no era el moment.

I també, en el mateix sentit, a finals de novembre es posà en marxa, des de Berga, el web Dóna la cara per la Independència, a través del domini www.donalacara.com. L’objectiu és igualment de fer força per a avançar en l’assoliment d’un estat propi. I la manera de fer-ho, en aquest cas, és molt fàcil: només cal que hi poseu la foto, el nom i la localitat. Ja n’hi ha uns quants milers.

L’últim revés del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) amb seu a Estrasburg a la justícia espanyola ha passat pràcticament desapercebut als mitjans, i això que el protagonista del cas és un periodista i els que n’han fet referència han preferit insistir en una condemna que ara ha estat revocada.

Taysir Alony, corresponsal d’Al Jazeera a l’Estat espanyol, va ser condemnat per col·laborar amb Al Qaida i fins i tot per ser darrere de l’11-S, per l’Audiència Nacional espanyola, però la setmana passada el TEDH ha fallat que aquell judici no va complir les normes bàsiques d’un tribunal imparcial, ja que una de les magistrades encarregades de redactar la sentència havia estat l’encarregada, prèviament, d’ordenar i motivar el seu manteniment a la presó. Com el TEDH no revisa els fets que van motivar o no una sentència –el que judicialment s’anomena “fets provats”- sinó únicament el procediment pel qual es va arribar a aquesta, no té competències per absoldre Alony, però el seu qüestionament del tribunal que el va condemnar i la indemnització de 10.000 euros imposada a l’Estat espanyol són motius de sobra per entendre que el procés que va dur el periodista a la presó estava totalment viciat.

Tot i això, els mitjans que s’han fet referència al cas, com Europa Press o El Mundo, han optat per titulars que incideixen en els fets ara posats en qüestió: “Condemnen a Espanya a pagar 10.000 euros al periodista condemnat a 7 anys per ajudar a Al Qaida” i “Espanya haurà de pagar al periodista condemnat per ajudar a Al Qaida”, respectivament. Fins i tot una ràdio va titular la notícia del seu web que “El govern espanyol haurà de pagar-li [a Alony] per col·laborar amb Al Qaida”. Una inexactitud que se suposa fruit d’una errada de redacció, però que no per això deixa de ser greu.

Altres mitjans –especialment El País, que va seguir de prop la detenció i el procés judicial d’Alony- no s’han fet ressò de la notícia. Als Països Catalans alguns diaris –Mèdia.cat sols ha trobat La Vanguardia i Diario de Mallorca- han publicat el teletip d’EFE a les seves edicions digitals sense donar-li massa ressò i incloent el polèmic titular. En canvi, a altres països, digitals especialitzats en comunicació sí han destacat la notícia, però Alony ja no era un”periodista condemnat”, sinó la persona “que havia entrevistat bin Laden”.

Taysir Alony Kate va ser detingut el 5 de setembre de 2003 per ordres del jutge Baltasar Garzón acusat de col·laborar amb Al-Qaida i de ser part de la trama que havia realitzat els atemptats de l’onze de setembre de 2001 als EUA. Per Alony, espanyol d’origen sirià, corresponsal a l’Estat per la cadena de televisió Al Jazeera i el primer periodista en entrevistar Bin Laden després de l’11-S, va començar un autèntic malson de presons, judicis i acusacions mediàtiques que ell sempre va desmentir, assegurant que la seva única relació amb Al Qaida estava motivada amb la seva feina. El seu cas va tenir forta transcendència internacional i Alony va comptar amb el recolzament de la seva cadena i de les associacions àrabs de drets humans i de periodistes. Ell va ser, de fet, l’únic periodista d’Al Jazeera acusat judicialment per terrorisme, en una època en que les declaracions de polítics, periodistes i militars estatunidencs i europeus en aquesta línia eren habituals.

Les acusacions contra Alony es van anar desinflant molt abans d’arribar el cas a Estrasburg. D’una primera petició fiscal de desenes d’anys, es va passar a una condemna a set per “col·laboració amb banda armada” en una vista en que el fiscal va utilitzar la seva entrevista a bin Laden com a prova, el que va ser criticat per organitzacions com Reporters sense Fronteres. Mesos després del judici, però, va ser alliberat –l’octubre del 2006- per motius de salut.

Van plegar un dia, patam, amb nocturnitat i sense avís. Fins i tot els subscriptors, van deixar desemparats, contemplant potser amb incredulitat aquells paperets que els permetien bescanviar un val per un diari. I que de cop ja no.

Un amic, l’Enric, que el llegia pràcticament des del primer dia, que el passejava per la ciutat com qui alça una bandera, m’explicava que una senyoreta molt amable li havia dit, per telèfon, que li ho podien enviar per correu: sí home, a sobre de cornut, ara rebré el diari tres dies després, que se’n vagen a fer la mà, home, a fer la mà.

Aleshores, com per justificar-ho, van deixar anar que hi perdien diners. I el missatge era clar. I trist. Que El heraldo de Aragón té interès per arribar als quioscs de València però l’Avui, no.

En fi.

No m’hi estendré. Ja ha passat molt de temps, des que ens vàrem quedar sense diaris, a València. Com si en aquesta terra nostra no hi hagués més projecte de país que el que parla castellà. Com si haguéssim de ser l’única cultura del món que accepta la mutilació. Com si tampoc la possibilitat d’estendre mercat no comptés per a les nostres empreses de comunicació.

Quan es van decidir per fi a treure La Vanguardia en català, li vaig preguntar a la quiosquera del meu barri que quan la rebria. La seva cara va ser tot un poema: que ja ho havia preguntat, em va respondre (vet aquí una mare dels ous en petit format d’anècdota quotidiana: no és que sigui catalanista, la meva quiosquera, diguem-ne, és que li importa el negoci), que li havien fet entendre que més endavant, segurament, que ella ja li ho havia dit també a un home, ahir, que potser si els lectors escriuen cartes o telefonen faran més força, però que no ho veig clar, xiqueta, no ho veig clar.

Jo tampoc.

No sé si de tant tractar-nos com si fóssim de segona algú pensa que ens ho acabarem creient.

Per això em va fer tanta alegria, aquell rumor: que diuen que l’Ara ja és a Mallorca, que diuen que no s’han oblidat de nosaltres, que no és obligatori viure traduïts, que resulta que al remat no és cap rumor, que ho han escrit i publicat i és profecia.

Va ser al novembre, això. I avui, que seia davant la pantalla i tenia ganes d’escriure per fi normalitats, encara he fet un google desconfiat, no fos cas que ho haguessis somiat, qui sap. I no. Vull dir sí: sí que és cert, que ho varen dir. A l’editorial del director i en notícia, també. La copio: “El següent pas per reforçar la presència a tot el mercat en català serà distribuir l’edició en paper al País Valencià, en una iniciativa que es posarà en marxa a partir del mes de febrer”.

Febrer! Si ja hi som, a febrer!

Ja hi som i gairebé no goso preguntar com ho tenim. D’una banda –ai- no puc evitar d’arrufar el nas i de pensar que ja ho creurà qui ho pugui veure, si és que ho arribem a veure. No seria pas la primera vegada que diuen i que queda després tot deixatat en boira. Però de l’altra banda –ai, també- penso que per què no, que ja era hora. I per això, perquè pot ser que vagi de bo, perquè d’aquí no res entra febrer, perquè els xinesos diuen que és l’any del drac i d’altres prediquen la fi del món, m’apresso a recordar l’obvietat: que, a més de la llengua, cal el contingut. Que parlin de les coses d’aquí, també, vull dir, a més de distribuir.

Febrer!

En menys de 24 hores i després d’un dia intens d’activitat a la xarxa, va quedar molt clar que hi ha un públic que demanda periodisme d’investigació, independent i crític i que a internet es poden trobar les eines necessàries per a fer-lo possible. Gràcies a la plataforma digital de micromecenatge Verkami, l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2011 va aconseguir recaptar 3.435 euros, 235 per sobre del pressupost mínim necessari. El suport de 119 mecenes -amb quantitats molt diferents- i de centenars de persones que van difondre el projecte a les xarxes socials i a diferents mitjans, així com del Grup Barnils i la Fundació Escacc ho van fer possible.

L’èxit de la iniciativa –i quan encara queden 39 dies de campanya a Verkami per a recollir més fons- ha provocat que els responsables de l’Anuari Mèdia.cat es plantegin nous reptes. Segons han explicat els seus coordinadors, Roger Palà i Sergi Picazo, la idea és ampliar el projecte a mesura que es vagin aconseguint més fons. Aquestes seran les fases:

A partir dels 3.900 euros es posarà en marxa una web específica de l’Anuari Mèdia.cat, amb un disseny propi i que permeti desenvolupar més i difondre millor els reportatges que s’hi publiquin.

A partir dels 4.500 s’ampliarà l’Anuari en tres reportatges. En total seran 15 temes silenciats.

A partir dels 4.900 es garantiran presentacions de l’Anuari Mèdia.cat a Palma, València i Perpinyà.

Si se supera aquesta quantitat serviria per a realitzar noves activitats relacionades amb l’Anuari Mèdia.cat i la difusió de temes silenciats que podrien incloure, fins i tot, la incorporació de treball audiovisual.

Més enllà del projecte de l’Anuari Mèdia.cat 2011, aquesta experiència de micromecenatge pot donar algunes idees de futur per al periodisme, immers ara mateix en una profunda crisi. Encara que per ara tot sigui molt modest, l’experiment planteja una aliança entre professionals independents i ciutadania crítica que amb esforç i confiança mútues és capaç de desenvolupar projectes rigorosos i de qualitat en un camp tan abandonat per les empreses mediàtiques com el periodisme d’investigació.

Avui es donen les primeres passes per fer realitat l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2011. Concretament avui comença la campanya de micromecenatge per tal de garantir al projecte de viabilitat econòmica. Una campanya realitzada a partir de la plataforma digital Verkami i que permetrà col·laborar-hi a tots els lectors interessats en que surtin a la llum allò que no interessa o passa per alt als grans mitjans. A canvi, els mecenes de l’Anuari –que poden fer aportacions de de quantitats molt modestes- rebran diferents recompenses, que van des del reconeixement públic de la seva ajuda fins al dret a participar a les activitats del Grup Barnils o a diverses sessions del màster de la UAB La Comunicació dels Conflictes internacionals Armats i dels Socials, passant per exemplars en paper de l’Anuari 2011, que enguany ja no serà gratuït.

“No es tracta només de l’Anuari –explica el seu co-coordinador Roger Palà- sinó que estem experimentant noves vies que permetin finançar el periodisme d’investigació, avui pràcticament eliminat dels grans mitjans precisament amb l’excusa que és massa car per fer-lo rendible econòmicament. Creiem que ara toca als ciutadans assegurar-se que certs draps bruts surten a la llum i plataformes com Verkami ens ofereixen noves possibilitats que cal que els periodistes explorem”.

L’anuari Mèdia.cat 2011 constarà de dotze reportatges entre els temes dels Països Catalans que han estat –tot i al seva rellevància social- els menys tractats pels grans mitjans. L’edició actual, però, ha ampliat els seus suports, i a més de la col·laboració del Grup de Periodistes Ramon Barnils, la Fundació Escacc –editors de Mèdia.cat- i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, també s’ha sumat al projecte el màster de la UAB La Comunicació dels Conflictes internacionals Armats i dels Socials, dirigit pel professor Xavier Giró. L’objectiu declarat dels seus coordinadors –els periodistes Roger Palà i Sergi Picazo- és ampliar la qualitat, el ressò i l’impacte que va tenir l’edició 2010 de l’Anuari, la primera que es va fer.

Això, però, no serà fàcil. Amb més de 7.500 descàrregues en la seva edició digital i l’edició en paper esgotada, l’Anuari 2010 va ser tot un èxit més enllà, també, dels números. Temes que han marcat l’actualitat informativa del 2011 i principis del 2012 ja van ser avançats per l’Anuari abans que els grans mitjans –obligats per la realitat- acabessin posant-hi els seus focus. Així, la situació dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), considerat el tema més silenciat del 2010 ha passat a primer pla de l’agenda informativa durant aquest gener. També la implicació d’Iñaki Urdangarín en el cas Palma Arena, el drama viscut per desenes de milers de famílies desallotjades de les seves cases per culpa de la crisi i els enormes beneficis acumulats pels bancs que van ser rescatats amb diners públics que han omplert pàgines de diaris i hores d’informatius els darrers mesos van ser també destacats per l’Anuari 2010. L’últim tema que ha saltat a l’actualitat ha estat la mobilització de la comunitat educativa valenciana per denunciar l’estat precari d’aquest servei públic. La participació de 47.000 persones –sobre un cens de 73.000- en una consulta a la comunitat educativa sobre les polítiques de la Generalitat en aquesta matèria va ser menystingut per uns mitjans que, finalment, no van poder evitar parlar de les massives manifestacions de dissabte a València i Alacant.