Media.cat – Observatori crític dels mitjans

La imatge que ha marcat la darrera campanya electoral valenciana –i que potser hagi estat clau a l’hora de permetre a Compromís el seu històric 7% de vot- ha estat la de la diputada Mònica Oltra amb una samarreta de “Canal 9 manipula” al debat emès per la cadena autonòmica. I no només això, la llavors candidata començava la seva intervenció amb una felicitació als espectadors de Canal 9 que “després de quatre anys com a diputada i dos com a portaveu d’un grup parlamentari per primer cop poden sentir-me directament”. En tot aquest temps Oltra no ha estat convidada ni un sol cop als estudis de la televisió pública mentre els vídeos de les seves intervencions parlamentàries arrasen a internet. Avui mateix, les intervencions d’Oltra en aquest debat superen les 130.000 visualitzacions a You Tube. Continuar llegint

Sens dubte és un bon símptoma de salut democràtica que la població exigeixi contrast, veracitat i rigor al periodista a l’hora de dur a terme la seva feina. Però per tal que els professionals de la comunicació puguin estar a l’altura d’aquestes exigències cal fornir-los amb unes garanties.

D’una banda, el periodisme necessita d’un marc legal que n’asseguri la seva independència. I no estem parlant de mesures intangibles i etèries, estem parlant, per exemple, de la protecció jurídica de les fonts i del periodista en relació a aquestes. O també de mesures legislatives contra el ‘turisme de difamació’, entès com la pràctica de presentar demandes per injúries a països on la legislació és més desfavorable als periodistes. A través de la Iniciativa Islandesa de Mitjans Moderns (IMMI segons les sigles en anglès), Islàndia ja s’ha ficat les piles en aquest sentit i té previst aprovar aquestes mesures en breu. Faríem bé de prendre exemple d’un dels països que figura entre els tres primers pel que fa al seu elevat grau de llibertat de premsa, segons els informes periòdics de Reporters Sense Fronteres.

D’altra banda, el periodisme també necessita garanties a nivell laboral. Els acomiadaments massius, la precarietat dels contractes i l’explotació dels becaris; l’aprimament de les redaccions que fa baldar la correcta cobertura de les notícies; l’alta concentració dels mitjans en mans de pocs grups empresarials fa minvar la pluralitat; les prejubilacions i la conseqüent pèrdua de mestratge són alguns dels problemes que afecten les tasques periodístiques i que van en detriment de la qualitat informativa.

Crec que és molt important impulsar una societat crítica amb els seus mitjans de comunicació. Però tenint en compte les dificultats en què es troba el periodista a l’hora exercir la seva feina, tampoc podem oblidar la urgència de blindar amb mesures legals i laborals la seva professió. I aconseguir aquestes garanties no és només una necessitat gremial sinó que convé a tota la societat. És, també, una qüestió de salut democràtica.

Passades les eleccions, el Barça i la final de la Lliga de Campions han passat a monopolitzar tots els espais informatius. Per posar-ne un exemple –i quan encara quedaven quatre dies pel partit- les notícies de TV3 van quedar copades per l’esdeveniment i a banda del reguitzell de pactes i anàlisis postelectorals, sols una altra notícia esportiva com és la mort de Xavier Tondo –un ciclista sense cap títol important al seu palmarès- ha aconseguit un forat important als informatius de la cadena pública. I no sols a la secció d’esports, sinó també a societat o al temps sembla que l’únic que passi al món sigui que es juga un partit de futbol. Continuar llegint

La premsa dels Països Catalans –a diferència de la madrilenya- ha passat de puntetes sobre els resultats electorals al País Basc. A Barcelona els rotatius s’han limitat ha transcriure els resultats oferts pel Ministeri espanyol de l’Interior i difosos per les agències de notícies i han esquivat clarament l’anàlisi. Només a l’Avui Isabel Clara-Simó feia una breu referència a l’escriure “sento enveja del País Basc”. A València, curiosament, era Las Provincias qui destacava més el tema en un reportatge més preocupat per l’experiència gestora de la coalició independentista que per la unitat del Regne d’Espanya. Paradoxal en un diari que pocs dies abans cedia les seves pàgines a Gotzone Mora per bolcar els tòpics habituals sobre els “proetarres”. Des de Palma era el Diario de Mallorca qui també li treia ferro als resultats a l’assenyalar que “només” havien superat una mica els resultats d’Euskal Herritarrok. Clar que aquests eren els millors resultats històrics de l’esquerra independentista basca i que a més ara s’aconsegueixen després d’una dècada d’il·legalitzacions i persecucions.

Però és precisament aquest darrer punt el gran absent a la premsa. S’acaba de demostrar que quasi una quarta part de l’electorat basc ha estat discriminat durant una dècada i que les estratègies il·legalitzadores amagaven la finalitat de modificar fraudulentament el mapa polític més que acabar amb el conflicte i ningú s’anima a començar a entonar un mea culpa i, com a molt, algú explica que la Caverna madrilenya “no paeix” la democràcia basca, com si la Llei de Partits no hagués estat aprovada amb els vots a favor dels diputats catalans de PSOE, PP i CiU.

Tampoc es diu que aquesta coalició “sense experiència gestora” té una base social d’entre 30 i 40.000 persones a les que s’impedeix el seu dret a presentar-se a unes eleccions ni que el seu principal dirigent encara està empresonat. Per que Arnaldo Otegi és a la presó sota l’acusació d’”intentar reconstruir la il·legalitzada Batasuna”, que avui és –encara sense ser reconeguda- la segona força política al País Basc. Algú se’n recorda?

En aquest país, els moviments que plantegen alternatives socials i polítiques trencadores tenen des de fa anys un problema molt greu: la seva força sembla dependre de forma gairebé exclusiva de les dinàmiques mediàtiques del moment i de la visibilització que aconsegueixin en els mitjans de comunicació de masses. Continuar llegint

Ahir hi havia eleccions municipals a pràcticament tots els Països Catalans però veient la cobertura que en va fer TV3 es podria pensar que aquestes només van ser a Barcelona. És obvi que unes eleccions municipals són les més difícils de tractar per un mitjà d’abast nacional, amb diferències territorials notables i acusades excepcions locals a les tendències generals, a més de candidatures i coalicions diferents municipi per municipi. Però potser per això seria important pensar en una altra forma de cobrir-les que s’allunyés de les clàssiques connexions des de les seus centrals de les forces amb representació parlamentària i d’un debat d’anàlisi amb representants més o menys adscrits a una d’aquestes opcions. Una crítica que es podria estendre al seguiment de la resta de la campanya, durant la qual només es va entrevistar alcaldables per Barcelona. Continuar llegint

Podem fer moltes lectures dels resultats del referèndum de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) sobre el preacord del conveni fins a finals de 2012, però crec que hi ha tres conceptes que sintetitzen l’actitud –o les actituds– dels treballadors de Televisió de Catalunya (TVC) i Catalunya Ràdio, les dues empreses del grup que ja han votat el preacord: pragmatisme, responsabilitat i compromís. Encara s’han de pronunciar les plantilles de CCRTV Interactiva i Activa Multimèdia, però amb tota probabilitat l’anàlisi global no canviarà gaire. Continuar llegint

Els primers en denunciar-ho (i alguns mitjans se’n van fer ressò) van ser els mateixos organitzadors de l’acampada contra la situació econòmica i política ubicada a la Plaça de Catalunya: la webcam del trànsit ubicada a la mateixa Plaça i que difon imatges a temps real, havia estat inutilitzada. Quan tota la resta de webcams que facilita l’Ajuntament de Barcelona en el seu web per supervisar i regular el trànsit a tota la ciutat estaven operatives, aquesta, la que la casualment apunta a la Plaça i que podria oferir a qualsevol indret del món imatges de la polèmica acampada, està interrompuda temporalment. És casualitat o un exemple més de la manipulació que es fa de la informació avui en dia? Deixeu-me pensar malament i deduir que es tracta d’un cas més d’intent d’amagar la realitat, de la mateixa manera que s’ha fet en la restricció de la informació i imatges en les revoltes al món àrab. De fet, els participants han volgut comparar, des d’un primer moment, la Plaça Catalunya amb la Plaça Tahrir del Caire. Però no parlem del govern egipci, sinó del “progressista” consistori barceloní, que és qui controla aquestes webcams.

Es tracta d’un exemple més del que avui en dia és una pràctica habitual en el món de la informació: amagar, ometre informació (o manipular-la si cal) mentre, per una altra banda, difonem missatges a favor de la llibertat.  Aquest és només un exemple més, una petita anècdota, gairebé es podria dir. Malauradament, d’imatges censurades i d’informacions restringides, però, n’hi ha per tot arreu.