Media.cat – Observatori crític dels mitjans

El moviment del 15M o dels “indignats” –o de l’etiqueta que se li vulgui posar- és obvi que ha aconseguit prou força com per trencar “l’estat d’excepció periodístic” que per definició és una campanya electoral i de pas donar-li un toc de color a un debat polític que fins al moment era inexistent. Per la força d’un moviment que no es presenta a les eleccions però que es capaç de reunir més gent que qualsevol míting, temes de tan calat polític com l’origen de la crisis, el control bancari, el frau fiscal o el dret a l’habitatge han entrat en campanya, descol·locant tant als partits com als mitjans, poc habituats a parlar de política fora de les picabaralles partidistes.

El cobriment d’aquest moviment té vàries lectures. La més òbvia són els intents de veure-hi una mà negra darrere la seva organització, promoguda bàsicament per la Caverna madrilenya però també, amb menys força, per mitjans com La Vanguardia. Arguments que recorden a Gaddafi acusant “d’integristes, drogats i estrangers” als primers manifestants contra la seva dictadura.

Però més enllà de les versions directament manipuladores també es percep una gran dificultat de la majoria de mitjans d’entendre un moviment que encara està en construcció –tan organitzativament com discursiva- i d’explicar un procés que funciona sense portaveus, gabinets de premsa ni caps de comunicació. Un comunicat penjat al bloc de l’Acampadabcn resumeix perfectament les sensacions del moviment en aquest sentit.

Una dificultat, però, que no ha impedit a molts professionals mostrar les seves simpaties cap a les raons de la protesta de forma més o menys velada. El fet que els periodistes –i més els que van a cobrir aquest tipus d’actes- siguin en la seva gran majoria precaris i submileuristes hi ha ajudat, segons expliquen fonts de la comissió de premsa de l’acampadabcn.

També cal destacar, encara que ja s’ha dit àmpliament, com les xarxes socials li han guanyat la partida de la velocitat als mitjans. Amb uns teletips d’Europa Press i EFE repetint piulades amb més de dues hores d’antiguitat, qui necessita contractar una agència? Ara, està per veure si li guanyen la partida de la reflexió, entre tant de soroll creat per tuits interessants o rellevants, quant no intoxicadors. Però de moment la construcció del discurs sobre el que passa s’està fent primer a les xarxes i després és copiat als mitjans.

Finalment cal comentar la dimissió dels mitjans catalans –amb honroses excepcions- a explicar el món des d’una visió catalanocèntrica. Que la manifestació més gran fos la de Madrid no és una raó per que TV3 obrís els seus informatius de forma sistemàtica en aquella ciutat. Mai els mitjans de Madrid obren amb les accions fora de la capital fins i tot quan són més rellevants o massives –per exemple la vaga general de setembre- i això que ells consideren que tot forma part del mateix país.

Amb uns sindicats dividits –CCOO i CGT pel no i SPC, UGT i Candidatura de Treballadors pel sí- els treballadors de TV3 podran aprovar o rebutjar en una consulta el pla de reestructuració de l’empresa proposat per la direcció. Aquest pla, que busca bàsicament reduir les despeses de la televisió pública en un moment de reducció dels ingressos, tant els provinents del Govern com de la publicitat, consta d’una sèrie molt àmplia de mesures algunes més ben definides que d’altres i també de diferent prioritat d’aplicació.

La part més perjudicial pels treballadors –i que a més seria totalment immediata- és la reducció d’un 5% dels salaris, després de dos anys de congelació. Uns descomptes que ja es van aplicar als funcionaris ara fa quasi un any i que els treballadors de TV3 van aconseguir evitar pel fet de ser aquesta una empresa mixta i no tenir aquesta condició. A canvi d’acceptar la retallada salarial la direcció de l’ens es compromet a garantir l’estabilitat de la plantilla fins el 2012 –amb la contractació indefinida dels anomenats “temporals estructurals”,-  mantenir la producció interna i el model de televisió de servei públic.

Pels partidaris del no aquesta disjuntiva –reducció de salaris per evitar acomiadaments- s’assembla massa al que han aplicat moltes de grans multinacionals a Catalunya i defensen que s’ha de lluitar contra aquest “xantatge”. Ramon Espuny, president de la secció sindical de l’SPC, argumenta, en canvi, que per la seva condició d’empresa pública, la situació és extremadament diferent. A més Espuny confia en el pla d’una direcció “compromesa amb el model de televisió pública” i creu que el seu rebuig podria provocar un nou model de govern de la Corporació molt més “partidista i menys professional”, pel que creu que la reducció de salaris podria ser considerat un mal menor encara que molt “dolorós”. El fet, però, que la direcció s’hagi negat a fer públics els salaris dels directius és una “manca de transparència lamentable”, per bé que els han assegurat que aquests ja van ser retallats l’any passat entre un 8 i un 15%. També han estat acomiadats alguns directius en el procés de concentració empresarial de la Corporació.

I és que més enllà de l’espinós tema de la reducció salarial, les mesures d’estalvi de la CCMA podrien ser l’excusa per tirar endavant la sempre ajornada reestructuració de l’ens públic. “La Corporació és un veritable regne de taifes i mai ningú s’ha atrevit a impulsar-ne la simplificació i racionalització i ara sembla que finalment serà així, fins i tot algunes de les empreses ja han estat absorbides per TV3”, assegura Espuny, encara que també és conscient que una bona part del pla encara està poc definit. “Creiem que la voluntat d’estalvi de la direcció és sincera i que no passa només pels salaris dels treballadors, i òbviament la millor forma d’estalvi és evitar despeses absurdes com la seu de Ganduxer” on s’ubica el consell de govern de la CCMA.

Mala peça al teler. Molt mala peça. Malgrat el tradicional silenci corporatiu, gairebé cada setmana apareixen notícies d’acomiadaments de periodistes. Ara són set del Diari de Tarragona, l’altre dia eren una seixantena de l’Avui, una quarantena d’El Periodico, una trentena de La Vanguardia, tota la delegació catalana de Cuatro… Per no parlar del tancament de mitjans o de l’aprimament de les productores més importants del país o de les onades de prejubilacions que denuncia el Col·legi de Periodistes. Cau la publicitat, cauen els ingressos, cau la producció. El paisatge és devastador.

I és en aquest context que a TVC i Catalunya Ràdio les direccions han proposat rebaixar el sou dels periodistes per ajustar-se a la retallada imposada pel govern. La proposta ha generat un debat intens i viu dins dels dos grans mitjans públics del país, ja que la decisió està en mans dels periodistes que ho han de votar en referèndum.
D’una banda, els partidaris del No són clars i contundents: és cert que estem en un context de crisi, de retallada general i de rebaixa generalitzada de sous, però això no és culpa nostra i oposar-nos-hi és el mínim que podem fer per dignitat i inconformisme.

De l’altra banda, els partidaris del Sí també són diàfans: és cert que no és culpa nostra, però si rebutgem la rebaixa dels sous, la direcció només tindrà una opció per retallar la partida salarial, que serà acomiadar periodistes.

Els partidaris del No responen que defensar això és defensar el vot de la por, mentre que els del Sí responen que no es tracta de pors sinó de realitat i de companys de taula que poden ser al carrer d’aquí a dos dies.

Tots tenen raó. I el problema rau en la magnitud de la tragèdia: si la retallada fos idea del govern, no hi hauria tants dubtes: oposició frontal, tensió laboral i negociació. Però si la retallada no és idea del govern, ni tan sols de l’Estat, ni tan sols de la UE sinó que ve els llimbs del sistema, aleshores l’oposició a la retallada a qui tensiona? A qui perjudica?

És realment una conjuntura diabòlica, la pitjor peça que hem tingut mai al teler perquè passi el que passi, el periodisme hi surt perdent.

Després de dies i dies llegint –i escrivint- reportatges sobre la cibercampanya, l’ús electoral de les xarxes socials i tractant d’averiguar quin era el perfil del perfecte candidat 2.0, arriben els “indignats” i arrasen amb Twitter. Des de fa una setmana i sota diferents etiquetes el moviment Democràcia Real Ja ha hegemonitzat els temes més seguits del popular sistema de microblocs –els tres primers a l’Estat espanyol en el moment d’escriure aquestes línies- i ha aconseguit en pocs dies 95.000 amics al seu perfil de Facebook (el PSOE no arriba a 19.000 i el PP es queda als 34.000). Una potència que han sabut traslladar de la xarxa al carrer com van evidenciar les multitudinàries manifestacions de diumenge i, per sobre de tot, l’espectacular concentració d’ahir a Madrid.

A l’espera de saber com evolucionaran els esdeveniments i si el moviment arrelarà o es desinflarà ja se’n poden extreure algunes conclusions. Primera que és possible portar les mobilitzacions de la xarxa al carrer, on fan molt més mal.

Segona, que els polítics no es mouen bé per les xarxes socials i no per una qüestió d’edat o cultura digital sinó de cultura política. En aquest element no hi encaixa la lògica hermètica, endogàmica i jeràrquica que defineix els partits actuals i per ser 2.0 els polítics (o quasi tots) haurien de canviar moltes més coses que el model de mòbil.

Tercera, que els mitjans tradicionals han perdut l’hegemonia de l’opinió pública. El tema del dia ja no és el que dicta el senyor Godó des de la portada de La Vanguardia sinó el que decideixen un grapat de peluts des dels seus ordinadors i mòbils, i aquest és un canvi d’una importància que per ara potser ens costa de copsar però que canviarà molt el nostre futur més immediat.

Els mitjans només haurien de sentir impotència al veure com el monopoli del relat se’ls escapa de les mans d’aquesta forma. Ja no són necessaris per escampar missatges, notícies i reflexions a una franja de la població minoritària però que creix ràpidament. Durant les revoltes dels països àrabs era molt fàcil repetir el tòpic que davant la manca de llibertat d’expressió era normal la força de canals alternatius, però que s’ha de dir quan el moviment creua a l’altra riba del Mediterrani?

És ja un clàssic de les campanyes electorals les batalles dels periodistes dels mitjans públics contra els blocs electorals minutats segons presència parlamentària. El problema, pel que sembla, comença a les eleccions municipals, en que no queda gens clara quina és la presència de cada formació i alguns periodistes, com Sergi Picazo, es pregunten des del Twitter perquè algunes formacions reben molta més cobertura que d’altres.

Grans partits a banda, la formació petita amb més regidors és la Candidatura d’Unitat Popular, amb 20, seguida per Plataforma per Catalunya (17) i Ciutadans (13). Per contra, una ràpida recerca per alguns dels principals mitjans a Catalunya dóna resultats diversos i gens d’acord amb aquesta jerarquia. Per exemple, durant el mes de maig a La Vanguardia ha sortit citada setze vegades PxC, nou C’s i només cinc la CUP, i això que un reportatge sobre les opcions polítiques a diferents municipis se n’analitzaven quatre on aquesta formació té regidors sense que se l’esmentés ni un sol cop. Per la seva banda, el portal de la CCMA, 3cat24.cat ha citat C’s deu vegades, dues la CUP i només una PxC. L’agència de notícies Europa Press ha parlat 9 vegades de la formació xenòfoba, dues de la independentista i cap del partit d’Albert Rivera. El diari que més proporcional ha estat –i també el que millor informació local ha publicat- és l’Avui, amb 104 notícies només des de l’inici de campanya, on apareix la CUP, 25 PxC i 270 on es pot llegir la paraula “ciutadans”, la meitat de les quals tindrien relació amb la formació política.

La primera reflexió, òbvia, és el poc seguiment dels grans mitjans –amb excepcions- sobre el territori i el fet que les eleccions municipals queden circumscrites a les grans capitals. La segona és que PxC rep un tractament sobredimensionat en el que sembla que els mateixos que es diuen preocupats pel seu creixement siguin els que l’alimenten. I finalment, encara que, excepte un, tots aquests mitjans són privats i no estan subjectes a la legislació de blocs, algú podria deduir que potser aquests no són tan dolents.

Un teletip d’Europa Press qualificava, el dissabte, d’Higínia Roig com a “col·lectiu antisistema” que “ha reinvindicat una acció” que el mateix teletip descriu com a violenta. Aquest nom, en canvi, correspon al pseudònim sota el qual s’envien habitualment comunicats de premsa i cròniques d’actes dels moviments socials a nombrosos periodistes. És una iniciativa impulsada per col·laboradors del setmanari Directa “amb la voluntat de connectar el món del periodisme amb el dels moviments socials”, tal com s’explica des de la mateixa iniciativa.

Els fets es remunten al mateix dissabte al matí, quan un míting de Plataforma per Catalunya a Vilanova i la Geltrú va acabar amb una baralla i dues detencions quan un grup de joves va xiular els militants de la formació xenòfoba. A partir d’aquí els fets divergeixen. Segons PXC i els Mossos d’Esquadra “activistes antisistema” van tractar de boicotejar l’acte electoral i van ferir un regidor del partit d’El Vendrell. Segons l’Assemblea de Joves de Vilanova i la Geltrú, els candidats de PXC van agredir la gent que sols els havia xiulat i increpat sense tractar d’impedir-los físicament realitzar el míting i que els ferits són tres joves del poble.

Un cop a la redacció d’Europa Press arriben totes dues versions dels fets, l’agència decideix buscar l’opinió del líder de PXC, Josep Anglada, que a pesar que no era al lloc dels fets és l’única font que apareix al teletip i ni tan sols es pregunta a l’única part que es podria considerar neutral –els Mossos d’Esquadra- de la que a penes se’n cita el comunicat. L’altra part afectada es relega al final del text, es canvia l’autoria del comunicat –Assemblea de Joves de Vilanova i la Geltrú- per la del remitent del correu: Higínia Roig. A pesar d’existir també un telèfon i un remitent en cap moment des d’Europa Press s’intenta ampliar la versió d’aquesta part.

La petició de rectificació d’Higínia Roig –amb el requeriment legal corresponent- és, però, debades. A pesar del reconeixement de “l’error humà” per part de l’agència de notícies a Higínia Roig, aquesta es limita a enviar el mateix teletip on s’especifica que Higínia Roig no és un “col·lectiu antisistema” però se segueix silenciant tota versió dels fets contraria a la que exposa PXC i a més no es garanteix que els mitjans afiliats a EP canviaran la versió: “No podem trucar tots els mitjans per modificar la notícia” és l’excusa que justifica que aquesta no serà retirada ni tan sols del propi web de l’agència.

La fundació impulsora del Baròmetre de la comunicació i la cultura, Fundacc, travessa un moment molt crític. El nou govern català de CiU ha decidit retallar substancialment l’ajut públic a aquest estudi d’audiències i consums culturals, tot i estar pactat i signat per als anys 2011 i 2012.

Això és un torpede a la línia de flotació d’aquesta fundació privada sense ànim de lucre, perquè els compromisos amb les empreses que fan el treball de camp -les entrevistes presencials- i el processament continuat de dades es van contreure comptant amb la subvenció trianual ja pactada amb l’administració. Fundacc, presidida actualment per Antoni Serra Ramoneda, es troba, doncs, entre l’espasa i la paret: entre les empreses que reclamen tot el que es va pactar no fa encara ni un any, i l’administració de la Generalitat, que diu que no té diners per pagar allò que va signar l’anterior govern.

El Baròmetre és un instrument d’anàlisi d’audiències i consums culturals absolutament bàsic per a l’espai català de comunicació. Tant els mitjans d’abast nacional o regional, com els d’abast comarcal i els d’especialització temàtica, necessiten el Baròmetre per saber cada dos mesos –interval en què es publiquen fins ara les dades- quants usuaris tenen i, amb les xifres fiables al davant, decidir les seves estratègies comercials. Ja fa cinc anys que el Baròmetre funciona i els que hi entenen diuen que és un estudi d’una minuciositat i d’una precisió estadística únic a Europa per un mercat potencial de 10 milions de persones com el nostre.

No podem permetre que el Baròmetre acabi tancant i tota la feina feta fins ara no tingui continuïtat. Quina política comunicativa de quin govern del món deixaria morir la principal eina per radiografiar el seu ecosistema multimèdia i els hàbits de consum cultural i lingüístic de la seva ciutadania?

Hi ha eleccions a la vista i en moments com aquests més que mai, la tasca del periodisme queda suspesa fins nova ordre. Exemples per a demostrar-ho se’n veuen cada dia. Ahir mateix Levante despertava amb el ple de Zapatero a la plaça de bous de València –després de dies de vaticini de punxada pels mitjans contraris- i Las Provincias contraprogramava amb el fet que havia arribat fins al cap i casal amb un avió militar.

Però Barcelona tampoc és cap oasi i la manifestació sindical de dissabte va servir per evidenciar a quina banda de la trinxera està cadascú. Un El Períódico convertit de sobte en campió de les lluites sindicals obria amb una espectacular foto de portada reservada per les grans ocasions –que no són, per exemple, les vagues generals contra les retallades de Zapatero- mentre, a l’altre extrem, La Vanguardia s’emmirallava amb el piquet antisindical de la caverna madrilenya. El rotatiu del Grup Godó obviava les imatges de milers de manifestants i posava tota la carn a la graella amb un anàlisi segons el qual rere la lluita obrera hi ha només 206 milions en subvencions i uns estomacs agraïts que tracten d’ajudar als amics amb problemes. Tan acusar d’electoralista la manifestació i qui queda com a tal és més aviat el diari i el seu analista.

Entremig queden l’Avui/El Punt –més escorats en favor de la protesta- i l’Ara, que tracta de nadar i guardar la roba amb una portada –on predomina una bandera europea sense massa gràcia- amb la  que costa d’entendre si el que vol és marcar diferències comercials o més aviat no quedar malament amb ningú en una calculada equidistància.

Al final, va ser TV3 qui va oferir la informació més neutral amb referències a les motivacions sindicals i socials de les protestes que eren el motiu real de la seva convocatòria a més, que tampoc les va oblidar, les valoracions dels diferents partits polítics.