Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Els mitjans i els periodistes –els periodistes i els mitjans- tenim un problema; dubtem entre ser actius o ser reactius. Entenem per ser actiu prendre la iniciativa, ser valent, arriscar-se i equivocar-se. Ser reactiu implica actuar a remolc, caminar –a priori- sobre segur, seguir l’agenda preestablerta. Els periodistes necessaris –i per extensió, els mitjans necessaris- són els actius. I més, els que aborden temàtiques socials.

Són dues formes d’encarar l’actualitat, la realitat. Si bé és cert, tanmateix, que un mitjà pot practicar al mateix temps l’acció i la reacció. De fet, és així i és pràcticament impossible evitar-ho. Perquè les dinàmiques diàries, la feina complexa i diversa de la redacció i la velocitat i sobreposició de les noticies, així hi obliguen. Però hi ha tendències que marquen si un periodista o mitjà és, per defecte, actiu o reactiu.

El passat 6 de gener va morir un jove de Guinea Conakry en un centre per a estrangers a la Zona Franca. Els mitjans catalans van respondre a la noticia i van fer-ne un seguiment diferent els dies posteriors. Uns millor, d’altres més implicats, uns tercers li van donar més continuïtat corresponent a les noticies generades de l’original. Però les línies noticiables tenen data de caducitat i s’acaben trencant. No obstant, uns dies més tard, el 13 de gener, El Periódico va apostar per una pròrroga del tema. Va engegar una recollida de firmes digital contra els llimbs  dels CIE adreçada al Ministre de Defensa. En conseqüència, la problemàtica dels CIE va ocupar un espai a la portada de l’edició i es va estendre a les 3 primeres pàgines. Dit d’una altra manera, El Periódico va apostar per l’acció. Aquesta actitud, aquesta ‘acció’, va durar uns dies més. El 14 de gener, La Vanguardia va decidir-se per la ‘reacció’.  Almenys en la seva edició a la xarxa va publicar la noticia de la recollida de signatures d’El Periódico. És cert que no era pròpia, sinó una noticia d’agències. I és cert que aquí va morir el tema. Però davant el soroll de l’actitud d’un altre mitjà, va reaccionar, va actuar quan allò ja havia passat.

La qüestió principal no és jutjar cap mitjà en concret, sinó posar de manifest una situació d’acció i una altra de reacció. Ara bé, malgrat la persistència d’El Periódico en aquesta situació concreta i malgrat la reacció a la iniciativa per part de La Vanguardia, no són exemples purs d’acció periodística.

“L’Anuari Mèdia.cat. Els silencis Mediàtics del 2010”, amb un article de Sergi Picazo, va obrir aquesta via quan ningú se’n feia ressò, sense esperar que una mort posés els CIE a l’aparador malgrat que feia temps que hi passaven fets denunciables. I aquesta sí que va ser una actitud de mitjà actiu.

Els llibres d’estil són la forma que tenen els mitjans de comunicació, i per tant les empreses i les institucions que hi ha al darrere, de fixar el seu corpus ideològic a través del llenguatge que fan servir.

Els primers que van tenir clar la importància del llibre d’estil en la creació d’un imaginari col·lectiu i la identificació amb un projecte nacional i polític van ser els del diari espanyol El País. Aquest rotatiu té, des del 1976, un llibre d’estil que ha apostat clarament per una espanyolitat desacomplexada, moderna i desvinculada de la pàtina folklòrica i rància que l’associava al franquisme. I amb el seu llibre d’estil acabat d’estrenar, El País va fer habitual i normal tota una terminologia espanyolitzadora que, tot i semblar desproveïda d’ideologia, ben al contrari, ha estat i és un instrument dotat d’una càrrega de profunditat contra la pluralitat nacional de l’estat espanyol. Per aquest mitjà i pels que s’hi han sumat desprès, com El Mundo i altres mitjans audiovisuals d’un espanyolisme obertament bel·ligerant, l’única nació és Espanya.

La gota malaia que ha suposat l’aplicació d’aquestes formes no ha estat suficientment contrarestada a temps per uns models propis dels mitjans catalans i això ha fet forat en la consciència nacional dels catalans.

No ha estat fins a la dècada dels 90 que han aparegut els primers llibres d’estil dels mitjans catalans, (9Nou, El Punt i més recentment l’Avui i El Periódico) i no es pot dir pas que tots tinguin igual de clar quina és la “nació”, qui i què és “nacional”, on tenen el “nord” o de quin “govern” parlen.

L’excepció a aquesta norma ha estat, el 2006, l’aparició del llibre d’estil de Vilaweb, el primer d’un mitjà digital on s’afirma de manera oberta i sense embuts: “És ociós de dir que l’adjectiu ‘nacional’, sense cap especificació, és sinònim de ‘català’; es refereix, doncs, per defecte, a la ‘nació catalana’”.

I el mateix fa amb el terme “govern”, que si no va acompanyat d’un gentilici és, sense excepció, “una instància de govern de l’àrea catalana” o amb el mot “nord”  del què diu: “Molta gent del nostre país, quan parla del nord, no pensa pas en Occitània, sinó en Cantàbria, que és al nord del centre d’Espanya, però no pas dels Països Catalans”. I ho explica pel fet d’haver “anostrat una visió forastera del propi país.”

I on queden TV3 i Catalunya Ràdio, en tot aquest debat?  Doncs, finalment, desprès de 25 anys, s’ha posat per escrit allò que hauria d’haver estat norma des del primer dia i que tan hauria ajudat a situar els catalans en relació a la seva nació.

Però encara ens haurem d’alegrar que, potser pel fet d’haver arribat tard, per alguns bons precedents i en un moment de més consciència nacional, en aquest llibre d’estil hi puguem llegir que “el marc de referència geogràfic més immediat dels nostres mitjans és Catalunya i, en general, les terres de parla catalana”. Que “els punts cardinals, tenen Catalunya com a punt de referència”. O que “termes com país, nació, nacional, govern i Parlament, entre d’altres, fan referència a Catalunya si no s’indica una altra cosa. I finalment, que “els mitjans de la CCMA fem servir l’expressió Països Catalans per referir-nos al conjunt de territoris de parla catalana des del punt de vista històric, geogràfic, lingüístic o cultural.

Potser encara som a temps a redreçar el rumb de la nau si sabem fer l’ús que cal d’unes eines bàsiques per bastir el tan anhelat espai català de comunicació amb uns mitjans que, definitivament, parlin clar i català.

Mayo Fuster va dedicar la tesi doctoral a la creació i gestió de comunitats virtuals i ara està desenvolupant una investigació sobre la construcció de béns comuns digitals i és cofundadora del Fòrum de la Cultura Lliure, una àmplia coalició internacional per a la promoció de la creació col·lectiva i de defensa dels drets de la ciutadania davant els lobbies de la indústria del copyright. Aquesta entrevista va realitzar-se fa unes setmanes, però en les darreres hores ha guanyat una actualitat indiscutible al descriure –amb antelació- els motius i forces rere de l’actual batalla per internet.

Internet lliure és l’evidència palpable que l’anarquia és possible o el somni neoliberal de la desregulació absoluta?

Una mica les dues coses alhora, va començar més com el primer i poc a poc s’està convertint en el segon.

Des que van començar els primers passos, en els anys 70, fins al 2005, la majoria de la infraestructura que proveïa internet era sense ànim de lucre, les mateixes comunitats d’usuaris s’organitzaven per cobrir les seves necessitats. Això ja ha canviat i avui la majoria de serveis els ofereixen multinacionals enormes com Google, Yahoo, Facebook … que creixen molt més ràpid. Tot i això el 30% dels projectes encara pertany a fundacions de servei públic.

Però no hi ha un control democràtic d’aquest espai?

Internet ha estat el primer mitjà de comunicació important desenvolupat sense una política pública. És cert que el Departament de Defensa dels EUA el va finançar, encara que crec que no sabia exactament que estava fent, però sense els hackers, els hippies, acadèmics i persones que voluntàriament van anar afegint peces aquí i allà, el que popularment s’anomenen “nyaps”, no existiria. Llavors internet es va crear fora de tot control, el que estava molt bé fins que van arribar les empreses i ho van emprar per poder moure’s sense restriccions.

El govern d’internet no és gens clar, és un fòrum en el qual participen tots els actors implicats –usuaris, empreses, lobbies, estats- i com necessites totes les peces és difícil imposar cap decisió de manera autoritària i s’obliga a cert diàleg. Però les empreses tenen una capacitat de control de l’espai que fa que el que abans era favorable ara sigui desfavorable per a la societat.

És imparable està tendència?

Naturalment no és fàcil, però no crec que sigui impossible revertir-la. Per això necessitem fer dues coses urgentment: primer uns projectes cooperatius més forts, amb bona organització i que no puguin ser absorbits per les corporacions, tal com va passar amb Flickr, que va néixer com una comunitat d’usuaris i va acabar sent absorbida per Yahoo. Però la segona i encara més important –i en això he canviat, abans no pensava així- necessitem que la infraestructura bàsica passi a ser pública, sota control democràtic i no pugui estar al servei d’una o altra empresa. Sense aquesta premissa estem perduts.

Els governs no semblen estar molt per la feina.

No massa, ja que tenen interessos comuns amb les multinacionals. És realment curiosa aquesta ambivalència d’internet respecte a la llibertat. D’una banda ofereix opcions per a la llibertat d’expressió i comunicació molt interessants. Ho hem vist en les revoltes del món àrab o en el moviment dels indignats. Però d’altra banda permet als estats unes possibilitats de control immenses, amb la conseqüència que unes institucions que es trobaven en una profunda crisi estiguin revitalitzades. La base de dades de Facebook no la tindria la CIA ni en els seus somnis més dolços. Llavors es crea un intercanvi de favors en què els estats no envaeixen els interessos comercials amb regulacions a favor de l’interès públic i, fins i tot, en financen el seu desenvolupament. Per exemple Yahoo acaba d’instal·lar un laboratori a Barcelona subvencionat en un 70% per la Unió Europea i l’Estat espanyol sense cap tipus de contrapartida, tot el que es desenvolupi allà serà propietat exclusiva de Yahoo.

A canvi les empreses col·laboren amb els mecanismes de control, com es va veure en el cas Wikileaks, en el qual una sèrie de companyies –Amazon, Visa, Paypal- van rescindir els seus serveis sense tenir-ne cap obligació judicial de fer-ho. O també a Egipte, on Vodafone va deixar d’operar al país a petició de Mubarack. I aquest és el problema, si Facebook o Flickr et tanquen el compte, a qui acuses de censura? Oficialment el govern no ha fet res i aquestes són empreses privades sense cap obligació de donar un servei públic o neutral.

Sense unes polítiques públiques de neutralitat i amb l’increment d’aplicacions privatives en les terminals mòbils, fins a quin punt és real el perill que internet deixi d’existir tal i com l’hem conegut fins ara?

És molt real, encara que no sabria dir fins a quin punt és inevitable. Si els estats permeten definitivament a les empreses de telecomunicacions controlar el trànsit s’acaba la neutralitat a la xarxa i ja podem tancar la paradeta. La meva tesi doctoral passa a ser un document històric. Això no és tan fàcil, és clar, despertaria una gran resistència, encara que constantment tracten de difondre la idea que internet és perillós i que cal domar-lo. Te n’adones de la quantitat de gent que parla malament d’internet? Però no acaba de calar, així que hi ha gent que creu que s’esperaran a un atac massiu per internet, una mena d’11-S virtual –que farien o deixarien fer- com a pretext per tancar la xarxa oberta.

Pinta negre. Podria apuntar algunes solucions?

El nucli del problema és que no hi ha encara fórmules descentralització dels servidors. Internet té una lògica descentralitzadora, però hi ha peces en què això encara no és possible. El pas definitiu seria convertir cada ordinador en un servidor, però encara necessitem molta investigació per desenvolupar la tecnologia per arribar a aquest punt. I per fer-ho haurem de ser capaços d’activar una creativitat que funcioni sota la lògica comuna i de domini públic.

I alguna idea per enfrontar l’autoritarisme dels proveïdors privats?

Organitzar sindicats d’usuaris, sigui de Facebook o Google, de la mateixa manera que hi ha sindicats de treballadors. Hem d’entendre que nosaltres generem els continguts, no som només consumidors sinó també creadors i tenim més poder del que creiem, perquè si la gent s’enfada amb Facebook aquest es va a la merda automàticament.

No és casualitat que totes aquestes empreses estiguin tan preocupades per la seva imatge. Aquest és el seu punt feble. Hi ha una dinàmica que jo dic wiki washing, que seria la versió digital del green washing que fa que com més contamina una empresa petrolieres més ecologista aparenta ser. Si t’hi fixes, Google té un discurs gairebé activista: parla de canviar el món, de participar, de lluita per la democràcia, quan en realitat té unes polítiques en relació als usuaris terribles. Però el personal de neteja de Google guanya totes les vagues, perquè tenen pànic a la mala imatge que li donaria maltractar els seus treballadors.

Abans parlava de la necessitat de més investigació lliure de patents, però això s’ha de fer amb una legislació cada vegada més restrictiva. Com creu que evolucionarà aquesta batalla?

Això dependrà dels tres fronts en què es desenvolupa: la geopolítica internacional, la indústria copyleft i la mobilització política, que encara que són interdependents tenen dinàmiques i tempos propis i diferenciats.

Doncs comencem pel primer.

La derrota de la legislació privativa està molt lligada a la pèrdua d’influència dels Estats Units. Wikileaks va destapar que la Llei Sinde va aprovar-se per pressions directes nord-americans i tenen tant interès en això perquè la seva economia depèn en gran part de la propietat intel·lectual tal com funciona actualment, ja que és el país que més patents i més drets d’autor posseeix.

Com qui domina els organismes internacionals, com l’Organització Mundial del Comerç (OMC), són els països del nord amb interessos econòmics o diplomàtics coincidents amb els EUA –l ‘Estat espanyol paga més del que guanya en l’actual situació, però no vol enfrontar-se a Washington-aquests pressionen per mantenir aquestes polítiques. Però els països del sud, sobretot economies emergents com el Brasil i l’Índia, tenen una oposició cada vegada més oberta a aquesta imposició, que els costa molts diners. Pensa que el tema de les patents té moltes ramificacions, no només les culturals, sinó també les llavors, la medicina, la transferència de tecnologia. Així que quan es dóna la batalla dels medicaments genèrics, aquests països no estan pensant només en els seus pobres, sinó també que a ells els surt molt car pagar els preus que marquen les multinacionals del nord.

A mesura que els EUA vagin perdent la seva hegemonia, que es creï una altra correlació de forces més multilateral i que es desmuntin institucions com l’OMC hi haurà més opcions de trencar aquesta política o almenys entrarem en una situació molt més favorable per fer-ho.

Després hi ha el factor econòmic.

L’aplicació d’una política més privativa o més alliberadora no té una base només en els “interessos nacionals”, sinó moltes vegades és ideològica. Ja en els anys 80 i 90, els gurus del neoliberalisme es van adonar que l’economia dependria cada vegada més del coneixement. Ho van fer abans que ningú, van ser realment uns visionaris. I llavors van començar a pressionar en favor d’unes polítiques de propietat intel·lectual més restrictives i propietàries. La dinàmica actual no ha estat una reacció a la pirateria sinó la culminació d’una estratègia neoliberal per estendre la monetarització a nous aspectes de la vida. Coses que abans no es comercialitzaven avui s’organitzen a través del mercat: llavors, coneixement de l’ADN, cançons … tot és patentable.

Igual que en el cas de desregulació financera o les privatitzacions, això no beneficia “L’Economia”, sinó a certes economies concretes. Però a mesura que es desenvolupa una creixent economia basada en el copyleft, la capacitat de pressió cap als poders públics pot canviar. És especialment important el que passi als EUA, que compta amb un sector copyleft molt important i dinàmic –Google es basa enterament en lliure trànsit de coneixement,- però que per ara no pot competir amb el pes que té, per exemple, un Hollywood o altres. El resultat de la seva pròpia batalla interna en favor d’un o altre model tindrà motes repercussions a nivell mundial

I en aquest escenari, que podem fer els ciutadans?

Ja hi ha dues generacions que han crescut en un entorn on era totalment normal compartir. I a aquestes dues generacions no se les pot reprimir obertament sense posar en perill la legitimitat del sistema. Una forma de percebre les crisis en una societat és mesurar la quantitat d’activitat realitzada fora de la llei. I quanta gent està avui incomplint la legalitat? Òbviament no es pot simplement prohibir les descàrregues o altres activitats de lliure circulació. Cal un discurs que legitimi aquesta acció i ara per ara les dues primeres generacions d’internautes són impermeables a aquest, de manera que penso que encara estem a temps de guanyar.

Com que no existeix aquesta legitimitat, l’excés de repressió els retrata més que fer-los forts i, a més, institucions com la SGAE han collat tant que han donat molts arguments als crítics de la propietat privativa.

Però això no només té relació amb les noves formes d’oci i consum cultural, sinó també amb àrees més sensibles com la democràcia i la llibertat d’expressió. No és casualitat que un dels precedents dels indignats fora la mobilització contra la Llei Sinde. Hi ha unes noves generacions que s’han educat políticament a internet per qui els seus drets com a internautes són inseparables dels seus drets com a ciutadans.

Tot aquest moviment anirà a més en els propers anys i tindrà més repercussió pública i una major retroalimentació amb la resta de reivindicacions socials, a les quals podrà aportar tot el discurs dels béns comuns que ha anat desenvolupant. Estem en un moment de grans canvis.

Aquesta seria una de les funcions del Fòrum de la Cultura Lliure?

El FCForum [per l'acrònim en anglès] vol ser un espai que ajudi a la creació d’un moviment internacional que defensi aquesta forma d’entendre la cultura basada en la cooperació i no en la privatització. Ara mateix hi ha moltes iniciatives, però estan molt fragmentades: en els EUA té les seves peculiaritats, molt més relacionat amb la universitat i menys crític amb la nova economia, en Brasil, com en altres parts de la perifèria, està molt més institucionalitzat, perquè té un suport enorme del govern, i a Europa està molt més relacionat amb el moviment alterglobalitzador i la cultura hacker, que tradicionalment han estat molt més polititzats aquí.
Posar en contacte totes aquestes històries diferents i crear eines de pressió ha estat una experiència boníssima. Ara encara hi ha una finestra oberta que cal aprofitar ja que tota la regulació sobre internet encara està per fer i no podem deixar-la en mans dels estats i les empreses. Internet podria desaparèixer.

Rock&Gol –avui Rock FM- i Gestiona Radio emeten tranquil·lament a l’àrea de Barcelona des del 103.8 i el 94.2 de la FM des de fa anys a pesar de no tenir adjudicades aquestes freqüències, tal i com es pot comprovar als webs del CAC, el Pla Tècnic Nacional espanyol o el Ministeri d’Indústria. Però el perfil d’aquestes dues ràdios és lluny del que és té normalment quan es pensa en “pirates”. No són ni radiofòrmules llatines farcides de publicitat, ni predicadors evangelistes ni serveis de tarot, sinó empreses formals, amb seu –i freqüència legal- a Madrid i especialitzades amb la música urbana –la primera- i informació borsària i econòmica –la segona- que reboten la seva informació a l’audiència de Barcelona sense que a primera vista hagin patit cap tipus de sanció per part de la Generalitat o el CAC.

Ambdues emissores estan estretament relacionades amb la COPE, que és propietària de Rock&Gol –un fet que des de l’emissora de l’església nega, però que apareix al seu web- i ho era de Gestiona Ràdio fins que va vendre la seva part el 18 de gener de l’any passat però mantenint la col·laboració en diferents aspectes. I al seu torn la COPE és sòcia de l’Associació Catalana de Ràdio (ACR), que agrupa la patronal de la ràdio privada a Catalunya i que ha elaborat diferents informes contra la pirateria i demana un enduriment de la legislació contra aquesta.

Però la part més paradoxal, segons ha pogut saber Mèdia.cat, és que davant la impossibilitat d’emetre des de la Torre de Collserola –que els exigeix la llicència- ho fa llogant les mateixes antenes ubicades a propietats particulars del Tibidabo des d’on, segons els mateixos informes de l’ACR, “s’envaeixen les ones”. La informació ha estat proporcionada per la Coordinadora de Ràdios Lliures, entitat que agrupa les emissores no comercials, els qui van localitzar l’origen de les emissions de Rock&Gol utilitzant un mesurador d’espectre, ja que aquestes ocupaven la freqüència de Ràdio Línia 4, una petita emissora del barri barceloní de Prosperitat. “Al món de la ràdio ens coneixem tots i sabem qui emet què i per on –explica un portaveu de la Coordinadora, que prefereix no donar cap nom per no agafar protagonisme- i resulta molt hipòcrita que es critiqui les ràdios lliures quan ells mateixos ocupen les ones per interessos comercials sense que ningú els digui res”.

Una altra emissora amb qui tenen problemes les ràdios lliures és Amb2 FM, una ràdioformula propietat del Grup Mola i Llobregat Radio  que emet al 96.6 del FM, dial que fins ara compartien dues de les emissores lliures més veteranes, Ràdio Pica i Ràdio Bronka. Segons expliquen els mateixos afectats, Amb2 FM en realitat tindria autoritzada una freqüència al 89.4 a Terrassa, però al·legant que no ha aconseguit instal·lar un emissor a aquesta comarca ha demanat al Ministeri espanyol d’Indústria un canvi de freqüència, per ara sense èxit. “Amb aquest truc el que pretenen és emetre a tota l’àrea de Barcelona i no només al Vallès, per raons comercials òbvies”, asseguren des de les ràdios lliures, actitud que ja li va costar un intent de clausura per part del Departament de Mitjans de Comunicació de la Generalitat el desembre del 2010 que van aconseguir evitar. A pesar d’això, l’any passat va ser subvencionada amb 20.000 euros. Amb2, però, no lloga els serveis de cap antena il·legal, sinó que emet directament des de la Torre de Collserola sense complir els paràmetres tècnics relatius a la freqüència que té adjudicada.

Mèdia.cat ha intentat, sense èxit, recollir les versions d’Amb2 i el Departament de  Mitjans de Comunicació de la Generalitat.

Fa un temps vaig llegir el perfil d’una periodista al Twitter on deia que volia transformar la societat a través del periodisme. No és el primer ni el darrer col·lega que té aquesta intenció. De fet, és un dels motius habituals per voler ser periodista; ja sabem que ningú no se’n fa per fer-se ric o per tenir un bon horari laboral. Però cal anar amb compte. A vegades confonem ser periodista amb voler fer política o, encara pitjor, amb aprofitar l’altaveu que tenim per intentar adoctrinar o fer avançar el nostre punt de vista, encara que sigui amb la millor intenció del món. Parlo, evidentment, del gènere informatiu; els gèneres d’opinió i editorials estan pensats, precisament, per a la influència social.

A vegades tendim, fins i tot de manera natural, a dur aquesta pràctica a la nostra feina diària. Si un company escriu una notícia, un documental o un reportatge sobre un tema sensible, entenem que deixarà clar quin és el comportament que no ens agrada i prendrà partit per la part més propera a la nostra manera de pensar. D’alguna manera, editorialitzarà dins la notícia. O pitjor: a vegades decidim no parlar d’un tema perquè no ens agrada o perquè entenem, erròniament, que parlar-ne és fer-ne publicitat.

Aquests dos punts de vista els vaig viure personalment fa unes setmanes, quan vaig publicar un reportatge sobre els catalans que van combatre contra els serbis, al costat de Croàcia, durant la guerra del 1991. Alguns companys van considerar que havia de criminalitzar-los, per la seva col·laboració amb el govern ultranacionalista de Zagreb, i algun altre va considerar que parlar-ne era fer-los apologia. Altres van considerar que allò era, senzillament, una notícia i que com a tal mereixia ser explicada objectivament i que fossin els lectors qui se’n formessin una opinió, si volien. De fet, aquesta era la meva única motivació.

Voler canviar la societat fent periodisme és possible i, a vegades, fins i tot desitjable. Però això s’aconsegueix explicant les veritats i les coses que passen, en el seu context i amb les seves claus. No cal fer res més perquè els consumidors dels mitjans són persones adultes amb plena capacitat de formar-se una opinió. A vegades, només parlant d’un tema sobre el qual la resta de mitjans callen, ja estem transformant la societat. Però no hem de caure mai en la temptació de voler tutelar la societat ni ser-ne el germà gran. Si ho fem podem acabar traïnt la nostra professió, com aquella vaca sagrada del Grup Barnils que, durant la consulta del 10-A, va instar una periodista a deixar de preguntar sobre les possibles contradiccions entre el cens real i el cens de majors de 16 anys perquè “estàs fent mal al moviment”. A quin moviment? Al de la llibertat d’expressió segur que no.

Penso que nosaltres, i quan dic nosaltres vull dir els periodistes del Grup Barnils i tots aquells que, sense ser-ne membres, se’n senten propers, hem de limitar-nos a fer de “periodistes catalans”. No ens calen més adjectius si realment ens comportem com a periodistes catalans fins les darreres conseqüències. Dins d’aquests dos conceptes hi caben totes les derivacions que formen el nostre corpus nacional, ideològic i deontològic. De la mateixa manera que si ens presenten un periodista australià de seguida entenem qui és, què fa i amb quins paràmetres treballa, hem d’aconseguir el mateix en el nostre cas, com si fóssim periodistes normals de mitjans normals d’un país normal (i espero que el company Roger Palà em sabrà dispensar per allò del “com si fóssim”).

Vaig tenir la immensa sort de treballar set mesos a Público, un diari amb una humil delegació catalana que destaca per la qualitat i afabilitat dels seus periodistes, en la meva primera experiència professional en la premsa escrita. Li tinc, per tant, una estima especial. Tanmateix, per sobre dels problemes personals a amics que pugui portar la delicada situació del mitjà, un possible tancament seria molt nociu no només per als empleats que passarien a engreixar les llistes d’aturats de la professió sinó per al conjunt de la professió. I és que Público va ser el primer diari que va aplicar el que després molts han teoritzat com el model del futur: un periodisme implicat, amb punts de vista i temes propis, que explica i analitza més que informa, que treballa la matèria primera dels fets per aportar-li valor afegit, que prima els reportatges per suplir la immediatesa dels digitals, que planta cara al poder econòmic, que trenca l’espiral del silenci sobre certs temes tabú…

El que en el seu moment va ser una raresa als quioscos i que ha maldat per fer-se un lloc a les cases dels lectors ara és el model a seguir malgrat que molts no ho vulguin reconèixer. Abans que sabéssim que ja no volíem que ens narressin el que ha passat el dia abans sinó el perquè i que ens volíem sentir identificats amb el diari que llegim, Público ja ho perseguia. Com en tots els invents tecnològics, però, qui surt abans al mercat no és qui s’endú la millor quota de mercat. Ni tan sols qui en fa la millor versió. I tot i tenir un suport econòmic al darrere com el de Jaume Roures, pot ser que això no sigui suficient. I això que qui renegava de Público en els seus orígens ha hagut d’anar-lo copiant poc o molt. Amb diferent mesura la gran majoria dels altres diaris han anat adoptant algunes de les característiques que van fer-lo genuí en el seu moment. I els periodistes que ens estimem la professió, cansats de resumir rodes de premsa al paper, agraïm poder esprémer la massa encefàlica.

Se l’identifica per la seva marcada ideologia. Un element pel qual encara està sol al mercat i que de per si justifica la seva existència. La gent d’esquerres, un percentatge prou significatiu dels ciutadans, té dret a tenir un diari propi. Ningú més fins ara s’ha atrevit a qüestionar els dogmes neoliberals que Público esbudella cada dia des del rigor i les dades. Una dels grans ensenyances que me’n vaig endur me la va dir un dels directius del diari quan va visitar Barcelona: “el periodisme objectiu no existeix, nosaltres volem fer periodisme honrat”. Un matís tan profund i important com fins ara obviat. Entre la mentida i el punt de vista propi hi ha una distància tan enorme com entre l’opinió i la interpretació. I Público, encara fins ara, segueix sent el mitjà que millor tradueix a la pràctica aquest projecte que, pel bé del periodisme i la seva credibilitat, ha d’acabar guiant la nostra professió.

Si desapareix, seguirem copiant el seu model fins esdevenir mitjans molt similars en el model i –com toca– diferents en la línia editorial. No estaria de més, però, que el far que conscientment o no guia la nostra evolució es mantingui encès. La valentia d’innovar en temps de crisi i de qüestionar tòtems intractables ho justifica de per si. Aquesta vegada el hashtag no és buit ni en va: #porquePúblicohacefalta.

*Certament, algú em podrà al·legar que certs diaris conservadors abans ja aportaven un punt de vista propi a la informació i primaven el reportatge a la notícia. Jo els respondré que els pilars més fonamentals del periodisme no es poden aguantar des de la dreta i que, per tant, aquells mitjans seran moltes coses però no periodístics. Aquest tema, però, ja donaria per un altre article…

Una xifra recorre els mitjans de comunicació com una veritat absoluta: el transport públic de l’àrea de Barcelona va perdre 20 milions d’euros l’any 2011 per bitllets impagats. Deixant de banda que 20 milions no ingressats no és el mateix que 20 milions perduts –part d’aquests passatgers podrien optar per altres formes de transport si haguessin de pagar- és interessant saber com les autoritats competents calculen aquesta quantitat, ja que cap dels reportatges sobre el tema ho expliquen.

Un dels més destacats el va publicar La Vanguardia ahir –però també ho va mencionar RAC1 el 14 de gener,- on s’insistia en els 20 milions al titular i, a l’interior, es recalcava que “és una xifra important. Serviria per sufragar moltes coses, i més ara, en un temps d’austeritats i retallades”, encara que seguidament reconeix que no representa més que 1,6% del cost anual de la xarxa integrada, que inclou tant el metro i autobusos de tota l’àrea metropolitana com els Ferrocarrils de la Generalitat i Rodalies Renfe, per on viatgen més de 900 milions de passatgers l’any. Però en cap lloc de les dues peces s’explica com se sap quanta gent viatja sense pagar, més enllà de citar un “balanç del programa de lluita contra el frau del 2011, elaborat per Renfe i al que La Vanguardia ha tingut accés”, però que no és públic i del que no es detalla com se sap que el frau a Rodalies és entre el 10 i el 12% del passatge.

S’ha de tenir en compte que calcular quanta gent viatja sense bitllet és una tasca complicada, ja que el viatger irregular no deixa cap tipus de rastre al sistema, que funciona exactament igual hi sigui o no. Una de les fórmules més acceptades és comptar quin percentatge de viatgers sense bitllet “cacen” els revisors sobre el total de passatgers controlats. Una dada que només tenen a TMB i FGC, ja que les seves màquines electròniques porten la comptabilitat total, mentre que els de Rodalies només saben la quantitat de bitllets i venuts i multes imposades pel revisor, però no el volum de passatgers controlats. Curiosament és a TMB on el frau detectat és més baix i no arriba a l’1%, encara que la Generalitat “calculi” que en realitat és del 2%, xifra que tampoc s’explica, ja que seria lògic esperar que els controls siguin més habituals als trams i horaris “problemàtics” i per tant el percentatge de passatgers enxampats hauria de superar la mitjana o, en tot cas, no rebaixar-la. Encara baixa més el percentatge d’èxit dels revisors de FGC, per sota el 0,2%, que la Generalitat  multiplica per deu fins al 2% sense explicar perquè. Així que el gruix de frau es concentra a la xarxa de Rodalies, precisament l’únic lloc on no hi ha cap sistema estadístic per a calcular-ho –tampoc serveixen les enquestes visuals, ja que hi ha moltes estacions sense torns- i on es dispara fins a deu vegades per sobre del frau detectat als altres sistemes.

Però l’exercici que aixeca més sospites sobre la precisió de la xifra de 20 milions és una visita per l’hemeroteca. Un reportatge de El País de març del 2010 –realitzat després d’unes protestes contra el preu del transport, com els actuals que han coincidit amb la vaga de viatgers del 10 de gener i l’acció de “Jo no pago” del 15- ja donava la mateixa xifra, que combinava amb la de 60 milions de passatgers sense bitllet sobre un total de 771, o sigui un 8%. Llavors, els periodistes admetien que, utilitzant l’extrapolació de les multes imposades els viatgers sense bitllet baixaven dels 60 milions als 7,7, així que van fer la seva estimació pròpia, comptant quanta gent es colava a la parada de FGC de la UAB –que ells mateixos anomenen “estació sense llei”- i a la de Plaça d’Espanya i es situava en el 3,25 i el 6,5% respectivament, molt per sota de les xifres oficials.

Però és que ja fa cinc anys –al gener del 2007- 20 Minutos publicava que eren 20 milions el que deixaven d’ingressar els operadors de transport públic.

Una lectura ràpida d’aquesta persistència insistiria en el fracàs de les mesures de major control que s’anuncien en cada un d’aquests reportatges amb cinc anys de diferència. O potser a l’inrevés, ja que a pesar de l’augment del preu dels bitllets, la xifra de frau no puja. Podria ser demagògic titllar de poc eficients els 15 milions gastats només per TMB per evitar un frau que com a molt arriba als 20 en tota la xarxa integrada, ja que és de suposar que, sense control, es dispararia la gent que es cola, però, i seguint el discurs de l’austeritat marcat per la crisi, es podria com a mínim adduir que el cost en seguretat està arribant a ser tècnicament deficitari, ja que un major control no implica una reducció significativa del frau. Un bon exemple és el projecte,explicat al reportatge de La Vanguardia, d’introduir una nova targeta amb holograma –que el mateix text reconeix com a caríssim ja que serà necessari adaptar les màquines validadores de tota la xarxa- per reduir la falsificació de bitllets, una pràctica que segons el mateix Ricard Font, director general de Transports i Mobilitat de la Generalitat, “no està molt estesa”.

Entrevista a Rafa Xambó, sociòleg i membre del Consell d’Administració de RTVV a proposta de Compromís

Un deute inassumible, baixes audiències, escàndols, fa temps que no hi ha una bona notícia sobre Canal 9, com s’ha arribat a aquesta situació?

Canal 9 ha patit una estratègia de saqueig des de 1995 que ha dilapidat el seu patrimoni en pràctiques corruptes i pagar favors. La desgràcia del seu deute no és sols que siga de 1200 milions, sinó que estos no s’han gastat en fer televisió. Si fóra així almenys tindríem un patrimoni documental brutal de tots els valencians, però desgraciadament no tenim ni açò. Canal 9 no té ni una entrevista a Joan Fuster, una sola a Enric Valor, sols té el deute.

En canvi l’altre dia vam denunciar que molts dels estudis electorals del PP els pagava RTVV que els lliurava a al partit en exclusiva, el que és evidentment il·legal.

Fins abans de la crisi hi havia la percepció que, si bé la corrupció era dolenta, no era suficient per arruïnar una institució, que si hi havia una bona gestió, era tolerable cert grau de corrupció, però vostè assegura que l’enfonsament de Canal 9 es deu sols a aquest factor.

Hi ha les dos coses, corrupció i mala gestió, que en realitat es retroalimenten, són dos cares de la mateixa moneda. El gruix del deute prové del sobrecost generat per programes encarregats a productores amigues que són un fracàs però que servixen per pagar estómacs agraïts. Un exemple com un altre és 9Debat, la directora del qual cobra 3.000 euros per programa, cada tertulià 800 més, i com la majoria són de Madrid se li ha de sumar hotels, viatges, dietes… o siga més de 10.000 euros per un programa que només arriba al 0,3% d’audiència. Però mai s’ha fet un estudi de la viabilitat del programa, ni una avaluació posterior ni s’ha valorat el retorn publicitari ni cap indicador de qualitat, sols ha servit per pagar uns periodistes que després van per altres mitjans cantant les excel·lències del Govern de la “Comunidad Valenciana”.

I això sense comptar tots els col·locats a dit que hi ha. Famílies senceres del PP han estat contractades per no fer res i es donen situacions tan esperpèntiques però reals com que hi ha un becari connectant el senyal al satèl·lit mentre la seua cap s’ho mira per sobre el muscle, perquè ella no sap fer-ho, i encara el destorba. Són gent que sols servix per a fer de comissària política. I n’hi ha tants d’aquests que no en sabem ni el número! La plantilla oficial no passa de 800 persones, la resta, que calcule que seran vora el miler –i dic calcule perquè l’empresa es nega a passar-nos un llistat complert i amaga els seus costos en tot tipus de partides diferents- són aquest pes mort sense el qual RTVV podria reemergir perfectament.

Llavors coincidiu amb les versions oficials que a Canal 9 hi sobra gent.

Sí que és cert que hi ha excés, però no de treballadors, sinó de comissaris polítics i de càrrecs inútils. Un exemple: Lluís Bertomeu és un llicenciat en dret l’únic mèrit del qual és que de tant en tant escriu un article a Levante lloant Camps. Bé, doncs hui és el responsable de web de RTVV sense saber d’informàtica ni de res d’açò i el resultat és evident sols visitant el web de Canal 9. O un altre: Vicente Sanz posà l’agrònom que li portava els horts de cap de manteniment i així li duia els camps debades. Esta és la gent que sobra a Canal 9 i no els treballadors de plantilla, que han passat unes oposicions i que en la majoria dels casos són gent molt competent i que capaç de fer una molt bona feina si li deixaren.

Per açò pense que la solució no és l’ERO, sinó primer fer una anàlisi de la situació, saber quines són les feines inútils, fer un sanejament i al final del procés es voria quina gent fa falta i quina no. Però com podem fer açò si no sabem exactament quanta gent hi treballa!

Però sembla que l’ERO va avant.

Sí, fins i tot ja han fet una provisió de 20 milions per poder-lo finançar i han contractat una empresa per a que els diga qui han de tirar –que és una altre cost injustificat de 190.000 euros- sols per covardia, per no haver de fer ells de dolents. I a més el que faran serà acomiadar la gent de plantilla –que no sols és més injust, sinó també més complicat i més car- i deixar sols els seus fidels per a poder fer propaganda.

És simptomàtic que un administrador d’una empresa no tingui aquesta informació.

Molt! Jo m’he discutit amb la direcció, que en els Consells d’Administració es presenta amb una paperets molt pobres, amb quatre vaguetats mal redactades i escrites, sempre, en castellà i es nega sistemàticament a donar-nos el pressupost detallat. Una volta fins i tot vaig anar amb un notari per a acreditar que se’m negava la documentació a la que legalment tinc dret. Al final tot açò acabarà als tribunals, és clar, però mentre jo vaig queixant-me cada vegada, vote en contra a tots els Consells i avise als del PP que podrien estar incorrent en una il·legalitat, ja que estan aprovant unes decisions que no tenen informació per a saber si són correctes.

Amb la situació de crisi actual, és possible una privatització?

Amb este deute, sense diners i sense perspectives d’ingressos publicitaris és impossible que ningú vullga quedar-se RTVV. El seu pla passa per aprovar una nova llei de RTVV que reduïsca el servei públic a la informació que serà l’únic que faran amb la plantilla reduïda que quedarà. La resta de la programació –ficció, esports, etc.- es vendrà a grans grups mediàtics espanyols que podran aprofitar el senyal i la marca de Canal 9 sense cap tipus d’obligació de producció o lingüística. Així, qualsevol empresa amb un cert estoc de cinema o sèries antigues podrà omplir la graella quasi gratuïtament i embutxacar-se el que li done la publicitat, que per poc que siga serà net.

Perquè és tan important mantenir la ficció com a servei públic?

Un dels mandats legals de RTVV és impulsar la indústria audiovisual valenciana, que no sols és una font de riquesa econòmica sinó també és la nostra forma de mostrar-nos a nosaltres mateixos i de parlar-li al món. Però a dia d’avui RTVV ha destruït el sector. Les empreses han hagut de tancar incapaces d’assumir el deute acumulat per Canal 9, els nostres millors professionals –actors, realitzadors- que són molts i molt bons, hui estan treballant a Barcelona o Madrid.

Però tot i açò, amb el poc i mal que s’ha fet és evident que hi ha una necessitat de sentir-nos representats en la nostra televisió. Les millors audiències de Canal 9 les obtenen series com l’Alqueria Blanca o Senyor Rector, que sense ser cap meravella, sols amb una bona producció i en valencià aconseguixen enganxar la gent. I sense un sector públic que hi invertisca, aquestes no existirien, mai les farà un sector privat. Sense una televisió pública potent mai tindrem un Pa Negre, que va als Oscars, o un Polseres Vermelles que s’exporta als EUA.

Amb pocs diners, certa flexibilitat i imaginació es poden fer motes coses i tenir molt d’èxit. Imagina un programa de Xavi Castillo a Canal 9. Seria el nostre Polònia. Arrasaria!

És realista una batalla per evitar la privatització de RTVV?

Pense que sí. A la societat valenciana hi ha prou energia, no sols per resistir al PP, que ho portem fent molts anys i molt bé, sinó també per canviar les coses. El PP no és etern.

Per ara ens hem sumat a una coalició amb tots els damnificats per l’actual gestió de RTVV: productores, actors, dobladors, periodistes, acadèmics i, òbviament, els sindicats de l’empresa, que vol plantar plantar batalla a gran escala. Per la nostra banda els oferim arribar fins al final. No entrarem en cap tipus de mercadeig amb el PP ni cedirem açò a canvi d’allò altre tal i com ha fet històricament el PSOE, si volen estem disposat a arribar on faça falta.

Crec que ara és un bon moment, sobretot a nivell intern de RTVV, on dos terços del Comitè d’Empresa de RTVV està format per sindicats d’esquerres i l’altre dia es va ocupar les oficines de direcció després d’una assemblea multitudinària. Els ànims estan canviant entre els treballadors, als que jo demanaria que ens ajuden tirant de la manta, que facen córrer la informació.

Però, val la pena aquesta batalla?

És una bona pregunta, ja que hi ha certs sectors progressistes que s’apunten a la idea de tancar Canal 9, però jo pense que és un error. Pense que una televisió pública –que no governamental- és no sols possible, i en aquest sentit hi ha exemples a nivell europeu molt vàlids, sinó també molt necessària per salut democràtica, per garantir una pluralitat informativa que els mitjans privats no recolliran mai.