Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Reportatge d'Interviu als anys 70 sobre les activitats de Sentís com a espia

La mort, ahir, del periodista i polític Carles Sentís, als 99 anys d’edat, ha provocat una reacció immediata, no sols per part de la premsa sinó també del mateix Govern, que feia públic un comunicat oficial de dol signat per Artur Mas. Com és habitual en aquests casos, els obituaris destaquen els fets que els seus redactors consideren positius i se n’amaguen els negatius, pràctica, però, que a vegades incorpora el risc de quedar en ridícul.

Així, el president Mas anomena “complexitats i contradiccions del segle XX a Catalunya, que no son de fàcil judici” a la col·laboració amb el franquisme –per la qual mai ha demanat perdó- i a l’atac i l’insult a Catalunya i la Generalitat, tal i com va escriure en articles com el ja famós “Finis Cataloniae?”, publicat a La Vanguardia –llavors “Española”- el febrer de 1939. Altres mitjans han optat, fins i tot, per descriure Sentís com a “catalanista”, sense explicar en que es basen exactament a l’hora d’aplicar l’adjectiu.

Però les noves tecnologies i la profusió de nous mitjans allunyats de la lògica amnèsica de la transició han fet evident que la versió oficial té més punts foscos que les “complexitats i contradiccions” del comunicat presidencial. Els comentaris al Twitter amb l’etiqueta #sentís, per posar un exemple, predominen clarament els que recorden el passat col·laboracionista amb el règim feixista i les seves activitats com a espia en favor dels militars revoltats, faceta que, a pesar dels documents que ho demostren, ell sempre va negar i que avui molts han intentat passar per alt. Digitals com Nació Digital, Directe.cat o Llibertat.cat, o impresos com l’Ara, tan en les seves informacions com en els espais d’opinió, han permès que la versió oficial de Sentís –que de tant higienitzada al final es converteixi en manipulació- hagi estat contrastada amb una més completa i propera al que realment va significar el periodista traspassat ahir.

Per saber-ne més –i perquè la polèmica amb els homenatges a Sentís no és nova- es pot consultar els articles (1, 2 i 3) que en Ramon Barnils va escriure sobre el personatge i la carta que cinquanta periodistes van signar fa dos anys en protesta per la concessió de la Medalla al Treball per part del Ministeri espanyol de Treball, així com altres articles a l’storify preparat per la periodista Bel Zaballa.

En la seva darrera compareixença davant el jutge abans del judici per una acusació d’abusos sexuals a tres treballadores, l’exsecretari general de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), Vicente Sanz, va optar per acollir-se al seu dret a no declarar i no va voler ratificar el seu passat testimoni, on assegurava que les relacions havien estat consentides.

Sanz va optar per la mateixa estratègia amb els periodistes presents a les portes dels jutjats de Paterna, als qui no va voler respondre cap pregunta, el que no li ha impedit ser present avui a les portades dels rotatius valencians. Qui sí li ha respectat el silenci, en canvi, ha estat la televisió que dirigia fins l’any passat, Canal 9, que als informatius d’ahir al vespre no va donar la notícia.

Un butlletí que obria amb la detenció d’una banda de narcotràfic a Madrid com a fet més destacat i que incloïa les imatges de la mort d’una família en una inundació a l’Índia, en una mostra d’escabrositat difícil de justificar. Les declaracions judicials dels controladors aeris pels fets del passat desembre o la dimissió del sotscap de l’Scotland Yard britànic, titulat “Un escàndol en tota regla”, també van figurar a la portada. Ni Sanz ni Camps –que avui també sortia a les portades de la majoria de diaris,- però, van merèixer una menció en uns informatius que s’han acostumat a abusar de les notícies de tribunals i successos.

Ahir mateix, a més de les notícies ja mencionades, l’informatiu incloïa el segrest en un bar de Madrid per part d’una persona amb problemes mentals o la mort d’un nadó a Vinarós entre altres “tragèdies”, tal com les descriu la presentadora.

La detenció d’un periodista és un fet que sempre posa la professió en guàrdia, no sols per corporativisme sinó també a les relacions que aquesta acció pugui tenir en relació a la seva feina i a l’exercici de la llibertat d’expressió. Però en el cas de la detenció ahir de Rebekah Brooks, la ja exdirectiva de l’imperi Murdoch, sembla que la classe periodística més aviat ha respirat alleujada, potser amb l’esperança que això servirà per revertir una mica una imatge que ha quedat evidentment tacada per les pràctiques del News of the World i, potser també, d’altres mitjans del mateix grup.

Però més enllà de les vicissituds de l’escàndol anglès, pocs mitjans de l’Estat han tractat el que es podria anomenar la “pota espanyola” del cas. La més evident és el càrrec que ostenta l’exprimer ministre espanyol José María Aznar en el Consell d’Administració de News Corporation, feina per la que cobra 156.000 euros anuals. Només una anàlisi de la situació de la multinacional dels mèdia a El País i alguns articles d’opinió han posat l’accent en el tema, que en canvi sí ha estat tractat abastament a la xarxa, tant per diaris digitals com per blocs i fòrums i fins i tot diferents diputats socialistes ho van comentar a través de Twitter després que Aznar pronunciés, la setmana passada, una conferència a la Universitat Catòlica d’Ávila sobre “la veritat” sense referir-se en cap moment als fets actuals.

Però la feina a News Corporation podria dur-li a Aznar encara més complicacions. Fa pocs dies es va saber –sense que se n’hagi fet ressò cap gran mitjà- que Amalgamated Bank, propietari de més d’un milió d’accions del grup mediàtic, ha demandat tot el Consell d’Administració per haver autoritzat la compra d’una empresa de la filla de Murdoch per 600 milions d’euros, 13 vegades els seus beneficis, en una acció que, segons els demandants, perjudica clarament els accionistes de News Corporation. Precisament, defensar els interessos d’aquests accionistes, seria la principal tasca d’Aznar i la resta de consellers no executius del grup.

Molt probablement abans que arribi el setembre Ona Mallorca i Televisió de Mallorca ja no emetran. José Manuel Carrillo —àlies ‘el liquidador’— preveu tancar l’ens públic de Ràdio i Televisió de Mallorca (RTVM) a mitjan agost. El PP l’ha nomenat director d’RTVM tan sols per a que faci això: liquidar-la.

Fa ben pocs dies la nova presidenta del Consell de Mallorca, Maria Salom, deia en una roda de premsa que tancar RTVM era una decisió difícil, però que s’havia de fer perquè no es pot mantenir. Tot seguit, com per justificar-se, va afegir que a ella li seria molt “fàcil” mantenir-la perquè així podria tenir un canal i una emissora públiques dedicades a informar i “explicar bé” les accions del seu equip de govern. Això dóna una pista de com entén les coses el PP.

Per Salom RTVM no és un servei públic, és un mitjà de propaganda. Clar, deu milions d’euros l’any per pagar propaganda per ràdio i televisió és una mica car. No és estrany que hagi decidit que pot prescindir-ne, si pensa això. Ara, també cal recordar que el PP va deixar el Govern amb més de 140 milions d’euros de deute acumulat per IB3. La televisió autonòmica encara arrossega un deute pendent de 60 milions, d’aquella etapa. RTVM tanca cada any els seus pressuposts sense cap mena de dèficit.

Televisió de Mallorca i Ona Mallorca són dos mitjans de comunicació de proximitat. Informen de què passa a cada poble, han sabut integrar en una xarxa les antigues ràdios i televisions locals i tenen una programació arrelada a la terra, a la gent; als mallorquins. Sí, no tenen la mateixa audiència que els canals que emeten concursos de famosos o l’última novetat de Hollywood, però informen, tenen en compte la cultura i el patrimoni propis i donen feina a un sector audiovisual incipient que té moltes possibilitats per créixer. Si no l’estronquen.

Però el PP prefereix tancar-los. Potser no només per estalviar. M’aventuraria a dir que en aquesta decisió també hi té alguna cosa a veure que tan la ràdio com la televisió insulars hagin emès des de sempre en català i no hagin dubtat en explicar notícies i fer reportatges poc afalagadors amb els populars. Salom, a l’últim ple del Consell, no va respondre cap dels precs, crítiques i preguntes sobre RTVM que li van fer els diputats de l’oposició, les entitats i l’anterior directora d’RTVM. La presidenta va callar i va fer votar els seus amb la força de la majoria absoluta.

El PP calla i fa la seva, però sembla que no en té prou. Sembla que vol que els altres també callin. Comença l’era del silenci.

Les darreres setmanes el món de la comunicació ha seguit amb fruïció el desenvolupament del cas que ha dut al tancament del News of the World a Anglaterra. L’escàndol generat per les punxades de telèfons han portat primer a una revolta dels seus lectors i, després, a la decisió del seu propietari –el magnat de la premsa internacional Rupert Murdoch- de tancar el diari més rendible de la secció britànica del seu imperi per tal de no perjudicar el conjunt del grup.

El debat que ha suscitat ha girat al voltant dels límits del periodisme i del fracàs de l’autoregulació, però poques veus han fet notar que les pràctiques del NOTW –com era conegut popularment el diari- eren, a més d’immorals, il·legals, i per tant no es tracta tan d’ètica professional com de control de policial d’activitats il·lícites i gairebé ningú ha apuntat la preocupant facilitat amb la que qualsevol pot punxar els telèfons que vulgui sense que la companyia responsable se’n doni compte ni –pel que sembla- doni explicacions.

Els fets, però, han servit per iniciar un ampli debat públic sobre la qualitat del periodisme i els mecanismes per frenar la colonització dels mitjans per la “informació brossa”, amb propostes com la que el professor de dret de la UdG, Marc Carrillo fa en un reportatge a El Periódico, de separar el periodisme de l’entreteniment informatiu, el segon dels quals “hauria de tenir un tracte jurídic diferent i no hauria de poder invocar el dret a la informació”. Una línia tan interessant com perillosa, ja que posar massa límits a la definició periodisme pot arribar a ser perillós pels que, com en Ramon Barnils, defensen una “professió incòmoda”.

A casa nostra el debat ha estat present amb un caràcter molt més local després que la regidora d’ICV per Barcelona, Janet Sanz, demanés en una piulada que Els Matins de TV3 prescindís de Pilar Rahola, després que aquesta defensés a la seva tertúlia que “els immigrants no ho haurien de tenir tan fàcil per votar”. La proposta va ser seguida per centenars de tuitaires que, dimecres passat, van convertir l’etiqueta #prourahola en la tendència dominant a Catalunya. En un llarg i sòlid article al seu bloc, el periodista Bertran Cazorla, argumenta com el fenomen de les tertúlies televisives a l’Estat espanyol és equiparable al dels tabloides britànics i alemanys i que per tant també se’ls hauria d’aplicar l’etiqueta “d’entreteniment informatiu”, diferenciada del periodisme i per tant es podria posar en dubte la seva idoneïtat en un mitjà públic com és TV3.

Diferències a banda entre els dos casos –per ara ningú acusa Rahola de cometre cap delicte- és bo que es discuteixi sobre la necessitat d’un periodisme rigorós i de qualitat, doncs és obvi que el control que poden exercir unes audiències exigents és la millor garantia d’uns mitjans plurals i amb vocació de servei públic, exigència que hauria de començar, precisament, amb unes tertúlies dominades per un pensament monocolor, tal com va provar un informe de Mèdia.cat el passat setembre o denunciava l’economista Vicenç Navarro en una carta oberta Manel Fuentes la setmana passada.

Sovint tot indica que el desprestigi dels periodistes (del periodisme) va fent camí en paral·lel amb el dels polítics (de la política). Per mi, de manera injusta, però a vegades amb fonament. Diria que aquest desprestigi s’alimenta sol al ritme que alguns confidencials i alguns diaris omplen pàgines de sang, fetge i ‘tomàquet’, marejant la perdiu i  construint una ‘realitat’ que no parla gaire del que passa i del que és realment important. Si, a més, aquest contingut s’acompanya de certes pràctiques, el desprestigi és ben justificat. L’escàndol del News of the World ho ha deixat clar. Un cas que ens cau lluny -als nostres quioscos no trobem res semblant a la ‘premsa groga’ anglosaxona-  però que s’apropa quan provem de traslladar-lo a les dinàmiques d’alguns mitjans que “en comptes d’inventar-se històries el que fan és inventar-se una realitat política i construir un discurs en aquest sentit, tot ocultant determinades realitats”, com deia ahir el professor Joan Manuel Tresserras al diari ARA.

A arrel del cas News of the World tothom demana ‘més control’ dels mitjans. Em sembla, però, que seria més interessant parlar de més responsabilitat i, sobretot, de millors condicions, temps i espai, per exercir-la. L’espai propici per construir les eines que ajudin a entendre el que passa i aprofundir en tot allò del que no es parla. Perquè l’engranatge, i sobretot la precarietat del dia a dia, no fa fàcil trobar el temps i l’encaix. Trobar, en defintiva, un espai propici per investigar i publicar.

Aquest ha estat un dels objectius de l’Anuari Mèdia.cat Els silencis mediàtics de 2010, que es va presentar fa unes setmanes amb dotze reportatges en profunditat sobre temes tant diversos com el monopoli d’Abertis a les autopistes catalanes o els guanys milionaris de la banca espanyola en el context de crisi. L’Anuari, inspirat en el referent mundial The Project Censored, té a veure amb aquesta idea de responsabilitat i, perquè no dir-ho, de normalitat dels mitjans que seria bo que tingués més espai, temps i recursos a les redaccions i més pàgines en els nostres quioscos.

En la darrera intervenció abans de jurar el càrrec demà, la flamant presidenta de l’Aragó, la popularista Luisa Fernanda Rudi, anuncia que modificarà la llei de llengües dins de les “línies mestres” del seu mandat. Una modificació en la línia d’evitar el que considera “imposició” de l’aragonès i el català, que amb la llei actual ni tan sols arribaven a l’estatus de cooficials.

Si feien falta més proves de la desestructuració de l’espai català de comunicació avui n’hem tingut una de nova. La notícia ha passat força desapercebuda als diaris d’arreu del país, com si l’existència del català fos desvinculable territori per territori i dels rotatius impresos consultats sols l’Avui i La Vanguardia –un breu nota d’agència- s’han fet ressò de les declaracions de Rudi. Al País Valencià i les Illes, immersos en una ofensiva frontal contra la normalització lingüística per part del mateix partit que governa a l’Aragó, cap diari –ni tan sols els que han criticat les mesures en el propi territori- ha vist la necessitat de vincular els fets locals en una perspectiva més global, dificultant als seus lectors una comprensió real del tema i deixant la sensació que el català sigui sols una llengua de València, Mallorca o Fraga i no una espai cultural únic que uneix onze milions de persones.

Entre els digitals –sense els problemes de distribució que tenen els mitjans en paper- el ressò ha estat una mica millor –amb notícies a Vilaweb, Directe.cat i Racó Català- però només en el primer dels tres casos ha inclòs una visió del panorama a nivell de país.

A banda d’excepcions com aquest reportatge de l’Avui sobre l’ensenyament en català al Catalunya Nord publicat fa un mes, és estrany un tractament en profunditat sobre altres territoris dels Països Catalans, com si per poder parlar del conjunt un mitjà hagués d’estar radicat a Madrid i la resta s’hagin de limitar sols a una part.

El nou ministre espanyol d’interior, Antonio Camacho, ha estat definit pels mitjans de comunicació com l’home que en sap més d’ETA i que per tant és lògic que ara que Rubalcaba se’n va a preparar les eleccions sigui ell l’escollit per substituir-lo. Les agències envien el comunicat sobre el personatge i la majoria de periodistes corren a repetir-lo amb poques variacions per a que no es noti que afusellem. I en aquest procés passen per alt detalls que sí tenen importància. Si alguna cosa sap Camacho és tractar als periodistes, però poc mitjans se n’han fet ressò de les seves habilitats relacionals.

Només alguns diaris han recordat que Camacho és l’home que recentment en una entrevista per a una televisió australiana va tirar mà de la censura. Quan el periodista li va mencionar les tortures de l’aparell repressor de l’estat espanyol, i va insistir en el tema, Camacho  veient que no se’n sortia  va fer tallar l’entrevista com podeu llegir en aquesta transcripció i veure en aquest vídeo.

L’actitud del nou ministre espanyol ens hauria de fer posar les alarmes a la classe periodística, ara més que mai, quan tractem amb informació provinent d’aquest ministeri. D’una banda per la seva actitud censora i de l’altra per voler saber més sobre la qüestió de les tortures. Malauradament aquest detall de l’actitud de Camacho no ha estat recollit pels mèdia catalans o espanyols, com tampoc ha fet tremolar cap institució vinculada a la defensa del periodisme. De tota manera ens equivocaríem si penséssim que Camacho és l’únic que fa apagar càmeres. Això passa arreu, també als Països Catalans. No cal tornar-hi, però a Canal 9 n’és un bon exemple.

Ara bé, per a que això pugui passar no és tant important que hi hagi una persona amb un càrrec públic que vulgui ocultar informació, sinó i sobretot, el que és més important és que hi hagi un periodista que vulgui saber, que vulgui preguntar i contrapreguntar i que no es conformi amb quatre cops a l’esquena. De personatges públics que vulguin fer apagar les càmeres sempre n’hi haurà, el que ens cal és periodistes que mantinguin les càmeres obertes i no es cansin d’insistir especialment quan veuen que l’entrevistat està visiblement incòmode.