Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Els mitjans públics són un element d’equilibri per al nostre sistema mediàtic de caire mixt públic-privat per que elaboren una oferta audiovisual que pensa en l’interès general i compleix una funció social que va més enllà d’atendre les demandes del mercat com fan els privats. Són, o haurien de ser, autònoms del poder polític per garantir el pluralisme. En aquest sentit, les discrepàncies entre els partits polítics a l’hora de nomenar als directius de diferents ens públics que reflecteixen notícies recents (com ara la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -CCMA- o Radiotelevisió Espanyola -RTVE-) generen desconfiança entre gran part de la ciutadania que ho percep com una lluita per quotes de poder. En ambdós casos s’havien elaborat lleis amb la voluntat de desgovernamentalitzar aquests ens públics. En les dues ocasions, però, els intents de dotar d’autonomia a aquests mitjans no se n’ha sortit i s’ha generat la sensació de què irremeiablement tots els partits miraran de fer-los servir com a eina de propaganda. S’ha generat un derrotisme entre una part important de la ciutadania que no veu alternativa a això.

Exemples

Canal 9 és un exemple, en l’àmbit dels serveis informatius, de televisió pública poc independent i governamentalitzada. L’oposició moltes vegades l’ha criticat pel silenciament de les veus discrepants amb el govern valencià. De res ha servit la necessitat de pactar els càrrecs del consell d’administració o que els periodistes tinguen un estatut i un consell professional (consultius i no vinculants això si). Durant anys s’han elaborat informes sobre la manipulació de Canal 9 però que no han aconseguit aturar-la. Només quan els seus informatius van ocultar els excessos policials en les protestes estudiantils del passat febrer, s’han visibilitat via youtube les protestes de la redacció contra aquest silenciament.

Gandia Televisió, premiada per la Unió de Periodistes Valencians, va patir la persecució política del govern popular de Francisco Camps. Però no va ser fins que el PP va arribar a l’alcaldia de Gandia el maig de l’any passat, de mà d’Arturo Torró, que van tancar l’emissora pública local. Torró va despatxar la plantilla de Gandia TV al complet per després donar subvencions a emissores locals privades afins per realitzar el mateix servei. Un cas paradigmàtic però no únic en un sector, el dels mitjans públics locals, massa desregulat en aquest sentit.

La CCMA també està veient qüestionada la voluntat de desgovernamentalització que va permetre aprovar la reforma de la seua llei el 2007 i que va comptar amb el vot del “tripartit” i el de CiU. El nomenament d’un nou director de l’ens i la reducció de la majoria necessària per elegir els seus òrgans de govern han estat els detonants. Els més crítics han estat els del Sindicat de Periodistes de Catalunya, tot i que també s’ha pronunciat el Col·legi de Periodistes de Catalunya. També ha causat polèmica el nomenament del nou director d’informatius de la COM Ràdio, l’emissora pública de la Diputació de Barcelona.

El Govern espanyol ha anunciat fa pocs dies que reduirà la majoria necessària per designar el nou director i el consell d’administració de RTVE (del qual fa fora els sindicats), quan fins ara havia de ser de dos terços. L’Executiu estatal podrà aprovar en solitari el nomenament dels òrgans de govern de l’ens, la qual cosa l’oposició espanyola ha criticat durament i acusa els populars de cercar una televisió i ràdio públiques al servei dels seus interessos.

Canvi de mentalitat

Les lleis sobre mitjans públics haurien de servir per desgovernamentalitzar-los i garantir el pluralisme polític. Potser calen reformes. En la meua opinió, hauríem de tendir a models com el de la BBC amb autonomia financera i que compten amb consells d’administració on estan representats no només els partits sinó la societat civil. Amb tot, pense que només amb això no hi ha prou. Cal, a més, un canvi de mentalitat: la societat ha de deixar de tenir assumit que els mitjans públics van a servir els interessos del partit governant. Som els periodistes els que hauríem d’encapçalar el canvi en la percepció derrotista que ciutadania té sobre el tema perquè no es conforme amb una televisió o ràdio pública que informa a afavorint el govern de torn perquè “tots són iguals”. S’ha donar a conèixer que hi ha models de mitjans públics arreu d’Europa que funcionen amb independència respecte al poder polític i que, per tant, és un objectiu possible.

Quan la societat civil s’organitze per reivindicar aquest dret, quan es reclamen uns mitjans públics de qualitat i independents de la mateixa manera que es fa amb la sanitat i l’educació pública, es tindrà la batalla guanyada. Un canvi de mentalitat social com aquest possibilitarà que molts polítics deixen de veure els mitjans públics com una eina de propaganda i s’acabe la picabaralla política al respecte. Podem millorar la situació amb una nova llei per regular aquest àmbit -i, sens dubte, és necessari fer-ho-, però no servirà res si l’autonomia d’aquests mitjans no s’esdevé una demanda social majoritària que pressione els partits polítics.

Dins l’allau de novetats literàries que es presenten per Sant Jordi, n’hi ha un bon grapat que són treballs periodístics, obra de periodistes o estan relacionades amb el món de la comunicació des de vessants molt diferents.

Una de les que es perfilen com un dels èxits editorials d’aquest Sant Jordi és ‘Quan érem feliços‘, les memòries d’infantesa del periodista Rafel Nadal i premi Josep Pla 2012. L’altre periodista que també ha escrit en el gènere autobiogràfic però en un estil molt diferent ha estat Josep Maria Espinàs, qui a ‘Entre els lectors i jo‘, respon i comenta moltes de les cartes rebudes de part dels seus lectors reflectint, així, “una part de mi mateix, de les meves idees, dels meus sentiments”, en paraules del mateix autor.

Sobre periodistes també hi ha un grapat de llibres que recullen l’obra o part d’una obra periodística, com és el cas de ‘Diari d’uns anys (1975-1981)‘, amb articles de Montserrat Roig; ‘Vull una estàtua eqüestre‘, amb els de Gabriel Galmés entre els anys 1990 i 2001, o ‘Quatre sagetes roges‘ en el cas del periodisme militant Emili Vigo, qui fou director de La Humanitat a l’exili. També recull l’obra d’un periodista, però en aquest cas la no escrita, la selecció de frases i opinions de ‘Josep Pla oral‘, escrit per Josep Valls a partir de les moltes hores que va parlar amb l’homenot de l’Empordà. Una altra història de periodistes, però aquesta en format de novel·la humorística és ‘Últimes notícies!‘, en la que Evelyn Waugh fa una crítica despietada a les rutines dels corresponsals internacionals a partir d’una història en la que un redactor de notícies de jardineria és enviat per error a cobrir la guerra civil d’un país africà.

Un altre recopilatori periodístic, però no de columnes sinó d’acudits és ‘Enfoteu-vos-en! Humor indignat‘, obra de diferents ninotaires com Kap, Toni Batllori, Miquel Ferreres, Andreu Buenafuente, Manel Fontdevila, Ventura & Coromina, Albert Monteys, Fer, Pallarés o Azagra.

També hi ha novetats interessants en el terreny del periodisme d’investigació, com és el cas de  ‘Fago‘ de Carles Porta (premi de periodisme Josep M. Huertas Claveria), que busca una versió alternativa a l’oficial en el relat de l’assassinat de l’alcalde d’aquell petit poble del Pirineu aragonès. En una línia més clàssica, s’endinsen en el món de la corrupció i la delinqüència a gran escala el ‘Fèlix Millet, el gran impostor‘ de Jordi Panyella, i ‘La gomorra catalana‘ de Joan Queralt. Una mica diferent és ‘Fukushima‘, de Sergi Vicente i Lluís Caelles sobre el dia després del desastre nuclear japonès.

En el terreny del periodisme històric, encara que no sobre periodistes es poden trobar la biografia de de Neus Català recollida per Carme Martí a ‘Un cel de plom‘ i la història d’Unió Democràtica de Catalunya explicada per Francesc Canosa a ‘Entre el sabre i la bomba‘.

També hi ha novetats pel que fa al periodisme polític actual, com per exemple ‘Començar de nou‘, en el que Ferran Casas i Joan Rusiñol analitzen les opcions que té Catalunya com a col·lectivitat per superar la crisi econòmica i l’ofensiva recentralitzadors de l’Estat espanyol.

Amb molta memòria històrica, però més aviat enquadrat dins l’apartat cultural cal citar ‘Viatge pel meu país‘, en el que l’escriptor Joan Garí i el fotògraf Joan Antoni Vicent reconstrueixen el clàssic ‘El País Valenciano’ de Joan Fuster, 50 anys després de la seva publicació i vint de la desaparició de l’autor. En una línia similar, però emmarcat en el món de la cultura hi ha ‘Continuar el combat. L’aventura del Club Editor‘ en el que Julià Guillamon recupera l’experiència editorial de Joan Sales, més conegut per ser autor d’Incerta Glòria que per editor. En canvi, és totalment actual ‘Ara és el moment‘ de Martí Sales, una radiografia del bon moment de la música en català.

Altres treballs més difícils de classificar, però també inequívocament periodístics són ‘Inhòspits‘, un viatge de Joan Valls a les històries i llegendes dels indrets abandonats de Catalunya. La vindicació col·lectiva del món rural a ‘Cròniques rurals‘ i el recull de les fantasies sexuals de personatges històrics que la periodista Roser Amills ha fet a ‘Les 1.001 fantasies més eròtiques i salvatges de la història‘.

Per comoditat, per mandra, perquè potser així sembla més professional o no sé per quins set sous, repetim frases prefabricades que se suposa que serveixen per fer el missatge més entenedor o més original però que, en realitat i sovint (gairebé sempre, penso, però deixem-ho en sovint), són mers clixés que empobreixen la comunicació, que converteixen un fet únic (tots ho són, ben mirat) en una banalitat ja sentida mil vegades.

És per això, suposo, que les persones sempre “han resultat ferides”, que algun cantant famós presenta “el seu disc més personal”, que les reaccions “no s’han fet esperar” o que “la normalitat” és “la tònica general”. O etcètera, que la llista de tòpics és llarguíssima i inclou coses que, de tan suades, ja comencen a fer riure (“marc incomparable”?) però que encara, ai, es continuen emprant (unes eleccions que esdevenen “festa de la democràcia”?, un rei que, “després de les merescudes vacances torna a la feina habitual”?).

El cas, però, és que, sigui per deixadesa, sigui amb tota la idea, aquest fer servir expressions prefabricades té també conseqüències de contingut, genera marc referencial. Per tant, més enllà del fet de l’empobriment de l’idioma, i del missatge, més enllà d’aquell trist llegir o sentir frases que ja coneixem i que no ens aporten res de substancial, hi ha l’elaboració d’informacions a cop de tòpic,  la repetició acrítica d’afirmacions intencionades, l’ús de construccions que creen imaginari.

“Tot i el caràcter reivindicatiu de la manifestació [!], la marxa s’està desenvolupant sense incidents” pot ser un exemple ben il·lustratiu de l’ús criminalitzador del tòpic: què justifica unir en una mateixa frase “manifestació” i “incidents” si resulta que no n’hi ha hagut? Posats a fer, per què no hi afegeix, l’agut redactor radiofònic, que tampoc no hi va haver concurs de paelles o concert de gramola o exhibició de puntaires?

En fi.

Quant al costum de repetir comunicats de premsa sense pudor, recordo ara, per exemple, l’estupefacció en constatar com, tot just començar l’any, la web del 3/24 quedava gradualment coberta de caspa mentre anava explicant que Manuel Fraga Iribarne havia “mort envoltat de la seva família, després d’una llarga malaltia”. I, sobretot, potser per no desentonar, potser per aquella mandra que dèiem, com hi afegia que s’havia “dedicat a la política durant més de 60 anys”. “Dedicat a la política”! Si la tortura i execució de Grimau o els assassinats dels obrers de Gasteiz, per posar només dos exemples literalment sagnants del llegat del personatge, es converteixen, per mor del tòpic, en un “dedicat a la política”, és hora que ens ho comencem a fer mirar.

Informe d’Urgència: En aquest breu informe analitzem el tractament que han fet els diaris més llegits als tres territoris dels Països Catalans -La Vanguardia, Levante i Diario de Mallorca- de l’escàndol generat pel viatge del Rei espanyol a Botswana i la comparem amb el silenci que va acompanyar la cacera d’un ós a Rússia el 2006.

Autor: Joan Canela i Barrull

Introducció

La polèmica generada pel viatge en un safari de luxe a l’Àfrica per part del Rei d’Espanya Joan Carles I ha copat bona part de l’actualitat informativa de la setmana i ha suposat un punt d’inflexió en el tractament mediàtic de la monarquia, ja desposseïda del mur de silenci i opacitat que l’envoltava.

Aquesta cobertura és totalment inèdita, ja que per primer cop s’arriba al mateix nucli de la Família Reial –sense limitar-se a elements més tangencials com Jaime de Marichalar o Iñaki Urdangarín- i es parla obertament de les qüestions més íntimes de la vida del monarca que tot i ser abastament conegudes en cercles polítics i periodístics, ningú s’atrevia a publicar en un mitjà. Això inclou detalls cabdals com les relacions extramatrimonials del Rei –que fins ara mantenia bona part de la seva popularitat a la seva imatge de persona “cordial” i “familiar”- i les seves amistats amb personatges de les altes finances de dubtosa reputació, el que destrueix el mite de la independència reial del món dels negocis. I per si fora poc, en mig de tota la polèmica han saltat noves dades de la investigació judicial del “cas Nóos” que impliquen directament a Joan Carles de Borbó en la trama, el paper del qual podria haver anat molt més lluny que la semblava tenir fins al moment.

I encara que columnistes i editorialistes hagin intentat justificar, explicar i, més tard, perdonar en nom de tothom, l’actitud del Cap de l’Estat espanyol, ha estat impossible retenir l’allau d’informacions i mantenir les veus crítiques al silenci o la marginalitat. Per primer cop s’han fet públiques i oficials les actituds “no exemplars” –per utilitzar la seva mateixa expressió- del Rei. El fet moltes ja se sabessin o que ja haguessin estat denunciades anteriorment no li treu valor a tot el que s’ha publicat aquesta setmana, ja que a partir d’ara ja no podran ser etiquetades com invencions o conspiracions

Aquest canvi d’actitud dels mitjans té diferents explicacions. La primera de totes és la forma en que s’han donat els esdeveniments: accident, hospitalització, participació en un acte amb tan poc de suport social com és la cacera d’elefants, etc. feia impossible no parlar-ne. De fet, ja es va tapar durant força dies quan ningú va preguntar per l’absència de Joan Carles a l’hospital on es trobava ingressat el seu nét. Tot seguit hi ha el previ desgast de la institució monàrquica, relacionada sobretot amb el “cas Urdangarín” –però també d’altres anteriors com el divorci de la Infanta Elena amb Jaime Marichalar- i més en un context de crisi econòmica i creixent malestar generalitzat per l’empobriment, les retallades socials i les pèrdues de drets, que ha incrementat la voluntat de fiscalitzar els representants públics.

A aquests factors cal sumar-hi les transformacions en el món de la comunicació, en el que les xarxes socials i els mitjans digitals fan totalment impossible el control clàssic, no sols ja de la informació, sinó també de la interpretació. En aquest sentit cal destacar que algunes de les dades principals –com la relació d’amistat del Rei amb Mohamed Eyad Kayali- van ser publicades primer en mitjans digitals que van forçar a la premsa tradicional a fer-se’n ressò amb posterioritat. Però sobretot l’existència de Twitter –reflectint de forma instantània el “sentiment popular”- ha permès visualitzar l’estat de l’“opinió pública” i treure-li el monopoli de la seva interpretació als columnistes i tertulians.

És per això que, per copsar el canvi substancial que ha suposat aquesta cobertura hem decidit comprar-la amb la que va tenir l’anterior escàndol reial relacionat amb la caça: la mort de Mitrofan, un ós ensinistrat i probablement begut a Rússia l’agost del 2006. Tot i que els fets van causar un fort escàndol al país eslau i la seva premsa se’n va fer molt ressò, a l’Estat espanyol pocs mitjans ho van publicar i, quan ho van fer, va ser per posar en dubte la veracitat de les acusacions. I en cap cas es van publicar –als grans mitjans- articles d’opinió crítics amb les activitats reials.

Esquema tècnic:
Per realitzar aquest informe d’urgència hem comptat amb la dificultat de la gran quantitat de d’informació publicada sobre el tema i en tot tipus de formats. Per això hem decidit circumscriure’ns als tres diaris impresos més llegits a cada un dels territoris dels Països Catalans: La Vanguardia a Catalunya, Levante al País Valencià i Diario de Mallorca a les Balears, des de dissabte 14 d’abril fins a dijous 19.

Aquesta decisió és motiva per diferents raons. La primera és que al ser la premsa impresa la més tradicional i més resistent als canvis i a la pressió del públic, és la que permetia copsar més gràficament fins a quin punt la cobertura dels fets analitzats suposava un canvi de tendència en el tractament mediàtic de la Casa Reial. També és, aquest tipus de mitjans –i més les “capçaleres de referència” les més influents –juntament amb certes tertúlies- en la classe política i per tant, la que permet entreveure fins a quin punt estan caient certs tabús sobre la monarquia. Finalment, l’accessibilitat de les hemeroteques en línia facilita la comparació amb un període que ja dista sis anys en el temps.

Anàlisis de la cobertura:

Al llarg dels sis dies analitzats, La Vanguardia ha publicat un centenar d’articles relacionats amb l’accident de Joan Carles a Botswana i les seves reaccions, molts dels quals –sobretot notes d’agència sobre reaccions de diferents dirigents polítics- han estat sols publicats a l’edició digital. Per la seva banda, tan Levante com Diario de Mallorca n’han publicat al voltant de la seixantena, una bona part d’elles les mateixes, adés que ambdues rotatives pertanyen al mateix grup editorial.

Dels tres diaris, La Vanguardia va ser qui va reaccionar més tard al desenvolupament dels esdeveniments. La seva cobertura, les primeres hores de saber-se que el Rei estava sent operat a Madrid després d’haver estat repatriat des de Botswana sense que ningú sabés que hi era, va ser simulant normalitat en el fet que un Cap d’Estat fes viatges d’aquest tipus. S’informa de l’accident, l’estat de salut de Joan Carles i de les reaccions de la Família Reial i fins i tot, en una breu peça a la secció “Vida”, es ressenyen les ofertes de safaris de luxe.

En canvi, les primeres crítiques a aquesta activitat –sorgides de partits com Esquerra Unida o ERC, sense comptar les xarxes socials o grups animalistes- no són publicades. No és fins l’endemà, quan dirigents importants del PSOE se sumen a la desaprovació i fins i tot demanen obertament l’abdicació del monarca, La Vanguardia se’n fa ressò, però continua sense adonar-se de la magnitud del rebuig generat aquestes i es manté centrada en informar de l’evolució de l’estat de salut de Joan Carles. Tampoc es fa ressò de les contradiccions entre el Govern espanyol i la Zarzuela sobre la informació que tenia el primer dels viatges a l’estranger del Rei ni d’altres fets, com a mínim cridaners, com la negativa de la Reina d’avançar la seva tornada a Madrid per visitar el seu marit ingressat a l’hospital.

No és fins al 16, amb la tempesta política ja totalment desfermada que el diari informarà que “s’obre un debat inusual a la vida política espanyola” on s’expliquen les reaccions polítiques d’alt nivell –excloent ICV, ERC o altres partits minoritaris, així com les xarxes socials- i es desvetlla –sense que això sembli alertar al diari- que el viatge era una “invitació” i que no anava a costa de l’erari públic. En un article del director, José Antich, s’admet la “relliscada” del Rei però considera que la seva actitud “no ha de ser jutjada per aquest incident”.

Molt més ràpids de reacció van ser Levante i Diario de Mallorca, que el mateix 14 d’abril ja es feien ressò de les primeres crítiques, formulades pel dirigent d’Esquerra Unida, Cayo Lara, el senador del PNB Iñaki Anasagasti, els manifestants republicans que aquell dia celebraven la seva diada i grups ecologistes i animalistes. A més, també publiquen la mateixa descripció dels safaris de luxe que La Vanguardia –elaborada per Europa Press- però significativament és col·locada a la secció “España”. Diario de Mallorca també informa de la negativa de la Reina d’avançar la seva tornada a Madrid, en una peça que ha estat esborrada del seu web.

L’endemà la cobertura dels fets se centra –a Levante- en la descoordinació evident entre la Moncloa i la Zarzuela, amb declaracions antagòniques i el Diario de Mallorca publica una extensa anàlisi on es destaca la contradicció entre el discurs reial sobre la falta d’exemplaritat i les escapades a Botswana en plena crisi: “El rei sagna en una intervenció quirúrgica mentre el país es dessagna en una intervenció econòmica”.

Si bé tots tres diaris van informar el mateix dia de l’existència de Mohamed Eyad Kayali i el seu paper com a mecenes dels safaris reials, les dos capçaleres de Prensa Ibérica també van explicar qui era Corinna zu Sayn-Wittgenstein i quina era la seva més que probable relació amb Joan Carles, extrem que els del Grup Godó han preferit ignorar.

Pàgines d’opinió

Dels tres diaris analitzats, qui conté més articles crítics amb l’actitud reial ha estat el Diario de Mallorca, on El 17 d’abril, José Jaume fins i tot posa en dubte la continuïtat mateixa de la monarquia –encara que el 19 ho matisarà una mica- i Juan José Millás assegura que “han enxampat al Rei escapant-se per la finestra”. Aquests només tindran un cert contrapès en un article de Matías Vallés, el 19, on reconeix el valor de les disculpes reials sense arribar a certificar si aquestes seran acceptades.

Les pàgines d’opinió de Levante han estat força absents del debat –almenys les que estan disponibles a l’edició digital- amb sols un article signat per Salvador Domínguez i titulat “La decadència de la corona”, on escriu que “l’exemplaritat de la institució monàrquica cotitza avui al seu preu més baix des de la seva sortida  a l’Ibex polític”. Curiosament, cap dels dos diaris de Prensa Ibérica han volgut editorialitzar sobre el tema.

Els opinadors de La Vanguardia sí que han tractat el tema amb més profusió, però amb veus que han recolzat la institució amb l’única excepció de Pilar Rahola, qui ja al 17 d’abril s’adona de la “unanimitat en la censura de les accions reials”. El mateix dia José Cusí, que es presenta com a armador i amic del Rei, admet que “és possible que el viatge no hagi estat una decisió encertada” però justifica que s’agafés vacances endarrerides perquè durant la Setmana Santa era a Kuwait assegurant el subministrament de petroli i perquè la cacera “és una important font de riquesa per a una regió empobrida”. En el mateix diari encara es pot llegir un article de Mariángel Alcázar on tracta de justificar la negativa de la Reina de marxar de Grècia, un altre del seu director, José Antich, descriu el viatge com a “desafortunat” i encara un tercer més equilibrat de Lluís Foix on tot i recordar “el que ha significat la monarquia parlamentària en els últims trenta anys de llibertat, prosperitat i convivència” demana més transparència a la institució i alerta de la possibilitat de canvis bruscos i inesperats si [el Rei] actua irresponsablement.

Finalment el 19 hi ha dos nous articles. En el primer, José Antonio Zarzalejos reconeix que la “discrecionalitat” de la Casa Reial “podria haver-se convertit en els últims temps en un marge arbitrari”. A l’altre Fernando Ónega admet la pèrdua de respecte al Rei i la possibilitat d’una abdicació però afirma –sense aportar cap dada- que el Príncep ja està recollint les adhesions que perd el seu pare. Una postura prou similar a la defensada, sols cinc dies abans pel dirigent socialista Tomás Gómez per escàndol de tots els monàrquics.

Anàlisi del perdó

Un capítol a part mereix el tractament rebut de les onze paraules en les que el Rei demanava perdó sense explicar a qui ni per que.

A La Vanguardia la cobertura és àmplia, amb una peça informativa sobre l’acte en si on no s’explica, per exemple, que no es va deixar preguntar als periodistes; quatre peces amb les diferents reaccions on en tres –PP, PSOE i Ministeri espanyol de l’Interior- accepten les disculpes per una –ERC que no ho fa, i una darrera que pretén ser una anàlisi sobre la presa de decisions de la Casa Reial però més aviat és un suport a la idea del penediment sincer de Joan Carles. En canvi no s’analitza si aquest gest és suficient o si tot el cas ha d’obligar a fer canvis a la institució.

Diario de Mallorca publica una entrevista a la periodista Pilar Urbano que, sense deixar de ser monàrquica, assumeix l’opció de l’abdicació com a possibilitat si Joan Carles té el “desafecte dels ciutadans i la Corona perilla”. En una línia diametralment oposada, un article d’opinió d’Antonio Papell considera que el Rei “ha rectificat a temps” i que així recupera la seva “auctoritas”.

Levante, per la seva banda, defuig força el tema i publica un mosaic prou equilibrat de peces amb les declaracions de diferents actors polítics, on l’afirmació de Rajoy sobre el paper diplomàtic de Joan Carles és contestada per les polèmiques paraules de Cayo Lara sobre els riscos d’apostar la prefectura de l’Estat al factor genètic. La peça més interessant, però, és un vídeo de la seva edició digital on a pesar de ser titulat “Els espanyols accepten les disculpes del Rei” es poden veure nombroses declaracions preses al carrer on s’agraeix el gest però s’assegura que no n’hi ha prou.

La ignorada mort de Mitrofan

Comparar l’abast –quantitatiu i qualitatiu- d’aquesta polèmica amb la que va generar al 2006 la mort d’un ós mansuet, anomenat Mitrofan, al que prèviament s’havia emborratxat el 2006 és impossible. Per començar dels tres diaris analitzats només Levante es va fer ressò, breument, de la polèmica desencadenada al Rússia, tractant-ho com una anècdota i sense fer-ne cap tipus de seguiment. Ni Diario de Mallorca ni La Vanguardia en van fer cap esment.

Només dos anys després, la polèmica generada pel judici a uns ninotaires bascos que havien publicat un acudit sobre el cas, permetria als lectors d’aquests diaris assabentar-se de l’existència de Mitrofan.

L’únic gran mitjà a tot l’Estat espanyol que va fer un seguiment del cas va ser El Mundo, que va enviar-hi un periodista i es va entrevistar amb el subcap del departament de Protecció i Foment dels Recursos Naturals de Vólogda, Serguéi Stárostin, autor de la denuncia, per acabar, sense explicar massa com, decidint que tot plegat era una “estafa”. En menor mesura ho va tractar 20 Minutos, i El País i alguns diaris locals es van limitar a publicar-ne un breu. De fet, una cerca de Mitrofan a pàgines ubicades a l’Estat espanyol circumscrita al 2006 dóna només 140 resultats, la majoria blocs, fòrums i algun diari digital a més dels mitjans ja citats.

Encara que aquesta vegada hi havia el fet diferencial que el Rei estava hospitalitzat –el que va generar expectació mediàtica per si mateix- és obvi que també al 2006 –amb força cobertura als mitjans russos i fins i tot una investigació oficial- hi havia material suficient per demanar aclariments a la Casa Reial: Com és que la Casa Reial reconeixien la cacera del Rei i les autoritats russes ho negaven? Què feia Joan Carles en un viatge “privat” convidat pel President rus Vladimir Putin? Qui i com es decidien aquests desplaçaments i amb quins objectius i pressupost? Ningú va fer mai aquestes preguntes i les crítiques dels grups animalistes no van ser publicades. L’únic article d’opinió publicat sobre el tema va ser al diari Gara.

Diu el titular que la crisi dels mitjans és econòmica. Hi ha però, un factor més preocupant. Perquè els calers, al cap i a la fi, et deixen sense menjar, però el que mata és despersonalitzar-te. Ja fa temps que la qualitat periodística general ha caigut en picat i l’homogeneïtzació, els vicis establerts i, sobretot, la por d’anar a contracorrent s’estan carregant un grapat important de bons periodistes.

Aquests últims dies hem viscut alguns capítols que han deixat al descobert algunes falles de la professió. El tractament donat a la vaga general, a l’accident del rei i a la nacionalització d’YPF per part del govern argentí en són un bon exemple. Més o menys, a tots els mitjans de gran abast hem llegit i sentit el mateix. Uns, amb interessos econòmics concrets ho han explicat de color més blau. D’altres, ho han tenyit més de vermell. Però a grans trets, ningú ha descavalcat del ‘gran guió’. Hi ha faltat capacitat de crítica, originalitat, atreviment, interpretació i, sobretot, molt context. Fins i tot quan les veus han començat a ser una mica crítiques, també en aquest petit gir, els mitjans han anat de la mà.

És especialment preocupant la incapacitat de reacció. L’actitud el primer dia és senzillament una translació dels fets a la impremta o a l’antena. El segon dia –especialment si passa en cap de setmana com va ser la polèmica del rei- arrossega les conseqüències del primer. Trobar reaccions –s’adopten les polítiques com a únic altaveu de la societat- és lent i pesat. Cap al tercer dia alguns s’atreveixen amb certes crítiques, totes molt institucionalitzades i que no es surten de la línia marcada. Tot plegat, amb massa ferum a submissió. Davant aquest panorama es troben a faltar periodistes àgils, capaços d’interpretar la realitat i que contextualitzin els fets. En cas contrari –tal com passa ara majoritàriament- la informació, a part de similar, és pobra.

Fa uns dies, mentre participava en la primera reunió d’un organisme de nova creació del qual en sóc membre, va passar un fet que em va preocupar i molt.

Resulta que els seus portaveus havien convocat als mitjans, per donar-los a conèixer les intencions, el programa d’activitats i el funcionament d’aquest nou organisme. Un cop acabada la roda de premsa, i ja la reunió, van sortir amb aquesta: “Els ho hem explicat tan bé com hem sabut, però no sabem què hauran entès.”

-“Malament rai”-vaig pensar, a la vegada que mostrava la meva sorpresa i preocupació pel què podia acabar arribant a l’opinió pública.

L’endemà, com era d’esperar, cada mitjà que va cobrir la roda de premsa, va informar de l’esdeveniment de manera poc entenedora i en algun cas diametralment oposada al que és volia comunicar. No sé com va ser rebuda per aquesta organització, la informació que va aparèixer als mitjans, però per mi, va ser una oportunitat perduda d’aparèixer amb un discurs i un posicionament públic clars que la donessin a conèixer de la millor manera possible.

No és la primera vegada que em trobo amb institucions i organitzacions que comuniquen “perquè toca”, quan encara no tenen prou clar el què volen explicar o que ho fan amb imprecisions o de manera ambigua. Crec que s’ha de saber trobar el millor moment per explicar-se i cal saber, sobretot, què es vol explicar.

Quan el que hi ha és  indefinició en el que és vol transmetre, això és recollit pels mitjans que, encara que tinguin la voluntat de treure’n l’entrellat i informar de manera clara, no els és possible. Si això passa i el resultat no és el que pretenia l’entitat convocant, hi ha la tendència a responsabilitzar els periodistes de no saber-ne prou, de ser poc professionals o de treballar amb no sé quina intencionalitat amagada i penso que, amb alguna excepció, no és així.

El què penso és que massa organitzacions s’han volgut estalviar la contractació de professionals de la comunicació, i encara més ara que, amb la crisi i les retallades de subvencions, es prescindeix dels periodistes i els gabinets de comunicació. Tot plegat acaba repercutint la qualitat de la comunicació que es fa, amb les conseqüències que té per les mateixes organitzacions i, al final, pel conjunt de la societat en la qual volen incidir.

Comunicar bé hauria de ser una premissa fonamental per a qualsevol organització i institució que vulgui tenir una presència i repercussió publiques. No fer-ho prou bé, afectarà segur la imatge que en tindrà la societat i, en conseqüència, la seva acció i credibilitat.  En definitiva: A cadascú el què és seu i als periodistes, la comunicació.

La detenció de dos sindicalistes de CCOO relacionada amb la seva activitat com a piquets l’anterior vaga general a la Pobla de Vallbona (Camp del Túria) ha passat relativament desapercebuda. Sols Levante i l’edició valenciana d’El País –a més d’alguns digitals locals i especialitzats en temes sindicals- s’han fet ressò dels fets, al que Las Provincias s’hi ha afegit amb un breu. Però a més, l’acció de la guàrdia civil no s’ha aturat aquí i ha continuat amb dues noves detencions a Bétera –inclòs un regidor de Compromís a la població- que encara han merescut menys atenció mediàtica. Levante ha estat l’únic gran mitjà que ho ha publicat, encara que sigui de forma lleu.

La importància de la notícia, però, no radica en la detenció en sí, sinó en l’acusació de la Guàrdia Civil que l’ha motivada: “grup organitzat per a delinquir”, tipificada a l’article 570 bis del codi penal amb penes previstes d’entre tres i sis anys, en el cas que els delictes d’aquesta organització no siguin greus. Una imputació delictiva insòlita i qüestionable des del punt de vista de les llibertats civils, ja que equipara el sindicalisme -protegit per l’article núm. 7 de la Constitució espanyola- amb les “bandes criminals”, però això no és qüestionat en cap moment del text, que es limita a prendre nota dels comunicats de CCOO i Compromís.

El mateix diari explica que els sindicalistes han estat identificats per les càmeres de seguretat col·locant silicona als panys de diverses empreses –”dos supermercats, un comerç d’electrodomèstics, una escola i un institut”, precisa- per evitar que el 29 de març poguessin obrir amb normalitat, fets que considera “provats per les indagacions de la Guàrdia Civil”. Els articles no expliquen directament que els detinguts neguen els fets -sols indirectament se cita que “només havien penjat cartells i adhesius” ni al fet que –depenent dels cost dels possibles danys- això no seria constitutiu de delicte sinó de falta i que, per tant, la detenció dels acusats seria il·legal i només l’existència d’un delicte, com per exemple “organització per a delinquir”, justificaria la privació de llibertat. La seva presentació voluntària a la caserna per a declarar -moment en el que van ser arrestats- no és explicat com a fet sinó com a opinió de CCOO i sols en la segona peça.

Molt més curós és el mateix diari a l’hora de titular la notícia d’un judici per tortures contra dos guàrdies civils d’Alboraia (Horta), on els maltractaments passen a ser “suposats” en l’encapçalament i es deixa clar, ja al primer paràgraf, que els dos agents neguen els fets. Paradoxalment, però, les proves en un i altre cas –no cal dir que el segon és molt més greu- són similars, ja que el cotxe policial on el detingut podria haver estat amenaçat i apallissat duia un micròfon ocult ja que un dels guàrdies civils estava sent investigat per un altre cas relacionat amb el narcotràfic. Segons relata l’article, en les gravacions se senten clarament les amenaces i sorolls que podrien ser cops, així com les súpliques del detingut, però això no és motiu per no incloure en el text la versió dels acusats i la  dels seus advocats diverses vegades.

També la petició fiscal -dos anys de presó- és més lleu en aquest judici per tortures del que podria ser en una futura vista contra els sindicalistes.

És probable que el millor mitjà per seguir l’actualitat de la Catalunya Nord en català sigui El Punt Avui. Potser per la proximitat geogràfica amb el bressol d’El Punt, aquest diari sempre ha mostrat una sensibilitat especial pel que hi passa i el seu corresponsal, Aleix Renyé, acostuma a publicar temes propis sobre l’actualitat d’aquestes comarques sense limitar-se a les relacions intracatalanes –encara que les tingui molt en compte- i més enllà de l’actualitat parisina que sembla interessar més als altres rotatius barcelonins.

Un exemple d’aquesta cobertura és el reportatge publicat dilluns sobre el posicionament dels diferents candidats presidencials francesos sobre la possible oficialitat del que allí s’anomena “llengües regionals” i la possible ratificació per part de l’Estat francès de la Carta Europea de les Llengües regionals o Minoritàries. Una qüestió que ha passat per alt a la premsa, que en canvi sí van destacar les declaracions de Nicolas Sarkozy sobre Espanya per tal d’atacar el seu rival, el socialista François Hollande.

Explica l’article que tots els grans partits francesos contradiuen –en un sentit o un altre- els seus dirigents nord-catalans a l’hora de definir-se sobre l’estatus del català i les relacions amb la resta de Catalunya. Així, mentre Sarkozy va dir “qui s’estima França no pot estar d’acord amb la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries” el seu representant rossellonès –l’alcalde del Soler François Calvet- manté excel·lents relacions amb la secció local de CDC, es reuneix amb Artur Mas i assegura que “en la futura Europa federal, la Catalunya Nord i la del Sud tornarem a estar unides”.

La situació contrària es dóna al Partit Socialista, partidari de ratificar la Carta Europea però que té la federació nord-catalana presidida per Christian Bourquin, conegut per la seva aversió a català i que recentment va anomenar “tocats del bolet” als polítics i acadèmics rossellonesos que promovien les relacions transfrontereres.

Torna a canviar en el cas del Front d’Esquerres, encapçalat per un Jean-Luc Mélenchon força jacobí però que té com a director de campanya local a Nicolas Garcia, qui com alcalde d’Elna és responsable d’una de les polítiques de normalització més valentes, que ha promogut la recuperació de la Maternitat d’Elna –que va acollir centenars de refugiades de la Guerra Civil- i que fins i tot va declarar que “la independència de Catalunya va en el sentit de la història”.

Per contra, la posició pública de la candidata d’Europa Ecologia Els Verds, Eva Joly en favor dels drets polítics i lingüístics de bascos i catalans que li va costar l’acusació de “voler dislocar França” no es veu reflectida amb l’actuació dels verds nord-catalans, tot i la coalició formal que tenen amb el grup Regions i Pobles Solidaris, que coordina nou formacions autonomistes i nacionalistes, incloses CDC i ERC, que a la pràctica no estan col·laborant en la campanya de Joly per aquestes desavinences.

Qui sí sembla tenir les coses més clares és el candidat centrista François Bayrou, occitanòfon i clar defensor dels drets lingüístics occitans i catalans, que a nivell local català compta amb el suport de la formació Unitat Catalana i, a títol individual, de la presidenta del grup municipal de CDC a Perpinyà, Clothilde Ripoull.

Tampoc tenen contradiccions els extrems ideològics de la contesa. Per una banda el Front Nacional és un ferm antagonista de la diversitat cultural, tant a nivell local com estatal, mentre que les formacions d’esquerra radical Nou Partit Anticapitalista i Lluita Obrera defensen en tots els nivells el dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món, inclòs el català.