Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Imaginem que obrim un restaurant d’hamburgueses. El negoci ens funciona, les venem a un preu raonable i aconseguim crear una bossa fidel de clients habituals. Al cap d’un temps, però, decidim obrir una segona hamburgueseria, just al costat de l’anterior. Hem vist que així ho han fet el frankfurt del davant, el japonès del costat i el restaurant italià de la cantonada i, és clar, nosaltres no podem ser menys. Com la resta d’establiments decidim, però, que tots els productes del segon restaurant els oferirem sense cap cost, de manera gratuïta. És el que fa tothom i per alguna cosa deu ser, pensem. Alguns gurús diuen que els beneficis arribaran: no se sap ben bé com, però arribaran. Al cap d’un temps, però, ja veiem que alguna cosa no rutlla, que hi ha quelcom que grinyola: nosaltres paguem el cuiner i el cambrer de la segona hamburgueseria, així com la matèria primera i el lloguer. I, a sobre, veiem que molts clients del restaurant originari ens abandonen per cruspir-se les hamburgueses de la nostra filial. Ara resulta que perdem diners als dos establiments! No podem culpar-ne els clients: és lògic que no vulguin pagar res si es poden atipar de valent. Parlant amb els propietaris dels altres restaurants comprovem que tothom hi perd calers, però sembla que ningú no vol ser el primer a cobrar també al segon establiment. Tothom ha arribat a un pensament malèfic: el repte no és que tothom hi guanyi, sinó veure qui és el primer a tancar. Hi ha un onzè manament: resistir és vèncer.

Això és, més o menys, el que entre tots hem aconseguit fer en el món dels mitjans de comunicació. Oferim continguts de qualitat sense cap cost a través de la xarxa digital i amb la mà dreta ens fem la competència a la
mà esquerra. Algú es pot imaginar un sector professional que fes el mateix? Algú coneix un arquitecte que et faci els plànols de casa a canvi de zero euros? O un veterinari que et vacuni el gat a canvi de res? O un metge que t’operi i només esperi rebre’n les gràcies? O un venedor de cotxes que els regali? Fins i tot la sanitat o l’escolarització públiques es paguen, encara que a alguns no els ho sembli, a través dels impostos. Tothom cobra per la seva feina excepte nosaltres, els periodistes. Som uns cracs. Potser és per això que, en castellà, n’hi ha que fan broma sobre els “periolistos”.

La situació està arribant a límits insostenibles. És un suïcidi col·lectiu i professional. El pitjor del cas és que, després de tants anys, hem acostumat el públic a informar-se de manera gratuïta i ara serà difícil fer-li entendre que totes les coses de la vida tenen un preu, per minso que sigui. Alguns consumidors d’informació hi estan tan avesats, a no pagar ni un cèntim, que quan els comentes el cas exclamen que tenen dret a la llibertat d’informació. Ja ho veiem: hem creat uns monstres que ja caminen lliures pels nostres carrers. I cada vegada són més.

Alguns mitjans, però, ja ho han entès i han posat fil a l’agulla aixecant murs de pagament als seus webs. I els que treballen bé s’han trobat amb l’agradable sorpresa que estan fent molts diners perquè encara hi ha prou
gent que, per sort, està disposada a pagar per rebre informació i anàlisi de qualitat. Però sempre serà difícil fer rendible tot un sector si la decisió és individual i no col·lectiva. És urgent prendre consciència del drama sectorial o, d’aquí no massa anys, el periodisme de qualitat quedarà reduït a uns pocs diaris de tirades discretes i alguns programes informatius que s’hauran convertit en autèntics santuaris elitistes per a selectes minories. I el gran públic, com s’informarà? A través de webs farcides de notícies d’agència, amb informatius televisius que amb notícies de menys d’un minut no aprofundeixen en res i amb les tertúlies radiofòniques.

Mònica Terribas és l’únic alt càrrec de l’època del tripartit que continua al seu lloc gairebé un any i mig després de la victòria de CiU. La forma quasi irreprotxable com ha dut a terme la seva tasca –mantenint TV3 al capdavant de l’audiència tot i la multiplicació de canals i les retallades pressupostàries-, el seu suport entre la plantilla i el món del periodisme en general i, potser, el fet que no és gaire estètic que el primer acte d’un govern sigui canviar el director de la televisió han permès la seva continuïtat, fins ara.

Després de mesos de rumors, però, sembla que aquesta també arribarà al seu final i Terribas serà substituïda per Ramon Rovira, tal com van avançar La Vanguardia i l’Ara dissabte, tot i que fins demà, quan es reuneix el consell d’administració de la CCMA, no se sabrà oficialment.

Les protestes per la substitució de Terribas no s’han fet esperar i entitats com el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) han emès comunicats lamentant la substitució de Terribas quan “el model de servei públic funciona i lidera l’audiència” i tement que el nou president imposi un pla per “reduir el paper de TV3 com a televisió de referència, i també la plantilla, per beneficiar a canvi les productores de l’òrbita convergent i popular “. Fins i tot, en una iniciativa inèdita fins ara, s’ha començat una campanya en línia de recollida de signatures per “salvar” Mònica Terribas al capdavant de TV3.

Potser per treure arguments a les protestes, CiU i PP han optat per consensuar un nom com Ramon Rovira, un periodista format a la casa, que va dirigir amb èxit programes com l’Àgora i amb una trajectòria professional difícil de qüestionar. Fins i tot la seva independència està avalada per la seva negativa, com a director d’informatius, a destituir Carles Francino el gener del 2002, resistint les pressions del mateix Artur Mas, llavors Conseller en Cap.

Ara la incògnita que quedarà per resoldre és qui serà el nou cap d’informatius i si es repetirà la mateixa fórmula de Com Ràdio, on la “cessió” del PP en la direcció ha anat seguida d’una “imposició” en el control dels informatius, personificada per l’ex-director de Libertad Digital, Pablo Planas, en el cas de l’emissora de la Diputació.

Deu anys després del fracassat cop d’estat a Veneçuela la productora Tres y un perro repassa la influència de les grans corporacions mediàtiques en els escenaris polítics i socials. El documental sencer es pot veure en aquest enllaç

El 29 de març havia de sortir al carrer un exèrcit de violents, sabotejadors, agressius, mals patriotes, llunàtics i descerebrats capitanejats per un Pepe de torn en forma de tronat sindicalista. Ho sabia tothom i era profecia. La tieta Carolina vivia espantada des que una setmana abans havia engegat la ràdio i, després de comentar un canvi de temps inesperat, els tertulians es van endinsar unànimement en un debat sobre la vaga general que, de tanta uniformitat i acord entre els participants, pràcticament tan sols presentava el matís de si aquells malgirvats que pretenien acabar d’enfonsar el país celebrarien la victòria esbudellant criatures o cremant fotografies del Pep Guardiola i la Núria Feliu.

La memòria de la Carolina li feia recordar lleument que l’anterior vaga, un any i mig abans, no havia provocat les escenes que dibuixaven aquells imparcials tertulians, però va creure que la memòria li jugava una mala passada quan, en canviar d’emissora, diferents veus alertaven amb arguments similars que la fatídica data s’acostava. Ai, l’as, quan la pública i la privada es posen d’acord és que el riu sona i això ja se sap el que vol dir! Una idea que anava agafant força, com les previsions maies del final del món, a mesura que passaven els dies. Va ser llavors quan la Carolina va conèixer nous agreujants en forma de pressions d’aquelles males bèsties cap als seus companys que no volien secundar la protesta. Cartes, amenaces, insults i caps de cavall apareixien dia sí i dia també en les taules d’aquella pobra gent que volia fer ús del seu constitucional dret al treball.

Els cabells de la Carolina es van eriçar com feia anys que no ho feien quan va conèixer les interioritats de les prèvies cerimònies fosques dels esvalotadors. Aquells sindicalistes incapaços d’acceptar que la lluita obrera havia mort el segle XVI –o el XV, segons el tertulià, es veu que no hi ha unanimitat en aquesta qüestió– s’absenten de l’empresa durant les setmanes prèvies a la vaga i, al voltant d’una taula plena de gerres de cervesa, se n’enriuen dels aturats, dels precaris, dels esforços per sortir de la crisi, de la modernitat europea i de la catalanitat de la Moreneta mentre branden exaltats a l’aire els seus contractes indefinits, el blindatge atorgat per les actes de delegats de personal i les subvencions sindicals respectives a costa de les partides de sanitat i educació. I no diuen que acaben matant pollets però no cal, tot queda entès.

El 28 de març, la Carolina va anar a dormir espantada, tenia por que de sota el llit o de dins de l’armari li sortís un piquet com els que l’endemà, amb torxes i arpons, anirien tancant i cremant els comerços dels seus barris. A més, no sortia del disgust que havia tingut aquella tarda quan el veí de sobre li havia dit que ell faria vaga. Però si li semblava un home tan agradable, pulcre, educat i que sempre li saludava al replà… d’on havia sortit aquella mala bèstia que demà es manifestaria?! Ja no el podria tornar a veure amb els mateixos ulls ni compartir l’ascensor…

El dia assenyalat la tieta Carolina va decidir no sortir de casa per seguretat. Va quedar-se en un racó amb els queviures que havia anat acumulant els dies anteriors, per prevenció, ja que els tertulians li havien assegurat que, si la vaga triomfava, el país seria intervingut. En cap moment havien parlat dels motius que motivaven la protesta, ni falta en feia, era una qüestió visceral, fora de tota lògica. I, cada cop que engegava temorosa la televisió, el pànic es feia tangible, amb imatges contínues d’una ciutat en flames que es consumeix a la mateixa velocitat que el raciocini de qui ha secundat i alimentat aquelles accions. Sort dels impecables i salvadors Mossos que la intenten contenir, just després d’haver anat a salvar 300 gats que no podien baixar dels arbres del parc i d’haver ajudat a creuar el carrer a 200 àvies amb artrosi que feien tard a la missa de primera hora. I, amb tants nervis a sobre, la Carolina es va adormir al sofà abraçada a una llauna de cigrons.

Quan es va llevar, amb mal d’esquena, ja era l’endemà al matí. Va mirar poruga per la finestra i tot semblava normal. Que estrany, no hi havia els prats cremats, els edificis enderrocats i el Messi al Madrid que li havien alertat des de totes les ràdios com a conseqüències de la vaga. Després de pensar-s’ho molt, va sortir al carrer i va atènyer els comerços oberts com un dia qualsevol. Sortosament, el bé havia tornat a triomfar i els malfactors sindicalistes no havien pogut provocar tants estralls com esperaven. Però no es pot estar tranquil, ja que va llegir al diari que per al proper embat s’estaven entrenant amb uns neoanarquistes italians molt dolents i violents que, aquell cop sí, els garantirien la victòria.

Fos com fos, aquell dia també va ignorar l’eterna pintada a la paret de la cantonada de casa que, firmada per un tal Malcolm X, alerta: “Si no aneu en compte amb els mitjans de comunicació, us faran odiar l’oprimit i estimar l’opressor”.

Sempre s’havia cregut que una democràcia no podia funcionar correctament sense un poble adequadament informat. I això, informar correctament, se suposava que ho feien els mitjans de comunicació seriosos d’arreu del món. És clar que podien cometre errors o, fins i tot, manipular certes informacions en benefici de l’interès dels titulars o propietaris dels mitjans esmentats.

Però en el periodisme de qualitat prevalia majoritàriament la defensa de la probitat, amb directors i periodistes que, almenys, intentaven exposar dades autèntiques. La gent n’era conscient i els ho reconeixia.

Aquesta percepció ha canviat i molt. Els mitjans de comunicació, per molt de prestigi que hagin tingut en altres èpoques, són percebuts actualment com a òrgans de propaganda de determinades idees, siguin de dretes, de centre o d’esquerres. O, en el cas transversal que a nosaltres ens toca de més a prop, catalanistes o espanyolistes. Allò que diuen, especialment en els comentaris editorials i en el tractament de les informacions, cau bé als partidaris perquè s’adapta als seus prejudicis. I, fins i tot, en el cas excepcional que algun mitjà vulgui demostrar una certa obertura ideològica i publiqui o difongui opinions que no coincideixin amb la línia que se li suposa, és percebuda pels seus com un gest de generositat i amplitud de mires i pels contraris com una simple aparença amb l’únic objectiu de vendre més i ampliar audiència.

Aquesta excepcionalitat i obertura, tot s’ha de dir, es pot trobar amb més freqüència en mitjans barcelonins que no pas en els de Madrid, sectaris fins a extrems que voregen la delinqüència. Ja deia Ramom Barnils, ens ho han recordat recentment, que deixar Espanya de banda no és per a nosaltres una qüestió política, ni ètica, ni de dretes, ni d’esquerres: és una simple qüestió de bon gust.

En qualsevol cas, la tendència maniquea que s’està imposant a la societat i als nostres mitjans de comunicació ve impulsada principalment des dels Estats Units i resulta molt preocupant. És la política del ‘tot o res’, del ‘estàs amb nosaltres o contra nosaltres’. És la de la “majoria moral” i del “tea party” estenent-se arreu del món. En el fons, no hi ha cap diferència entre això i els fonamentalismes religiosos de qualsevol signe.

I és que cada cop més, especialment amb Internet i la proliferació de blocs i tuits, la gent tendeix a agrupar-se amb els de la seva mateixa mentalitat, sense cap interès per conèixer opinions diferents, considerades, en qualsevol cas, propaganda enemiga.

Potser que ens ho fem mirar.

Fa quatre dies, un reconegut diari va acomiadar un company periodista perquè cobrava “massa”. El seu pecat? Treballar de sol a sol, de dilluns a diumenge, amb nòmina de 1.100 euros mensuals nets… i 14 pagues! Al seu lloc, van contractar una periodista que havia de fer la mateixa tasca pel mòdic preu de 600 euros. Abans d’ahir ja va plegar, i avui ha entrat una nova companya, amb unes condicions igual d’excel·lents.

Un altre company responsable d’un d’aquests entramats comunicatius públics amb què ens havíem dotat quan érem rics (ràdio, televisió, web i eines 2.0), va acabar fugint per cames a un altre sector perquè la nòmina mileurista no li compensava l’esforç realitzat. El company, per cert, ja havia hagut d’assumir les responsabilitats directives amb el càrrec de “coordinador”, perquè si el nomenaven “director”, havia de cobrar “massa”… Tot això, cobrint sistemàticament les efemèrides locals celebrades en cap de setmana -festes majors, fires i actes esportius varis- i sense que es pogués agafar festa entre setmana perquè havia de treure l’informatiu endavant….

Veient la situació, una altra companya, que cobrava menys de 800 euros en un altre mitjà per fer 9-10 hores diàries en horari de vespre/nit -i alguns caps de setmana de propina-, va aferrar-se a la cadira i va pensar: “Uf, quina sort que tinc!”

Un quart, amb un sou igualment ni-mileurista, va tenir el mateix pensament, mentre brindava amb cava perquè l’EGM els donava el liderat del dial. Per un moment, veient l’eufòria, li va passar pel cap demanar un augment de sou (atenent al fet que presentava, editava, gravava i feia caps de setmana, tot en un), però immediatament va aconseguir foragitar aquests pensaments malignes.

Un cinquè, més espavilat que la resta, va decidir fer-se autònom amb la convicció que rebria prou encàrrecs d’una prestigiosa editorial, que com a mínim li permetrien tenir uns ingressos fixos. I sí, sí, li va arribar el primer: 10.000 caràcters… per 173 euros -bruts, és clar! Quan va veure la situació, es va maleir els ossos: “Per què vaig deixar la feina anterior? Al cap i a la fi, cobrar 75 euros mensuals per una entrevisteta diària tampoc no estava tant malament…”

Veient aquest panorama, el ni-mileurista sense contracte que treballava a un mitjà públic va fitar el seu amic, que també treballava sense contracte en un altre mitjà públic, i tant l’un com l’altre van optar per callar. També va fer-ho així aquella companya indignada perquè, havent decidit assumir un càrrec de responsabilitat en un tercer mitjà públic, la nòmina tan sols li arribava als 1.000 euros mensuals. Qui també va fer com si sentís ploure va ser aquell que acabava de trobar feina en un històric mitjà, això sí, per només 900 euros mensuals i havent-se de fer autònom.

A final de març, vam viure una jornada de vaga general contra la nova reforma laboral, que, segons diuen, obre les portes a la precarització i, potser, als famosos “minijobs”. Digueu-me insolidari, que sóc incapaç d’empatitzar amb la “working class” a què pertanyo, però la meva miserable experiència personal i les dels meus companys –joves periodistes que rondem la trentena, amb deu anys d’experiència periodística i que comencem a tenir la sensació que som una generació deixada de la mà de Déu- m’impedeix veure els inconvenients d’aquestes mesures. Realment, empitjorarien gaire més la situació? No seria la regularització d’una realitat ja existent? Si us plau, com a mínim que algú reguli tot aquest sidral i quedi clar que tal mitjà, que tant es vanta de no-sé-què, té en nòmina tants mini-treballadors.

Després -o paral·lelament, com us plagui- parlem de deontologia i de la qualitat de les notícies. Mentrestant, nosaltres anirem mantenint el llistó tant alt com fins ara.

PD: per respecte a les persones que protagonitzen tots aquests drames laborals, he optat per no citar ni noms ni mitjans (tant catalans com espanyols, tant privats com municipals, nacionals o estatals). Si algú dubta de la veracitat d’algun cas, que faci un truc al 93.317.19.20 o al 93.412.77.63, a veure quina opinió en tenen. Si és que en tenen.

PD: una altra reflexió, que ara no farem, podria anar relacionada amb el concepte de “salari”. Si convenim que aquest va més o menys relacionat amb el benefici que aportes a la societat, podem inferir que no deu aportar gaires beneficis a la societat un sector –el periodístic o el que sigui- que només pot pagar aquests salaris anèmics als seus treballadors. Si l’empresa et paga això, suposo que és perquè els ingressos no són gaire més lluents, perquè són pocs els ciutadans que paguen per consumir informació… És a dir, hi va haver un bon dia en què els videoclubs van deixar de ser útils a la població, no van facturar prou i van tancar. “¡Al loro!”.

L’anunci de la presidenta argentina, Cristina Fernández, sobre la possible nacionalització parcial de l’empresa petroliera YPF, parcialment propietat de Repsol, va desencadenar una immediata resposta del Govern espanyol, però també del conjunt de grans mitjans arreu de l’Estat. El ministre espanyol d’Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, afirmava que “Les hostilitats contra empreses espanyoles són hostilitats contra Espanya”. Tesi a la que s’han sumat no pocs diaris. Deixant de banda la premsa més de dretes de Madrid –amb titulars “patriòtics” com “Kirchner amenaça Espanya” o “Kirchner ens vol robar als espanyols”- també alguns diaris catalans han assumit de forma acrítica la tesi que Repsol és una empresa espanyola –sense que almenys en destaquin la catalanitat, puix el seu principal accionista és La Caixa-. Per exemple, el director de La Vanguardia signa un dur bitllet en que per tres vegades la presidenta argentina “amenaça”, mentre Soria sols “marca una línia roja”, i on assumeix que l’executiu espanyol té alguna cosa a dir en la política interna del país llatinoamericà. Una assumpció que és compartida, o com a mínim no és posada en dubte, per la resta de rotatius del país.

Però fins a quin punt es pot considerar Repsol espanyola? Primer de tot caldria tenir en compte que aquesta és una empresa privada i que és, en tot cas, propietat dels seus accionistes. Seria així, una empresa d’alguns “ciutadans espanyols”, però en cap cas d’Espanya, pel que caldria justificar les raons per les quals cal emprar recursos públics o entrar amb tensions amb tercers països per tal de defensar uns interessos que al final són particulars.

Però a més, són els seus accionistes espanyols? Tot i que Respol ja no facilita informació sobre la seva distribució accionarial ha estat possible trobar aquesta en blocs crítics amb la política ambiental de la companyia. Segons aquestes dades, el 49% dels seus accionistes encara són particulars o empreses de l’Estat espanyol, bàsicament La Caixa i BBVA, a més d’altres empreses i persones amb participacions més petites. Però després d’anys d’internacionalització, el 50,7% de la companyia és a mans “estrangeres”. Fins a un 21,8% estatunidenques –principalment el JP Morgan Chase Bank National Association i l’State Street Bank and Trust- i un 24,10% d’altres països –on destaca la mexicana Pemex-. El 0,3% restant pertany als seus propis empleats sense que se’n pugui saber la nacionalitat dels mateixos.

Una altra forma de valorar l’interès general associat als interessos particulars de Repsol podria ser la seva col·laboració fiscal a l’Estat espanyol. Segons denuncia Juan Hernández Vigueras, Coordinador de la Comissió de Paradisos Fiscals d’Attac-España, “Repsol-YPF té establertes 18 societats, ressenyades a la seva memòria de 2003, en centres offshore no relacionats amb la seva activitat productiva, sobretot en paradisos fiscals. Com per exemple la societat reasseguradora Greenstone Assurance Ltd. a les Bermudes, participada al 99,04 % per YPF Internacional S.A. o 11 societats del Grup Repsol-YPF registrades a la també colònia britànica caribenya de les Caiman. Una estructura empresarial que segons informes del FMI i l’OCDE, citats per Vigueras, serveix únicament amb finalitats d’evasió fiscal.

Si una forma d’avaluar la qualitat de la premsa d’un país són les informacions sobre aquest publicades a mitjans internacionals sense ressò intern, darrerament podríem trobar alguns exemples que generen preocupació sobre el nostre sistema mediàtic.

L’escàndol més actual ha estat publicat pel diari mexicà Que Qui, que acusa el regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz de desviar recursos del partit i el municipi per tal de compensar la seva amant. L’ampli reportatge fins i tot inclou una conversa entre el polític i la dona gravada per ella, suposadament amb la intenció de fer xantatge. A pesar de les proves i de la rellevància de l’acusat, sols el setmanari Directa i el digital Catalunya Press s’han fet ressò de la informació, mentre que cap altre mitjà ha volgut fer-ne cap menció.

Un cas similar va passar amb l’actual president del Barça, Sandro Rosell, implicat en un cas de corrupció al Brasil. Amb unes investigacions molt avançades i la dimissió el març del president de la Federació Brasilera de Futbol –presumpte soci de Rosell en el cas- les referències a la premsa catalana són molt escasses i sols alguns digitals com Vilaweb i algun esportiu han fet un seguiment continuat de la història. Durant les darreres eleccions per presidir el FCB el juny del 2010 alguns candidats van mencionar aquestes acusacions, però tot va quedar emmarcat dins la pugna electoral sense que cap mitjà s’animés a estirar del fil. Aquest silenci mediàtic sols es va esquerdar lleugerament el setembre del 2011, quan alguns mitjans es van fer ressò d’un reportatge publicat per The Economist. Les contínues investigacions de la premsa brasilera van arribar abans als EUA que a Catalunya. I entre les pocs articles tractant el cas n’hi ha un d’El Mundo del març passat titulat “Organismes del govern de Brasília exculpen Rosell”. Una interpretació molt diferent a la que feia el Le Monde francès just l’endemà.

Com ja va publicar Mèdia.cat, també el descobriment de 2000 milions d’Emilio Botín, president del Banco de Santander, a Suïssa va tenir molt més ressò a la premsa estatunidenca que a l’espanyola o catalana.

En una línia diferent podríem mencionar el desinterès de les televisions de l’Estat espanyol en el documental de Discovery Channel –disponible fins i tot en un doblatge en castellà i penjat a la xarxa des d’almenys el 2009- sobre la mort mai aclarida d’Alfons de Borbó, germà de l’actual monarca espanyol Joan Carles I, per un tret d’arma de foc. Un tema que sempre ha estat tabú als mitjans estatals i que ni tan sols s’ha relacionat amb el recent accident de Froilán Marichalar. El que si ha servit el cas, però, és per que alguns digitals com Vilaweb destaquessin aquest silenci.