Media.cat – Observatori crític dels mitjans

“El periodisme consisteix essencialment en explicar que Lord Jones ha mort a gent que no sabia que Lord Jones estava viu”. La frase és de l’escriptor britànic Gilbert K. Chesterton i és una de les definicions més encertades que s’han fet mai d’aquest ofici. La base del periodisme és la recerca de la notícia, i la virtut bàsica del professional de la informació és tenir habilitat per determinar la novetat, és a dir, allò que no és sabut per l’audiència. En argot professional, d’això se’n diu saber veure el tema.

Saber veure la notícia figura en l’abc de qualsevol manual. A la pràctica, però, alguna cosa falla. Perquè si  repassem la premsa diària, consultem els diferents diaris digitals, fem un cop d’ull a les revistes de cultura i tendències o visionem els informatius de qualsevol cadena de televisió, ens adonarem que el bon costum de publicar notícies sembla haver-se perdut. Consumim tota mena de continguts que no són novetat: teletips repicats de forma maldestra, declaracions de polítics que tothom reprodueix de la mateixa manera o refregits de rodes de premsa de les quals tothom extreu el mateix titular. Cada cop és més difícil que els mitjans publiquin temes de factura pròpia, valents, arriscats i que es desmarquin de l’agenda temàtica marcada pels poders fàctics de torn. Sí: s’explica moltes vegades que Lord Jones ha mort. I, a més a més, tots els mitjans donen els mateixos detalls sobre el funeral. Però més enllà del fet que el pobre home hagi traspassat, tota la resta és tan previsible que ens ho sabem de memòria. No interessa. No hi ha tema.

Perquè passa, això? Una raó poderosa és la publicitat, que ha convertit els mitjans en catàlegs al servei de l’anunciant. També cal tenir en compte les servituds polítiques de cadascú, les subvencions… I, perquè no dir-ho, també l’apatia i l’apoltronament d’alguns professionals. Potser ja tocaria que els professionals de la comunicació, i sobretot les empreses, es preguntessin si no estaran fent alguna cosa malament. Potser internet, el periodisme ciutadà i la cultura del ‘tot gratis’ no tenen la culpa de tots els mals dels mitjans de comunicació. Potser una de les claus per aturar la sagnia brutal de lectors que pateixen els diaris podria ser, precisament, tornar a publicar notícies. És a dir: saber explicar cada dia la història d’aquell Lord Jones desconegut que ningú més publicarà.

Petita lliçó pràctica sobre la cobertura de manifestacions i mobilitzacions per part de periodistes o activistes.

El nomenament de Pablo Planas com a nou director d’informatius de la COM Ràdio ha causat molta sorpresa però pocs comentaris en profunditat. La majoria de mitjans s’han quedat amb la dada que, fins al desembre passat, era el director de Libertad Digital, el diari propietat de Federico Jiménez Losantos. Llavors va plegar per dedicar-se a la família i amb projectes futurs que llavors “no podia revelar”. Tenia un avançament del que li esperava pocs mesos després?

Però que pot implicar per a una emissora pública i en català el fitxatge d’un periodista amb el perfil de Planas? Sols llegint algunes editorials de Libertad Digital durant l’època que ell dirigia el diari és fàcil adonar-se fins a quin punt el seu nomenament és un trencament amb el tarannà de l’emissora. Planas professa una ideologia que barreja l’ultraliberalisme en matèria econòmica i l’autoritarisme en les llibertats civils, a més d’una defensa aferrissada d’un Estat espanyol centralista i homogeni – el que és totalment legítim- que té un suport entre la població catalana que tendeix a la marginalitat. A més, però ha defensat una sèrie de tesis que fan dubtar de la seva professionalitat i, fins i tot, de la seva capacitat d’entendre el món on viu

Per exemple, una política que ha gaudit d’un suport social i polític tendint a la unanimitat –inclòs el PP en nombroses votacions parlamentàries- com és l’ús del català com a llengua vehicular a l’ensenyament el descriu com un “tortuós experiment d’enginyeria social”. I no content amb això fins i tot assegura que “la majoria dels polítics d’aquesta regió [sic] i amb especial intensitat els qui més defensen l’anomenada immersió, porten als seus fills a escoles privades, on poden estudiar també en l’idioma comú dels espanyols” mentre “la resta dels nens és objecte d’una discriminació intolerable”. Una afirmació que l’editorial de Libertad Digital no necessita demostrar, ja que això “és sabut”. Però no es queda aquí, sinó que creu que a l’Estat espanyol se li “prohibeix” a algú “parlar amb l’única llengua comuna [sic]”

També considera les autonomies uns “regnes de taifes” que “cada any dilapiden 26.000 milions d’euros en duplicitats” sense explicar perquè l’Estat espanyol manté ministeris com el de sanitat que ja no tenen cap competència. A l’altra banda, l’espoli fiscal català és “suposat”. Però el “malbaratament” autonòmic té un capítol especial amb les televisions públiques –seria ampliable a les ràdios de les diputacions?-, doncs el “dèficit i endeutament de les quals constitueixen una autèntica vergonya i un saqueig al contribuent, especialment a Catalunya”. A pesar de defensar, una línia econòmica ultraliberal, les retallades pressupostàries Planas no té cap mania en escriure que “per a ancians i discapacitats no hi ha “liquiditat”, però sí que n’hi ha per a mantenir ruïnoses televisions autonòmiques, doblar pel·lícules al català o mantenir  ‘ambaixades’ de Catalunya a l’estranger”.

Però les seves editorials que fan dubtar més de la seva capacitat professional i fan pensar que els informatius de COM Ràdio quedaran en mans d’un conspiranoic és quan explica les seves tesis sobre l’11-M o l’anomenat “cas Faisán”, als que recorre de forma habitual. A pesar que la legalitat i les decisions dels jutges són un dels seus arguments preferits per defensar els postulats més diversos –i sobretot criticar els adversaris- el 9 de novembre del 2011 encara considerava que calia “saber la veritat sobre l’11-M” i el 6 de desembre –sols pocs dies abans de deixar la direcció del diari- ho considerava tot plegat un “muntatge”. En una línia similar, són nombroses les ocasions en que acusa al PSOE de connivència, quan no de col·laboració, amb ETA.

Tampoc s’està de criticar als seus actuals aliats i acusa Artur Mas de “racista” i a Josep Antoni Duran i Lleida “d’arravataments anti-espanyols”. Una virulència –juntament amb les declaracions del flamant vice-president de la CCMA Armand de Querol sobre el mapa del temps de TV3- que no ajuda a entendre les raons de la cada cop més profunda i imbricada aliança entre CiU i el PP.

Per ara no hi ha hagut cap posicionament públic entre la plantilla de l’emissora, però tenint en compte que el nomenament de Planas no va caure bé ni tan sols entre els treballadors de Libertad Digital, no es pot descartar mostres de malestar en els propers dies.

Thank you for your support és l’agraïment que més es repeteix a la ràdio pública nord-americana dia rere dia. Aquests dies, tant si com no, en engegar el cotxe i escoltar-la, em venien al cap les emissores públiques de Catalunya. La que m’ajuda pel seu bon parlar en fer immersió en la llengua anglesa tan difícil d’escoltar al sud de la Florida, la NPR, estava fent la campanya de recollida de fons de primavera. Els seus reconeguts presentadors intervenien de molt bon humor demanant el suport del públic. Arguments de tot tipus s’amuntegaven i et feien sentir partícip, sí, a tu, tan estrangera i amb un nivell de comprensió més aviat baix, d’una experiència informativa única.  Rigorosa, de qualitat i plural. Molt, però que molt, oberta als oïdors.

I és clar, no podia deixar de pensar si un tipus de recollida així es fes a casa nostra com reaccionarien els oients. Si vols una ràdio pública que respongui a la pluralitat, hi has d’aportar el teu ajut econòmic, era la síntesi de les crides a demanar ajut. Directament, com es fa tot aquí on es mira que l’Estat com a tal intervingui el mínim possible en la vida quotidiana.

Ara que a la Generalitat tenen Massachusetts en el punt de mira, és evident que aquest tipus d’accions no són traslladables. Sí que ho són les exigències de plataformes com “TV3 i Catalunya Ràdio són teves” d’enfortir els nostres mitjans públics i afegir-los rigor, qualitat i obertura, que en el nostre model impliquen subvencions suficients per a uns pressupostos dignes, transparents i eficients. En el cas nord-americà et demanen que primer facis una donació econòmica i que després parlis al teu entorn “sobre el paper tan important de la ràdio pública a la teva comunitat”. Passarien aquest sedàs les nostres emissores?
Al final la campanya de la NPR s’assembla més a les campanyes de microfinançament per diferents projectes engegats a Catalunya que han tingut una reeixida acollida. Això de fer aportacions finalistes, coneixent l’objectiu últim i, per tant, escollint-lo, ens agrada. Si hi hagués una implicació general, seria millor que no pas la discrecional aportació pública a través de pressupostos elaborats per aquells que hem escollit i que massa sovint no tenen clar què vol dir públic i independent. Aquesta apropiació indeguda implica que tothom sap per qui treballa a cada moment.

És clar que als USA la NPR té un públic potencial de més de 310 milions; més de 900 estacions locals que s’hi enllacen i que també trien productes de rivals com American Public Media, però que li aporten el 37% del finançament, junt amb el 24% provinent de corporacions, filantrops i fundacions. I després els oients, els 64.000 d’aquests dies que hi han deixat quasi un milió de dòlars. Calculen que més de la meitat de nord-americans sintonitzen una de les 368 estacions de tv públiques o de les 934 ràdios. Ells són 170millionamericans.org. Nosaltres només som 10 milions i encara no tenim estat. Per això ens cal defensar-los i promoure’ls més per seguir potenciant els referents positius de la nostra cultura.

El 23 de març, coincidint amb l’anunci d’una Llei de Transparència a l’Estat espanyol, Enric Morera anunciava la presentació de la seva pròpia iniciativa sobre el tema, tot assegurant que “no es refia de la llei que anuncia el Govern [espanyol]”. Deixant de banda les malfiances de Morera que, en part podrien ser confirmades, és realment sorprenent com Las Provincias va enfocar el tractament de la història.

De fet, el debat al ple de Les Corts es troba al final d’una notícia titulada “Baldoví, l’alcalde més opac de la Comunitat” on el gruix del reportatge es refereix a un informe de la Sindicatura de Comptes que retreu a l’Ajuntament de Sueca –llavors governat per l’actual Diputat al Congrés espanyol- que no hagi lliurat els comptes municipals des de 2006. Si bé els fets poden ser escandalosos, resulta més aviat curiós, ja que l’informe del Síndic és del passat mes d’octubre i la notícia ja va ser publicada pel mateix diari en aquell moment. A més, aquella queixa del síndic anava dirigida també als ajuntaments de Torrent (amb alcaldessa del PP) i Xirivella (PSOE), pel que és si més no arbitrari que sigui Baldoví qui s’endugui el premi a l’alcalde “més opac”. En tot l’article no se cita ni una sola vegada l’opinió de l’ex-alcalde, que al mur del seu Facebook explica com el periodista mai s’hi va posar en contacte per saber la seva versió i el diari mai ha publicat la resposta que li va enviar.

Encara que les explicacions de Baldoví no acabin de convèncer –realment no va lliurar els comptes municipals a la Sindicatura com era el seu deure i això no té relació amb el nivell d’endeutament- això no disculpa l’ús partidista dels informes institucionals que fa Las Provincias i que sigui realment agafat pels pèls respondre a les intervencions parlamentàries de Morera amb la gestió municipal de Baldoví, una sortida per la tangent més pròpia d’una intervenció política que d’una feina periodística.

Però ja posats a analitzar els incompliments amb la Sindicatura de Comptes es pot fer un repàs del que es va oblidar el rotatiu de Vocento: En el darrer exercici una quarta part dels municipis valencians no havien remès els seus comptes. El 2010 la xifra pujava al 59%. De fet, 55 entitats –32 municipis, 10 consorcis i 12 mancomunitats encara no han presentat el balanç del 2009. La lluita de la Sindicatura per aconseguir les dades de tot tipus d’institucions del País Valencià és quasi titànica i encara avui ens públics com la Fira de València –un dels epicentres de la trama Gürtel- es neguen a ser auditats.

Tampoc ha publicat mai Las Provincias els rànquings d’opacitat que elabora Transparència Internacional. Segons aquesta ONG, València es troba a la posició 100 de la llista de 110 municipis de tot l’Estat espanyol que puntua. I a poca distància es troben Oriola (91), Alacant (78) i Benidorm (71). En canvi els dos ajuntaments valencians en posicions més altes de la taula són Elx (9) i Gandia (11), ambdós governats pel PSOE en aquella època. A més el País Valencià és la 16a autonomia mes opaca de l’Estat, amb una nota mitjana de 56,3 i suspensos en les àrees de “transparència econòmic-financera”, “contractacions de serveis i subministres” i “ordenació del territori, urbanisme i obres públiques”, les tres àrees que poden donar més espai a la corrupció.

Els periodistes que defensen una tasca professional ponderada, contextualitzada, imparcial i contrastada deuen sentir una espècie de calfred cada cop que llegeixen, miren o escolten alguna notícia recent sobre Baltasar Garzón. Molts mitjans l’han etiquetat de jutge progressista i defensor de les llibertats, i en conseqüència les informacions que elaboren apunten en aquesta direcció, la de denunciar el fet que un jutge imaginat com a professional amb una llarga trajectòria a favor dels drets humans hagi estat apartat per la mateixa justícia espanyola.

Purs judicis de valors sense mirar gaire més enllà. Justament el contrari del que ha de fer el periodisme: informar, sense caure en judicis de valor, i aportar dades que donin claus per entendre l’abast del personatge del que s’està parlant. Recordar el tot, no la part, explicant els fets tal com van passar, tots.

Per això indigna veure com aquestes informacions amaguen una part tan crucial de la història com va ser l’Operació Garzón. Crucial pel moment en què es va viure -1992, en plena era olímpica-, per l’abast que va tenir -desplegament policial a tot el territori, una trentena d’independentistes perseguits i torturats sota el règim d’incomunicació…-, per haver estat apartat i silenciat i pel fet de no haver-se fet, encara, justícia contra els seus responsables.

Cal rebutjar públicament el periodisme desmemoriat interessadament i defensar un periodisme que treballi per eradicar l’oblit, que actuï amb rigor i amb honestedat. Un periodisme que no amagui la realitat: que Garzón és un jutge amb una carrera tacada per actituds que atempten contra els drets humans, tal com sentenciaria el Tribunal Europeu dels Drets Humans el 2004 quan va condemnar l’estat espanyol per haver-se negat a investigar les denúncies de tortures practicades precisament sota la instrucció de Garzón.

Cal rebutjar també públicament els intents revisionistes d’alguns periodistes i mitjans que tergiversant els fets pretenen negar i/o ocultar una part de la història. És el cas de Pere Ríos, periodista d’El País que fa unes setmanes va publicar un article on reprodueix el to de legitimació de les detencions del 1992 i justifica el paper del magistrat Garzón en la causa que es va conèixer precisament com a Operació Garzón.

I cal donar suport als mitjans o periodistes que treballin a favor de la memòria històrica i contribueixin a recordar fets que han estat silenciats. Sobre aquesta qüestió, destaca el documental que impulsa Llibertat.cat i Zeba Produccions sobre l’Operació Garzón, i que ara finalitza la cerca de mecenes. Si s’està a favor dels projectes periodístics amb memòria, cal donar suport i donar a conèixer aquest documental. Un documental que David Bassa veu “absolutament necessari i urgent, tant des del punt de vista informatiu, com històric, com nacional, com democràtic”.

Carles Benítez ha declarat a aquest observatori que l’objectiu és “recuperar la memòria històrica del que va passar fa vint anys” i explicar que “s’ha torturat sota la bandera de la democràcia”. Joan Rocamora, encausat el 92, diu que “ja és hora que es digui ben alt i ben fort que Garzón formava part d’una cadena, com a responsable, que ha fet possible la tortura contra els detinguts incomunicats i sense drets” i ens recomana que en demanem l’opinió a qualsevol persona torturada que hagi passat per les seves mans. Fem-ho, donem veu als que ho van viure i als que ho han investigat, i deixem enrere l’oblit que s’ha volgut imposar sobre l’Operació Garzón i sobre tantes altres qüestions. Ara és el moment.

L’article de Pere Ríos ha motivat que el col·lectiu d’encausats del 92 desmuntessin en un manifest els arguments fal·laços de Ríos i l’acusessin de “continuar amagant la vergonyosa pràctica de la tortura a mans dels cossos armats a l’Estat espanyol”. I una cosa que ens hauria de fer reflexionar a tots: els encausats recorden que el periodista d’El País Quim Gil va dimitir l’estiu del 1992 en veure que les seves notícies sobre les detencions eren manipulades amb l’objectiu de criminalitzar els detinguts.

Cal lloar i escampar als quatre vents l’exemple de Quim Gil. Perquè tal com diuen els encausats, “El dissortadament poc conegut exemple de Quim Gil hauria de ser la guia de qualsevol periodista”. Que així sigui. Ara és el moment, també.

Aquest vídeo recorda de forma senzilla i emotiva les principals fites de l’anomenat “periodisme ciutadà”

Grup d'esquirols amenacen un piquet durant la vaga al barri de Sants a Barcelona

Els incidents violents que van monopolitzar la cobertura de la vaga general del passat dijous van estar sobredimensionats? Les espectaculars imatges de contenidors cremant i l’Starbucks reduït a cendres indicarien, a primer cop d’ull, que eren suficientment greus com per passar per davant la mobilització pacífica de centenars de milers de persones arreu dels Països Catalans, en manifestacions històriques a moltes poblacions. Però a mida que la bola es va fent més grossa –ahir mateix dos dels quatre diaris impresos a Barcelona dedicaven el seu titular de portada a aquests fets- i fins i tot s’anuncien mesures legislatives especials, potser cal demanar una mica més de prudència. El mateix ministre espanyol de l’Interior, el català Jorge Fernández Díaz, temia que Barcelona es converteixi en “capital mundial dels antisistema”. Per la seva banda, el Conseller d’Interior, Felip Puig, ho va qualificar com “l’expressió de violència urbana més gran que hem tingut mai a Catalunya”. Però, n’hi ha per a tant?

Els incidents del 29-M van costar, segons l’Ajuntament de Barcelona 565.000 euros en mobiliari urbà, als que caldria sumar els danys a entitats privades, sobre el que no hi ha dades però que bé podrien doblar la xifra. Els danys dels avalots de Londres de l’estiu del 2011 es van calcular en 180 milions d’euros. La revolta de les banlieue franceses del 2005 van superar els 200 milions. I sols la darrera vaga general grega, del 13 de febrer, contra l’aprovació d’un paquet de retallades forçades per la UE va provocar l’incendi de 45 edificis a Atenes. Amb una situació social similar o pitjor que en aquests països, no sembla que l’esclat de violència a Barcelona hagi estat ni tan generalitzat ni tan greu ni que pugui perjudicar la ciutat com a destinació turística, almenys davant Atenes, París o Londres.

Els “violents professionals” tampoc s’han prodigat en danys personals. Dels 80 ferits que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) –que no inclou la majoria de ferits lleus que marxen pel seu propi peu- va comptabilitzar durant la batussa als voltants de la plaça Catalunya la meitat ho van ser per l’acció de la policia i la resta van ser Mossos. Però mentre els manifestants acumulaven els casos més greus –fins a 21 hospitalitzacions, cinc d’elles de gravetat, incloses trencament de la melsa o del globus ocular- no ha transcendit que cap agent rebés ferides de consideració. Aquesta xifra no comptaria els vaguistes que van resultar ferits al llarg de la jornada i a altres punts del país, la més greu una noia de Sabadell a la que li van dislocar la mandíbula. El periodista que va patir les ferides de més consideració va ser un càmera de TV3 que va rebre l’impacte d’una bala de goma. També hi va haver periodistes agredits per manifestants, però la majoria no van passar d’increpacions i empentes, tal i com reconeix La Vanguardia en la notícia on denuncia l’agressió a dues reporteres del diari.

Seguint amb la comparació amb avalots en contextos similars i propers en el temps. A Londres van morir cinc persones –a banda de Mark Duggan, el taxista, la mort del qual per la policia va ser a l’origen de les revoltes-, quatre d’elles mentre tractaven de protegir els seus veïnats dels saqueigs i la cinquena per trets de la policia. A Paris no hi va haver morts, però els ferits hospitalitzats van superar els 130. Només a la vaga general que va paralitzar Grècia el cinc de maig de 2010 tres empleats de banc van morir quan uns desconeguts van llençar còctels molotov a l’interior de les oficines on estaven treballant.

Naturalment no es tracta d’esperar a que passin fets d’aquesta gravetat per a prendre mesures –és desitjable que mai s’arribi a aquest nivell de violència- sinó, des dels mitjans, oferir una cobertura allunyada del sensacionalisme, que tracti d’oferir explicacions raonables als motius dels esclats violents més enllà de culpar uns suposats grups antisistema que després d’anys encara no han pogut ser identificats, infiltrats ni desmantellats per les unitats d’informació dels Mossos d’Esquadra i que sols apareixen en moments puntuals per fer-se fonedissos immediatament sense que ningú sigui capaç d’ubicar-los ni identificar-los la resta del temps. El fet que la majoria de detinguts pertanyessin a organitzacions legals i que condemnen les accions violentes –inclosos tres dels empresonats, membres de la més aviat moderada Associació d’Estudiants Progressistes- o que els bombers de Barcelona -que estaven apagant els incendis- recriminessin als antiavalots el seu “gallet fàcil” no ajuda a valorar la capacitat de discriminació policial a l’hora d’efectuar càrregues o  detencions.

També faria falta oferir una visió global del conflicte, sense amplificar uns fets mentre se’n menysté uns altres, com podrien ser les agressions, amenaces o lesions produïdes contra els piquets. El més greu d’aquests, la punyalada a la cara d’un hostaler a una vaguista a Cantàbria, que ha passat totalment desapercebuda.