La capçalera valenciana, per contra, és la que mostra més moderació en el seu to, trencant la seva imatge d’exaltació habitual i sols el diari del Grup Godó dedica una peça a explicar la versió dels humoristes francesos.

Encara que és cert que la premsa de Madrid va força decibels per sobre en el to de la seva indignació. Amb titulars com “Gens de gràcia” “Intolerable!” o l’anunci en portada de la decisió de la Federació espanyola de Tennis de demandar la televisió francesa –sense que ningú insinuï que potser s’està sobrereaccionant-, el periodisme esportiu espanyol ha demostrat un sentit de l’humor similar al dels seus lectors, que han convertit l’etiqueta #pierdesmasqueunfrances en tendència estatal durant hores. La polèmica ha passat, fins i tot, a la premsa generalista, amb una portada del Qué! que supera els límits de la premsa propagandista. Paradoxalment –i com han recordat molts internautes- aquests mateixos mitjans no es van estar de fer córrer rumors sobre el possible dopatge dels jugadors del Barça –i de la selecció espanyola.-

La polèmica ni tan sols serveix a la premsa catalana per explicar que la majoria d’esportistes parodiats –excepte Casillas- són dels Països Catalans i mostrar, almenys, una indignació catalanocèntrica. Tampoc aquests diaris van mostrar cap tipus de reacció quan la premsa espanyola va pressionar l’NBA estatunidenca per canviar la bandera que –al seu web- identificava Ricky Rubio, passant de la senyera a la roja-i-gualda i sembla passar per alt que tots els jugadors de la selecció espanyola de Tennis entrevistats per  SuperDeporte sobre aquest tema són, menys un, d’aquests territoris.

La pregunta a fer a Ramírez llavors és: És un ànec la seva corresponsal a Colòmbia, Salud Hernández-Mora? La periodista hispano-colombiana, tertuliana i columnista molt coneguda al país americà, va ser protagonista fa uns mesos d’una forta polèmica en aquell país que poc o gens va transcendir a l’Estat espanyol. Llavors la revista Un Pasquín (descarregable en PDF al final d’aquest article) va publicar una sèrie de reportatges sobre les personalitats –polítics, jutges, empresaris, acadèmics i periodistes- que havien tingut relació amb el paramilitarisme, a partir de la divulgació dels arxius de l’ordinador de Carlos Castaño, antic dirigent suprem de l’organització paramilitar Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC) mort el 2004 a mans dels seus propis partidaris.

La publicació d’aquests arxius va revelar la profunda penetració del paramilitarisme a les estructures del poder oficial colombià i els diferents graus de simpatia i, fins i tot, col·laboració d’importants estaments amb uns grups violents culpables de desenes de milers de morts, tortures i desaparicions i d’entre tres i cinc milions de desplaçaments forçats en els darrers 25 anys, segons dades d’Amnistia Internacional, qui estima que són els responsables del 75% de les violacions dels drets humans perpetrades en el marc del conflicte armat colombià. A causa de la gran polèmica generada per aquestes revelacions es van produir nombroses dimissions, com és el cas del periodista Ernesto Yamhure, que va renunciar als seus espais escrits i radiofònics després de saber-se que discutia els seus articles amb Carlos Castaño abans de la seva publicació. Per fer-se una idea de l’alçada política de l’escándol sols cal saber que l’actual president Juan Manuel Santos va decidir dissoldre els serveis d’intel·ligència colombians –el DAS- per la incapacitat de depurar-los completament.

El cas de Hernández-Mora no ha anat tan lluny, però ella no tan sols no ha dimitit sinó que no ha donat cap explicació pel correu on anomena Castaño “Estimat comandant” en una resposta a un correu de Castaño on aquest li demanava que matises unes declaracions fetes durant una entrevista. Hernández-Mora assegura que seguirà les seves indicacions. Encara que molts periodistes han demanat la dimissió de la columnista, també n’hi ha que l’han defensada, com per exemple l’editorial de la revista Semana, qui tot i reconèixer la “incomoditat” de la posició d’Hernández-Mora, assegura que “el paral·lelisme entre el seu cas i el de Yamhure és incorrecte”.

La “incomoditat” més gran per Hernández-Mora, però, prové d’ella mateixa. Que hauria dit sobre una vinculació similar d’algun altre periodista o professional amb la guerrilla? Doncs el que va dir sobre el professor universitari Miguel Ángel Beltrán, fins i tot després que la fiscalia arxivés totes les acusacions en la seva contra. Una presumpció de culpabilitat que no s’aplica a ella mateixa, autora del pròleg de l’autobiografia de Castaño i que en motiu de la confirmació de la seva mort va publicar un perfil a El Mundo on passa silenciosament per sobre tots els seus crims i en justifica el seu pas a la lluita armada.

Ara, la pregunta què caldria fer-li a Pedro J Ramírez és: És Salud Hernández-Mora un ànec?

110915CorreosSaludHdezCastañoUnPasquín copia

El seu catalanisme –destacat a la majoria de mitjans, amb algunes excepcions com el provocador titular de La Razón: “Mor un dels més grans i radicals dels pintors espanyols”- comença a manifestar-se, segons escriu Lluís Permanyer a La Vanguardia, just després “d’haver entrat a Barcelona les tropes d’ocupació”. No sols va negar-se sempre a traduir-se el nom o el cognom –que sempre va lluir orgullós el seu accent obert- sinó que ja al 1952 pinta Solcs amb quatre barres ben visibles i que es convertiran en un dels seus símbols recurrents. També pintarà altres obres com Esperit català, Visca Catalunya o Companys, que amb un mocador tacat amb sang recordarà el President màrtir.

Més enllà de la seva obra, la seva vida tindrà també una faceta militant cada cop més pronunciada. El 1966 participarà a la Caputxinada, la tancada d’universitaris al convent dels Caputxins de Barcelona per reclamar la legalització d’un sindicat democràtic d’estudiants que va ser recolzada amb la presència física de diferents intel·lectuals i artistes. Quatre anys després va participar en una tancada a Montserrat en protesta pel procés de Burgos, motiu pel qual va ser detingut i fins i tot breument empresonat. De forma més continuada col·laboraria amb el llavors clandestí PSUC, per al que dibuixaria un dels seus quadres més famosos i també la portada del llibre Ú no és ningú –que incloïa un poema de Joan Brossa- en record als militants comunistes morts per la llibertat, entre moltes altres aportacions.

La seva predisposició a regalar la seva obra per recolzar les causes que considerava justes el va acompanyar tota la vida. L’ex-dirigent de CCOO Jose Luís López Bulla recorda en el seu bloc les vicissituds que van passar el 1974 per demanar-li un quadre a Tàpies per després imprimir-ne còpies en forma de postals per vendre a les fàbriques i recollir, així, diners per ajudar al Vietnam. Més endavant també va regalar, per posar sols els exemples més coneguts, un quadre a Ajuda Obrera Bòsnia durant la guerra dels Balcans, conjuntament amb José Saramago va dedicar una obra al moviment pacifista basc Elkarri i, ja al 2007, va regalar un quadre a Acció Cultural del País Valencià per ajudar-la a sufragar les multes imposades pel manteniment dels repetidors que permetien veure TV3 al País Valencià.

També va expressar les seves idees escrivint, tan en llibres com en nombrosos articles de premsa –sobretot a La Vanguardia durant la dècada de 1980- des d’on va analitzar la societat catalana, va apostar per les idees de progrés i fins i tot va defensar el comunisme, no sols com a model polític i econòmic, sinó també per la seva capacitat de crear un Nou Home més bo i solidari. La consciència que la societat es troba dividida en classes socials, on no tothom té les mateixes oportunitats ni possibilitats va impregnar tots els seus discursos, tan els polítics com els filosòfics o els artístics. I fins i tot va arriba a co-signar –juntament amb Gregorio López Raimundo- el llibre PSUC, per Catalunya, la democràcia i el socialisme, editat el 1979.

Encara que entre les seves decisions més incoherents amb aquesta trajectòria va ser la d’acceptar el títol de Marquès per part del Rei d’Espanya l’abril del 2010 –Lluís Permanyer recorda que Santiago Rusiñol va rebutjar una proposta similar de part d’Alfons XIII- va resumir el seu compromís en la frase “el món només avança si l’empenyem; no me’n penedeixo, d’haver-me adherit a l’esquerra”.

Actualització: No sols La Razón i altres mitjans madrilenys han posat en dubte la catalanitat de Tàpies. Un lector advertia que mentre la versió en català de La Vanguardia el definia com “un català universal”, a la versió en castellà es traduïa per “Duelo en Catalunya por la muerte de un artista universal”.

“La situació és tan precària que la gent ha decidit aquesta mesura desesperada per forçar el seu acomiadament i com a mínim cobrar els endarreriments, la indemnització i tenir dret a l’atur, ja que era impossible seguir aguantant com ara, treballant sense cobrar”, han explicat a Mèdia.cat fonts dels treballadors que han preferit no dir el seu nom per por a represàlies. La decisió d’aturar-se –que sols afecta la meitat de la plantilla, ja que les dues de les tres empreses que composen el grup que no tenen comitè d’empresa han preferit no afegir-se a la vaga- arriba després de mesos de reclamacions –judicials incloses- d’una bona part dels treballadors a l’empresa perquè es posi al dia en els seus deutes o els acomiadi. “Si marxem nosaltres perdem la indemnització i la prestació d’atur, i tal i com està el mercat tampoc hi ha gaires opcions laborals, però l’empresa es nega a acomiadar ningú, suposo que per estalviar-se aquests diners, així que estem en una trampa terrible”, expliquen les mateixes fonts que, asseguren, ja ningú veu viable el futur del diari i “la gent prefereix que tanqui definitivament i passar pàgina”.

Amb problemes econòmics des de 2008 –quan van començar els endarreriments en el pagament dels salaris- La Mañana ha anat trampejant la situació aquests darrers anys gràcies, en part, als ulls grossos de les autoritats laborals, que els han permès, entre d’altres irregularitats, pagar fins al 30% del salari en negre, un fet que ha estat denunciat per diferents treballadors sense que ningú hagi reaccionat. Però des de finals de l’any passat es troba en un preconcurs de creditors que haurà de resoldre’s a finals de febrer. Entre la plantilla s’estén la idea que si bé aquesta llarga crisi ha afectat negativament la marxa del diari i la televisió també hi ha altres qüestions, “com una mala gestió prèvia que ha convertit aquest mitjà en més dèbil a l’hora d’afrontar els moments difícils”. Ara aquesta feina s’ha convertit en un malson i, molts d’ells, comencen aquesta vaga amb la paradoxa que la seva esperança és el tancament del que fins ara era el seu mitjà.

Sobre la primera raó, la solució depenia en un 100% del Govern de la Generalitat, que quan va concedir les llicències de TDT poc abans de l’apagada analògica va negar-se a renovar qualsevol canal crític amb la seva gestió, condemnant-los tots a la liquidació, com per exemple va passar amb InfoTV. De fet, l’anterior govern municipal del PSOE ja va emetre en TDT sense esperar el permís per tal de forçar al Consell a acceptar la realitat de l’existència de la televisió pública i forçar-ne així la legalització. El resultat electoral, però, va impedir que se sabés qui hauria guanyat el torcebraç.

La motivació econòmica ha acabat caient aquesta mateixa setmana, tal i com han informat els mitjans comarcals. L’Ajuntament de Gandia ha signat un contracte amb les dues televisions que operen a la comarca –Telesafor.com i Tele-7- per garantir la difusió de continguts d’interès públic, institucional i cultural de la ciutat per un valor global de tres milions i mig d’euros en tres anys. Una quantitat que supera en vora el milió el cost de mantenir Gandia TV durant tot aquest temps –que va ser de 825.000 euros el 2011- i que desmunta el vell tòpic neoliberal que l’externalització de serveis sempre és més eficient i econòmic que les empreses públiques. Precisament el cost de la televisió pública –que llavors assegurava que era d’1,7 milions anuals- havia estat un dels cavalls de batalla de Torró mentre estava a l’oposició, acusant l’Ajuntament de “gastar els diners en manipulació”.

L’escàndol no s’ha fet esperar a Gandia, on la trentena d’ex-treballadors del canal públic –als qui des de juliol encara els deuen part dels salaris i la indemnització- s’han manifestat en protesta de que “hi hagi diners per a les empreses privades i no per a complir els contractes amb els treballadors”. També els regidors del PSOE i el Bloc han denunciat el doble raser de Torró a l’hora de gastar-se els diners.

El fet que el mateix Torró tingui vinculacions empresarials amb Tele-7 –aquest canal va interferir el senyal de Gandia TV mesos abans de les eleccions- i Alfonso Rus –alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València- la tingui amb Telesafor.com ha fet augmentar les sospites de prevaricació en tota l’operació. Els diners arriben –segons explica el digital comarcal Gente de la Safor- just quan més ho necessitava Tele-7, que ja feia mesos que no pagava els salaris i estava a punt de fer fallida.

El contracte, a més, s’ha negociat a través de l’empresa municipal Iniciatives Públiques de Gandia SA i no, com hauria d’haver estat segons l’organigrama institucional, mitjançant Iniciatives de Comunicació de Gandia, el gerent de la qual era fins ahir mateix Salvador Pérez, el darrer dels treballadors de Gandia TV encara contractat per l’Ajuntament.

La cobertura dels fets, però, s’ha centrat en tot moment en el recompte de l’aritmètica parlamentària que fa possible aquesta reforma, amb el pacte CiU-PP i el suport més o menys passiu del PSC, sense aprofundir en el rerefons que hi ha darrere d’aquestes decisions. Dels quatre diaris impresos a Barcelona dos titulen la notícia –El Periódico i El Punt Avui- en el fet secundari de la fontaneria partidista que ha portat a l’aprovació de la proposta de llei i no en les seves conseqüències. Els altres dos –Ara i paradoxalment La Vanguardia, que es limita a publicar un teletip d’EFE- sí posen el focus en la supressió de publicitat a Catalunya Ràdio però sense explicar que suposaria això per unes emissores públiques a les que –paral·lelament- se’ls hi retalla la subvenció governamental. A més, només El Punt Avui va incloure –i sense destacar-ho- a la seva informació la denúncia de l’oposició i els sindicats que aquesta mesura es pren a demanda de les ràdios privades. Público – a la seva edició catalana- és l’únic diari que busca dotar la seva història amb un context més ampli al titular que “CiU remodela amb el PP l’espai audiovisual públic”, encara que oblidi en aquest enunciat la col·laboració socialista.

Entre els principals diaris digitals la cobertura encara és menor i sols Nació Digital publica un breu apunt.

La pròpia TV3 va centrar la notícia en els seus informatius d’ahir al vespre en el tràmit parlamentari i en la polèmica sobre el nombre de consellers que ha de tenir el futur Consell de Govern de la CCMA i quasi l’única referència a la inviabilitat de l’actual model de mitjans públics són les declaracions del diputat de CiU Santi Vila que assegura que “no es posa en risc”. Encara que la peça inclou les declaracions contundents d’ICV i ERC, en cap moment es pregunten altres actors com els sindicats o acadèmics.

Tampoc cap de les notícies fa referència a l’esforç que ja han fet els diferents mitjans del CCMA, que s’han adaptat a una reducció pressupostària dràstica –90 milions en els darrers quatre anys- amb un dèficit que al 2011 sols ha estat de 4,6 milions i tot i això s’han mantingut líders d’audiència, amb una quota de pantalla que, en el cas de les televisions frega el 20%.

Entrevista al Professor Mickey Huff, Director, i al doctor Andrew Roth, Director Associat, del Project Censored

Per als lectors catalans que no us coneixen. Què és el Project Censored?

Project Censored (PC) és una organització de recerca de mitjans que opera en un número creixent d’universitats, principalment als Estats Units, però també a Europa i Llatinoamèrica, amb l’ànim d’establir una premsa veritablement lliure, informar el públic sobre la importància del periodisme independent i reconèixer als periodistes independents i els mitjans que publiquen els seus reportatges.

La iniciativa la va fundar el doctor Carl Jensen, professor de comunicacions a la Universitat de Sonoma State (Califòrnia) el 1976. Ell i els seus estudiants van començar a rastrejar les històries més censurades a la premsa corporativa dels EUA i a fer-ne informes anuals. Des de 1993, publiquem un anuari en forma de llibre amb les 25 històries més censurades.

El nostre objectiu principal és formar els estudiants en alfabetització dels mitjans de comunicació i la importància de la Primera Esmena [de la Constitució dels EUA que garanteix la llibertat d'expressió], al mateix temps que traiem a la llum informació que ha estat infracoberta o censurada d’alguna manera. Pensem que el dret de llibertat de premsa és indispensables per al funcionament d’una cultura democràtica i amb els estudiants, professors i ciutadans treballem per defensar aquest dret. El nostre objectiu és ser un model en acció de democràcia als mitjans.

Com funciona aquest model?

Durant les últimes tres dècades, hem capacitat a més de 2.000 estudiants en activitats de recerca bàsica i alfabetització dels mitjans. 244 d’ells han contribuït al Censored 2012. Cada any rebem unes 1.000 propostes d’article, cadascuna de les quals s’ha de llegir i avaluar abans d’incloure’s al web i, en última instància, a l’anuari. En examinar les sol·licituds tenim en compte la cobertura, contingut, fiabilitat de les fonts i la importància del tema. El nostre grup de més de 200 editors està format per estudiants en pràctiques, professors i membres de la comunitat. Els articles seleccionats a l’anuari els escull el nostre jurat nacional, que és qui ubica les històries segons l’ordre d’importància. Moltes personalitats del món acadèmic i el periodisme n’han format part, incloent Noam Chomsky i Howard Zinn. Pel Censored 2012 vam tenir més de 100 professors i prop de 300 estudiants validant prop de 250 històries de notícies independents per a la seva consideració en la publicació i totes es poden llegir en línia.

Amb els anys heu arribat a tenir un reconeixement important a pesar de ser un projecte molest per a molta gent.

La reputació del PC es basa en que és una font fiable de notícies, que no defuig la controvèrsia i anima la gent a participar-hi directament.

Aquells que el coneixen i segueixen han arribat a confiar-hi perquè aprecien l’acurat procés de revisió rigorosa que emprem abans de publicar alguna notícia.

A més, tenim un públic que abasta tot l’espectre polític, d’esquerra a dreta, en gran part perquè les notícies que destaquem posen en relleu els abusos de poder onsevulla que ocorrin. Per tant, ens trobem amb articles crítics amb el govern de Bush i Cheney i la seva “guerra contra el terror”, però no perquè fossin republicans. Som igualment crítics amb el president Obama, un demòcrata, i l’ús d’atacs amb avions no tripulats i assassinats selectius per perseguir objectius militars dels EUA a nivell mundial. Li diem la veritat al poder sense la preocupació obsessiva per les distincions habituals polítiques, com liberal versus conservador, que els mitjans corporatius emfatitzen constantment.

Finalment, el nostre enfoc de les notícies fomenta la participació. Els grans mitjans de comunicació tracten el seu públic primer com a consumidors i en un distant segon lloc com a ciutadans. Això té sentit ja que el seu negoci és la venda d’un producte –el públic- a un client –els anunciants.- Per contra, el PC anima al públic a ser alguna cosa més que consumidors passius de notícies. Ensenyem a la gent, especialment als estudiants que treballen amb nosaltres, a ser lectors actius i crítics de les notícies i l’animem a convertir-se en els propis mitjans. Els lectors poden fer-ho també amb la nominació d’històries per a la nostra consideració a través del web.

Oficialment els EUA són un país amb una protecció molt alta de la llibertat d’expressió. Com funciona la censura en un país com aquest?

El PC utilitza el terme “censura” per referir-se a qualsevol cosa que restringeix el flux lliure d’informació en una societat que pretengui tenir una premsa lliure. En aquest punt de vista, la censura inclou la manipulació subtil però constant i sofisticada de la realitat pels mitjans corporatius. Això pot incloure una mala contextualització, banalització dels continguts, atac a les visions alternatives, ús abusiu d’etiquetes, fals equilibri entre parts i més, tal com ha assenyalat en molts llibres l’ex-jutge Michael Parenti, membre del nostre projecte com a expert en ciències polítiques.

Si ens fixem en els patrons de la censura, queda clar que depèn molt de qui és el propietari o inversor del mitjà. La propietat mediàtica als EUA ha estat concentrada en un grapat de companyies com General Electric, Walt Disney, News Corp, Time Warner, Viacom i altres similars. I això es refereix a tots els mitjans de comunicació inclosos televisió per cable, ràdio, llibres, revistes, diaris i fins i tot empreses de telecomunicacions. Diversos estudis han posat de relleu els problemes de la concentració de la propietat dels mitjans, com els que han realitzat la Columbia Journalism Review, la Universitat de Nova York, el professor Mark Crispin Miller o FreePress.net, on es mostra qui és l’amo de l’espai radioelèctric que s’anomena “públic”.

Però encara que poca, també hi ha censura directa del govern. Un exemple recent en seria la directiva que prohibeix fotografiar els taüts dels militars morts que tornen als Estats Units.

Un altre tipus evident de censura seria el càstig per cobrir qüestions que es considera que “superen els límits” i el preu a pagar per no seguir un protocol informatiu administrat de dalt cap a baix. Dan Rather va ser acomiadat de la CBS arran de la publicació que George W. Bush havia fet el servei militar a la Guàrdia Nacional [per esquivar anar al Vietnam]. La història ja se sabia, doncs l’havia tractada la BBC, però pel que sembla, ell no podia fer-ho i va ser atacat i despatxat per atrevir-se a exposar les mentides de l’establishment.

Si realment tinguéssim un sistema de premsa lliure, no tindríem necessitat de grups com el nostre. Però tal com ha assenyalat recentment Reporters sense Fronteres, els EUA han caigut fins la 47a posició mundial en termes de respecte –o de falta d’aquest- als periodistes. O sigui que encara tenim molta feina si volem mantenir els estàndards de llibertat de premsa protegits en la nostra Constitució.

Vostès són molt crítics amb el paper dels mitjans, però tots els projectes necessiten els mitjans per difondre’s. Quina és la vostra relació amb aquests?

És crucial distingir entre els mitjans corporatius i els independents. Els primers obeeixen als interessos de l’elit i no als de la gent comuna. Per a la grans mèdia, les notícies són gairebé exclusivament el que diuen i fan els que estan en el poder. La gent del carrer no solen ser notícia, excepte quan actuen col·lectivament en grans quantitats, com hem vist en el moviment Ocupar Wall Street. No obstant això, aquests mitjans no representen el “carril central” dels EUA. “Nosaltres la gent” som aquest carril central.

Els mitjans corporatius sovint se centren en el que anomenem “notícies escombraria”: apassionants històries sobre famosos, escàndols sexuals, etc. que realment no són notícia. L’erudit de la comunicació, Neil Postman, de la Universitat de Nova York, va dir fa més de 25 anys que els Estats Units és la societat més entretinguda i menys informada del món modern, i desgraciadament aquesta tendència ha continuat.

Però hi ha raons per a l’esperança, perquè tenim una contra-tradició molt forta de mitjans independents que no se centren en les notícies escombraria i es neguen a repetir la perspectiva dels rics i poderosos. Els periodistes independents que publiquen al PC són herois i esperem que la nostra audiència els reconegui, així com a les organitzacions que els donen suport i les notícies que ens duen, sovint amb gran risc per a la seva pròpia seguretat.

Quin pot ser el paper dels periodistes a l’hora de denunciar la censura?

Com hem assenyalat, els periodistes independents juguen un paper heroic la nostra societat. Sense ells seria impossible conèixer les notícies que els mitjans corporatius es neguen a cobrir. Per exemple, la nostra història número 1 de l’Anuari 2012 és que van morir més soldats nord-americans per suïcidi que en combat el 2010. Chris Hedges i Cord Jefferson van treballar aquesta història. Els grans mitjans no volen reconèixer que 468 soldats dels EUA es van suïcidar el 2010 perquè suposaria oferir una mirada crítica al que està fent el govern o, en el cas dels veterans de guerra,  està deixant de fer. La història ens recorda que el cost humà de la guerra és encara més gran del que ens volen reconèixer, sobretot quan s’observa l’impacte terrible i generalitzat de d’estrès post-traumàtic en els veterans. Quan els grans mitjans cobreixen aquestes morts, l’atenció se centra sovint en els propis soldats i no en uns serveis públics inadequats o en una política imperial militar amb guerres i ocupacions arreu del món.

I el paper dels acadèmics?

Els acadèmics, incloent estudiants, tenen un paper crucial en cridar l’atenció sobre la censura i la resistència als seus efectes nocius per a la democràcia. Com ja hem esmentat, en el PC, la part més important de la feina d’identificació de la censura, la investigació d’aquestes històries per verificar-ne l’exactitud i rellevància i en última instància un resum del nostre llibre i web, es realitza en col·laboració entre professors i estudiants. La tasca del PC es fonamenta en una llarga tradició de recerca acadèmica sobre el poder, els mitjans de comunicació i la democràcia, inclòs els treballs pioners de figures com C. Wright Mills (The Power Elite, 1956), Ben Bagdikian (Media Monopoly, 1983), Noam Chomsky i Edward Herman (Manufacturing Consent, 1988), i molts més.

I el dels ciutadans?

Sense un públic educat i informat, el seu autogovern democràtic és poc probable o impossible. Un dels nostres objectius és animar al públic a ser més actiu en la resistència a les narratives dominants i a les limitades interpretacions ofertes pels mitjans i també a assumir els reptes de la participació en el periodisme ciutadà. Aquesta participació és donar més poder a les persones i, en definitiva, fa més democràtica una societat.

Com ha canviat internet i les xarxes socials l’aplicació de la censura? És possible ara simplement “obviar” alguns temes? Permet als ciutadans influir a l’agenda informativa o encara no?

Internet és la revolució tecnològica més profunda en els mitjans de comunicació des de la impremta de Gutenberg. S’ha obert una mena d’època daurada en la producció i distribució de continguts per molta més gent com mai abans. Ens trobem amb portals Indymedia per tot el país i tot el món. Internet permet als ciutadans comuns i membres de la comunitat esdevenir mitjà en paraula i obra, en lloc de limitar-se a pressionar els mitjans corporatius.

No obstant això, també presenta dos perills que hem d’evitar. En primer lloc, pot ser una font del que Carl Jensen va descriure com “la inflació de notícies”, una situació en la qual cada vegada tenim més notícies però cada vegada valen menys la pena. Per tant, un repte per a qualsevol que es basa en fonts d’internet és la identificació de webs de confiança. Totes les notícies que apareixen a Project Censored i al nostre germà, Media freedom international, han estat curosament revisades per experts per garantir-ne la precisió, fiabilitat i pertinència. Aquestes són normes bàsiques per a qualsevol que tracti d’anar amb compte amb el seu consum de notícies.

Un segon perill és que internet només seguirà sent revolucionari i facilitar el lliure flux d’informació si es manté la “neutralitat de la xarxa”. S’estan fent esforços seriosos, sovint recolzats ja sigui oberta o secretament pels interessos empresarials, per a restringir el lliure flux d’informació a internet. La neutralitat de la xarxa és un tema crucial per a qualsevol persona preocupada pel futur d’internet com una eina per al bon periodisme.

Precisament, les últimes setmanes s’ha lliurat una forta batalla als EUA entre els defensors d’una internet oberta i els partidaris de restringir-la.

Sí. Aquest passat gener la Cambra de Representants dels EUA estava considerant l’anomenada llei SOPA (Llei per Aturar la Pirateria en Línia), que posava en perill la llibertat d’expressió i innovació i permetria a la policia blocar completament l’accés a certs dominis. Un projecte de llei paral·lel –la Llei de Protecció de la IP (PIPA en les seves sigles angleses)- està sent considerat pel Senat. PC i altres webs com el nostre són exactament els tipus de llocs que podrien ser acusats d’agregació de material amb drets d’autor si aquestes propostes es converteixen en llei.

El 18 de gener, més de 7.000 webs, inclosos els de gegants com Google i Wikipedia, van “apagar-se” per educar els visitants sobre aquest perill i com a protesta. Durant aquesta acció, la pàgina de la Wikipedia sobre la SOPA i la PIPA va rebre més de 162 milions de visites, i més de vuit milions de persones la van utilitzar per buscar el contacte dels seus representants electes!

El què és realment interessant d’aquesta acció és que, l’endemà, els quatre principals candidats presidencials republicans es van pronunciar en contra de la SOPA i la PIPA en la seva forma actual com una amenaça per a la llibertat a internet. Cal destacar que, abans de l’apagada, només un candidat, Ron Paul, n’havia pres posició. Aquest és un bon exemple de com internet pot donar poder als ciutadans, no sols en l’agenda informativa, sinó també en les posicions dels polítics.

El cas de les accions preferents que fins a 53 caixes de tot l’Estat espanyol van vendre als seus clients més fidels amenaça en esclatar de forma massiva en qualsevol moment. No sols per les xifres referides més amunt –que són estatals al no haver-se pogut aconseguir diferenciades dels Països Catalans- sinó pels elements més subjectius: els afectats són, en general, bons estalviadors d’avançada edat que van confiar en els directors de les “seves” oficines que els van “col·locar” –en l’argot bancari- un producte financer d’alta complexitat sense avisar-los que no estaven simplement contractant un dipòsit amb una mica més de rendibilitat. L’alarma ha saltat quan alguns d’aquests clients han intentat recuperar els seus diners que pensaven ingressats en dipòsits –grantits legalment- i s’han trobat en que en realitat tenien una inversió a “perpetuïtat” i que les opcions que els ofereixen alguns bancs –i assegurant que hi posen bona voluntat- és reconvertir aquestes accions en unes altres que “sotmeses a les “turbulències econòmiques i que podrien perdre fins a un 20% del seu valor”.

Però tot i que la història té tots els elements de manual per esdevenir un reportatge, per ara els grans mitjans hi estan passant de puntetes. Només algun breu relacionat amb les concentracions que ja han fet els afectats que se n’han adonat –en cap cas s’alerta que n’hi podria haver molts més- i algunes explicacions en les seccions d’economia o en la premsa especialitzada on el primer que s’avisa és que en cap es pot parlar “d’estafes” i on la versió de l’entitat bancària –pel Vicepresident de La Caixa Juan María Nin tot això pot provocar “rascades”-  és la predominant. Més difusió va tenir, en canvi, l’anunci que Caixabank havia guanyat 1.185 milions d’euros el 2011.

La pregunta és, des d’un punt de vista d’anàlisi de mitjans, quan de temps aconseguiran els grans mitjans mantenir-ho en silenci? En una seqüència calcada del que després es va convertir en el “cas Urdangarín”, les primeres filtracions van venir dels mateixos afectats utilitzant els fòrums d’internet, blocs i les xarxes socials, incloses les seccions de comentaris de les edicions digitals dels diaris. Després algunes revistes de periodisme d’investigació i diaris digitals van començar a dimensionar el nivell dels problema, per saltar, tot seguit a diaris locals i a les seccions “regionals” de grans mitjans, així com algunes columnes d’opinió, encara que sense posar noms als responsables, i cartes al director. Fa uns dies, l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (Adicae), reconeixia “els mitjans de comunicacions comencen a fer-se ressò d’aquesta lluita” i expliquen que el seu president ja ha estat entrevistat a les principals ràdios espanyoles com SER i COPE i que TVE també se n’ha fet ressò. És si més no paradoxal que sent entitats del país algunes de les principals protagonistes –com la CAM o la mateixa CaixaBank- els mitjans d’aquí tinguin menys interès en la història.

Foto: Harry Jordan

La inauguració del Centre de Documentació dels Francesos d’Algèria al convent de Santa Clara de Perpinyà no ha estat exempt de polèmica, el que no és d’estranyar si és té en compte que aquest és un espai dedicat reivindicar la memòria de la presència colonial francesa a Algèria i la seva tasca “civilitzadora”. Aquest museu era reivindicat des de feia anys per la comunitat “pied-noir”, molt nombrosa a Catalunya Nord –i molts d’ells originaris de diferents llocs dels Països Catalans- que consideren que mig segle després del que consideren un “exili”, l’Estat francès els té oblidats. Enguany es commemora el 50è aniversari de la independència d’Algèria després d’una cruenta guerra de guerrilles brutalment reprimida i que va costar la vida –segons xifres oficials algerianes- a un milió i mig d’àrabs i amazigs.

El centre arriba, a més, després que al cementiri de la capital del Rosselló s’hi edifiqués, el 2003, una estela en memòria dels “105 afusellats i desapareguts perquè visqui l’Algèria francesa” i que sovint és centre de concentracions d’apologia del colonialisme i de grups violents d’extrema dreta com l’OAS (Organització de l’Exèrcit Secret, en les seves sigles franceses) i el 2007 un “Mur dels desapareguts” en honor als 362 morts del bàndol colonial durant la guerra dels quals mai se n’ha trobat el cos.

Contra aquesta versió, s’ha creat una plataforma que reivindica que “hi ha una altra història” formada per partits d’esquerra, moviments socials i col·lectius de “pied-noir” progressistes, segons els quals la flamant instal·lació de Santa Clara serà un “centre de nostàlgics del colonialisme” i lamenten que no hagi estat dissenyat amb criteris científics que reculli la memòria compartida per francesos i algerians.

Però paradoxalment, la cobertura als mitjans nord-catalans no s’ha centrat en aquest debat, sinó en la xiulada amb la que els nostàlgics “pied-noirs” van rebre al ministre francès de defensa, Gérard Longuet –ex-militant de l’organització d’extrema dreta Occident- al considerar que el Govern francès no reconeix “encara prou· els seus “patiments”. L’independant, en la seva edició digital, dedica un ampli reportatge al congrés estatal del Cercle algerianista –una de les principals associacions d’ex-colons- celebrat el cap de setmana a Perpinyà, on es repeteixen sense contrastar les habituals dades i arguments d’aquest col·lectiu, diferents peces sobre tots els aspectes relacionats amb la inauguració del centre, amb declaracions –altra vegada- del president del Cercle algerianista, que inclouen prèvies amb informació pràctica com la previsió del temps o les facilitats de desplaçament. En canvi la concentració opositora queda relegada a un breu. Durant tota la setmana les notícies al voltant de la polèmica es va centrar en “l’amenaça” de la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, d’assistir a la inauguració. A la resta de l’Estat francès, la cobertura dels mitjans s’ha centrat precisament en la pugna entre la UMP de Sarkozy i el FN pel vot “pied-noir”, tradicionalment molt escorat a la dreta, mentre que l’enfocament del centre de documentació ha passat totalment desapercebut.

Cap mitjà del sud de l’Albera s’ha fet ressò dels fets, excepte El Punt Avui i Vilaweb en la seva edició nord-catalana.

Però en paral·lel a la “manca de reconeixement permanent” denunciat per les associacions d’ex-colons, l’Estat francès continua sense fer una revisió històrica del seu paper colonial. Són habituals els homenatges oficials, monuments i recordatoris dels “caiguts en la defensa de França” en batalles colonials d’Àfrica, Indoxina o Oceania, que en la història oficial s’equiparen al sacrifici dels seus militars durant les guerres mundials o, fins i tot, dels resistents a l’ocupació alemanya. En canvi es corre un gruixut vel de silenci sobre les violacions sistemàtiques dels drets humans, les tortures, el bombardeig de civils o els genocidis com el perpetrat a Algèria en defensa de l’imperi colonial.

Però més enllà de les conseqüències per al Maresme, el tancament de m1tv exemplifica canvis més profunds en el mapa comunicatiu català i és una prova més de la pèrdua de poder de la productora Lavinia TV, que un cop va ser anomenada la “màquina d’aconseguir contractes”.

Aquesta empresa catalana –comprada el 2010 per la madrilenya Vértice 360- va apostar per un creixement fortament vinculat al poder del PSC al Principat i del PSOE a l’Estat espanyol, no sempre exempt de polèmica. Propietat d’Antoni Esteve, ex-regidor del PSC a Arenys de Mar a principis del anys 80,- compta entre els seus càrrecs amb Lluis Garriga, conseller nacional socialista, Xavier Mercet, qui va ser regidor a Terrassa i Juan Zafra, ex-assessor de la Moncloa durant el mandat de Zapatero. Amb la posada en marxa dels canals autonòmics i després de les TDT locals les adjudicacions de concessions per a gestionar televisions públiques van ser constants: BTV, Vallès Visió, el canal de TMB o les ja citades televisions de l’Hospitalet i el Maresme en són un exemples a Catalunya, als que caldria sumar-ne d’altres a Andalusia, Aragó o Canàries, a més de la comunicació corporativa d’institucions com la Moncloa o el Plan E. Contractes que no eren incompatibles amb gestionar webs com les del PSC, el bloc de l’ex-alcalde de Barcelona Jordi Hereu o La mirada Positiva de Zapatero.

Té alguna relació, llavors, el declivi de Lavinia amb la pèrdua de poder local socialista? Seran BTV o el canal de TMB –i que han de renovar concessió al llarg d’aquesta legislatura- els següents a caure? Però l’experiència de l’Hospitalet fa témer que el canvi de color polític als ajuntaments no sigui l’únic motiu de la pèrdua de contractes de Lavinia. La crisi o fins i tot l’enuig dins el PSC per la venda de l’empresa a Vértice 360, vinculada a sectors propers al PP, com apuntava un confidencial podrien també tenir-hi alguna cosa a veure.