Els «digitals d’odi» tenen un pes creixent però relatiu. Els mitjans analitzats al llarg d’aquest observatori tenen el seu públic i certa capacitat de viralitzar algunes notícies més enllà de la seva audiència més fidel, però difícilment són capaços de marcar l’agenda mediàtica ni influir en el debat públic més generalista. O potser sí? Fins a quin punt l’emergència del discurs ultra a internet i la seva translació en resultats polítics sobretot als EUA però també a Europa- està influint en el llenguatge i la temàtica dels mitjans tradicionals generalistes?

Aquesta és una pregunta de difícil resposta. Una de les bones notícies de l’anàlisi realitzada per l’Observatori del discurs d’odi als mitjans de comunicació al llarg d’un mes sencer és que no s’ha detectat un transvasament directe d’informacions generades per aquests digitals als mitjans generalistes. No era el nostre objecte d’estudi observar la correspondència entre ambdós àmbits: mitjans marginals i mitjans convencionals o massius; ara bé, en fer la selecció de notícies manualment, i com a lectores diàries dels mitjans de comunicació, ens adonàvem de què apareixia a uns llocs i què en els altres.

L’excepció parcial podria ser el blog Dolça Catalunya, citat amb regularitat com a font fiable per la premsa més conservadora de Madrid en relació al procés sobiranista català. Una altra excepció notable és la inclusió dels directors de OKDiario i Periodista Digital com a tertulians en espais de màxima audiència, una situació que contribueix a popularitzar i normalitzar els respectius diaris.

Però l’anàlisi de les notícies només ha revelat una ocasió –l’elecció d’una Miss Finlàndia negra– en què els mitjans citats van ser capaços de colar el discurs xenòfob a l’agenda mediàtica. Per ara sembla que els mitjans tradicionals estan evitant les filtracions de notícies connotades o les manipulacions.

L’exemple més positiu analitzat és, probablement, l’incident en un supermercat d’Ourense a principis de gener, quan una persona va generar el pànic en disparar sense motiu aparent. Tabloides anglesos van atribuir al fet a un atemptat gihadista i els digitals de l’estudi van apuntar-se ràpidament a aquesta versió. Va ser la premsa gallega primer, i la resta d’àmbit estatal després, l’encarregada de desmuntar la faula. Els digitals analitzats van publicar un desmentiment a la seva manera, com pot llegir-se a l’informe.

Perill més difús però real

Existeix, però, un perill de contaminació menys visible i directe però igualment nociu? La resposta a aquesta pregunta és complexa. L’elecció de Donald Trump ha posat la versió estatunidenca d’aquests digitals al centre del debat polític en demostrar que tenien una capacitat d’influència sobre l’electorat que fins ara s’havia menystingut.

A l’Estat espanyol, diaris com Alerta Digital o La Gaceta no han dubtat a intentar capitalitzar la situació i ocupar aquest espai informatiu. Alerta Digital va inventar-se una entrevista a Trump –que va publicitar com la primera que s’havia atorgat a un mitjà espanyol– mentre La Gaceta va crear una capçalera específica amb l’explícit nom de Presidente Trump, que recentment han canviat a La Era Trump.

La reacció dels mitjans massius ha estat en clau defensiva, reivindicant el paper del periodisme tradicional, incrementant les crítiques al «populisme» i endegant una campanya contra les anomenades «notícies falses».

Amb tot, els «digitals d’odi» segueixen traient pit. L’estratègia consisteix a atribuir a immigrants i musulmans qualsevol tipus de calamitat. Una gota malaia que genera la sensació d’una agressió permanent i estructural que, segons les seves teories de la conspiració, seria amagada pels mitjans de comunicació «globalistes» en favor de la «correcció política». L’exemple més extrem s’ha trobat en la cobertura de l’atemptat de Quebec contra una mesquita. En una primera versió, mitjans com Alerta Digital van assegurar que l’agressor era musulmà i van acusar els grans mitjans i els polítics «d’amagar-ho». Quan va confirmar-se l’autoria ultra i islamòfoba de la matança mai van produir-se les rectificacions i en el millor dels casos –com La Gaceta- va desaparèixer qualsevol referència als fets.

Però els mitjans tradicionals tampoc poden enorgullir-se de la cobertura de l’atemptat de Quebec. Tal com va analitzar Mèdia.cat en aquest article, la importància quantitativa i qualitativa concedida va ser molt menor a atemptats similars d’origen gihadista. En moltes ocasions va evitar-se parlar de «terrorisme», no van publicar-se testimonis de les víctimes i la notícia va relegar-se ràpidament. Fins a quin punt aquestes dinàmiques informatives tenen un origen intern dels mateixos mitjans o poden ser inserides o potenciades per la por a ser titllats de «globalistes» i de fer el joc a «l’agressor musulmà»? Sense una anàlisi específica més detallada es fa difícil de dir.

Si bé l’anàlisi dels mitjans no ens ha permès comprovar una contaminació o influència directa cap als mitjans massius, en el transcurs de l’estudi hem pogut comprovar com aquests digitals són un banc de proves de les estratègies discursives del discurs d’odi (http://www.media.cat/discursodimitjans/estrategies-del-discurs-d-odi-als-mitjans/). Algunes, com ara la visiblització de les característiques de l’agressor independentment de que siguin rellevants o la pesca d’informacions arreu del món que permetin confirmar el prejudici del mitjà, són emprades tant en els mitjans ultres com en els convencionals, però en graus diferents. D’altres, encara no arriben a les grans audències.

Articles Relacionats