Una interessant reflexió. Podria ser que al final la crisi dels mitjans no fos culpa de la velocitat i simplificació d’internet? Ni de la cultura del “tot-gratis”? O ni tan sols dels canvis socials en els què la gent ja no té la necessitat de dur un diari sota el braç quan va pel carrer? Podria ser que al final el problema no fos que els mitjans –i aquí em refereixo al que els anglosaxons anomenen “mèdia corporativa”- no han sabut adaptar-se als canvis de format, sinó que no han sabut adaptar-se als canvis de mentalitat? Què simplement la gent no vol ser tractada com a criatures i que no pensa pagar perquè li parlin com si ho fossin? I si el problema no fos el continent sinó el contingut?

Al caliu de l’esclat del 15M i la seva espectacular capacitat d’utilitzar les noves eines tecnològiques vaig escriure: “El tema del dia ja no és el que dicta el senyor Godó des de la portada de La Vanguardia sinó el que decideixen un grapat de peluts des dels seus ordinadors i mòbils”. Ara penso que em vaig quedar curt. Els editorialistes dels diaris –i la gran majoria dels seus columnistes i tertulians estrella- segueixen pontificant sobre tot allò que existeix al cel i a la terra tal qual feien aquells famosos erudits que discutien sobre el sexe dels àngels mentre els turcs assetjaven la seva ciutat i enviaven la seva civilització al pou de la història.

Semblen inconscients que cada cop hi ha menys gent que se’ls escolta i cada cop n’hi ha més que vol dir la seva ajudada, en això sí que hi ha un canvi, en les possibilitats que dóna internet com el primer mitjà massiu en que cada receptor és, alhora, un emissor. Pensen –per posar un exemple recent publicat a aquest portal- que si ells no parlen de l’estafa de les participacions preferents de les caixes d’estalvi ningú se n’assabentarà, quan el que en realitat està passant és que la gent està assabentant-se per altres canals i està deixant de confiar en la seva capçalera de tota la vida –pensem que és un problema que afecta sobretot gent gran- de la mateixa manera que ha deixat de confiar en la seva oficina bancària de tota la vida.

I la inadaptabilitat dels mitjans no ho ha estat a un model de negoci, sinó a una altra cosa molt més profunda, a un canvi de civilització que els enterrarà de la mateixa manera que els turcs van enterrar Constantinoble. I crec que això ja té ben poca marxa enrere. Els mitjans poc poden canviar atrapats en les seves lògiques empresarials i polítiques. I la gent ja no farà marxa enrere per molt que, a base de restriccions i decrets, converteixin internet en una espècie d’intranet gegant a l’estil xinès.

PD: I això ja seria una matèria per un altre article, però, per quan una investigació sobre el suport dels mitjans a les restriccions a la xarxa? És per què els seus continguts hi apareixen gratuïtament? O precisament per què trenca la unidireccionalitat del seu missatge i els fa inservibles?

Sobre la primera raó, la solució depenia en un 100% del Govern de la Generalitat, que quan va concedir les llicències de TDT poc abans de l’apagada analògica va negar-se a renovar qualsevol canal crític amb la seva gestió, condemnant-los tots a la liquidació, com per exemple va passar amb InfoTV. De fet, l’anterior govern municipal del PSOE ja va emetre en TDT sense esperar el permís per tal de forçar al Consell a acceptar la realitat de l’existència de la televisió pública i forçar-ne així la legalització. El resultat electoral, però, va impedir que se sabés qui hauria guanyat el torcebraç.

La motivació econòmica ha acabat caient aquesta mateixa setmana, tal i com han informat els mitjans comarcals. L’Ajuntament de Gandia ha signat un contracte amb les dues televisions que operen a la comarca –Telesafor.com i Tele-7- per garantir la difusió de continguts d’interès públic, institucional i cultural de la ciutat per un valor global de tres milions i mig d’euros en tres anys. Una quantitat que supera en vora el milió el cost de mantenir Gandia TV durant tot aquest temps –que va ser de 825.000 euros el 2011- i que desmunta el vell tòpic neoliberal que l’externalització de serveis sempre és més eficient i econòmic que les empreses públiques. Precisament el cost de la televisió pública –que llavors assegurava que era d’1,7 milions anuals- havia estat un dels cavalls de batalla de Torró mentre estava a l’oposició, acusant l’Ajuntament de “gastar els diners en manipulació”.

L’escàndol no s’ha fet esperar a Gandia, on la trentena d’ex-treballadors del canal públic –als qui des de juliol encara els deuen part dels salaris i la indemnització- s’han manifestat en protesta de que “hi hagi diners per a les empreses privades i no per a complir els contractes amb els treballadors”. També els regidors del PSOE i el Bloc han denunciat el doble raser de Torró a l’hora de gastar-se els diners.

El fet que el mateix Torró tingui vinculacions empresarials amb Tele-7 –aquest canal va interferir el senyal de Gandia TV mesos abans de les eleccions- i Alfonso Rus –alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València- la tingui amb Telesafor.com ha fet augmentar les sospites de prevaricació en tota l’operació. Els diners arriben –segons explica el digital comarcal Gente de la Safor- just quan més ho necessitava Tele-7, que ja feia mesos que no pagava els salaris i estava a punt de fer fallida.

El contracte, a més, s’ha negociat a través de l’empresa municipal Iniciatives Públiques de Gandia SA i no, com hauria d’haver estat segons l’organigrama institucional, mitjançant Iniciatives de Comunicació de Gandia, el gerent de la qual era fins ahir mateix Salvador Pérez, el darrer dels treballadors de Gandia TV encara contractat per l’Ajuntament.

La cobertura dels fets, però, s’ha centrat en tot moment en el recompte de l’aritmètica parlamentària que fa possible aquesta reforma, amb el pacte CiU-PP i el suport més o menys passiu del PSC, sense aprofundir en el rerefons que hi ha darrere d’aquestes decisions. Dels quatre diaris impresos a Barcelona dos titulen la notícia –El Periódico i El Punt Avui- en el fet secundari de la fontaneria partidista que ha portat a l’aprovació de la proposta de llei i no en les seves conseqüències. Els altres dos –Ara i paradoxalment La Vanguardia, que es limita a publicar un teletip d’EFE- sí posen el focus en la supressió de publicitat a Catalunya Ràdio però sense explicar que suposaria això per unes emissores públiques a les que –paral·lelament- se’ls hi retalla la subvenció governamental. A més, només El Punt Avui va incloure –i sense destacar-ho- a la seva informació la denúncia de l’oposició i els sindicats que aquesta mesura es pren a demanda de les ràdios privades. Público – a la seva edició catalana- és l’únic diari que busca dotar la seva història amb un context més ampli al titular que “CiU remodela amb el PP l’espai audiovisual públic”, encara que oblidi en aquest enunciat la col·laboració socialista.

Entre els principals diaris digitals la cobertura encara és menor i sols Nació Digital publica un breu apunt.

La pròpia TV3 va centrar la notícia en els seus informatius d’ahir al vespre en el tràmit parlamentari i en la polèmica sobre el nombre de consellers que ha de tenir el futur Consell de Govern de la CCMA i quasi l’única referència a la inviabilitat de l’actual model de mitjans públics són les declaracions del diputat de CiU Santi Vila que assegura que “no es posa en risc”. Encara que la peça inclou les declaracions contundents d’ICV i ERC, en cap moment es pregunten altres actors com els sindicats o acadèmics.

Tampoc cap de les notícies fa referència a l’esforç que ja han fet els diferents mitjans del CCMA, que s’han adaptat a una reducció pressupostària dràstica –90 milions en els darrers quatre anys- amb un dèficit que al 2011 sols ha estat de 4,6 milions i tot i això s’han mantingut líders d’audiència, amb una quota de pantalla que, en el cas de les televisions frega el 20%.

Però el cas de Willmar Villar és, com a mínim, controvertit. El govern cubà va emetre una nota en què negava que estigués en vaga de fam i deia que la mort del pres havia estat conseqüència d’una parada multi-orgànica després de patir una pneumònia. Tant el govern cubà com alguns mitjans i blocs han dit que Villar havia estat detingut després d’una denúncia per agredir la seva muller i condemnat a quatre anys de presó per resistència i atemptat contra l’autoritat. També apunten que, com amb Orlando Zapata, la dissidència cubana va posar-se en contacte amb Villar un cop fou empresonat per fer-li creure que si es presentava com un opositor li seria més fàcil salvar-se de la condemna.

Estic totalment d’acord que els periodistes hem de ser sempre crítics i escèptics amb les informacions oficials. Insisteixo: sempre. I que en tot cas, davant d’informacions contradictòries en què és difícil treure’n l’entrellat, el més honest és donar les dues versions dels fets, posant-ho en el context corresponent.

En molts casos, això no passa: quantes vegades ens hem trobat notícies que reprodueixen la versió de la institució de torn, sense posar-ho en qüestió? Quan es tracta de Cuba, passa exactament el contrari: la versió oficial no mereix ni un esment. Si a Cuba mor un pres, els mitjans clamen al cel per la repressió del govern alhora que reprodueixen una vegada i una altra les mateixes fonts opositores, les quals consideren úniques posseïdores de la veritat. Si a Cuba mor un pres i l’oposició diu que es tracta d’un dissident, aquí els mitjans alerten de l’empresonament de presos polítics. Els mateixos mitjans que no tenen cap interès a tractar sobre el centenar de presos polítics que hi ha a l’estat espanyol per la seva militància independentista i que acostumen a posar-los tots al sac de ‘presos d’ETA’.

Quantes pàgines i minuts d’informatius va omplir la mort de Tohuami Hamdaoui a una presó de Terol després de cinc mesos en vaga de fam? Quines fonts feien servir els mitjans que se’n van fer ressò? Ja us ho dic: poc espai, recorrent a la versió oficial i cap opinador que tractés la qüestió. Algun mitjà ha parlat de les vagues de fam massives a Califòrnia en defensa dels drets dels reclusos i que s’han saldat ja amb tres morts? Que Cuba sigui un país comunista fa que un mort allà sigui més greu i noticiable que un mort als EUA o aquí al costat i que se n’hagi d’ignorar qualsevol versió oficial?

Ja s’escapa de l’àmbit estrictament comunicatiu el fet que diversos governs i el parlament europeu, entre altres, facin comunicats públics condemnant la mort de ‘dissidents cubans’ quan brilla per la seva absència cap pronunciament sobre els morts als centres d’internament d’estrangers o tots els executats en les institucions penitenciàries dels EUA, per exemple. Però és de cínics no posar damunt la taula la contradicció que això suposa. I deia Kapuscinski que ‘els cínics no serveixen per a aquest ofici’.

Entrevista al Professor Mickey Huff, Director, i al doctor Andrew Roth, Director Associat, del Project Censored

Per als lectors catalans que no us coneixen. Què és el Project Censored?

Project Censored (PC) és una organització de recerca de mitjans que opera en un número creixent d’universitats, principalment als Estats Units, però també a Europa i Llatinoamèrica, amb l’ànim d’establir una premsa veritablement lliure, informar el públic sobre la importància del periodisme independent i reconèixer als periodistes independents i els mitjans que publiquen els seus reportatges.

La iniciativa la va fundar el doctor Carl Jensen, professor de comunicacions a la Universitat de Sonoma State (Califòrnia) el 1976. Ell i els seus estudiants van començar a rastrejar les històries més censurades a la premsa corporativa dels EUA i a fer-ne informes anuals. Des de 1993, publiquem un anuari en forma de llibre amb les 25 històries més censurades.

El nostre objectiu principal és formar els estudiants en alfabetització dels mitjans de comunicació i la importància de la Primera Esmena [de la Constitució dels EUA que garanteix la llibertat d'expressió], al mateix temps que traiem a la llum informació que ha estat infracoberta o censurada d’alguna manera. Pensem que el dret de llibertat de premsa és indispensables per al funcionament d’una cultura democràtica i amb els estudiants, professors i ciutadans treballem per defensar aquest dret. El nostre objectiu és ser un model en acció de democràcia als mitjans.

Com funciona aquest model?

Durant les últimes tres dècades, hem capacitat a més de 2.000 estudiants en activitats de recerca bàsica i alfabetització dels mitjans. 244 d’ells han contribuït al Censored 2012. Cada any rebem unes 1.000 propostes d’article, cadascuna de les quals s’ha de llegir i avaluar abans d’incloure’s al web i, en última instància, a l’anuari. En examinar les sol·licituds tenim en compte la cobertura, contingut, fiabilitat de les fonts i la importància del tema. El nostre grup de més de 200 editors està format per estudiants en pràctiques, professors i membres de la comunitat. Els articles seleccionats a l’anuari els escull el nostre jurat nacional, que és qui ubica les històries segons l’ordre d’importància. Moltes personalitats del món acadèmic i el periodisme n’han format part, incloent Noam Chomsky i Howard Zinn. Pel Censored 2012 vam tenir més de 100 professors i prop de 300 estudiants validant prop de 250 històries de notícies independents per a la seva consideració en la publicació i totes es poden llegir en línia.

Amb els anys heu arribat a tenir un reconeixement important a pesar de ser un projecte molest per a molta gent.

La reputació del PC es basa en que és una font fiable de notícies, que no defuig la controvèrsia i anima la gent a participar-hi directament.

Aquells que el coneixen i segueixen han arribat a confiar-hi perquè aprecien l’acurat procés de revisió rigorosa que emprem abans de publicar alguna notícia.

A més, tenim un públic que abasta tot l’espectre polític, d’esquerra a dreta, en gran part perquè les notícies que destaquem posen en relleu els abusos de poder onsevulla que ocorrin. Per tant, ens trobem amb articles crítics amb el govern de Bush i Cheney i la seva “guerra contra el terror”, però no perquè fossin republicans. Som igualment crítics amb el president Obama, un demòcrata, i l’ús d’atacs amb avions no tripulats i assassinats selectius per perseguir objectius militars dels EUA a nivell mundial. Li diem la veritat al poder sense la preocupació obsessiva per les distincions habituals polítiques, com liberal versus conservador, que els mitjans corporatius emfatitzen constantment.

Finalment, el nostre enfoc de les notícies fomenta la participació. Els grans mitjans de comunicació tracten el seu públic primer com a consumidors i en un distant segon lloc com a ciutadans. Això té sentit ja que el seu negoci és la venda d’un producte –el públic- a un client –els anunciants.- Per contra, el PC anima al públic a ser alguna cosa més que consumidors passius de notícies. Ensenyem a la gent, especialment als estudiants que treballen amb nosaltres, a ser lectors actius i crítics de les notícies i l’animem a convertir-se en els propis mitjans. Els lectors poden fer-ho també amb la nominació d’històries per a la nostra consideració a través del web.

Oficialment els EUA són un país amb una protecció molt alta de la llibertat d’expressió. Com funciona la censura en un país com aquest?

El PC utilitza el terme “censura” per referir-se a qualsevol cosa que restringeix el flux lliure d’informació en una societat que pretengui tenir una premsa lliure. En aquest punt de vista, la censura inclou la manipulació subtil però constant i sofisticada de la realitat pels mitjans corporatius. Això pot incloure una mala contextualització, banalització dels continguts, atac a les visions alternatives, ús abusiu d’etiquetes, fals equilibri entre parts i més, tal com ha assenyalat en molts llibres l’ex-jutge Michael Parenti, membre del nostre projecte com a expert en ciències polítiques.

Si ens fixem en els patrons de la censura, queda clar que depèn molt de qui és el propietari o inversor del mitjà. La propietat mediàtica als EUA ha estat concentrada en un grapat de companyies com General Electric, Walt Disney, News Corp, Time Warner, Viacom i altres similars. I això es refereix a tots els mitjans de comunicació inclosos televisió per cable, ràdio, llibres, revistes, diaris i fins i tot empreses de telecomunicacions. Diversos estudis han posat de relleu els problemes de la concentració de la propietat dels mitjans, com els que han realitzat la Columbia Journalism Review, la Universitat de Nova York, el professor Mark Crispin Miller o FreePress.net, on es mostra qui és l’amo de l’espai radioelèctric que s’anomena “públic”.

Però encara que poca, també hi ha censura directa del govern. Un exemple recent en seria la directiva que prohibeix fotografiar els taüts dels militars morts que tornen als Estats Units.

Un altre tipus evident de censura seria el càstig per cobrir qüestions que es considera que “superen els límits” i el preu a pagar per no seguir un protocol informatiu administrat de dalt cap a baix. Dan Rather va ser acomiadat de la CBS arran de la publicació que George W. Bush havia fet el servei militar a la Guàrdia Nacional [per esquivar anar al Vietnam]. La història ja se sabia, doncs l’havia tractada la BBC, però pel que sembla, ell no podia fer-ho i va ser atacat i despatxat per atrevir-se a exposar les mentides de l’establishment.

Si realment tinguéssim un sistema de premsa lliure, no tindríem necessitat de grups com el nostre. Però tal com ha assenyalat recentment Reporters sense Fronteres, els EUA han caigut fins la 47a posició mundial en termes de respecte –o de falta d’aquest- als periodistes. O sigui que encara tenim molta feina si volem mantenir els estàndards de llibertat de premsa protegits en la nostra Constitució.

Vostès són molt crítics amb el paper dels mitjans, però tots els projectes necessiten els mitjans per difondre’s. Quina és la vostra relació amb aquests?

És crucial distingir entre els mitjans corporatius i els independents. Els primers obeeixen als interessos de l’elit i no als de la gent comuna. Per a la grans mèdia, les notícies són gairebé exclusivament el que diuen i fan els que estan en el poder. La gent del carrer no solen ser notícia, excepte quan actuen col·lectivament en grans quantitats, com hem vist en el moviment Ocupar Wall Street. No obstant això, aquests mitjans no representen el “carril central” dels EUA. “Nosaltres la gent” som aquest carril central.

Els mitjans corporatius sovint se centren en el que anomenem “notícies escombraria”: apassionants històries sobre famosos, escàndols sexuals, etc. que realment no són notícia. L’erudit de la comunicació, Neil Postman, de la Universitat de Nova York, va dir fa més de 25 anys que els Estats Units és la societat més entretinguda i menys informada del món modern, i desgraciadament aquesta tendència ha continuat.

Però hi ha raons per a l’esperança, perquè tenim una contra-tradició molt forta de mitjans independents que no se centren en les notícies escombraria i es neguen a repetir la perspectiva dels rics i poderosos. Els periodistes independents que publiquen al PC són herois i esperem que la nostra audiència els reconegui, així com a les organitzacions que els donen suport i les notícies que ens duen, sovint amb gran risc per a la seva pròpia seguretat.

Quin pot ser el paper dels periodistes a l’hora de denunciar la censura?

Com hem assenyalat, els periodistes independents juguen un paper heroic la nostra societat. Sense ells seria impossible conèixer les notícies que els mitjans corporatius es neguen a cobrir. Per exemple, la nostra història número 1 de l’Anuari 2012 és que van morir més soldats nord-americans per suïcidi que en combat el 2010. Chris Hedges i Cord Jefferson van treballar aquesta història. Els grans mitjans no volen reconèixer que 468 soldats dels EUA es van suïcidar el 2010 perquè suposaria oferir una mirada crítica al que està fent el govern o, en el cas dels veterans de guerra,  està deixant de fer. La història ens recorda que el cost humà de la guerra és encara més gran del que ens volen reconèixer, sobretot quan s’observa l’impacte terrible i generalitzat de d’estrès post-traumàtic en els veterans. Quan els grans mitjans cobreixen aquestes morts, l’atenció se centra sovint en els propis soldats i no en uns serveis públics inadequats o en una política imperial militar amb guerres i ocupacions arreu del món.

I el paper dels acadèmics?

Els acadèmics, incloent estudiants, tenen un paper crucial en cridar l’atenció sobre la censura i la resistència als seus efectes nocius per a la democràcia. Com ja hem esmentat, en el PC, la part més important de la feina d’identificació de la censura, la investigació d’aquestes històries per verificar-ne l’exactitud i rellevància i en última instància un resum del nostre llibre i web, es realitza en col·laboració entre professors i estudiants. La tasca del PC es fonamenta en una llarga tradició de recerca acadèmica sobre el poder, els mitjans de comunicació i la democràcia, inclòs els treballs pioners de figures com C. Wright Mills (The Power Elite, 1956), Ben Bagdikian (Media Monopoly, 1983), Noam Chomsky i Edward Herman (Manufacturing Consent, 1988), i molts més.

I el dels ciutadans?

Sense un públic educat i informat, el seu autogovern democràtic és poc probable o impossible. Un dels nostres objectius és animar al públic a ser més actiu en la resistència a les narratives dominants i a les limitades interpretacions ofertes pels mitjans i també a assumir els reptes de la participació en el periodisme ciutadà. Aquesta participació és donar més poder a les persones i, en definitiva, fa més democràtica una societat.

Com ha canviat internet i les xarxes socials l’aplicació de la censura? És possible ara simplement “obviar” alguns temes? Permet als ciutadans influir a l’agenda informativa o encara no?

Internet és la revolució tecnològica més profunda en els mitjans de comunicació des de la impremta de Gutenberg. S’ha obert una mena d’època daurada en la producció i distribució de continguts per molta més gent com mai abans. Ens trobem amb portals Indymedia per tot el país i tot el món. Internet permet als ciutadans comuns i membres de la comunitat esdevenir mitjà en paraula i obra, en lloc de limitar-se a pressionar els mitjans corporatius.

No obstant això, també presenta dos perills que hem d’evitar. En primer lloc, pot ser una font del que Carl Jensen va descriure com “la inflació de notícies”, una situació en la qual cada vegada tenim més notícies però cada vegada valen menys la pena. Per tant, un repte per a qualsevol que es basa en fonts d’internet és la identificació de webs de confiança. Totes les notícies que apareixen a Project Censored i al nostre germà, Media freedom international, han estat curosament revisades per experts per garantir-ne la precisió, fiabilitat i pertinència. Aquestes són normes bàsiques per a qualsevol que tracti d’anar amb compte amb el seu consum de notícies.

Un segon perill és que internet només seguirà sent revolucionari i facilitar el lliure flux d’informació si es manté la “neutralitat de la xarxa”. S’estan fent esforços seriosos, sovint recolzats ja sigui oberta o secretament pels interessos empresarials, per a restringir el lliure flux d’informació a internet. La neutralitat de la xarxa és un tema crucial per a qualsevol persona preocupada pel futur d’internet com una eina per al bon periodisme.

Precisament, les últimes setmanes s’ha lliurat una forta batalla als EUA entre els defensors d’una internet oberta i els partidaris de restringir-la.

Sí. Aquest passat gener la Cambra de Representants dels EUA estava considerant l’anomenada llei SOPA (Llei per Aturar la Pirateria en Línia), que posava en perill la llibertat d’expressió i innovació i permetria a la policia blocar completament l’accés a certs dominis. Un projecte de llei paral·lel –la Llei de Protecció de la IP (PIPA en les seves sigles angleses)- està sent considerat pel Senat. PC i altres webs com el nostre són exactament els tipus de llocs que podrien ser acusats d’agregació de material amb drets d’autor si aquestes propostes es converteixen en llei.

El 18 de gener, més de 7.000 webs, inclosos els de gegants com Google i Wikipedia, van “apagar-se” per educar els visitants sobre aquest perill i com a protesta. Durant aquesta acció, la pàgina de la Wikipedia sobre la SOPA i la PIPA va rebre més de 162 milions de visites, i més de vuit milions de persones la van utilitzar per buscar el contacte dels seus representants electes!

El què és realment interessant d’aquesta acció és que, l’endemà, els quatre principals candidats presidencials republicans es van pronunciar en contra de la SOPA i la PIPA en la seva forma actual com una amenaça per a la llibertat a internet. Cal destacar que, abans de l’apagada, només un candidat, Ron Paul, n’havia pres posició. Aquest és un bon exemple de com internet pot donar poder als ciutadans, no sols en l’agenda informativa, sinó també en les posicions dels polítics.

L’autocensura es contagia molt fàcilment i quan s’escampa per una redacció costa molt combatre-la perquè el problema és un mateix i primer cal veure’l. Si tothom té la mateixa xacra es fa molt difícil adonar-se’n i més aviat sembla que qui no la té és el mal professional. El món a l’inrevés.

Hi ha qui es pensa que als mitjans de comunicació cada dia es donen ordres directes perquè una notícia s’enfoqui obviant-ne una part important o destacant allò que no té interès. I no dic que això no sigui així, perquè passa, però la meva breu experiència m’ha dut a veure que la gran majoria de vegades no cal arribar aquí. El periodista es mutila tot sol. “Has de saber on ets, per qui treballes”, diuen alguns. O, més directe: “qui paga mana”, tal com té ben present el protagonista de la novel·la de Xavier Bosch.

Doncs no. Si hi ha d’haver censura, que no vingui mai d’un mateix. Això farà que, quan hi ha un conflicte, surti a la llum, s’expressi. I només això ja servirà perquè tot sigui més clar, per saber on són els límits i poder valorar si són acceptables. Però a més a més així es pot descobrir que allò que un no es pensava que podria sortir publicat, acaba imprès o emès. Si la feina es fa bé, no sempre és fàcil aturar-la.

És evident que es pot treballar agenollat i que potser s’eviten alguns problemes. Però doblegar-se d’aquesta manera, si es té una consciència mínima, destrueix. A la llarga fa malbé la confiança en un mateix, l’esperit crític, l’olfacte periodístic i les ganes de dur la contrària. Un periodista vençut per l’autocensura és un redactor servil, mortalment avorrit.

Tal com deia, jo, com tants d’altres, m’he autocensurat alguna vegada. Però això no és dolent del tot, sempre que un se n’adoni. Perquè llavors s’aprèn com és el virus, com actua; com combatre’l. No  serveix de vacuna, perquè no n’hi ha, però ajuda a estar sempre alerta. Hi ha una cosa que fa temps que em va quedar clara: amb l’autocensura no es pot abaixar mai la guàrdia.

El cas de les accions preferents que fins a 53 caixes de tot l’Estat espanyol van vendre als seus clients més fidels amenaça en esclatar de forma massiva en qualsevol moment. No sols per les xifres referides més amunt –que són estatals al no haver-se pogut aconseguir diferenciades dels Països Catalans- sinó pels elements més subjectius: els afectats són, en general, bons estalviadors d’avançada edat que van confiar en els directors de les “seves” oficines que els van “col·locar” –en l’argot bancari- un producte financer d’alta complexitat sense avisar-los que no estaven simplement contractant un dipòsit amb una mica més de rendibilitat. L’alarma ha saltat quan alguns d’aquests clients han intentat recuperar els seus diners que pensaven ingressats en dipòsits –grantits legalment- i s’han trobat en que en realitat tenien una inversió a “perpetuïtat” i que les opcions que els ofereixen alguns bancs –i assegurant que hi posen bona voluntat- és reconvertir aquestes accions en unes altres que “sotmeses a les “turbulències econòmiques i que podrien perdre fins a un 20% del seu valor”.

Però tot i que la història té tots els elements de manual per esdevenir un reportatge, per ara els grans mitjans hi estan passant de puntetes. Només algun breu relacionat amb les concentracions que ja han fet els afectats que se n’han adonat –en cap cas s’alerta que n’hi podria haver molts més- i algunes explicacions en les seccions d’economia o en la premsa especialitzada on el primer que s’avisa és que en cap es pot parlar “d’estafes” i on la versió de l’entitat bancària –pel Vicepresident de La Caixa Juan María Nin tot això pot provocar “rascades”-  és la predominant. Més difusió va tenir, en canvi, l’anunci que Caixabank havia guanyat 1.185 milions d’euros el 2011.

La pregunta és, des d’un punt de vista d’anàlisi de mitjans, quan de temps aconseguiran els grans mitjans mantenir-ho en silenci? En una seqüència calcada del que després es va convertir en el “cas Urdangarín”, les primeres filtracions van venir dels mateixos afectats utilitzant els fòrums d’internet, blocs i les xarxes socials, incloses les seccions de comentaris de les edicions digitals dels diaris. Després algunes revistes de periodisme d’investigació i diaris digitals van començar a dimensionar el nivell dels problema, per saltar, tot seguit a diaris locals i a les seccions “regionals” de grans mitjans, així com algunes columnes d’opinió, encara que sense posar noms als responsables, i cartes al director. Fa uns dies, l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (Adicae), reconeixia “els mitjans de comunicacions comencen a fer-se ressò d’aquesta lluita” i expliquen que el seu president ja ha estat entrevistat a les principals ràdios espanyoles com SER i COPE i que TVE també se n’ha fet ressò. És si més no paradoxal que sent entitats del país algunes de les principals protagonistes –com la CAM o la mateixa CaixaBank- els mitjans d’aquí tinguin menys interès en la història.