Doncs segons les grans companyies proveïdores d’internet hauria de fer-ho.

Abans de l’estiu, el president de Teléfonica César Alierta ja “prevenia” que no es podia obligar als operadors de xarxa a realitzar totes les inversions sense que els proveïdors de continguts no haguessin de pagar res. Però ha estat amb la reentré de després de les vacances que s’ha generalitzat l’ofensiva de les companyies de telecomunicacions amb comunicats i declaracions quasi simultanis de Teléfonica, Vodafone i Yoigo. Els arguments són també molt similars. Com resumeix el periodista d’Expansión Miguel Ángel Uriondo al seu bloc, Teléfonica argumenta que “l’internet actual no és sostenible” doncs el tràfic per la xarxa està creixent tant que “amenaça una zona de perill” i “no és just que tots els usuaris paguin el mateix sigui quin sigui el seu nivell de descàrregues”.
Però segons els experts, sembla que l’objectiu final de les companyies no seria tant la fi de la tarifa plana generalitzada com aconseguir la possibilitat legal de controlar l’internet dels seus usuaris, el que els donaria una gran avantatge a l’hora d’entrar en el mercat de continguts. Si això passés, es podria donar el cas hipotètic que Telefónica desenvolupés el seu propi navegador i que, per garantir-ne uns usuaris, vetés o dificultés l’accés a Google als seus abonats. Una possibilitat que destruiria la xarxa tal i com l’hem coneguda fins ara.
Lluny del que pugui semblar, aquest no és un debat actual, tal i com recorda José Alcántara al seu bloc i ni tan sols és estatal. També a la Unió Europea i als Estats Units el debat sobre la neutralitat de la xarxa està en plena efervescència, amb diferents propostes segons els interessos de les companyies.
Per això, l‘Associació d’Internautes ha iniciat una campanya exigint a la Comissió Europea més transparència en el procés de consultes i al govern espanyol una llei que obligui a les operadores de telecomunicacions a garantir la neutralitat a la xarxa. Una proposta que ICV ja ha registrat al Congrés espanyol com a projecte de modificació de la Llei General de Telecomunicacions. La setmana passada el parlament xilè aprovava una norma en aquest sentit.

Però Info TV no s’ha passat a la xarxa després d’una anàlisi sobre el futur dels mitjans digitals, sinó per la impossibilitat d’aconseguir una llicència de TDT en el marc de “l’escenari bèl·lic” que viu el País Valencià, en paraules de Juli Esteve, el seu màxim responsable.
Esteve reconeix que han començat aquesta campanya “el pitjor any i el pitjor mes de les nostres vides” i que “no és un bon moment per demanar diners a la gent”, però amb eleccions autonòmiques i municipals per a la primavera del 2011 és conscient que hi haurà “un escenari polític, social i econòmic d’allò més mogut”.
La campanya està acabant la seva primera fase, durant la que s’ha editat aquest vídeo promocional on repassa alguns dels moments estel·lars dels seus informatius, amb les investigacions de corrupció, la campanya social contra la vista del Papa o la defensa veïnal del Cabanyal. De moment unes cent persones ja han omplert la butlleta de soci i Esteve confia que la segona part de la campanya, durant setembre i octubre, permeti arribar a la xifra necessària: “Comptem amb els actes de masses que tradicionalment es donen en aquestes dates i el suport de la societat civil organitzada, sense la qual serà impossible fer realitat el projecte”.
InfoTV es va destacar, entre els anys 2005 i 2008, com un mitjà especialment crític amb les polítiques del Partit Popular, una televisió “diferent” que “que no amague les notícies i que respecte la nostra llengua i la nostra cultura”, tal i com es definia al seu manifest fundacional, en una clara referència a la deriva sectària de Canal9. Llavors va arribar a unes audiències habituals de 70.000 espectadors i unes quotes de publicitat que van fer entreveure que el projecte era viable econòmicament. A internet, però, la publicitat es va reduir massivament i la televisió va haver de sobreviure pràcticament pels beneficis de la productora associada. L’arribada de la crisi i la caiguda de les comandes van obligar a paralitzar el projecte. Fins ara.

Sense gaire mostres de criteri popi el tema saltava a la premsa catalana i, òbviament, a la fiscalia de l’Audiència Nacional espanyola, que optava per prohibir l’acte. Els Mossos d’Esquadra van optar per carregar en uns carrers de Gràcia plens a vessar un dissabte de festes, tot i que l’acte havia estat desconvocat, davant l’aplaudiment generalitzat dels mitjans de Barcelona i Madrid. Amb honroses excepcions -com aquest article de l’Avui- la separació de la caverna amb els mitjans catalans es feia pràcticament inexistent. Especialment sagnants van ser les cròniques de La Vanguardia, que van tornar a la tesi dels “okupes i independentistes radicals proetarres” habitual a finals dels 90. La cobertura del diari de Godó de l’acte inexistent marca el clímax de la campanya, amb vuit vegades la paraula “radical” -sense comptar el titular ni el peu de foto- i dues la “proetarra”, fins ara poques vegades utilitzada per referir-se als independentistes catalans.
El més curiós de tot és que pràcticament a totes les notícies es vincula a Riera a l’assassinat del regidor del PP de Viladecavalls Francisco Cano, delicte pel que va ser absolta per l’Audiència Nacional el novembre del 2004 i que és fàcilment comprovable a les hemeroteques dels mateixos diaris. L’absurditat de la situació arriba al límit quan La Vanguardia acusa Riera d’aquest delicte mentre utilitza la mateixa foto amb la que va il·lustrar la seva absolució fa sis anys.
Un cop acabades les Festes de Gràcia la lupa inquisitorial s’ha traslladat a Sants, ja que diferents mitjans han “descobert” que a les seves Festes Alternatives s’hi realitza un brindis pels presos, que ràpidament han associat als empresonats en relació amb ETA. Per la seva banda, des de l’Assemblea de Barri de Sants, organitzadora de les festes, asseguren que “aquest brindis es porta celebrant des de 1994 i és un homenatge a totes les persones privades de llibertat sense referir-se a cap en particular”.
Laura Riera va ser detinguda a finals d’agost de 2001 sota l’acusació de col·laborar amb l’escamot d’ETA que llavors operava a Barcelona i va signar una declaració autoinculpatòria que ella sempre ha defensat que va ser forçada sota tortura, un tema que ni la fiscalia va investigar mai ni cap mitjà ha recordat aquests dies. Després de ser condemnada a nou anys per “col·laboració amb banda armada” que ha complert íntegrament. En un segon judici va ser absolta de la participació en la mort de Francisco Cano.

Canal 9 continua sent font de notícies i quasi cap d’elles bona. Dilluns es feia pública la dimissió de Carles González, expresentador dels informatius de cap de setmana de la televisió autonòmica i el passat octubre ascendit a Cap d’Edició. Segons assegurava el diari El País -encara que sense citar fonts- González va dimitir perquè “no podia suportar el tractament informatiu que es va veure obligat a assumir per part de la direcció” de l’ens i per la davallada d’audiència dels informatius de Canal 9, la qual va intentar frenar amb una sèrie de propostes que no li van deixar dur a terme.

L’audiència de les notícies de Canal 9 venen patint una davallada contínua des de l’octubre passat i ara mateix tenen una quota d’entre el 4 i el 5%, la més baixa des de la creació de la televisió valenciana.
Per la seva banda, la direcció de RTVV s’ha limitat ha assegurar que no tenen constància de la renúncia de González.
La notícia ha coincidit amb l’anunci de l’ens públic de renovar la imatge de tots els seus canals de televisió, ràdio i internet per tal de fer-la “més moderna i propera”. Aquest comunicat ha estat aprofitat tant pel PSPV com pel BNV per criticar “la decadència i el desprestigi” de Canal 9 i recordar que la seva audiència “s’ha reduït fins a mínims històrics”. La portaveu socialista a la comissió de control de RTVV, Núria Espí, ha afirmat que “la dimissió de González reflecteix que la manipulació es troba a l’ordre del dia a Canal 9 i que ni els mateixos treballadors ja no suporten el tractament que fa de la realitat ni la manca de credibilitat”. Per la seva banda, el Síndic del Bloc, Enric Morera, ha lamentat que “un professional que ha volgut fer canvis per a bé no els haja pogut materialitzar i, a més, ha hagut de deixar el seu càrrec”.

El Periódico recupera per a l’edició d’avui una acció de desobediència del 12 de juliol passat en que es va segar un camp de blat de moro transgènic per explicar “l’amenaça” de “l’activisme radical antitransgènics”. Curiosament, els mateixos fets no van ser considerats notícia quan van succeir. Un titular gens neutral -”La ‘guerrilla’ antitransgènics posa Catalunya en el seu punt de mira“- en el que és tot el país el que es troba sota setge, avisa del que ve al darrere.

En un reportatge a doble pàgina, el diari del Grup Z tira de tots els tòpics del llenguatge criminalitzador per advertir que “els Mossos d’Esquadra han investigat els fets i temen una escalada en aquest tipus d’accions ecologistes radicals”. La mateixa paraula “radical” surt cinc vegades i el portaveu del grup de desobediència civil de l’Estat francès que va reivindicar l’acció, “Les Faucheurs Volontaires” [Els segadors voluntaris] -un col·lectiu que compta amb 6.700 militants declarats, entre ells personatges públics com José Bové- “diu que s’anomena Raphaël”. I ell encara té dret a un nom. Els seus col·legues catalans no passen de ser “fonts de l’entorn ecologista més radical”.

L’única resposta al debat social i ambiental dels transgènics és, sembla ser, la policial. Segons el reportatge, els Mossos d’Esquadra -que tampoc en cita cap nom- “donen un grau de credibilitat rellevant al comunicat”, “van expressar la seva preocupació” i tenen un “pitjor escenari”, en un llenguatge molt similar al que s’empra quan es parla, per exemple, de possibles amenaces terroristes.

A pesar de l’àmplia cobertura l’article no es posa en contacte amb la xarxa “Som lo que Sembrem” que ha liderat el rebuig als transgènics a casa nostra -encara que si és nombrada de passada en una peça complementària. Tampoc es pregunta a cap responsable del Govern perquè a Catalunya hi ha 27.000 hectàrees sembrades amb cultius transgènics ni se li demana a cap portaveu del Parlament perquè mai es va admetre a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular per regular aquests conreus que comptava amb el suport de 106.000 persones.

Avui a Aar Baol, el poble bretó on Companys va ser arrestat es col·locarà una placa commemorativa, es llegiran diferents parlaments i s’interpretaran dues peces de Pau Casals amb la presència del vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira i l’alcalde d’Aar Baol, però ni TV3 ni cap de les dues principals emissores de ràdio, Catalunya Ràdio i RAC1, han vist oportú informar-ne, almenys de moment, a l’espera de que en facin alguna crònica de l’acte un cop hagi passat. Pel que fa als diaris impresos a Barcelona, sols El Punt/Avui n’ha dedicat una pàgina i ho ha destacat en portada. La resta no n’ha fet cap menció tot i trobar-nos a meitats d’agost, on la manca de tensió informativa s’ha de suplir allargant polèmiques com la del “top manta” o tornant a destacar la prohibició dels vels musulmans. En canvi el seguiment dels diaris digitals ha estat prou rellevant, amb el recordatori del president màrtir com a primera notícia en força portals. També els mitjans bretons se n’han fet ressò.
Lluís Companys va ser l’únic president democràtic assassinat pel feixisme durant la Segona Guerra Mundial i 70 anys després la seva condemna a mort no hagi estat revocada ni l’Estat espanyol -a diferència del francès o l’alemany- mai hagi demanat perdó per aquell crim. És per compensar aquesta mancança històrica que la Comissió per la Dignitat ha preparat una sèrie d’actes que resseguiran tot el seu periple, començant per avui mateix a Aar Baol, continuaran per Madrid -on Esperanza Aguirre encara no els ha donat el permís- i finalment el Castell de Montjuïc a Barcelona, on va ser afusellat el 15 d’octubre de 1940. Esperem que amb millor cobertura mediàtica en un futur.

La Vanguardia destinava ahir, quart aniversari de l’Estatut, el seu titular de portada a parlar de la crisi del Partit Socialista de Madrid. Uns fets -una simple roda de premsa on s’anunciava la participació a les primàries de la federació d’un partit en una comunitat autònoma- que també va destacar TV3, amb connexió en directe inclosa.

Així doncs, l’enfrontament entre Tomás Gómez i Trinidad Jiménez es va convertir en la primera notícia de política per a dos dels principals mitjans de Catalunya que potser així preferien passar per alt que, quatre anys després de la seva aprovació amb tots els honors, l’Estatut es troba més en entredit que mai.
Per la seva banda, tant El Periódico com Catalunya Ràdio sí que han apostat per recordar, en primer lloc, les eufòriques paraules de Maragall: “Avui, el nou Estatut de Catalunya entra en vigor. Per tant es pot dir que tenim una nova constitució a Catalunya”. Una declaració que avui en dia sembla una broma de mal gust i que més enllà de les picabaralles polítiques hauria de servir per reflexionar a fons sobre les possibilitats i límits del famós encaix de Catalunya a Espanya.
Però sembla que a l’estiu manquen notícies pròpies i s’accentua la tendència dels diaris de mirar de trobar-ne a Espanya. Així, la fotografia de “les Obama” amb els Reis espanyols ha estat reproduïda, excepte a l’Avui i El Punt, a tots els rotatius de Barcelona, València i Palma, encara que potser en aquest cas es pot argüir que la trobada es va donar al Palau de Miravent.

Aquest és el cas del lloguer del satèl·lit Hispasat, que permetia que el canal internacional valencià, TVVi, es pogués veure per la TDT a Catalunya, a més de, per satèl·lit, a altres parts d’Europa i el Nord d’Àfrica. Sense cobrar des del maig pels seus serveis, Telefónica Sistema de Satélites, propietària de l’Hispasat, va decidir tallar el senyal de TVVi. Davant l’escàndol generat, un portaveu sense identificar de RTVV va negar a l’agència EFE que hi hagués cap situació d’impagament, tot assegurant que era una “mesura de contenció de la despesa” i una estratègia per “potenciar l’àrea multimèdia”. Uns arguments que no han convençut l’oposició valenciana i tan el PSPV com Esquerra Unida han demanat la reconnexió immediata de del canal internacional. Per la seva banda,  Amadeu Sanchis, conseller a RTVV per EUPV, ironitzava sobre el fet que l’expresident autonòmic Eduardo Zaplana, no fes res per ajudar la televisió valenciana des de la seva posició d’alt càrrrec de telefònica.
Alguns mitjans també han publicat que l’ens públic no paga les factures de telefòn i que ja ha rebut les primeres amenaces de la companyia de que podria quedar-se sense línia.
Segons va denunciar la diputada socialista a les Corts valencianes Nuria Espí el deute de RTVV “s’ha multiplicat per 13 en els darrers 15 anys [quan els populars van arribar al govern] sense que eixa situació justifique un creixement de l’audiència ni una millora de la programació”. Aquest deute i els recents impagament, però, no han impedit que en guany el sou del director general de Canal9 hagi pujat un 50%.
La propera víctima de la crisi de Canal 9 podria ser Punt 2, segona cadena autonòmica i l’única televisió que emet totalment en valencià. Fonts de la direcció de RTVV han admès a diferents periodistes que estan estudiant el seu tancament definitiu.

Reciprocitat “aturada”
Segons informava l’Avui el dissabte passat, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha reconegut que les negociacions entre les dues Generalitat per a la reciprocitat televisiva estan aturades de fa temps. Mentrestant, però, continua la campanya del Govern valencià per tancar els repetidors propietat d’Acció Cultural, la darrera contra l’antena de la Perenxisa, salvada, per ara, per una sentència del Jutjat Contenciós Administratiu de València.

La tercera onada del 2010 del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura mostra un augment del consum de mitjans a Catalunya, excepte en televisió, que manté la seva lenta però imparable tendència a la baixa, tot i que encara és el mitjà amb més seguiment amb diferència. Tant la premsa impresa com la ràdio guanyen petits percentatges d’audiència, però, un cop més, segueix sent internet que mostra la seva continuada penetració en l’hàbit dels usuaris: quasi un punt des de l’anterior onada i i més de sis en tan sols un any i a hores d’ara ja són 2.840.000 els habitants de Catalunya -un 44,2% de la població major de 14 anys- els que naveguen per la xarxa.

Pel que fa als usos lingüístics, aquesta onada reforça el paper capdavanter de TV3 i la CCMA a l’hora de garantir la presència del català a les televisions, copant quasi tota l’oferta existent en aquest format, a excepció dels canals locals i d’IB3, que té una audiència mínima al Principat.
Per contra la ràdio es manté com el mitjà més normalitzat, on les dues emissores capdavanteres en audiència -Catalunya Ràdio i RAC1- són en català, igual que les cadenes temàtiques. En el camp de les ràdios musicals, per exemple, les que són en la llengua pròpia creixen per sobre la mitjana.
A la premsa escrita, en canvi, continua el predomini del castellà, tant en els diaris com en les revistes, encara que en aquestes segones va arrelant la presència de capçaleres en català gràcies al creixement de la premsa local i comarcal, que, en alguns casos, assoleix tirades similars a les de les publicacions de distribució a tot el país.
Pel que fa a internet, pràcticament la meitat dels usuaris naveguen en català, mig punt més que l’anterior onada, en una mostra de la vitalitat d’aquesta llengua a la xarxa, encara que la xifra dels que ho fan en castellà pugi fins al 92%.

Tan protaurins com abolicionistes han tractat de desvincular l’element identitari dels seus arguments i centrar-se en la defensa de la llibertat -els primers- i dels drets dels animals, els segons. Però tant uns com els altres han acusat als contraris d’amagar “raons nacionalistes”. Al final, però, la lectura que se n’ha fet és la que és. El gruix de la premsa internacional ha destacat la voluntat diferenciadora de Catalunya respecte Espanya -i sovint positivament, tal i com exemplifica el titular de l’alemany Süddeutsche Zeitung: “Fi a la crueltat”- i la determinació del factor nacional a l’hora de fer efectiva la prohibició.
En una línia similar però molt més militant, la premsa de Madrid se centra, de forma pràcticament unànime, en la defensa de la “Fiesta Nacional” com a metàfora de la “unidad de España” amb editorials encesos i portades provocadores. Sols Público va marcar la diferència amb un enorme “Olé” a la decisió del Parlament. Això sí, era l’únic rotatiu que defensava que la prohibició tenia un objectiu de defensa dels animals.
Però, fins a quin punt té sentit aquesta interpretació si ambdós bàndols del conflicte negaven tenir arguments identitaris? Doncs sembla que la majora de periodistes es van fixar més en el resultat de les votacions que en les declaracions de les respectives plataformes. I no calia mirar-s’ho gaire per adonar-se que la línia de separació l’ha marcat, no l’eix dreta-esquerra, sinó en català-espanyol, amb una Convergència votant massivament pels drets dels animals i uns socialistes defensant, quasi en bloc, la llibertat d’anar als espectacles taurins.