Exercici pràctic -els cinc minuts i escaig que vindran- per descodificar el doble raser de les tertúlies que tant sovinteja. Proposta senzilla de jeroglífic fèrtil. Com endevinalla alliberadora. Que ens desvetlla de bell nou dels fils dels oligopolis informatius que monopolitzen el país. Som-hi i posem un cas. Com un cabàs. Sintonitzes la ràdio fa dues setmanes. Emissora diuen que líder i prime-time matiner. Quan irromp un concorregut locutor conegut i anuncia a milers d’oients: “és un moviment social molt important; de clara desafecció del que hi ha, de clara distància, d’emprenyada general“.

De seguida, entra un retribuït tertulià habitual i pontifica en solil·loqui:”és una campanya que respon a un malestar concret i un de difús, un catalitzador de malestars i greuges; això ha servit; si s’analitza la història (…) des de finals del XIX, quan comença és titllat pels altres com un moviment minoritari: són quatre eixelebrats, són quatre de la barretina, són quatre romàntics, són quatre ximplets. Però aquests quatre passa que capgiren la política a Espanya, canvien les lògiques podrides de la restauració, canvien les lògiques que porten a la II República, canvien la transició“.

Primer avís de com es mou la història a la llum de la història: “sempre són quatre“, conclou. I amb raó: la raó del pes de la memòria.

El tertulià prossegueix, provant de sintetitzar, entre Habermas i Offe, i facilitant claus analítiques sòlides: “hi ha una cosa, com dirien els sociòlegs, que no és quantitativa, que és qualitativa. No és quanta gent ha participat. És que es va trencar un tabú. En política, qualsevol que hagi estudiat moviments socials ho sap, hi ha un moment que es perd la por. Algú fa el gest i aquest algú no es queda sol, és imitat. Hi ha una cosa més important que calcular si són 2.500 o 3.000: s’ha trencat un tabú, ha deixat fora de joc les institucions… i això passa en un moment en què la protesta havia de trobar un canal i troba un canal que és molt gràfic (…) estem farts, el país està cansat“.

Proposant perspectiva es requereix: “Tindrà recorregut?“. I s’autorespon:”Ja veurem. Hi ha una cosa molt clara, això és un canvi de fons, qui no interpreti que aquí hi ha un canvi de fons s’equivocarà. Caldrà llegir-ho bé: els que ara protesten no són brètols ni eixelebrats, és gent (…) que ha dit ‘ja n’hi ha prou“.

La cirereta final es consuma quan entra en antena tot un expresident del Parlament i sosté: “Un símptoma més que moltes coses estan canviant. I determinats partits, si no se n’adonen, els hi passarà pel davant, per dalt… (…) Van sortint bolets, bolets i bolets i aquests bolets es van fent grans. I això expressa un malestar de la gent molt important”.

Triple pregunta al jeroglífic: quina ràdio és? qui protagonitza la tertúlia? De què parlen? Exactament, de què parlen?

Triple resposta demodràstica.

1. És Can Godó a RAC1. Dimecres 2 de maig. Fa 15 dies.

2. El locutor és Jordi Basté, el tertulià que pontifica és Francesc Marc-Àlvaro i l’expresident del Parlament és Ernest Benach.

3. No. Malgrat que ho sembli des del primer segon, no parlen pas del 15M que revitalitza les places aquests dies. Parlen -i s’agraeix- de #novullpagar i el frau de les autopistes.

Equació (ir)resolta. Per extreure’n realitats. Per concloure conclusions. Qui sap si motiu de tesi doctoral. En tot cas, aporia de l’el·lipsi: uns tant i altres tan poc. Tot el dit és aplicable fil per randa al 15M. Més encara quan darrere de totes dues protestes -vinclades entre sí pel poder omnímode de La Caixa, propietària del país- sura la potencialitat de la desobediència civil i la transformació social.

Tot plegat, metàfora del país que tenim, dels altaveus que desinformen i de la realitat a mitges que ens ofereixen. El joc bord. Els miralls trencats. Quan sovint només calen cinc minuts per entendre un altre frau: el de la llei del silenci. Desxifrar el malabarisme periodístic. Entendre el funambulisme informatiu. Colpir-se amb poesia visual desigual en càpsula. La pindoleta radiofònica administrada pels qui manen per dir-nos què cal escoltar, què cal sentir i cap a on hem d’orientar les nostres empaties. Qui si i què no. El debat irresolt continua: qui ens informa, per què i rere quins interessos, quan -Barnils dixit- els mitjans de comunicació són els exèrcits del segle XXI.

Post-scriptum (1). Estalvio l’hemeroteca de tot allò que van dir Basté, Àlvaro i Benach sobre el 15M. Entre d’altres, que la “intel·ligència col·lectiva” dels indignats acabaria construint “camps de concentració”. Dit pel mateix tertulià ara fa un any: “Una premissa perillosa, tòxica i destructiva que condueix aquesta protesta als abismes del pensament totalitari: la majoria silenciosa no sap res, la minoria activa i transformadora té la raó”. En què quedem, Francesc Marc-Alvaro? Signifiquem la majoria obedient o la minoria insubmisa?  Al grat de quin vent?

Post-scriptum (2). Perles i perletes mediàtiques, sí que cal escriure que mentre una lluita necessària contra el país dels peatges disposava de micros, altres lluites -dempeus també contra el país dels peatges sanitaris, educatius i laborals- els han de prendre. Dimarts passat, amb motiu del primer aniversari del 15M, 80 persones indignades van haver d’ocupar RAC1 i Catalunya Ràdio per poder-se fer escoltar. Llegint un comunicat que, a Catalunya Ràdio, va tenir un final de reblar el clau. Contra el país dels peatges i dels segrestos, no només informatius, una veu anònima xiuxiuejava: “Avui hem pres la paraula i ja no callarem. Perquè hem perdut la por. I volem saludar, des d’aquesta casa on ningú no ho fa, la companya sindicalista Laura Gómez, empresonada per cremar quatre bitllets de mentida dins d’una caixa de cartró davant la Borsa de Barcelona. Benvinguda a casa vostra“. Sublim.

I quina notícia obre les seccions de política de política –o directament de totes les portades- de les edicions digitals dels principals diaris? La cancel·lació de la visita oficial de la Reina d’Espanya a Londres. I perquè? Doncs per un conflicte amb Gibraltar, exactament la mateixa bandera que el franquisme enarborava cada cop que el malestar social intern es feia difícil de controlar. El motiu oficial és un la ruptura de les negociacions d’uns acords sobre pesca de les qual poc o gens se n’havia informat fins ara a més, d’altres més estrambòtics com la propera visita del príncep Eduard d’Anglaterra a l’enclavament o l’actuació la banda del regiment britànic de Gibraltar als actes de celebració del 60è aniversari de la coronació d’Elisabet II, precisament l’acte que Sofia de Grècia a “boicotat”.

Realment es pot pensar que tot plegat és una cortina de fum del Govern espanyol per tal de desviar l’atenció dels greus problemes econòmics i socials que ha d’afrontar? Doncs si és així, li ha funcionat. Ahir a última hora, tota la premsa de Madrid obria les seves edicions digitals amb grans titulars de la notícia i fotografies de la Reina espanyola i un encapçalament pràcticament calcat i exactament les mateixes paraules en el cas de de La Razón i El Mundo: “Cancel·lat el viatge de la Reina a Londres després de les friccions per Gibraltar”.

Però si la reacció de la premsa madrilenya era més esperable, sorprèn més que la notícia també hagi estat portada a la barcelonina, encara que de forma més modesta. L’Ara ho posa en portada just al costat del dossier especial sobre les finances de la Generalitat, La Vanguardia ho col·loca en tercera posició, just després del nomenament del català Manuel Valls com a ministre francès d’interior i de l’entrevista d’Artur Mas a 8TV El Periódico ho situa en quarta notícia, després de dues peces cobrint la configuració del nou Govern francès i d’una altra anunciant que finalment Mariano Rajoy convocarà un debat sobre “l’estat de la nació”. Sols El Punt Avui opta per obviar el tema i no publicar-ho.

A l’interior dels textos, els diferents diaris es limiten a informar puntualment dels diferents motius que han provocat l’executiu espanyol a considerar “poc adequada” aquesta visita i com a únic context recordar que un fet similar ja va passar el 1981, quan els reis espanyols no van assistir a la boda dels prínceps anglesos després que aquests segons anunciessin que passarien part de la seva lluna de mel a Gibraltar. El fet que aquest sigui el primer incident d’aquest tipus en més de 30 anys –període en el qual ambdós estats han compartit sobirania a la UE- i que recentment s’hagi demostrat que els viatges reials són menys estrictes del que s’havia cregut fins ara –fins i tot ha corregut amb força el rumor que Sofia de Grècia passa més temps a Londres que a Madrid- no ha fet reflexionar sobre la importància real de la notícia.

Però, i a pesar del to crític que en general la premsa balear ha mantingut amb la política lingüística del Govern, l’argument de Riera és molt minoritari, tan a les peces informatives com a les d’opinió. Cap mitjà s’ha animat a tractar de xifrar el cost que suposarà implementar el que s’ha anomenat “elecció de llengua” a l’ensenyament ni s’ha preguntat com és que el conseller d’Educació, Rafael Bosch, pot prometre que per això “sí que hi haurà diners”. Paradoxalment, aquestes notícies conviuen, inclús en les mateixes portades, amb unes reduccions pressupostàries en sanitat que arriben al punt de tancar dos hospitals, i retallades en la mateixa educació que inclouen, a més d’acomiadar professorat i augmentar ratios d’alumnes per aula, disminuir les hores lectives setmanals. És, com a mínim xocant, que en un moment de crisi que obliga a posar en el congelador el mateix estat del benestar es pugui permetre una mesura tan cara econòmicament. De fet, aquest és un sistema similar –no exacte- al que s’aplica al País Valencià i que la Generalitat va tractar d’eliminar-lo, entre altres motius, adduint la seva inviabilitat econòmica.

Aquesta relació, en canvi, sí que s’ha fet en algunes altres mesures governamentals contradictòries amb la política d’austeritat impulsada pel Govern balear. L’intent –fins ara fracassat- d’apujar fins a un 25% el sou d’alts càrrecs de confiança ha estat vinculat permanentment a les reduccions en serveis i salaris per a altres servidors públics. També, i segons les cròniques del debat parlamentari, es va comparar el tancament dels hospitals amb el rescat amb diners públics de Bankia.

Qui sí ha posat en dubte la viabilitat econòmica de la mesura ha estat la ciutadania, no sols les plataformes i associacions oposades a la separació d’alumnes per raons lingüístiques, sinó fins i tot gent favorable, en principi, a la mesura. Avui mateix, Última Hora, publica un dels reportatges més benèvols amb l’elecció de llengua amb testimonis de famílies que anuncien que matricularan els seus fills en castellà i que titula, de forma aclaridora: “Una proposta ‘bona’ de ‘difícil aplicació’”.

Però això és una cosa i desaparèixer n’és una altra. En turisme, segurament ara viatgem amb més racionalitat, menys dies i més a prop; en automoció devem allargar més la vida dels vehicles i els devem utilitzar menys; i en restauració suposo que ens hi mirem més a l’hora de menjar fora de casa. Molt bé, però de viatges se’n continuarà fent, de motos i cotxes en continuarà havent i de restaurants també. No veig perquè no hi ha de continuar havent mitjans en paper.

Mentre en altres camps ningú dicta la fi del motiu essencial de negoci, amb els mitjans s’és molt dràstic i se sentencien a mort les publicacions impreses. Aquí el motiu essencial és el periodisme i el canvi d’hàbits és el pas al digital, s’argumentarà. D’acord, però on està escrit que els canvis passin només cap a aquesta via? Per què el salt ha de ser obligatòriament cap a un terreny que, justament, és el que ho està tenint més magre per a generar ingressos i atreure publicitat? No ens podem imaginar altres escenaris que no siguin la completa digitalització i eliminació de la impremta?

Hi ha moltes vies per explorar sense haver d’abandonar el paper, com plantejar-se periodicitats no diàries (potser no cal que publiquem coses cada dia), apostar per continguts treballats (potser no cal imprimir tanta notícia d’agència o informacions circumstancials) o dotar el mitjà d’un marcat perfil polític i militant (potser cal apostar per un públic molt concret). Ep, i estar presents al món digital, i tant, però no per regalar-hi els mateixos continguts -com alertava Jaume Clotet en aquest article d’hamburgueses- sinó per atreure nous públics i crear marca. I tot plegat, amb l’objectiu d’enfortir el bastió més desitjat de qualsevol mitjà: la subscripció.

Pot semblar una tonteria, però qui potser ho té menys malament per afrontar aquesta nova situació és la premsa local i comarcal, la que menys ha jugat, precisament, amb el tema digital. Les periodicitats no diàries hi són marca de la casa, els seus continguts no els publicarà ningú més i la identificació del públic amb el marc de referència quasi que ja ve donada de naixement. No en va, aquests mitjans són líders en 38 de les 41 comarques catalanes, i tot i estar patint igualment la sagnia de tot el sector, té alguns punts forts on agafar-se: ven més per subscripció que per quiosc -al revés que la resta-, la publicitat sol ser de proximitat i, per tant, més maleable (mòduls i preus) i avaluable, i el grau de militància de l’entorn còmplice és molt més elevat, cosa que sovint salva de molts destrets.

Dissabte passat es presentava al Vendrell el Llibre Blanc 2012 de la Premsa Comarcal i Local, en el marc del seu 8è Congrés, i s’hi mostraven algunes dades a tenir en compte. Si bé aquest tipus de premsa nota greument la crisi i perd difusió, perd subscriptors i perd ingressos de publicitat, en perd bastant menys que la resta. I encara amb un interessant horitzó al davant: entrar al món digital (només un 55% de publicacions tenen web); però entrar-hi bé, amb dinamisme i complementarietat, sense suïcidar-se ni fer el caníbal. Segur que aquest petit pas és més assumible i ferm que dictar la mort del paper i haver de sobreviure, exclusivament, en un món, el digital, acostumat a la gratuïtat, a la poca fidelitat de l’usuari, a la poca confiança publicitària i a una enorme dependència institucional.

No es tracta de prescindir de mitjans nacionals i generalistes i limitar-nos a la premsa local, sinó de trobar-hi els punts forts que poden ser útils per a la resta. En el fons, la local és la premsa degana d’aquest país (i la que ha aguantat la llengua!); es tracta, doncs, de fer com ens toca fer, per la crisi, en tants altres àmbits: mirar enrere i aprendre dels avis.

Fins aquí el relat dels fets, en el que totes les parts implicades coincideixen. Però qui és el responsable de que tanta gent pogués accedir a una zona tan perillosa i plena d’explosius? Segons Reyes Martí, pirotècnica de la mascletada, dels manifestants, als qui acusa d’un “acte de vandalisme pur i dur” i de “no atendre les raons” dels responsables de seguretat. En aquesta línia, però una mica més enllà hi ha la Delegació del Govern espanyol a València, qui assegura que el sector dels manifestants que van entrar a la plaça estan “emparats per algun partit polític i algun sindicat”.

Però hi ha una versió alternativa a aquesta primera lectura. I prové d’una font tan poc sospitosa de simpatitzar amb els participants a l’acció com ho pot ser el Sindicat de Policies Locals i Bombers (SPLB), qui en un comunicat acusa la Delegació i l’Ajuntament de “posar en risc” la vida de manifestants, pirotècnics i policies i demana la dimissió de la Delegada Paula Sánchez de León. I per argumentar la seva queixa el SPLB aporta algunes dades interessants: recorda que es van destinar “sols catorze policies locals a custodiar el recinte de la mascletada i que aquest es va protegir sols amb tanques mòbils” i no amb les fixes de tres metres que es col·loquen durant els espectacles pirotècnics de les falles. A més, els agents municipals asseguren que van demanar ajuda “sense rebre resposta” i que les unitats antiavalots de la policia espanyola es van retirar “deixant-los sols”. Llavors van haver de retirar els petards “a estirades”. Segons el SPLB mai s’hauria d’haver permès que la manifestació acabés en el mateix punt que hi havia preparada una mascletada i que “s’hauria d’haver canviat una o l’altra”. Cal tenir en compte és que aquesta mascletada –llençada en honor a les festes de la Mare de Déu des Desemparats, patrona de la ciutat- es fa tradicionalment en una altra ubicació i que enguany s’ha canviat per motius que no han quedat clars. Més explícit, Democràcia Real Ja –una de les entitats convocants de la protesta- s’ha desvinculat dels fets i ha expressat el seu temor a que “potser tot estiguera previst amb l’objectiu d’embrutat la imatge de la mobilització”.

Encara que no és feina periodística repartir culpes ni responsabilitats sobre els fets, sí que ho és oferir una informació prou àmplia com per a que el lector en pugui extreure les seves pròpies conclusions. Però això no és així. En la seva edició digital, els dos principals diaris de València –Levante i Las Provincias- destaquen les declaracions de la pirotècnica i, sobretot, la perillositat dels masclets desapareguts. En canvi, les acusacions del sindicat policial són reduïdes a una peça relacionada inferior i, en el cas de la capçalera de Vocento, a un breu en que no s’esmenta la petició de dimissió de Sánchez de León, encara que la de Prensa Ibérica sí que hi dedica una peça àmplia i detallada de les queixes policials.

El Mundo –el diari de Madrid més llegit a València- titula la notícia a l’inrevés, amb les declaracions de la Delegació espanyola, deixant les acusacions policials per al subtítol i l’interior, encara que les primeres siguin conseqüència de les segones. I El País ni tan sols menciona el comunicat sindical ni el dels convocants i es limita a recollir –com a resposta a les acusacions de la pirotècnica i la Delegació- les opinions dels grups municipals d’Esquerra Unida i Compromís.

Encara que cada cop amb més matisos, per a l’opinió majoritària als mitjans això demostra la inevitabilitat de les retallades, ja que al marge de que es complementin amb noves polítiques que fomentin el creixement –una opció que guanya conversos ràpidament- és necessari “sanejar” els comptes públics per “recuperar la confiança dels mercats”.

Però enmig d’aquesta allau d’informacions i debats sobre la crisi, el deute i les possibles vies de recuperació econòmica, a penes ningú es pregunta d’on prové aquest deute públic tan desestabilitzador. I els pocs que en parlin donen per descomptat que es deu als “polítics balafiadors” o –en el cas de la premsa de dretes madrilenya- “els excessos autonòmics”.

En canvi, a penes s’ha nombrat la part del deute públic que té l’origen en els diferents rescats bancaris que s’han fet des de l’esclat de la crisi el 2007, i això a pesar que l’aportació de diners públics a Bankia va ser un dels temes més comentats al llarg de la setmana passada. Entre 2007 i 2011 l’Estat espanyol va “deixar” 230.000 milions d’euros entre ajudes i avals, als bancs per evitar-ne el col·lapse, el que no va impedir que aquests anunciessin uns beneficis de 66.000 milions durant el mateix període, una part dels quals es van repartir en dividends per als seus accionistes. Aquesta xifra va ser la causant, en part, de que el deute públic estatal passés del 36,10% del PIB al 68,5% en cinc anys. En números absoluts es tracta de 345.000 milions d’euros.

Aquest increment extra de la despesa ha estat agreujat pel fet que les desgravacions fiscals –sobretot a les rendes més altes- impulsades durant els governs de Zapatero durant els anys de bonança econòmica a penes han estat rectificades, a més, és clar, per la caiguda d’ingressos causada per la menor activitat econòmica.

Però és sobretot l’increment desorbitat dels pagaments d’interessos de deute –per l’augment del deute, però també per uns interessos més elevats degut a l’especulació dels fons d’inversió- el que dispara el dèficit espanyol del 3% de fa una dècada (fins i tot amb superàvit els tres anys anteriors a la crisi) fins al 8,51 al desembre passat.

Posat en xifres, el que l’Estat espanyol va aportar per haver de fer front als interessos i retorn del capital el 2010 van ser 169.000 milions d’euros i, el 2012, el 57% dels Pressupostos Generals de l’Estat.

Per a Yves Julien, economista i militant d’ATTAC del País Valencià, “és criminal dedicar la majoria de la despesa de l’Estat a pagar el deute mentre es retallen totes les despeses socials”.

L’alternativa són les emissions per internet, diu TV3. L’alternativa i el futur, certament, però encara no el present. Qui més qui menys sap quin pa s’hi dóna a la televisió per internet: la qualitat de les imatges és dolenta, sobretot quan hi ha molt de moviment, i les interrupcions sovintegen. Sí que hi ha algunes solucions que permeten millorar la situació, però són complicades tecnològicament o cares i tampoc no garanteixen un visionat en bones condicions. A més, molts continguts només poden ser emesos a Catalunya per la qüestió dels drets de propietat intel·lectual. Exceptuant el canal informatiu 3/24, que es pot veure sense restriccions, de la resta potser només la quarta part aconsegueix superar la barrera i sortir a l’exterior.
Per als catalans que viatgen pel món tot plegat no deixa de ser un mal menor. Però per als qui viuen a fora és una pèrdua important. Malgrat que és evident que a moltes llars internet està guanyant la partida al televisor, encara hi ha molta gent que per edat, comoditat o costum passa moltes hores davant aquesta caixa anomenada tonta, que ara s’ha aprimat com una nòmina qualsevol gràcies al plasma. Si TV3 forma part de l’oferta mundial, existeix; si no, de canals no en manquen.

Sobre la funció de cohesió nacional que encara avui exerceix TV3 no cal insistir-hi, que ja ho fa determinat partit polític mirant de reconduir-la. Però és obvi que, malgrat les mancances, la televisió que explica el món no només en català sinó des d’una perspectiva catalana és TV3. Mirar-la implica compartir una sèrie d’emocions, il·lusions i valors, tant si el sofà és a Falset, Vinaròs o Amsterdam. Potser sí que cal recordar, en canvi, que per a moltes famílies residents a l’exterior, TV3 era un instrument excel·lent per a la continuïtat de la llengua en les segones i terceres generacions. Això també val per als qui des dels lectorats de català arreu del món o des d’altres plataformes treballen per promoure la llengua i la cultura catalanes a l’exterior.

El motiu del final de les emissions per satèl·lit és econòmic, per variar. Deixar d’enviar el senyal a Astra i Hispasat suposarà un estalvi de 600.000 euros, sobre un pressupost global per al 2012 de 235 milions. Tothom retalla, tothom ajusta, tothom prioritza, ja se sap. Tothom? Bé, potser no ben bé tothom. Potser la solució passa per rebatejar TV3 com a Bankia TV. O per deixar de formar part d’un Estat que quan es va crear TV3 ho va celebrar de la manera que tots podem imaginar i que molts encara recordem.

El document es refereix a exemples molt recents –els més antic són de gener i n’hi ha de principis de maig- i explica amb tot detall com el cap d’informatius de la ràdio i els editors de la televisió forcen als redactors per evitar certes notícies “molestes”, reduir-ne el tractament o relegar-ne la posició en cas de ser inevitables i també modificar l’enfocament, encara que sigui a costa del criteri periodístic. Amb la consigna de “treure coses positives”, els editors miren d’evitar donar pes a qualsevol tema que pugui ser molest a l’actual Govern balear. Les històries més sensibles i, per tant, objecte de la manipulació són la llengua, la sanitat, qualsevol tipus de protesta i les retallades de pressupostos, entre d’altres.

Entre els exemples pràctics enumerats hi ha l’informatiu radiofònic del 27 de gener, en que la portada va ser una reunió del Consell de Govern obviada a la resta de mitjans per intranscendent, i en canvi la manifestació per la llengua que se celebrava aquell dia va quedar en segona posició. El 4 de febrer es van fer fins a 14 peces sobre les nevades, mentre el Congrés del PSOE a Sevilla quedava per al final del butlletí. El 29 del mateix mes un incendi en un polígon industrial a son Castelló va mantenir-se en portada fins i tot quan ja estava controlat i, al mateix temps, 2500 estudiants es manifestaven pel centre de Palma. L’únic tall de veu de la protesta va ser la d’un regidor del Palma que es queixava del tall de trànsit a l’entrada de la UIB. També es relega de forma sistemàtica qualsevol història relacionada amb la llengua, inclosa la vaga de fam de Jaume Bonet i la cançó pel català de l’institut de Marratxí, que va ser eliminada, després de sortir en una primera edició matinal, per ordres expresses de la direcció. L’ordre de la subhasta dels béns de Matas va saltar de la portada vint minuts abans de l’inici dels informatius i es va canviar per l’anunci d’un decret de mesures urgents per regenerar la platja de Palma que encara no s’havia aprovat.

També hi ha casos de manipulacions del material emès, com el canvi d’un tall de veu de la diputada del PSIB Pilar Costa sobre la primera sentència de l’ex-president balear Jaume Matas per ser massa “dura” i també es canvia les declaracions de la portaveu del PP, Mabel Cabrer, per unes altres de “més contundents”. També s’explica que es va permetre l’emissió d’un tall de veu a un portaveu del Grup Ornitològic Balear (GOB) sobre l’hotel de Sa Ràpita a condició que no tingués “contingut polític”.

Pel que fa a la televisió –on hi ha menys denúncies- s’assegura que han donat ordres de no preguntar a les rodes de premsa dels membres del Govern i que hi ha diversos casos de redactors als que s’ha canviat de lloc de treball, fonamentalment allunyant-los dels programes més polítics. També es critica que s’elimini plans de peces de televisió considerades molestes, com per exemple la citada vaga de fam de Jaume Bonet. La censura també consisteix en incrementar o reduir la durada de les notícies segons l’interès polític i no periodístic. Així, les explicacions del conseller de Turisme, Carlos Delgado, sobre la contractació de la seva companya sentimental, Lourdes Reynès, va durar més de 45 segons, un temps similar a la cobertura de la manifestació del 29 d’abril contra l’hotel de la platja es Trenc. El mateix dia va tenir més cobertura una notícia sobre els xips que duen els gossos. Precisament el tractament d’IB3 d’aquestes manifestacions ja havia estat denunciadacensura ib3 per alguns blocaires.

Els periodistes denunciants asseguren que “l’informatiu s’aproxima més a un calaix de
sastre o a un magazín que no a un informatiu seriós, rigorós i contrastat”.

Des de l’SPIB es fa una crida a tots els partits polítics a acabar amb aquestes pràctiques i posar fi al que consideren una “censura pròpia d’uns altres temps” i “inassumible”, en la que “primen interessos particulars per damunt de l’interès general de la informació”.

El document sencer es pot descarregar al final d’aquest article.

La primera d’aquestes pot ser el dia menys pensat, quan l’empresa comuniqui l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) i l’obertura del període de consultes que ordena la legislació vigent. Llavors se sabrà la quantitat de gent que es pensa acomiadar i calcular de quins són els plans del Consell per RTVV: si la seva idea passa per salvar-ne una part i mantenir-la com a televisió pública low-cost o si ja directament es liquida i es privatitza, o sigui es relloga el senyal i la marca a altres televisions privades. Llavors és també quan probablement s’endureixi la lluita dels treballadors, que dimarts ja van protagonitzar una nova jornada de vaga parcial –per tal d’esquivar uns serveis mínims que titllen d’abusius- amb un seguiment majoritari entre la plantilla i el que sols és un avançament del que pot passar quan s’entri en un escenari de guerra total.

La segona data arribarà, presumiblement, a meitats de juny, quan es presenti a les Corts l’avantprojecte de llei de RTVV i que segons el conseller de l’ens a proposta de Compromís, Rafa Xambó, “tracta de convertir els principis fundacionals de Canal9 –com vocació de servei públic, promoció del valencià, producció pròpia o creació de continguts de qualitat- en meres bones intencions. I si quan la Llei els obligava a fer-ho el resultat hem vist quin era, imaginem com serà amb el nou marc”. Però el moll de l’os de la reforma legal estaria en la reestructuració empresarial de l’ens, que passaria a ser una única societat mercantil. “A priori podria semblar una mesura eficient –continua Xambó- si no fos per que després s’autoritza el Grup a constituir tantes societats filials com considere necessàries, de manera que esdevé una via de privatització per mitjà d’aquestes filials. Assumit el deute financer per la Generalitat, el que es pretén és començar sense deutes, netejar la imatge del Grup i obrir vies de negoci privat”. Xambó –autor d’un estudi crític a l’avantprojecte descarregable al final de l’article- creu que es farà coincidir la tramitació de la llei i la presentació de l’ERO per tal de “dividir les forces opositores”.

És llavors quan tocarà comprovar la musculatura de l’oposició política i social a la privatització de Canal9, si la plataforma organitzada a partir de la Declaració de Burjassot -de la que forma part, entre molts altres el Grup Barnils, editor de Media.cat- té capacitat de mobilització i si la resistència a aquest procés s’encadena amb la que hi ha contra les retallades en educació, sanitat i altres serveis públics.

Per que si una cosa tenen en comú el desmantellament del servei públic comunicatiu amb la resta de serveis valencians és la fosca mà de la corrupció i la mala gestió en totes les branques de l’administració autonòmica. El mateix dimarts declarava davant l’Audiència Nacional espanyola l’ex-director general de l’ens Pedro García, imputat en el cas Gürtel i acusat d’inflar el pressupost de la cobertura de la visita del Papa a València el 2006 fins al doble del seu cost. García ha tractat de tirar pilotes fora i acusar altres alts càrrecs de preparar uns contractes que ell sols va signar. Alguns dNOTES_A_L’AVP_DE_LLEI_RTVV 2012‘aquests implicats, com Juan Prefaci, continuen ocupant càrrecs de responsabilitat a RTVV, amb el que la situació encara podria complicar-se més. La vaga i aquesta declaració no van coincidir per casualitat, i fins i tot un grup de treballadors va desplaçar-se a Madrid per protestar davant el tribunal, en una clara estratègia dels sindicats de visualitzar que les raons del forat de Canal9 no es troben en la ineficiència dels seus treballadors.

I ahir mateix, es feia públic que la fiscalia ha acceptat a tràmit la denúncia de Rafa Xambó per la diferència de fins a 50 milions d’euros entre l’informe presentat per RTVV al Registre Mercantil i la memòria presentada al Consell d’Administració de l’ens. Un “desajust” que la direcció de RTVV s’ha afanyat a assegurar que es tracta d’una “lectura errònia” per part de Compromís, però que la fiscalia ha decidit estudiar amb més deteniment.