A l’Estat francès sentir l’occità a la televisió és difícil. De fet només es pot fer als dissabtes a primera hora -quan la majoria de gent tot just es desperta- a la cadena pública France 3. En tres de les denominades antenes territorials (Aquitania, Migdia-Pirineus i Provença) s’emet un programa setmanal de 30 a 60 minuts. Res més. En el panorama radiofònic hi ha tres emissores associatives -fetes des d’un punt de vista militant i no pas comercial- que emeten totalment o parcialment en occità. Es tracta de Ràdio País (Gascunya); Ràdio Occitania (Tolosa) i Ràdio Llenguadoc (Besiers). A més, alguna ràdio local també fa programes molt concrets amb la llengua pròpia.

La Val d’Aran és el territori del país que presenta una millor situació. Si les darreres dades -de principis del 90- situaven l’ús social de l’occità a nivell nacional en un 17%, l’última enquesta a l’Aran la xifra assolia 23%. Una diferència que “creix a nivell qualitatiu” explica el membre del Grup de Lingüística Occitana (GLO) i professor de la Universitat de Lleida, Aitor Carrera. “A l’Aran l’escolarització és en occità i hi ha consciència de llengua, a la resta del país sovint ni se sap els límits lingüístics i es considera un patuès”.

Tot i això la presència de l’aranès als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) no passa d’anecdòtica. El 324 fa cada tarda una roda informativa de mitja hora i els divendres es fa una desconnexió per l’Aran del Telenotícies Comarques de TV3. Des de fa anys hi ha un programa diari a la ràdio d’un hora (Migdia aranès) que primer s’emetia per Catalunya Ràdio i posteriorment per Catalunya Informació. Precisament a l’emissora de notícies des de fa dos anys es fa un informatiu matinal de mitja hora a dos quarts de vuit. “Fa poc que l’han començat a repetir a la tarda, això és la gran promoció de la llengua” explica irònicament Carrera. A banda, s’han doblat programes concrets com el Pirineu des de l’aire i Les tres bessones. “També es va fer la final de la darrera Copa en aranès però el nivell lingüístic no era el millor” afegeix. Si més no reconeix que és bastant més que el què ha fet mai Televisió Espanyola que a finals dels 80 va emetre un programa conduït per l’actual síndic d’Aran, Francesc Boya.

Llei de l’aranès?
El Grup de Lingüística Occitana ha demanat que la Llei de l’aranès es denomini Llei de l’occità. “Parlar d’aranès no implica per res blaverisme però és important utilitzar en un àmbit formal el nom científic de la llengua” afirma Aitor Carrera. A més, considera que tindria molta més transcendència més enllà de la Val d’Aran i del Principat de Catalunya. També hi està d’acord el director de l’Oficina de l’Occità a Catalunya. “Si va sol, l’aranès no faria res i moriria en quatre dies”, va afirmar fa uns dies i va afegir que l’aranès no és un referent ni històric ni cultural al món, tot i que va reiterar el seu necessari paper com a líder de l’occità.

Carrera valora positivament la Llei -que ara està en tràmit parlamentari- perquè “no deixa de ser un pas endavant”. “És una oportunitat que ha de servir de revulsiu per intentar aturar la galopant substitució lingüista de l’aranès pel castellà”. I és que a inicis dels 80 l’ús social de l’occità a Aran era del 60% i en dues dècades ha retrocedit quasi 40 punts. Pel membre del GLO cal actuar a molts nivells una vegada s’aprovi la llei i en destaca l’estandardització de la llengua. A més, lamenta que la normalització no sigui una prioritat del Conselh Generau i que hi ha poca consciència social i política de l’actual “situació dramàtica”.

Amadeu Casellas el van excarcerar aquest dimarts. VilaWeb va ser el primer mitjà que en va informar tot destacant que li havien restat vuit anys complerts en presó preventiva i que, fins ara, no havien estat computats com a condemna ferma. La sentència del Tribunal Constitucional del 2008 ha evitat que el pres anarquista continués al centre penitenciari fins al 2016.

El Periódico de Catalunya és l’únic mitjà que, de manera destacada, explica que la revisió del seu cas ha determinat que “ha passat en presó vuit anys més dels que li corresponien”. Val a dir però, que tenint en compte que la sentència és del 2008, Casellas ha estat dos anys més empresonat dels que marca la interpretació del codi penal. Un període marcat precisament per les vagues de fam i les protestes demanant l’excarceració de l’osonenc.

El diari del Grup Zeta -el mitjà que hi dedica el major espai- afirma en el titular que “L’anarquista Amadeu Casellas surt de la presó al cap de 24 anys”. En el text expliquen que “tant sectors anarquistes com fins i tot ICV i ERC havien denunciat la seva situació penitenciària i havien denunciat que s’havia produït un error en el còmput de la pena de presó, que ara el jutge ha reconegut”.

El Punt és un altre dels diaris de paper que es fan ressò de l’alliberament d’Amadeu Casellas amb una breu notícia de dos paràgrafs. En el titular en comptes de destacar que ha passat més temps del necessari a la presó afirmen que “s’estalvia sis anys”. L’altre diari propietat del Grup Hermes, l’Avui, no fa cap referència al cas ni a la seva edició digital ni al paper. De fet cal remuntar-se fins al 20 d’octubre de 2009 per trobar la darrera notícia sobre el pres anarquista. “Una seixantena d’artistes i entitats socials demanen a Tura que deixi en llibertat l’anarquista en vaga de fam” titulaven aleshores. Tampoc en dedica ni una sola línia La Vanguardia que no sorprèn amagant el cas.

Aquest tractament discret contrasta amb la peça que va subministrar l’ACN poc abans de les vuit del vespre. A la notícia, a banda d’explicar l’excarceració del pres es recull la versió de la seva advocada, Maite Hernández. La lletrada explica que Casellas “està molt animat” però encara amb les seqüeles de la seva segona vagada de fam que va mantenir durant 80 dies. Es tracta de l’únic gran mitjà -en aquest cas una agència- que ha recollit les opinions de l’entorn de l’anarquista. Se’n van fer ressò ràpidament els mitjans osonencs com osona.com o El9Nou.cat. Per altra banda, el setmanari Directa ha publicat en l’edició d’aquest dimecres una entrevista després de sortir del centre penitenciari de Girona.

“Dimiteixo com a reacció a la prepotència i a la intransigència”. Amb aquestes paraules contundents Romà de la Calle explicava al diari Público la seva renúncia com a director del MUVIM després de sis anys en el càrrec. I és que es va veure obligat a retirar deu de les imatges de l’exposició Fragments d’un any que feia un viatge en imatges per l’actualitat del 2009 al País Valencià. Es tractava de fotografies que, majoritàriament, feien referència al denominat cas Gürtel que esquitxa el Partit Popular.

De la Calle explica com el diputat de Cultura, Salvador Enguix, el va trucar per demanar-li la retirada de les fotos. Després d’intentar negociar-ho va veure que la voluntat de la Diputació era ferma. Fins i tot el president de la institució, Alfonso Rus, va apel·lar a la “llibertat d’opinió” per justificar la censura. Amb aquesta situació la Unió de Periodistes Valencians va decidir treure l’exposició sencera del MUVIM i buscar un altre local al centre de la ciutat. Al cap de poques hores el director del museu presentava la dimissió.

El president de la Unió de Periodistes, Ximo Clemente, va considerar a VilaWeb la dimissió com “la resposta que dóna l’ètica d’un professional que ha fet el que no li quedava més remei de fer”. En contraposició, va denunciar que “els censors de la Diputació segueixen als seus llocs”.

Mentre l’oposició posava el crit el cel i responsabilitzava dels fets a Francisco Camps i Alfonso Rus, l’alcaldessa de València, Rita Barberà, va afirmar que és “partidària de la llibertat d’expressió”. Per això entén que calia mantenir l’exposició censurada.

>> Imatges de les 10 fotografies censurades

>> Recull d’enllaços de la censura al MUVIM (delicious Media.cat)

Garcia-Arbós és un excel·lent cronista. I és per això que fa una defensa de la subjectivitat per explicar fets. Però això no vol dir intentar provocar-los. És allò de que “la realitat no t’aixafi un bon titular”. Un titular que venia escrit des de redaccions molt allunyades de Salt -“Batusses (o guerra) entre moros i cristians”- i que no acaben de trobar a la localitat del Gironès.

El periodista d’El Punt explica que la setmana passada va “passar vergonya” de la pràctica “d’enviats especials, -càmeres i suposats informadors- de cadenes estatals”. Relata com es dedicaven a punxar “gent desesperada per la crisi” i a “instigar diàlegs no pacífics entre veïns de Salt”. En aquest mateix sentit un mediador cultural explicava aquest dimecres a Catalunya Ràdio -que es va desplaçar al municipi gironí per fer-hi un programa especial- que havien avisat a certs periodistes que algunes de les persones que corrien pel lloc dels fets no eren les més “adequades” com a exemple del pensament dels veïns. En canvi se’ls anava a buscar per tal que fessin talls de veu ben impactants.

Més enllà de la manca d’ètica d’intentar “crear” notícia, algunes de les crítiques -per exemple aquest article de CanalSolidari.org- s’han centrat en l’ús del llenguatge. En diverses informacions s’ha parlat de “veïns” versus “immigrants”. I si una cosa és clara és que tothom que viu en un municipi n’és veí. En l’article s’apunta com a més lògic parlar “d’autòctons” tot i que s’entraria a la discussió sobre quan una persona passa d’immigrant a autòcton. Depèn si la migració s’ha produït en un mateix estat? Es immigrant un nen que neix a Salt de pares magrebins? Acaba tot sent una qüestió ètnica?

El mateix article de CanalSolidari.org es fa preguntes sobre el concepte de la “inseguretat”. D’aquesta manera ho presenten la majoria de mitjans de comunicació, segons expliquen, i afirmen que la Generalitat ho corrobora quan les reaccions vénen del conseller d’Interior que promet més policies, més càmeres i demana una aplicació més contundent del codi penal. Però recorden que les estadístiques -de la mateixa conselleria- afirmen que ni el 2009 ni enguany s’ha produït un augment de l’activitat delictiva i es posa el focus en la denominada reincidència. Però això, continuen, hauria de preocupar a la població? O li hauria de preocupar que hi hagi més delictes? En aquest sentit lamenten que no s’assenyali el veritable problema: la desigualtat econòmica.

També un altre col·lectiu que analitza críticament els mitjans, l’Observatori UPF Mèdia, ha assenyalat el tractament de La Vanguardia sobre la “inseguretat ciutadana”. En aquest sentit critiquen que un crim en un bar a Barcelona -sense relació aparent amb el fet migratori- s’acaba enllaçant amb la detenció d’uns ciutadans d’origen romanès pel simple fet que els delictes afecten al mateix tipus d’establiments. Així mateix, lamenten que el “Vivir” dels darrers dies s’hagi convertit en un monogràfic sobre “inseguretat ciutadana” en el qual hi entren des de les tensions de Salt al crim de Barcelona.

Recull de notícies sobre el tractament de la immigració als mitjans (delicious Media.cat)

Al quiosc de la facultat de Periodisme es venen només el 20% dels diaris que una dècada enrere. Els distribuidors del Vallès reparteixen el 50% dels exemplars que fa pocs anys. Són dos dels exemples -anecdòtics, si es vol- que mostren com la crisi de la premsa de paper ha esclatat de manera pràcticament paral·lela a la crisi econòmica global. 30 Minuts va abordar els efectes i conseqüències d’aquesta crisi però també la del periodisme com a professió. “El periodisme s’ha de reescriure” va afirmar Bru Rovira, un dels afectats pel pla de prejubilacions de La Vanguardia. “Cal reivindicar el periodisme de carreteres secundàries” va afegir.

El programa es va centrar en dos casos d’estudi: “aquí” -prenent un marc de referència espanyol- i els Estats Units d’Amèrica. De Nord-amèrica en van destacar la necessitat d’adaptar-se on tothom té un mòbil per “fer una foto a una notícia”; el tancament de 150 diaris de paper l’any 2009 o la preocupació en ciutats com Filadèlfia per quedar-se’n sense.

Un altre dels elements d’anàlisi és com i quan serà possible fer negoci a Internet. O, en tot cas, si serà possible a la xarxa generar prou recursos per finançar les grans redaccions dels mitjans tradicionals. Una pregunta sense resposta per part dels entrevistats.

Oblit de la premsa digital catalana
Un dels elements que ha suscitat més crítiques al programa -en general, molt interessant- ha estat l’oblit de la premsa digital catalana. Només apareix l’Avui.cat, però es tracta d’un diari de paper amb edició digital. “Tots els diaris tindran més audiència a Internet que al paper” va afirmar el director adjunt de l’Avui, Salvador Cot.

En canvi no es va tractar els casos dels “pioners” de l’Internet catalana: VilaWeb i osona.com -del Grup Nació Digital- que van néixer a mitjans dels 90, ni els nous diaris que al llarg de la dècada dels 2.000 s’han consolidat amb el català com a llengua (directe!cat, elsingulardigital.cat, e-noticies.cat, NacióDigital.cat, eldebat.cat entre altres). En canvi prenia com a exemple de diaris exclusivament digitals dos mitjans espanyols i amb poca incidència al nostre país: lainformacion.com i soitu.es (una aposta realment original que va tancar fa pocs mesos).

La xarxa bull
La Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (ESCACC) va fer una gran promoció del programa i va proposar-ne el debat a través de les xarxes socials. El Twitter -un servei de microblogging que limita els missatges a 140 caràcters- va bullir tant durant el reportatge com les hores posteriors. En aquest sentit el tag #30premsa -un element per classificar tots els missatges d’un mateix tema- va ser aquell dia el tercer més utilitzat de l’Estat espanyol només per darrera dels referents al terratrèmol xilè. La incidència del reportatge i del seu debat a la xarxa es va multiplicar gràcies a estar disponible al 3alacarta.

>> Recull de reaccions en blocs sobre el programa
>> El 30 minuts sobre la premsa al Twitter

El Periódico de Catalunya ha repetit l’estratègia de la primera onada. Primer, silenci; després articles molt crítics amb l’independentisme. En aquesta ocasió fins i tot ratllen la ridiculització d’aquest procés de participació i organització des de la base sense precedents: parlen de “simulacre de referèndum”; “que no van saber o no van voler que el got sociològic català és massa gran per mesurar una força [l'independentisme] que les enquestes defineixen com a discreta”; “que els sobiranistes van relliscar ahir en la seva pròpia taca d’oli”. Parlen de “caiguda lliure” de la participació i, en un súmmum d’hipocresia, afirmen que a diferència del 13-D “el 28-F ha passat desapercebut a la premsa internacional”.

Més enllà que alguns resultats concrets -per exemple el9% del Vendrell, tot i que La Vanguardia parla del 6%- han de fer reflexionar als organitzadors, els resultats no han variat tant respecte el 13-D (sense Osona la participació va ser del 24%, pel 21% de la segona onada). En el cas d’El Periódico semblava que tenien ganes d’explicar el fracàs de les consultes a l’àrea metropolitana i, per això, van dedicar l’única crònica d’ambient a Molins de Rei. Veient que els resultats tant d’aquest municipis com de la resta de poblacions del Baix Llobregat clavaven els de la mitjana nacional -i per tant la teoria del cinturó industrial antiindependentista no acabava de funcionar- van buscar una explicació folklòrica.

Segons el diari del Grup Z la Festa dels Tres Toms van actuar com a “salvavides dels independentistes de Molins de Rei”. “Amb el reclam de la celebració local n’hi va haver prou perquè la participació (…) no s’allunyés de la tònica general de la jornada”. Recordaven que la comarca és “socialista i hostil a l’independentisme” i que, de cara al 20 de juny caldrà “bastant més que una Festa dels Tres Tombs i una esplèndida cavalleria perquè el percentatge de participació es mantingui”. Potser també haurien pogut tenir en compte altres factors, entre d’altres, la mateixa composició política del consistori. Hi han representats fins a quatre grups polítics que donaven suport a les consultes (Iniciativa i Esquerra per Molins de Rei; CiU, ERC i la CUP) i s’havien cedit locals municipals.

Precisament altres mitjans com VilaWeb i l’Avui van destacar que el Baix Llobregat “trencava tòpics”. A la crònica del diari del Grup Hermes es recordava que malgrat els condicionants de la comarca la participació s’havia situat a la mitjana catalana. També va ser un dels elements més destacats al debat de VilaWeb juntament amb el 40% de participació de la primera localitat de les  Terres de l’Ebre on se celebrava el referèndum. La Vanguardia en feia una referència, si més no, curiosa. A la crònica de la jornada -que no apareixia fins a la pàgina 16- era l’única comarca de la qual es deien tots els resultats de participació municipi per municipi però en canvi no en feia cap lectura ni interpretació. Cal recordar que el diari del Grup Godó ni tant sols el mateix 28-F va dedicar un sol breu a les consultes. Com es pot intentar equiparar la participació d’unes consultes a unes eleccions oficials si els dos principals diaris d’un país les intenten amagar?

TV3: independència, ara sí
Televisió de Catalunya ha fet una cobertura més que discreta de les consultes. Pràcticament fins dos dies abans no en va fer cap referència i va ser molt marginal en l’escaleta dels telenotícies. Com a exemple va ser un dels pocs grans mitjans que no va cobrir la roda de premsa de tancament de campanya -a diferència de l’ACN, Catalunya Ràdio, RAC1, la SER i TVE-. Tot i això ha decidit finalment que la independència és un tema prou important com per ser objecte de debat al Banda Ampla. Una decisió que, per interès informatiu, ja s’hagués pogut prendre abans del 13-D o del mateix 28-F.

Tanmateix el passat 18 de febrer es va estrenar el segon multiplex que té concedit el Govern de les Illes Balears. De moment hi emeten el Canal 33 (versió completa), el 324 i el Canal Super 3. Caldrà veure si més endavant es completa amb alguna televisió valenciana o algun dels futurs canals de la CCMA. L’acte d’encesa va comptar amb la presència del conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras; el conseller de Presidència del Govern de les Illes, Albert Moragues, i la consellera illenca d’Innovació, Interior i Justícia.

El procés no ha estat fàcil. I és que, bàsicament des d’IB3, es posaven pals a les rodes a la recepció del Canal 33 per la presència d’espais de producció aliena. En aquest sentit es va arribar a posar sobre la taula la possibilitat que arribés amb una versió “capada”, és a dir, només amb la producció pròpia. D’aquesta manera es podia reproduir el model de TV3 que arriba a les Illes en forma del canal 3cat, el senyal que s’envia a “l’estranger”.

En aquesta ocasió però s’ha aconseguit un acord que podria ser un “model a seguir” pel conflicte de TV3 segons el vicepresident de l’Obra Cultural Balear, Tomeu Martí. Concretament s’ha establert un intercanvi de drets -la CCMA no en té pel territori de les Illes- a canvi de programació pròpia del Canal 33 pel futur segon canal d’IB3. “El seu naixement semblava imminent però, de moment, no hi ha data” explica Martí.

Pel vicepresident de l’OCB l’acord pel 33 demostra que “hi ha possibilitats” de recuperar TV3 en la seva versió completa. “No hi renunciarem” adverteix. “El nostre objectiu és poder veure de tot en català” conclou.

>> Notícies sobre l’arribada del Canal 33 a les Illes (delicious Media.cat)

La denúncia de manca cobertura mediàtica a la prèvia del 13-D sembla que no ha fet efecte. O a la inversa. Ja que quan manquen menys de 48 hores les referències a una iniciativa que afecta la gens menyspreable xifra de 80 municipis i 300.000 persones són mínimes en alguns dels grans mitjans. És el cas de TV3, que des de la peça del diumenge passat sobre l’acte central de campanya celebrat al Vendrell no n’ha fet cap referència. Tampoc per aquesta ocasió sembla que el tema hagi merescut cap programa especial -per exemple un debat a Banda Ampla sobre la conveniència o no de ser independents- tal i com s’havia demanat insistentment el passat desembre.

Un exemple que mostra l’atenció dels mitjans de la CCMA a les consultes es pot veure al portal 3cat24.cat. De notícies pròpies -realitzades especialment per la redacció de TV3 o pels serveis informatius de TV3- no n’hi cap des de l’acte del Vendrell. En canvi, el servei automàtic que incorpora les entradetes d’ACN recull fins a quatre notícies: crida a la participació dels amazics; crida a la participació conjunta per part de la Coordinadora Nacional i Decidim.cat; crida d’ERC a la participació dels immigrants i conferència de López Tena a Molins de Rei. Tampoc el portal de notícies de la CCMA es fa ressò dels actes de tancament de campanya amb personatges de renom i d’actualitat: Joan Laporta a la Vall d’en Bas i Alfons López Tena i Uriel Bertran -entre altres- a Cardona.

De nou, la premsa digital ha estat capdavantera en informar d’aquest fenomen. Aquest divendres VilaWeb obre amb un reportatge sobre la consulta a la televisiva Breda/Ventdelplà; NacióDigital parla de la iniciativa d’organitzacions juvenils per demanar el “sí” o per la crida conjunta a la participació de la Coordinadora Nacional i Decidim.cat, mentre que el directe!cat en fa una portada especial amb l’enquesta de la UOC sobre els espanyols i la independència, l’acte final de campanya i un giny per seguir les piulades via Twitter. També l’Avui.cat dedica la segona notícia de la seva portada al final de la campanya del 28-F anunciant la presència de Joan Laporta a la Vall d’en Bas.

A la premsa de paper l’Avui i El Punt han mantingut la cobertura de la primera onada, mentre que El Periódico i La Vanguardia també han continuat el seu silenci. Un silenci que en el cas del 13-D van trencar l’endemà amb dos enfocaments ben diferents: el diari del Grup Zeta va minimitzar els resultats mentre el rotatiu del Grup Godó va apostar per una postura molt més neutre.

TV3 ha considerat que no era important la segona onada de consultes? Han tingut efecte les crítiques dels partits espanyolistes que van considerar la cobertura del 13-D excessiva? És ben cert que l’expectativa per aquest diumenge dista bastant de la primera onada: són la meitat de municipis i ja no és novetat. A més, la divisió entre els organitzadors que es va visualitzar els dies posteriors en pot ser una altra causa. Però tot això no suposa que no deixi de ser notícia. De vegades, fins i tot, sembla que televisions internacionals -com Euronews- ho considerin més important que la cadena pública i nacional de Catalunya.

Televisió de Mallorca, depenent del consell insular, va néixer de la mà d’Unió Mallorquina com a “contrapoder” a la IB-3 de Jaume Matas. Tant durant aquell període de majoria absoluta del PP com després, amb el segon Pacte de Progrés, ha desenvolupat “un molt bon paper” segons Tomeu Martí, vicepresident de l’Obra Cultural Balear (OCB). “Ha fet una aposta molt interessant pel debat i la informació per sobre de l’entreteniment i tot plegat amb un cost molt més assumible que IB3” afegeix (el pressupost anual correspon al d’informatius de la televisió autonòmica).

Tot i això UM “no ha perdonat “alguns dels reportatges que han abordat les irregularitats urbanístiques d’ajuntaments comandats pel partit regionalista. També el PP ha criticat insistentment la seva línia informativa i s’ha mostrat partidari de tancar-la. Aquest caldo de cultiu ha explotat amb l’expulsió dels uemites de les tres principals institucions de les Illes -el Govern Balear, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma- a causa de la imputació de diversos exdirigents del partit en casos de corrupció. Això ha provocat que tant a nivell municipal, insular com autonòmic els governs hagin quedat no només en minoria simple sinó amb una representació menor que el PP.

L’acord dels populars i UM per destituir Marisa Goñi com a directora de RTVM passa per modificar-ne els seus estatuts. I és que la potestat de nomenar el responsable de la televisió insular correspon a la presidenta del Consell, la socialista Francina Armengol. D’aquesta manera, i segons explica Tomeu Martí, ambdós partits de dretes repetirien la fórmula realitzada a l’Ajuntament de Palma. En aquell cas han sumat els vots per modificar els estatuts de diverses empreses municipals per poder-ne nomenar els presidents. Aquests canvis podrien desembocar -en alguna de les tres institucions- en mocions de censura.

El futur de TVM
Quin futur li espera a Televisió de Mallorca? Tomeu Martí considera que la seva existència “no corre perill”. Malgrat les incerteses del panorama polític i audiovisual s’imagina que quan el PP la controli ja no la voldrà tancar. En els darrers mesos també s’havia especulat amb la possibilitat que s’integrés a IB-3 i esdevingués el segon canal. “És una via que legalment la veig molt complicada ja que les han creat institucions diferents” afirma Martí.

Fins a quaranta mitjans, d’àmbit nacional, comarcal i local; tant de paper com digitals, i amb el suport de les dues principals associacions de premsa (l’APPEC i l’ACPC) van voler sumar-se als suports a la ILP impulsada per Acció Cultural del País Valencià i que ha de garantir les emissions de qualsevol televisió al conjunt de la seva àrea lingüística.

L’editorial recorda el suport dels cinc principals partits del Parlament de Catalunya així com d’altres institucions com la Xarxa Vives, la Federació Llulll o el Futbol Club Barcelona. L’editorial conjunta, que signen entre altres l’Avui, El Punt, el Diari de Balears, Vilaweb i El 9 Nou, arriba en un moment en el qual la ILP ha sumat 400.000 signatures. Cal recordar que en cal aplegar mig milió per tal que es pugui entrar al Congrés dels Diputats espanyols. Des d’ACPV esperen superar aquesta xifra després que la Junta Electoral hagi acceptat perllongar el termini un mes i mig.

Era d’esperar que l’editorial conjunta per TV3 al País Valencià tingués menys ressò que la de defensa de l’Estatut (”La dignitat de Catalunya”). Hi influeix que en aquella ocasió s’hi havien sumat els dos principals diaris editats a Barcelona (El Periódico i La Vanguardia) així com la reacció irada de la denominada “caverna espanyolista”. Ara bé, sobta el poc interès que va generar a TV3, la gran beneficiada de la iniciativa.

En el cas del seu portal d’Internet, el 3cat24.cat, la notícia no va aparèixer en portada fins a mig matí i situada a la part inferior. En el cas del Telenotícies Migdia no se’n va fer menció fins a ben entrada la segona part -just abans dels esports- amb una breu peça de poc més de quinze segons. Amb la veu del conductor de l’informatiu es van visualitzar extractes de l’editorial signat per les quaranta publicacions. No van aparèixer imatges ni declaracions. Tampoc es va aprofundir en la iniciativa de la ILP. Un fet que contrasta amb el tractament d’un altre mitjà públic, l’Agència Catalana de Notícies, que a banda de fer una peça sobre l’editorial ho complementava amb una altra sobre les valoracions d’Acció Cultural del País Valencià. Pels impulsors de la ILP la iniciativa és “un impuls definitiu”.

Editorial: Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana

El 2 de febrer passat el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) ‘Televisió sense Fronteres’ amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració s’afirmava: ‘Es tracta d’una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d’adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d’emissió i distribució de continguts comunicatius que es produeixen al conjunt de l’Estat espanyol’ i que l’acord es prenia ‘valorant la conveniència que l’Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d’intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital’.

L’argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s’afegeix al consens, cada vegada més unànime, entorn d’aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les vint universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives que aprovaven l’adhesió a la mateixa ILP, i també tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) fins al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica molt més que una sèrie d’adhesions i de declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d’aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d’edat.

I és en aquest punt que s’ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s’ha anomenat ‘un marc nacional de comunicació’.

Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè es mantingui a l’alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és al tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.

Llista de mitjans adherits a l’editorial
El Punt
Avui
Diari de Balears
Diari de Sabadell
Diari de Tarragona
Segre
El 9 Nou Osona
El 9 Nou Vallès Oriental
VilaWeb
El Temps
L’esquerda de la Bastida
L’informador
La Farga
Nova Tàrrega
La Palanca
La Comarca
Estela
Som-hi
Vallenc
Nova Conca
El Salí
El Martinet
El 3 de vuit
La Veu de la Segarra
Som Garrigues
www.anoiadiari.cat
www.comarquesnord.cat
Diari de Manlleu,
Diari de Vic
El Mirador del Pla de l’Estany
Els Colors
La Fura
L’hiperbòlic
Mediterranean Daurat
Noticiestgn
Revista Enrenou
Secundèria
www.deria.cat
www.sies.tv
Viure als Pirineus

Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC)