Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Aquest diumenge ha fet un any de la històrica manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i que havia de marcar un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya. Entremig hi ha hagut dues conteses electorals, la darrera onada de consultes sobiranistes, el sever pla de retalla des socials del Govern CiU pactat amb el PP, el tancament de TV3 al País Valencià i una virulenta ofensiva del PP contra l’ensenyament en català arreu dels Països Catalans.

La commemoració va ser tan al carrer –on milers de persones van marxar rere la pancarta “Pel nostre futur: independència!”- com a les tribunes polítiques i als quioscos. En aquests darrers va destacar l’Ara, amb un especial de set pàgines dedicat a l’efemèride i, a l’altra banda, La Vanguardia, que ho va matar –en argot periodístic- amb dos teletips d’agència, amb el que podria ser una clara metàfora del que cada rotatiu voldria que en quedés d’aquella diada.

Més enllà de la quantitat, però, destaca sobretot el positivisme de l’Ara –més sociològic que polític- amb anàlisis del creixement del sentiment independentista però també molt de sentiment, amb uns opinadors més dedicats a recordar batalletes que a explicar l’actualitat política. Més crus són, des d’òptiques diferents, l’Avui i El Periódico. El primer és l’únic diari que dedica editorial al tema i no precisament per llançar les campanes al vol, ja que directament afirma que “no hi ha gaire motius per ser optimistes” amb una CiU, amb un discurs més sobiranitzat que mai però capaç de pactar amb el PP també més espanyolista. Una situació en que les coincidències neoliberals han pesat més que les diferències nacionals.

Però sorprenentment, també El Periódico li retreu a CiU la seva falta de coherència i l’aparcament no ja del dret a decidir sinó també del concert econòmic, cavalls de batalla de la federació fins que va recuperar la Generalitat. Allunyat del seu univers més emocional, la capçalera del Grup Z aprofundeix amb un anàlisi de la situació més propera als anys 80 del que les plomes sobiranistes els agrada reconèixer. Aquí, si bé “l’independentisme sociològic” és més extens i exigent que mai, CiU torna a quedar amb una posició còmoda per “modular en solitari la tensió amb Espanya” i en aquest escenari “relega el debat i només aviva la flama en els partits amistosos, com en la consulta de Barcelona”, una tàctica que “funciona a les urnes”.

És ja un clàssic de les campanyes electorals les batalles dels periodistes dels mitjans públics contra els blocs electorals minutats segons presència parlamentària. El problema, pel que sembla, comença a les eleccions municipals, en que no queda gens clara quina és la presència de cada formació i alguns periodistes, com Sergi Picazo, es pregunten des del Twitter perquè algunes formacions reben molta més cobertura que d’altres.

Grans partits a banda, la formació petita amb més regidors és la Candidatura d’Unitat Popular, amb 20, seguida per Plataforma per Catalunya (17) i Ciutadans (13). Per contra, una ràpida recerca per alguns dels principals mitjans a Catalunya dóna resultats diversos i gens d’acord amb aquesta jerarquia. Per exemple, durant el mes de maig a La Vanguardia ha sortit citada setze vegades PxC, nou C’s i només cinc la CUP, i això que un reportatge sobre les opcions polítiques a diferents municipis se n’analitzaven quatre on aquesta formació té regidors sense que se l’esmentés ni un sol cop. Per la seva banda, el portal de la CCMA, 3cat24.cat ha citat C’s deu vegades, dues la CUP i només una PxC. L’agència de notícies Europa Press ha parlat 9 vegades de la formació xenòfoba, dues de la independentista i cap del partit d’Albert Rivera. El diari que més proporcional ha estat –i també el que millor informació local ha publicat- és l’Avui, amb 104 notícies només des de l’inici de campanya, on apareix la CUP, 25 PxC i 270 on es pot llegir la paraula “ciutadans”, la meitat de les quals tindrien relació amb la formació política.

La primera reflexió, òbvia, és el poc seguiment dels grans mitjans –amb excepcions- sobre el territori i el fet que les eleccions municipals queden circumscrites a les grans capitals. La segona és que PxC rep un tractament sobredimensionat en el que sembla que els mateixos que es diuen preocupats pel seu creixement siguin els que l’alimenten. I finalment, encara que, excepte un, tots aquests mitjans són privats i no estan subjectes a la legislació de blocs, algú podria deduir que potser aquests no són tan dolents.

Després d’anys d’aprimar l’estat del benestar ja toca, amb l’excusa de la crisis, començar a pelar el nucli del model: sanitat i educació. Com que naturalment això comporta malestar social i protestes creixents alguns matisen el que venien dient fins ara. Per a José Antich, des de La Vanguardia, el problema és la manca de “missatges tranquil·litzadors” i per a El Periódico, és que es vol anar “massa ràpid” enlloc d’estudiar el problema “a fons”. La resta de diaris de Barcelona no editorialitzen sobre el tema, encara que Alfred Bosch, a l’Avui surt a defensar les retallades amb el vell argument dels “privilegis sectorials”, en aquest cas dels metges. Read the full text

“El govern espanyol diu que no pagarà els diners que reclama la Generalitat per al 2011” és el titular d’obertura de Vilaweb d’aquest matí. Una notícia prou contundent com per encapçalar tots els diaris del Principat a grans caràcters. Enmig de les pitjors retallades en serveis socials mai vistes en l’era autonòmica, en ple debat sobre les balances fiscals i el concert econòmic i davant les contínues exigències de Madrid per a la contenció del dèficit, la ministra espanyol d’economia, Elena Salgado, ha “comunicat formalment al govern de la Generalitat que no pagaria els diners previstos per al 2011, pel pla d’equilibrament econòmic i financer”. Uns 1.400 milions d’euros. Read the full text

És cert que els propis protagonistes –Govern espanyol i sindicats CCOO i UGT- han coincidit a anomenar “acord” a la fi de les negociacions sobre la reforma de les pensions que s’han allargat durant les darreres setmanes. Però també ho és que la funció del periodista és –o hauria de ser- anar més enllà del comunicat oficial. Després de prometre que no cedirien en el retard de la jubilació als 67 anys i que a més continuaven posant sobre la taula la retirada de la reforma laboral que va motivar la vaga general del 29 de setembre, tan Ignacio Fernández Toxo com Cándido Méndez, han assegurat que s’han “acostat posicions” i que ja sols queden “els últims serrells per aclarir”. Però la veritat és que a primera vista sembla que les úniques posicions que s’han mogut són les sindicals.

Read the full text

Avui pràcticament totes les portades de l’Estat espanyol coincidien a destacar la mort del cantant de flamenc Enrique Morente. Des de La Razón fins a Público, en el cas de Madrid, i totes les capçaleres de Barcelona i València -excepte l’Ara- coincidien en els seus condols cap al que és considerat un dels grans renovadors del flamenc. Al marge de la polèmica per una suposada errada mèdica en la seva mort, els diaris se centren en els obituaris habituals en aquest tipus de casos i publiquen sentides mostres de condol d’amics o companys de professió. La militància de Morente, “el cantaor roig” però, queda pràcticament oblidada a pesar de les dotzenes de pàgines escrites.

Read the full text

Amb la Diada de l’onze de setembre comença tradicionalment el curs polític als Països Catalans. Curs que enguany serà mogut per la celebració de les eleccions autonòmiques principatines al novembre, les municipals i les autonòmiques valencianes i balears a la primavera. Però també sembla que ho seran en l’espai mediàtic, amb noves propostes i canvis profunds tan amenaçadors com esperançadors en l’espai de comunicació català.

Read the full text

L’alliberament de Laura Riera i l’intent de donar-li una benvinguda per part dels seus amics i familiars s’ha convertit en una veritable “serp” de finals d’agost. Després d’una intensa campanya començada per la premsa de dretes de Madrid -l’ABC ja li dedicava un editorial el 14 d’agost- amb acusacions incloses a l’Ajuntament de Barcelona per “cedir una plaça als radicals”, així, més de quinze anys de festes alternatives organitzades per bona part del teixit associatiu gracienc quedaven sota sospita “terrorista”.

Read the full text