La commemoració va ser tan al carrer –on milers de persones van marxar rere la pancarta “Pel nostre futur: independència!”- com a les tribunes polítiques i als quioscos. En aquests darrers va destacar l’Ara, amb un especial de set pàgines dedicat a l’efemèride i, a l’altra banda, La Vanguardia, que ho va matar –en argot periodístic- amb dos teletips d’agència, amb el que podria ser una clara metàfora del que cada rotatiu voldria que en quedés d’aquella diada.

Més enllà de la quantitat, però, destaca sobretot el positivisme de l’Ara –més sociològic que polític- amb anàlisis del creixement del sentiment independentista però també molt de sentiment, amb uns opinadors més dedicats a recordar batalletes que a explicar l’actualitat política. Més crus són, des d’òptiques diferents, l’Avui i El Periódico. El primer és l’únic diari que dedica editorial al tema i no precisament per llançar les campanes al vol, ja que directament afirma que “no hi ha gaire motius per ser optimistes” amb una CiU, amb un discurs més sobiranitzat que mai però capaç de pactar amb el PP també més espanyolista. Una situació en que les coincidències neoliberals han pesat més que les diferències nacionals.

Però sorprenentment, també El Periódico li retreu a CiU la seva falta de coherència i l’aparcament no ja del dret a decidir sinó també del concert econòmic, cavalls de batalla de la federació fins que va recuperar la Generalitat. Allunyat del seu univers més emocional, la capçalera del Grup Z aprofundeix amb un anàlisi de la situació més propera als anys 80 del que les plomes sobiranistes els agrada reconèixer. Aquí, si bé “l’independentisme sociològic” és més extens i exigent que mai, CiU torna a quedar amb una posició còmoda per “modular en solitari la tensió amb Espanya” i en aquest escenari “relega el debat i només aviva la flama en els partits amistosos, com en la consulta de Barcelona”, una tàctica que “funciona a les urnes”.

Grans partits a banda, la formació petita amb més regidors és la Candidatura d’Unitat Popular, amb 20, seguida per Plataforma per Catalunya (17) i Ciutadans (13). Per contra, una ràpida recerca per alguns dels principals mitjans a Catalunya dóna resultats diversos i gens d’acord amb aquesta jerarquia. Per exemple, durant el mes de maig a La Vanguardia ha sortit citada setze vegades PxC, nou C’s i només cinc la CUP, i això que un reportatge sobre les opcions polítiques a diferents municipis se n’analitzaven quatre on aquesta formació té regidors sense que se l’esmentés ni un sol cop. Per la seva banda, el portal de la CCMA, 3cat24.cat ha citat C’s deu vegades, dues la CUP i només una PxC. L’agència de notícies Europa Press ha parlat 9 vegades de la formació xenòfoba, dues de la independentista i cap del partit d’Albert Rivera. El diari que més proporcional ha estat –i també el que millor informació local ha publicat- és l’Avui, amb 104 notícies només des de l’inici de campanya, on apareix la CUP, 25 PxC i 270 on es pot llegir la paraula “ciutadans”, la meitat de les quals tindrien relació amb la formació política.

La primera reflexió, òbvia, és el poc seguiment dels grans mitjans –amb excepcions- sobre el territori i el fet que les eleccions municipals queden circumscrites a les grans capitals. La segona és que PxC rep un tractament sobredimensionat en el que sembla que els mateixos que es diuen preocupats pel seu creixement siguin els que l’alimenten. I finalment, encara que, excepte un, tots aquests mitjans són privats i no estan subjectes a la legislació de blocs, algú podria deduir que potser aquests no són tan dolents.

Però el problema de fons continua sent el mateix: L’FMI, la Unió Europea i Madrid –en ordre jeràrquic- ordenen rebaixar el dèficit i retallar la despesa i, un cop ja eliminades bona part de les prestacions socials els darrers anys -ja fa molt de temps que no hi ha pràcticament polítiques públiques d’habitatge, ajuts socials o s’han reduït al mínim les prestacions d’atur- doncs toca anar al moll de l’os. És obvi que es pot fer una mica més eficient la gestió o estendre la retallada a certs beneficis polítics, però també ho és que això no evitaria, per una qüestió d’escala, posar a la picota els elements centrals que donen una mínima cohesió a la nostra societat. I resulta que fins que no s’hi ha arribat ningú se n’ha donat compte.

Naturalment també es podria plantejar el debat d’una altra manera: reformar el model fiscal per fer-lo realment distributiu, perseguir els paradisos fiscals, fer tornar als bancs els immensos recursos públics que se’ls ha traspassat, penalitzar l’especulació financera, recuperar la musculatura pública com a motor de creixement –com va passar dels anys 50 als 70, l’edat d’or del capitalisme- o, fins i tot, retallar la immensa despesa militar, encara que això no li pertoca a la Generalitat.

Però sembla que el debat polític segueix sense contemplar aquestes opcions i continua encaixat en els estrets marges de si és més dolorós quedar-nos sense mestre o sense metge. El que potser també podrien deixar-li de dir debat.

Però de forma sorprenent cap dels diaris impresos a Barcelona reflecteix el fet a les seves edicions digitals –es pot suposar que les de paper ja estaven tancades en el moment de fer-se públic l’anunci. En canvi, el vot de Jordi Pujol a la consulta sobiranista, la “plantada” de Mas-Colell a les demandes de noves retallades i la polèmica entre PSOE i PP per les actes d’ETA ocupen els espais més destacats. Per corroborar alguna altra versió de les greus afirmacions de Vilaweb cal fixar-se en un sotstitular de l’Avui o endinsar-se en el text d’anàlisi de Jordi Barbeta a La Vanguardia. I això que la decisió de la ministra comporta l’incompliment d’una llei.

Però lluny de la seva missió formativa, la tendència general als diaris és mantenir-se aferrats a la seva tradició de transcriure declaracions. Les quatre capçaleres es limiten a publicar en dues notícies separades i correlatives la plantada del Govern davant les exigències de noves retallades i les declaracions del PSC assegurant la inexistència d’aquestes imposicions sense donar cap element als seus lectors –més enllà de la seva tendència ideològica prèvia- per saber qui menteix.

Un lector d’El Periódico publica la seva frustració en un comentari: “¿qui té raó? qui ens enganya? qui ens vol fer veure a galet? qui ens diu la veritat?”. Tota una imatge de la patètica renúncia dels mitjans a fer la seva feina.

La proposta governamental era retardar la jubilació als 67 anys i sols mantenir-la als 65 en cas d’haver cotitzat 40 anys. A més considerava la passada reforma laboral com a “imprescindible” i ja va assegurar que no pensava retirar-la. Tant CCOO i UGT van anunciar que les pensions eren “intocables” i que, a més, no tenia cap sentit fer-ho, car la seguretat social és l’única administració de l’estat que no és deficitària. L’acord final és exactament la proposta inicial de l’executiu amb a penes dues modificacions: dels 40 anys de cotització per poder-se jubilar als 65 s’han reduït a 38’5 i que les dones els comptaran com a dos anys cotitzats les excedències que es demanin per a tenir cura dels fills. A pesar d’això, totes les edicions digitals coincideixen a anomenar “acord” a la renúncia de les posicions sindicals.

En un article titulat “Una reforma plena de matisos”, Público, descriu les diferents mesures que inclou la reforma, totes calcades de la proposta governamental inicial, excepte alguns matisos força eteris com que “s’afavorirà que es creïn plans privats de pensions” per a les autònomes que no hagin cotitzat o una “dilatació” en els terminis d’aplicació de la reforma.

Tampoc cap mitjà ha relacionat l’arribada a un acord amb el desafiament més gran a la seva hegemonia que CCOO i UGT han rebut mai en 35 anys. La vaga general convocada avui a Catalunya, el País Basc i Galícia, així com la jornada de mobilitzacions a la resta del país i de l’estat per part dels sindicats alternatius i nacionalistes és la mobilització laboral més important al marge d’aquestes centrals des de la mort de Franco.

Una vaga que, a Catalunya, ha estat menystinguda per la gran majoria de mitjans de comunicació. Tot i que els minoritaris sindicats convocants –CGT, CNT, COS i SO- no tenien capacitat de paralitzar l’activitat econòmica, el que ja se sabia, a primera hora de la tarda –en el moment de tancar aquesta edició- l‘Agència 29-S, una iniciativa coordinada de diferents mitjans alternatius,  ja comptabilitzava més d’un centenar d’accions per tot Catalunya. Piquets, ocupacions d’edificis públics, oficines bancàries i seus de partits, bicicletades, concentracions, talls de trànsit i de ferrocarril i aturades a empreses s’estan succeint de forma contínua en l’acció coordinada dels moviments socials més gran vista fins ara. Però l’edició digital d’El Periódico sols informava del seguiment de la vaga a TMB i del boicot a la seu electoral de Jordi Hereu, mentre que a la notícia sobre els retards a vàries línies de Renfe i FGC d’aquest matí no explicava la seva relació amb les accions de la vaga. La Vanguardia ho amplia a una barricada de pneumàtics i a l’ocupació de la seu del PSC a Tarragona, mentre que l’Avui a penes informa de la “normalitat a metro i autobusos malgrat la vaga”. Aquests diaris donaven una importància similar a la manifestació de 10.000 persones al Iemen.

L’Ara era l’únic rotatiu de Barcelona que incloïa a la portada del seu web un requadre especial recollint totes les informacions relacionades amb la jornada de vaga.

Enrique Morente va ser sempre una persona compromesa amb la solidaritat i el canvi social i va oferir la seva veu a les causes que considerava justes. El seu propi web oficial té un apartat anomenat “el seucompromís” on hi escriu frases com: “No sabem ja qui són els terroristes i de qui hem de defensar-nos” o “vaig voler fer un pamflet antiarmamentista en nom de tots els músics”.

Però aquesta faceta seva sembla que no ha interessat als editors d’El Mundo o La Razón, que no han dedicat ni una sola línia a parlar-ne. Ni tan sols un fet tan evident com que en 1971 publiqués el seu Homenaje flamenco a Miguel Hernández -el que li va suposar el boicot per part de les autoritats franquistes- fan reflexionar als obituaristes. L’ABC en fa una sola menció, una frase segons la qual va deixar de “ser comunista quan va visitar la Unió Soviètica” -amb el que es dedueix que almenys ho va ser- però oblidant que això no li va impedir continuar sent un antisistema -com l’hauria de definir el mateix diari- i, per exemple, tocar en un festival contra la globalització a Barcelona el 2001. Per la seva banda, El País i Público sí que recorden aquesta faceta, encara que en destaquen sobretot la seva militància antifranquista i durant la transició.

A casa nostra La Vanguardia opta pel mutis total mentre El Periódico fa sols una breu referència a una de les seves últimes obres: “Guern-Irak”, gravada davant el cèlebre quadre de Picasso. Encara que el diari no digui res més, Morente parla per si mateix. L’Avui es limita a citar una frase de Morente en una entrevista anterior: “M’encanta com sona el català, i em sona estranyíssim que un cantaor català no canti en la seva llengua” i recorda que va ser ell qui va animar Miguel Poveda a cantar en català. Las Provincias i Levante tampoc en diuen res, i això que l’última actuació del cantant a València, va ser al barri del Cabanyal en una actuació gratuïta pels veïns que lluiten perquè no els destrueixin el barri. I és que Morente va estar -en paraules d’Ovidi- “amb els bons fins al final”.

Amb aquest article fem un breu repàs d’alguns d’aquests canvis i iniciem una sèrie en la que anirem aprofundint en alguns dels temes que aquí apuntem. El primer i més espectacular canvi ja està venint de l’anunci que el 28 de novembre arribarà als quioscos un nou diari en català: Ara. El projecte, impulsat pel grup cooperatiu Cultura 03 amb el suport de pesos pesants del periodisme català com són Toni Soler, Albert Om o Antoni Bassas ha despertat optimisme i escepticisme a parts iguals. Tant n’hi ha que pensen que el canvi de cicle polític i social necessita precisament un mitjà d’aquest tipus, com que en l’actual crisi econòmica -i especialment en els mitjans de comunicació- és de boigs posar-se a fer diaris en paper. Però que l’anunci no ha passat desapercebut és evident i no sols ha fet augmentar els dubtes sobre el futur de l’Avui, sinó que ha fet que tornessin a circular amb insistència els rumors sobre una possible edició en català de La Vanguardia. Així doncs, tot i la seva particular crisi, la premsa en paper continua movent-se.
L’altre sector especialment afectat pels possibles resultats electorals és els dels mitjans públics. Canal9 a banda -el desastre del qual sembla difícil d’arreglar guanyi qui guanyi els propers comicis valencians,- tant TV3 com IB3 afronten possibles canvis amb cautela i fins i tot amb certa agror, tal hi com demostren els recents conflictes a la direcció de la radio insular o com ho deixa entreveure Mònica Terribas, directora de TV3, a aquesta entrevista, on denuncia les temptacions intervencionistes de la classe política als mitjans públics.
Finalment, acorde amb el futur de galàxia mediàtica i de difusió entre els rols d’emissor i receptor de la informació que ens promet l’era digital, continuen les propostes de nous mitjans sorgits directament de la societat civil i que aprofiten a fons l’abaratiment de les tecnologies i la llibertat d’internet. Dos dels exemples més recents, però no els únics són el retorn d’InfoTV al País Valencià i l’inici d’emissions de Som Ràdio a Barcelona.
Un curs, doncs, on sembla que els mitjans seran més notícia que mai.

Sense gaire mostres de criteri popi el tema saltava a la premsa catalana i, òbviament, a la fiscalia de l’Audiència Nacional espanyola, que optava per prohibir l’acte. Els Mossos d’Esquadra van optar per carregar en uns carrers de Gràcia plens a vessar un dissabte de festes, tot i que l’acte havia estat desconvocat, davant l’aplaudiment generalitzat dels mitjans de Barcelona i Madrid. Amb honroses excepcions -com aquest article de l’Avui- la separació de la caverna amb els mitjans catalans es feia pràcticament inexistent. Especialment sagnants van ser les cròniques de La Vanguardia, que van tornar a la tesi dels “okupes i independentistes radicals proetarres” habitual a finals dels 90. La cobertura del diari de Godó de l’acte inexistent marca el clímax de la campanya, amb vuit vegades la paraula “radical” -sense comptar el titular ni el peu de foto- i dues la “proetarra”, fins ara poques vegades utilitzada per referir-se als independentistes catalans.
El més curiós de tot és que pràcticament a totes les notícies es vincula a Riera a l’assassinat del regidor del PP de Viladecavalls Francisco Cano, delicte pel que va ser absolta per l’Audiència Nacional el novembre del 2004 i que és fàcilment comprovable a les hemeroteques dels mateixos diaris. L’absurditat de la situació arriba al límit quan La Vanguardia acusa Riera d’aquest delicte mentre utilitza la mateixa foto amb la que va il·lustrar la seva absolució fa sis anys.
Un cop acabades les Festes de Gràcia la lupa inquisitorial s’ha traslladat a Sants, ja que diferents mitjans han “descobert” que a les seves Festes Alternatives s’hi realitza un brindis pels presos, que ràpidament han associat als empresonats en relació amb ETA. Per la seva banda, des de l’Assemblea de Barri de Sants, organitzadora de les festes, asseguren que “aquest brindis es porta celebrant des de 1994 i és un homenatge a totes les persones privades de llibertat sense referir-se a cap en particular”.
Laura Riera va ser detinguda a finals d’agost de 2001 sota l’acusació de col·laborar amb l’escamot d’ETA que llavors operava a Barcelona i va signar una declaració autoinculpatòria que ella sempre ha defensat que va ser forçada sota tortura, un tema que ni la fiscalia va investigar mai ni cap mitjà ha recordat aquests dies. Després de ser condemnada a nou anys per “col·laboració amb banda armada” que ha complert íntegrament. En un segon judici va ser absolta de la participació en la mort de Francisco Cano.

Fent un repàs de la premsa de paper i digital de referència costa trobar referències a la vaga de fam que entre 150 i 180 interns del CIE de la Zona Franca van començar fa una setmana. El Punt hi va dedicar una notícia de mitja plana el 9 de juny (“Interns del centre d’internament d’estrangers, en vaga de fam per denunciar abusos policials”). El diari del Grup Hermes explica que l’associació Drets i Papers per a Tothom xifra en un 80% el seguiment d’una protesta contra la situació de presumptes abusos policials i de la mort d’un intern -la segona en un any- el passat mes de maig. Així mateix, es recull la versió de la Policia Nacional espanyola que nega tant les acusacions com la protesta.

L’altre diari que fa una petita referència a la notícia és l’Avui. Es tracta d’un petit breu també publicat el 9 de juny (“Vuitanta immigrants en vaga de fam a la Zona Franca”). L’altre rotatiu del Grup Hermes parla de 80 immigrants en vaga de fam per protestar “per la mort d’un jove marroquí que les autoritats van atribuir a un suïcidi, fa una setmana”. També recull la versió de la Prefectura Superior de la Policia de Catalunya que va negar l’inici d’una vegada de fam tot i que va admetre que els interns “havien deixat de menjar en algun moments del dia com a mesura de protesta”. També se’n va fer ressò l’Agència Catalana de Notícies el vuit de juny (“Una quarantena de reclusos del CIE estan en vaga de fam, segons SOS Racisme”) però no ho van fer ni els mitjans de la CCMA ni La Vanguardia i El Periódico.

Un altre dels pocs mitjans que fan una petita referència als fets del CIE és l’edició digital del diari espanyol ABC que reprodueix una nota de l’agència EFE (“Policia rebutja les acusacions de tortures al CIE de la Zona Franca”). Una nota en la qual la Confederació Espanyola de Policia rebutjava les acusacions de tortures i maltractaments contra els agents que custodien el CIE de Zona Franca. A banda de titllar les acusacions de “repugnants” -i demanar a la Prefectura Superior que inici accions legals contra les organitzacions denunciants- afirmaven que només un grup d’argelins havien deixat de menjar durant un dia.

Contrast amb el debat del burca
La reduïda presència dels fets del CIE de la Zona Franca contrasta amb l’amplíssima cobertura que acostumen a rebre les notícies relacionades amb la immigració. En són dos bons exemples el debat actual sobre la prohibició del burca  i el nicab als espais públics dels municipis -en parla el periodista Humbert Roma al seu bloc- o mesos enrere tot el conflicte del no empadronament dels immigrants irregulars.

Un fet que esdevé més xocant i preocupant quan la realitat dels centres d’internament és totalment opaca. En aquest sentit, les entitats que denuncien la situació parlen que des de l’inici de la vaga de fam -actualment només la seguirien entre 10 i 15 interns- s’haurien produït deportacions d’alguns dels participants a la protesta. També cal tenir en compte el poc ressò que han tingut les dues morts en circumstàncies poc clares de dos interns del mateix centre. El darrer cas es va produir el 13 de maig quan Mohamed Abagui, veí de 22 anys de Sabadell nascut a Tànger, va aparèixer mort després de ser detingut en sortir de casa el 15 d’abril. L’altre cas es remunta el 19 de juny de 2009 quan Jonathan Sizalima, un noi equatorià de 20 anys, va morir en estranyes circumstàncies la mateixa nit que va ser detingut a la platja de Barcelona. El director del CIE, Miguel Angel Prieto, va assegurar que s’havia suïcidat “penjant-se d’una samarreta des d’una reixa del sostre”. Tanmateix, no van permetre a la família veure el cost fins al cap de sis dies quan va arribar al seu país d’origen.

Continua la incertesa al diari Avui. El mes d’abril la direcció va plantejar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) per acomiadar la meitat de la plantilla (uns 65 treballadors). El comitè d’empresa va reaccionar anunciant una vaga pels dies 22 i 23 d’abril però que es va desconvocar després d’un acord al Tribunal Laboral de Catalunya.

L’entesa entre direcció i comitè d’empresa suposava deixar sense efecte el pla de viabilitat presentat -que a banda d’acomiadaments suposava retallar un 6% dels salaris fins al 2013 i eliminar una de les quinze pagues- i iniciar un període de negociacions. El Grup Hermes es va comprometre a no acomiadar forçosament a cap treballador fins a assolir un acord i respectar les indemnitzacions que històricament s’han donat a l’Avui.

Ara, i segons publica Comunicació 21, la direcció ofereix baixes incentivades als seus treballadors però sense donar xifres sobre el nombre de persones que volen fora de l’empresa. Fins al 31 de maig s’ha obert un període per tal que es presentin voluntaris per deixar el rotatiu amb una indemnització de 45 dies per any treballat, amb un topall de 42 mesos i 150.000 euros (en l’ERO presentat el 14 d’abril es parlava de 20 dies per any i un màxim d’una anualitat). Una vegada finalitzi el termini, la direcció avaluarà si encara han de marxar més treballadors i aleshores s’hi afegirien baixes forçoses amb les mateixes condicions. Tot plegat -acomiadaments i baixes voluntàries- formarien part d’un ERO que probablement es podria presentar a inicis de juny.

En aquest context, i segons han informat fonts del comitè d’empresa a Comunicació 21, els representants dels treballadors intenten sense èxit saber el model de diari que vol impulsar la propietat. En aquest sentit es pregunten com quedarà una publicació després de la reducció dràstica de la plantilla. L’altra gran incògnita rau en el futur de l’edició digital, que podria arribar a desaparèixer o fusionar-se amb la d’El Punt.

En tot cas, el què si que està confirmat, és que l’1 de juliol és la data màxima per tal de traslladar la redacció de l’Avui -ja aprimada- a la seu d’El Punt situada al barri del Raval de Barcelona. Després de la compra de l’Avui per part del Grup Hermes, el passat mes de desembre, el rotatiu ha incorporat progressivament suplements del diari gironí com el Presència i El 9 Esportiu -que des de l’1 de febrer ha suposat eliminar la secció esportiva de l’Avui-.