L’informe pretenia comprovar si els canals televisius sota competències del CAC –autonòmics i locals catalans- seguien les recomanacions d’aquest organisme en el tractament del fet migratori. I les conclusions són devastadores. Si bé els autors de l’informe –el professor de la UAB Xavier Giró i la periodista Marta Muixí- reconeixen certs avanços en l’ús d’un llenguatge no discriminatori, en la resta de camps s’està molt lluny d’acostar-se a un tractament equitatiu. La tria de les fonts és un dels punts més reveladors, ja que de les nou peces informatives estudiades sobre les tensions veïnals a Badalona, no n’hi ha cap que inclogui una font immigrada i de les vuit peces al voltant de la polèmica del vel a Lleida només en una es va donar veu a persones nouvingudes. I quan n’hi ha es menystenen al no informar de la professió o, a vegades, ni tan sols el nom complet i s’identifiquen únicament com a “immigrants”.  En canvi predominen les informacions en que les fonts exclusives o majoritàries són polítics.

En altres camps es critica especialment l’ús d’imatges de recurs reiteratives, confuses o negatives, s’associa –a vegades- col·lectius determinats amb delinqüència o actituds problemàtiques o s’inclouen declaracions obertament xenòfobes i discriminatòries sense contextualitzar o contrarestar.

Aquestes conclusions decebedores contrasten, però, segons els autors de l’estudi estudi amb “un rebuig a les discriminacions per origen, que troben que són injustes” en dos dels tres casos estudiats –la cobertura de la prohibició dels vels integrals és “menys delimitable”- el que pot fer pensar que les bones intencions dels professionals topen amb una manca de formació o recursos.

La llei també afectarà, encara que relativament poc, comparat amb altres sectors, el món de la comunicació. La CCMA, que ja va començar el seu propi procés de simplificació i ordenació empresarial fa mesos pactat amb la plantilla, queda relativament al marge de les reformes, que es limitarien a una important reducció del nombre de consellers –el que implica un risc evident de limitar-ne la pluralitat ideològica del seu òrgan de control- i un transvasament important de competències des de la seva direcció general cap a la seva presidència. Per Enric Marín, actual president de la CCMA a proposta de l’anterior tripartit, entén la mesura “no altera el caràcter d’abstracció parlamentària ni les majories qualificades” i entén que “en el context que estem, i també per la meva experiència, no hi han en principi objeccions a fer”, pel que fa a la reducció de consellers ni en la simplificació de l’àmbit directiu que fa que “s’acabi amb una mena de bicefàlia, on la presidència i la direcció general tenien molts punts de contacte competencial”.

Molt més polèmica és la reforma del Consell Audiovisual de Catalunya, que no sols preveu la reducció del nombre de consellers de dotze a cinc, sinó que es reforcen les competències del president –escollit per Govern- amb el que es corre el perill que aquest òrgan perdi el seu sentit deliberatiu i plural. En un article a Comunicació 21 el degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual (CPA), Daniel Condominas, avisa que això “pot significar una autèntica contrareforma de l’esperit pel qual va deixar de ser un organisme assessor, farà ja una dècada”. Un esperit que es va fundar i posteriorment ampliar –recorda Condomias- amb “un amplíssim consens parlamentari i d’opinió pública”.

En aquesta mateixa línia, amplis sectors professionals han criticat que amb l’excusa de reduir, simplificar i estalviar, CiU aprofita per desmuntar les estructures pactades en el passat per tots els grups polítics catalans per dirigir la CCMA i el CAC, que en el seu moment ja van ser criticades per alguns sectors de la professió –entre ells el mateix Grup de Periodistes Ramon Barnils, editor de Mèdia.cat- perquè, si bé en l’esperit inicial de les lleis eren positives en tant desgovernamentalitzaven aquestes dues institucions públiques, en la pràctica de repartiment de càrrecs entre els partits, van acabar sent estructures inflades i poc operatives.

L’estudi analitza el tractament de les informacions sobre violència en l’àmbit familiar i sobre violència masclista en els teleinformatius de TV3, el 3/24, TVE a Catalunya, 8tv, Barcelona TV i Penedès TV emesos durant el període comprès entre l’octubre i el desembre de 2010 i el compara amb els informes similars realitzats el 2002, 2004 i 2007. En els seus anàlisis conclou que “no s’han trobat adjectivacions justificadores dels assassinats o de les agressions, ni estereotips ni tòpics que la banalitzin o la frivolitzin”. En canvi, la majoria de les notícies “inclouen informació contextual, la qual cosa contribueix a entendre el problema i ajuda a reflexionar-hi”, una tendència que ha anat a l’alça respecte als estudis anteriors.

Com a elements negatius destaca “l’increment de l’espectacularització a les imatges”, si bé reconeix que aquesta s’ha reduït en el lèxic, que en algunes ocasions no es respecti la privadesa de les persones afectades i que es mantingui una causa-efecte “vinculades a l’origen o a les circumstàncies personals de les persones implicades”.

En tot cas es tracta, però, d’una millora global i notable que afecta els mitjans en la seva totalitat –l’estudi no parla de diferències segons els canals- que arriba després d’anys de denúncies, campanyes i alternatives proposades des de la societat civil. Un exemple que la feina de prevenció i vigilància respecte el tractament mediàtic de temes sensibles pot donar els seus fruïts i que ha d’animar a la societat civil a continuar vigilant els seus mitjans.

Alguns exemples de les seves últimes actuacions no semblen recolzar la idea d’uns mitjans independents i amb uns professionals amb capacitat decisòria per sobre d’interessos polítics i comercials. Així, ha fet pública la seva condemna de la broma al Rei per part d’un programa de Catalunya Ràdio –a pesar del respecte mostrat en tot moment pel presentador,- ha demanat que s’ampliïn els serveis mínims als informatius de TV3 en cas de noves vagues i, durant la campanya electoral, va criticar que s’informés de les protestes dels periodistes contra els blocs electorals.
En el mateix període no apareix cap posició del CAC per protestar per l’emissió de publicitat sexista o en defensa de les quotes de català. De fet, l’última actuació del CAC en referència a la llengua publicada al seu web data de 2008.

Però a més sembla haver-hi certa fixació de l’organisme en els mitjans públics. Així, tant TV3 com Catalunya Ràdio s’enduen la majoria d’observacions, especialment el programa Polònia al que alguns polítics n’han demanat repetidament la censura. A l’altra banda de l’espectre es troben els mitjans del Grup Godó, que semblen tenir més màniga àmplia. Durant tot el 2010 només van patir una sanció –a 8TV, per passar-se dels percentatges màxims de publicitat- mentre que altres actuacions en continguts, com el fet que dos terços de la programació de 8TV siguin en castellà o que la majoria de la música emesa per RAC105 sigui en anglès –segons un informe publicat per la plataforma per la Llengua- no han motivat cap actuació del CAC. Fins i tot el web de La Vanguardia va ser exculpada per un vídeo produït en relació a l’incendi de l’Horta de Sant Joan on es barrejaven imatges d’altres incendis. El CAC va decidir llavors que “la versió electrònica d’un diari, que a més inclogui vídeos que donin suport a les notícies que s’hi contenen, resten exclosos de l’àmbit d’aplicació de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual”, encara que, després, aquestes mateixes imatges errònies serien retransmeses per dues televisions.

L’impacte de la crisi en el sector de les telecomunicacions, l’impacte i la regulació d’internet, la intervenció dels governs als mercats de l’audiovisual, el dividend digital i la protecció de les persones usuàries seran alguns dels principals temes que es tractaran en aquesta conferència i que comptaran amb la participació de pesos pesants del sector com poden ser Fabio Colasanti, president de l’IIC, Colette Bowe, presidenta de l’Ofcom britànica, o Richard Hooper, director de Yell Group. El president del CAC, Ramon Font, inaugurarà la sessió de demà. Al voltant de 200 persones d’arreu del món participaran en els debats, dividits en tres sessions plenàries i una altra per grups de treball.

A l’IIC hi conflueixen els consells públics reguladors com  les empreses del sector, les universitats, les organitzacions civils i els governs, amb el que resulta un òrgan privilegiat per discutir de les polítiques del sector.

Aquesta conferència s’ha fet coincidir amb la primera reunió de treball de la Plataforma de Reguladors del Sector Audiovisual d’Iberoamèrica (PRAI). Aquesta entitat recentment constituïda agrupa consells de regulació audiovisual de la Península Ibèrica i Amèrica Llatina i vol esdevenir un punt de trobada i reflexió sobre el sector audiovisual en aquestes àrees geogràfiques. A l’agenda d’aquest primer debat es troben la protecció dels menors davant l’accés que els ofereixen els nous sistemes audiovisuals, l’educació en comunicació audiovisual i la convergència tecnològica.

La seu del CAC va acollir aquest dilluns l’acte de presentació de les activitats principals i els objectius de l’Observatori de Continguts Televisius i Audiovisuals (OCTA). L’Observatori, que està integrat per 50 organitzacions, és també un espai de reflexió i de recerca dels diferents camps, com ara la qualitat dels continguts, el desenvolupament de nous productes, la influència dels mitjans, i el coneixement d’experiències internacionals d’interès mitjançant la relació directa amb les universitats i els centres d’estudis.

Durant l’acte, els membres de l’OCTA es van mostrar molt crítics amb la programació actual que emeten les televisions espanyoles en horari protegit, especialment amb  programes com Generación Ni-Ni, de La Sexta, i I love Escassi, de Telecinco.

En un d’aquests casos -Generación Ni-Ni- l’Institut espanyol la Dona n’ha demanat la retirada a l’espera de “determinar” si les imatges que van emetre el passat dilluns 8 de març -precisament el Dia Internacional de la Dona- “poden constituir algun tipus d’infracció” ja que consideren que es va realitzar “una exhibició de la violència de gènere”. Tot i això, no sembla que la cadena privada estigui disposat a eliminar-lo i ha anunciat que en el proper capítol comptaran amb una psicòloga especialista en violència de gènere i maltractament. Per La Sexta el programa té com a “objectiu corregir conductes com la que va succeir el 8 de març”. Segurament però, l’efecte és totalment el contrari ja que normalitza aquest tipus de comportaments.

Alfabetització mediàtica
Valentí Gómez, president de l’Associació d’Usuaris de la Comunicació (AUC), va remarcar la importància de l’alfabetització mediàtica per aconseguir que els espectadors també siguin usuaris actius, i va destacar la feblesa del marc de regulació en els continguts audiovisuals a l’Estat i la falta de continguts per a la infància.

Per la seva banda, el president del CAC, Ramon Font, va remarcar que la institució ha mostrat sempre “una tolerància zero” vers la vulneració de l’horari protegit, i va celebrar “per anticipat la creació del Consell Estatal de Mitjans Audiovisual (CEMA)” per garantir que els continguts audiovisuals respectin la legislació audiovisual i, per tant, protegeixin els infants.

Tots els representants dels diversos agents públics i privats del sector audiovisual català han coincidit aquest dimarts a criticar el redactat actual de la Llei general de comunicació audiovisual espanyola, en tràmit al Congrés, tant perquè envaeix o ignora competències ja legislades pel Parlament de Catalunya com perquè respon als interessos dels grans grups mediàtics d’àmbit estatal. Ho han fet durant un dinar-col·loqui convocat pel CPAC a Barcelona i en el qual han participat Francesc Bellmunt, membre del consell d’administració de RTVE; Eva Pujades, professora de la UPF; Ramon Colom, productor; Santiago Ramentol, conseller del CAC; Albert Sáez, president de la CMMA; i Daniel Condeminas, degà del Col·legi convocant de l’acte.

Condeminas ha arribat a qualificar aquesta llei d’autèntica “Loapa audiovisual” i ha demanat als diputats catalans al Congrés que facin el possible per esmenar-la en els tràmit parlamentari. Segons el degà del CPAC, el redactat actual del projecte del llei reforça la part del sector audiovisual que gravita a Madrid i perjudica greument el sector afincat a Catalunya, que suposa un terç del total de l’Estat. Condeminas també ha opinat que el text “redueix al mínim les responsabilitats socials dels mitjans privats” i “envaeix competències ja exercides pel Parlament i la Generalitat”.

De la seva banda, Albert Sáez (CCMA) creu que el contingut de la llei no respón a les preocupacions que té la ciutadania sobre els mitjans audiovisuals i que, a més, és assimètrica entre els mitjans públics i els privats pel que fa a les responsabilitats socials i fins i tot en els continguts, ja que és més restrictiva per als públics, als quals especifica quins continguts no poden emetre. En aquest sentit, Sáez ha dit que per determinats aspectes, la llei sembla considerar els mitjans públics “com una mena de reserva índia en vies d’extinció”, per exemple, en el dret d’accès a nous canals per arribar als telespectadors, com ara la TV en aparells mòbils.

Santiago Ramentol (CAC) opina que la llei “sembla redactada des del sector privat” i “xoca frontalment amb la llei catalana” perquè parteix d’una filosofia completament diferent, molt més centrada en la dimensió comercial que en la social dels mitjans. Pel que fa al nou Consell Espanyol de Mitjans Audiovisuals, equivalent del CAC en l’àmbit estatal, Ramentol ha dit que és un organisme “de baixa intensitat”, però que la llei li dóna competències per coordinar i assessorar els consells d’àmbits autonòmics i això ho considera “perillòs”. “Auguro greus problemes amb aquesta llei si s’aprova així”, ha conclòs el conseller del CAC.

Els altres tres ponents també han estat crítics amb el projecte legislatiu del govern Zapatero. Ramon Colom (productor) ha dit que les tres associacions de productores catalanes (federades a PROA) tenen una resposta conjunta i que la llei fomenta el “cinema ric” pagat per les televisions, però ofega els mitjans i petits productors. Eva Pujades (professora de la UPF) creu que la llei espanyola és una mala còpia de la francesa i destil·la la mateixa filosofia, “desestabilitzar el sector públic per afavorir el privat”. I finalment, Francesc Bellmunt (RTVE) ha afegit que, amb la llei, l’ens públic estatal perdrà competitivitat i que el text legal no respecta el multilingüisme real de la societat.

El juny de 2008 la Fundació del Món Rural (FMR), el CAC i el Col·legi de Periodistes van organitzar la jornada És notícia el món rural? Els debats realitzats a Lleida van aprofundir en constatar una percepció que s’arrossega des de fa anys “La presència del món rurals no és ni suficient ni bona” afirma Vicent Canet, responsable de Comunicació de la FMR.

De fet un estudi del CAC del 2007 va posar xifres a la percepció de certa “marginació” de les comarques. Els informatius de TV3 -sense comptar el Comarques- van dedicar quasi un 60% de les notícies de l’àmbit Principat de Catalunya al Barcelonès. Les altres comarques amb cert pes van ser el Baix Llobregat (8,4%), el Tarragonès (3,7%), el Segrià (2,8%) i el Vallès Occidental (2,7%). Les dues comarques amb major atenció -sumen un 68,3% del minutatge- representen “només” el 41,2% de la població. Per tant, si ens referim estrictament a elements quantitatius (no a criteris periodístics) estaven sobrerepresentades.

A l’altre cantó de la balança hi havia els casos de l’Alt Urgell i el Ripollès amb un 0,0% de presència als telenotícies. De fet en 27 de les 41 comarques del Principat tenien un percentatge inferior al pes de la seva població.

Equilibri territorial i temàtic
Les dades de l’estudi de 2007 apuntaven clarament a la necessitat de traslladar als mitjans audiovisuals el tant anomenat equilibri territorial. Però un dels altres elements que s’assenyalen a les recomanacions publicades recentment és la necessitat d’abordar el món rural des d’una perspectiva que no sigui “simplista”. “El sector agrari és molt important en aquests comarques però hi ha una sèrie de temàtiques que no apareixen mai” assenyala Canet. Per exemple el 21,7% de les notícies dels municipis de menys de 5.000 habitants feien referència el 2007 al medi ambient, una xifra que a la resta de municipis es reduïa fins al 3,2%. En canvi es parla molt poc de cultura, política, educació…

El CAC considera necessari que “els mitjans nacionals comptin amb una presència adequada dels professionals de la informació al territori”. Tot i això Vicent Canet admet que amb l’actual situació de crisi la figura del corresponsal és una de les més febles i per tant la situació pot empitjorar. En canvi valora positivament el “desplegament” que ha suposat l’Agència Catalana de Notícies (ACN) però adverteix que manca “sensibilitat” de bona part dels mitjans nacionals a l’hora de “comprar” les peces que serveix l’agència pública.

En les jornades de 2008 algunes veus, com el cap del TN Comarques Ramon Anglès, van matisar que “no tota la responsabilitat era dels mitjans de comunicació”. El responsable de Comunicació de la FMR admet que possiblement des de comarques “existeix una dificultat en vendre’s”. “Hi ha menys infraestructura, desconeixement de com funcionen els mitjans i, en molts casos, ni s’han plantejat com difondre la seva agenda mediàtica” explica Canet. De fet, actualment la Fundació treballa en un document per analitzar com “comunica el món rural”. Sobre si hi ha una “hipersusceptibilitat” Vicent Canet es mostra més prudent: “segurament quan tens la percepció d’estar ‘marginat’, una certa visió esbiaixada fa més mal”. “És allò de ploure sobre mullat” conclou.

“El centralisme es reprodueix”
L’estudi del CAC de 2007 també va constatar la “reproducció” del centralisme a nivell comarcal. El cas més flagrant és del Segrià; TV3 va dedicar a la seva capital, Lleida, el 100% de les seves notícies. Al Barcelonès la xifra va ser del 95,2%, al Tarragonès del 91,6% i al Gironès del 77,6%.

De fet és una percepció -no quantificada- que també es repeteix a la premsa regional -major atenció a la comarca en la qual el diari té la seu central- i fins i tot a nivell comarcal -les “segones” ciutats, valls o subcomarques es queixen que són marginades respecte a la capital. “Tot i que és normal no deixa de ser criticable” explica Canet; però matisa que “també cal entendre la posició del mitjà, no es pot cobrir tot”.

>> Recomanacions del CAC sobre el tractament del món rural als mitjans audiovisuals (2009) (pdf)

>> Conclusions de la jornada És notícia el món rural (2008) (pdf)

>> Informe del CAC sobre Pluralisme territorial (2007) (pdf)

La nota de premsa emesa pel CAC en la presentació de l’informe el passat 3 de setembre destaca que TV3 és la primera en totes les categories i que “en relació a la pregunta de quina és la cadena de ràdio preferida, l’emissora que apareix en primer lloc és Catalunya Ràdio”. Però la nota s’oblidava (igual que les conclusions de l’informe) de fer palès que aquestes dues emissores públiques continuen sent referents per la gent més gran i catalanoparlant, però que amb les generacions més joves i els castellanoparlants no tenen tanta referencialitat.

Les dades sobre la referencialitat de TV3 i Catalunya Ràdio
Si bé és cert que TV3 és el canal de televisió preferit per la majoria de les persones enquestades (39,5%), el percentatge redueix a mesura que l’enquestat és més jove:

TV3 com a canal preferit:
18 a 34 anys: 26,5%
35 a 49 anys: 39,1%
50 a 64 anys: 44,4%
65 anys i més 55,2%

A banda, la diferència és molt més marcada segons la llengua habitual d’ús de l’enquestat:

TV3 com a canal preferit:
Català 69,8%
Castellà 15,7%
Les dues llengües 46,0%

Si bé en el cas de les persones joves TV3 es manté com la televisió preferida, tot i que en percentatges menors, en el cas de les persones castellanoparlants, TV3 se situa en tercer lloc (15,7%) per darrera de La 1 (19,8%) i Antena 3 (18,9%).

En la presentació de l’informe, el CAC va subratllar que “Catalunya Ràdio és la ràdio preferida pels oients entrevistats (14,6%), seguida de la Cadena SER (11,0%) i RAC1 (10,9%)”. El que no van afegir, però, és que en les persones més joves ha perdut la batalla davant de RAC1: en la franja 35 a 49 anys, Catalunya Ràdio és la preferida per l’11,6% i RAC1 pel 15,9%, mentre que en la franja de 18 a 34 anys: Catalunya Ràdio només arriba al 4,3%, i li passen pel davant dues altres generalistes: RAC1 amb el 12,4% i la Cadena SER amb el 8,5%.

En relació a la llengua d’ús habitual dels oients enquestats, quan són castellanoparlants només tenen com a preferent Catalunya Ràdio un 2,7%. I aquesta dada tampoc la van destacar en la presentació de l’estudi els responsables del CAC.

Sense distingir entre política catalana i espanyola
D’entre les preguntes que s’han adreçat als enquestats, n’hi ha moltes que s’interessen per saber la percepció de la qualitat dels informatius que tenen els espectadors. A la pregunta: “Segons vostè, quin tema hauria d’ocupar més temps en un informatiu?”, ofereix la possibilitat de valorar el temps que es dóna a diversos àmbits: societat, economia, esports, etc. En l’apartat de política, però, l’enquesta unifica la política “catalana” i “espanyola”, sense donar l’oportunitat als enquestats de valorar les informacions sobre política catalana i sobre política estatal per separat