Segons va anunciar Juppé, l’Estat francès no tenia cap inconvenient en legalitzar la recepció de totes aquestes cadenes, però va demanar l’aprovació d’un acord internacional amb l’Estat espanyol per ordenar l’espai radioelèctric transfronterer.

Des de llavors, sis mesos després, la situació continua en el mateix punt. La darrera informació sobre el tema la va publicar El Punt Avui el 8 de setembre i cita Juppé a l’explicar que el Consell Superior Audiovisual Francès està realitzant els treballs tècnics necessaris per a permetre la difusió dels canals catalans i que l’ambaixador francès a Madrid “ha contactat directament” amb el secretari d’estat espanyol de les telecomunicacions, sense especificar si aquest contacte ha donat algun resultat.

Però per la banda espanyola es manté un silenci absolut sobre el tema. Cap dels reportatges publicats esmenta cap declaració de representants del Govern espanyol, que tampoc han volgut respondre a les preguntes formulades per Mèdia.cat.

I mentrestant els temps s’acaba i la societat nordcatalana comença a perdre la paciència i a organitzar-se per a pressionar per garantir la recepció de les úniques cadenes en català a les que té accés a banda de Ràdio Arrels.

L’aritmètica parlamentària assegura el pas de la proposta, la que la ministra de Defensa, Carme Chacón ha avançat que tan el PSC com el PSOE hi votaran a favor “tots junts”. Sumat al suport de les formacions catalanes, basques, gallegues i l’esquerra fa irrellevant, per ara, la posició del PP. Però el que Chacón no ha explicat i que fa especialment interessant la sessió d’avui és perquè la Presidència de la Mesa del Congrés –exercida pel socialista José Bono- ha vetat durant quasi un any la simple presa en consideració d’una ILP que compta amb l’aval de 651.000 persones, fet insòlit en 30 anys. No va ser fins el juliol passat que, en una reunió de les entitats promotores de la iniciativa –encapçalades per Acció Cultural del País Valencià- amb el ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, es va aconseguir desblocar la situació i arribar al debat i votació d’avui. Aquest retard, però, ha provocat que la cambra que s’encarregarà d’aprovar o rebutjar la mesura no serà l’actual, sinó la que surti escollida en les properes eleccions de novembre, amb previsible majoria del PP.

Per això és especialment rellevant el que facin avui els diputats popularistes. Tradicionalment aquest partit s’ha oposat a les emissions de TV3 al País Valencià –encara que la seva secció a Catalunya ho defensés- però el nou president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, s’hi va mostrar d’acord quan era alcalde de Castelló. Un vot afirmatiu seria una demostració que el tarannà del nou president està aconseguint canvis fins i tot a nivell estatal i un gest simbòlic de cara a desmobilitzar el vot anti-PP als Països Catalans els propers comicis. Un “no” en canvi seria un missatge clar que, difícilment, la llei s’aprovarà a la propera legislatura, encara que deixaria en mala postura els acostaments que Fabra està fent amb el món cultural valencià. Però un cop més, la “pinça” PP-PSOE –estatals, per sobre les voluntats de les seves executives autonòmiques- contra el català al País Valencià hauria tornat a triomfar.

La notícia ha passat bastant desapercebuda a les edicions d’avui. Exceptuant El Punt Avui, Levante i quants diaris digitals, la resta de mitjans escrits –inclòs el portal de la CCMA 324.cat- no s’hi han fet ressò.

Si feien falta més proves de la desestructuració de l’espai català de comunicació avui n’hem tingut una de nova. La notícia ha passat força desapercebuda als diaris d’arreu del país, com si l’existència del català fos desvinculable territori per territori i dels rotatius impresos consultats sols l’Avui i La Vanguardia –un breu nota d’agència- s’han fet ressò de les declaracions de Rudi. Al País Valencià i les Illes, immersos en una ofensiva frontal contra la normalització lingüística per part del mateix partit que governa a l’Aragó, cap diari –ni tan sols els que han criticat les mesures en el propi territori- ha vist la necessitat de vincular els fets locals en una perspectiva més global, dificultant als seus lectors una comprensió real del tema i deixant la sensació que el català sigui sols una llengua de València, Mallorca o Fraga i no una espai cultural únic que uneix onze milions de persones.

Entre els digitals –sense els problemes de distribució que tenen els mitjans en paper- el ressò ha estat una mica millor –amb notícies a Vilaweb, Directe.cat i Racó Català- però només en el primer dels tres casos ha inclòs una visió del panorama a nivell de país.

A banda d’excepcions com aquest reportatge de l’Avui sobre l’ensenyament en català al Catalunya Nord publicat fa un mes, és estrany un tractament en profunditat sobre altres territoris dels Països Catalans, com si per poder parlar del conjunt un mitjà hagués d’estar radicat a Madrid i la resta s’hagin de limitar sols a una part.

Helena Olcina

Dissabte, milers i milers d’alumnes amb les seves famílies i els seus professors prenien els carrers de València per oposar-se al Decret “d’educació trilingüe” anunciat pel Consell. Més enllà de les manipulacions barroeres com la “punxada”anunciada per Las Provicias –sense tenir ni tan sols la decència de mullar-se a donar una xifra pròpia de manifestants- o els 15 segons escassos concedits per Canal 9, el periodisme valencià ha fallat en conjunt. No sols als que protestaven, sinó a la societat en conjunt.

Què significa exactament aquest Decret? Com afectarà l’ensenyament en valencià? És factible donar un terç de les assignatures en anglès a un curs vista i amb menys pressupost? És legal modificar una llei amb un decret? Més enllà de les opinions d’una i altra banda, donar una resposta més o menys objectiva a aquestes preguntes era tan fàcil com trucar a Galícia.

En aquest país nord-occidental de la Península fa dos anys que es va aprovar un decret clavat al valencià que just s’ha començat a aplicar aquest curs que ara acaba. Com al País Valencià, allí també es va modificar una llei amb un decret –encara estan a l’espera de la resolució d’un recurs al Tribunal Constitucional- i es va fer amb l’oposició unànime de tota la comunitat educativa, el món de la cultura i l’oposició política gallega sense oferir cap negociació o diàleg.

Amb una sola conversa amb Carlos Callón, president de la Mesa per la Normalització Lingüística, s’haurien assabentat que sols 52 escoles –totes privades- apliquen realment un sistema d’ensenyament trilingüe; que a pesar que el decret garantia un 50% d’assignatures en gallec en cas de no existir anglès –el que ja suposava una rebaixa respecte l’anterior normalització lingüística- a la pràctica aquest ha quedat relegat a un 25% en els millors casos; que explícitament s’ha prohibit donar en gallec matèries científiques i s’ha concentrat en educació física i religió, i que la promesa que es respectaria l’opció dels pares en educació infantil s’ha convertit amb un 10% de classes en gallec front un 40% de demanda. També s’haurien assabentat que hi ha 4.500 mestres i professors que s’han declarat insubmisos al decret i que continuen ensenyant en gallec davant la impotència de la Xunta que no s’atreveix a expedientar-los

També haurien pogut trucar a la Conselleria gallega d’Educació –que a ben segur els hauria donat xifres molt diferents- o a alguna altra institució que consideressin més neutral, però senzillament no s’ha fet la feina.

El seu objectiu, però, no és fàcil, ja que Bauzá ha assegurat diverses vegades –abans i després de guanyar les eleccions- que en cas d’arribar al poder tancaria la cadena del Consell Insular. L’argument esgrimit és el cost econòmic, però la veritat és que el pressupost de tota la ràdio televisió no ha pujat mai gaire per sobre dels onze milions d’euros i enguany ja ha estat congelat. La directora general de l’ens, Marisa Goñi, creu que el motiu real és un altre i recorda “que PP i UM ja van intentar fer-me fora de la direcció i canviar els estatuts arran de les informacions sobre els casos de corrupció”. Una venjança política, segons aquesta versió, que no sols acabaria amb una televisió pública plural, sinó l’única que emet 100% en català a les Balears i que compta amb una programació d’interès local, ja que RTM va néixer per la fusió d’una dotzena de cadenes locals. És per això que nombrosos col·lectius del teixit associatiu mallorquí ja han anunciat la seva adhesió a la campanya contra el tancament de RTM. També l’Associació de Productores Audiovisuals de les Illes Balears (APAIB) ha mostrat la seva oposició a la mesura.

Després de l’apagada de TV3 al País Valencià, aquest seria el segon gran atac del PP contra el català als mitjans de comunicació i amb només uns mesos de diferència.

Aquestes són algunes de les conclusions que es poden extreure del monogràfic que la revista Arxius de Ciències Socials –editada per la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València- ha dedicat a la sociologia dels mèdia. Al llarg dels seus articles –dedicats a l’anàlisi de diferents aspectes com la situació de RTVV, la irrupció d’internet, els mitjans alternatius o el tractament de temàtiques concretes com l’anticatalanisme o la immigració- es destil·la un permanent pessimisme per la incapacitat de la societat valenciana per potenciar un espai comunicatiu propi i evitar caure en un creixent sucursalisme del discurs hispanocèntric del que no han escapat ni les capçaleres diàries locals -totes propietat de grups de fora del país- ni la mateixa televisió autonòmica.

En l’article introductori, signat pel sociòleg Rafa Xambó, es destaca com la penetració de mitjans espanyols ha anat creixent tant en el que fa als diaris –els rotatius de Madrid suposaven una quarta part de les vendes als anys 80 i avui són un terç- com a les televisions, amb el repartiment de les llicències de TDT a grups mediàtics d’àmbit estatal tot i la vulneració legal que suposa. Una situació heretada directament de l’especial virulència amb que es va viure la transició al País Valencià i que en el capítol comunicatiu va significar un allunyament –quan no una distorsió- de la realitat pròpia per part dels grans mitjans i la creació d’una escola de periodisme servil que s’ha mantingut fins a l’actual model de Canal9. Un model periodístic practicat per motivacions polítiques però que en el terreny comercial ha tingut com a  conseqüència les baixes audiències dels mitjans propis i una dependència de l’ecosistema comunicatiu madrileny.

Però la revista també repassa la resistència social valenciana davant aquesta imposició. Des del moviment popular per implantar TV3 al sud del Sènia fins a les campanyes per la democratització de RTVV, passant per la irrupció de la premsa local i comarcal, les ràdios lliures i els mitjans alternatius, tan en paper –sobretot El Temps i L’Avanç- com en format digital. La història d’aquestes “oportunitats perdudes” té la seva contrahistòria de mobilitzacions, projectes i alternatives que, si bé no han aconseguit una incidència massiva en la societat valenciana –o ho han fet sols de manera puntual,- almenys han estat capaces de de dotar-la d’una mínima estructura comunicativa que li permeti vehicular un discurs contrahegemònic.

Entrevista a Joan Camp, director de Catmèdia i organitzador de la Catosfera 2011

Quina valoració heu fet de la 4a edició de la Catosfera celebrada el passat cap de setmana a Granollers?

Crec que analitzant una mica les xifres podem parlar d’èxit tranquil·lament. Han vingut 400 persones a la trobada i en els moments de màxima audiència 500 més ho seguien en directe per internet. S’han fet més de 1.500 piulades i #catosfera ha estat trending tòpic els dos dies que ha durat. Crec que en podem estar molt contents.

I a nivell més qualitatiu?

En aquesta edició hem volgut recatalanitzar la jornada. Tots els ponents eren d’aquí, no hem dut ningú de fora, i l’hem volgut centrar més a mostrar la diversitat de la xarxa catalana, ensenyar que hi ha vida més enllà dels diaris digitals i els blocs, que també hi ha música, humor, empreses… i també projectes estructurals, com poden ser la Fundació PuntCat o Güifi.net.

En aquest sentit ha estat una Catosfera força diferent i aquest nou aire li ha anat molt bé.

Algun fet negatiu?

No hem tingut tots els recursos i tot el temps que hauríem desitjat, però crec que això ho podrem resoldre i millorar de cara a l’any vinent.

La Catosfera va néixer com una trobada de blocaires en català i avui ja es parla de la mort del bloc. Tenia sentit fer-la?

No crec que el bloc mori, però és cert que el Twitter agafa molta força i això és el que hem volgut plasmar en aquesta Catosfera, que hem titulat, precisament, Del bloc al microbloc i durant la setmana que Twitter ha fet el seu cinquè aniversari. Hem identificat 1.500 piuladors en català, pel que podem dir que la comunitat tuitaire catalanoparlant gaudeix de bona salut.

Quin significat té per a la cultura d’internet aquest canvi del bloc al Twitter?

Twitter és immediatesa, velocitat, és menys reflexiu que el bloc, però és molt més ràpid i és obvi que serveix per a comunicar-nos més i millor i que no és una moda sinó una eina que ha vingut per quedar-se. Això s’ha vist en esdeveniments internacionals recents, com les revoltes del Nord d’Àfrica o el terratrèmol del Japó, i també ho veurem a la campanya electoral que està a punt de començar.

I quins significats té per a la cultura catalana?

És obvi que el català ha entrat a jugar en aquest camp i que ja és una llengua més a internet. Les seves principals eines ja tenen traducció al català. Twitter ha anunciat que l’està traduint quan sols ho està en vuit o deu llengües, el que dóna una idea del pes de la xarxa catalana.

A la Catosfera es va presentar un estudi de Google que col·loca el català entre les 10 i 15 llengües més actives a internet, mentre que per la seva massa demogràfica hauria d’estar entre la 70 i la 80. Això ens dóna una ràtio d’internautes per habitant molt per sobre la mitjana mundial.

I no hi ha cert perill que davant la desaparició de fronteres territorials els internautes catalans es passin al castellà o al francès?

Si una llengua està realment viva i la gent la fa servir amb normalitat no té cap sentit que això passi. A les jornades es va explicar com el jugador del barça Andrés Iniesta pilua sempre per triplicat en català, castellà i anglès. Tampoc hem de veure això com una contradicció, sinó simplement esperar que piuli en català amb normalitat, com tothom ho fa amb la seva llengua pròpia.

Grans empreses que van a la xarxa a fer diners ho fan en català perquè els surt rentable. Lamentablement el català no hi és present a tot arreu on hauria, però això fa encara més evident que a internet, on les regles del joc són les mateixes per a tothom, és una realitat ben viva. On hi ha igualtat d’oportunitats el català té més pes que en altres aspectes.

Trenca això el tòpic que en realitat el català és una llengua subvencionada i que comercialment no té cap futur?

És que el primer que hem de fer és mirar d’on venen aquests clixés. ¿Algú li qüestiona certes coses a l’hongarès, a l’estonià o al finès? Són llengües que tenen uns mecanismes de defensa molt clars i això els dóna uns drets que el català no té, però a la xarxa hi tenen menys presència.

A internet la divisió no és per estats sinó per llengües i aquest marc ens permet treure el cap molt més que en altres que funcionen per la lògica territorial. A més, tota aquesta xarxa catalana té un origen totalment de base, amb un suport institucional mínim, i ha aconseguit un domini propi, l’única cultura sense estat que en té un, el que és una raresa mundial.

Però per ajudar a entendre la importància històrica del fet potser no està de més aprofitar l’anunci –publicat tres setmanes després del 130 aniversari del seu naixement- per recordar alguns dels punts clau de la història del diari que més ha marcat la societat catalunyesa. El diari que va anomenar “cop sensacional” l’assalt al poder de Primo de Rivera, que amb l’arribada de la república va lloar “la sobirania del poble català” i va defensar la “llibertat que volem” i amb l’entrada de Franco a Barcelona va assegurar que estava “Present!”, ha tractat de posicionar-se sempre en la centralitat política i social del moment. Una centralitat per la que no ha dubtat a reinventar-se a cada moment. A la seva història oficial s’ignora absolutament el període de 1931-36, es reivindiquen les col·laboracions de Antonio Machado, Ramón J. Sender, Bosch i Gimpera i Malraux realitzades durant la guerra, quan el diari es trobava “confiscat” –però no s’explica que a la seva numeració i manquen els 782 números publicats en aquella època,- i s’assegura que la incorporació de “española” a la capçalera va ser “obligada”, i no pas un agraïment pel retorn de la propietat “financera” del diari a la família Godó.

En el cas de l’adopció del català, però, ha apurat al límit la seva adaptació als nous temps. 35 anys després del primer diari en català del postfranquisme i 14 després de la traducció al català del seu principal competidor, La Vanguardia sembla que li feia mandra o por prendre una decisió que, tecnològicament, no és ni cara ni complexa i, políticament, fa temps que és central. En aquest cas, sembla que l’històric diari no ha indicat el camí a seguir sinó que ha marcat, senzillament, el punt de no retorn. Potser ara és quan ja es pot dir que, al Principat, la normalització lingüística és inevitable.

Alguns exemples de les seves últimes actuacions no semblen recolzar la idea d’uns mitjans independents i amb uns professionals amb capacitat decisòria per sobre d’interessos polítics i comercials. Així, ha fet pública la seva condemna de la broma al Rei per part d’un programa de Catalunya Ràdio –a pesar del respecte mostrat en tot moment pel presentador,- ha demanat que s’ampliïn els serveis mínims als informatius de TV3 en cas de noves vagues i, durant la campanya electoral, va criticar que s’informés de les protestes dels periodistes contra els blocs electorals.
En el mateix període no apareix cap posició del CAC per protestar per l’emissió de publicitat sexista o en defensa de les quotes de català. De fet, l’última actuació del CAC en referència a la llengua publicada al seu web data de 2008.

Però a més sembla haver-hi certa fixació de l’organisme en els mitjans públics. Així, tant TV3 com Catalunya Ràdio s’enduen la majoria d’observacions, especialment el programa Polònia al que alguns polítics n’han demanat repetidament la censura. A l’altra banda de l’espectre es troben els mitjans del Grup Godó, que semblen tenir més màniga àmplia. Durant tot el 2010 només van patir una sanció –a 8TV, per passar-se dels percentatges màxims de publicitat- mentre que altres actuacions en continguts, com el fet que dos terços de la programació de 8TV siguin en castellà o que la majoria de la música emesa per RAC105 sigui en anglès –segons un informe publicat per la plataforma per la Llengua- no han motivat cap actuació del CAC. Fins i tot el web de La Vanguardia va ser exculpada per un vídeo produït en relació a l’incendi de l’Horta de Sant Joan on es barrejaven imatges d’altres incendis. El CAC va decidir llavors que “la versió electrònica d’un diari, que a més inclogui vídeos que donin suport a les notícies que s’hi contenen, resten exclosos de l’àmbit d’aplicació de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual”, encara que, després, aquestes mateixes imatges errònies serien retransmeses per dues televisions.

A més de buscar elevar els nivells de lectura de premsa en valencià, també es vol, en el cas de la premsa de pagament, augmentar-ne els subscriptors, per garantir la seva viabilitat en un país on les ajudes per publicar en aquesta llengua són cada cop més inexistents. La campanya s’ha presentat aquest migdia a la Cafeteria La Nau, de la Universitat de València i es vol que tingui un caràcter permanent, encara que començarà amb dues accions. La primera és l’elaboració d’unes falques de ràdio, pel que s’ha comptat amb l’ajuda de persones reconegudes com l’actriu Rosana Pastor, l’humorista Xavi Castillo, les escriptores Raquel Ricart i Carmen Amoraga, la gestora cultural Francis López, l’actor Pep Ricart i els cantants Vicent Torrent, Pau Alabajos i Miquel Gil. La segona acció consistirà en posar en marxa un quiosc virtual que agrupi totes les capçaleres en valencià, que ja s’ha avançat que es dirà quioscvalencia.info.

L’ APPV es va constituir l’abril passat i és l’homòloga valenciana de la catalunyesa Associació de Premsa Local i Comarcal i la mallorquina Associació de Premsa Forana. Reuneix unes 50 publicacions entre impreses i digitals, com les revistes Eines o Silenci, setmanaris com el Crònica d’Ontinyent o portals com L’Informatiu o Comarques Nord. L’Acicom és una associació de consumidors que treballa per garantir el dret a la informació i compta amb un centenar de socis.