Foto: Harry Jordan

La inauguració del Centre de Documentació dels Francesos d’Algèria al convent de Santa Clara de Perpinyà no ha estat exempt de polèmica, el que no és d’estranyar si és té en compte que aquest és un espai dedicat reivindicar la memòria de la presència colonial francesa a Algèria i la seva tasca “civilitzadora”. Aquest museu era reivindicat des de feia anys per la comunitat “pied-noir”, molt nombrosa a Catalunya Nord –i molts d’ells originaris de diferents llocs dels Països Catalans- que consideren que mig segle després del que consideren un “exili”, l’Estat francès els té oblidats. Enguany es commemora el 50è aniversari de la independència d’Algèria després d’una cruenta guerra de guerrilles brutalment reprimida i que va costar la vida –segons xifres oficials algerianes- a un milió i mig d’àrabs i amazigs.

El centre arriba, a més, després que al cementiri de la capital del Rosselló s’hi edifiqués, el 2003, una estela en memòria dels “105 afusellats i desapareguts perquè visqui l’Algèria francesa” i que sovint és centre de concentracions d’apologia del colonialisme i de grups violents d’extrema dreta com l’OAS (Organització de l’Exèrcit Secret, en les seves sigles franceses) i el 2007 un “Mur dels desapareguts” en honor als 362 morts del bàndol colonial durant la guerra dels quals mai se n’ha trobat el cos.

Contra aquesta versió, s’ha creat una plataforma que reivindica que “hi ha una altra història” formada per partits d’esquerra, moviments socials i col·lectius de “pied-noir” progressistes, segons els quals la flamant instal·lació de Santa Clara serà un “centre de nostàlgics del colonialisme” i lamenten que no hagi estat dissenyat amb criteris científics que reculli la memòria compartida per francesos i algerians.

Però paradoxalment, la cobertura als mitjans nord-catalans no s’ha centrat en aquest debat, sinó en la xiulada amb la que els nostàlgics “pied-noirs” van rebre al ministre francès de defensa, Gérard Longuet –ex-militant de l’organització d’extrema dreta Occident- al considerar que el Govern francès no reconeix “encara prou· els seus “patiments”. L’independant, en la seva edició digital, dedica un ampli reportatge al congrés estatal del Cercle algerianista –una de les principals associacions d’ex-colons- celebrat el cap de setmana a Perpinyà, on es repeteixen sense contrastar les habituals dades i arguments d’aquest col·lectiu, diferents peces sobre tots els aspectes relacionats amb la inauguració del centre, amb declaracions –altra vegada- del president del Cercle algerianista, que inclouen prèvies amb informació pràctica com la previsió del temps o les facilitats de desplaçament. En canvi la concentració opositora queda relegada a un breu. Durant tota la setmana les notícies al voltant de la polèmica es va centrar en “l’amenaça” de la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, d’assistir a la inauguració. A la resta de l’Estat francès, la cobertura dels mitjans s’ha centrat precisament en la pugna entre la UMP de Sarkozy i el FN pel vot “pied-noir”, tradicionalment molt escorat a la dreta, mentre que l’enfocament del centre de documentació ha passat totalment desapercebut.

Cap mitjà del sud de l’Albera s’ha fet ressò dels fets, excepte El Punt Avui i Vilaweb en la seva edició nord-catalana.

Però en paral·lel a la “manca de reconeixement permanent” denunciat per les associacions d’ex-colons, l’Estat francès continua sense fer una revisió històrica del seu paper colonial. Són habituals els homenatges oficials, monuments i recordatoris dels “caiguts en la defensa de França” en batalles colonials d’Àfrica, Indoxina o Oceania, que en la història oficial s’equiparen al sacrifici dels seus militars durant les guerres mundials o, fins i tot, dels resistents a l’ocupació alemanya. En canvi es corre un gruixut vel de silenci sobre les violacions sistemàtiques dels drets humans, les tortures, el bombardeig de civils o els genocidis com el perpetrat a Algèria en defensa de l’imperi colonial.

Segons va anunciar Juppé, l’Estat francès no tenia cap inconvenient en legalitzar la recepció de totes aquestes cadenes, però va demanar l’aprovació d’un acord internacional amb l’Estat espanyol per ordenar l’espai radioelèctric transfronterer.

Des de llavors, sis mesos després, la situació continua en el mateix punt. La darrera informació sobre el tema la va publicar El Punt Avui el 8 de setembre i cita Juppé a l’explicar que el Consell Superior Audiovisual Francès està realitzant els treballs tècnics necessaris per a permetre la difusió dels canals catalans i que l’ambaixador francès a Madrid “ha contactat directament” amb el secretari d’estat espanyol de les telecomunicacions, sense especificar si aquest contacte ha donat algun resultat.

Però per la banda espanyola es manté un silenci absolut sobre el tema. Cap dels reportatges publicats esmenta cap declaració de representants del Govern espanyol, que tampoc han volgut respondre a les preguntes formulades per Mèdia.cat.

I mentrestant els temps s’acaba i la societat nordcatalana comença a perdre la paciència i a organitzar-se per a pressionar per garantir la recepció de les úniques cadenes en català a les que té accés a banda de Ràdio Arrels.

Des d’ara, l’aeroport de Perpinyà s’anomena oficialment “Sud de France”, que correspon, no per casualitat, amb la marca comercial amb el que Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló promou els productes “regionals”. Precisament va ser aquesta institució qui va aconseguir que Veolia gestionés l’aeroport en contra l’opinió dels sectors econòmics, polítics i turístics nord-catalans.

Paradoxalment, la voluntat de Denis Leluc, nou director de l’aeroport –explicada en la roda de premsa d’ahir- és aprofitar l’anulació de vols de Ryanair a Girona per esgarrapar part d’aquests passatgers, encara que va reconèixer que “nosaltres no ens podem vincular a el nom de Barcelona com fa Girona, per tant ho tenim més difícil”. Vinculació que, evidentment no és possible de fer després del canvi de nom. Recentment va ser el mateix alcalde de Perpinyà, Jean-Marc Pujol qui va declarar que el veritable aeroport de Perpinyà era el de Girona.

Des d’entitats com la Plataforma per la Dignitat de la Catalunya Nord alerten que aquesta vinculació dels productes i infraestructures nord-catalanes amb el “Sud de França” no sols és un atac a la identitat pròpia –que comparen amb l’anterior denominació de “Septimània”, sinó també una aposta fallida en l’àmbit econòmic ja que “com més gran és l’apel·lació, menys interès econòmic té, com més se perd la traçabilitat d’un producte, menor és l’interès del consumidor”. També denuncien el fet que L’Indepéndant és el mitjà més beneficiat per la publicitat institucional en favor dels productes “Sud de França”.

Aquestes eleccions eren especialment importants per a la Catalunya Nord, ja que seran les darreres en què els consellers cantonals eren escollits per elecció directa, el que representa que a partir del 2014, aquesta part del país veurà reduïda encara més la seva autonomia, en favor de la capital regional Montpeller. Encara que després la notícia va quedar tapada per l’ascens de l’extrema dreta, dos (1 i 2) dels quatre diaris impresos a Barcelona –tres de cinc si considerem El Punt i l’Avui com a capçaleres diferents- van destacar els resultats nord-catalans dins la seva informació electoral a l’Estat francès. A aquests se li ha de sumar el Diari de Girona que, si bé va ubicar la notícia dins uns genèrics “comicis francesos” tot el text es referia quasi pràcticament als resultats a la Catalunya Nord.

Per la seva banda, El Periódico i La Vanguardia, amb les pàgines d’internacional copades per Japó i Líbia, a penes es van referir al tema. Si bé la diferència d’audiència d’uns i altres és prou significativa, és obvi que fa uns anys ni tan sols s’hauria pogut fer una comparació d’aquest tipus.

En l’àmbit digital el resultat encara és més esperançador, amb mitjans com Vilaweb, Nació Digital, Racó Català o Directe.cat cobrint abastament el tema i amb explicacions sobre la qüestió de la reforma política territorial per a la Catalunya Nord. La nota negativa en aquest apartat la va posar el portal de notícies de la CCMA, 3cat24, qui es va limitar a incloure un paràgraf amb la informació nord-catalana dins una notícia sobre els resultats estatals ja força limitada.

Però aquesta millor cobertura generalitzada no es pot entendre sense el paper jugat per l’ACN, qui ha fet un seguiment exhaustiu de la situació política a les comarques del nord i els seus textos s’han vist reflectits en molts dels mitjans analitzats.

La propera prova per avaluar la força del premsa catalanocèntrica serà el proper 3 d’abril, data de les eleccions andorranes. Ara per ara –quan ja ha començat la campanya electoral- només n’han informat Vilaweb, ACN, 3cat24 i el Diari Segre.

Els pessimistes -o potser els realistes- poden argüir que els dos estatalistes són molt més venuts que els tres nacionals i, fins i tot, que és dubtós considerar l’Avui i El Punt com a dos diaris diferenciats, i amb molta raó. Però també cal recordar que aquest panorama fa sols uns anys -abans de l’aparició de El Punt Barcelona i de l’Ara- hauria estat impensable i que la discussió entre veure el got mig buit o mig ple seria impossible.

A aquesta sensible millora del panorama imprès s’ha de sumar la força que estan prenent els diaris digitals en català, en general força clars en la línia nacional. Amb la trista excepció del portal de la CCMA, el 3cat24 -el més visitat- qui fa una notícia ambigua en que es destaca l’accés a París, però que sobretot, en una notícia anterior fa una setmana deixava molt clar que la la nova connexió entre Perpinyà i Figueres és una línia “Catalunya-França”. Els altres digitals més llegits -Vilaweb, Racó Català i Nació Digital- van destacar la intracatalanitat de la nova infraestructura.

El total del deute puja als 52.200 euros, una quarta part del seu pressupost anual -Ràdio Arrels també té subvencions del Ministeri de Cultura francès i de la Regió del Llenguadoc-Rosselló- i impossibilita mantenir l’emissora oberta. Com tenen una llicència d’emissió com a ràdio associativa té prohibida l’emissió de publicitat. La direcció ha anunciat l’acomiadament d’un dels sis redactors, una mesura que ha qualificada com a “dura” i “difícil”, a més de ser la primera retallada des de la seva fundació, però que ha estat inevitable en la situació actual.

Com a solució possible, i davant la pluja de comunicats d’ànims i mostres de simpatia rebudes, Ràdio Arrels ha iniciat una campanya de recollida de fons arreu dels Països Catalans. Per això han obert dos comptes corrents que es poden veure en aquest enllaç.

Ràdio Arrels va ser fundada el 28 de maig de 1981, poc després de l’arribada al poder del primer govern de François Mitterrand, qui va fer una nova llei per democratitzar la comunicació. Des de llavors ha anat ampliant-se fins arribar al 75% del territori nord-català i properament tenia previst obrir una delegació a Ceret.

El Grup Flaix va mostrar ràpidament la seva voluntat de “no deixar penjats” -en paraules de Miquel Calçada, fundador del grup- els seus milers d’oients, reconeixia que aquest era “un problema cíclic” i que, encara que havien intentat repetidament aconseguir llicències, això “havia estat sempre impossible”. I, de fet, la solució emprada -canviar de freqüència i tornar a emetre de forma alegal- ja anuncia que en un futur tornaran a patir el mateix problema.

La pregunta que cal fer-se seria: perquè costa tan obtenir llicències d’emissió per a certs mitjans? I no només privats, ja que Catalunya Ràdio és una altra de les emissores que ha patit els requeriments del CSA i després de vint anys d’emissions ha perdut recepció a Perpinyà. Aquesta qüestió és, si més no, la que es formulen els més de mil seguidors que té el grup de Facebook “Per al retorn de Flaix FM i Ràdio Flaixbac a Perpinyà”, una xifra que posa en evidència la popularitat d’aquesta oferta radiofònica a les comarques septentrionals i que justifica per si soles l’interès dels mitjans catalans per mantenir-hi la seva presència.

Una presència que, a pesar de l’esborrament de fronteres que hauria de suposar la Unió Europea i de les reiterades crides a l’aproximació entre la Catalunya Sud i la Nord, sembla que només es podrà garantir per la suma de la insistència de les direccions dels mitjans i la mobilització dels seus oients de la Catalunya Nord.

Vist des d’aquí, encara amb la ressaca de la intensa criminalització mediàtica que va seguir el 29-S, un s’esperaria una allau d’anàlisi i “experts” policials explicant com els professionals internacionals de la violència han creuat els Pirineus en el seu particular tour europeu d’avalots. En comptes d’això ens trobem amb unes cròniques força equilibrades, amb titulars com “Sarkozy recorre a la força però no aconsegueix doblegar els vaguistes” -El Periódico- que aquí serien objectiu de les denúncies d’Assumpta Escarp. Els corresponsals parlen “d’enfrontaments entre estudiants i policies” i de “3,5 milions de manifestants” -la xifra sindical- mentre repeteixen com un mantra el sondatge que reconeix que un 71% dels francesos donen suport a les vagues -només s’ha fet aquest?-. Sempre és possible trobar alguna perla com que hi ha “grups radicals que res tenen a veure amb el motiu de la protesta” -La Vanguardia- on es dóna per suposat que els “radicals” no es jubilen. Però en general el seguiment és més que correcte.

Es podria argumentar que els fets són els fets, però resulta que el tractament de la premsa francesa de les mobilitzacions és similar a la que va tenir la nostra durant la vaga general. Tal com explica el corresponsal de Público, Andrés Pérez, totes les capçaleres, del centreesquerra a la dreta més dura, -amb excepció del comunista L’Humanité, que hi dóna suport, i Le Monde, que es manté neutral- han criticat unànimement la revolta, han denunciat els “radicals que provoquen disturbis” i han tractat de dividir els sindicats i enfrontar-los a les seves bases.

Llavors quina és la diferència entre una i altra protesta? Per què a París són treballadors que defensen els seus drets i a Barcelona es tracta d’antisistema que destrueixen pel plaer de la violència? Per entendre-ho potser caldria mirar quin seguiment van fer els mitjans del nord de la nostra vaga general.

Perpinyà més lluny que París

Amb les honroses excepcions de sempre -amb Vilaweb al capdavant- la majoria de mitjans catalans ha preferit fer un pont directe a París o a altres ciutats com Lió o Marsella abans que fixar-se amb què passa a Perpinyà. La capital nord-catalana viu l’onada de protestes més important en anys, amb manifestacions massives, liceus blocats i barricades als accessos, amb una intensitat que supera la mitjana estatal francesa. Tot i això, la seva aparició en les cròniques dels corresponsals tendeix a zero.

Televisió de Catalunya va mostrar aquest divendres que, si vol, pot exercir de televisió amb vocació de Països Catalans. En horari de prime time, i a través del Canal 33, va emetre en directe la semifinal del Top-14 -la lliga francesa de rugbi- en la qual la Unió Esportiva dels Arlequins de Perpinya (USAP) va vèncer al seu gran rival, el Tolosa de Llenguadoc, per un ajustat 21 a 13.

D’aquesta manera, tot és a punt per tal que la “marea catalana” -que poblava dos terços de l’estadi de Montpeller- es desplaci fins a París on l’USAP haurà de defensar el Planxot -nom amb el qual es coneix el trofeu de campió- contra el Clermont, precisament l’equip al qual va derrotar l’any passat (22-13) i va aconseguir el campionat després de 54 anys.

Tothom espera -tal i com van demanar els mateixos comentaristes- que el 33 pugui aconseguir els drets per emetre la final tal i com va poder fer l’any passat. Cal recordar que va ser l’única televisió que oferia el partit en obert a la Catalunya Nord ja que els drets -i la realització- corria a càrrec de l’emissora de pagament Canal +. Una transmissió que tornarà a ser de gran qualitat tal i com va passar en una semifinal en la qual es va saber combinar a la perfecció el relat del joc amb les explicacions necessàries d’unes normes poc conegudes pel gran públic. Si es té en compte aquest aspecte -gràcies a la bona feina del narrador i del comentarista tècnic, Pere Becque- es pot dir que va ser un partit dels que fan afició. Una semifinal amb un protagonista absolut: el perpinyanès Jerôme Porical -fill i nét de jugadors de l’USAP- que va anotar tots els punts catalans gràcies a sis cops de càstig.

La notícia ha tingut un ressò notable als altres mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ja que va aparèixer tan al portal elsesports.cat (“La USAP de Perpinyà derrota el Tolosa (21-13) i disputarà la final del Top-14 per segon any consecutiu”) com al mateix Telenotícies Migdia amb un vídeo que mostrava les jugades més destacades així com la celebració per la classificació a la capital del Rosselló.

Com és habitual, també se’n va fer ressò VilaWeb (“L’USAP es planta per segon any consecutiu a la final de la lliga francesa”) tot assenyalant en el subtítol que va vèncer als occitans del Tolosa per 21 a 13 -també la retransmissió de TV3 parlava sempre d’occitans i, òbviament, de catalans-. La notícia també va aparèixer al directe!cat i al racocatala.cat, entre altres mitjans digitals.

A la premsa de paper la notícia només ha aparegut al 9 Esportiu -encartat a l’Avui i a El Punt- tot i que en la penúltima pàgina (“Porical condueix la USAP a la final de París”). També Jordi Palmer, en l’article d’opinió “D’avui.cat”, fa una crida a donar suport a l’USAP: “Allà dalt, més amunt de la frontera franco-espanyola, esperen amb els braços oberts qualsevol mostra de suport que els arribi des d’aquí baix” (…) “per això no podem deixar passar una ocasió com aquesta per desmentir la històrica fal·làcia que circumscriu catalanitat a espanyolitat. A Espanya li cal saber que un equip català pot guanyar altra vegada la Lliga de rugbi francesa. Alguna cosa no els quadrarà”.

Diumenge al vespre una de les notícies destacades dels butlletins de Catalunya Ràdio eren les eleccions regionals franceses. Es parlava de l’elevada abstenció -que podia superar el 50%, del previsible triomf del Partit Socialista i dels mals resultats del partit de Sarkozy-. En canvi poques referències als resultats al Llenguadoc-Rosselló que, precisament, eren un dels elements més atractius per la presència de dues llistes socialistes enfrontades així com d’Europe Ecologie amb un actvista catalanista com a número dos.

L’endemà els resultats de la Catalunya Nord tampoc no semblaven un tema de gran interès a la premsa de paper que s’edita al sud de l’Albera. Tot i això, malgrat tractar-se de la primera volta d’unes eleccions regionals d’un estat veí el tema si que es mereixia una portada a diversos mitjans. Destacava el cas de l’Avui que dedicava una de les dues fotos -l’altre era la del blaugrana Leo Messi- a la parella Sarkozy-Bruni sortint del col·legi electoral (després dels rumors d’infidelitats no sabem si la imatge té un component més de crònica rosa que de política). El titular ben estatal: “Dur avís a Sarkozy en el primer assalt de les regionals” mentre que en el subtitular s’afirmava que “L’oposició socialista voreja el 30%”.

A l’interior la notícia apareixia a la secció “Món”. El titular parlava de la victòria socialista: “L’esquerra francesa guanya el primer assalt de les regionals” i de nou la foto era de la parella Sarkozy-Bruni. Entre el text hi havia un petit requadre que ocupava dues columnes que, ara sí, feia referència als comicis al nord dels Països Catalans: “Frêche venç a la Catalunya Nord” -hi apareixien els resultats globals al Llenguadoc-Rosselló i no hi havia cap referència als partits catalanistes-. La informació, es complementava amb uns baixos a cinc columnes sobre el poc coneixement dels francesos de les administracions regionals -un sondeig afirma que el 70% desconeixen el seu president-.

A l’edició impresa d’El Punt -a la secció digital de Perpinyà hi havia més articles- les explicacions sobre les eleccions a la Catalunya Nord tampoc no eren massa generoses. El tema tornava a aparèixer en portada -en aquest cas a la columna sumari- amb un titular estatal: “Forta abstenció i victòria socialista en les eleccions regionals franceses”. En pàgines interiors -en aquest cas de la secció “Política” es repetia el titular però en el subtítol es parlava de la victòria del socialista díscol: “Al Llenguadoc-Rosselló, Georges Frêche encapçala la primera volta i s’assegura la revalidació”. Tanmateix en l’article els resultats del conjunt de la regió no apareixien fins a la cinquena columna i, la no elecció dels candidats dels partits catalanistes, al darrer paràgraf.

Finalment destacava el cas de La Vanguardia que és el diari que dedicava un major espai als comicis però que -sense sorprende a ningú- obviava totalment la realitat nord-catalana. En un extrem de portada hi havia un requadre amb un titular similar al de l’Avui: “Càstig a Sarkozy a les eleccions regionals”. La notícia es mereixia dues pàgines (3-4) que obrien la secció “Internacional”. El titular no variava massa: “Els francesos castiguen a Sarkozy”. La primera i única referència al Llenguadoc-Rosselló -sense fer servir la paraula Catalunya Nord per enlloc- apareixia al darrer paràgraf de la notícia principal ja a la pàgina 4 (continua de la 3). Concretament s’afirmava que la regió va ser “l’única nota negra pels socialistes” ja que la llista encapçalada per Frêche -expulsat del Partit Socialista- va obtenir el 37% dels vots mentre que la candidatura oficialista es va quedar fora de la segona volta ja que només va recollir el 7% dels sufragis. El segon article -que ocupava quatre columnes de la pàgina 4- parlava del paper i de les competències de les regions a l’Estat francès.

Per saber els detalls dels resultats a la Catalunya Nord la premsa digital era una bona alternativa. A banda dels mitjans nord-catalans “Regionals: triangular Frêche-Couderc (UMP)-Jamet (FN) a la segona volta” afirmava La-clau.net, Vilaweb se centrava en la derrota d’Europe Ecologie i el Front d’Esquerres: “Les alternatives electorals a Catalunya Nord, dividides i derrotades”. Dedicaven especial atenció als candidats catalanistes: l’activista Pere Manzanares i la republicana Alícia Ey per Europe Ecologie o el convergent Jordi Vera per la llista “oficialista” del Partit Socialista. També el directe!cat centrava la seva notícia amb la victòria del socialista díscol: “George Frêche guanya la primera volta de les eleccions a la Catalunya Nord”.

Ja no sorprèn que la premsa de paper del Principat tracti amb poca atenció el què succeïx a la resta de territoris dels Països Catalans. Tanmateix, en aquest cas, la notícia d’uns comicis regionals en el seu conjunt si que mereixia un tractament destacat. Deixant de banda que les comarques nord-catalanes formin part de la mateixa nació hi ha altres elements que justificarien destacar molt més els resultats del Llenguadoc-Rosselló i, especialment, de la Catalunya Nord: una simple qüestió de veïnatge, l’increment de les relacions institucionals en projectes com l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer (entre les comarques gironines i nord-catalanes), els debats a l’entorn d’infraestructures comunes o la presència a les eleccions de partits també presents al sud de l’Albera -CDC i ERC- així com el suport d’ICV a la llista Europe Ecologie.