Media.cat – Observatori crític dels mitjans

El pla prèviament dissenyat es va complint passa a passa i ahir, a la darrera ponència abans del ple del Parlament que ha de votar la nova Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) el 15 de febrer, s’aprovaven les darreres esmenes que han de “tocar de mort” –en paraules de la diputada d’ICV Dolors Camats- els mitjans públics catalans, començant per Catalunya Ràdio.

La cobertura dels fets, però, s’ha centrat en tot moment en el recompte de l’aritmètica parlamentària que fa possible aquesta reforma, amb el pacte CiU-PP i el suport més o menys passiu del PSC, sense aprofundir en el rerefons que hi ha darrere d’aquestes decisions. Dels quatre diaris impresos a Barcelona dos titulen la notícia –El Periódico i El Punt Avui- en el fet secundari de la fontaneria partidista que ha portat a l’aprovació de la proposta de llei i no en les seves conseqüències. Els altres dos –Ara i paradoxalment La Vanguardia, que es limita a publicar un teletip d’EFE- sí posen el focus en la supressió de publicitat a Catalunya Ràdio però sense explicar que suposaria això per unes emissores públiques a les que –paral·lelament- se’ls hi retalla la subvenció governamental. A més, només El Punt Avui va incloure –i sense destacar-ho- a la seva informació la denúncia de l’oposició i els sindicats que aquesta mesura es pren a demanda de les ràdios privades. Público – a la seva edició catalana- és l’únic diari que busca dotar la seva història amb un context més ampli al titular que “CiU remodela amb el PP l’espai audiovisual públic”, encara que oblidi en aquest enunciat la col·laboració socialista.

Entre els principals diaris digitals la cobertura encara és menor i sols Nació Digital publica un breu apunt.

La pròpia TV3 va centrar la notícia en els seus informatius d’ahir al vespre en el tràmit parlamentari i en la polèmica sobre el nombre de consellers que ha de tenir el futur Consell de Govern de la CCMA i quasi l’única referència a la inviabilitat de l’actual model de mitjans públics són les declaracions del diputat de CiU Santi Vila que assegura que “no es posa en risc”. Encara que la peça inclou les declaracions contundents d’ICV i ERC, en cap moment es pregunten altres actors com els sindicats o acadèmics.

Tampoc cap de les notícies fa referència a l’esforç que ja han fet els diferents mitjans del CCMA, que s’han adaptat a una reducció pressupostària dràstica –90 milions en els darrers quatre anys- amb un dèficit que al 2011 sols ha estat de 4,6 milions i tot i això s’han mantingut líders d’audiència, amb una quota de pantalla que, en el cas de les televisions frega el 20%.

La directora de TV3, Mònica Terribas, i el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Enric Marin, s’han desmarcat frontalment de la decisió del Govern de retallar un 13’3% el pressupost a l’ens i han alertat de les conseqüències que això pot comportar.

El clar i contundent article d’ahir de Mònica Terribas defensant el model de servei públic de TV3 i la CCMA no ha rebut una resposta a l’alçada. Mentre les xarxes socials bullien en defensa –en general- de la directora de Televisió de Catalunya, des dels estaments oficials i, encara més, dels sectors directament interpel·lats s’optava per un silenci estrany. Es pretén evitar un debat d’arguments i esperar a que baixi el perfil per continuar amb la pluja de notícies amb “xifres interessades” –per utilitzar la mateixa expressió que Terribas- i tertúlies homogènies? El temps ho dirà però és notòria la decisió de La Vanguardia de no publicar la carta –l’únic dels 12 diaris als que se li va enviar que no ho va fer- i d’esborrar al cap de poca estona una peça sobre el tema a la seva versió digital. Tampoc avui cap dels opinadors habituals del diari parla del tema. En aquest context s’ha d’agrair que sí ho fes Jordi Basté a El Món a RAC1, a l’emissora propietat del Grup Godó. Aquest grup empresarial ha estat acusat repetidament de ser al darrere d’una campanya per “aprimar” TV3 en favor del seu propi canal de televisió.

En una estratègia similar, actors claus en la trama com la patronal espanyola de les televisions privades UTECA –que fa pocs dies proposava la fusió de tots els canals autonòmics en un únic d’abast estatal- va limitar-se a “rebutjar” que perseguissin la publicitat de les televisions públiques en unes declaracions a El Periódico. Tampoc s’ha pronunciat l’Associació Catalana de Ràdios –la patronal autonòmica del sector- que fa uns mesos demanava la supressió de la COM Ràdio. El silenci s’ha estès als mitjans de Madrid que –fa només una setmana- titulaven que “La sanitat catalana, al límit del rescat mentre TV3 s’endú 1.900 milions”. Només alguns digitals de poca influència i marcada tendència espanyolista s’han fet ressò del tema, però sols per acusar Terribas de veure “conspiracions”.

Una premissa que amaga que no es tracta de decidir si es vol “salvar” la sanitat o TV3, si no si s’aposta per un model de servei públic de qualitat, universal i cohesionador o per la privatització absoluta i l’eliminació de qualsevol acció de control del mercat. O que “uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esquerdar una eina de país i els valors que representa”, en paraules de la pròpia Terribas.

En un comunicat fet públic aquest matí, el Grup de Periodistes Ramon Barnils –editor de Mèdia.cat- ha expressat les seves preocupacions sobre les conseqüències que pot tenir la reforma de la de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que s’havia de debatre avui al Parlament.

En concret, el Grup Barnils mostra la seva preocupació per a la reducció de dotze a cinc membres  Consell de Govern de la CCMA, amb la conseqüent pèrdua de representativitat i pluralitat. Una decisió que es justifica per la necessitat de reduir despeses però que el Grup no entén, ja que aquests consellers no cobren cap sou –encara que sí dietes- per la seva tasca.

Però més enllà dels nombres, el Grup Barnils alerta sobre la reducció de garanties democràtiques amb mesures com que els membres del Consell, si en una primera votació no superen una majoria de dos terços del parlament podran ser escollits per majoria absoluta. Una norma similar és la que ha permès al Govern Balear posar un Conseller a dirigir personalment IB3.

També algunes de les seves competències –com la de nomenar o separar els directius de la televisió i la ràdio, aprovar el contracte programa o el pressupost- també es podran aprovar per majoria absoluta, el que, a criteri del Grup significa “un clar augment del control polític i governamental” i més si és té en compte que el Consell de Govern assumiria les tasques que fins ara feia el director general. A més, l’actual proposta de llei elimina l’obligació d’escollir professionals acreditats i independents, no pas “representants de partits”.

Per tot això, el Grup Barnils assegura que té “seriosos dubtes” sobre l’objectiu real d’aquesta reforma de la Llei de la CCMA, ja que considera que “persegueix un més gran control polític i governamental” dels mitjans públics de la Generalitat, la qual cosa “trencaria l’esperit de la llei actual, aprovada a finals del 2007 per una àmplia majoria de la cambra catalana”.

Actualització: S’acaba de fer públic que el debat sobre la Llei de la CCMA que s’havia de fer avui ha quedat posposat per a demà. Per altra banda, també el Sindicat de Periodistes de Catalunya ha emès un comunicat titllant “d’involució” l’actual proposta de llei.

Si no passa res de nou en les properes setmanes, el mes de novembre es deixaran de veure definitivament TV3 i Canal33 a les comarques de la Catalunya Nord, els únics de la CCMA que encara es rebien des de que al febrer del 2009 l’Estat francès va tallar les emissions digitals de la corporació. Aquesta data és la fixada per l’“apagada analògica” a l’Estat francès i es desconnectaran les emissions al nord de l’Albera després de 25 anys de recepció continuada. Una situació absurda, i més si és té en compte que el passat abril el ministre francès d’Afers Exteriors, Alain Juppé, va anunciar –a petició del diputat i alcalde d’El Soler François Calvet- que es posaria d’acord amb el seu homòleg espanyol per a signar un acord que legalitzés les emissions audiovisuals sudcatalanes a les comarques septentrionals, incloent els canals de televisió i ràdio de la CCMA, però també altres emissores privades com Flaix FM –molt popular a la zona i que ha estat clausurada diverses vegades per emetre al·legalment- o Barça TV.

Segons va anunciar Juppé, l’Estat francès no tenia cap inconvenient en legalitzar la recepció de totes aquestes cadenes, però va demanar l’aprovació d’un acord internacional amb l’Estat espanyol per ordenar l’espai radioelèctric transfronterer.

Des de llavors, sis mesos després, la situació continua en el mateix punt. La darrera informació sobre el tema la va publicar El Punt Avui el 8 de setembre i cita Juppé a l’explicar que el Consell Superior Audiovisual Francès està realitzant els treballs tècnics necessaris per a permetre la difusió dels canals catalans i que l’ambaixador francès a Madrid “ha contactat directament” amb el secretari d’estat espanyol de les telecomunicacions, sense especificar si aquest contacte ha donat algun resultat.

Però per la banda espanyola es manté un silenci absolut sobre el tema. Cap dels reportatges publicats esmenta cap declaració de representants del Govern espanyol, que tampoc han volgut respondre a les preguntes formulades per Mèdia.cat.

I mentrestant els temps s’acaba i la societat nordcatalana comença a perdre la paciència i a organitzar-se per a pressionar per garantir la recepció de les úniques cadenes en català a les que té accés a banda de Ràdio Arrels.

Diumenge farà deu anys dels fets que “van canviar el món”, tal com titulen de forma una mica pomposa molts dels especials que els mitjans de comunicació publiquen, com és lògic, per tal de commemorar-ho. La majoria dels dossiers, però, se centren en els fets més anecdòtics, com per exemple les vivències personals dels novaiorquesos, l’espectacularitat d’uns atemptats retransmesos per televisió o els actes commemoratius. Els reportatges més crítics se centren en la discriminació que, des de llavors, encara pateixen els musulmans als EUA i fins i tot algun s’atreveix a endinsar-se en el pantanós món de les teories alternatives sobre l’autoria dels atemptats. L’assassinat de Ben Laden el passat mes de maig és presentat com el colofó que posa punt i final a la història

Però com ha canviat el món des de llavors? Què ha passat amb les guerres d’Iraq i Afganistan? Com ha afectat tot plegat a les llibertats bàsiques? Són preguntes que es responen de forma molt desigual i a vegades ni tan sols es tenen en compte.

Dels especials que ja s’han avançat i que Mèdia.cat ha analitzat, el que menys es refereix a les qüestions de fons és el publicat pel diari Ara, que no dedica ni un sol article a les conseqüències polítiques dels atemptats i se centra en altres materials, com un vídeo amb un repàs de les pel·lícules on van sortir les torres bessones.

En una línia similar hi ha el dossier de Prensa Ibérica –distribuït en diaris com Levante, Información, Diario de Mallorca o Diari de Girona- on de les vuit seccions que es divideix només n’hi ha dues dedicades a l’anàlisi política. A la primera, titulada “Nou ordre Mundial”, la qüestió de les guerres es resumeix en la frase “les respostes militars dutes a terme per l’administració Bush”. A la segona, una entrevista al catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid Rafael Calduch, on la menció bèl·lica es limita a un paràgraf –i no se cita, per posar un exemple el tema de les falses armes de destrucció massiva,- un altre a Guantánamo i cap a tots els canvis en matèria securitària i de retallada de llibertats civils.

Una mica més elaborat però molt irregular és el recull d’articles del portal de la CCMA, ara anomenat 324.cat. Basat en peces molt curtes però molt diverses dels diferents corresponsals de TV3 a les zones afectades, s’hi pot llegir un text –“Evolució antiterrorista”- on compara els fets de l’11-S amb l’atemptat de Sarajevo que va iniciar la I Guerra Mundial per després no comparar aquest mateix conflicte amb els d’Iraq i Afganistan –que són obviats- i limitar les referències a la retallada de llibertats a una frase del director de l’Europol, Rob Wainwright: “La resposta en seguretat no hauria de tenir un efecte desproporcionat en la vida de les persones. I jo crec que totes les mesures que hem pres (…) són necessàries”. Però en la mateixa pàgina s’hi troben interessants articles –tots força vivencials- sobre els canvis en matèria securitària viscuts als EUA en aquesta anys, les revoltes àrabs i, fins i tot, alguna referència de passada al conflicte israelo-palestí com a font inacabable en d’enfrontaments entre occident i el món islàmic.

Finalment, el dossier més complert és el que ha publicat El Periódico, on els inevitables reportatges emotius amb fotografies de l’11-S i la reconstrucció de la “zona zero” conviuen amb, per exemple, un extens article –“Els altres avions de la mort”- sobre el fracàs –ètic, polític i militar- de la resposta bèl·lica estatunidenca, on destaca les 230.000 morts que aquesta han provocat i recorda les mentides que Bush i Cheney van desplegar per tal d’arrossegar el seu país en aquella direcció, a més d’altres peces on es critica la deriva securitària que venen patint els EUA des de llavors.

Però tot i això, cap dels reportatges estudiats resol, i ni tan sols es planteja, la pregunta que es fa Robert Fisk –probablement un dels més grans experts vius en el Pròxim Orient- i que assegura que tampoc respon cap diari estatunidenc: “Perquè?”. Què és el que va provocar que 19 persones universitàries i de classe mitja s’immolessin en un país estranger? I què es pot fer per evitar que altres vulguin seguir el seu exemple?

Actualització: Via Twitter en han fet arribar aquest especial sobre l’11-S l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Un exemple excel·lent de bon periodisme fora dels grans mitjans.

Els qui hagin llegit “La doctrina del xoc” de Naomi Klein tindran tot un déjà vu amb la proposta de Llei de simplificació administrativa de la Generalitat més coneguda pel seu nom mediàtic de “Llei Òmnibus”. Amb l’argument de fer “les reformes administratives i estructurals necessàries amb la finalitat d’afavorir la reactivació econòmica”, s’havia de promoure d’un sol cop i aprovat en bloc desenes d’actuacions que anaven des de la reorganització de les empreses públiques fins a la prohibició de l’exercici de la prostitució a les carreteres, la desprotecció d’espais naturals, la llei ferroviària o la pròrroga de l’entrada en vigor de la llei d’etiquetatge en català, entre molts d’altres temes. Tota una aplicació de manual de l’enginyeria social neoliberal que tant bé descriu Klein al seu assaig i que potser perquè la societat catalana no es troba en un estat de xoc tan profund sembla que acabarà per dividir-se i racionalitzar-se.

La llei també afectarà, encara que relativament poc, comparat amb altres sectors, el món de la comunicació. La CCMA, que ja va començar el seu propi procés de simplificació i ordenació empresarial fa mesos pactat amb la plantilla, queda relativament al marge de les reformes, que es limitarien a una important reducció del nombre de consellers –el que implica un risc evident de limitar-ne la pluralitat ideològica del seu òrgan de control- i un transvasament important de competències des de la seva direcció general cap a la seva presidència. Per Enric Marín, actual president de la CCMA a proposta de l’anterior tripartit, entén la mesura “no altera el caràcter d’abstracció parlamentària ni les majories qualificades” i entén que “en el context que estem, i també per la meva experiència, no hi han en principi objeccions a fer”, pel que fa a la reducció de consellers ni en la simplificació de l’àmbit directiu que fa que “s’acabi amb una mena de bicefàlia, on la presidència i la direcció general tenien molts punts de contacte competencial”.

Molt més polèmica és la reforma del Consell Audiovisual de Catalunya, que no sols preveu la reducció del nombre de consellers de dotze a cinc, sinó que es reforcen les competències del president –escollit per Govern- amb el que es corre el perill que aquest òrgan perdi el seu sentit deliberatiu i plural. En un article a Comunicació 21 el degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual (CPA), Daniel Condominas, avisa que això “pot significar una autèntica contrareforma de l’esperit pel qual va deixar de ser un organisme assessor, farà ja una dècada”. Un esperit que es va fundar i posteriorment ampliar –recorda Condomias- amb “un amplíssim consens parlamentari i d’opinió pública”.

En aquesta mateixa línia, amplis sectors professionals han criticat que amb l’excusa de reduir, simplificar i estalviar, CiU aprofita per desmuntar les estructures pactades en el passat per tots els grups polítics catalans per dirigir la CCMA i el CAC, que en el seu moment ja van ser criticades per alguns sectors de la professió –entre ells el mateix Grup de Periodistes Ramon Barnils, editor de Mèdia.cat- perquè, si bé en l’esperit inicial de les lleis eren positives en tant desgovernamentalitzaven aquestes dues institucions públiques, en la pràctica de repartiment de càrrecs entre els partits, van acabar sent estructures inflades i poc operatives.

“Els moments de crisi i desconcert s’aprofitaran per atacar les estructures públiques i suprimir les conquestes socials”. Aquesta citació lliure és extreta de La doctrina del xoc, el llibre de la sociòloga canadenca Naomi Klein on s’explica amb precisió científica com han funcionat les revolucions neoliberals arreu del planeta. I a qualsevol lector d’aquest no li costarà reconèixer com el moment actual, al país i a l’estat, s’està vivint una d’aquestes revolucions seguint punt per punt les receptes del manual: es crea un context de temor a la població per l’impacte de la crisi econòmica i l’amenaça de les possibilitats d’una intervenció econòmica exterior. Tot seguit –de fet, immediatament- es reforma la legislació laboral, es redueixen les pensions, es retallen serveis públics i es privatitzen empreses públique so entitats socials com les caixes, presentant aquestes decisions com “inevitables” i purament “tècniques”, sense cap debat i sense donar opcions alternatives. I, en aquest atac, els mitjans públics no són una excepció.

Des de la victòria de CiU a les darreres eleccions s’ha intensificat el nombre d’informacions, editorials i comentaris interessats emmarcats generalment en una mateixa línia argumental on els mitjans públics estan “sobredimensionats” i no són “sostenibles”, tal i com ve denunciant repetidament el Sindicat de Periodistes de Catalunya i ara s’hi ha afegit el Consell Assessor de la CCMA. Si primer va ser TV3 i el conjunt de la Corporació el blanc d’aquests atacs ara li ha tocat a la COM Ràdio –de la que directament se n’ha demanat la supressió- i a la resta de mitjans locals.

La lògica discursiva és calcada a la que es fa servir per desprestigiar desmantellar la resta de serveis públics i, a grans trets, passa per criticar-ne el “cost excessiu”, la “baixa eficiència” i els “privilegis” dels seus treballadors. Que en el cas dels mitjans públics de Catalunya aquestes afirmacions xoquin frontalment amb les dades no sembla que faci variar massa el guió. Amb TV3 i Catalunya Ràdio líders en audiència i altament valorats per la ciutadania és difícil argumentar que no són eficients i amb una bona part de les concessions de TDT encara sense ocupar és realment complicat defensar que la iniciativa privada és capaç d’oferir aquest servei. Però pocs columnistes ho tenen en compte.

Tal i com han denunciat alguns mitjans independents, darrere d’aquesta campanya hi ha un clar interès privat per eliminar competència i, fins i tot, aconseguir mitjans públics rendibles i amb molta audiència a preus barats.

Per això no resulta tan sorprenent que dins la queixa generalitzada d’excés de despesa pública s’hi incloguin reivindicacions com la supressió de publicitat als mitjans públics. En aquests context potser seria més lògic exigir la reducció de la publicitat institucional o de les subvencions als mitjans privats, però, paradoxalment, sembla que això posaria en perill la llibertat d’expressió i el dret a la informació.