Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Els mitjans de comunicació són una balança als poders polític i econòmic o són una part més d’aquests poders? Són un mecanisme de dominació o d’alliberament? Reflecteixen bé la societat on vivim? Quina relació té això amb l’actual crisi que colpeja les empreses mediàtiques? Aquestes són algunes de les preguntes que intenta respondre el documental “Una mirada crítica” realitzat per Francesc-Josep Deó i Dídac Roger a base d’entrevistar cinc periodistes i investigadors de la comunicació.

“El periodista no ha de ser la notícia” recorda una màxima clàssica de la professió, però pot ser que aquest lema, a priori tan sensat, acabi servint de refugi per mantenir els mitjans en l’opacitat que tan denuncien d’altres institucions? Segons van desgranant els protagonistes del documental, classisme, racisme, sexisme, censura i corporativisme empresarial contaminen avui en dia les informacions que haurien d’ajudar-nos a entendre el món on vivim sense que, sovint, ni tan sols els mateixos periodistes en siguin conscients.

“Els mitjans monopolitzen el control del discurs públic per part d’unes elits simbòliques dominants i es converteixen en una eina de dominació” explica l’investigador del discurs crític de la UPF Teun van Dijk. “No mostren realitat sinó que amaguen les dones de forma quantitativa i qualitativa que d’aquesta manera acabem aprenent a mirar-nos com ens miren”, denuncia la investigadora de gènere i comunicació Elvira Altés, única dona entrevistada. “No es parla de racisme però sí d’immigració, s’emfatitza els aspectes negatius dels altres i els positius nostres”, continua van Dijk. “Els mitjans han deixat de ser empreses de comunicació per esdevenir conglomerats econòmics amb múltiples interessos”, analitza el periodista Roger Palà, membre del consell de redacció de Mèdia.cat. I sobre la censura continua: “Pesa més el silenci imposat per les rutines d’agenda que la censura directa clàssica” i en la mateixa línia “cada dia hi ha rodes de premsa que donen el titular a certs actors que dominen el discurs” apunta Giró.

Un diagnòstic sincer, cru i desolador per una professió que assegura que la seva funció és “ser molesta” i que s’enfronta a una doble crisi econòmica i comunicativa que tanca mitjans a diari i posa en dubte fins i tot la seva existència en un futur proper. Però tenen relació ambdues situacions? “Els mitjans de comunicació s’han posat massa prop del poder. Jo situaria l’origen de la crisi actual en els gratacels construïts per algunes empreses informatives. S’ha pecat de gigantisme i de prepotència”, assegura Vicent Partal, director de Vilaweb, per després recordar que “una vegada un senyor em va dir: ‘res del que expliquen els mitjans em passa a mi i res del que em passa a mi ix als mitjans’. Açò em va fer replantejar la meua forma de treballar”. També la dependència de les fonts oficials és denunciada diverses vegades al reportatge com la causant que “costi trobar diferències entre els diaris” en paraules de Palà i que aquests “només reflecteixin les perspectives del poder” en les de Giró. Una dinàmica en la que s’ha posat el negoci per davant la funció social, “i això l’està matant”, assegura Partal.

Un discurs unidireccional que amb l’aparició de les xarxes socials ja no es pot mantenir més. Segons Partal “la ciutadania s’ha mostrat molt més original que els periodistes a l’hora d’explicar que passa i molt més plural a l’hora de reflectir a societat i açò ens desconcerta, però el quadre resultant s’assembla molt més a la realitat que el puguen dibuixar un grapat de persones emetent 24 hores per televisió”. I el director de Vilaweb encara va més lluny a l’assegurar que “els periodistes hem perdut el monopoli i açò ens desconcerta, però ens ho hem de prendre amb humilitat”. Revolució tecnològica important, sí, però sobretot revolució en les actituds.

I, com al documental, un epíleg: “Si els estudiants acabessin la secundària sabent tan de comunicació com saben de matemàtiques seria impossible mantenir l’actual estructura de poder. Més important

Txell Costa és una periodista maresmenca que fa uns dies va decidir penjar a la xarxa una iniciativa innovadora: un mapa participatiu dels mitjans de comunicació catalans en perill. Des de llavors ja ha rebut desenes d’informacions de retallades, acomiadaments i tancaments de tot tipus de mitjans i, sols la primera setmana, més de 1500 visites.

Com se’t va acudir la idea?
D’una forma una mica improvisada. Tenia la sensació que últimament m’arribaven moltes notícies de tancament o reducció de mitjans, però no m’acabava de fer la idea de si això era molt o poc, necessitava veure de forma més gràfica el que significaven totes aquestes aquestes notícies.

Quina rebuda ha tingut la iniciativa en la professió?
Doncs molt bona, la veritat és que no m’esperava tant de ressò, ja he dit que tot va començar més per una curiositat personal. Molta gent m’ha escrit avisant de que tal o qual altre està a punt de tancar o que s’hi preparen acomiadaments massius i això ha fet créixer el mapa molt ràpidament. I si bé al principi hi havia més por, i la gent preferia enviar-me missatges privats pel Twitter o escriure posts anònims al mapa, mica a mica la gent s’ha anat destapant i cada cop més s’empra l’etiqueta #comunicacióretallada per difondre els casos.

Per a la gent que vulgui aportar-hi dades. Com funciona aquest mapa?
És molt senzill. Bàsicament s’hi ubica la seu dels mitjans en perill, que es diferencien per colors: vermell els que tanquen, groc els que retallen i en blau els que falten per contrastar, ja que n’hi ha alguns que he rebut avisos anònims que no he pogut confirmar, ni per ningú que hi treballi –això costa molt, ja que hi ha molta por- ni per cap referència a algun altre mitjà o ni que sigui un bloc.
El següent pas és incloure també els mitjans que s’obren –que podrien anar en verd esperança- per a contrarestar el pessimisme i també per tenir una impressió més acurada de l’evolució, saber si sols es perden mitjans o si aquests es transformen.

També he rebut propostes d’incloure les retallades a gabinets de comunicació. Desgraciadament, per idees no serà!

Un cop et mires el mapa. Quines primeres conclusions en treus?
Un fet que m’ha sorprès especialment, perquè no m’ho esperava gens és que aquest no és per a res un fenomen localitzat a Barcelona, estan tancant molts, moltíssims, mitjans locals. La segona és que és més profund del que imaginava, estan tancant o reduint plantilles molts mitjans, pel que és obvi que queden a l’atur molts periodistes que difícilment trobaran feina dins el sector.

Finalment veig que pleguen molt mitjans petits, sovint els que aporten una visió diferent de la realitat i això posa en perill la pluralitat de la informació. Al final només quedaran quatre mitjans grans i perillarà la pluralitat democràtica.

Com creus que s’ha arribat a aquesta situació?
Personalment penso que hi ha un problema de gestió terrible, que els periodistes estem pagant per uns problemes que no hem generat, crec que la majoria de vegades, amb una gestió més eficient s’haguessin pogut evitar molts d’aquests tancaments.

Em fixo sobretot en els mitjans públics locals. Als anys 90, abans de tot el boom immobiliari i amb pressupostos municipals diguem-ne “normals” hi havia una ràdio i sovint una televisió a cada poble i això era perfectament sostenible. Què ha passat perquè ara tot això resulti inviable? Els polítics ho haurien d’explicar millor, sobretot perquè aquesta pluralitat de mitjans és l’essència de la democràcia i el seu tancament massiu la posa en perill.

Què podem fer els periodistes per a revertir-la?
Lamentablement no tinc receptes màgiques. Suposo que ens hi hauríem d’haver posat abans, negant-nos a acceptar que els nostres condicions laborals s’anessin degradant i degradant. Som una de les professions més mal pagades, amb molta gent que no arriba als 800 euros al mes, sense horaris ni festius, amb molts autònoms sense drets laborals. I ara potser és tard per posar-se durs i no acceptar segons quines feines, no ho sé.

Però també crec que hem de ser valents i inventar els nostres propis mitjans, ser imaginatius i crear coses noves. A vegades d’una idea boja n’acaba sortint un projecte exitós.

La detenció fa dos dies de Larus Welding a Islàndia, ex-administrador del banc Glitnir, un dels més importants dels país nòrdic i principal responsable de la fallida que va provocar la crisi econòmica del 2008, ha passat gairebé desapercebuda a la majoria de diaris impresos dels Països Catalans. De fet, dels deu diaris analitzats, sols l’Ara s’ha fet ressò de la notícia, que sí ha estat publicada a mitjans digitals com Vilaweb o Nació Digital i a diaris de Madrid com El País o Público. Welding és el tercer gran banquer islandès detingut i, juntament amb altres antics directius del banc, és acusat de l’apropiació indeguda de 2.000 milions d’euros, tot enfrontant-se a una petició fiscal de deu anys de presó.

La detenció de Welding guanya importància, a més, al venir precedida per l’escàndol generat per l’indult de l’executiu espanyol al directiu del Banco Santander, Alfredo Sáenz Abad. Crida especialment l’atenció l’actitud dels diaris valencians –on no n’hi ha cap que es faci ressò del fet- immersos aquests dies en la intervenció del Banc de València i l’agre debat parlamentari centrat en la desaparició del sistema financer valencià, on PP i PSOE s’han acusat mútuament de ser els responsables de la seva liquidació. Precisament Levante dedica avui mateix un ampli reportatge a les causes que han portat a la fi de l’estructura financera pròpia i on s’apunta a la negligència de la seva gestió, però ni tan sols així, l’autor de l’article relaciona la possibilitat de demanar responsabilitats amb la detenció de Welding, succeïda just 24 hores abans.

Des de la intensificació de la crisi amb el risc de fallida de països com Grècia, Irlanda, Portugal o el mateix Estat espanyol, la cobertura internacional de les seves conseqüències s’ha centrat en les conseqüències socials d’unes polítiques de contenció de dèficit considerades, en general, com “inevitables”. En canvi, alternatives com les succeïdes a Islàndia –on s’han negat a pagar el deute, han redactat una nova constitució molt més democràtica i no han retallat la despesa social- a penes han estat seguides, tal com ja va posar de manifest Mèdia.cat en un article de principis d’any. Des de llavors, reportatges com aquest de 30 minuts a Tv3 són, més aviat, les excepcions a la regla.

En una línia similar, l’economista Vicenç Navarro escrivia fa dos dies al seu bloc la història de la nacionalització per part de l’administració Obama de General Motors i Chrysler, dues de les empreses automobilístiques més importants del món i que van fer fallida al 2008, forçant la intervenció del Govern dels EUA. Des de llavors ambdues empreses, gestionades per un ens públic, han estat capaces de tornar el deute federal necessari per al seu salvament i tornar a obtenir beneficis, i això sense realitzar més acomiadaments que els dels seus antics directius. Ara, els sindicats –claus a l’hora de reestructurar-les- han demanat assessorament a la cooperativa basca Mondragón per aconseguir passar a aquest règim de propietat col·lectiva. Però a pesar de la gran cobertura que tots els mitjans catalans fan del que passa als EUA cap ha publicat mai aquesta notícia.

Enmig d’un bombardeig de notícies sobre retallades, deute públic i falta de liquiditat de les administracions, pocs periodistes o mitjans s’atreveixen a posar el dit a la llaga de la reforma fiscal o el frau. Un d’aquests pocs va ser Jordi Évole ahir a Salvados, un dels reportatges més equilibrats i profunds sobre la matèria emesos en els darrers mesos en hora de màxima audiència.

El programa s’atrevia a donar veu als qui demanen una urgent reforma fiscal, normalment excloses dels grans mitjans, i això permetia conèixer dades tan dures com que el 48% dels ingressos de l’Estat espanyol provenen de l’IVA –que es paga per igual sigui quin sigui el patrimoni del consumidor- i que el 96% de l’IRPF es recapta de les rendes menors als 60.000 euros, mentre que les grans fortunes sols contribueixen amb el 4% restant. Una informació que pot ajudar a entendre quin és l’origen del drama del deute públic que ara mateix es viu a l’Estat espanyol.

A l’altra banda, els defensors de l’ortodòxia neoliberal van insistir en la teoria del “degoteig cap avall”, un dels mites centrals d’aquesta ideologia i que propugna que els rics, a base de contractar “albiradors de perdius i mariners de iots” al final generen ocupació i promouen l’economia. Això va ser defensat al programa d’Évole per José María Castillejo, l’únic ric que va acceptar ser entrevistat. El mateix Évole reconeix en un moment que “ens ha costat molt trobar gent que accepti sortir”.

I precisament aquesta opacitat de certes persones és una constant en els treballs periodístics que aborden aquest tema i del que ni “Salvados”, a pesar de l’esforç, se’n salva. En una entrevista recent a Mèdia.cat el periodista Pascual Serrano afirmava que “els mitjans funcionen com la Camorra, no es pot dir en veu alta el nom dels capos” i l’equip d’Évole feia honor a la màxima al no mencionar en cap moment dels programa el nom d’algun dels “súper rics” –molts d’ells prou coneguts- als quals es fan habituals referències en abstracte.

Un d’aquests “súper rics” que s’hauria pogut nombrar no és altre que Emilio Botín, president del Banco de Santander, al qual se li han descobert comptes corrents a Suïssa amb més de 2000 milions d’euros no declarats. A pesar de l’obvi interès públic de la notícia aquesta només va ser publicada breument el passat mes de juny per informar que la qüestió “s’havia resolt amigablement”. El tema però, és lluny d’estar resolt, però interessa més al New York Times, que fa un mes va publicar un altre extens reportatge en portada, que als mitjans catalans o espanyols, que no han tornat a tractar-lo.

Un dels pocs articles que s’ha atrevit a posar noms i cognoms a la nebulosa habitual dels “defraudadors” va ser aquest al setmanari Directa i que posava al descobert gent com Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat a més d’altres empresaris i industrials catalans, normalment allunyats d’un focus que, quan s’encén, sols il·lumina esportistes i artistes. Però no sols els periodistes tenen la culpa d’aquesta opacitat, ja que la llista de 659 grans defraudadors en mans d’hisenda –i que va aconseguir per una filtració del banc suís HSBC i no per mèrits propis- ha estat fèrriament custodiada pels estaments judicials que, aquest cop, no han patit cap de les seves habituals filtracions.

Després de les massives manifestacions de dissabte els “indignats” van tornar de nou a les portades de tots els diaris del país –amb la sola excepció de Las Provincias- i alguns no van poder evitar reconèixer la sorpresa que els provocava publicar la notícia, com el Diario de Ibiza, que va parlar explícitament de “renaixement” en el seu titular.

I aquesta és una sorpresa comprensible en uns mitjans que ja havien “matat” el 15M just després de les passades eleccions municipals i autonòmiques, per tornar-ho a fer repetidament després dels fets del Parlament de Catalunya, l’aixecament de les acampades i l’arribada de l’estiu. Des de llavors la cobertura sobre el moviment ha estat parcial, descontextualitzada i desigual, però sobretot ha ignorat –sigui per desconeixement, sigui per voluntat expressa- que rere les ocupacions de CAP i facultats, acampades davant hospitals i la borsa, concentracions contra els desnonaments i talls de trànsit, manifestacions massives a la majoria de capitals de comarca o el fenomen de les “samarretes grogues” als centres d’ensenyament es vehiculava un mateix sentiment d’oposició més enllà de la defensa del servei públic determinat en cada moment. Un cop rere un altre es presentava cada fet com aïllat i excepcional sense oferir un context de fons. Tampoc hi ha hagut, en tot aquest temps, reportatges reposats sobre l’existència de centenars d’assemblees a una gran majoria de ciutats i barris dels Països Catalans, explicant com s’organitzen, quines activitats realitzen, quins objectius tenen i com es coordinen entre elles.

Durant la setmana prèvia al 15 d’octubre amb prou feines cap mitjà ha alertat de la gran mobilització que  s’estava preparant –reportatges com aquest a El Periódico han estat excepcions-, així que el que per a un ciutadà ben informat hauria d’haver estat un fet esperable, per a la majoria de lectors i espectadors del país s’ha convertit en una sorpresa. Paral·lelament, les xarxes socials bullien sobre el tema i, de fet, les etiquetes relacionades amb el “15O” han estat tendència dominant a Twitter durant quasi deu dies previs a la manifestació.

Però el silenciament dels grans mitjans ha permès resoldre definitivament en el debat –nascut gairebé el mateix 15 de maig- sobre si els “indignats” eren un fenomen nascut i mantingut a les xarxes socials o eren un bluf mediàtic. També ha permès constatar fins a quin punt les capçaleres dels grans mitjans han perdut la capacitat de condicionar l’agenda.

Al final sembla que el suposat agent de borsa anglès Alesso Rastani es va limitar a gastar una broma global, ell mateix ha reconegut que és un “xerraire”, s’ha sabut que ni tan sols inverteix professionalment i fins i tot hi ha qui opina que és membre dels The Yes Men, un col·lectiu de guerrilla de la comunicació especialitzat a destapar la pitjor cara del capitalisme a base de fer-se passar, precisament, per capitalistes que asseguren “dir les coses tal com són”.

Però al marge de si les catastròfiques prediccions de Rastani –com la fi de l’euro o la desaparició dels estalvis de milions de persones- poden ser encertades o no, el seu fenomen mereix més consideració que al quart d’hora –o més aviat 24- de glòria que ha tingut fins ara. Per començar és obvi que gran part del rebombori causat es deu a que va sortir a la BBC. Que una persona així tingui accés a una entrevista en directe a un dels canals més prestigiosos del món pot indicar que o bé la televisió pública britànica ja no és el que era o bé que Rastani no és algú tan insignificant com després s’ha explicat. En una entrevista posterior a la CNN explica que ha escrit una guia per a formar agents de borsa.

En segon terme, les reaccions a les seves paraules van més enllà de ser tendència dominant mundial al Twitter o aconseguir màxima audiència a Youtube. Només a l’Estat espanyol se n’ha fet ressò tots els mitjans tradicionals i personalitats del nivell de la vicepresidenta econòmica espanyola, Elena Salgado, o el president del Grup Santander, Emilio Botín, van respondre les seves declaracions. Gent tan formada com el professor de Dret d’Esade, César Arjona no podien evitar mostrar el seu desconcert davant la frase “Goldman Sachs governa el món”. Però en totes aquestes respostes la crítica a Rastani era de “falta d’ètica” i “immoral”, sense poder negar que tot el que diu és perfectament legal, possible i real –encara que estigui destruint gran part de l’economia mundial- gràcies a una sèrie de mesures desreguladores preses per dirigents polítics. Més enllà encara, en un interessant reportatge publicat a La Vanguardia, diferents operadors de borsa catalans reconeixen que en algunes opinions “no li falta raó a Rastani” i que “els bancs es troben per sobre de la política, com s’està demostrant últimament”.

I és que el secret de l’èxit d’aquestes declaracions no es troba en qui és Rastani, sinó en que ha dit, senzillament, el que molta gent pensa que està passant però ningú s’atreveix a expressar, igual que al famós conte de “El vestit de l’Emperador”. Després de quatre anys de crisi econòmica i de milers de pàgines i hores de televisió i ràdio dedicades al tema, encara no hi ha gairebé ningú que se li hagi acudit de posar-li una cara als eteris “mercats”. Però tal com demostra el documental Inside Job, el que expliquen els autèntics “amos del món” no és tan diferent al que va dir Rastani.

La infinitament repetida cita d’Albert Einstein: “demència és fer la mateixa cosa moltes vegades i esperar-ne resultats diferents”, no sembla haver calat entre els defensors de l’ortodòxia econòmica neoliberal que després d’anys de retallades pressupostàries, contenció de la despesa pública i “senyals per aplacar els mercats”, i amb les borses europees enfonsades en continues “jornades negres”, continuen insistint en que aquesta recepta al final donarà un resultat diferent. Però les veus discrepants comencen a sentir-se cada vegada amb més força.

Quan tot això va començar –aquest setembre fa quatre anys- tothom semblava tenir clar que la culpa la tenia l’excessiva desregulació d’uns mercats financers que havien aprofitat la situació per jugar al casino especulatiu –enlloc d’invertir en economia productiva- quan no, directament, dedicar-se a l’estafa. Llavors fins i tot Sarkozy parlava de “refundar el capitalisme” i les agències qualificadores asseguraven en les seves compareixences al Senat estatunidenc que les seves avaluacions “eren sols una opinió”. Però passat el pànic inicial ràpidament es va tornar a insistir en que per recuperar el creixement s’havia de persistir en les mateixes receptes que havien desencadenat el desastre i per al record d’aquests primers temps sols van quedar les hemeroteques i alguns documents aïllats com la fantàstica pel·lícula Inside job.

Des de llavors els mitjans s’han instal·lat en una quasi unanimitat -en la que a l’Estat espanyol Público ha estat solitària excepció- en la que l’única via possible per sortir de l’atzucac era continuar amb una sèrie de mesures “doloroses però inevitables”, sense donar gaire espai a possibles opcions alternatives. Una homogeneïtat que Mèdia.cat ja va tractar a l’informe “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1”, on s’estudiava el posicionament dels opinadors respecte les primeres retallades socials de Zapatero. L’única solució aportada en tots aquests anys ha estat la reducció pressupostària amb l’argument –suposadament de sentit comú- de que “no es pot gastar més del que s’ingressa”, que oblida que per això, per augmentar els ingressos, els estats tenen una política fiscal i que a l’Estat espanyol, per posar un únic exemple, els fons d’inversió especulativa –les SICAV- estan gravats amb un simbòlic 1%.

El fracàs de la recepta ha estat simbolitzat pels més aviat dubtosos beneficis de la reforma constitucional exprés que tot i el seu ridícul polític no ha aconseguit aplacar ni un sol dia els insaciables mercats, que han respost amb  una caiguda del 4.69% de l’Íbex 35 i una pujada de trenta punts de la prima de risc del deute espanyol. Potser per això La Vanguardia es podia mantenir tan crítica amb un moviment polític que queda totalment dins de la seva línia editorial i acusar Zapatero i Rajoy d’actuar de “forma molt poc política, escassament pedagògica sense cap concessió a la participació de la resta de grups” per tal d’imposar una reforma “l’eficàcia real de la qual desperta dubtes severs entre economistes de diferents tendències”. Al final el que irritava La Vanguardia – com deixa clar la resta de l’editorial- era la marginació de CiU del pacte, però no deixen de ser paraules gruixudes per un rotatiu que constantment ha defensat tot tipus de contenció de despesa pública.

Més lluny encara ha anat El Periódico, qui en la seva editorial d’avui reclama un gir econòmic perquè “l’austeritat salvatge practicada fins ara no resol els problemes de fons perquè ofega el creixement i sense estímuls no hi ha activitat ni ocupació ni consum”. També es noten canvis a l’Ara –la línia econòmica del qual venia dominada per l’estil de Xavier Roig i Joan Ramon Resina- i que en només dos dies s’hi ha pogut llegir els dubtes de Toni Soler sobre les polítiques d’austeritat i la fina anàlisi de Jordi Múñoz lligant les qüestions socials i nacionals d’aquesta reforma.

Però el canvi de tendència s’observa també amb els arguments dels defensors de l’actual política que, com Javier Cuartas a Levante, han de matisar el que fins ara eren simplement “accions inevitables”, presentar-se com una tercera via entre “els defensors de l’equilibri fiscal i els apologistes de les polítiques de deute” i assumir que “establir un principi dogmàtic de renuncia sistemàtica al dèficit suposa una pèrdua de capacitat de corregir els desequilibris de l’economia”. O fins i tot amb el retorn d’opinadors que defensen l’estat del benestar des d’una òptica conservadora i cristiana –desapareguts els darrers anys,- tal com fa Ángel Tristán Pimienta, avui des de les pàgines de Diario de Mallorca.

Naturalment encara és d’hora per saber si aquests exemples marcaran tendència o és una flor d’estiu marcada per una conjuntura concreta, però tota pluralitat d’opinions als mitjans sempre és benvinguda.

Els qui hagin llegit “La doctrina del xoc” de Naomi Klein tindran tot un déjà vu amb la proposta de Llei de simplificació administrativa de la Generalitat més coneguda pel seu nom mediàtic de “Llei Òmnibus”. Amb l’argument de fer “les reformes administratives i estructurals necessàries amb la finalitat d’afavorir la reactivació econòmica”, s’havia de promoure d’un sol cop i aprovat en bloc desenes d’actuacions que anaven des de la reorganització de les empreses públiques fins a la prohibició de l’exercici de la prostitució a les carreteres, la desprotecció d’espais naturals, la llei ferroviària o la pròrroga de l’entrada en vigor de la llei d’etiquetatge en català, entre molts d’altres temes. Tota una aplicació de manual de l’enginyeria social neoliberal que tant bé descriu Klein al seu assaig i que potser perquè la societat catalana no es troba en un estat de xoc tan profund sembla que acabarà per dividir-se i racionalitzar-se.

La llei també afectarà, encara que relativament poc, comparat amb altres sectors, el món de la comunicació. La CCMA, que ja va començar el seu propi procés de simplificació i ordenació empresarial fa mesos pactat amb la plantilla, queda relativament al marge de les reformes, que es limitarien a una important reducció del nombre de consellers –el que implica un risc evident de limitar-ne la pluralitat ideològica del seu òrgan de control- i un transvasament important de competències des de la seva direcció general cap a la seva presidència. Per Enric Marín, actual president de la CCMA a proposta de l’anterior tripartit, entén la mesura “no altera el caràcter d’abstracció parlamentària ni les majories qualificades” i entén que “en el context que estem, i també per la meva experiència, no hi han en principi objeccions a fer”, pel que fa a la reducció de consellers ni en la simplificació de l’àmbit directiu que fa que “s’acabi amb una mena de bicefàlia, on la presidència i la direcció general tenien molts punts de contacte competencial”.

Molt més polèmica és la reforma del Consell Audiovisual de Catalunya, que no sols preveu la reducció del nombre de consellers de dotze a cinc, sinó que es reforcen les competències del president –escollit per Govern- amb el que es corre el perill que aquest òrgan perdi el seu sentit deliberatiu i plural. En un article a Comunicació 21 el degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual (CPA), Daniel Condominas, avisa que això “pot significar una autèntica contrareforma de l’esperit pel qual va deixar de ser un organisme assessor, farà ja una dècada”. Un esperit que es va fundar i posteriorment ampliar –recorda Condomias- amb “un amplíssim consens parlamentari i d’opinió pública”.

En aquesta mateixa línia, amplis sectors professionals han criticat que amb l’excusa de reduir, simplificar i estalviar, CiU aprofita per desmuntar les estructures pactades en el passat per tots els grups polítics catalans per dirigir la CCMA i el CAC, que en el seu moment ja van ser criticades per alguns sectors de la professió –entre ells el mateix Grup de Periodistes Ramon Barnils, editor de Mèdia.cat- perquè, si bé en l’esperit inicial de les lleis eren positives en tant desgovernamentalitzaven aquestes dues institucions públiques, en la pràctica de repartiment de càrrecs entre els partits, van acabar sent estructures inflades i poc operatives.