“Victòria història dels independentistes flamencs” (VilaWeb); “Els flamencs voten per una república pròpia dins d’Europa” (Nació Digital); “Els independentistes flamencs guanyen les eleccions federals de Bèlgica” (directe!cat) i “Els independentistes flamencs obtenen una victòria històrica” (El Punt) són alguns titulars que resumeixen la normalitat amb la qual tracten aquests mitjans la victòria històrica d’un partit independentista flamenc a les eleccions legislatives de Bèlgica. Una normalitat que entronca amb la visió que han tingut amb qüestions com les consultes sobre la independència que des del setembre de 2009 se celebren al nostre país.

Els titulars de VilaWeb i El Punt aposten per destacar el terme històric ja que no només han aconseguit ser la força més votada a Flandes -la primera vegada que ho aconsegueix un partit obertament independentista- sinó que ha esdevingut la primera força al parlament federal amb 27 diputats (això sí, només un per sobre dels socialistes valons, guanyadors al sud de l’Estat belga). VilaWeb recordava en la seva notícia que el líder del partit, Bart de Wever, ja parlava de Bèlgica com a “dues democràcies” i que molt probablement renunciaria a ser primer ministre d’un estat que avançaria cap a un model totalment confederal. Nació Digital, per la seva banda, apostava per un titular en el qual es considerava normal l’aposta dels flamencs per assolir la seva plena sobirania en el marc europeu.

És una normalitat que aquests dies s’ha posat sobre la taula a TV3 amb l’emissió del documental Adéu Espanya ja que justament mostrava la diferència en les relacions entre Catalunya i el seu estat amb casos similars com els de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec. En el cas flamenc, tal i com ha assenyalat el diari digital Crònica.cat, “la premsa espanyola ha evitat comparar Flandes i Catalunya”, restant importància a la victòria de la NV-A i destacant la situació de crisi a la qual s’afronta l’Estat belga.

Precisament el directe!cat recollia en una notícia les declaracions de l’eurodiputat d’ERC, Oriol Junqueras, que comparaven ambdues situacions i consideraven els resultats com una mostra que “l’independentisme és una opció viable i lògica”. Segons Junqueras, company al Parlament Europeu de la formació guanyadora en el marc de l’Aliança Lliure Europea, la victòria de l’N-VA “tendirà a la creació de dos estats, un de flamenc i un de való, que compartiran alguna estructura, com l’exèrcit, la monarquia i la regió de Brussel·les”.

Aquest binomi -fet històric en el marc d’un procés normal- contrasta amb els titulars dels dos principals diaris de paper editats a Barcelona: El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. El mateix diumenge el rotatiu del Grup Zeta obria la informació de les eleccions amb “Escac de Flandes a Bèlgica” i amb l’avantítol “Crisi en un país europeu”. L’endemà parlaven de “Un país agafat per pinces” i en l’anàlisi de contraportada (tal i com publica el directe!cat), signada per Eliso Oliveras, s’afirmava que Bèlgica està “condemnada a conviure amb la incertesa a partir d’avui”. Incertesa, crisi, escac… conceptes molt negatius que semblen avisos per a navegants en el cas català. Curiosament El Periódico utilitza el terme “país” per Bèlgica quan en algunes de les notícies admet que les dues “comunitats” (terme que evita l’ús de nacions) no tenen res en comú. Segurament, la terminologia que sorprèn més, apareix en la notícia penjada dilluns al vespre a l’edició digital: “Bèlgica busca un pacte miraculós entre separatistes i francòfons” ja que barreja la postura sobre el futur de l’estat -independentistes o unionistes- amb la llengua -neerlandòfons o flamencs- i això sí, tot evitant l’ús de flamencs i valons.

En el cas de La Vanguardia també aposten per destacar la situació de crisi que es crea amb la victòria de la N-VA (“Incertesa a Bèlgica després de la victòria dels separatistes”) i la preocupació que crearia a la resta del continent (o a l’Estat espanyol?): “En plena crisi econòmica i a menys de tres setmanes d’assumir la presidència rotatòria de la Unió Europea, preocupa la situació del país” afirma el subtitular.

L’operació del monarca espanyol ha dut de corcoll els mitjans catalans. Connexions en directe als telenotícies de TV3, la roda de premsa dels metges al 324 o extensos articles als diaris sobre les visites que ha rebut o detalls tan transcendents com el fet que va haver de seguir la cursa de Fórmula 1 per televisió.

També el Govern català s’ha bolcat amb els problemes de salut de Joan Carles de Borbó. Fins a dues notes de premsa ha emès el servei de premsa de presidència tant per desitjar “una ràpida recuperació de sa majestat el rei” el mateix dissabte com per mostrar la “seva satisfacció” perquè la intervenció “ha estat un èxit” i assegurar que es troba “molt bé, cordial, afable i alegre, com sempre” després de visitar-lo. Només faltava que el president Montilla digués que el rei era molt “campechano”.

El mateix Montilla -tal i com han fet la majoria de mitjans- va considerar “un plaer” que el monarca hagués “escollit un hospital del sistema públic català” que ha qualificat “de referència tant a Catalunya com a Espanya”. En canvi, no va fer cap referència al fet que el pacient estigui passant el postoperatori al centre Barnaclínic. Tal i com explica el periodista Ferran Casas en el seu bloc del directe!cat Joan Carles I està ingressat en una “clínica privada per a ‘vips’ muntada per metges de l’hospital, que usa instal·lacions punteres pagades amb diners de tots i que ha estat denunciada en reiterades ocasions a la Inspecció de Treball”.

Aquesta notícia pràcticament no ha aparegut als mitjans catalans: en cap dels diaris de paper -ni tant sols a l’Avui o al Punt- ni a TV3 ni a Catalunya Ràdio, malgrat l’elevat minutatge que han dedicat al tema. Si que n’ha parlat el Levante -precisament hem plagiat el seu titular “Quiròfan públic, suite privada” o amb més luxe de detalls ElConfidencial.com (“El Rei va entrar en una clínica ‘vip’ del Clínic de Barcelona denunciada a inspecció de treball”).

Segons aquest mitjà digital espanyol en el centre privat paral·lel creat per alguns metges del mateix hospital, “els ‘vips” tenen habitació i servei encara que la resta de l’hospital estigui col·lapsat”. Segons fonts del comitè d’empresa del Clínic “es donen serveis privats però el personal, l’assistència o el material són els de l’hospital públic. Això ho hem denunciat reiteradament. No es poden utilitzar mitjans públics per una institució privada” afirmen. En canvi, segons la web de l’hospital “l’empresa Barnaclínic té la vocació de desenvolupar activitats assistencials per als pacients no finançats pel sistema públic de salut”.

Cap novetat al tractament de les consultes sobre la independència als mitjans de comunicació. Tal i com recollia l’informe de Media.cat respecte a l’onada del 28 de febrer -i havia succeït el 13 de desembre- aquells mitjans que consideren que el fenomen no té transcendència política han optat per l’estratègia del silenci fins al mateix 25 d’abril.

En aquest sentit destacaven les portades de diumenge dels grans diaris de paper editats a Barcelona -El Periódico i La Vanguardia- que van fer un autèntic recull de temes molt diversos -tant territorialment com temàticament- per aconseguir obviar les consultes. En el diari del Grup Godó el protagonisme se’l repartir el secretari d’Estat del Vaticà, Tarcisio Bertone -val a dir que era l’únic mitjà al qual havia concedit una entrevista- i una gran foto de Lionel Messi amb la samarreta “Ens hi deixarem la pell” apel·lant a la remuntada contra l’Inter. Més enllà dels temes principals és curiosa la selecció que completa la portada: una llei contra els immigrants il·legals a Arizona (EUA); una novel·la inèdita i inacabada del mequinensà Jesús Moncada; la investigació mèdica contra la malària i el saló immobiliari “low cost”. En el cas del rotatiu del Grup Zeta els temes principals eren el suport al jutge espanyol Baltasar Garzón, la polèmica pel vel islàmic -en motiu de la prohibició de dur-lo a un institut madrileny, els presumptes abusos de funcionaris a la presó madrilenya d’Alcalà Meco i la victòria del Barça contra el Xerez -en conjunt, una mostra del marc de referència d’El Periódico-.

En aquesta ocasió, a diferència del 28-F, La Vanguardia sí que en dedicava algunes ratlles en pàgines interiors. Concretament apareixia a la pàgina 23 de política -la setena de la secció- amb un títol molt neutre “Tercera onada de consultes sobiranistes en més de 200 municipis-. Curiosament, bona part de l’article, que ocupava dues columnes en dos terços de pàgina, els dedicava a la presència d’observadors internacionals bascos -obviant que formaven part d’un col·lectiu de cinquanta representants de nacions d’arreu del món-.

L’endemà, portada i tema d’obertura a El Periódico
Després de repetir-se els resultats al voltant del 20% -tot i que l’endemà han aparegut dades que situen la participació en el 17%- El Periódico ha decidit apostar fort per la notícia considerant-ne la participació un fracàs. En aquest sentit el tema -que el dia abans era tan poc important- obre portada “Punxada sobiranista” i mereix el tema del dia (pàgines 2 i 3) amb el titular  “L’independentisme retrocedeix un altre pas en la tercera onada de consultes”. José Rico firma una crònica que recorda el to de la notícia sobre el suport de Justo Molinero a Cornellà Decideix. En aquest sentit repeteix el concepte de “nova punxada de participació” i afirma que a l’independentisme “no li arriba l’oxigen suficient per rendibilitzar les fatalitat que diagnostica”   -“Estatut ‘sentenciat i esgotat’ pel Tribunal Constitucional (TC), la via autonòmica ‘morta’, la federal ‘inviable’ i una Espanya plural ‘impossible’”-.

La crònica del periodista que Tribuna.cat considera “l’ariet de l’independentisme” inclou les “perles” habituals: “simulacre de referèndums” o “front secessionista”. També afirma que una mostra que el “globus es desinfla” -parla “d’indiferència”- és que “molts ajuntaments i diputacions, fins i tot governats pel PSC, com ara Girona, han cedit espais de titularitat pública per acollir les urnes, sense que l’Estat hagi posat el crit en el cel”. Segurament la causa és a la inversa, l’Estat ha decidit no perseguir el suport dels municipis tant per l’efecte mobilitzador que provoca com per ser legalment molt discutible evitar-ho. Val a dir que en les mateixes peces tracten amb molta correcció la presència d’observadors internacionals bascos. La peça, titulada “Els abertzales prenen nota”, afirma que la jornada va tenir el seguiment “d’una quarantena d’observadors internacionals, arribats de països amb marcat sentiment nacionalista. Des d’Euskadi s’hi van traslladar diversos dirigents de l’esquerra abertzale…”.

També parlava de “punxada” l’edició digital d’El País hores abans que es tanquessin els col·legis. Un article en el qual, entre altres, afirmava que Joan Laporta havia pogut anar a votar a Sant Just Desvern en contraposició a Artur Mas que encara no ho podia fer a Barcelona -una referència que hores després havien esborrat de la crònica-. Oblidaven que el president del Futbol Club Barcelona ja havia exercit el seu vot a la consulta de Sant Cugat del Vallès el 13 de desembre ja que està empadronat en aquell municipi. També van treure de la crònica la referència als observadores internacionals en la qual citaven que provenien de dues nacions i d’Herri Batasuna -oblidant que d’Euskal Herria hi havia membres de diversos partits i que HB fa anys que no existeix-.

Gran seguiment al Twitter
La poca importància que els grans mitjans concedien a les consultes contrastava amb l’ebullició de la xarxa Twitter on l’etiqueta #consultes va ser durant una bona estona la més utilitzada a l’Estat espanyol. L’ús d’aquesta eina la van aprofitar a fons mitjans digitals com VilaWeb, Nació Digital o directe!cat. Altres experiències innovadores van ser les edicions de paper de tres territorials del Grup Nació Digital (Gironainfo.cat, LaGarrotxa.info i Manresainfo.cat) demanant el “sí” o l’informatiu de televisió en directe sobre les consultes emès per delCamp.cat.

Res ha canviat des de l’editorial “La dignitat de Catalunya”. Un text impulsat per La Vanguardia i El Periódico de Catalunya que va arrossegar a bona part de la premsa de paper i de la societat civil del Principat. Una editorial en la qual es reivindicava el “pacte” de la Constitució espanyola de 1979 per reclamar que el TC no frenés l’Estatut.

La nova “no sentència” no ha servit per moure ni un mil·límetre les posicions dels dos grans diaris de paper editats a Barcelona. Les editorials del passat dissabte “Fracàs i desconfiança” en el cas del rotatiu del Grup Godó i “L’Estatut en un cul-de-sac” segons El Periódico no anaven més enllà de posar en qüestió el funcionament del Tribunal Constitucional i l’exigència als grans partits espanyols perquè en renovin els membres. Tanmateix, obvien que renovar-lo no canviaria pas massa res -continuaria la pugna per fer una retallada quirúrgica, una de moderada o una de destralera tal i com succeïx actualment-.

En tot cas, cap referència a la famosa “desafecció” de Catalunya, ni als efectes de la no sentència sobre la consulta independentista del 25 d’abril -en parlaran aquesta vegada?-, ni a alternatives més enllà de la que proposa El Periódico -els governs català i espanyol han de “desenvolupar mentrestant la part que els toca de l’Estatut-. Cap referència, en definitiva, al fet que si els membres d’un tribunal nomenats pels dos grans partits d’un estat -i que per tant en mantenen la sensibilitat- no es posen d’acord per acceptar el grau de retallada és que el denominat “encaix de Catalunya a l’Estat” és senzillament impossible.

La premsa digital referma la seva aposta per la independència
Tal i com va passar el novembre passat amb l’editorial conjunta favorable a l’Estatut, una part significativa de la premsa digital catalana ha mostrat de nou la seva aposta per la independència. El directe!cat recordava que “Ja no serveix recusar els magistrats, demanar la renovació del TC, quan l’Estatut és mort independentment de si els magistrats siguin moderats o extremistes. No ens volen diferents, ens volen iguals. No podem perdre més el temps en donar noves oportunitats a Espanya, cal buscar un nou horitzó nacional”.

Encara més contundent es mostrava Nació Digital -ja abans de transcendir la votació en el si del TC-: “Ni tribunal, ni sentència: independència” titulaven en l’editorial. I fent un salt en el temps afirmaven que “arribarà un dia que serem lliures i no podrem entendre perquè ens vam passar tants i tants anys donant voltes inútils a la sínia fatal de l’Estat espanyol”. Per la seva banda, Vicent Partal, director de VilaWeb, advertia en el seu “Mail obert” que “els magistrats del constitucional espanyol ja poden lluir-se tan com vulguen cercant fórmules estranyes perquè les normes jurídiques internacionals cada vegada deixen més clar que, si una comunitat humana vol segregar-se democràticament, res no pot impedir-ho”. Així mateix, entre molts altres temes, aprofitava per fer una referència a la recuperació -des del referèndum d’Arenys- del terme secessionista per part d’El Periódico -“l’usen com si significàs ‘terrorisme’”, afirma Partal-.

Diumenge al vespre una de les notícies destacades dels butlletins de Catalunya Ràdio eren les eleccions regionals franceses. Es parlava de l’elevada abstenció -que podia superar el 50%, del previsible triomf del Partit Socialista i dels mals resultats del partit de Sarkozy-. En canvi poques referències als resultats al Llenguadoc-Rosselló que, precisament, eren un dels elements més atractius per la presència de dues llistes socialistes enfrontades així com d’Europe Ecologie amb un actvista catalanista com a número dos.

L’endemà els resultats de la Catalunya Nord tampoc no semblaven un tema de gran interès a la premsa de paper que s’edita al sud de l’Albera. Tot i això, malgrat tractar-se de la primera volta d’unes eleccions regionals d’un estat veí el tema si que es mereixia una portada a diversos mitjans. Destacava el cas de l’Avui que dedicava una de les dues fotos -l’altre era la del blaugrana Leo Messi- a la parella Sarkozy-Bruni sortint del col·legi electoral (després dels rumors d’infidelitats no sabem si la imatge té un component més de crònica rosa que de política). El titular ben estatal: “Dur avís a Sarkozy en el primer assalt de les regionals” mentre que en el subtitular s’afirmava que “L’oposició socialista voreja el 30%”.

A l’interior la notícia apareixia a la secció “Món”. El titular parlava de la victòria socialista: “L’esquerra francesa guanya el primer assalt de les regionals” i de nou la foto era de la parella Sarkozy-Bruni. Entre el text hi havia un petit requadre que ocupava dues columnes que, ara sí, feia referència als comicis al nord dels Països Catalans: “Frêche venç a la Catalunya Nord” -hi apareixien els resultats globals al Llenguadoc-Rosselló i no hi havia cap referència als partits catalanistes-. La informació, es complementava amb uns baixos a cinc columnes sobre el poc coneixement dels francesos de les administracions regionals -un sondeig afirma que el 70% desconeixen el seu president-.

A l’edició impresa d’El Punt -a la secció digital de Perpinyà hi havia més articles- les explicacions sobre les eleccions a la Catalunya Nord tampoc no eren massa generoses. El tema tornava a aparèixer en portada -en aquest cas a la columna sumari- amb un titular estatal: “Forta abstenció i victòria socialista en les eleccions regionals franceses”. En pàgines interiors -en aquest cas de la secció “Política” es repetia el titular però en el subtítol es parlava de la victòria del socialista díscol: “Al Llenguadoc-Rosselló, Georges Frêche encapçala la primera volta i s’assegura la revalidació”. Tanmateix en l’article els resultats del conjunt de la regió no apareixien fins a la cinquena columna i, la no elecció dels candidats dels partits catalanistes, al darrer paràgraf.

Finalment destacava el cas de La Vanguardia que és el diari que dedicava un major espai als comicis però que -sense sorprende a ningú- obviava totalment la realitat nord-catalana. En un extrem de portada hi havia un requadre amb un titular similar al de l’Avui: “Càstig a Sarkozy a les eleccions regionals”. La notícia es mereixia dues pàgines (3-4) que obrien la secció “Internacional”. El titular no variava massa: “Els francesos castiguen a Sarkozy”. La primera i única referència al Llenguadoc-Rosselló -sense fer servir la paraula Catalunya Nord per enlloc- apareixia al darrer paràgraf de la notícia principal ja a la pàgina 4 (continua de la 3). Concretament s’afirmava que la regió va ser “l’única nota negra pels socialistes” ja que la llista encapçalada per Frêche -expulsat del Partit Socialista- va obtenir el 37% dels vots mentre que la candidatura oficialista es va quedar fora de la segona volta ja que només va recollir el 7% dels sufragis. El segon article -que ocupava quatre columnes de la pàgina 4- parlava del paper i de les competències de les regions a l’Estat francès.

Per saber els detalls dels resultats a la Catalunya Nord la premsa digital era una bona alternativa. A banda dels mitjans nord-catalans “Regionals: triangular Frêche-Couderc (UMP)-Jamet (FN) a la segona volta” afirmava La-clau.net, Vilaweb se centrava en la derrota d’Europe Ecologie i el Front d’Esquerres: “Les alternatives electorals a Catalunya Nord, dividides i derrotades”. Dedicaven especial atenció als candidats catalanistes: l’activista Pere Manzanares i la republicana Alícia Ey per Europe Ecologie o el convergent Jordi Vera per la llista “oficialista” del Partit Socialista. També el directe!cat centrava la seva notícia amb la victòria del socialista díscol: “George Frêche guanya la primera volta de les eleccions a la Catalunya Nord”.

Ja no sorprèn que la premsa de paper del Principat tracti amb poca atenció el què succeïx a la resta de territoris dels Països Catalans. Tanmateix, en aquest cas, la notícia d’uns comicis regionals en el seu conjunt si que mereixia un tractament destacat. Deixant de banda que les comarques nord-catalanes formin part de la mateixa nació hi ha altres elements que justificarien destacar molt més els resultats del Llenguadoc-Rosselló i, especialment, de la Catalunya Nord: una simple qüestió de veïnatge, l’increment de les relacions institucionals en projectes com l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer (entre les comarques gironines i nord-catalanes), els debats a l’entorn d’infraestructures comunes o la presència a les eleccions de partits també presents al sud de l’Albera -CDC i ERC- així com el suport d’ICV a la llista Europe Ecologie.

La Vanguardia

El temporal de neu va sepultar -i va limitar-ne el debat i les reaccions- del demolidor article “És sostenible el model de TV3?” del rotatiu del Grup Godó acompanyat de l’editorial “Els deures de la Corporació”. Una de les més dures ha estat la que signa el col·lectiu Joan Creixell a Tribuna.cat: “La impunitat del Grup Godó: entre l’amnèsia i la barra”. En l’article s’apunta precisament que La Vanguardia aborda TV3 “com si fos una televisió d’un país normal i n’obvia la funció de construcció nacional i imaginari col·lectiu de les emissores de la CCMA”. “Al Grup Godó això no només no li interessa sinó que lluita perquè no existeixi” afegeixen.

En aquest sentit el col·lectiu Joan Creixell ho intenta deixar clar: “TV3 sí que és sostenible, perquè és l’eina imprescindible d’un país que té problemes de supervivència lingüística, cultural i estructural”. I això considera que molesta tant a la “crosta socialista” com a “l’aristocràcia monàrquica del Grup Godó i a certs grups de comunicació espanyols”.

Més d’un feia temps que esperava un article com aquest en algun dels grans diaris editats a Barcelona. I és que amb la decisió de Televisió Espanyola d’eliminar la publicitat -fent que l’Estat hagi d’aportar via pressupostos 550 milions d’euros més en plena crisi- la veda per qüestionar el model de finançament mixt de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio estava oberta. És necessari repetir, tantes vegades com calgui, que la realitat de l’espai televisiu català no té res a veure amb l’espanyol per la manca de la consolidació d’una oferta privada. I en això, el Grup Godó hi té una part important de responsabilitat.

Ho recorda el columnista d’El Punt, Miquel Pairolí, al seu article “Informació interessada”. Explica que 8tv -el canal principal de Godó- “mai no ha acabat de funcionar i que allò sí que és un pou sense fons econòmic. És fàcil atribuir el fracàs a la suposada competència deslleial de TV3. Però la causa real és la incompetència pròpia, el fet que 8tv és una cadena indefinida en tots sentits, en la programació i en la llengua, un estrany híbrid que no ha sabut trobar el seu públic”. Es pot dir més alt però no més clar.

El Col·lectiu Creixell va més enllà i recorden que són el “grup de comunicació privat més subvencionat de Catalunya” i que no fa “ni els deures” ni retorna el seu múltiplex de televisió. En aquest sentit consideren 8tv un “avortí” -va canviar dues vegades de nom sense massa èxit- amb un 70-75% de la programació en castellà. A banda de no crear una veritable televisió privada catalana -tal i com han pogut fer a nivell radiofònic amb RAC1- l’article detalla la situació de la resta del multiplex: un canal de videoclips (RAC105), un subcontractat al Barça (Barça TV) tot i que havia de ser de pel·lícules i un en proves que “repeteix i repeteix sense parar el programa del pobre Fermí Fernández”.

També el directe!cat, en la seva secció Punt de Mira, es va fer ressò del “míssil” de La Vanguardia contra TV3. El diari digital adverteix que el diari del Grup Godó passa per un moment complicat en el marc de la crisi de la premsa de paper que s’agreujaria per tenir “una audiència molt envellida” i amb un producte “amb una barrera lingüística amb el gruix principal del seu públic”. Cal recordar que l’article i l’editorial del diari ha arribat pocs dies després d’un reportatge de la televisió pública catalana que abordava la crisi de la premsa.

La denúncia de manca cobertura mediàtica a la prèvia del 13-D sembla que no ha fet efecte. O a la inversa. Ja que quan manquen menys de 48 hores les referències a una iniciativa que afecta la gens menyspreable xifra de 80 municipis i 300.000 persones són mínimes en alguns dels grans mitjans. És el cas de TV3, que des de la peça del diumenge passat sobre l’acte central de campanya celebrat al Vendrell no n’ha fet cap referència. Tampoc per aquesta ocasió sembla que el tema hagi merescut cap programa especial -per exemple un debat a Banda Ampla sobre la conveniència o no de ser independents- tal i com s’havia demanat insistentment el passat desembre.

Un exemple que mostra l’atenció dels mitjans de la CCMA a les consultes es pot veure al portal 3cat24.cat. De notícies pròpies -realitzades especialment per la redacció de TV3 o pels serveis informatius de TV3- no n’hi cap des de l’acte del Vendrell. En canvi, el servei automàtic que incorpora les entradetes d’ACN recull fins a quatre notícies: crida a la participació dels amazics; crida a la participació conjunta per part de la Coordinadora Nacional i Decidim.cat; crida d’ERC a la participació dels immigrants i conferència de López Tena a Molins de Rei. Tampoc el portal de notícies de la CCMA es fa ressò dels actes de tancament de campanya amb personatges de renom i d’actualitat: Joan Laporta a la Vall d’en Bas i Alfons López Tena i Uriel Bertran -entre altres- a Cardona.

De nou, la premsa digital ha estat capdavantera en informar d’aquest fenomen. Aquest divendres VilaWeb obre amb un reportatge sobre la consulta a la televisiva Breda/Ventdelplà; NacióDigital parla de la iniciativa d’organitzacions juvenils per demanar el “sí” o per la crida conjunta a la participació de la Coordinadora Nacional i Decidim.cat, mentre que el directe!cat en fa una portada especial amb l’enquesta de la UOC sobre els espanyols i la independència, l’acte final de campanya i un giny per seguir les piulades via Twitter. També l’Avui.cat dedica la segona notícia de la seva portada al final de la campanya del 28-F anunciant la presència de Joan Laporta a la Vall d’en Bas.

A la premsa de paper l’Avui i El Punt han mantingut la cobertura de la primera onada, mentre que El Periódico i La Vanguardia també han continuat el seu silenci. Un silenci que en el cas del 13-D van trencar l’endemà amb dos enfocaments ben diferents: el diari del Grup Zeta va minimitzar els resultats mentre el rotatiu del Grup Godó va apostar per una postura molt més neutre.

TV3 ha considerat que no era important la segona onada de consultes? Han tingut efecte les crítiques dels partits espanyolistes que van considerar la cobertura del 13-D excessiva? És ben cert que l’expectativa per aquest diumenge dista bastant de la primera onada: són la meitat de municipis i ja no és novetat. A més, la divisió entre els organitzadors que es va visualitzar els dies posteriors en pot ser una altra causa. Però tot això no suposa que no deixi de ser notícia. De vegades, fins i tot, sembla que televisions internacionals -com Euronews- ho considerin més important que la cadena pública i nacional de Catalunya.

VilaWeb, un dels mitjans de referència a la Internet catalana es va desmarcar de la posició comuna de la premsa de paper. En l’editorial “Massa tard” signada pel seu director, Vicent Partal, es valorava la “mostra d’unitat” però ho considerava “dos passos enrere” dels “vells diaris de paper”. I intentava trencar la idea defensada pels polítics que veien un paral·lelisme entre les dotze capçaleres i el pensament de la societat catalana: “Si els diaris volen representar el conjunt del país, des de la diversitat, crec que no ho han aconseguit. Simplement, perquè ja som molts els qui no tenim interès a defensar aquell estatut, ni creiem que l’autonomia siga la solució, ni estem disposats a confondre la defensa de la dignitat amb la defensa d’aquell text.”

Un altre mitjà que va editorialitzar en contra de la idea defensada per les 12 capçaleres de paper va ser el directe!cat amb “Estatut, no gràcies!”. També coincidien amb la idea que el pronunciament “arribava tard”  i que defensar el text ara és fins i tot “contraproduent”. L’alternativa que proposa el digital és una editorial conjunta del conjunt de la premsa en favor de les consultes independentistes del 13 de desembre.

A mig camí se situava el Grup Nació Digital que malgrat adherir-se el text ja que “reclama respecte a una llei que va ser referendada pel poble català” feia constar que “la línia editorial en cap cas passava per donar suport a l’autonomisme -una opció política exhaurida- sinó per la necessitat d’avançar cap al dret a decidir per tal d’aconseguir la independència”.

En canvi altres mitjans digitals catalans com Crònica.cat i Tribuna.cat es van adherir sense matisos a l’editorial. En el segon cas ho considerava un pas cap a la “solidaritat catalana” en referència a la unitat d’acció dels partits polítics catalans a les eleccions espanyoles de 1907. Respecte la representativitat dels tres diaris més o menys díscols amb l’editorial de la premsa de paper cal recordar que, segons dades d’OJD, sumen una audiència conjunta de pràcticament 500.000 usuaris únics (octubre de 2009).

“No crec que representin el conjunt de la societat catalana”
El director de VilaWeb, Vicent Partal, ha explicat a Media.cat que “no creu que les dotze capçaleres representin el conjunt de la societat catalana”. “Per exemple tot el gruix de gent que es mobilitza pel 13-D no es reflecteix en l’actual premsa de paper” assenyala el periodista.

Segons Partal l’editorial el van redactar La Vanguardia i El Periódico i a partir d’aquí “els altres deu s’hi van sumar”. “Que ho facin aquests dos mitjans té la seva lògica, però moltes de les adhesions no les entenc” afirma el director de VilaWeb. “Segurament si hagués estat més genèrica i no hagués aprofundit tant en la defensa d’un estatut retallat, parlar dels millors anys d’Espanya… potser l’haguéssim pogut signar altres diaris” admet.

Però per Partal la situació va més enllà de l’editorial: “els vells diaris de paper representen un model molt determinat i en canvi hi ha noves formes que s’expressen molt millor a la xarxa”. Tanmateix considera que en aquesta ocasió “ho han fet bé” per aconseguir reivindicar-se “com a elements centrals del debat”. Amb l’actual context de crisi del sector caldrà veure si ho poden continuar sent a mig termini.

L’operació del jutge estrella Baltasar Garzón contra la corrupció urbanística i el blanqueig de diners ha desbordat el denominat oasi català. En l’àmbit mediàtic la saccejada s’ha traduït en plantejaments radicalitzats per part d’alguns dels opinadors i d’una doble denúncia de “compra” d’artículistes i d’amenaces als periodistes.

Els periodistes alineats amb la Fundació Catalunya Oberta -impulsada entre altres impulsada entre altres per qui va ser secretari general de Presidència amb Jordi Pujol, Lluís Prenafeta, un dels engarjolats per Garzón– no han dubtat a defensar la innocència dels dos exalts càrrecs convergents imputats en el cas. Les dues principals línies argumentals de la FCO han estat assenyalar l’operació com un atac a Catalunya així com recordar les “garzonades”, és a dir, l’estratègia del jutge estrella consistent primer en detenir i després buscar proves. Tant en una editorial de la mateixa Fundació com en un article de Vicent Sanchís es posa com a exemple l’operació per desmantellar l’independentisme combatiu de l’any 1992. Una referència certament qüestionable tenint en compte que, aleshores, el govern convergent, així com la majoria dels partits parlamentaris i dels mitjans de comunicació catalans, van minimitzar les denúncies de tortura presentades pels independentistes detinguts.

A l’altra banda de la balança el digital Tribuna.cat –pròxim a Miquel Sellarès, enemic declarat de Prenafeta des de la seva expulsió de CDC fa més de dues dècades- va publicar un primer article el passat 28 d’octubre contra l’entorn mediàtic de l’impulsor de la Fundació Catalunya Oberta (“La coral mediàtica de Prenafeta”). En el text, signat pel col·lectiu Joan Creixells s’assenyala que l’empresonat “va anar teixint complicitats amb una sèrie de periodistes i intel·lectuals” primer per donar suport a Jordi Pujol i posteriorment per “satisfer els seus propis interessos”.

Segons el col·lectiu, el destacat militant de CDC es va “assegurar el silenci còmplice de mitjans i comentaris” a base de convidar-los a “ovípars tiberis”. Tot i descartar fer una “llista de prenafetistes” només apuntava el cas de l’actual director de La Vanguardia, José Antich, i la publicació d’El Virrei –llibre, la inspiració del qual l’article atribueix a Prenafeta-.

Aquesta línia la va seguir un altre digital, directe.cat, propietat de l’exdiputat republicà Joan Puig, que va utilitzar el mateix argumentari a “Periodistes a sou de Prenafeta?” L’endemà hi tornaven amb “Ensabonant Prenafeta”, una anotació en la qual es posaven noms i cognoms als suposats “periodistes a sou” els quals qualificava de “primeres espases de la intel·lectualitat convergent arrenglerades en la defensa del seu principal mecenes”. No desaprofitaven l’ocasió per titllar a El Singular Digital de “digital convergent” a propòsit de l’article del seu exdirector, Jordi Cabré, amb un elogi ben explícit (“Lluís Prenafeta”).

El posicionament del directe.cat va rebre una duríssima resposta per part d’Enric Vila que els hi va reclamar que no pengessin mai més cap article seu (fins ara ho havien fet gratuïtament). “Estic disposat a patir una hemorroide per culpa d’un jutge espanyol (en referència a Garzón), però no estic disposat a patir-la per cap polític ni cap periodista català” escriu assenyalant l’article del digital. “Com se sol fer amb la gasòfia, el diari l’ha publicat sense signar (…); no penso comentar l’article: els fills de puta es retraten tots solets” afegeix.

Des d’una perspectiva absolutament diferent va analitzar el procés de Garzón el director del setmanari El Triangle, Jaume Reixach conegut pel seu furibund antipujolisme. A “La caiguda de Pujolàndia” Reixach va més enllà dels argumentaris del PSC i titlla a Bartomeu Muñoz, alcalde de Santa Coloma -que ha dimitit del seu càrrec des de la presó-, com un “frikie desconnectat de la cúpula de Nicaragua i caigut en desgràcia des de fa molt de temps”. Mentre considera “limitats” els danys de l’operació Pretòria per al PSC entén que suposa enterrar definitivament el “particular univers de política i negocis creat per Jordi Pujol des de 1959”. Així mateix sorprèn en assenyalar Joan Laporta com un possible damnificat.

Puigcercós denuncia la “compra d’articulistes”
La guerra mediàtica va entrar a l’arena política amb unes declaracions del president d’ERC, Joan Puigcercós a Catalunya Ràdio: “nosaltres no financem opinadors perquè parlin bé de nosaltres” va afirmar el president republicà. Una frase més per la llista d’acusacions de “putrefacció a l’oasi”, com el 3% de Pasqual Maragall en motiu del cas Carmel o l’amenaça de “tirar de la manta” (sic) de Jordi Pujol feta el dia abans de les darreres detencions ordenades per Garzón a Catalunya. Per la seva banda el periodista Jordi Cabré va respondre Puigcercós a El Punt recordant exemples de “pressions” que ell hauria rebut per part de persones vinculades al partit republicà.

El jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, va ordenar el passat 14 d’octubre la detenció d’Arnaldo Otegi i Rafa Diez Usabiaga, així com vuit membres més de l’esquerra abertzale. La notícia va causar un gran indignació en el si de la societat basca i la majoria sindical -formada entre altres per LAB i ELA- va convocar una manifestació que va reunir milers de persones a Donosti amb el suport de tots els partits abertzales, des del PNB a l’esquerra independentista.

Segons informa el diari Deia, algun dels reportatges emesos als informatius d’ETB recollien majoritàriament reaccions contràries a les detencions. Aquest fet hauria suposat, segons el mateix rotatiu, la destitució fulminant de dues de les editores dels informatius de la televisió pública basca, així com una editora adjunta. Els fets, que el diari qualifica de “depuració”, haurien suposat la dimissió de la coordinadora de política dels informatius d’Euskal Telebista. La direcció de l’emissora ha al·legat una “pèrdua de confiança” després de deu i cinc anys com a editores.

La mateixa informació de Deia apunta que des de l’arribada del nou equip de direcció, fruit del canvi de govern a Ajuria Enea, s’havien produït irregularitats com “el canvi o manipulació dels textos als presentadors” per persones alienes a “l’escala jeràrquica” dels informatius.

La informació de la presumpta depuració no ha tingut pràcticament ressò als mitjans de comunicació dels Països Catalans malgrat la gran cobertura que realitzen del conflicte polític basc. Només n’ha fet referència el digital directe!.cat en el seu apartat de notícies “confidencials” i anècdotes.

El mapa del temps, el primer canvi
L’arribada al poder del PSE al Govern de la Comunitat Autònoma Basca (CAB) es va notar ràpidament a EITB. Amb el suport del PP van encimbellar com a director general de la ràdio i la televisió pública a Alberto Surio, corresponsal durant 20 anys de El Diario Vasco. Considerat oficialment com a “independent”, diverses fonts l’han situat “proper a les tesis del PSE i de Rodríguez Zapatero”.

De fet, la gestió d’EITB va formar part del document “Bases pel canvi democràtic al servei de la societat basca” com a acord de governabilitat entre el PSE i el PP. En el punt 6.3 del pacte, es detallava la necessitat de canviar el mapa del temps que informava del conjunt dels set territoris d’Euskal Herria: “Les representacionons gràfiques i infogràfiques de la programació d’EITB s’inscriuran en la realitat política i institucional que representa la Comunitat Autònoma del País Basc, sense perjudici d’informar sobre el nostre entorn cultural o territorial”. Els canvis -que a la pràctica han suposat “ampliar” la informació a territoris no bascos com la Rioja o Castella i delimitar les fronteres dels herrialdes- no es van fer esperar tant en els informatius com al portal web.

Un altre dels elements de polèmica va ser l’aprovació de les “Directrius editorials d’EITB” i el “Document professional sobre el tractament informatiu en matèria de drets humans, atenció a les víctimes i pau”. Els consells de redacció provisionals d’ambdós mitjans públics van denunciar que no havien pogut participar en la seva elaboració i que a la pràctica suposaven una imposició política. Cal tenir en compte que el segon document era fruit d’un acord amb el Departament de Justícia del Govern Basc.