Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Manuel Fraga és avui a totes les portades i extenses biografies i articles d’opinió ocupen pàgines i pàgines dels diaris amb enfocaments històrics i ideològics molt diferents, alguns realment hagiogràfics, altres molt crítics i documentats, en una mostra de pluralitat aconseguida, en gran part, gràcies a internet. Però entre tanta informació ressalta una dada recent que ha passat per alt als principals mitjans de Catalunya: l’obertura de diligències per part d’un tribunal argentí per possibles delictes contra la humanitat contra l’ex-ministre de la dictadura franquista.

Les darreres informacions publicades sobre l’avançament del procés judicial contra Manuel Fraga com a part d’un Govern que va “executar un pla sistemàtic que pot ser definit com a genocidi polític, social i cultural” daten del passat 4 de gener i nombren explícitament se Fraga com a part dels demandats. Pocs dies abans, s’havia sabut que la jutge federal argentina María Servini havia demanat al Govern espanyol informació sobre alts càrrecs de la dictadura inclosos “noms i darrers domicilis coneguts dels membres dels consells de ministres dels governs de l’Estat espanyol i dels membres dels comandaments de les Forces Armades, Guàrdia Civil, Policia Armada, directors de Seguretat i dirigents de La Falange”. Parlar d’aquests fets hauria servit per a explicar que encara avui es calcula que hi ha 113.000 represaliats republicans enterrats en les voreres de les carreteres sense dret a una sepultura digna o que les xarxes de robatori de fills d’opositors i famílies pobres podrien haver sostret fins a 30.000 nadons amb complicitat del règim i l’església, delictes que no prescriuen ni poden ser amnistiats segons la jurisprudència internacional. En canvi, però, la justícia espanyola s’ha mostrat totalment incapaç d’investigar aquests crims contra la humanitat produïts al seu propi territori.

Un discurs massa crític hauria obligat –tal com recorda el periodista Carlos Carnicero a El Periódico- a revisar el relat oficial de la transició. Un pas que el mateix periodista i els mitjans més massius no estan disposats a fer, encara que, com reconeix el mateix Carnicero, aquesta sigui una postura cada cop més contestada per les noves generacions.

En canvi, la majoria d’obituaris sobre Manuel Fraga prefereixen centrar-se en anècdotes com el seu bany a la platja de Palomares. Especialment edulcorada és la biografia preparada per l’agència EFE. En l’article es redueix la participació de Fraga en la condemna a mort al dirigent comunista Julián Grimau a una discussió dialèctica, quan en va ser un dels signants de la sentència –mentre dos altres ministres de gabinet s’hi van negar- i l’assassinat de cinc treballadors per part de la policia –sota responsabilitat directa de Fraga, és convertit en que “una vaga a Vitòria el 1976 es va saldar amb cinc morts”. També explica que “va suprimir la censura prèvia” sense apuntar que la va substituir per sancions posteriors considerades pitjors per molts periodistes de l’època i que van portar, per exemple, al tancament del diari Madrid i l’espectacular voladura de la seva seu el 1971. Per contra es passa per alt el fet que durant el seu pas pel Ministeri d’Interior espanyol van començar les actuacions parapolicials al País Basc o que es va produir la matança de Montejurra amb un nivell de participació oficial mai aclarida ni investigada. El mateix Fraga reivindicaria, anys més tard l’ús de la guerra bruta al dir “no és terrorisme d’Estat combatre el terrorisme, fins i tot si es fa il·legalment”.

“Rajoy defén la Comunitat Valenciana dels atacs de Baldoví” titulaven ahir els informatius de Canal9 la notícia sobre la picabaralla que el diputat de Compromís va tenir amb el ja President del Govern espanyol durant el debat d’investidura. El vídeo que acompanyava la peça penjada al web només incloïa la intervenció de Rajoy, pel que l’espectador no podia jutjar la magnitud de “l’atac” de Baldoví i sols podia saber de la “defensa” de Rajoy.

Les xarxes socials bullien, quasi immediatament, plenes de comentaris –més irònics que indignats- que valoraven que la cadena s’esforcés dia rere dia en superar-se a si mateixa. L’habitual tractament partidista de Canal9 de la informació política valenciana no va sorprendre als internautes, que van preferir prendre’s-ho amb sentit de l’humor.

Però en canvi va passar per alt que EFE va titular el seu teletip dels fets de forma quasi exacta –“Rajoy fa una enèrgica defensa de la Comunitat Valenciana davant els atacs de Baldoví”- i que aquesta va ser reproduïda per desenes de mitjans d’arreu de l’Estat, inclosos alguns de valencians –com Las Provincias, El Periódico del Mediterráneo, l’edició valenciana d’El Mundo o l’alacantina de La Verdad, que publica el mateix text encara que en canvia l’autoria- que van preferir reproduir una nota de l’agència madrilenya abans que oferir la seva pròpia interpretació de l’únic moment del debat que afectava específicament els seus lectors. En el cas del diari de Vocento fins i tot van mutilar la nota original per evitar fer referència a la factura de 568.000 euros que el PP encara no ha abonat a Fira de València, empresa que recentment ha acomiadat 117 persones.

A l’igual que en el cas de Canal9, EFE comença el seu relat a partir de la rèplica de Rajoy, resumint la primera intervenció de Baldoví a l’acusació que el País Valencià està ple “d’escàndols i corrupció” després de 16 anys de governs del PP. Fins i tot el comentari irònic de Rajoy sobre les descendències de la “pota del Cid” perd tot el sentit al no explicar que Baldoví s’havia referit als seus orígens humils. Tal i com explica avui Levante, el diputat de Compromís és fill d’un obrer fabril i una mestressa de casa, mentre que el President del Govern espanyol és fill del president de l’Audiència Provincial de Pontevedra i nét d’un dels juristes que van redactar l’Estatut d’Autonomia gallec de 1932.

Les presses en l’actualització de l’edició digital li han jugat una mala passada a La Vanguardia. La notícia sobre les eleccions russes –publicada a la matinada de dilluns i que no s’ha canviat fins a les deu de matí- assenyala en el seu titular que “Vladimir Putin perdria la majoria absoluta a les eleccions russes” i al subtítol s’explica que passa de “315 escons a 220 diputats”. Però al text interior s’assegura que el partit de l’actual primer ministre manté 238 diputats en un parlament de 450. Mantenint, per tant, una còmoda avantatge de 12 diputats per sobre de la majoria, dos més, per posar un exemple, de la que gaudeix el PP a les Corts de Madrid i que en general ha estat qualificada com aclaparadora.

Aquest error podria atribuir-se al fet que la majoria de sondatges a peu d’urna donaven per fet aquesta pèrdua de la majoria absoluta i durant la tarda de diumenge tots els avançaments titulaven en aquesta direcció. Al final, el redactor encarregat d’actualitzar el web hauria renovat la informació proporcionada per EFE a quarts de quatre de la matinada sense modificar el titular. Una anècdota sense més transcendència si no fos per que a mig matí es mantenia l’errada i per que aquesta no és l’única.

Al mateix subtítol s’afirma que “Rússia Unida hauria aconseguit el 50,05 per cent dels vots”, una dada que hauria d’haver encès les alarmes del redactor. Sense saber res del sistema electoral rus, es fa realment difícil de creure que no basti superar la meitat dels sufragis per assolir la majoria absoluta parlamentària. A les eleccions espanyoles del 20 de novembre el Partit Popular en va tenir prou amb un 44,62% per fer-ho. De fet, i altra vegada al cos de la notícia, s’informa dues vegades dels resultats de Rússia Unida, la primera repetint el ja mencionat 50,05% i la segona –on s’especifica que es fa amb el 97% escrutat- reduint-ho al 49,54% dels vots, o sigui quasi un punt per sota del que s’informa al titular i a pesar del qual sí reté la majoria en diputats.

Més greu, però, que els errors numèrics seria el fet que el teletip d’EFE no faci cap menció a les sospites de frau denunciades tant per l’oposició com per observadors independents. De fet, cap dels diaris que utilitzen EFE com a font –com l’Ara o El Periódico- fan esment a les irregularitats, i és només per la crònica de la corresponsal d’El Punt Avui a Moscou que és possible assabentar-se d’algunes de les diferents iniciatives per unes eleccions transparents impulsades per la societat civil i de la repressió que han patit aquestes, amb detencions, càrregues en manifestacions o atacs informàtics a webs crítics amb el govern.

Avui viatja una delegació oficial del Congrés espanyol a Guinea Equatorial sense que el tema hagi transcendit especialment. El fet no seria d’estranyar si el viatge no hagués estat precedit de certa polèmica política per la crítica que n’han fet diputats de diferents grups, el destí no fos una de les pitjors dictadures africanes, especialment mimada pel Regne d’Espanya, i els mitjans no acabessin de descobrir –fa sols unes setmanes- que les plàcides democràcies socialdemòcrates àrabs eren en realitat terribles dictadures.

Read the full text

El president José Montilla inaugurarà aquest diumenge l’aeroport de Lleida-Alguaire, el primer promogut i gestionat per la Generalitat de Catalunya. El Departament de Presidència ha escollit l’agència espanyola EFE -juntament amb TV3- per prendre les imatges de l’arribada a peu de pista i de la visita a la torre de control. D’aquesta manera es menysté el paper de l’ACN, agència pública i nacional, que en circumstàncies normals hauria de desenvolupar aquest tasca.
Read the full text

El Periódico i La Vanguardia van publicar que tres neonazis condemnats pel cas Kalki havien “entregat” 18.000 euros a la Comunitat Isrealita, l’Amical Mauthausen i SOS Racisme. Malgrat que les entitats van explicar que els diners estaven a un compte corrent del jutjat i que no els havien cobrat mai, els diaris no van realitzar cap rectificació.
Read the full text