Les darreres informacions publicades sobre l’avançament del procés judicial contra Manuel Fraga com a part d’un Govern que va “executar un pla sistemàtic que pot ser definit com a genocidi polític, social i cultural” daten del passat 4 de gener i nombren explícitament se Fraga com a part dels demandats. Pocs dies abans, s’havia sabut que la jutge federal argentina María Servini havia demanat al Govern espanyol informació sobre alts càrrecs de la dictadura inclosos “noms i darrers domicilis coneguts dels membres dels consells de ministres dels governs de l’Estat espanyol i dels membres dels comandaments de les Forces Armades, Guàrdia Civil, Policia Armada, directors de Seguretat i dirigents de La Falange”. Parlar d’aquests fets hauria servit per a explicar que encara avui es calcula que hi ha 113.000 represaliats republicans enterrats en les voreres de les carreteres sense dret a una sepultura digna o que les xarxes de robatori de fills d’opositors i famílies pobres podrien haver sostret fins a 30.000 nadons amb complicitat del règim i l’església, delictes que no prescriuen ni poden ser amnistiats segons la jurisprudència internacional. En canvi, però, la justícia espanyola s’ha mostrat totalment incapaç d’investigar aquests crims contra la humanitat produïts al seu propi territori.

Un discurs massa crític hauria obligat –tal com recorda el periodista Carlos Carnicero a El Periódico- a revisar el relat oficial de la transició. Un pas que el mateix periodista i els mitjans més massius no estan disposats a fer, encara que, com reconeix el mateix Carnicero, aquesta sigui una postura cada cop més contestada per les noves generacions.

En canvi, la majoria d’obituaris sobre Manuel Fraga prefereixen centrar-se en anècdotes com el seu bany a la platja de Palomares. Especialment edulcorada és la biografia preparada per l’agència EFE. En l’article es redueix la participació de Fraga en la condemna a mort al dirigent comunista Julián Grimau a una discussió dialèctica, quan en va ser un dels signants de la sentència –mentre dos altres ministres de gabinet s’hi van negar- i l’assassinat de cinc treballadors per part de la policia –sota responsabilitat directa de Fraga, és convertit en que “una vaga a Vitòria el 1976 es va saldar amb cinc morts”. També explica que “va suprimir la censura prèvia” sense apuntar que la va substituir per sancions posteriors considerades pitjors per molts periodistes de l’època i que van portar, per exemple, al tancament del diari Madrid i l’espectacular voladura de la seva seu el 1971. Per contra es passa per alt el fet que durant el seu pas pel Ministeri d’Interior espanyol van començar les actuacions parapolicials al País Basc o que es va produir la matança de Montejurra amb un nivell de participació oficial mai aclarida ni investigada. El mateix Fraga reivindicaria, anys més tard l’ús de la guerra bruta al dir “no és terrorisme d’Estat combatre el terrorisme, fins i tot si es fa il·legalment”.

Les xarxes socials bullien, quasi immediatament, plenes de comentaris –més irònics que indignats- que valoraven que la cadena s’esforcés dia rere dia en superar-se a si mateixa. L’habitual tractament partidista de Canal9 de la informació política valenciana no va sorprendre als internautes, que van preferir prendre’s-ho amb sentit de l’humor.

Però en canvi va passar per alt que EFE va titular el seu teletip dels fets de forma quasi exacta –“Rajoy fa una enèrgica defensa de la Comunitat Valenciana davant els atacs de Baldoví”- i que aquesta va ser reproduïda per desenes de mitjans d’arreu de l’Estat, inclosos alguns de valencians –com Las Provincias, El Periódico del Mediterráneo, l’edició valenciana d’El Mundo o l’alacantina de La Verdad, que publica el mateix text encara que en canvia l’autoria- que van preferir reproduir una nota de l’agència madrilenya abans que oferir la seva pròpia interpretació de l’únic moment del debat que afectava específicament els seus lectors. En el cas del diari de Vocento fins i tot van mutilar la nota original per evitar fer referència a la factura de 568.000 euros que el PP encara no ha abonat a Fira de València, empresa que recentment ha acomiadat 117 persones.

A l’igual que en el cas de Canal9, EFE comença el seu relat a partir de la rèplica de Rajoy, resumint la primera intervenció de Baldoví a l’acusació que el País Valencià està ple “d’escàndols i corrupció” després de 16 anys de governs del PP. Fins i tot el comentari irònic de Rajoy sobre les descendències de la “pota del Cid” perd tot el sentit al no explicar que Baldoví s’havia referit als seus orígens humils. Tal i com explica avui Levante, el diputat de Compromís és fill d’un obrer fabril i una mestressa de casa, mentre que el President del Govern espanyol és fill del president de l’Audiència Provincial de Pontevedra i nét d’un dels juristes que van redactar l’Estatut d’Autonomia gallec de 1932.

Aquest error podria atribuir-se al fet que la majoria de sondatges a peu d’urna donaven per fet aquesta pèrdua de la majoria absoluta i durant la tarda de diumenge tots els avançaments titulaven en aquesta direcció. Al final, el redactor encarregat d’actualitzar el web hauria renovat la informació proporcionada per EFE a quarts de quatre de la matinada sense modificar el titular. Una anècdota sense més transcendència si no fos per que a mig matí es mantenia l’errada i per que aquesta no és l’única.

Al mateix subtítol s’afirma que “Rússia Unida hauria aconseguit el 50,05 per cent dels vots”, una dada que hauria d’haver encès les alarmes del redactor. Sense saber res del sistema electoral rus, es fa realment difícil de creure que no basti superar la meitat dels sufragis per assolir la majoria absoluta parlamentària. A les eleccions espanyoles del 20 de novembre el Partit Popular en va tenir prou amb un 44,62% per fer-ho. De fet, i altra vegada al cos de la notícia, s’informa dues vegades dels resultats de Rússia Unida, la primera repetint el ja mencionat 50,05% i la segona –on s’especifica que es fa amb el 97% escrutat- reduint-ho al 49,54% dels vots, o sigui quasi un punt per sota del que s’informa al titular i a pesar del qual sí reté la majoria en diputats.

Més greu, però, que els errors numèrics seria el fet que el teletip d’EFE no faci cap menció a les sospites de frau denunciades tant per l’oposició com per observadors independents. De fet, cap dels diaris que utilitzen EFE com a font –com l’Ara o El Periódico- fan esment a les irregularitats, i és només per la crònica de la corresponsal d’El Punt Avui a Moscou que és possible assabentar-se d’algunes de les diferents iniciatives per unes eleccions transparents impulsades per la societat civil i de la repressió que han patit aquestes, amb detencions, càrregues en manifestacions o atacs informàtics a webs crítics amb el govern.

De les capçaleres que s’editen a Barcelona o que hi tenen delegació, sols Público fa esment al viatge –i a la polèmica- mitjançant una nota d’EFE en que Teodoro Obiang és descrit com a “president”, sols considerat “règim dictatorial” pels grups minoritaris IU i ERC, que s’han negat a acompanyar la delegació encapçalada per José Bono, president del Congrés, i Josep Antoni Duran i Lleida, president de la seva comissió d’afers exteriors. La presència de Duran a diverses portades –en relació a unes declaracions sobre el finançament- fa que el silenci sobre el viatge encara sigui més cridaner. Les darreres informacions sobre el país africà daten del 30 de gener, quan La Vanguardia i El País van fer-se ressò de la presa de possessió d’Obiang com a president de torn de la Unió Africana. De nou, la nota d’EFE només s’hi referia com a “Cap d’Estat”, encara que El País hi afegia “dictador” al titular.

Entre els digitals, el silenci també ha estat total al portal de la CCMA i sols Vilaweb ha fet un seguiment molt acurat del viatge i de la denúncia associada de diputats com Joan Tardà.

Les relacions de l’Estat espanyol amb Guinea són d’allò més vergonyants des de fa anys, amb el suport institucional a la dictadura d’Obiang sigui quin sigui el color del Govern de Madrid i amb la col·laboració constant de CiU, sota la batuta de Duran, qui hi té una llarga relació. Ja al maig del 2008 va presidir una comissió d’observadors internacionals a les eleccions parlamentàries. En el seu comunicat oficial –en uns comicis que els partidaris d’Obiang van guanyar per un 99% dels vots- s’assegurava que “la jornada electoral representa un nou pas cap al procés de democratització de la República de Guinea Equatorial”.

L’aeroport de Ponent, situat al municipi d’Alguaire (el Segrià), serà el primer que ha projectat, construït i gestionat la Generalitat a través de l’empresa pública Aeroports de Catalunya. L’acte inaugural comptarà amb els presidents de l’executiu i el legislatiu, José Montilla i Ernest Benach, que faran acte de presència al nou equipament amb un inèdit vol des del Prat de només 30 minuts de durada.

La premsa es repartirà entre els que volin amb l’avió, un Airbus 320, i els que s’esperin a la flamant terminal per cobrir els parlaments. En canvi, per motius de seguretat, els mitjans no podran seguir l’arribada a la pista de Montilla i el seu seguici així com de la visita a la torre de control. Per tal d’immortalitzar el moment el Departament de Presidència ha autoritzat un pool (accés exclusiu) a TV3 (vídeo) i a l’Agència espanyola EFE (fotografia).

Tal i com ha denunciat el digital directe!cat la decisió suposa menystenir l’Agència Catalana de Notícies (ACN) que, malgrat tenir capital públic de la Generalitat i la participació de la CCMA, haurà d’esperar com un mitjà més les imatges de la seva homòloga espanyola. A banda de mostrar el marc de referència en matèria comunicativa del Govern suposa un flac favor a una agència que en els darrers anys, malgrat tenir un pressupost limitat, ha fet un gran esforç per esdevenir un punt de referència informatiu.

Segurament, i tenint en compte la seva capacitat multimèdia, el més normal és que fos l’únic mitjà autoritzat que, posteriorment, complint la seva funció d’agència pública, distribuís les imatges de fotografia i vídeo.

Segons explica el directe!cat aquest fet ja va succeir en la inauguració de la T-1 del Prat. En aquell cas es podria entendre ja que l’obra la promovia el Ministeri espanyol de Foment i la infraestructura la gestiona AENA. En el cas d’Alguaire no té cap justificació si tenim en compte la titularitat del nou aeroport.

El Periódico

El passat 8 d’octubre l’Audiència de Barcelona va condemnar amb penes de fins a tres anys i mig de presó a tres dirigents del grup neonazi Centre d’Estudis Indeoeuropeus (CEI) entre els quals el propietari de la llibreria Kaiki de Barcelona.

En una nota que va distribuir l’Agència EFE s’explicava que després de la detenció, el juliol de 2003, els processats havien “entregat” 18.000 euros a les Comunitat Israelita de Barcelona, SOS Racisme i l’Amical Mathausen que exercien l’acusació particular. La nota d’EFE afegia que pel tribunal “l’entrega d’aquesta quantitat no podia justificar una rebaixa de la pena com a atenuant de reparació”.

La nota d’EFE es va reproduir el mateix dia a les edicions digitals d’El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. L’endemà, El Periódico també ho va publicar a l’edició de paper canviant el verb “entregar” per “donar”. Els dos mots denoten una transacció amb voluntarietat per ambdues parts, un fet que atempta contra l’honor d’entitats que precisament treballen per eliminar el racisme en la nostra societat.

El 9 d’octubre Amical Mathausen i SOS Racisme van emetre una nota de premsa en la que demanaven una rectificació de la informació. En aquest sentit adjuntaven el fragment de la sentència sobre la qual es va basar l’Agència EFE: “(…) los acusados consignaron en el juzgado de instrucción la cantidad de 18.000€ para que dicha entidad fuera entregada a las entidades (…)”. És a dir, que els condemnats van ingressar uns diners en un compte corrent per tal que fossin posats a disposició de l’acusació en particular, una acció que apareix en condicional i que no es va produir mai.

L’agència Europa Press va recollir la informació d’Amical Mathausen i SOS Racisme recordant que “havien rebutjat” cobrar els diners dels nazis condemnats. Tanmateix ni l’Agència EFE ni els dos diaris que havien reproduit la nota ho van fer ni en les edicions digitals ni en paper.