L’únic que se sap del cert és que hi ha un pla de baixes voluntàries a bones condicions per aconseguir reduir la plantilla en unes 120 persones, el termini del qual acaba aquesta setmana. I un cop vistos els resultats l’empresa decidirà si presenta un ERO obligatori el que, segons treballadors del Grup consultats per Media.cat, es força previsible, ja que “és difícil que marxi tota la gent que volen”. Un cop acomiadada la gent es passaria al tancament d’algunes capçaleres com el 9 Esportiu, Presència o Sortim i també algunes de les edicions i subedicions d’El Punt a Tarragona i l’àrea de Barcelona que encara no s’han concretat.

Segons declaracions de Joan Vall i Clara, vicepresident d’Hermes citades per Comunicació21, tot són especulacions, doncs l’empresa encara no ha decidit res i que, malgrat les dificultats, estan treballant per sortir reforçats de la crisis. Però entre la plantilla s’assegura que ja s’ha ofert als treballadors dels mitjans amenaçats a transformar aquests en empreses independents, capitalitzades pels propis empleats i reconvertides en Societat Anònima Laboral, pel que les publicacions serien comprades i distribuïdes per El Punt i l’Avui però sense assumir-ne els riscos econòmics. Una possibilitat que, segons les fonts consultades, pocs veuen amb optimisme.

La decisió de l’empresa arriba poc més d’un any després que aquesta invertís un fort capital en la compra de l’Avui –es calcula que seien al voltant dels vuit milions d’euros entre l’adquisició i l’ERO posterior- el que fa que dins la plantilla es pregunti si aquesta no va ser una mala estratègia. Des de la direcció s’assegura que les dues decisions són independents i que l’ERO s’hauria d’haver presentat igual per la mala situació econòmica del grup, fortament afectat per la caiguda de publicitat i vendes i la retallada d’ajudes institucionals.

Sobre el patrocinador -Qatar Foundation- sols expliquen que és una entitat sense ànim de lucre dedicada a promoure l’educació, la investigació i el desenvolupament”. Ni tan sols que el seu promotor és el xeic Hamad Bin Khalifa Al Thani, emir de Qatar. Encara que Khalifa està considerat “progressista” entre els dirigents musulmans -va finançar el canal internacional Al Jazeera- governa Qatar en una monarquia absolutista i va arribar al poder després de realitzar un cop d’estat contra el seu propi pare.

Cap dels dos diaris tampoc es pregunta perquè una entitat sense ànim de lucre necessita gastar-se 166 milions en patrocinis esportius a un club d’elit europeu ni relaciona aquesta decisió amb que Qatar va ser escollida -fa sols un setmana- seu del Mundial de Futbol del 2022. Òbviament, també passen per alt el suport que aquesta candidatura va rebre de Pep Guardiola i Sandro Rosell, potser, en el cas de El Mundo Deportivo per no haver d’empassar-se les dures crítiques que va llençar contra aquesta elecció.

La classificació amb la “main de Dieu” de França pel Mundial 2010 ha esdevingut una qüestió d’estat i fins i tot el Parlament i el Govern irlandès han demanat oficialment a la FIFA la repetició. L’organisme futbolístic ho ha descartat aquest divendres (es tractava d’un error d’apreciació de l’àrbitre no pas una qüestió tècnica) però la decisió no ha aturat les declaracions realitzades des de les més altes esferes polítiques d’ambdós estats.

“Si no es repeteix el partit, la FIFA estarà dient a la gent que si fas trampes guanyaràs” va afirmar el ministre de Justícia irlandès, Dermot Ahern. La ministra d’Economia francesa, Crhistine Lagarde, es va situar en la mateixa línia: “Seria bo que el partit es tornés a jugar”. Per la seva banda Roselyne Bachelot, ministra de Sanitat i Esports, va expressar que el seu sentiment era de “vergonya, més que orgull”. El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, no va voler fer declaracions sobre el tema però si que va demanar “disculpes” al primer ministre irlandès, Brian Cowen, mentre que el seu homòleg gal, François Fillon va assegurar que “els governs no s’han d’immiscuir en els assumptes de la FIFA”.

Més enllà de la injustícia esportiva que pot suposar que qualsevol equip aconsegueixi un èxit esquivant el reglament la resposta de Fillon semblaria a priori la més lògica. No només perquè les competicions esportives són organitzades per entitats privades sinó perquè sempre s’ha cridat als  quatre vents que política i esport són dos elements que no “s’han de barrejar”.

Una fal·làcia usada a conveniència
Esport i política acostumen a ser dues cares d’una mateixa moneda. Considerar que “no s’han de barrejar” es tracta d’una fal·làcia usada a conveniència per exemple per atacar la tasca pel reconeixement de les seleccions esportives catalanes. Un exemple recent va ser l’amenaça fins i tot amb responsabilitats penals al combinat espanyol de futvolei per no disputar un torneig on també jugava Catalunya.

En les cròniques dels quatre diaris esportius consultats* (dos de catalans, Sport i Mundo Deportivo; i dos d’espanyols, Marca i As) en cap moment es qüestionen si és “normal” que el resultat d’un partit de futbol esdevingui protagonista en l’agenda política de dos estats europeus. Si s’ho qüestionessin, ja no podrien utilitzar l’argument de la “barreja de la política i l’esport” en el cas de les seleccions catalanes. De fet, tampoc ho van fer quan el Parlament de la Comunitat Autònoma Basca va aprovar una resolució per demanar el “retorn” de la selecció espanyola de futbol i de la Vuelta Ciclista.

* No s’ha tingut en compte El 9 Esportiu ja que informa amb normalitat de les seleccions nacionals catalanes i, a més,  assumeix amb naturalitat la relació entre política i esport en bona part dels seus articles.

Ningú s’imagina diaris com l’Avui o El 9 parlant del Futbol Club Barcelona com el club “espanyol”. En canvi ambdós rotatius, amb un marc de referència català, han considerat majoritàriament en les cròniques del partit de la Lliga de Campions el Rubin Kazan com “l’equip rus”.

L’Avui utilitza el gentilici “rus” en tres ocasions en la informació que obre la secció d’esports: “La derrota impensable”. Afirma en el subtítol que “els russos rendibilitzen un golàs en fred” i que el segon gol dels tàrtars va arribar en una “contra russa tan malparida com tot el partit” i fruit del “tercer xut rus”.

Per la seva banda El 9, diari esportiu encartat amb El Punt, dedica les cinc planes d’obertura al partit que va enfrontar catalans i tàtars així com la contracrònica de la darrera pàgina. En la crònica del partit “La gran patinada en el pitjor moment” s’utilitza les diverses formes del gentilici rus fins a cinc vegades. Pot sorprendre la frase (per descontextualitzada) “Amb una fèrria defensa, amb l’ajut d’Al·là, invocat per l’entrenador dels russos” ja que la religió nacional russa és la cristiana ortodoxa mentre que els tàtars són majoritàriament musulmans. Tot i això cal aclarir que en l’edició de dimarts El 9 va publicar una peça sobre la carrera de l’entrenador del Rubin, el turcman Gurban Berdiew. A diferència de la República del Tatarstan, el Turkmenistan si que va assolir la independència després de la desintegració de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).

En les altres peces dedicades al partit es repeteix la denominació “d’equip rus” (“Només és confusió” i “La màgia no entén de dolor”) excepte en la contracrònica del director del diari, Pep Riera (“Una mica de confusió massa cara”). Riera parla “d’equip tàtar” en dues ocasions mentre que, a diferència de la resta del diari, mai utilitza el gentilici rus. Una diferència de criteri -entre l’article del director i els redactors- que sorprèn.

El cas contrari és el de VilaWeb que en la seva curta crònica “El Rubin Kazan sorprèn el Barça al Camp Nou” parla del “Rubin Kazan tàtar”. Per la seva banda L’Accent analitza en el seu darrer número la importància com a símbol de la República del Tatarstan -on es concentra bona part del poble tàtar- del club de Rubin. L’article de l’historiador Ramon Usall destaca que un context de creixent debat sobre la independència del territori el club hagi utilitzat en celebracions del títol de la lliga russa el mateix lema que els nacionalistes tàtars: Bez Buldrabz! (Podem!). Un lema -aclareix Usall- engendrat força abans que el fenomen Obama.