Un dels més destacats el va publicar La Vanguardia ahir –però també ho va mencionar RAC1 el 14 de gener,- on s’insistia en els 20 milions al titular i, a l’interior, es recalcava que “és una xifra important. Serviria per sufragar moltes coses, i més ara, en un temps d’austeritats i retallades”, encara que seguidament reconeix que no representa més que 1,6% del cost anual de la xarxa integrada, que inclou tant el metro i autobusos de tota l’àrea metropolitana com els Ferrocarrils de la Generalitat i Rodalies Renfe, per on viatgen més de 900 milions de passatgers l’any. Però en cap lloc de les dues peces s’explica com se sap quanta gent viatja sense pagar, més enllà de citar un “balanç del programa de lluita contra el frau del 2011, elaborat per Renfe i al que La Vanguardia ha tingut accés”, però que no és públic i del que no es detalla com se sap que el frau a Rodalies és entre el 10 i el 12% del passatge.

S’ha de tenir en compte que calcular quanta gent viatja sense bitllet és una tasca complicada, ja que el viatger irregular no deixa cap tipus de rastre al sistema, que funciona exactament igual hi sigui o no. Una de les fórmules més acceptades és comptar quin percentatge de viatgers sense bitllet “cacen” els revisors sobre el total de passatgers controlats. Una dada que només tenen a TMB i FGC, ja que les seves màquines electròniques porten la comptabilitat total, mentre que els de Rodalies només saben la quantitat de bitllets i venuts i multes imposades pel revisor, però no el volum de passatgers controlats. Curiosament és a TMB on el frau detectat és més baix i no arriba a l’1%, encara que la Generalitat “calculi” que en realitat és del 2%, xifra que tampoc s’explica, ja que seria lògic esperar que els controls siguin més habituals als trams i horaris “problemàtics” i per tant el percentatge de passatgers enxampats hauria de superar la mitjana o, en tot cas, no rebaixar-la. Encara baixa més el percentatge d’èxit dels revisors de FGC, per sota el 0,2%, que la Generalitat  multiplica per deu fins al 2% sense explicar perquè. Així que el gruix de frau es concentra a la xarxa de Rodalies, precisament l’únic lloc on no hi ha cap sistema estadístic per a calcular-ho –tampoc serveixen les enquestes visuals, ja que hi ha moltes estacions sense torns- i on es dispara fins a deu vegades per sobre del frau detectat als altres sistemes.

Però l’exercici que aixeca més sospites sobre la precisió de la xifra de 20 milions és una visita per l’hemeroteca. Un reportatge de El País de març del 2010 –realitzat després d’unes protestes contra el preu del transport, com els actuals que han coincidit amb la vaga de viatgers del 10 de gener i l’acció de “Jo no pago” del 15- ja donava la mateixa xifra, que combinava amb la de 60 milions de passatgers sense bitllet sobre un total de 771, o sigui un 8%. Llavors, els periodistes admetien que, utilitzant l’extrapolació de les multes imposades els viatgers sense bitllet baixaven dels 60 milions als 7,7, així que van fer la seva estimació pròpia, comptant quanta gent es colava a la parada de FGC de la UAB –que ells mateixos anomenen “estació sense llei”- i a la de Plaça d’Espanya i es situava en el 3,25 i el 6,5% respectivament, molt per sota de les xifres oficials.

Però és que ja fa cinc anys –al gener del 2007- 20 Minutos publicava que eren 20 milions el que deixaven d’ingressar els operadors de transport públic.

Una lectura ràpida d’aquesta persistència insistiria en el fracàs de les mesures de major control que s’anuncien en cada un d’aquests reportatges amb cinc anys de diferència. O potser a l’inrevés, ja que a pesar de l’augment del preu dels bitllets, la xifra de frau no puja. Podria ser demagògic titllar de poc eficients els 15 milions gastats només per TMB per evitar un frau que com a molt arriba als 20 en tota la xarxa integrada, ja que és de suposar que, sense control, es dispararia la gent que es cola, però, i seguint el discurs de l’austeritat marcat per la crisi, es podria com a mínim adduir que el cost en seguretat està arribant a ser tècnicament deficitari, ja que un major control no implica una reducció significativa del frau. Un bon exemple és el projecte,explicat al reportatge de La Vanguardia, d’introduir una nova targeta amb holograma –que el mateix text reconeix com a caríssim ja que serà necessari adaptar les màquines validadores de tota la xarxa- per reduir la falsificació de bitllets, una pràctica que segons el mateix Ricard Font, director general de Transports i Mobilitat de la Generalitat, “no està molt estesa”.

Les reaccions a la notícia no s’han fet esperar, incloses fonts de la Conselleria d’Economia –que el diari no li posa nom- que són citades a l’article traient ferro a la qüestió i assegurant que “teníem un venciment i l’hem solucionat. I punt”. Naturalment la majoria de mitjans no ho han considerat així i, a mig matí, la notícia ja es trobava a la portada de la majoria d’edicions digitals i era tendència dominant a Twitter. Les declaracions del Ministeri espanyol d’Economia negant que hagi avalat el deute valencià –segons El País això s’explicaria per una qüestió tècnica, ja que no es tractaria d’un aval formal per qüestions legals però a efectes reals seria el mateix- ha acabat de donar pes polític als fets i les contínues notícies sobre la falta de liquiditat del Consell els darrers mesos han ajudat a generar una bola informativa que continua creixent a mida que avança el dia.

Però no tots els mitjans viuen pendents d’aquesta tensió informativa. Canal 9, al seu resum de notícies diari que penja al seu web informa de l’augment de l’atur, de les disputes internes del PSOE, de l’incendi a la Serra d’Espadà i un altre succés a Santa Pola. En el moment de tancar aquesta edició –a la una del migdia- el web de notícies de RTVV tampoc incloïa cap informació del tema –sí destaquen les noves mesures econòmiques de l’executiu espanyol i la mort d’un senegalès a Barcelona- ni se n’havia fet cap referència als butlletins del canal d’informacions Nou24.

També ha tingut problemes amb la notícia Las Provincias, que en una primera versió dels fets reduïa l’incident a “una confusió”. Encara que el titular de la notícia ha estat modificat el text interior comença amb aquesta frase certament curiosa: “Primer malentès important entre la Generalitat i el recentment constituït Govern central”. Poc abans de la una ha estat degradada a la portada de l’edició digital del diari.

Però El País mai es va preocupar, en el seu moment, per comprovar aquestes dades. Llavors estava massa ocupat en omplir les seves pàgines de reportatges tan prometedors com els titulats: “Cristina dirà “sí” en una Barcelona radiant”, “El guateque real va acabar a les sis de la matinada”, “Les seves alteses dormen en les altures” o “1.000 milions d’espectadors a la cerimònia”. Només el ja desaparegut Eduardo Haro Tecglen va desmarcar-se d’aquest to de premsa rosa a la seva columna.

El reportatge també explica el fracàs de la carrera d’Urdangarín al Comitè Olímpic Espanyol degut a la resistència de la majoria de dirigents de l’ens que “no el veien com un candidat independent”. Ja llavors estava involucrat amb certes empreses de les relacions públiques. El fracàs d’una operació  “ben vista per la premsa esportiva mai va ser examinat en profunditat. Com de costum, va operar el silenci protector”. Silenci protector al que es va sumar el rotatiu de PRISA, que en l’època semblava avalar el que anomenava “Operació Urdangarín”.

Encara que el reportatge salta de l’entrada d’Urdangarín al món de l’esport, responsabilitat social i patrocini –un còctel que descriu com a “perfecte per a que ningú sospiti”- a la investigació judicial del cas Palma Arena, un altre article dos pàgines abans del mateix diari explica que “la Casa del Rei va demanar a Urdangarín al 2007 que busqués feina fora d’Espanya”. El text comença amb un prometedor “La Casa del Rei no va romandre impassible davant les activitats empresarials d’Iñaki Urdangarín”. Segons el periodista, fonts oficials de la institució pública que representa el Regne d’Espanya asseguren que es va examinar els comptes d’aquestes empreses i a l’observar indicis d’irregularitats van aconsellar a Urdangarín que se’n desentengués i marxés de l’Estat espanyol. En cap moment es menciona perquè no es va complir amb el deure legal de denunciar-ho a la justícia.

I tampoc aquí el diari pot tirar d’hemeroteca. En l’època no va publicar res, com sí va fer la molt més modesta –i ja desapareguda- revista El Siglo de Europa. És possible creure que aquesta informació no va arribar a la redacció d’El País?

De fet, la implicació del gendre real en el cas Palma Arena ha estat publicada regularment a la premsa balear des de fa més d’un any i el tema va ser escollit com un dels fets més silenciats del 2010 per l’Anuari de Mèdia.cat. No va ser fins que a principis de novembre passat la policia va escorcollar la seu de l’Instituto Nóos –i ja simplement no va poder ser obviat- que El Mundo i la resta de diaris com El País van “destapar-ho”.

On sembla que encara no ha arribat la notícia és a La Vanguardia, on ahir encara insistien en aquest editorial.

El document deixa clar que, de dur-se a terme, el pla no tindria un impacte directe sobre el ciutadà, que seguiria sent atès amb la targeta sanitària, però els seus redactors assumeixen de la seva impopularitat quan inclouen la necessitat de realitzar un pla de comunicació per a “controlar el missatge”, “trobar els millors portaveus” i “reclutar líders d’opinió”. Ara per ara el document encara no s’ha fet públic i cap portaveu de l’ICS ha volgut fer declaracions a Mèdia.cat, pel que no hi ha més detalls sobre el que signifiquen aquestes expressions i en que consistirà exactament el pla de comunicació. No hi ha precedents públics que el Govern català hagi “reclutat” periodistes o opinadors per expressar missatges del seu interès.

Per ara, l’única reacció de l’ICS ha estat l’emissió d’un comunicat on s’assegura que “no s’obrirà al capital privat” i ha remarcat que només es tracta d’un document de treball de la direcció d’aquest institut públic que té com a objectiu definir les seves bases de futur.

Però algunes fonts apunten que precisament la “filtració” de l’informe a El País podria ser la primera acció d’aquest pla de comunicació: “No és la primera vegada que es llancen globus sonda per veure les reaccions i anar preparant així l’opinió pública”, han assegurat fonts sindicals del sector, per les qui el moment escollit té “molta relació amb les actuals negociacions per evitar una vaga. És una mesura per acoquinar el personal i obligar els sindicats a acceptar les retallades”.

Amb aquestes acusacions tan greus sembla obvi que el discurs hagi derivat en sols dos dies cap a les represàlies que els EUA poden prendre contra l’Iran –Obama en persona ha anunciat plans en aquest sentit- i quines fórmules legals s’han de seguir per aplicar-les. Resulta natural creure que si el govern d’un país democràtic llança una acusació tan greu contra un país estranger –i més encara si aquest no és una democràcia- és que té proves fonamentades i que no hi ha gaires motius per al dubte. El problema és que aquest mateix govern, fa sols vuit anys, va demanar al món que el cregués quan deia que Iraq tenia armes de destrucció massiva com a argument per a enviar el país àrab i al final aquestes no existien. Pel que no hauria de semblar tan estrany demanar un cert principi de precaució als periodistes, ja que fins i tot els governs democràtics poden mentir o poden ser enganyats.

Això és el que han fet els periodistes estatunidencs del Washington Post i el Wall Street Journal, que han començat a preguntar a fonts diferents a les governamentals i han vist que no totes les peces del trencaclosques encaixen tant bé. Segons estan publicant aquests diaris –i que els lectors catalans poden saber gràcies a que La Vanguardia ha optat per recórrer a l’agència alemanya DPA enlloc de a les espanyoles habituals i al corresponsal d’El Punt Avui- hi ha raons més que suficients per a dubtar de la versió oficial, que la trama està “massa mal organitzada” i hi ha “massa elements estranys” per creure-se-la, com a mínim sense preguntar més.

Els dubtes deuen ser tan grans que el mateix corresponsal de El País a Washington ha decidit incloure’ls a la seva crònica d’avui, encara que al darrer paràgraf del text i sense esmentar-lo en la titulació. Però com aconseguiran els EUA l’aval del Consell de Seguretat de l’ONU si no poden demostrar la seva versió dels fets? El periodista ho té clar: “Una de les raons per a que això passi és la implicació d’Aràbia Saudita, un país ric i petrolier amb el que Rússia i Xina estan interessats en mantenir bones relacions comercials”.

Tal com va passar fa un any, el focus informatiu s’ha centrat en la figura de Julian Assange i les interioritats de la seva peculiar organització i en canvi algunes de les seves revelacions més impressionants han passat totalment desapercebudes. El més cru i que costa de creure que passés desapercebut als diaris que fins ara tenien la informació és l’assassinat de deu civils iraquians esposats –entre els que hi havia cinc nens, un nadó i una dona de 70 anys- per part de tropes estatunidenques que després van tapar el lloc dels fets amb un bombardeig. O els abusos sexuals per part de cascos blaus a Costa d’Ivori que mai van ser investigats per l’ONU. També hi ha casos menors però paradigmàtics perquè afecten els propis mitjans que tenien la informació, com la suposada entrevista que la blocaire cubana Yoani Sánchez va fer a Barack Obama per a El País i que en realitat va ser resposta per un funcionari de l’Oficina Diplomàtica dels EUA a l’Habana. En canvi, anècdotes com la filtració d’uns telèfons de Zapatero i la Casa Reial espanyola, han tingut molt més ressò.

La decisió de Wikileaks de fer pública tota la informació sense filtrar les dades dels informants –el que els podria posar en perill a segons quins països- ha despertat una intensa onada de condemnes cap al col·lectiu de Julian Assange, sobretot des del món del periodisme i, per exemple, l’organització Reporters Sense Fronteres ha decidit eliminar l’enllaç del seu web cap a Wikileaks.

Les raons d’aquesta actuació no són gens clares i les acusacions entre el portal i els  mitjans que fins ara li donaven cobertura han desembocat ràpidament en una guerra oberta. Segons els diaris implicats, la decisió seria responsabilitat exclusiva de Julian Assange, que hauria actuat de forma totalment unilateral, en una versió que ni tan sols apunta a cap possible motivació d’Assange per variar de forma tan brusca la seva forma d’actuar. Segons Wikileaks, però, la informació feta pública, en realitat ja circulava des de feia temps per la xarxa a disposició de qui sabés arribar-hi, en part gràcies a la publicació de la contrasenya que permet desxifrar els documents per part d’un periodista de The Guardian, el que violaria l’acord de confidencialitat signat entre les dues parts. De fet, en un comunicat Wikileaks assegura que la decisió de publicar tota la documentació és un esforç per obligar els estats a protegir les seves fonts arribat a la situació en que la informació sensible ja era, probablement, a mans perilloses i explica que ja van informar de tot això als EUA.

El més segur és que mai s’arribi a desentranyar del tot aquest laberint de secrets, acusacions creuades i filtracions interessades, però és obvi que, una altra vegada els arbres de Wikileaks han impedit veure el bosc de les actuacions dels EUA arreu del món i que una bona part de la responsabilitat recau en els grans mitjans als que Assange va confiar la difusió del seu material, encara que l’actuació fosca i erràtica del personatge hi hagi contribuït.

Sobre les fonts: Un últim apunt per ajudar a reduir la confusió. Molts mitjans han acusat Wikileaks de “descobrir les fonts”, el que, segons aquests, “resta credibilitat per a possibles futurs filtradors”. En realitat les fonts descobertes no són les de Wikileaks sinó les del Departament d’Estat dels EUA –qui realment potser tindrà problemes en el futur per aconseguir informació privilegiada- i que emprar la paraula “font” en aquests casos pot ser confús, ja que no es tracta de fonts periodístiques sinó d’informants al Govern estranger. Sense justificar la difusió de les seves identitats ni cap possible represàlia, la paraula més escaient per aquestes persones potser seria la d’“espia” i és responsabilitat dels EUA protegir els seus col·laboradors.

De les capçaleres que s’editen a Barcelona o que hi tenen delegació, sols Público fa esment al viatge –i a la polèmica- mitjançant una nota d’EFE en que Teodoro Obiang és descrit com a “president”, sols considerat “règim dictatorial” pels grups minoritaris IU i ERC, que s’han negat a acompanyar la delegació encapçalada per José Bono, president del Congrés, i Josep Antoni Duran i Lleida, president de la seva comissió d’afers exteriors. La presència de Duran a diverses portades –en relació a unes declaracions sobre el finançament- fa que el silenci sobre el viatge encara sigui més cridaner. Les darreres informacions sobre el país africà daten del 30 de gener, quan La Vanguardia i El País van fer-se ressò de la presa de possessió d’Obiang com a president de torn de la Unió Africana. De nou, la nota d’EFE només s’hi referia com a “Cap d’Estat”, encara que El País hi afegia “dictador” al titular.

Entre els digitals, el silenci també ha estat total al portal de la CCMA i sols Vilaweb ha fet un seguiment molt acurat del viatge i de la denúncia associada de diputats com Joan Tardà.

Les relacions de l’Estat espanyol amb Guinea són d’allò més vergonyants des de fa anys, amb el suport institucional a la dictadura d’Obiang sigui quin sigui el color del Govern de Madrid i amb la col·laboració constant de CiU, sota la batuta de Duran, qui hi té una llarga relació. Ja al maig del 2008 va presidir una comissió d’observadors internacionals a les eleccions parlamentàries. En el seu comunicat oficial –en uns comicis que els partidaris d’Obiang van guanyar per un 99% dels vots- s’assegurava que “la jornada electoral representa un nou pas cap al procés de democratització de la República de Guinea Equatorial”.

Davant d’aquestes amenaces -un canvi en la qualificació de risc de Moody’s pot costar molts milions als pressupostos de l’Estat espanyol- hi va haver també reaccions airades. No van ser pocs els columnistes que van denunciar aquest xantatge cada cop menys encobert, com els de El País Xavier Folch -qui apostava per deixar enrere “la ruleta russa” amb que s’ha convertit el capitalisme global especulador- i David Trueba, que demanava que Moody’s “es presenti a les eleccions”. Més contundent, Raúl del Pozo, des de les pàgines de El Mundo carregava contra la “gentussa de pispes i acanadors de Wall Street”. Fins i tot l’editorial de El Periódico no s’estava de recordar “que tothom qüestiona aquestes agències per la seva lleugeresa i pel seu fracàs estrepitós al no preveure el fiasco de les subprime, l’inici de la crisi”.

Tot i això el mateix editorial lamentava, més endavant, que aquests analistes “han fet la seva feina sense tenir en compte les últimes mesures del Govern -privatitzacions, avançament del calendari de la reforma de les pensions, augment del control de les finances autonòmiques-”. I és que a pesar de les denúncies contra Moody’s i les altres agències qualificadores -totes privades, totes de Wall Street i totes involucrades en la mateixa lògica especuladora- el to general dels diaris és de donar-los autoritat i apel·lar a les mesures del govern per caure bé als taurons financers sense entrar a explicar el sistema d’extorsió.

Perquè el fracàs d’aquestes auditories a preveure la crisis va molt més enllà d’una errada tècnica, sinó que té més a veure en els seus interessos econòmics particulars. Tal i com va destapar un antic responsable de Moody’s, els “experts” cobraven comissions per a valorar positivament les hipoteques subprime que després van fer caure tot el sistema financer. Òbviament actituds com aquesta li neguen tot el valor científic a les seves valoracions, però llavors caldria explicar perquè els fons d’inversió continuen confiant-hi.

Segons la periodista llatinoamericana Patricia Rivas, la solució al misteri es troba en la coincidència ideològica entre les auditories i els fons d’inversió. Rivas explica com les qualificadores de deute van donar la màxima credibilitat als bons que emetia l’Argentina de Carlos Menem -que avançava ràpidament cap a l’abisme- mentre que es van negar a millorar aquesta durant els governs de Cristina Kirchner -en plena recuperació econòmica- i fins i tot van arribar a preveure una fallida per al 2009 que mai es va produir. La diferència entre ambdós governs -a banda de l’eficàcia en la gestió, clarament a favor del segon- és que un es trobava totalment alineat amb els principis neoliberals i l’altre no. Així, l’equació no és que fent privatitzacions, retallades socials i rebaixes impositives per a les grans fortunes s’aconsegueix millorar l’economia i, per tant, la qualificació de deute, sinó que les auditores -i els seus germans grans que són els fons d’inversió- mai milloraran la seva qualificació sense aquestes mesures, independentment de com funcioni l’economia.

Enrique Morente va ser sempre una persona compromesa amb la solidaritat i el canvi social i va oferir la seva veu a les causes que considerava justes. El seu propi web oficial té un apartat anomenat “el seucompromís” on hi escriu frases com: “No sabem ja qui són els terroristes i de qui hem de defensar-nos” o “vaig voler fer un pamflet antiarmamentista en nom de tots els músics”.

Però aquesta faceta seva sembla que no ha interessat als editors d’El Mundo o La Razón, que no han dedicat ni una sola línia a parlar-ne. Ni tan sols un fet tan evident com que en 1971 publiqués el seu Homenaje flamenco a Miguel Hernández -el que li va suposar el boicot per part de les autoritats franquistes- fan reflexionar als obituaristes. L’ABC en fa una sola menció, una frase segons la qual va deixar de “ser comunista quan va visitar la Unió Soviètica” -amb el que es dedueix que almenys ho va ser- però oblidant que això no li va impedir continuar sent un antisistema -com l’hauria de definir el mateix diari- i, per exemple, tocar en un festival contra la globalització a Barcelona el 2001. Per la seva banda, El País i Público sí que recorden aquesta faceta, encara que en destaquen sobretot la seva militància antifranquista i durant la transició.

A casa nostra La Vanguardia opta pel mutis total mentre El Periódico fa sols una breu referència a una de les seves últimes obres: “Guern-Irak”, gravada davant el cèlebre quadre de Picasso. Encara que el diari no digui res més, Morente parla per si mateix. L’Avui es limita a citar una frase de Morente en una entrevista anterior: “M’encanta com sona el català, i em sona estranyíssim que un cantaor català no canti en la seva llengua” i recorda que va ser ell qui va animar Miguel Poveda a cantar en català. Las Provincias i Levante tampoc en diuen res, i això que l’última actuació del cantant a València, va ser al barri del Cabanyal en una actuació gratuïta pels veïns que lluiten perquè no els destrueixin el barri. I és que Morente va estar -en paraules d’Ovidi- “amb els bons fins al final”.

Per a la majoria de mitjans de Barcelona el reconeixement casteller ocupa en solitari els titulars, fins i tot en aquells que tenen vocació nacional, com l’ACN, o que es veuen a les Illes, com TV3. Però no cal ser un defensor dels Països Catalans per trobar motius per defensar una tradició cantada en la nostra llengua -la segona reconeguda per la Unesco després del Misteri d’Elx- i que va arribar a Mallorca precedent de Catalunya, encara que en aquest territori ja s’hagi perdut. El web de notícies de la CCMA o La Vanguardia a penes citen la presència del Cant de la Sibil·la juntament amb la resta de candidatures “espanyoles”. El Periódico va un pas més enllà i iguala la importància dels castells amb el flamenc, deixant el cant mallorquí en un segon pla i sense ni tan sols explicar de què es tracta en tot el text.

Però a la premsa insular no millora massa el panorama. Tot i que a Mallorca hi ha dues colles castelleres -n’hi ha arribat a haver tres- i que es carreguen castells des de 1996, cap dels mitjans de l’Illa ho ha entès suficient com per posar el seu reconeixement internacional al mateix nivell que el Cant de la Sibil·la o, com a mínim, en un pla més destacat que el flamenc o la falconeria. Ni tan sols IB3 o TV Mallorca, que patrocinen els Castellers de Mallorca, ho han trobat necessari i sols el diari de Balears ha mencionat aquest fet.

La premsa madrilenya s’ha dividit, en canvi, entre els que posaven les tres “candidatures espanyoles” -la dieta mediterrània i la falconeria venien recolzades per coalicions supraestatals- a un mateix nivell, com és el cas d’El Mundo o la Cadena Ser i els qui ja des de l’inici deixaven clar quina era la “candidatura estrella” i titulaven un senzill: “El flamenco Patrimonio de la Humanidad”, com feien TVE, El País o ABC. El suport preferent del Ministeri de Cultura per aquesta modalitat quedava palesa en la majoria de reportatges. Així, mentre la campanya per aconseguir el reconeixement del flamenc era explicada abastament el Cant de la Sibil·la era escrit malament una i altra vegada -com Sibila o Sibil.la- encara que aquesta falla la feien també els mitjans catalans en castellà, i sols El Mundo feia menció que aquest és cantat en català.