Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Manuel Fraga és avui a totes les portades i extenses biografies i articles d’opinió ocupen pàgines i pàgines dels diaris amb enfocaments històrics i ideològics molt diferents, alguns realment hagiogràfics, altres molt crítics i documentats, en una mostra de pluralitat aconseguida, en gran part, gràcies a internet. Però entre tanta informació ressalta una dada recent que ha passat per alt als principals mitjans de Catalunya: l’obertura de diligències per part d’un tribunal argentí per possibles delictes contra la humanitat contra l’ex-ministre de la dictadura franquista.

Les darreres informacions publicades sobre l’avançament del procés judicial contra Manuel Fraga com a part d’un Govern que va “executar un pla sistemàtic que pot ser definit com a genocidi polític, social i cultural” daten del passat 4 de gener i nombren explícitament se Fraga com a part dels demandats. Pocs dies abans, s’havia sabut que la jutge federal argentina María Servini havia demanat al Govern espanyol informació sobre alts càrrecs de la dictadura inclosos “noms i darrers domicilis coneguts dels membres dels consells de ministres dels governs de l’Estat espanyol i dels membres dels comandaments de les Forces Armades, Guàrdia Civil, Policia Armada, directors de Seguretat i dirigents de La Falange”. Parlar d’aquests fets hauria servit per a explicar que encara avui es calcula que hi ha 113.000 represaliats republicans enterrats en les voreres de les carreteres sense dret a una sepultura digna o que les xarxes de robatori de fills d’opositors i famílies pobres podrien haver sostret fins a 30.000 nadons amb complicitat del règim i l’església, delictes que no prescriuen ni poden ser amnistiats segons la jurisprudència internacional. En canvi, però, la justícia espanyola s’ha mostrat totalment incapaç d’investigar aquests crims contra la humanitat produïts al seu propi territori.

Un discurs massa crític hauria obligat –tal com recorda el periodista Carlos Carnicero a El Periódico- a revisar el relat oficial de la transició. Un pas que el mateix periodista i els mitjans més massius no estan disposats a fer, encara que, com reconeix el mateix Carnicero, aquesta sigui una postura cada cop més contestada per les noves generacions.

En canvi, la majoria d’obituaris sobre Manuel Fraga prefereixen centrar-se en anècdotes com el seu bany a la platja de Palomares. Especialment edulcorada és la biografia preparada per l’agència EFE. En l’article es redueix la participació de Fraga en la condemna a mort al dirigent comunista Julián Grimau a una discussió dialèctica, quan en va ser un dels signants de la sentència –mentre dos altres ministres de gabinet s’hi van negar- i l’assassinat de cinc treballadors per part de la policia –sota responsabilitat directa de Fraga, és convertit en que “una vaga a Vitòria el 1976 es va saldar amb cinc morts”. També explica que “va suprimir la censura prèvia” sense apuntar que la va substituir per sancions posteriors considerades pitjors per molts periodistes de l’època i que van portar, per exemple, al tancament del diari Madrid i l’espectacular voladura de la seva seu el 1971. Per contra es passa per alt el fet que durant el seu pas pel Ministeri d’Interior espanyol van començar les actuacions parapolicials al País Basc o que es va produir la matança de Montejurra amb un nivell de participació oficial mai aclarida ni investigada. El mateix Fraga reivindicaria, anys més tard l’ús de la guerra bruta al dir “no és terrorisme d’Estat combatre el terrorisme, fins i tot si es fa il·legalment”.

Després de llegir la reacció de la premsa de dretes madrilenya a la Conferència de Pau d’ahir a Sant Sebastià, tot el que s’ha escrit als diaris barcelonins sembla moderat, democràtic i respectuós. Almenys ningú ha acusat Kofi Annan d’etarra. Però tot i això hi ha hagut diferències importants entre les diferents editorials –un indicatiu de pluralitat sens dubte positiu- algunes esperables i altres més sorprenents.

La sorpresa més gran ha estat la valenta presa de posició de El Periódico, sobretot sabent la seva trajectòria. La seva editorial posa sobre la taula l’obvietat –negada per molts- que al final hi haurà d’haver algun tipus de negociació prèvia a la dissolució d’ETA i compara la situació basca –que tants d’altres es neguen a fer- amb els moviments que van permetre posar fi al conflicte irlandès. El rotatiu del Grup Z entén la Conferència de Pau de la mateixa manera que Vicent Partal –per posar un exemple ideològicament diferent-: una pista d’aterratge que permeti ETA justificar la seva desaparició i la defensa precisament per això. Per copsar plenament el valor d’aquesta posició sols cal comparar-la amb les opinions sobre la Conferència ofertes pel mateix diari per part d’Odón Elorza i Joseba Arregi, dos habituals columnistes del diari sobre temes bascos, molt més crítica la primera, frontalment en contra la segona.

En canvi l’editorial de La Vanguardia sembla escrita pensant més en els seus lectors madrilenys que catalans. Sense una crítica frontal a la Conferència, la capçalera del Grup Godó es pregunta “si bastaran aquestes recomanacions per a que la banda declari la fi definitiva del terrorisme” i avisa que “cap previsió respecte a la banda pot considerar-se certa”. I encara més lluny, el mateix José Antich, al seu bitllet afegeix un “si” condicional a una “així anomenada” Conferència de Pau, copiant part del guió establert a la Caverna, i hi nega qualsevol possible comparació amb els conflictes irlandès o palestí. Però al final, en una mostra del saber nedar i guardar la roba habitual a aquest diari, l’editorial admet que “si el resultat fos la renúncia definitiva a les armes per part dels terroristes, s’hauria de celebrar l’èxit de la reunió”.

Més contundent resulta El Punt Avui i la seva posició és la que s’esperaria d’un diari que sempre ha defensat la superació del conflicte per la via de respectar el dret a decidir dels bascos. La seva és l’única editorial que té en compte, a més de les altres, les posicions de l’esquerra independentista basca.

Sense dedicar l’editorial a aquest tema, l’Ara marca línia amb un article del periodista Antoni Batista –antic corresponsal al País Basc- on deixa clara la inevitabilitat de la fi d’ETA que a La Vanguardia els sembla tan difícil d’assumir.

Després de les massives manifestacions de dissabte els “indignats” van tornar de nou a les portades de tots els diaris del país –amb la sola excepció de Las Provincias- i alguns no van poder evitar reconèixer la sorpresa que els provocava publicar la notícia, com el Diario de Ibiza, que va parlar explícitament de “renaixement” en el seu titular.

I aquesta és una sorpresa comprensible en uns mitjans que ja havien “matat” el 15M just després de les passades eleccions municipals i autonòmiques, per tornar-ho a fer repetidament després dels fets del Parlament de Catalunya, l’aixecament de les acampades i l’arribada de l’estiu. Des de llavors la cobertura sobre el moviment ha estat parcial, descontextualitzada i desigual, però sobretot ha ignorat –sigui per desconeixement, sigui per voluntat expressa- que rere les ocupacions de CAP i facultats, acampades davant hospitals i la borsa, concentracions contra els desnonaments i talls de trànsit, manifestacions massives a la majoria de capitals de comarca o el fenomen de les “samarretes grogues” als centres d’ensenyament es vehiculava un mateix sentiment d’oposició més enllà de la defensa del servei públic determinat en cada moment. Un cop rere un altre es presentava cada fet com aïllat i excepcional sense oferir un context de fons. Tampoc hi ha hagut, en tot aquest temps, reportatges reposats sobre l’existència de centenars d’assemblees a una gran majoria de ciutats i barris dels Països Catalans, explicant com s’organitzen, quines activitats realitzen, quins objectius tenen i com es coordinen entre elles.

Durant la setmana prèvia al 15 d’octubre amb prou feines cap mitjà ha alertat de la gran mobilització que  s’estava preparant –reportatges com aquest a El Periódico han estat excepcions-, així que el que per a un ciutadà ben informat hauria d’haver estat un fet esperable, per a la majoria de lectors i espectadors del país s’ha convertit en una sorpresa. Paral·lelament, les xarxes socials bullien sobre el tema i, de fet, les etiquetes relacionades amb el “15O” han estat tendència dominant a Twitter durant quasi deu dies previs a la manifestació.

Però el silenciament dels grans mitjans ha permès resoldre definitivament en el debat –nascut gairebé el mateix 15 de maig- sobre si els “indignats” eren un fenomen nascut i mantingut a les xarxes socials o eren un bluf mediàtic. També ha permès constatar fins a quin punt les capçaleres dels grans mitjans han perdut la capacitat de condicionar l’agenda.

Diumenge farà deu anys dels fets que “van canviar el món”, tal com titulen de forma una mica pomposa molts dels especials que els mitjans de comunicació publiquen, com és lògic, per tal de commemorar-ho. La majoria dels dossiers, però, se centren en els fets més anecdòtics, com per exemple les vivències personals dels novaiorquesos, l’espectacularitat d’uns atemptats retransmesos per televisió o els actes commemoratius. Els reportatges més crítics se centren en la discriminació que, des de llavors, encara pateixen els musulmans als EUA i fins i tot algun s’atreveix a endinsar-se en el pantanós món de les teories alternatives sobre l’autoria dels atemptats. L’assassinat de Ben Laden el passat mes de maig és presentat com el colofó que posa punt i final a la història

Però com ha canviat el món des de llavors? Què ha passat amb les guerres d’Iraq i Afganistan? Com ha afectat tot plegat a les llibertats bàsiques? Són preguntes que es responen de forma molt desigual i a vegades ni tan sols es tenen en compte.

Dels especials que ja s’han avançat i que Mèdia.cat ha analitzat, el que menys es refereix a les qüestions de fons és el publicat pel diari Ara, que no dedica ni un sol article a les conseqüències polítiques dels atemptats i se centra en altres materials, com un vídeo amb un repàs de les pel·lícules on van sortir les torres bessones.

En una línia similar hi ha el dossier de Prensa Ibérica –distribuït en diaris com Levante, Información, Diario de Mallorca o Diari de Girona- on de les vuit seccions que es divideix només n’hi ha dues dedicades a l’anàlisi política. A la primera, titulada “Nou ordre Mundial”, la qüestió de les guerres es resumeix en la frase “les respostes militars dutes a terme per l’administració Bush”. A la segona, una entrevista al catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid Rafael Calduch, on la menció bèl·lica es limita a un paràgraf –i no se cita, per posar un exemple el tema de les falses armes de destrucció massiva,- un altre a Guantánamo i cap a tots els canvis en matèria securitària i de retallada de llibertats civils.

Una mica més elaborat però molt irregular és el recull d’articles del portal de la CCMA, ara anomenat 324.cat. Basat en peces molt curtes però molt diverses dels diferents corresponsals de TV3 a les zones afectades, s’hi pot llegir un text –“Evolució antiterrorista”- on compara els fets de l’11-S amb l’atemptat de Sarajevo que va iniciar la I Guerra Mundial per després no comparar aquest mateix conflicte amb els d’Iraq i Afganistan –que són obviats- i limitar les referències a la retallada de llibertats a una frase del director de l’Europol, Rob Wainwright: “La resposta en seguretat no hauria de tenir un efecte desproporcionat en la vida de les persones. I jo crec que totes les mesures que hem pres (…) són necessàries”. Però en la mateixa pàgina s’hi troben interessants articles –tots força vivencials- sobre els canvis en matèria securitària viscuts als EUA en aquesta anys, les revoltes àrabs i, fins i tot, alguna referència de passada al conflicte israelo-palestí com a font inacabable en d’enfrontaments entre occident i el món islàmic.

Finalment, el dossier més complert és el que ha publicat El Periódico, on els inevitables reportatges emotius amb fotografies de l’11-S i la reconstrucció de la “zona zero” conviuen amb, per exemple, un extens article –“Els altres avions de la mort”- sobre el fracàs –ètic, polític i militar- de la resposta bèl·lica estatunidenca, on destaca les 230.000 morts que aquesta han provocat i recorda les mentides que Bush i Cheney van desplegar per tal d’arrossegar el seu país en aquella direcció, a més d’altres peces on es critica la deriva securitària que venen patint els EUA des de llavors.

Però tot i això, cap dels reportatges estudiats resol, i ni tan sols es planteja, la pregunta que es fa Robert Fisk –probablement un dels més grans experts vius en el Pròxim Orient- i que assegura que tampoc respon cap diari estatunidenc: “Perquè?”. Què és el que va provocar que 19 persones universitàries i de classe mitja s’immolessin en un país estranger? I què es pot fer per evitar que altres vulguin seguir el seu exemple?

Actualització: Via Twitter en han fet arribar aquest especial sobre l’11-S l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Un exemple excel·lent de bon periodisme fora dels grans mitjans.

La infinitament repetida cita d’Albert Einstein: “demència és fer la mateixa cosa moltes vegades i esperar-ne resultats diferents”, no sembla haver calat entre els defensors de l’ortodòxia econòmica neoliberal que després d’anys de retallades pressupostàries, contenció de la despesa pública i “senyals per aplacar els mercats”, i amb les borses europees enfonsades en continues “jornades negres”, continuen insistint en que aquesta recepta al final donarà un resultat diferent. Però les veus discrepants comencen a sentir-se cada vegada amb més força.

Quan tot això va començar –aquest setembre fa quatre anys- tothom semblava tenir clar que la culpa la tenia l’excessiva desregulació d’uns mercats financers que havien aprofitat la situació per jugar al casino especulatiu –enlloc d’invertir en economia productiva- quan no, directament, dedicar-se a l’estafa. Llavors fins i tot Sarkozy parlava de “refundar el capitalisme” i les agències qualificadores asseguraven en les seves compareixences al Senat estatunidenc que les seves avaluacions “eren sols una opinió”. Però passat el pànic inicial ràpidament es va tornar a insistir en que per recuperar el creixement s’havia de persistir en les mateixes receptes que havien desencadenat el desastre i per al record d’aquests primers temps sols van quedar les hemeroteques i alguns documents aïllats com la fantàstica pel·lícula Inside job.

Des de llavors els mitjans s’han instal·lat en una quasi unanimitat -en la que a l’Estat espanyol Público ha estat solitària excepció- en la que l’única via possible per sortir de l’atzucac era continuar amb una sèrie de mesures “doloroses però inevitables”, sense donar gaire espai a possibles opcions alternatives. Una homogeneïtat que Mèdia.cat ja va tractar a l’informe “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1”, on s’estudiava el posicionament dels opinadors respecte les primeres retallades socials de Zapatero. L’única solució aportada en tots aquests anys ha estat la reducció pressupostària amb l’argument –suposadament de sentit comú- de que “no es pot gastar més del que s’ingressa”, que oblida que per això, per augmentar els ingressos, els estats tenen una política fiscal i que a l’Estat espanyol, per posar un únic exemple, els fons d’inversió especulativa –les SICAV- estan gravats amb un simbòlic 1%.

El fracàs de la recepta ha estat simbolitzat pels més aviat dubtosos beneficis de la reforma constitucional exprés que tot i el seu ridícul polític no ha aconseguit aplacar ni un sol dia els insaciables mercats, que han respost amb  una caiguda del 4.69% de l’Íbex 35 i una pujada de trenta punts de la prima de risc del deute espanyol. Potser per això La Vanguardia es podia mantenir tan crítica amb un moviment polític que queda totalment dins de la seva línia editorial i acusar Zapatero i Rajoy d’actuar de “forma molt poc política, escassament pedagògica sense cap concessió a la participació de la resta de grups” per tal d’imposar una reforma “l’eficàcia real de la qual desperta dubtes severs entre economistes de diferents tendències”. Al final el que irritava La Vanguardia – com deixa clar la resta de l’editorial- era la marginació de CiU del pacte, però no deixen de ser paraules gruixudes per un rotatiu que constantment ha defensat tot tipus de contenció de despesa pública.

Més lluny encara ha anat El Periódico, qui en la seva editorial d’avui reclama un gir econòmic perquè “l’austeritat salvatge practicada fins ara no resol els problemes de fons perquè ofega el creixement i sense estímuls no hi ha activitat ni ocupació ni consum”. També es noten canvis a l’Ara –la línia econòmica del qual venia dominada per l’estil de Xavier Roig i Joan Ramon Resina- i que en només dos dies s’hi ha pogut llegir els dubtes de Toni Soler sobre les polítiques d’austeritat i la fina anàlisi de Jordi Múñoz lligant les qüestions socials i nacionals d’aquesta reforma.

Però el canvi de tendència s’observa també amb els arguments dels defensors de l’actual política que, com Javier Cuartas a Levante, han de matisar el que fins ara eren simplement “accions inevitables”, presentar-se com una tercera via entre “els defensors de l’equilibri fiscal i els apologistes de les polítiques de deute” i assumir que “establir un principi dogmàtic de renuncia sistemàtica al dèficit suposa una pèrdua de capacitat de corregir els desequilibris de l’economia”. O fins i tot amb el retorn d’opinadors que defensen l’estat del benestar des d’una òptica conservadora i cristiana –desapareguts els darrers anys,- tal com fa Ángel Tristán Pimienta, avui des de les pàgines de Diario de Mallorca.

Naturalment encara és d’hora per saber si aquests exemples marcaran tendència o és una flor d’estiu marcada per una conjuntura concreta, però tota pluralitat d’opinions als mitjans sempre és benvinguda.

Aquest diumenge ha fet un any de la històrica manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i que havia de marcar un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya. Entremig hi ha hagut dues conteses electorals, la darrera onada de consultes sobiranistes, el sever pla de retalla des socials del Govern CiU pactat amb el PP, el tancament de TV3 al País Valencià i una virulenta ofensiva del PP contra l’ensenyament en català arreu dels Països Catalans.

La commemoració va ser tan al carrer –on milers de persones van marxar rere la pancarta “Pel nostre futur: independència!”- com a les tribunes polítiques i als quioscos. En aquests darrers va destacar l’Ara, amb un especial de set pàgines dedicat a l’efemèride i, a l’altra banda, La Vanguardia, que ho va matar –en argot periodístic- amb dos teletips d’agència, amb el que podria ser una clara metàfora del que cada rotatiu voldria que en quedés d’aquella diada.

Més enllà de la quantitat, però, destaca sobretot el positivisme de l’Ara –més sociològic que polític- amb anàlisis del creixement del sentiment independentista però també molt de sentiment, amb uns opinadors més dedicats a recordar batalletes que a explicar l’actualitat política. Més crus són, des d’òptiques diferents, l’Avui i El Periódico. El primer és l’únic diari que dedica editorial al tema i no precisament per llançar les campanes al vol, ja que directament afirma que “no hi ha gaire motius per ser optimistes” amb una CiU, amb un discurs més sobiranitzat que mai però capaç de pactar amb el PP també més espanyolista. Una situació en que les coincidències neoliberals han pesat més que les diferències nacionals.

Però sorprenentment, també El Periódico li retreu a CiU la seva falta de coherència i l’aparcament no ja del dret a decidir sinó també del concert econòmic, cavalls de batalla de la federació fins que va recuperar la Generalitat. Allunyat del seu univers més emocional, la capçalera del Grup Z aprofundeix amb un anàlisi de la situació més propera als anys 80 del que les plomes sobiranistes els agrada reconèixer. Aquí, si bé “l’independentisme sociològic” és més extens i exigent que mai, CiU torna a quedar amb una posició còmoda per “modular en solitari la tensió amb Espanya” i en aquest escenari “relega el debat i només aviva la flama en els partits amistosos, com en la consulta de Barcelona”, una tàctica que “funciona a les urnes”.

La història és tan sensacional que La Vanguardia ha hagut de fer-se ressò d’una exclusiva del seu històric rival, El Periódico. Gràcies a un excel·lent treball d’investigació el rotatiu del Grup Z ha localitzat el veritable narcotraficant que s’amagava rere la identitat del veí de Montgat que, per ara, es troba empresonat a Nàpols i, òbviament, li ha tret suc a la història i l’ha destacada en portada. Els de Godó s’han limitat a reproduir una nota d’EFE centrada en la feina de l’ambaixada espanyola a Roma per aclarir el cas i que no entra en el perquè fins ara no s’hi havien posat. Però amb tan poques ganes que han conservat el redundant i feixuc titular original d’“Espanya intenta aclarir el confús cas d’un pres espanyol a Itàlia”.

Deixant de banda que el cas ja no és tan confús, ja que El Periódico explica bastant bé la seva resolució, la resta del text cita fins a set vegades les paraules “espanyol” i “Espanya” i Sánchez hi apareix sempre com portador d’aquesta nacionalitat, mentre que la seva detenció a la “localitat catalana de Montgat” sembla més aviat una casualitat i no la ciutat on hi residia. Sense anar gaire lluny, El Periódico defineix Sánchez a la seva portada com a “ciutadà català” i fins i tot La Razón –que publica la mateixa nota d’EFE- modifica el titular per un de menys embarbussat: “Espanya intenta aclarir el confús cas del veí de Montgat pres a Itàlia”.

Molt més hàbil ha estat Levante, qui enlloc de limitar-se a publicar un teletip d’agència ha buscat la seva pròpia història relacionada. En el seu cas la d’un metge de Gandia –enlloc el cita com a espanyol- que va patir un calvari similar el 2008 també a causa d’una suplantació de personalitat per part d’un mafiós italià i va arribar a passat vuit mesos empresonat al país transalpí, fets pels quals ara haurà de ser indemnitzat amb 85.000 euros.

La repetició del cas fa malpensar, no sols de la capacitat judicial italiana, sinó sobretot dels mecanismes de concessió d’extradicions de l’Estat espanyol, que sembla capaç de lliurar qualsevol persona davant el requeriment d’un tercer sense investigar si l’acusació té una mínima credibilitat. El cas d’Óscar Sánchez –en el que els seus veïns i els reporters d’El Periódico van demostrar més sentit comú i habilitats investigadores que policies i jutges- adquireix encara més gravetat al saber que no és el primer.

Encara que per fer justícia també s’hauria de reconèixer que no totes les peticions d’extradició provinents d’Itàlia són resoltes amb tanta celeritat. Militants d’extrema dreta d’aquest país amb acusacions de terrorisme van gaudir de refugi segur davant les constants negatives judicials espanyoles a aprovar-ne el seu lliurament.

Des de La Gaceta fins a Vilaweb, un fantasma recorre els mitjans de comunicació… es podria escriure parafrasejant barroerament el manifest comunista. Encara que ara el fantasma és els dels “indignats”, que han aconseguit una estranya unanimitat als mitjans del país i d’arreu de l’Estat espanyol. Naturalment els arguments són diferents, a vegades fins i tot antagònics –es pot ser al mateix temps una institució espanyola i el símbol de la sobirania catalana?- i hi ha un alt grau de matisos entre, per posar un exemple, El Periódico i La Vanguardia, que per cert apareixen amb els titulars canviats. Read the full text