Les darreres informacions publicades sobre l’avançament del procés judicial contra Manuel Fraga com a part d’un Govern que va “executar un pla sistemàtic que pot ser definit com a genocidi polític, social i cultural” daten del passat 4 de gener i nombren explícitament se Fraga com a part dels demandats. Pocs dies abans, s’havia sabut que la jutge federal argentina María Servini havia demanat al Govern espanyol informació sobre alts càrrecs de la dictadura inclosos “noms i darrers domicilis coneguts dels membres dels consells de ministres dels governs de l’Estat espanyol i dels membres dels comandaments de les Forces Armades, Guàrdia Civil, Policia Armada, directors de Seguretat i dirigents de La Falange”. Parlar d’aquests fets hauria servit per a explicar que encara avui es calcula que hi ha 113.000 represaliats republicans enterrats en les voreres de les carreteres sense dret a una sepultura digna o que les xarxes de robatori de fills d’opositors i famílies pobres podrien haver sostret fins a 30.000 nadons amb complicitat del règim i l’església, delictes que no prescriuen ni poden ser amnistiats segons la jurisprudència internacional. En canvi, però, la justícia espanyola s’ha mostrat totalment incapaç d’investigar aquests crims contra la humanitat produïts al seu propi territori.

Un discurs massa crític hauria obligat –tal com recorda el periodista Carlos Carnicero a El Periódico- a revisar el relat oficial de la transició. Un pas que el mateix periodista i els mitjans més massius no estan disposats a fer, encara que, com reconeix el mateix Carnicero, aquesta sigui una postura cada cop més contestada per les noves generacions.

En canvi, la majoria d’obituaris sobre Manuel Fraga prefereixen centrar-se en anècdotes com el seu bany a la platja de Palomares. Especialment edulcorada és la biografia preparada per l’agència EFE. En l’article es redueix la participació de Fraga en la condemna a mort al dirigent comunista Julián Grimau a una discussió dialèctica, quan en va ser un dels signants de la sentència –mentre dos altres ministres de gabinet s’hi van negar- i l’assassinat de cinc treballadors per part de la policia –sota responsabilitat directa de Fraga, és convertit en que “una vaga a Vitòria el 1976 es va saldar amb cinc morts”. També explica que “va suprimir la censura prèvia” sense apuntar que la va substituir per sancions posteriors considerades pitjors per molts periodistes de l’època i que van portar, per exemple, al tancament del diari Madrid i l’espectacular voladura de la seva seu el 1971. Per contra es passa per alt el fet que durant el seu pas pel Ministeri d’Interior espanyol van començar les actuacions parapolicials al País Basc o que es va produir la matança de Montejurra amb un nivell de participació oficial mai aclarida ni investigada. El mateix Fraga reivindicaria, anys més tard l’ús de la guerra bruta al dir “no és terrorisme d’Estat combatre el terrorisme, fins i tot si es fa il·legalment”.

La sorpresa més gran ha estat la valenta presa de posició de El Periódico, sobretot sabent la seva trajectòria. La seva editorial posa sobre la taula l’obvietat –negada per molts- que al final hi haurà d’haver algun tipus de negociació prèvia a la dissolució d’ETA i compara la situació basca –que tants d’altres es neguen a fer- amb els moviments que van permetre posar fi al conflicte irlandès. El rotatiu del Grup Z entén la Conferència de Pau de la mateixa manera que Vicent Partal –per posar un exemple ideològicament diferent-: una pista d’aterratge que permeti ETA justificar la seva desaparició i la defensa precisament per això. Per copsar plenament el valor d’aquesta posició sols cal comparar-la amb les opinions sobre la Conferència ofertes pel mateix diari per part d’Odón Elorza i Joseba Arregi, dos habituals columnistes del diari sobre temes bascos, molt més crítica la primera, frontalment en contra la segona.

En canvi l’editorial de La Vanguardia sembla escrita pensant més en els seus lectors madrilenys que catalans. Sense una crítica frontal a la Conferència, la capçalera del Grup Godó es pregunta “si bastaran aquestes recomanacions per a que la banda declari la fi definitiva del terrorisme” i avisa que “cap previsió respecte a la banda pot considerar-se certa”. I encara més lluny, el mateix José Antich, al seu bitllet afegeix un “si” condicional a una “així anomenada” Conferència de Pau, copiant part del guió establert a la Caverna, i hi nega qualsevol possible comparació amb els conflictes irlandès o palestí. Però al final, en una mostra del saber nedar i guardar la roba habitual a aquest diari, l’editorial admet que “si el resultat fos la renúncia definitiva a les armes per part dels terroristes, s’hauria de celebrar l’èxit de la reunió”.

Més contundent resulta El Punt Avui i la seva posició és la que s’esperaria d’un diari que sempre ha defensat la superació del conflicte per la via de respectar el dret a decidir dels bascos. La seva és l’única editorial que té en compte, a més de les altres, les posicions de l’esquerra independentista basca.

Sense dedicar l’editorial a aquest tema, l’Ara marca línia amb un article del periodista Antoni Batista –antic corresponsal al País Basc- on deixa clara la inevitabilitat de la fi d’ETA que a La Vanguardia els sembla tan difícil d’assumir.

I aquesta és una sorpresa comprensible en uns mitjans que ja havien “matat” el 15M just després de les passades eleccions municipals i autonòmiques, per tornar-ho a fer repetidament després dels fets del Parlament de Catalunya, l’aixecament de les acampades i l’arribada de l’estiu. Des de llavors la cobertura sobre el moviment ha estat parcial, descontextualitzada i desigual, però sobretot ha ignorat –sigui per desconeixement, sigui per voluntat expressa- que rere les ocupacions de CAP i facultats, acampades davant hospitals i la borsa, concentracions contra els desnonaments i talls de trànsit, manifestacions massives a la majoria de capitals de comarca o el fenomen de les “samarretes grogues” als centres d’ensenyament es vehiculava un mateix sentiment d’oposició més enllà de la defensa del servei públic determinat en cada moment. Un cop rere un altre es presentava cada fet com aïllat i excepcional sense oferir un context de fons. Tampoc hi ha hagut, en tot aquest temps, reportatges reposats sobre l’existència de centenars d’assemblees a una gran majoria de ciutats i barris dels Països Catalans, explicant com s’organitzen, quines activitats realitzen, quins objectius tenen i com es coordinen entre elles.

Durant la setmana prèvia al 15 d’octubre amb prou feines cap mitjà ha alertat de la gran mobilització que  s’estava preparant –reportatges com aquest a El Periódico han estat excepcions-, així que el que per a un ciutadà ben informat hauria d’haver estat un fet esperable, per a la majoria de lectors i espectadors del país s’ha convertit en una sorpresa. Paral·lelament, les xarxes socials bullien sobre el tema i, de fet, les etiquetes relacionades amb el “15O” han estat tendència dominant a Twitter durant quasi deu dies previs a la manifestació.

Però el silenciament dels grans mitjans ha permès resoldre definitivament en el debat –nascut gairebé el mateix 15 de maig- sobre si els “indignats” eren un fenomen nascut i mantingut a les xarxes socials o eren un bluf mediàtic. També ha permès constatar fins a quin punt les capçaleres dels grans mitjans han perdut la capacitat de condicionar l’agenda.

Però com ha canviat el món des de llavors? Què ha passat amb les guerres d’Iraq i Afganistan? Com ha afectat tot plegat a les llibertats bàsiques? Són preguntes que es responen de forma molt desigual i a vegades ni tan sols es tenen en compte.

Dels especials que ja s’han avançat i que Mèdia.cat ha analitzat, el que menys es refereix a les qüestions de fons és el publicat pel diari Ara, que no dedica ni un sol article a les conseqüències polítiques dels atemptats i se centra en altres materials, com un vídeo amb un repàs de les pel·lícules on van sortir les torres bessones.

En una línia similar hi ha el dossier de Prensa Ibérica –distribuït en diaris com Levante, Información, Diario de Mallorca o Diari de Girona- on de les vuit seccions que es divideix només n’hi ha dues dedicades a l’anàlisi política. A la primera, titulada “Nou ordre Mundial”, la qüestió de les guerres es resumeix en la frase “les respostes militars dutes a terme per l’administració Bush”. A la segona, una entrevista al catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid Rafael Calduch, on la menció bèl·lica es limita a un paràgraf –i no se cita, per posar un exemple el tema de les falses armes de destrucció massiva,- un altre a Guantánamo i cap a tots els canvis en matèria securitària i de retallada de llibertats civils.

Una mica més elaborat però molt irregular és el recull d’articles del portal de la CCMA, ara anomenat 324.cat. Basat en peces molt curtes però molt diverses dels diferents corresponsals de TV3 a les zones afectades, s’hi pot llegir un text –“Evolució antiterrorista”- on compara els fets de l’11-S amb l’atemptat de Sarajevo que va iniciar la I Guerra Mundial per després no comparar aquest mateix conflicte amb els d’Iraq i Afganistan –que són obviats- i limitar les referències a la retallada de llibertats a una frase del director de l’Europol, Rob Wainwright: “La resposta en seguretat no hauria de tenir un efecte desproporcionat en la vida de les persones. I jo crec que totes les mesures que hem pres (…) són necessàries”. Però en la mateixa pàgina s’hi troben interessants articles –tots força vivencials- sobre els canvis en matèria securitària viscuts als EUA en aquesta anys, les revoltes àrabs i, fins i tot, alguna referència de passada al conflicte israelo-palestí com a font inacabable en d’enfrontaments entre occident i el món islàmic.

Finalment, el dossier més complert és el que ha publicat El Periódico, on els inevitables reportatges emotius amb fotografies de l’11-S i la reconstrucció de la “zona zero” conviuen amb, per exemple, un extens article –“Els altres avions de la mort”- sobre el fracàs –ètic, polític i militar- de la resposta bèl·lica estatunidenca, on destaca les 230.000 morts que aquesta han provocat i recorda les mentides que Bush i Cheney van desplegar per tal d’arrossegar el seu país en aquella direcció, a més d’altres peces on es critica la deriva securitària que venen patint els EUA des de llavors.

Però tot i això, cap dels reportatges estudiats resol, i ni tan sols es planteja, la pregunta que es fa Robert Fisk –probablement un dels més grans experts vius en el Pròxim Orient- i que assegura que tampoc respon cap diari estatunidenc: “Perquè?”. Què és el que va provocar que 19 persones universitàries i de classe mitja s’immolessin en un país estranger? I què es pot fer per evitar que altres vulguin seguir el seu exemple?

Actualització: Via Twitter en han fet arribar aquest especial sobre l’11-S l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Un exemple excel·lent de bon periodisme fora dels grans mitjans.

Quan tot això va començar –aquest setembre fa quatre anys- tothom semblava tenir clar que la culpa la tenia l’excessiva desregulació d’uns mercats financers que havien aprofitat la situació per jugar al casino especulatiu –enlloc d’invertir en economia productiva- quan no, directament, dedicar-se a l’estafa. Llavors fins i tot Sarkozy parlava de “refundar el capitalisme” i les agències qualificadores asseguraven en les seves compareixences al Senat estatunidenc que les seves avaluacions “eren sols una opinió”. Però passat el pànic inicial ràpidament es va tornar a insistir en que per recuperar el creixement s’havia de persistir en les mateixes receptes que havien desencadenat el desastre i per al record d’aquests primers temps sols van quedar les hemeroteques i alguns documents aïllats com la fantàstica pel·lícula Inside job.

Des de llavors els mitjans s’han instal·lat en una quasi unanimitat -en la que a l’Estat espanyol Público ha estat solitària excepció- en la que l’única via possible per sortir de l’atzucac era continuar amb una sèrie de mesures “doloroses però inevitables”, sense donar gaire espai a possibles opcions alternatives. Una homogeneïtat que Mèdia.cat ja va tractar a l’informe “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1”, on s’estudiava el posicionament dels opinadors respecte les primeres retallades socials de Zapatero. L’única solució aportada en tots aquests anys ha estat la reducció pressupostària amb l’argument –suposadament de sentit comú- de que “no es pot gastar més del que s’ingressa”, que oblida que per això, per augmentar els ingressos, els estats tenen una política fiscal i que a l’Estat espanyol, per posar un únic exemple, els fons d’inversió especulativa –les SICAV- estan gravats amb un simbòlic 1%.

El fracàs de la recepta ha estat simbolitzat pels més aviat dubtosos beneficis de la reforma constitucional exprés que tot i el seu ridícul polític no ha aconseguit aplacar ni un sol dia els insaciables mercats, que han respost amb  una caiguda del 4.69% de l’Íbex 35 i una pujada de trenta punts de la prima de risc del deute espanyol. Potser per això La Vanguardia es podia mantenir tan crítica amb un moviment polític que queda totalment dins de la seva línia editorial i acusar Zapatero i Rajoy d’actuar de “forma molt poc política, escassament pedagògica sense cap concessió a la participació de la resta de grups” per tal d’imposar una reforma “l’eficàcia real de la qual desperta dubtes severs entre economistes de diferents tendències”. Al final el que irritava La Vanguardia – com deixa clar la resta de l’editorial- era la marginació de CiU del pacte, però no deixen de ser paraules gruixudes per un rotatiu que constantment ha defensat tot tipus de contenció de despesa pública.

Més lluny encara ha anat El Periódico, qui en la seva editorial d’avui reclama un gir econòmic perquè “l’austeritat salvatge practicada fins ara no resol els problemes de fons perquè ofega el creixement i sense estímuls no hi ha activitat ni ocupació ni consum”. També es noten canvis a l’Ara –la línia econòmica del qual venia dominada per l’estil de Xavier Roig i Joan Ramon Resina- i que en només dos dies s’hi ha pogut llegir els dubtes de Toni Soler sobre les polítiques d’austeritat i la fina anàlisi de Jordi Múñoz lligant les qüestions socials i nacionals d’aquesta reforma.

Però el canvi de tendència s’observa també amb els arguments dels defensors de l’actual política que, com Javier Cuartas a Levante, han de matisar el que fins ara eren simplement “accions inevitables”, presentar-se com una tercera via entre “els defensors de l’equilibri fiscal i els apologistes de les polítiques de deute” i assumir que “establir un principi dogmàtic de renuncia sistemàtica al dèficit suposa una pèrdua de capacitat de corregir els desequilibris de l’economia”. O fins i tot amb el retorn d’opinadors que defensen l’estat del benestar des d’una òptica conservadora i cristiana –desapareguts els darrers anys,- tal com fa Ángel Tristán Pimienta, avui des de les pàgines de Diario de Mallorca.

Naturalment encara és d’hora per saber si aquests exemples marcaran tendència o és una flor d’estiu marcada per una conjuntura concreta, però tota pluralitat d’opinions als mitjans sempre és benvinguda.

La commemoració va ser tan al carrer –on milers de persones van marxar rere la pancarta “Pel nostre futur: independència!”- com a les tribunes polítiques i als quioscos. En aquests darrers va destacar l’Ara, amb un especial de set pàgines dedicat a l’efemèride i, a l’altra banda, La Vanguardia, que ho va matar –en argot periodístic- amb dos teletips d’agència, amb el que podria ser una clara metàfora del que cada rotatiu voldria que en quedés d’aquella diada.

Més enllà de la quantitat, però, destaca sobretot el positivisme de l’Ara –més sociològic que polític- amb anàlisis del creixement del sentiment independentista però també molt de sentiment, amb uns opinadors més dedicats a recordar batalletes que a explicar l’actualitat política. Més crus són, des d’òptiques diferents, l’Avui i El Periódico. El primer és l’únic diari que dedica editorial al tema i no precisament per llançar les campanes al vol, ja que directament afirma que “no hi ha gaire motius per ser optimistes” amb una CiU, amb un discurs més sobiranitzat que mai però capaç de pactar amb el PP també més espanyolista. Una situació en que les coincidències neoliberals han pesat més que les diferències nacionals.

Però sorprenentment, també El Periódico li retreu a CiU la seva falta de coherència i l’aparcament no ja del dret a decidir sinó també del concert econòmic, cavalls de batalla de la federació fins que va recuperar la Generalitat. Allunyat del seu univers més emocional, la capçalera del Grup Z aprofundeix amb un anàlisi de la situació més propera als anys 80 del que les plomes sobiranistes els agrada reconèixer. Aquí, si bé “l’independentisme sociològic” és més extens i exigent que mai, CiU torna a quedar amb una posició còmoda per “modular en solitari la tensió amb Espanya” i en aquest escenari “relega el debat i només aviva la flama en els partits amistosos, com en la consulta de Barcelona”, una tàctica que “funciona a les urnes”.

Deixant de banda que el cas ja no és tan confús, ja que El Periódico explica bastant bé la seva resolució, la resta del text cita fins a set vegades les paraules “espanyol” i “Espanya” i Sánchez hi apareix sempre com portador d’aquesta nacionalitat, mentre que la seva detenció a la “localitat catalana de Montgat” sembla més aviat una casualitat i no la ciutat on hi residia. Sense anar gaire lluny, El Periódico defineix Sánchez a la seva portada com a “ciutadà català” i fins i tot La Razón –que publica la mateixa nota d’EFE- modifica el titular per un de menys embarbussat: “Espanya intenta aclarir el confús cas del veí de Montgat pres a Itàlia”.

Molt més hàbil ha estat Levante, qui enlloc de limitar-se a publicar un teletip d’agència ha buscat la seva pròpia història relacionada. En el seu cas la d’un metge de Gandia –enlloc el cita com a espanyol- que va patir un calvari similar el 2008 també a causa d’una suplantació de personalitat per part d’un mafiós italià i va arribar a passat vuit mesos empresonat al país transalpí, fets pels quals ara haurà de ser indemnitzat amb 85.000 euros.

La repetició del cas fa malpensar, no sols de la capacitat judicial italiana, sinó sobretot dels mecanismes de concessió d’extradicions de l’Estat espanyol, que sembla capaç de lliurar qualsevol persona davant el requeriment d’un tercer sense investigar si l’acusació té una mínima credibilitat. El cas d’Óscar Sánchez –en el que els seus veïns i els reporters d’El Periódico van demostrar més sentit comú i habilitats investigadores que policies i jutges- adquireix encara més gravetat al saber que no és el primer.

Encara que per fer justícia també s’hauria de reconèixer que no totes les peticions d’extradició provinents d’Itàlia són resoltes amb tanta celeritat. Militants d’extrema dreta d’aquest país amb acusacions de terrorisme van gaudir de refugi segur davant les constants negatives judicials espanyoles a aprovar-ne el seu lliurament.

Però més enllà del que pugui pensar cadascú de la legitimitat o idoneïtat de l’acció de desobediència massiva davant el Parlament o de la condemna als actes de violència –de totes dues bandes,- també cal ressaltar la distància abismal entre els mitjans i la classe política i bona part de la societat. Es obvi que el moviment dels “indignats” té una simpatia massiva –fins a un 80% al conjunt de l’Estat espanyol segons el CIS- i encara que es pot donar suport a les seves demandes però no a l’intent de blocar el Parlament, no es pot oblidar que aquesta no ha estat una acció clandestina o sorpresa, sinó anunciada públicament amb antelació i que ha ha aconseguit, no sols mobilitzar milers de manifestants, sinó també mostres de suport constants durant el dia d’ahir amb cassoles des dels balcons o clàxons dels cotxes, amb adhesions per milers a les xarxes socials –només cal veure com la pàgina de Facebook de l’acampada de Barcelona guanya “amics” a cada moment que passa- o als fòrums dels mitjans digitals. Ahir, davant el parc de la Ciutadella i amb el piquet ja format va intervenir algú de la talla democràtica i pacífica com Arcadi Oliveres. És impossible negar, llavors, que no hi ha una corrent ciutadana significativa que dóna més legitimitat a les protestes que als pressupostos.

Davant d’aquesta realitat i a l’espera de llegir els editorials de demà –en aquest punt sols Vilaweb ha demostrat que ha entès la revolució digital- la pluralitat mediàtica del país es redueix als matisos amb que s’oposa a l’acció. I no costa gaire de veure que no hauria de perquè ser així. Només cal llegir com s’informa de fet similars ocorreguts a Grècia avui mateix o els que van passar a Argentina el 2001, tots dos ocorreguts en països democràtics i amb parlaments escollits per sufragi universal.

Una unanimitat –i un divorci amb la societat- que es trasllada també a la classe política. Tots els partits, fins i tot els més crítics amb les retallades socials han pres la decisió d’entrar al Parlament al cost que sigui, fins i tot i sabent que tenien la votació perduda. En canvi fa sols uns mesos –i per posar només un exemple recent,- els diputats del Partit Democràtic italià, que vindria a ser el PSC d’aquí, van abandonar el senat per mostrar el seu desacord amb una llei que dificultava les investigacions periodístiques de la corrupció.

Però el problema de fons continua sent el mateix: L’FMI, la Unió Europea i Madrid –en ordre jeràrquic- ordenen rebaixar el dèficit i retallar la despesa i, un cop ja eliminades bona part de les prestacions socials els darrers anys -ja fa molt de temps que no hi ha pràcticament polítiques públiques d’habitatge, ajuts socials o s’han reduït al mínim les prestacions d’atur- doncs toca anar al moll de l’os. És obvi que es pot fer una mica més eficient la gestió o estendre la retallada a certs beneficis polítics, però també ho és que això no evitaria, per una qüestió d’escala, posar a la picota els elements centrals que donen una mínima cohesió a la nostra societat. I resulta que fins que no s’hi ha arribat ningú se n’ha donat compte.

Naturalment també es podria plantejar el debat d’una altra manera: reformar el model fiscal per fer-lo realment distributiu, perseguir els paradisos fiscals, fer tornar als bancs els immensos recursos públics que se’ls ha traspassat, penalitzar l’especulació financera, recuperar la musculatura pública com a motor de creixement –com va passar dels anys 50 als 70, l’edat d’or del capitalisme- o, fins i tot, retallar la immensa despesa militar, encara que això no li pertoca a la Generalitat.

Però sembla que el debat polític segueix sense contemplar aquestes opcions i continua encaixat en els estrets marges de si és més dolorós quedar-nos sense mestre o sense metge. El que potser també podrien deixar-li de dir debat.

De fet, l’editorial –i tot l’ampli reportatge que l’acompanya- és una nova victòria dels organitzadors de la Consulta sobre la Independència que el diumenge se celebra a Barcelona i 22 municipis més. És una prova fefaent que el debat sobre el futur estatus de Catalunya està sobre la taula i que les apostes al silenciament per aconseguir fer punxar la consulta han fracassat.

Al reportatge s’insisteix en el fracàs d’una iniciativa que mereix un tractament tan destacat per part del diari i s’utilitzen les traves que han rebut els organitzadors com a prova del seu fracàs. Així, es titula “amb urnes i sense padró” i s’hi inclouen frases com que els organitzadors “han aprofitat la falta de cobertura legal i validesa jurídica” de la consulta com si aquests fets fossin un avantatge i no una llosa que desincentiva la participació. Tot i que es reconeix que la consulta de la Diagonal va costar quatre milions d’euros –un pressupost infinitament superior al de la mobilització de diumenge- s’afirma sense provar-ho que a aquesta “no li han faltat recursos” per superar en participació el referèndum municipal. Però totes les avantatges que pot recollir el periodista al llarg de tres pàgines és la llargària del procés de votació anticipada, que qualifica “d’estratagema” –però no recorda que la consulta de la Diagonal va durar una setmana,- i la participació de diferents polítics que, segons el periodista, “pesa més que les traves del consistori”.

En cap moment es detalla que la iniciativa ha aconseguit reeixir a pesar d’un boicot municipal constant que ha acabat als jutjats, les amenaces de l’extrema dreta o el silenciament de la majoria de mitjans com el seu mateix –un bitllet d’opinió que acompanya l’article denuncia en canvi que el “sobiranisme mediàtic pretengui fer veure que ja a penes existim [els autonomistes i els federalistes]”. Per contra, el periodista decideix unilateralment pujar el llistó del que es considera un èxit a aconseguir els 300.000 vots que CiU i ERC van sumar les darreres eleccions autonòmiques.

Però El Periódico mostra les seves pors amb el que fa i no amb el que diu. El procés de consultes es va iniciar amb l’objectiu de demostrar que el dret a l’autodeterminació no sols era democràtic i just, sinó que a més era possible. I en poc més d’un any fins i tot El Periódico ha hagut de reconèixer que això és així.