Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Després d’anys d’aprimar l’estat del benestar ja toca, amb l’excusa de la crisis, començar a pelar el nucli del model: sanitat i educació. Com que naturalment això comporta malestar social i protestes creixents alguns matisen el que venien dient fins ara. Per a José Antich, des de La Vanguardia, el problema és la manca de “missatges tranquil·litzadors” i per a El Periódico, és que es vol anar “massa ràpid” enlloc d’estudiar el problema “a fons”. La resta de diaris de Barcelona no editorialitzen sobre el tema, encara que Alfred Bosch, a l’Avui surt a defensar les retallades amb el vell argument dels “privilegis sectorials”, en aquest cas dels metges. Read the full text

Amb l’editorial a la portada, com a les grans ocasions, El Periódico defensa avui que el Parlament pugui convocar als ciutadans de Catalunya a un referèndum d’autodeterminació si els partits que defensin aquesta opció “tenen una clara majoria”. La Constitució espanyola no reconeix aquest dret democràtic, però la capçalera més afí al PSC creu que “no hi ha res de dolent en el fet de votar”. Un canvi d’actitud històrica que convindrà no oblidar en el futur i que, potser, avisa que ells també se n’adonen que alguna cosa està canviant. Read the full text

L’escàndol generat per la negativa dels eurodiputats a congelar-se els seus sous i dietes per al 2012 i, fins i tot, negar-se a viatjar en classe turista en els vols inferiors a quatre hores està obrint un espai per a diferents reflexions. La primera i més òbvia és la creixent força de les xarxes socials com a mecanisme de transparència democràtica. Han estat els usuaris de Twitter els que –com una espècie de Wikileaks popular- han fet públic la decisió de l’Eurocambra. I els mitjans clàssics, no sols han anat a remolc de la pressió de la xarxa, sinó que en molts casos han trobat que la notícia era precisament aquesta –la revolta tuitaire- més que no la votació parlamentària.

Però, a més, per a la premsa catalana ha servit d’exemple perfecte per ajudar a entendre quines són les diferències un mitjà pensat en català d’un que únicament n’està escrit. A manca de més diaris que s’hagin fet ressò de la notícia al moment de tancar aquesta edició, és clarament observable l’abisme que hi ha en el tractament que n’han fet l’Ara, per una banda, i El Periódico i el Diario de Mallorca per l’altra. Per al primer són “Quatre eurodiputats dels Països Catalans, els únics de l’Estat disposats a renunciar a volar en primera”. El Periódico en canvi sots-titula: “Dels espanyols, només els catalans Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Oriol Junqueras (ERC) i la mallorquina Rosa Estarás (PP) van votar a favor de viatjar en classe econòmica”. Finalment el Diario de Mallorca i Levante –publiquen un text idèntic- sols parlen dels parlamentaris que van defensar la mesura al sisè paràgraf per referir-se als “eurodiputats espanyols” i identificar-los amb el nom i el partit, sense ubicar-los geogràficament.

Això sí, tots els mitjans coincideixen en accentuar malament el cognom d’Estaràs, doncs ho fan en castellà. Un error habitual en moltes de les referències mediàtiques a la diputada popularista, però que apareix correctament escrit en català al seu perfil oficial al Parlament Europeu.

“El govern espanyol diu que no pagarà els diners que reclama la Generalitat per al 2011” és el titular d’obertura de Vilaweb d’aquest matí. Una notícia prou contundent com per encapçalar tots els diaris del Principat a grans caràcters. Enmig de les pitjors retallades en serveis socials mai vistes en l’era autonòmica, en ple debat sobre les balances fiscals i el concert econòmic i davant les contínues exigències de Madrid per a la contenció del dèficit, la ministra espanyol d’economia, Elena Salgado, ha “comunicat formalment al govern de la Generalitat que no pagaria els diners previstos per al 2011, pel pla d’equilibrament econòmic i financer”. Uns 1.400 milions d’euros. Read the full text

El caos libi queda representat a les seccions internacionals –que no de les portades, copades per la victòria del Barça- de les capçaleres barcelonines, segons les quals Gaddafi es nega a negociar amb els rebels (El Periódico), són aquests els que no volen parlar amb el dictador (Ara) i ja s’ha confirmat el començament de les negociacions (La Vanguardia). Un desconeixement que augmenta a mida que arriben més i més corresponsals internacionals, en dos processos que semblen paral·lels enlloc d’antagònics.

Read the full text

És cert que els propis protagonistes –Govern espanyol i sindicats CCOO i UGT- han coincidit a anomenar “acord” a la fi de les negociacions sobre la reforma de les pensions que s’han allargat durant les darreres setmanes. Però també ho és que la funció del periodista és –o hauria de ser- anar més enllà del comunicat oficial. Després de prometre que no cedirien en el retard de la jubilació als 67 anys i que a més continuaven posant sobre la taula la retirada de la reforma laboral que va motivar la vaga general del 29 de setembre, tan Ignacio Fernández Toxo com Cándido Méndez, han assegurat que s’han “acostat posicions” i que ja sols queden “els últims serrells per aclarir”. Però la veritat és que a primera vista sembla que les úniques posicions que s’han mogut són les sindicals.

Read the full text

El dissabte 22 a la nit es desallotjaven 418 persones de l’antic Palau del Cinema de la barcelonina Via Laietana que l’havien ocupat per cridar a la vaga general convocada per la CGT i altres sindicats el proper dijous 27. L’acció va servir perquè un Felip Puig ufanós advertís que “s’havia acabat la impunitat”, amb una clara referència a la suposada permissivitat que la gestió de Joan Saura a la Conselleria d’Interior havia significat per a les accions de desobediència. Puig va felicitar-se per “l’impecable” acció policial i va informar que s’havia aconseguit una ordre judicial per efectuar el desallotjament. Avui s’ha sabut que va mentir.

Read the full text

Badre B. tenia 16 anys i estudiava primer de batxillerat a l’Institut Milà i Fontanals del barri del Raval de Barcelona. Segons el manifest que va redactar Ainar Tur, la seva professora de teatre a l’associació Xamfrà era “un adolescent apassionat per l’amor i l’amistat, que havia comés alguns errors a la vida i que ho sabia, i molt llest”. Un dijous a la tarda, després de jugar un partit de futbol a la plaça Folch i Torres del barri es va marejar i va caure a terra donant-se un cop al cap. Patia una aturada cardiorespiratòria.

Read the full text