L’únic que se sap del cert és que hi ha un pla de baixes voluntàries a bones condicions per aconseguir reduir la plantilla en unes 120 persones, el termini del qual acaba aquesta setmana. I un cop vistos els resultats l’empresa decidirà si presenta un ERO obligatori el que, segons treballadors del Grup consultats per Media.cat, es força previsible, ja que “és difícil que marxi tota la gent que volen”. Un cop acomiadada la gent es passaria al tancament d’algunes capçaleres com el 9 Esportiu, Presència o Sortim i també algunes de les edicions i subedicions d’El Punt a Tarragona i l’àrea de Barcelona que encara no s’han concretat.

Segons declaracions de Joan Vall i Clara, vicepresident d’Hermes citades per Comunicació21, tot són especulacions, doncs l’empresa encara no ha decidit res i que, malgrat les dificultats, estan treballant per sortir reforçats de la crisis. Però entre la plantilla s’assegura que ja s’ha ofert als treballadors dels mitjans amenaçats a transformar aquests en empreses independents, capitalitzades pels propis empleats i reconvertides en Societat Anònima Laboral, pel que les publicacions serien comprades i distribuïdes per El Punt i l’Avui però sense assumir-ne els riscos econòmics. Una possibilitat que, segons les fonts consultades, pocs veuen amb optimisme.

La decisió de l’empresa arriba poc més d’un any després que aquesta invertís un fort capital en la compra de l’Avui –es calcula que seien al voltant dels vuit milions d’euros entre l’adquisició i l’ERO posterior- el que fa que dins la plantilla es pregunti si aquesta no va ser una mala estratègia. Des de la direcció s’assegura que les dues decisions són independents i que l’ERO s’hauria d’haver presentat igual per la mala situació econòmica del grup, fortament afectat per la caiguda de publicitat i vendes i la retallada d’ajudes institucionals.

Les reaccions mediàtiques i polítiques a aquesta críptica sentència, en un i altre sentit no s’han fet esperar, i és lògic, tenint en compte que ja som enprecampanya electoral. Però sorprenen més les no reaccions.
Els diaris digitals d’orientació més o menys nacional s’hi han posat de ple, amb orientacions diverses que van des de l’anàlisi exhaustiu de Vilaweb, amb editorial inclosa, al titular alarmista de Crònica.cat. En canvi, però a la premsa escrita han passat quasi totalment desapercebudes unes declaracions d’un ministre que, com a mínim, s’insereixen plenament en el debat polític més actual -la crisi i la relació Catalunya-Espanya-, que han merescut la reacció de diferents partits, alguns d’ells parlamentaris i que va ser ressenyat al Telenotícies de TV3, l’informatiu més vist del país.
A Barcelona, sols El Punt/Avui ha fet esment al tema -destacant precisament el salt de guió de Corbacho,- mentre que El Periódico i La Vanguardia han obviat totalment el tema. L’edició catalana d’El País recollia bàsicament la reacció de les formacions independentistes.
Des de Madrid sols se n’ha fet ressò El Mundo, però curiosament, aquest diari que s’ha fet expert en trobar amenaces violentes i coaccions als llocs més inesperats -fins i tot a la manifestació del 10-J- no esmenta les paraules més polèmiques del ministre, sinó que rebaixa el to de l’expressió i el rotatiu assegura que Corbacho es va limitar a dir que la independència “sols condueix a un ‘divorci traumàtic’ amb Espanya”. Potser és que no hi eren i la notícia la van realitzar en base, sols, al text original.

“Victòria història dels independentistes flamencs” (VilaWeb); “Els flamencs voten per una república pròpia dins d’Europa” (Nació Digital); “Els independentistes flamencs guanyen les eleccions federals de Bèlgica” (directe!cat) i “Els independentistes flamencs obtenen una victòria històrica” (El Punt) són alguns titulars que resumeixen la normalitat amb la qual tracten aquests mitjans la victòria històrica d’un partit independentista flamenc a les eleccions legislatives de Bèlgica. Una normalitat que entronca amb la visió que han tingut amb qüestions com les consultes sobre la independència que des del setembre de 2009 se celebren al nostre país.

Els titulars de VilaWeb i El Punt aposten per destacar el terme històric ja que no només han aconseguit ser la força més votada a Flandes -la primera vegada que ho aconsegueix un partit obertament independentista- sinó que ha esdevingut la primera força al parlament federal amb 27 diputats (això sí, només un per sobre dels socialistes valons, guanyadors al sud de l’Estat belga). VilaWeb recordava en la seva notícia que el líder del partit, Bart de Wever, ja parlava de Bèlgica com a “dues democràcies” i que molt probablement renunciaria a ser primer ministre d’un estat que avançaria cap a un model totalment confederal. Nació Digital, per la seva banda, apostava per un titular en el qual es considerava normal l’aposta dels flamencs per assolir la seva plena sobirania en el marc europeu.

És una normalitat que aquests dies s’ha posat sobre la taula a TV3 amb l’emissió del documental Adéu Espanya ja que justament mostrava la diferència en les relacions entre Catalunya i el seu estat amb casos similars com els de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec. En el cas flamenc, tal i com ha assenyalat el diari digital Crònica.cat, “la premsa espanyola ha evitat comparar Flandes i Catalunya”, restant importància a la victòria de la NV-A i destacant la situació de crisi a la qual s’afronta l’Estat belga.

Precisament el directe!cat recollia en una notícia les declaracions de l’eurodiputat d’ERC, Oriol Junqueras, que comparaven ambdues situacions i consideraven els resultats com una mostra que “l’independentisme és una opció viable i lògica”. Segons Junqueras, company al Parlament Europeu de la formació guanyadora en el marc de l’Aliança Lliure Europea, la victòria de l’N-VA “tendirà a la creació de dos estats, un de flamenc i un de való, que compartiran alguna estructura, com l’exèrcit, la monarquia i la regió de Brussel·les”.

Aquest binomi -fet històric en el marc d’un procés normal- contrasta amb els titulars dels dos principals diaris de paper editats a Barcelona: El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. El mateix diumenge el rotatiu del Grup Zeta obria la informació de les eleccions amb “Escac de Flandes a Bèlgica” i amb l’avantítol “Crisi en un país europeu”. L’endemà parlaven de “Un país agafat per pinces” i en l’anàlisi de contraportada (tal i com publica el directe!cat), signada per Eliso Oliveras, s’afirmava que Bèlgica està “condemnada a conviure amb la incertesa a partir d’avui”. Incertesa, crisi, escac… conceptes molt negatius que semblen avisos per a navegants en el cas català. Curiosament El Periódico utilitza el terme “país” per Bèlgica quan en algunes de les notícies admet que les dues “comunitats” (terme que evita l’ús de nacions) no tenen res en comú. Segurament, la terminologia que sorprèn més, apareix en la notícia penjada dilluns al vespre a l’edició digital: “Bèlgica busca un pacte miraculós entre separatistes i francòfons” ja que barreja la postura sobre el futur de l’estat -independentistes o unionistes- amb la llengua -neerlandòfons o flamencs- i això sí, tot evitant l’ús de flamencs i valons.

En el cas de La Vanguardia també aposten per destacar la situació de crisi que es crea amb la victòria de la N-VA (“Incertesa a Bèlgica després de la victòria dels separatistes”) i la preocupació que crearia a la resta del continent (o a l’Estat espanyol?): “En plena crisi econòmica i a menys de tres setmanes d’assumir la presidència rotatòria de la Unió Europea, preocupa la situació del país” afirma el subtitular.

Fent un repàs de la premsa de paper i digital de referència costa trobar referències a la vaga de fam que entre 150 i 180 interns del CIE de la Zona Franca van començar fa una setmana. El Punt hi va dedicar una notícia de mitja plana el 9 de juny (“Interns del centre d’internament d’estrangers, en vaga de fam per denunciar abusos policials”). El diari del Grup Hermes explica que l’associació Drets i Papers per a Tothom xifra en un 80% el seguiment d’una protesta contra la situació de presumptes abusos policials i de la mort d’un intern -la segona en un any- el passat mes de maig. Així mateix, es recull la versió de la Policia Nacional espanyola que nega tant les acusacions com la protesta.

L’altre diari que fa una petita referència a la notícia és l’Avui. Es tracta d’un petit breu també publicat el 9 de juny (“Vuitanta immigrants en vaga de fam a la Zona Franca”). L’altre rotatiu del Grup Hermes parla de 80 immigrants en vaga de fam per protestar “per la mort d’un jove marroquí que les autoritats van atribuir a un suïcidi, fa una setmana”. També recull la versió de la Prefectura Superior de la Policia de Catalunya que va negar l’inici d’una vegada de fam tot i que va admetre que els interns “havien deixat de menjar en algun moments del dia com a mesura de protesta”. També se’n va fer ressò l’Agència Catalana de Notícies el vuit de juny (“Una quarantena de reclusos del CIE estan en vaga de fam, segons SOS Racisme”) però no ho van fer ni els mitjans de la CCMA ni La Vanguardia i El Periódico.

Un altre dels pocs mitjans que fan una petita referència als fets del CIE és l’edició digital del diari espanyol ABC que reprodueix una nota de l’agència EFE (“Policia rebutja les acusacions de tortures al CIE de la Zona Franca”). Una nota en la qual la Confederació Espanyola de Policia rebutjava les acusacions de tortures i maltractaments contra els agents que custodien el CIE de Zona Franca. A banda de titllar les acusacions de “repugnants” -i demanar a la Prefectura Superior que inici accions legals contra les organitzacions denunciants- afirmaven que només un grup d’argelins havien deixat de menjar durant un dia.

Contrast amb el debat del burca
La reduïda presència dels fets del CIE de la Zona Franca contrasta amb l’amplíssima cobertura que acostumen a rebre les notícies relacionades amb la immigració. En són dos bons exemples el debat actual sobre la prohibició del burca  i el nicab als espais públics dels municipis -en parla el periodista Humbert Roma al seu bloc- o mesos enrere tot el conflicte del no empadronament dels immigrants irregulars.

Un fet que esdevé més xocant i preocupant quan la realitat dels centres d’internament és totalment opaca. En aquest sentit, les entitats que denuncien la situació parlen que des de l’inici de la vaga de fam -actualment només la seguirien entre 10 i 15 interns- s’haurien produït deportacions d’alguns dels participants a la protesta. També cal tenir en compte el poc ressò que han tingut les dues morts en circumstàncies poc clares de dos interns del mateix centre. El darrer cas es va produir el 13 de maig quan Mohamed Abagui, veí de 22 anys de Sabadell nascut a Tànger, va aparèixer mort després de ser detingut en sortir de casa el 15 d’abril. L’altre cas es remunta el 19 de juny de 2009 quan Jonathan Sizalima, un noi equatorià de 20 anys, va morir en estranyes circumstàncies la mateixa nit que va ser detingut a la platja de Barcelona. El director del CIE, Miguel Angel Prieto, va assegurar que s’havia suïcidat “penjant-se d’una samarreta des d’una reixa del sostre”. Tanmateix, no van permetre a la família veure el cost fins al cap de sis dies quan va arribar al seu país d’origen.

Continua la incertesa al diari Avui. El mes d’abril la direcció va plantejar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) per acomiadar la meitat de la plantilla (uns 65 treballadors). El comitè d’empresa va reaccionar anunciant una vaga pels dies 22 i 23 d’abril però que es va desconvocar després d’un acord al Tribunal Laboral de Catalunya.

L’entesa entre direcció i comitè d’empresa suposava deixar sense efecte el pla de viabilitat presentat -que a banda d’acomiadaments suposava retallar un 6% dels salaris fins al 2013 i eliminar una de les quinze pagues- i iniciar un període de negociacions. El Grup Hermes es va comprometre a no acomiadar forçosament a cap treballador fins a assolir un acord i respectar les indemnitzacions que històricament s’han donat a l’Avui.

Ara, i segons publica Comunicació 21, la direcció ofereix baixes incentivades als seus treballadors però sense donar xifres sobre el nombre de persones que volen fora de l’empresa. Fins al 31 de maig s’ha obert un període per tal que es presentin voluntaris per deixar el rotatiu amb una indemnització de 45 dies per any treballat, amb un topall de 42 mesos i 150.000 euros (en l’ERO presentat el 14 d’abril es parlava de 20 dies per any i un màxim d’una anualitat). Una vegada finalitzi el termini, la direcció avaluarà si encara han de marxar més treballadors i aleshores s’hi afegirien baixes forçoses amb les mateixes condicions. Tot plegat -acomiadaments i baixes voluntàries- formarien part d’un ERO que probablement es podria presentar a inicis de juny.

En aquest context, i segons han informat fonts del comitè d’empresa a Comunicació 21, els representants dels treballadors intenten sense èxit saber el model de diari que vol impulsar la propietat. En aquest sentit es pregunten com quedarà una publicació després de la reducció dràstica de la plantilla. L’altra gran incògnita rau en el futur de l’edició digital, que podria arribar a desaparèixer o fusionar-se amb la d’El Punt.

En tot cas, el què si que està confirmat, és que l’1 de juliol és la data màxima per tal de traslladar la redacció de l’Avui -ja aprimada- a la seu d’El Punt situada al barri del Raval de Barcelona. Després de la compra de l’Avui per part del Grup Hermes, el passat mes de desembre, el rotatiu ha incorporat progressivament suplements del diari gironí com el Presència i El 9 Esportiu -que des de l’1 de febrer ha suposat eliminar la secció esportiva de l’Avui-.

L’operació del monarca espanyol ha dut de corcoll els mitjans catalans. Connexions en directe als telenotícies de TV3, la roda de premsa dels metges al 324 o extensos articles als diaris sobre les visites que ha rebut o detalls tan transcendents com el fet que va haver de seguir la cursa de Fórmula 1 per televisió.

També el Govern català s’ha bolcat amb els problemes de salut de Joan Carles de Borbó. Fins a dues notes de premsa ha emès el servei de premsa de presidència tant per desitjar “una ràpida recuperació de sa majestat el rei” el mateix dissabte com per mostrar la “seva satisfacció” perquè la intervenció “ha estat un èxit” i assegurar que es troba “molt bé, cordial, afable i alegre, com sempre” després de visitar-lo. Només faltava que el president Montilla digués que el rei era molt “campechano”.

El mateix Montilla -tal i com han fet la majoria de mitjans- va considerar “un plaer” que el monarca hagués “escollit un hospital del sistema públic català” que ha qualificat “de referència tant a Catalunya com a Espanya”. En canvi, no va fer cap referència al fet que el pacient estigui passant el postoperatori al centre Barnaclínic. Tal i com explica el periodista Ferran Casas en el seu bloc del directe!cat Joan Carles I està ingressat en una “clínica privada per a ‘vips’ muntada per metges de l’hospital, que usa instal·lacions punteres pagades amb diners de tots i que ha estat denunciada en reiterades ocasions a la Inspecció de Treball”.

Aquesta notícia pràcticament no ha aparegut als mitjans catalans: en cap dels diaris de paper -ni tant sols a l’Avui o al Punt- ni a TV3 ni a Catalunya Ràdio, malgrat l’elevat minutatge que han dedicat al tema. Si que n’ha parlat el Levante -precisament hem plagiat el seu titular “Quiròfan públic, suite privada” o amb més luxe de detalls ElConfidencial.com (“El Rei va entrar en una clínica ‘vip’ del Clínic de Barcelona denunciada a inspecció de treball”).

Segons aquest mitjà digital espanyol en el centre privat paral·lel creat per alguns metges del mateix hospital, “els ‘vips” tenen habitació i servei encara que la resta de l’hospital estigui col·lapsat”. Segons fonts del comitè d’empresa del Clínic “es donen serveis privats però el personal, l’assistència o el material són els de l’hospital públic. Això ho hem denunciat reiteradament. No es poden utilitzar mitjans públics per una institució privada” afirmen. En canvi, segons la web de l’hospital “l’empresa Barnaclínic té la vocació de desenvolupar activitats assistencials per als pacients no finançats pel sistema públic de salut”.

“No era un 20, era un 17,4”. D’aquesta manera titula el periodista Humbert Roma -membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i voluntari de Lleida Decideix- la seva anotació al bloc. Hem reproduït el títol ja que amb molt poques paraules explica el què va passar entre els vespres del 25 i el 26 d’abril.

La pràctica totalitat dels mitjans van utilitzar la dada que la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència va anunciar en roda de premsa des de Reus la nit del 25 d’abril. En una nota de premsa distribuïda quan passaven sis minuts de mitjanit s’afirmava: “Amb 160 municipis escrutats sobre 213 (el 75% del total) la participació ha estat del 20,2%”. Unes dades que l’endemà al matí els portaveus continuaven mantenint als programes de ràdio on se’ls entrevistava.

Tot i això, el mateix vespre, Decidim.cat ja anunciava des de Girona que la dada de participació se situava al voltant del 17-18% i el web d’El Punt -que publicava els resultats a partir de fonts pròpies- també donava aquesta xifra. El conjunt de la professió va donar per bones unes dades que no quadraven ja que bona part dels municipis amb més habitants tenien resultats per sota de la mitjana -especialment significatiu el cas de Lleida que era el més gran i un dels que va registrar una participació més baixa-.

Una de les poquíssimes excepcions va ser el Diari de Girona que el dilluns obria edició amb el titular: “Les grans ciutats abaixen al 18% la participació a les consultes sobiranistes” mentre que en el gràfic de portada matisaven la dada en un 17,46%. De fet, un dels periodistes d’aquest mitjà, Jesús Badenes, ja alertava el mateix dia 25 de l’equívoc al seu compte de Twitter (Per què la gent parla del 20% quan estem en un 17%? És el 17% un número lleig? #consultes) -una informació que van poder llegir tots els periodistes que seguien l’etiqueta-. També la portada gironina d’El Punt feia referència a que la xifrava “voltava el 18%” però la informació en pàgines interiors, signada des de Barcelona i Reus -on hi havia el quarter general de la Coordinadora-, insistia en el 20,2%.

L’autocrítica que ha de fer la pràctica dels mitjans -també des de Media.cat ja que en la seva peça de dilluns es donava per bon la xifra del 20% però s’apuntava que hi havia “dades que la situen en un 17”- no treu que política de comunicació de la Coordinadora hagi estat, com a mínim, gens clara. I és que no només no van poder donar una xifra definitiva el 25 d’abril a la nit o el 26 al matí sinó que a la tarda (18:55) van enviar un comunicat que generava certa confusió. El titular era “Amb l’última onada celebrada ahir 25A, la ‘Consulta sobre la Independència’ obté els següents resultats globals Nacionals: (…) participació: 20,8%”. No deia cap mentida -era la participació després de la consulta d’Arenys i les tres grans onades del 13-D, 28-F i 25-A- però induïa a error ja que la dada pràcticament era clavada a la que havien anunciat el diumenge i en cap punt del comunicat feien referència al 17,4% real.

Aquesta doble vessant -la necessitat de contrastar les dades però al mateix temps criticar el poc rigor de la Coordinadora- la va expressar el director de VilaWeb, Vicent Partal, en el seu “Mail obert”. “Jo no sé si van provar de confondre la gent o si va ser el resultat d’un cúmul de circumstàncies difícilment explicables però crec que tot plegat mereix una reflexió seriosa. (..) Dit tot això és evident que nosaltres com a periodistes hem de fer també una autocrítica per no haver comprovat al detall les dades i haver-nos deixat confondre”.

De fet, no va ser fins dimecres -en casos com El Periódico- o el mateix dijous -a Vilaweb- que alguns mitjans van explicar la dada final. En el cas del diari digital s’explicava amb detalls la confusió. Entre altres, i segons el portaveu de Decidim.cat Jordi Fàbrega, la dada definitiva (17,41%) s’hauria sabut a quarts de dues de la matinada del dilluns 26.

S’ha fet enguany la manifestació del 25 d’abril a València? Aquesta podia ser una pregunta que es fessin els lectors dels diaris que s’editen al Principat de Catalunya el passat diumenge. I és que la tradicional manifestació que commemora la batalla d’Almansa -i que en aquesta ocasió va reunir dissabte entre 20.000 i 50.000 segons les fonts- ha passat pràcticament inadvertida.

El Periódico i La Vanguardia no li dedicaven una sola línia. Un fet que, hores d’ara, ja no sorprèn a ningú -la sorpresa seria que n’haguessin parlat-. Sobtava molt més, en canvi, que les edicions de paper d’El Punt -val a dir-ho, bolcades en cobrir les consultes- no hi dediquessin ni un sol breu.

Calia consultar l’edició de València -disponible només a Internet- per llegir-ne la crònica: “L’aniversari de la derrota d’Almansa engresca tots els retrets contra el PP de Camps”. El titular feia referència que, a la habitual convocatòria d’Acció Cultural, s’hi havien sumat diversos col·lectius que s’oposaven a les polítiques del govern de Francisco Camps: Salvem el Cabanyal -contra els enderrocs al barri-, la Plataforma per la Transparència i la Pluralitat a Canal 9 -per reclamar una bona gestió del canal de televisió autonòmic-, el Col·lectiu No a la Corrupció -sorgit en motiu del Cas Gürtel- o Plataforma en Defensa de la Llei de la Dependència entre altres.

El Punt no havia trobat cap espai al paper per fer-ne una petita referència tot i que ho hagués pogut relacionar amb el breu que publicava a la pàgina 8 “Urnes per a valencians”. En un requadre, destacaven que una de les novetats del 25-A és que els habitants del País Valencià podrien votar simbòlicament a les consultes de les poblacions d’Alcanar i Ulldecona (el Montsià).

En el cas de l’Avui la cobertura era de mínims. A la pàgina 10 de política, la darrera de la secció, hi apareixia el breu “20.000 persones defensen a València els Països Catalans” en una pàgina on destacava la notícia “Desenes de milers amb Garzón”. A l’edició digital, es publicava la crònica i les fotos servides per l’ACN, que han reproduït altres mitjans digitals com Tribuna.cat. VilaWeb va destacar la notícia com a obertura amb el titular: “Multitudinària manifestació a València al crit de ‘Ja n’hi ha prou‘” i afegien en el subtítol: “La manifestació del 25 d’abril clama enguany contra els casos de corrupció i de censura, el conflicte per la recepció de TV3 i els aterraments de cases del Cabanyal”. Precisament ni TV3 ni el seu portal 3cat24.cat -més enllà de l’entradeta automàtica de l’ACN- van fer cap referència a la marxa.

Las Provincias recupera l’estil més criminalitzador
El diari valencià Las Provincias ha recuperat el seu vell estil més criminalitzador contra el que anomenen “pancatalanisme” en motiu d’una xerrada a la Universitat de València organitzada pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. “La Universitat cedeix les seves instal·lacions a un ex terrorista de Terra Lliure per fer una xerrada” en referència a la conferència de Carles Sastre, que havia militat a l’organització armada Terra Lliure i que actualment és responsable d’Acció Sindical de l’I-CSC.

A l’editorial -”Terra Lliure a la Universitat“- qualifiquen l’acte -una xerrada en el marc del cicle “Recuperem les arrels. Construïm el futur” de l’acte més “bochornoso” que s’hagi viscut mai a la Universitat de València i reclama al rector que el prohibeixi. “Les xerrades tenen com a denominador comú la catalanitat de la Comunitat Valenciana, malgrat tractar-se d’un projecte clarament inconstitucional i que la immensa majoria dels ciutadans rebutja”. Al text de la notícia, hi insisteixen: “el cicle de conferències ofereix un marcat caràcter catalanista, de fagocitació de la Comunitat Valenciana i de les seves senyes d’identitat, tant símbols com llengua, per part de Catalunya”.

“Ens donem un any de marge per intentar descartar l’ERO”. Eren paraules de Joan Vall Clara, vicepresident del Grup Hermes, el passat desembre a la Revista de les Revistes de l’APPEC. Quatre mesos més tard, la direcció ha presentat un expedient que suposaria l’acomiadament de 64 treballadors, la meitat de la redacció i la pràctica totalitat dels departaments no periodístics (informàtica, administració i arxiu entre altres). Les xifres són similars a les que havien plantejat els anteriors propietaris, el Grup Godó i Planeta.

La previsió de la direcció és que els afectats per l’expedient, els redactors més joves, rebin indemnitzacions de 20 dies per any treballat més un lineal. A més, la mesura aniria acompanyada de la reducció d’un 6% dels sous fins al 2013 i l’eliminació d’una de les quinze pagues. Així mateix, les guàrdies de cap de setmana també es pagarien menys.

La resposta del comitè d’empresa ha estat convocar una vaga pels propers 22 i 23 d’abril, coincidint amb la diada de Sant Jordi. El Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) ha emès un comunicat on dóna “tot el suport” a l’aturada per l’amenaça d’acomiadaments i per la retallada de salaris. Segons l’SPC una mesura tan “radicalment dràstica” planteja “molts interrogants sobre la viabilitat de mantenir una capçalera”. En aquest sentit demana a la propietat “mesures no traumàtiques” per fer front a uns “problemes empresarials objectius”.

Eugeni Casanova, assessor editorial del Grup Comunicació 21, considera que l’anunci de l’ERO posa en qüestió “la pervivència o la viabilitat del diari en català més antic” i que “el rotatiu llença la tovallola per competir a primer nivell”. Tot i així aposta per transformar la crisi en una oportunitat a partir d’una reconversió. En aquest sentit recorda l’experiència “reixida d’adaptació” del The Christian Science Monitor que des de l’abril passat és exclusivament digital els dies feiners mentre que surt en paper els caps de setmana. De moment, s’anuncia la fusió de les edicions digitals d’El Punt -estrenada l’any passat- i l’Avui -el digital en català més llegit només per darrera del 3cat24.cat-.

L’ERO de La Vanguardia queda en no res
Al mateix temps que transcendia el possible ERO a l’Avui, es feia públic que l’expedient de La Vanguardia quedava en no res. Els jutjats socials de Barcelona han declarat nuls els 30 acomiadaments que encara estaven pendents de sentència. Cal recordar que el mes de gener ja s’havien considerat nuls set acomiadaments del mateix ERO.

La conseqüència serà que el diari del Grup Godó haurà de readmetre els treballadors afectats, pagant els salaris pendents des del passat agost. Tot i això, segons informa el SPC, no es reincorporaran a la plantilla sinó que es quedaran a casa amb permís. La mateixa font explica que tot i que l’empresa ha recorregut la sentència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) intentarà arribar a una solució pactada amb els treballadors.

>> Recull d’articles sobre l’ERO de l’Avui (delicious media.cat)

Diumenge al vespre una de les notícies destacades dels butlletins de Catalunya Ràdio eren les eleccions regionals franceses. Es parlava de l’elevada abstenció -que podia superar el 50%, del previsible triomf del Partit Socialista i dels mals resultats del partit de Sarkozy-. En canvi poques referències als resultats al Llenguadoc-Rosselló que, precisament, eren un dels elements més atractius per la presència de dues llistes socialistes enfrontades així com d’Europe Ecologie amb un actvista catalanista com a número dos.

L’endemà els resultats de la Catalunya Nord tampoc no semblaven un tema de gran interès a la premsa de paper que s’edita al sud de l’Albera. Tot i això, malgrat tractar-se de la primera volta d’unes eleccions regionals d’un estat veí el tema si que es mereixia una portada a diversos mitjans. Destacava el cas de l’Avui que dedicava una de les dues fotos -l’altre era la del blaugrana Leo Messi- a la parella Sarkozy-Bruni sortint del col·legi electoral (després dels rumors d’infidelitats no sabem si la imatge té un component més de crònica rosa que de política). El titular ben estatal: “Dur avís a Sarkozy en el primer assalt de les regionals” mentre que en el subtitular s’afirmava que “L’oposició socialista voreja el 30%”.

A l’interior la notícia apareixia a la secció “Món”. El titular parlava de la victòria socialista: “L’esquerra francesa guanya el primer assalt de les regionals” i de nou la foto era de la parella Sarkozy-Bruni. Entre el text hi havia un petit requadre que ocupava dues columnes que, ara sí, feia referència als comicis al nord dels Països Catalans: “Frêche venç a la Catalunya Nord” -hi apareixien els resultats globals al Llenguadoc-Rosselló i no hi havia cap referència als partits catalanistes-. La informació, es complementava amb uns baixos a cinc columnes sobre el poc coneixement dels francesos de les administracions regionals -un sondeig afirma que el 70% desconeixen el seu president-.

A l’edició impresa d’El Punt -a la secció digital de Perpinyà hi havia més articles- les explicacions sobre les eleccions a la Catalunya Nord tampoc no eren massa generoses. El tema tornava a aparèixer en portada -en aquest cas a la columna sumari- amb un titular estatal: “Forta abstenció i victòria socialista en les eleccions regionals franceses”. En pàgines interiors -en aquest cas de la secció “Política” es repetia el titular però en el subtítol es parlava de la victòria del socialista díscol: “Al Llenguadoc-Rosselló, Georges Frêche encapçala la primera volta i s’assegura la revalidació”. Tanmateix en l’article els resultats del conjunt de la regió no apareixien fins a la cinquena columna i, la no elecció dels candidats dels partits catalanistes, al darrer paràgraf.

Finalment destacava el cas de La Vanguardia que és el diari que dedicava un major espai als comicis però que -sense sorprende a ningú- obviava totalment la realitat nord-catalana. En un extrem de portada hi havia un requadre amb un titular similar al de l’Avui: “Càstig a Sarkozy a les eleccions regionals”. La notícia es mereixia dues pàgines (3-4) que obrien la secció “Internacional”. El titular no variava massa: “Els francesos castiguen a Sarkozy”. La primera i única referència al Llenguadoc-Rosselló -sense fer servir la paraula Catalunya Nord per enlloc- apareixia al darrer paràgraf de la notícia principal ja a la pàgina 4 (continua de la 3). Concretament s’afirmava que la regió va ser “l’única nota negra pels socialistes” ja que la llista encapçalada per Frêche -expulsat del Partit Socialista- va obtenir el 37% dels vots mentre que la candidatura oficialista es va quedar fora de la segona volta ja que només va recollir el 7% dels sufragis. El segon article -que ocupava quatre columnes de la pàgina 4- parlava del paper i de les competències de les regions a l’Estat francès.

Per saber els detalls dels resultats a la Catalunya Nord la premsa digital era una bona alternativa. A banda dels mitjans nord-catalans “Regionals: triangular Frêche-Couderc (UMP)-Jamet (FN) a la segona volta” afirmava La-clau.net, Vilaweb se centrava en la derrota d’Europe Ecologie i el Front d’Esquerres: “Les alternatives electorals a Catalunya Nord, dividides i derrotades”. Dedicaven especial atenció als candidats catalanistes: l’activista Pere Manzanares i la republicana Alícia Ey per Europe Ecologie o el convergent Jordi Vera per la llista “oficialista” del Partit Socialista. També el directe!cat centrava la seva notícia amb la victòria del socialista díscol: “George Frêche guanya la primera volta de les eleccions a la Catalunya Nord”.

Ja no sorprèn que la premsa de paper del Principat tracti amb poca atenció el què succeïx a la resta de territoris dels Països Catalans. Tanmateix, en aquest cas, la notícia d’uns comicis regionals en el seu conjunt si que mereixia un tractament destacat. Deixant de banda que les comarques nord-catalanes formin part de la mateixa nació hi ha altres elements que justificarien destacar molt més els resultats del Llenguadoc-Rosselló i, especialment, de la Catalunya Nord: una simple qüestió de veïnatge, l’increment de les relacions institucionals en projectes com l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer (entre les comarques gironines i nord-catalanes), els debats a l’entorn d’infraestructures comunes o la presència a les eleccions de partits també presents al sud de l’Albera -CDC i ERC- així com el suport d’ICV a la llista Europe Ecologie.