Aquest error podria atribuir-se al fet que la majoria de sondatges a peu d’urna donaven per fet aquesta pèrdua de la majoria absoluta i durant la tarda de diumenge tots els avançaments titulaven en aquesta direcció. Al final, el redactor encarregat d’actualitzar el web hauria renovat la informació proporcionada per EFE a quarts de quatre de la matinada sense modificar el titular. Una anècdota sense més transcendència si no fos per que a mig matí es mantenia l’errada i per que aquesta no és l’única.

Al mateix subtítol s’afirma que “Rússia Unida hauria aconseguit el 50,05 per cent dels vots”, una dada que hauria d’haver encès les alarmes del redactor. Sense saber res del sistema electoral rus, es fa realment difícil de creure que no basti superar la meitat dels sufragis per assolir la majoria absoluta parlamentària. A les eleccions espanyoles del 20 de novembre el Partit Popular en va tenir prou amb un 44,62% per fer-ho. De fet, i altra vegada al cos de la notícia, s’informa dues vegades dels resultats de Rússia Unida, la primera repetint el ja mencionat 50,05% i la segona –on s’especifica que es fa amb el 97% escrutat- reduint-ho al 49,54% dels vots, o sigui quasi un punt per sota del que s’informa al titular i a pesar del qual sí reté la majoria en diputats.

Més greu, però, que els errors numèrics seria el fet que el teletip d’EFE no faci cap menció a les sospites de frau denunciades tant per l’oposició com per observadors independents. De fet, cap dels diaris que utilitzen EFE com a font –com l’Ara o El Periódico- fan esment a les irregularitats, i és només per la crònica de la corresponsal d’El Punt Avui a Moscou que és possible assabentar-se d’algunes de les diferents iniciatives per unes eleccions transparents impulsades per la societat civil i de la repressió que han patit aquestes, amb detencions, càrregues en manifestacions o atacs informàtics a webs crítics amb el govern.

Pensat per aconseguir una fotografia parlamentària quasi exacta a la que mostren les urnes combinada amb dotar de certa proximitat territorial als diputats electes, l’anomenat sistema alemany –el comparteix amb altres països com Nova Zelanda, Escòcia o País de Gal·les- contempla un doble recompte, en el que es tenen en compte els diputats amb més suport a nivell local i el percentatge de representació a nivell nacional, pel que el nombre de càrrecs que els partits majoritaris aconsegueixen en el primer recompte es va restant per deixar constància de la representativitat local que els minoritaris obtenen a nivell federal. Amb una excepció: una barrera mínima del 5% de vots a escala nacional per a ser tingut en compte. I és precisament aquesta excepció a la regla al que sembla que es referia Rubalcaba i altres prohoms madrilenys quan parlava del “model alemany”, encara que ell no ho hagi especificat.

Però a més, el sistema alemany conté una altra excepció, i és que les minories danesa i frisona –i la maorí en el cas neozelandès- no estan obligades a assolir aquest 5% doncs és obvi que això es convertiria en un cas clar de discriminació per raons d’ètnia, però aquesta característica no ha estat explicada per cap dels defensors centralistes del “model alemany”.

Qui si té una barrera a nivell nacional pensada exclusivament per impossibilitar l’accés dels partits de les minories nacionals al parlament –i a més és d’un 10%- és Turquia, al que s’assemblen molt més les propostes de reforma del sistema electoral espanyol. Se suposa que dir que se segueix el model alemany ha de quedar millor que dir que es copia el turc, però si es recorden altres actuacions, com la Llei de Partits o el tancament preventiu de diaris, es podrà veure com no seria la primera vegada que l’Estat espanyol s’emmiralla amb el seu homòleg mediterrani.

El resultat d’aquest plantejament va ser dedicar el 100% dels talls i intervencions als cinc partits amb regidors a Barcelona, mentre la resta d’opcions, amb quasi un 15% dels vots, quedaven sense veu, relegades al que els espectadors podien veure dels seus resultats a les capitals de comarca i ciutats grans on havien obtingut representació.

Especialment greu va ser el cas de la CUP, que amb més d’un centenar de regidors –incloses importants capitals de comarca com Girona, Manresa, Mataró o Vilanova i la Geltrú- va quintuplicar la seva representació sense que això es traduís en poc més que unes preses a la porta de la seva seu de Girona. Però també la Federació d’Independents de Catalunya, amb 85 regidors, l’Associació d’Agrupacions d’Electors d’Osona, amb 53, Solidaritat Catalana per la Independència, amb quasi 32.000 vots o les Candidatures Alternatives del Vallès amb quasi 14.000, van ser totalment ignorats i van haver de patir nombrosos errors en els seus noms a la informació de resultats locals que anaven passant per sota la pantalla.

En canvi, i tal i com venia passant durant la campanya, Plataforma x Catalunya va ser la gran guanyadora mediàtica de la nit. A pesar de ser la setena força en nombre de regidors va centrar quasi tot el debat dedicat als factors “emergents”. Si bé és cert que  la formació xenòfoba va guanyar 50 regidors i uns 50.000 vots, també va obtenir fracassos sonats com quedar-se sense representació a municipis on s’auguraven grans resultats com Cornellà o El Prat de Llobregat i a Barcelona van quedar relegats a una 13a força per darrere els Escons en Blanc, el Partit Antitaurí i el Pirata.cat. Paradoxalment, la preocupació generalitzada pel creixement de l’extrema dreta es tradueix en una sobrerepresentació que contribueix a aquest creixement.

A més de centralista, també va ser hispanòcentric, un tractament que va preferir donar abans els resultats de la comunitat autònoma de Madrid que els del País Valencià o les Illes Balears.

El cobriment d’aquest moviment té vàries lectures. La més òbvia són els intents de veure-hi una mà negra darrere la seva organització, promoguda bàsicament per la Caverna madrilenya però també, amb menys força, per mitjans com La Vanguardia. Arguments que recorden a Gaddafi acusant “d’integristes, drogats i estrangers” als primers manifestants contra la seva dictadura.

Però més enllà de les versions directament manipuladores també es percep una gran dificultat de la majoria de mitjans d’entendre un moviment que encara està en construcció –tan organitzativament com discursiva- i d’explicar un procés que funciona sense portaveus, gabinets de premsa ni caps de comunicació. Un comunicat penjat al bloc de l’Acampadabcn resumeix perfectament les sensacions del moviment en aquest sentit.

Una dificultat, però, que no ha impedit a molts professionals mostrar les seves simpaties cap a les raons de la protesta de forma més o menys velada. El fet que els periodistes –i més els que van a cobrir aquest tipus d’actes- siguin en la seva gran majoria precaris i submileuristes hi ha ajudat, segons expliquen fonts de la comissió de premsa de l’acampadabcn.

També cal destacar, encara que ja s’ha dit àmpliament, com les xarxes socials li han guanyat la partida de la velocitat als mitjans. Amb uns teletips d’Europa Press i EFE repetint piulades amb més de dues hores d’antiguitat, qui necessita contractar una agència? Ara, està per veure si li guanyen la partida de la reflexió, entre tant de soroll creat per tuits interessants o rellevants, quant no intoxicadors. Però de moment la construcció del discurs sobre el que passa s’està fent primer a les xarxes i després és copiat als mitjans.

Finalment cal comentar la dimissió dels mitjans catalans –amb honroses excepcions- a explicar el món des d’una visió catalanocèntrica. Que la manifestació més gran fos la de Madrid no és una raó per que TV3 obrís els seus informatius de forma sistemàtica en aquella ciutat. Mai els mitjans de Madrid obren amb les accions fora de la capital fins i tot quan són més rellevants o massives –per exemple la vaga general de setembre- i això que ells consideren que tot forma part del mateix país.

Grans partits a banda, la formació petita amb més regidors és la Candidatura d’Unitat Popular, amb 20, seguida per Plataforma per Catalunya (17) i Ciutadans (13). Per contra, una ràpida recerca per alguns dels principals mitjans a Catalunya dóna resultats diversos i gens d’acord amb aquesta jerarquia. Per exemple, durant el mes de maig a La Vanguardia ha sortit citada setze vegades PxC, nou C’s i només cinc la CUP, i això que un reportatge sobre les opcions polítiques a diferents municipis se n’analitzaven quatre on aquesta formació té regidors sense que se l’esmentés ni un sol cop. Per la seva banda, el portal de la CCMA, 3cat24.cat ha citat C’s deu vegades, dues la CUP i només una PxC. L’agència de notícies Europa Press ha parlat 9 vegades de la formació xenòfoba, dues de la independentista i cap del partit d’Albert Rivera. El diari que més proporcional ha estat –i també el que millor informació local ha publicat- és l’Avui, amb 104 notícies només des de l’inici de campanya, on apareix la CUP, 25 PxC i 270 on es pot llegir la paraula “ciutadans”, la meitat de les quals tindrien relació amb la formació política.

La primera reflexió, òbvia, és el poc seguiment dels grans mitjans –amb excepcions- sobre el territori i el fet que les eleccions municipals queden circumscrites a les grans capitals. La segona és que PxC rep un tractament sobredimensionat en el que sembla que els mateixos que es diuen preocupats pel seu creixement siguin els que l’alimenten. I finalment, encara que, excepte un, tots aquests mitjans són privats i no estan subjectes a la legislació de blocs, algú podria deduir que potser aquests no són tan dolents.

Però Barcelona tampoc és cap oasi i la manifestació sindical de dissabte va servir per evidenciar a quina banda de la trinxera està cadascú. Un El Períódico convertit de sobte en campió de les lluites sindicals obria amb una espectacular foto de portada reservada per les grans ocasions –que no són, per exemple, les vagues generals contra les retallades de Zapatero- mentre, a l’altre extrem, La Vanguardia s’emmirallava amb el piquet antisindical de la caverna madrilenya. El rotatiu del Grup Godó obviava les imatges de milers de manifestants i posava tota la carn a la graella amb un anàlisi segons el qual rere la lluita obrera hi ha només 206 milions en subvencions i uns estomacs agraïts que tracten d’ajudar als amics amb problemes. Tan acusar d’electoralista la manifestació i qui queda com a tal és més aviat el diari i el seu analista.

Entremig queden l’Avui/El Punt –més escorats en favor de la protesta- i l’Ara, que tracta de nadar i guardar la roba amb una portada –on predomina una bandera europea sense massa gràcia- amb la  que costa d’entendre si el que vol és marcar diferències comercials o més aviat no quedar malament amb ningú en una calculada equidistància.

Al final, va ser TV3 qui va oferir la informació més neutral amb referències a les motivacions sindicals i socials de les protestes que eren el motiu real de la seva convocatòria a més, que tampoc les va oblidar, les valoracions dels diferents partits polítics.

Aquestes eleccions eren especialment importants per a la Catalunya Nord, ja que seran les darreres en què els consellers cantonals eren escollits per elecció directa, el que representa que a partir del 2014, aquesta part del país veurà reduïda encara més la seva autonomia, en favor de la capital regional Montpeller. Encara que després la notícia va quedar tapada per l’ascens de l’extrema dreta, dos (1 i 2) dels quatre diaris impresos a Barcelona –tres de cinc si considerem El Punt i l’Avui com a capçaleres diferents- van destacar els resultats nord-catalans dins la seva informació electoral a l’Estat francès. A aquests se li ha de sumar el Diari de Girona que, si bé va ubicar la notícia dins uns genèrics “comicis francesos” tot el text es referia quasi pràcticament als resultats a la Catalunya Nord.

Per la seva banda, El Periódico i La Vanguardia, amb les pàgines d’internacional copades per Japó i Líbia, a penes es van referir al tema. Si bé la diferència d’audiència d’uns i altres és prou significativa, és obvi que fa uns anys ni tan sols s’hauria pogut fer una comparació d’aquest tipus.

En l’àmbit digital el resultat encara és més esperançador, amb mitjans com Vilaweb, Nació Digital, Racó Català o Directe.cat cobrint abastament el tema i amb explicacions sobre la qüestió de la reforma política territorial per a la Catalunya Nord. La nota negativa en aquest apartat la va posar el portal de notícies de la CCMA, 3cat24, qui es va limitar a incloure un paràgraf amb la informació nord-catalana dins una notícia sobre els resultats estatals ja força limitada.

Però aquesta millor cobertura generalitzada no es pot entendre sense el paper jugat per l’ACN, qui ha fet un seguiment exhaustiu de la situació política a les comarques del nord i els seus textos s’han vist reflectits en molts dels mitjans analitzats.

La propera prova per avaluar la força del premsa catalanocèntrica serà el proper 3 d’abril, data de les eleccions andorranes. Ara per ara –quan ja ha començat la campanya electoral- només n’han informat Vilaweb, ACN, 3cat24 i el Diari Segre.

Per Áurea Ortiz, professora d’Història de l’Art a la Universitat de València i membre del consell de redacció d’Eines, “el concepte de Levante feliz prové del segle XIX, d’eixos quadres de Sorolla en que no apareix mai cap llaurador treballant, tots estan cantant, ballant i menjant paella, i ha quedat fortament ancorada a l’imaginari col·lectiu”. Un regionalisme benentès on el què importa és que “València està molt moderna” i qualsevol crítica és fruit dels “envejosos i els mal valencians”. És l’actitud que descriu un neologisme de la politologia valenciana conegut com “meninfotisme”. Uns estereotips que, per Ortiz, “no es poden menysprear, doncs sense aquests és impossible entendre la cultura i la societat actuals”.

En la mateixa línia, l’escriptor i professor de la Universitat de València, Josep Izquierdo, matisa que “no podem pensar que València és diferent. Això és un fenomen europeu, sols que amb característiques pròpies” i, per demostrar-ho posa l’exemple d’Itàlia. Segons Izquierdo el fet valencià l’explica l’enorme transformació social dels darrers 50 anys, on els “casos particulars li han guanyat espai al bé comú. I en aquest panorama la dreta gestiona millor els patronatges que l’igualitarisme esquerrà. Mentre l’esquerra no s’adapti als nous temps no té res a fer”. “Fuster va dir –continua- que el país Valencià seria d’esquerres o no seria i en canvi la població ha interioritzat que la València moderna, el Levante feliz, serà de dretes o no serà”.

Però a pesar de la profunditat del missatge –i també dels canvis culturals que cal escometre- entre el públic assistent domina una urgència: què fer davant les properes eleccions de maig? La il·lusió que despertaven les possibles respostes també expliquen, en bona mesura, els resultats que s’esperen.

A l’acte de presentació hi ha participat Joan Canela, autor de l’informe; Joan Vila i Triadú, president del Grup Barnils; Albert Balanzà, cap de la secció de Ciutats, Emergències i Temes del diari Ara i periodista especialitzat en política catalana i algunes de les entitats participants de l’informe.

En una breu presentació de l’acte, Joan Vila ha volgut destacar la voluntat de l’Observatori de buscar “complicitats i sinergies amb la societat civil”, en especial amb les seves formes organitzades, i recollir-ne les seves percepcions en relació als mitjans de comunicació.

L’autor de l’informe, Joan Canela ha dit que si bé les entitats participants a l’informe van oferir una radiografia molt diversa de com s’organitzen per incidir en campanya electoral, totes elles veien pràcticament nul·la la seva capacitat d’influència als mitjans de comunicació durant la campanya electoral. Canela creu que el problema és que “els mitjans marquen l’agenda i no hi ha feedback”, per la qual cosa, les organitzacions no només es veuen relegades a les necessitats del mitjà sinó que també veuen com “se’ls simplifiquen els debats”. Per Canela, l’altra conclusió de l’informe és que les entitats s’han de reestructurar i tenir una estratègia comunicativa clara. L’aprofitament de les noves tecnologies i els mitjans propis per construir la comunicació directa amb la societat, marcar una agenda pròpia, la constància i la priorització d’actes visibles, són alguns dels consells amb que clou l’informe.

El periodista del diari Ara, Albert Balanzà, ha volgut començar la seva intervenció amb una frase que Antoni Bassas va escriure a la revista del Col·legi de Periodistes per reflectir el clima de les campanyes electorals: “O periodisme o eleccions”. Balanzà ha matisat que durant la campanya electoral no només les entitats no hi tenen lloc, sinó que tampoc els partits extra parlamentaris troben forat mediàtic. “Els partits no es fien dels periodistes”, ha dit Balanzà, i “per això ens marquen blocs electorals”. Per això, Balanzà ha recomanat a les entitats buscar “l’efectisme i les accions impactants” per tal buscar visibilitat i que la gent es faci la pregunta de “qui són aquesta gent”. Balanzà també ha fet autocrítica i ha afirmat que els periodistes “estem en un procés de reinvenció” i que estan sortint noves idees inclusives més enllà dels partits perquè “el lector vol aprendre coses i sentir-s’hi reflectit”. En referència al contacte dels periodistes amb aquestes organitzacions, Balanzà ha reconegut que “hem d’acostumar-nos a llaurar llavors més enllà d’escriure la pàgina en blanc de cada dia”. Finalment, el també director de l’Independent de Gràcia, ha aconsellat a les organitzacions que facin sentir la seva veu abans de la campanya electoral perquè és quan l’impacte serà més efectiu.

En el debat obert amb les entitats participants a l’informe, la responsable de premsa de Comissions Obreres de Catalunya, Dolors Llobet, ha criticat que moltes vegades “només podem posar el titular a la notícia” i que aquesta esquematització simplifica temes molt més complexos. Per Elena Serrano, del Fòrum Català d’Atenció Primària, el desconeixement polític dels temes que tracten les entitats es veu reflectit en una “sensibilitat 0” cap al treball de l’entitat que, però, va “fent camí poc a poc” per donar-se a conèixer. Imma Fuyà, presidenta de la FAPAC, ha volgut criticar que els mitjans “ignoren la societat civil més enllà de les campanyes electorals” i ha demanat als periodistes que “facin l’esforç” de tenir-los més en compte. A més, ha destacat que “no hi ha empatia, cal conèixer amb qui parles”, ha dit Fuyà en referència al fet que moltes vegades els periodistes volen arreglar en una trucada el que haurien de fer amb tres. Per Miquel Andreu, cap de premsa del CNJC, la clau és “treballar per la base i deixar de batallar pels mitjans”, perquè el treball de les entitats va molt més enllà de sortir o no als mèdia. Rai Barba, cap de comunicació de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, ha conclòs que cal “un debat intern de les entitats per saber com són els mitjans”, perquè des de la societat civil també hi ha un gran desconeixement sobre com treballen.Informe societat civil i campanya electoral_v3b

En un dilluns on les portades del País Valencià i Palma semblen totes de diaris esportius, destaquen encara més les posicions de combat d’aquests dos rotatius -Las Provincias fins i tot relega l’empat del Llevant a tercera posició i centra la seva fotografia principal a una inauguració de Camps- i recorden que ja entrem en campanya electoral.

Amb els anys, el costum de fer titulars agressius, destinats a mostrar una línia editorial molt ideologitzada i sense cap voluntat informativa o reflexiva s’ha anat estenent. Un dels seus precursors a l’Estat espanyol va ser Luís María Ansón, qui va aconseguir fer famosa la recent fundada La Razón a base de provocar la polèmica amb les seves portades que a vegades ratllaven el delicte. Avui, però, el veterà periodista tindria difícil llençar un nou diari amb la mateixa estratègia i cada vegada són més les capçaleres que opten per la titulació de combat.

De Madrid, el costum s’ha estès i és obvi que les eleccions municipals i autonòmiques -al País Valencià i les Illes- que s’acosten seran motiu suficient per tornar a veure portades com les d’avui.