Per a un ampli grup de mitjans entre els que s’inclourien l’Ara, El Punt Avui, El9, Diari de Girona, l’ACN i molts digitals com Nació Digital, 324.cat, La Malla o IntocableDigital, Bosch és simplement català i no consideren que l’ampliació del radi geogràfic incrementi el valor de la seva fita. Una consideració que sí té TV3, que al seu Telenotícies Vespre informava, un cop ja explicada la dura aventura de Bosch, que aquesta “tampoc l’havia fet mai abans ningú de l’Estat espanyol”.

A l’altra banda es trobarien els diaris del Grup Godó, La Vanguardia i El Mundo Deportivo, que presenten Bosch com a “espanyol” a la titulació, i sols al text interior n’expliquen la procedència exacta dins l’Estat. Aquesta línia és també la que ha seguit la redacció d’EFE a Barcelona, que explícitament remarca que “Albert Bosch  primer espanyol que arriba al Pol Sud sense assistència”, per a relegar-ne la catalanitat al text interior. Però el seu teletip ha tingut escassa difusió a banda d’alguns mitjans regionals. Dels diaris grans de Madrid només ABC i Marca publiquen una gesta que l’esportiu amplia encara més al retallar el “sense assistència” del titular i convertir-lo en el primer “espanyol” absolut en trepitjar el Pol Sud, el que no seria cert. Telecinco, l’única televisió estatal que informa dels fets, prefereix emprar el teletip d’Europa Press, que en cap moment especifica la procedència de Bosch i que, fins i tot, anomena “Alberto” en alguna de les notícies.

Però el desinterès per l’aventura de Bosch no és exclusiva dels mitjans espanyols, tampoc les capçaleres del Grup Zeta –El Periódico i l’Sport- es fan ressò dels fets, com tampoc ho fa cap mitjà de la resta de territoris dels Països Catalans.

Una dada que –quan se celebra el desè aniversari d’El9- recorda que també la premsa esportiva pot ser catalanocèntrica, més enllà de la seva militància blaugrana.

Però per a qui vulgui fer-se una idea del que suposa l’aventura de Bosch més enllà de la seva nacionalitat, la millor opció és el digital local ElRipollès.info, que durant 90 dies ha informat puntualment de totes les vicissituds del viatge o la revista de muntanya Desnivel, únic mitjà que no destaca aquest tema ni que sigui el primer de res –seria discutible per alguns puristes a l’anar acompanyat en algunes jornades- sinó que per arribar al Pol Sud va haver de caminar “52 dies i 1.200 quilòmetres”.

Fins i tot la premsa madrilenya s’ha oblidat del mal tràngol dels blancs per posar tota l’atenció en una “Enorme España” plasmada en una imatge a tota plana de Pau Gasol. Amb Rafa Nadal comandant “L’Armada” cap a la final de la Copa Davis –l’altra notícia esportiva de diumenge- el que els esportistes del país siguin els encarregats de suar els èxits esportius espanyols ja comença a fer-se repetitiu.

Però aquesta és una trampa que no té una sortida fàcil. Destacar les victòries de la selecció espanyola o amagar els esforços dels esportistes catalans? I encara que els titulars de la premsa barcelonina optin per obviar el nom de l’equip –amb frases genèriques com “gegants d’or” o “reis del bàsquet europeu” o accentuant que és “Navarro [qui] conquereix Europa”,- l’afiliació amb la selecció espanyola és evident i fins i tot l’Ara hi acaba caient al titular de la seva versió digital: “Espanya, campiona d’Europa de bàsquet (98-85)”.

Tampoc la poca cobertura que està obtenint a la premsa catalana –exceptuant la nord-catalana- del Mundial de Rugbi té en compte l’alta presència de catalans en la selecció francesa, el que pot donar algunes pistes del que es visualitza la presència catalana en les seleccions estatals.

És un fenomen creixent el fet que la informació esportiva guanyi cada vegada més i més espai als mitjans informatius i que a més aquesta estigui hegemonitzada pel futbol. Però poc a poc va envaint altres seccions que, a més, ja han perdut pes global en el tractament de l’actualitat. Potser per això no sorprèn que quasi la meitat del temps d’un Telenotícies estigui centrat en un sol partit que encara no s’ha jugat i del que realment poques coses se’n poden dir a banda d’històries tan interessants com la d’uns que se’n van fins a Londres amb un 600 pintat de blaugrana. Però ja és més preocupant que la principal notícia al voltant de l’acampada de Plaça Catalunya sigui la coincidència d’espais amb les celebracions d’una possible victòria del Barça o –i és encara més greu- que l’únic problema que suposa el núvol de cendra volcànic provinent d’Islàndia sigui com ho faran l’equip i els seguidors culés per viatjar fins a Londres, enlloc de les seves múltiples implicacions econòmiques, polítiques i tecnològiques.

Potser per això no és estrany que hagi aparegut el primer manifest contra el que anomenen “nacionalbarcelonisme” sota l’irònic títol “Catalunya és més que un club”. Encara que la iniciativa –almenys ho és l’expressió- provingui d’aficionats pericos que més que una rebaixa del pes de la informació esportiva el que demanen és un increment del seguiment a l’Espanyol, l’encerten prou en algunes de les seves denúncies. Com la que fa la periodista i perica declarada Mireia Caramazana, que “si bé es pot entendre que TV3 parli més del Barça que de l’Espanyol, però ja costa més que també ho faci del Real Madrid”.

Fins ara el Barça quedava fora d’aquesta fórmula per raons òbvies, però ara s’hi ha situat també el València per un motiu més conjuntural: Raul juga amb el Schalke 04, el rival alemany dels taronges. La premsa madrilenya ha decidit fer pinya amb el seu ídol i els aficionats valencianistes han descobert amargament l’estreta que és Espanya vista des de Madrid. De fet, no passa de Villaverde i la resta són colònies.

La nova configuració geoestratègica marcada pel futbol és d’allò més insòlita i ha portat a l’afició valencianista –tradicionalment antibarcelonista i filomadridista, al contrari que la del Llevant- a denunciar el “centralisme messetari” en una reedició esportiva del mal que ve d’Almansa. Una nova situació en que s’han trobat –tal i com ho palesa J.V. Aleixandre des de les pàgines del Levante- amb nous amics i aliats: “el València s’erigia en icona de l’antimadridisme, un moviment que gaudeix de gran vitalitat a les perifèries estatals, per sorpresa d’alguns analistes centrals, que no s’ho acaben d’explicar. Pobres.”

Benvinguts siguin i llàstima que l’oportunitat va ser totalment desaprofitada per la premsa esportiva barcelonina, encara centrada en la ressaca de la victòria contra l’Arsenal.

Sobre el patrocinador -Qatar Foundation- sols expliquen que és una entitat sense ànim de lucre dedicada a promoure l’educació, la investigació i el desenvolupament”. Ni tan sols que el seu promotor és el xeic Hamad Bin Khalifa Al Thani, emir de Qatar. Encara que Khalifa està considerat “progressista” entre els dirigents musulmans -va finançar el canal internacional Al Jazeera- governa Qatar en una monarquia absolutista i va arribar al poder després de realitzar un cop d’estat contra el seu propi pare.

Cap dels dos diaris tampoc es pregunta perquè una entitat sense ànim de lucre necessita gastar-se 166 milions en patrocinis esportius a un club d’elit europeu ni relaciona aquesta decisió amb que Qatar va ser escollida -fa sols un setmana- seu del Mundial de Futbol del 2022. Òbviament, també passen per alt el suport que aquesta candidatura va rebre de Pep Guardiola i Sandro Rosell, potser, en el cas de El Mundo Deportivo per no haver d’empassar-se les dures crítiques que va llençar contra aquesta elecció.

Televisió de Catalunya va mostrar aquest divendres que, si vol, pot exercir de televisió amb vocació de Països Catalans. En horari de prime time, i a través del Canal 33, va emetre en directe la semifinal del Top-14 -la lliga francesa de rugbi- en la qual la Unió Esportiva dels Arlequins de Perpinya (USAP) va vèncer al seu gran rival, el Tolosa de Llenguadoc, per un ajustat 21 a 13.

D’aquesta manera, tot és a punt per tal que la “marea catalana” -que poblava dos terços de l’estadi de Montpeller- es desplaci fins a París on l’USAP haurà de defensar el Planxot -nom amb el qual es coneix el trofeu de campió- contra el Clermont, precisament l’equip al qual va derrotar l’any passat (22-13) i va aconseguir el campionat després de 54 anys.

Tothom espera -tal i com van demanar els mateixos comentaristes- que el 33 pugui aconseguir els drets per emetre la final tal i com va poder fer l’any passat. Cal recordar que va ser l’única televisió que oferia el partit en obert a la Catalunya Nord ja que els drets -i la realització- corria a càrrec de l’emissora de pagament Canal +. Una transmissió que tornarà a ser de gran qualitat tal i com va passar en una semifinal en la qual es va saber combinar a la perfecció el relat del joc amb les explicacions necessàries d’unes normes poc conegudes pel gran públic. Si es té en compte aquest aspecte -gràcies a la bona feina del narrador i del comentarista tècnic, Pere Becque- es pot dir que va ser un partit dels que fan afició. Una semifinal amb un protagonista absolut: el perpinyanès Jerôme Porical -fill i nét de jugadors de l’USAP- que va anotar tots els punts catalans gràcies a sis cops de càstig.

La notícia ha tingut un ressò notable als altres mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ja que va aparèixer tan al portal elsesports.cat (“La USAP de Perpinyà derrota el Tolosa (21-13) i disputarà la final del Top-14 per segon any consecutiu”) com al mateix Telenotícies Migdia amb un vídeo que mostrava les jugades més destacades així com la celebració per la classificació a la capital del Rosselló.

Com és habitual, també se’n va fer ressò VilaWeb (“L’USAP es planta per segon any consecutiu a la final de la lliga francesa”) tot assenyalant en el subtítol que va vèncer als occitans del Tolosa per 21 a 13 -també la retransmissió de TV3 parlava sempre d’occitans i, òbviament, de catalans-. La notícia també va aparèixer al directe!cat i al racocatala.cat, entre altres mitjans digitals.

A la premsa de paper la notícia només ha aparegut al 9 Esportiu -encartat a l’Avui i a El Punt- tot i que en la penúltima pàgina (“Porical condueix la USAP a la final de París”). També Jordi Palmer, en l’article d’opinió “D’avui.cat”, fa una crida a donar suport a l’USAP: “Allà dalt, més amunt de la frontera franco-espanyola, esperen amb els braços oberts qualsevol mostra de suport que els arribi des d’aquí baix” (…) “per això no podem deixar passar una ocasió com aquesta per desmentir la històrica fal·làcia que circumscriu catalanitat a espanyolitat. A Espanya li cal saber que un equip català pot guanyar altra vegada la Lliga de rugbi francesa. Alguna cosa no els quadrarà”.

El tractament mediàtic de la mort de Juan Antonio Samaranch només ha destacat els aspectes positius de la seva trajectòria vital, n’ha justificat la militància franquista i n’ha silenciat les seves facetes més controvertides. Aquesta és la conclusió del dossier La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch, elaborat per l’observatori crític dels mitjans Media.cat, que impulsa el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc. L’informe analitza el ressò que ha tingut la mort del president honorífic del COI als diaris generalistes i esportius, a la premsa digital i al Telenotícies de TV3 entre els dies 21 i 23 d’abril de 2010.

Dels 123 articles sobre la figura de Samaranch publicats en la premsa generalista, només 39 esmentaven la seva filiació política a Falange. Segons l’informe, “els mitjans han justificat o matisat l’adscripció de Samaranch al règim franquista per les circumnstàncies socials i polítiques de l’època”. Així mateix, també han silenciat els escàndols de corrupció que van afectar la seva trajectòria al capdavant del COI: només en 12 articles es fa referència a aquest tema. La reforma de la carta olímpica impulsada pel mateix Samaranch, que veta la participació als Jocs Olímpics de les nacions sense estat –entre les quals Catalunya–, “ha estat obviat totalment per la premsa”: el tema només s’ha tocat en dues ocasions, i hi ha fet referència un únic rotatiu: El 9 Esportiu de Catalunya, que s’encarta en les edicions diàries de l’Avui i El Punt.

L’informe també destaca que el tractament de la premsa esportiva editada a Catalunya, amb l’excepció d’El 9 Esportiu, “ha estat totalment acrític” amb la figura de Samaranch. El Mundo Deportivo i Sport “tracten de forma tangencial el passat franquista del personatge i ressalten sobretot la seva carrera esportiva”. El paper d’aquests mitjans “és especialment rellevant” tenint en compte la seva nombrosa audiència, i per tant, “resulta especilament greu el tractament esbiaxat que fan de la figura de Samaranch”.

El tractament més equànime, al marge del realitzat per El 9 Esportiu, l’han realitzat els mitjans digitals, que no han ocultat cap de les facetes del personatge. En aquest sentit, l’informe també analitza el ressò de la mort de Samaranch en la premsa internacional i l’impacte que ha tingut en les xarxes socials, i afirma que “el cas Samaranch apunta al final de les audiències captives”. Media.cat conclou que “la mort de Samaranch ha estat per als grans mitjans de comunicació un exercici col·lectiu de desmemòria, i en alguns casos, de manipulació directa de la història”, i que la cobertura mediàtica del fet “evidencia el poc esperit crític i el seguidisme envers les línies marcades pel poder polític i econòmic” de la majoria dels mitjans catalans.

>> Dossier La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch

Tot feia esperar una gran xiulada als Reis i a l’himne espanyols. L’escenari era Bilbao; les aficions majoritàries eren basques (Bilbo Basket i Caja Laboral Vitòria) i catalana (Regal Barça) i el precedent futbolístic de València era ben present. Tant bon punt Joan Carles i Sofia de Borbó van fer acte de presència al BEC, l’esbroncada va començar i encara va pujar més de to -amb crits de “Fora, fora”- durant els escassos vint segons en el quals es va intentar fer sentir l’himne espanyol.

Les imatges de TVE es van limitar a resseguir l’entrada dels Reis i els aplaudiments d’un reduït grup d’espectadors situats a les posicions més properes a la llotja. A la resta del pavelló, amb capacitat de 15.000 espectadors, la xiulada i els gestos contra els monarques eren generals especialment en els sectors ocupats per les tres principals aficions tal i com es pot comprovar en el vídeo de TuBasket.com.

Tal i com va passar a València la senyal la produïa TVE però l’emissió al Principat era conjunta tant per la televisió pública espanyola com per TV3. A diferència d’aquella ocasió -en la qual el narrador, Pere Escobar, no es va assabentar de la xiulada- els locutors catalans explicaven el que succeïa tot i que les imatges i el so distessin molt de la realitat. També a la ràdio, tant a Catalunya Ràdio com a RAC1, els oients podien comprovar la magnitud de la protesta i com pràcticament el fragment d’himne no es podia sentir.

És evident que l’intent de minimitzar la xiulada no va arribar a l’escàndol de València quan TVE va desconnectar argumentant un “problema tècnic”. Posteriorment, al descans, el va reemetre amb les preceptives correccions d’àudio i mostrant bàsicament la imatge d’un aficionat bilbaí que s’emocionava amb les notes de la Marxa Reial mentre la resta de Mestalla protestava. A més, en aquella ocasió, la manipulació va acabar amb el cessament de Julián Reyes com a cap d’Esports de la cadena pública espanyola.

A la final de la Copa del Rei celebrada a Bilbao també es va produir un fet, anecdòtic, que mostra com les transmissions esportives cada vegada més intenten amagar i minimitzar els incidents o allò que surt de l’anormalitat -al contrari del què succeïx habitualment en periodisme-. En un temps mort es va celebrar un concurs de tirs lliures amb la participació de tres espectadors. Un dels concursants era un aficionat del Madrid que en finalitzar la seva actuació es va dedicar a fer gestos obscens tant als aficionats catalans com els bascos. TVE va evitar mostrar les imatges i va fer un pla general del pavelló. Mentrestant la cridòria tornava a ser descomunal i, lògicament, l’audiència es devia preguntar què succeïa. Sortosament els espectadors catalans van tenir ràpidament la resposta per part de l’equip comandat per Jordi Robirosa que, com és habitual, i malgrat no poder produir la senyal, va fer una retransmissió de gran nivell.

La classificació amb la “main de Dieu” de França pel Mundial 2010 ha esdevingut una qüestió d’estat i fins i tot el Parlament i el Govern irlandès han demanat oficialment a la FIFA la repetició. L’organisme futbolístic ho ha descartat aquest divendres (es tractava d’un error d’apreciació de l’àrbitre no pas una qüestió tècnica) però la decisió no ha aturat les declaracions realitzades des de les més altes esferes polítiques d’ambdós estats.

“Si no es repeteix el partit, la FIFA estarà dient a la gent que si fas trampes guanyaràs” va afirmar el ministre de Justícia irlandès, Dermot Ahern. La ministra d’Economia francesa, Crhistine Lagarde, es va situar en la mateixa línia: “Seria bo que el partit es tornés a jugar”. Per la seva banda Roselyne Bachelot, ministra de Sanitat i Esports, va expressar que el seu sentiment era de “vergonya, més que orgull”. El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, no va voler fer declaracions sobre el tema però si que va demanar “disculpes” al primer ministre irlandès, Brian Cowen, mentre que el seu homòleg gal, François Fillon va assegurar que “els governs no s’han d’immiscuir en els assumptes de la FIFA”.

Més enllà de la injustícia esportiva que pot suposar que qualsevol equip aconsegueixi un èxit esquivant el reglament la resposta de Fillon semblaria a priori la més lògica. No només perquè les competicions esportives són organitzades per entitats privades sinó perquè sempre s’ha cridat als  quatre vents que política i esport són dos elements que no “s’han de barrejar”.

Una fal·làcia usada a conveniència
Esport i política acostumen a ser dues cares d’una mateixa moneda. Considerar que “no s’han de barrejar” es tracta d’una fal·làcia usada a conveniència per exemple per atacar la tasca pel reconeixement de les seleccions esportives catalanes. Un exemple recent va ser l’amenaça fins i tot amb responsabilitats penals al combinat espanyol de futvolei per no disputar un torneig on també jugava Catalunya.

En les cròniques dels quatre diaris esportius consultats* (dos de catalans, Sport i Mundo Deportivo; i dos d’espanyols, Marca i As) en cap moment es qüestionen si és “normal” que el resultat d’un partit de futbol esdevingui protagonista en l’agenda política de dos estats europeus. Si s’ho qüestionessin, ja no podrien utilitzar l’argument de la “barreja de la política i l’esport” en el cas de les seleccions catalanes. De fet, tampoc ho van fer quan el Parlament de la Comunitat Autònoma Basca va aprovar una resolució per demanar el “retorn” de la selecció espanyola de futbol i de la Vuelta Ciclista.

* No s’ha tingut en compte El 9 Esportiu ja que informa amb normalitat de les seleccions nacionals catalanes i, a més,  assumeix amb naturalitat la relació entre política i esport en bona part dels seus articles.

Si hi ha una posició d’acord respecte el nomenament de Johan Cruyff com a seleccionador nacional de futbol és l’impacte mediàtic que ha generat la decisió. Un dels elements més destacats de les cròniques de l’acte de presentació era el fet que hi fossin presents uns 150 periodistes molts dels quals de mitjans internacionals.

El digital Crònica.cat va recollir part de les reaccions fora de les nostres fronteres. La noticia va aparèixer als telenotícies de la BBC anglesa o la CNN nord-americana. També als diaris tant d’informació general com esportius amb un tractament del fet nacional diferenciat. L’Équipe parlava de “l’equip de la regió de Catalunya”; The Guardian es referia a “selecció autonòmica” mentre que Il Corriere dello Sport tenia molt clar el caràcter nacional català: “Cruyff torna in panchina, allenerà la nazionale della Catalogna”. La rellevància de la notícia cal buscar-la en el fet que des del cessament de Cruyff com a entrenador del Futbol Club Barcelona, tretze anys ençà, l’holandès no havia tornat a les banquetes.

El català al centre dels debats
Un dels principals elements de controvèrsia ha estat el fet que Johan Cruyff pràcticament no hagi parlat mai en català. Segurament el “discurs” més llarg va ser el de l’anunci antitabac que va gravar després de patir un atac de cor. D’opinions ni ha hagut per tot els gustos però segurament les reticències inicials s’han vist superades per la constatació de la projecció internacional que suposarà no només per la selecció sinó també pel conjunt de Catalunya.

Malgrat que Cruyff no hagi fet mai cap esforç per parlar el català -tot i fer-ho de manera macarrònica amb altres idiomes com l’espanyol- no vol dir que tingui cap problema per entendre’l. Tot i així la reportera de TV3 Laia Ferrer en el programa Esport Club li va fer totes les preguntes -tant en la roda de premsa general com en declaracions en exclusiva- en castellà.

Sembla que la periodista de la televisió pública no es va donar per al·ludida per les paraules autocrítiques del president de la Federació Catalana de Futbol, Jordi Casals. “La majoria de nosaltres, quan el senyor Cruyff va arribar al nostre país, el vam rebre en llengua castellana” va afirmar Casals. Si és evident que la televisió nacional de Catalunya ha d’utilitzar sempre el català en les rodes de premsa -a excepció quan aquest fet pugui impedir la comprensió de la pregunta- ho és més per una persona que no només entén el català sinó que porta més de trenta anys entre nosaltres.

Un diari internacional que ha aprofitat la polèmica de la llengua per carregar contra l’independentisme català és el Times (Johan Cruyff, new coach of Catalan football team, refuses to speak Catalan). El corresponal del rotatiu anglès considera que el fet que el nou seleccionador no es faci seva la “llengua regional” és un “entrebanc enutjós” per als nacionalistes catalans. Per Graham Keeley, redactor de la crònica, Catalunya és “una zona feroçment nacionalista del país que es veu ell mateix com una nació, que promou internacionalment la seva llengua i que té ambaixades arreu del món”.