Tag Archive | "Estat espanyol"

L”èxit´ espanyol a l’ONU i el fracàs del periodisme polític internacional

L”èxit´ espanyol a l’ONU i el fracàs del periodisme polític internacional

L’elecció de l’Estat espanyol com a membre no permanent del Consell de Seguretat de l’ONU, ahir a Nova York, ha estat presentada com un “èxit” diplomàtic de primer ordre però les cròniques dels principals diaris es queden en l’anècdota i renuncien a explicar el significat i profunditat dels fets.

Un exemple d’aquesta cobertura és la que ofereix La Vanguardia, en la que s’explica amb emoció el resultat de les diferents votacions talment com si es tractés d’un resultat esportiu i on es donen més detalls dels regals oferts pels diferents aspirants –xocolatines i garapinyades- que de les implicacions geopolítiques de la decisió.

En general, l’única font utilitzada pels diferents corresponsals, és l’oficial de la diplomàcia espanyola. En cap dels articles analitzats es troba una sola font directa turca o neozelandesa. I ni tan sols abunden fonts de funcionaris de l’ONU o analistes independents. Les declaracions del ministre espanyol d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, del Primer Ministre, Mariano Rajoy, o fins i tot del monarca Felip VI –anècdota del telèfon inclosa- es consideren suficients per contextualitzar la notícia.

Un enfocament que converteix –massa vegades- la informació en propaganda. Per exemple, la crònica d’El País ofereix una sèrie de dades per reforçar les tesis oficialistes, com l’ajuda espanyola en cooperació –“30.000 milions de dòlars en 14 anys”- o l’austeritat de la campanya espanyola: un milió d’euros davant la mitjana de 20 que costa una elecció similar. Davant la primera dada, el diari calla que precisament el pressupost en cooperació ha estat retallat fins a un 60% des de 2011 i que actualment és el segon més baix d’Europa en relació al PIB. Pel que fa a la xifra de l’elecció, en el cas espanyol es limita únicament a la partida explícita destinada per Exteriors, mentre que no queda clar en què englobarien els 20 milions habituals. En tot cas, la xifra espanyola –que altres mitjans apugen fins a cinc milions- no inclou tots els viatges realitzats per diferents estaments diplomàtics, inclosos Primer Ministre i Cap d’Estat, per aconseguir suports ni els compromisos adquirits amb aquesta finalitat. Aquests darrers, que podrien considerar-se clau a l’hora d’explicar els fets, no es detallen a cap dels articles analitzats, a excepció del fet d’aparcar la qüestió gibraltarenya.

A aquesta dependència de la font cal sumar-hi la implicació dels mitjans en la “victòria”, l’exemple més clar dels quals és ABC, amb la seva portada monotemàtica –i el titular “Espanya guanya pes en el món”- i un gran desplegament de quatre pàgines, editorial i missatge especial de Rajoy.

Sense menystenir la importància del Consell de Seguretat de l’ONU, cal tenir en compte algunes dades objectives a l’hora de valorar la importància d’aquesta elecció. Primer, ocuparà la plaça que deixa vacant Luxemburg, el que permet donar una idea de la importància necessària per formar part d’aquest òrgan.

Segon, l’Estat espanyol feia deu anys que no hi formava part, el temps mitjà habitual entre una elecció i una altra, mentre que Turquia ja ho havia fet el bienni 2009-2010 i és enormement estrany repetir amb tan pocs anys de diferència. A pesar d’aquest avantatge, l’Estat espanyol va necessitar fins a tres votacions i el pes de tota la seva maquinària diplomàtica per imposar-se al país otomà i tot i així només va poder-ho fer per la mínima, amb sols tres vots més dels imprescindibles. Un problema que no va tenir, per exemple, Nova Zelanda.

Silenci als mitjans sobiranistes

Aquesta elecció ha passat força per alt als mitjans sobiranistes. Ni l’Ara ni El Punt Avui ho han destacat en portada, ni tampoc Vilaweb –almenys en el moment de tancar aquesta edició- i Nació Digital li dedica només un breu de poques línies.

Encara que la campanya espanyola per a tornar al Consell de Seguretat va començar el 2005 –just acabat l’anterior període- les implicacions per a un procés sobiranista necessitat de reconeixement internacional no s’haurien de menystenir, però aquesta és una anàlisi que sembla –a un bàndol i altre- que tothom evita.

No seria la primera vegada que el cas català arribaria al màxim òrgan supranacional, però aquest cop segur que tindrà una resposta molt més contundent.

Publicat a GeneralComments (0)

‘Mos Maiorum’: La macro-batuda europea contra la immigració que no interessa als mitjans

‘Mos Maiorum’: La macro-batuda europea contra la immigració que no interessa als mitjans

Dilluns va començar una batuda d’immigrants ben situació irregular a escala europea amb l’objectiu oficial de “recopilar informació rellevant amb la finalitat d’investigar i desarticular grups de crim organitzat”. L’operació, que s’allargarà fins al 26 d’octubre està impulsada pel Consell Europeu sota l’organització d’Itàlia, que actualment presideix la UE.

La mesura ha despertat els recels de les organitzacions que treballen amb immigrants, pels drets humans i contra l’exclusió i la pobresa i també ha provocat crítiques de juristes i formacions polítiques que sospiten que aquestes identificacions es faran seguint criteris d’aparença racial a pesar d’estar específicament prohibit i que a més dubten de la seva eficàcia per lluitar contra la delinqüència organitzada i, a més, criminalitzen les víctimes.

Però ni l’operació policial ni les seves crítiques han tingut una cobertura ressenyable als grans mitjans i això a pesar de l’esforç realitzat per portals de moviments socials i ONG, mitjans alternatius i digitals d’informació destinada a la població immigrant. En el millor dels casos, els mitjans generalistes s’han limitat a publicar en les seves versions digitals alguns teletips d’agència –el de més èxit el que cita el comunicat de Càrites- o a resumir en un breu les protestes de les ONG.

L’anàlisi en profunditat dels riscos de la batuda, i fins i tot la seva explicació i contextualització mitjançant la comparació amb altres operacions similars anteriors –de les quals se’n guarda un total i significatiu silenci- cal buscar-los a blogs i mitjans especialitzats, entre els quals destaca Desalambre, afiliat a ElDiario.es.

Aquest desinterès no ha estat igual als diferents països i mitjans internacionals de primer ordre, com Al Jazeera o Radio France International n’han publicat extensos reportatges. També ho ha fet, per exemple, l’edició francesa de 20Minutes, mentre l’espanyola no n’hi dedicava ni una paraula.

Publicat a GeneralComments (0)

Ebola: es passen d’alarmistes els mitjans?

Ebola: es passen d’alarmistes els mitjans?

La primera infecció per Ebola fora d’Àfrica ha generat una forta alarma i ha suscitat l’interès informatiu a escala internacional. Diaris i informatius d’arreu del món s’han fet ressò de la notícia que –òbviament- ha monopolitzat portades, titulars i tertúlies a l’Estat espanyol.

Fins a un cert punt aquesta cobertura entra dins la lògica informativa: és el primer cop que algú es contagia d’aquesta malaltia fora d’Àfrica; el fet que hagi estat una professional sanitària és comprensible, però podria indicar un possible error en els protocols de control que caldria explicar, i a més el cas es dóna després que veus de l’hospital afectat haguessin advertit que no comptaven amb els mitjans necessaris per tractar malalts d’Ebola. Aquestes dades sumades a la gestió opaca i erràtica de la crisi per part del Govern espanyol no ajuden, precisament, a calmar els ànims.

Però tot i això, hi ha altres qüestions que la cobertura del cas hauria de tenir en compte per tal de no generar un alarmisme innecessari, inútil i fins i tot perillós:

1. L’Ebola és una malaltia molt perillosa però això no és una pandèmia: La pitjor epidèmia d’Ebola de la història ha provocat en més o menys un any 7470 casos i 3431 morts a l’Àfrica Occidental. O sigui, que amb mitjans molt deficitaris, sense –en molts casos- una estructura estatal capaç d’implementar mesures preventives massives i eficients, la malaltia no ha deixat d’afectar a una mínima part de la població potencialment en risc. Tal com recordava Crític a l’agost, hi ha com a mínim tres epidèmies a l’Àfrica que haurien de preocupar més que l’Ebola.

2. L’Ebola és controlable: Tal com recorda el periodista Xavier Aldekoa, tant Senegal com Nigèria n’han pogut controlar la malaltia amb unes condicions molt més adverses –mitjans, control de fronteres, proximitat…- que a l’Estat espanyol. De fet, explica que l’Ebola va arribar a Lagos, una megaurbs de 25 milions d’habitants, molts dels quals sense les mínimes condicions de salubritat i va poder-se controlar. Al Senegal ho han aconseguit sense que hi hagi hagut un sol mort.

3. La cadena de contagi és curta: Alguns mitjans com El Periódico han optat per entrevistar experts com l’epidemiòleg de l’Hospital Clínic, Antoni Trilla, que recorda que “és difícil que ella pugui produir un contagi en cadena, perquè la malaltia no es transmet durant el període d’incubació”. Altres metges s’han expressat de forma similar contrastant amb les declaracions alarmistes i comentaris espantats que predominants a les tertúlies.

4. Una mala gestió política és independent del perill real d’epidèmia: Hi ha fortes evidències de mala gestió de la situació per part de les autoritats sanitàries espanyoles i madrilenyes i també una manca de capacitat comunicativa, clau a l’hora d’evitar la sensació d’alarma. La roda de premsa d’ahir n’és una bona prova, així com la forma en què van menystenir-se les denúncies de manca de material i formació del personal de l’hospital Carlos III a l’agost. Però aquestes qüestions poden criticar-se sense necessitat de generar més pànic.

 

Publicat a GeneralComments (0)

Es trenca el tabú sobre el frau fiscal? 5 casos que van passar desapercebuts

Es trenca el tabú sobre el frau fiscal? 5 casos que van passar desapercebuts

L’anunci de Jordi Pujol assegurant que havia comès frau fiscal durant 34 anys porta obrint portades des de dissabte. La importància del personatge Pujol i el delicat moment polític català és evident que han amplificat una notícia que el mateix interessat va tractar de relativitzar, en fer-la pública un divendres a la tarda de juliol.

Però més enllà d’interessos polítics més o menys conjunturals i del debat sobre si la confessió de l’expresident respon a un avançament davant una imminent denuncia, o és una “voladura controlada” per amagar delictes pitjors hi ha un altre element de fons de la noticiabilitat dels fets que cal tenir en compte: la creixent sensibilització social respecte el frau fiscal. Un tema que sols l’Anuari Mèdia.cat de 2012 encara considerava silenciat.

A Mèdia.cat volem recordar cinc exemples de defraudadors fiscals tant o més greus que el de Jordi Pujol que no van arribar ni a una sola portada:

1. La família Borbó: Fa poc més d’un any, una investigació periodística va desvelar que Joan de Borbó va deixar una herència als seus tres fills –un d’ells, llavors cap de l’Estat espanyol, Joan Carles I- de 1.100 milions de pessetes de 1993 en comptes bancaris a Suïssa. El que havia de ser només una anècdota va esdevenir un principi d’escàndol: no hi havia cap constància que el monarca hagués repatriat aquests fons, n’hagués regularitzat la seva existència ni hagués abonat cap tipus d’impost. A pesar de la gravetat dels fets –i de la similitud amb el cas Pujol- el “tema” va ser despatxat ràpidament i les explicacions de la Casa Reial van ser acceptades acríticament pels mitjans a pesar de la seva opacitat i de la raresa d’alguns dels pocs que van donar-se, com el fet que tota la suma heretada corresponia exactament al que calia pagar en concepte de deutes i obligacions pendents. El cas mai va arribar a cap portada.

2. Emilio Botín: Al president del Banco de Santander li van descobrir comptes a Suïssa per valor de 2000 milions procedent també d’una herència del seu pare que havia tret divises il·legalment en època de la república. Fins i tot va iniciar-se una investigació penal. El cas, però va tancar-se ràpidament gràcies a un acord amb hisenda del qual se’n va posar en dubte la legalitat. La notícia només va arribar a la portada d’un diari: The New York Times. Cap rotatiu català o espanyol va trobar prou rellevant el cas per destacar les activitats il·lícites del principal banquer de l’estat.

3 i 4. Famílies Carulla i Carceller: Són només els exemples més recents dels problemes amb hisenda d’algunes de les principals nissagues de la burgesia catalana. Un conflicte del qual poques se n’escapen. Fa menys de tres mesos que els propietaris de Gallina Blanca –i accionistes de referència a l’Ara- van haver de pagar 6,4 milions d’euros a hisenda per regularitzar la seva situació. Un mes abans eren els propietaris de la Damm –i moltes altres empreses- els que passaven pels jutjats per un presumpte frau que podria superar els 70 milions d’euros. El cas segueix obert a pesar del seu arxiu parcial.

5. 24 bilions en paradisos fiscals: Una investigació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, després de mesos de feina, sistematitzava el funcionament dels paradisos fiscals i publicava el nom de desenes d’empreses i persones que ajuden a engreixar la xifra de 24 bilions d’euros que s’hi calcula que s’hi amaguen, fins a una tercera part del PIB mundial (encara que sempre cal tenir en compte que aquestes xifres són aproximacions hipotètiques). Cap gran mitjà del país li va donar una importància significativa. I això que l’esquema delictiu que tenalla els pressupostos públics arreu del món té una bona representació a l’Estat espanyol: fins al 71% de l’evasió fiscal està protagonitzada per grans fortunes i empreses, segons el sindicat de tècnics d’hisenda.

Publicat a GeneralComments (0)

El País gira cap a l’espanyolisme en la seva guerra contra El Mundo?

El País gira cap a l’espanyolisme en la seva guerra contra El Mundo?

El debat i els posicionaments sobre el procés sobiranista català es juga en gran part en el terreny mediàtic i, per tant, també hi ha un component important de càlculs sobre audiències i capacitat de condicionar l’agenda.

Durant els dos darrers anys aquest paper ha estat monopolitzat pels diaris més de dretes de la capital espanyola –ABC, La Razón i sobretot El Mundo- que han mantingut el tema de la unitat d’Espanya i els atacs a qualsevol tipus de catalanisme com a banderins de reclutament, mentre El País, sense renunciar a posicionar-se sobre el tema, també obria espai a veus més pactistes.

Durant l’última setmana, però, aquesta norma sembla haver-se capgirat completament. El 12 i 13 de juliol El Mundo avançava en portada una possible trobada entre Artur Mas i Mariano Rajoy sense afegir-hi cap component negatiu. Ahir, el diari de Unidad Editorial anava encara més lluny i a la secció editorial “Sube y baja” col·locava una fletxa descendent de la diputada de la CUP Isabel Vallets per “irresponsable política” en cridar la desobediència civil “quan les posicions polítiques sembla que s’estan aproximant”.

El mateix dia, El País destacava com a titular principal de portada una “exclusiva” com les que han fet famoses les portades de La Razón: “Una Catalunya independent seria inviable fora de l’euro”. Just a sota situava l’enèsim manifest promogut per Arcadi Espada contra la independència i la consulta catalanes. Més enllà de la discutible noticiabilitat -a aquest nivell- d’aquests fets, el diari optava per presentar la iniciativa amb un titular que semblava un avís a navegants: “Un manifest antinacionalista demana a Rajoy que no negociï amb Mas”.

El diari de Prisa s’avançava als seus competidors en informar en exclusiva de la notícia, però és possible deduir que la vinculació del rotatiu en la seva preparació per la gran quantitat dels seus col·laboradors –amb Vargas Llosa com a únic intel·lectual d’inapel·lable prestigi- que figuren entre els seus primers signants.

Avui, només l’ABC informa del tema en portada però amb un enfocament –“Un grup d’intel·lectuals alça la veu contra el desafiament independentista”- que no fa cap referència a la possible obertura de negociacions entre Rajoy i Mas. El Mundo ni tan sols esmenta el tema, i això que Espada és un dels seus col·laboradors més destacats.

La presentació d’aquest manifest, amb aquest to i en aquest precís moment té una profunda lectura política –la FAES impulsant una iniciativa que pot torpedejar l’acció d’un Govern del PP- però també mediàtica. Podria El País tractar d’agafar la bandera de l’espanyolisme més intransigent ara que sembla que la ‘caverna’ hauria de menjar-se un procés negociat?

Encara és d’hora per saber-ho, per ara el mateix diari editorialitza contra el manifest que ha promogut però també menysté informativament la presentació d’un  nou manifest de caire federalista.

Publicat a General, PolíticaComments (0)

I les enquestes?

I les enquestes?

Gairebé un mes i mig després de les eleccions europees que van trasbalsar el panorama polític estatal, la majoria de grans estudis d’opinió renuncien a publicar enquestes sobre com pot evolucionar la situació a partir d’ara.

Les úniques enquestes de magnitud considerable publicades en aquest temps han estat les de Només Gesop –d’àmbit estatal i autonòmic,- per a El Periódico, i Celeste-Tel –àmbit estatal,- per a ElDiario.es. També Última Hora n’ha fet una de pròpia d’àmbit autonòmic i municipal. La resta, mantenen un silenci més eixordador com més va.

Per exemple, el CIS, que acostuma a publicar enquestes postelectorals pocs dies després de cada contesa –en el cas de les darreres autonòmiques catalanes en només cinc dies, per exemple- aquesta vegada no ho ha fet.

Mestroscopia –El País- i Sigma Dos –El Mundo- acostumen a publicar estudis mensuals per mantenir una sèrie històrica molt precisa sobre les evolucions de les preferències electorals, però, en ambdós casos, s’han saltat la seva mostra de juny. I no és que no facin enquestes, que n’han fet sobre l’acceptació del nou Rei espanyol, les primàries del PSOE, la llei de l’avortament o la percepció de la situació econòmica. Però pel que sembla no han aprofitat aquests estudis per preguntar als ciutadans sobre les seves preferències electorals. O si ho han fet no n’han publicat els resultats.

També Feedback publica sondeigs electorals a La Vanguardia habitualment, encara que no amb tanta regularitat i l’actual període de silenci podria entendre’s com a normal si no fos perquè l’actual convulsió del moment justifiquessin la necessitat informativa de noves enquestes.

Precisament va ser en les darreres eleccions europees quan la majoria d’instituts d’opinió van mostrar una incapacitat més gran de preveure els moviments de fons dels votants, amb una fallada generalitzada –però especialment de Metroscopia- a l’hora de preveure la caiguda del bipartidisme i l’ascens de Podem.

Arxius adjunts:

Publicat a GeneralComments (0)

Només l’Ara i El Punt Avui marquen la diferència en la premsa impresa

Només l’Ara i El Punt Avui marquen la diferència en la premsa impresa

Les portades impreses avui són veritables clons on es renuncia a intentar informar al lector del que va passar durant la coronació per limitar-se a ensabonar la institució monàrquica. Una foto a tota plana del nou Rei –amb l’única variació de si va amb família o sense- i una frase textual del seu discurs amb dues opcions majoritàries a escollir: “Una Corona íntegra, honesta i transparent” –El País i El Periódico- o “Una Monarquia renovada per a un temps nou” –El Mundo, La Vanguardia, Última Hora i La Verdad.

Curiosament són els valencians Levante i Las Provincias els únics que recorden, al titular, la menció reial a la “unitat i diversitat d’Espanya”.

Fins i tot un diari que normalment busca un enfocament diferent com és 20 Minutos avui es rendeix a l’onada monàrquica i accepta que “Felip VI activa el canvi”, amb l’única llicència de ser l’únic rotatiu a recordar en portada l’encalçament policial de republicans, un escàndol que hauria de ser enorme i que en canvi ha estat totalment relegat.

A Catalunya, trobem els únics diaris que han optat per oferir una portada més analítica. El Punt Avui –“Borbó de manual”- i Ara –“Res de nou”,- incideixen en el fet que més enllà de les referències genèriques a la convivència, la diversitat i la modernitat no hi ha hagut cap proposta concreta que diferenciï l’inici d’aquest regnat de l’anterior. També Diari de Girona i Regió 7 –i trencant la línia dominant del grup Prensa Ibérica al que pertanyen- han preferit prioritzar la informació a la pompa amb un titular més polític: “Els primers gestos de Felip VI no convencen el Govern català”.

Un altre cop ha estat la premsa digital la que ha marcat la diferència davant la unanimitat de la impresa. Als Països Catalans, als principals diaris en línia –Vilaweb, Nació Digital, e-Notícies, Directe.cat i La Veu del País Valencià- ha predominat un enfocament diferent, donant menys pes al fet de la coronació en si mateix i destacant altres temes i reaccions relacionades.

També a Madrid la majoria de digitals com Público, ElDiario.es o Infolibre –però també el conservador Voz Pópuli- reconeixen en les seves portades el fracàs d’assistència de la cerimònia i la implacable repressió als republicans.

Aquests dos darrers temes han estat –juntament amb la manca de dubtes sobre la veritable finalitat i projecte polític de la monarquia més enllà de la seva permanència- els silencis més clamorosos en uns mitjans majoritaris més centrats en la propaganda que el periodisme. Com va poder veure’s ahir, ja en el moment dels directes televisius.

Publicat a GeneralComments (0)

Pàgina 1 de 191234510...»

Media.cat/Continguts

Error: Feed has a error or is not valid

Foto-reportatges

Error: Feed has a error or is not valid

Bios

Error: Feed has a error or is not valid

Estadísitiques

Error: Feed has a error or is not valid

Traductor

Enllaços recomanats

Mediacat Twitter

Calendari

Octubre  2014
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
   
  1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31