Tag Archive | "Estat espanyol"

El PP i les grans televisions privades fumaran la pipa de la pau?

El PP i les grans televisions privades fumaran la pipa de la pau?

Demà, 31 de març, és el dia límit –després de dues pròrrogues que sumen un any- per tancar vuit canals de TDT en compliment d’una sentència del Tribunal Suprem espanyol. Però per ara no hi ha cap anunci oficial sobre quins seran els canals afectats, una decisió que ha de prendre cada empresa segons la seva quota i que, en el cas de Mediaset serien quatre, dos Atresmedia -propietat de Planeta- i un altre d’Unidad Editorial i Vocento. A la pràctica la decisió significaria l’eliminació quasi absoluta dels canals temàtics d’àmbit estatal.

Encara que l’ordre de clausura prové d’instàncies judicials, des de la patronal televisiva UTECA, s’acusa l’executiu espanyol “d’inacció” per resoldre el “problema”, ja que, segons ells, la sentència podria esquivar-se amb un decret-llei. Una actuació que des del Govern s’assegura que és il·legal.

Però a diferència del maig de l’any passat, quan van apagar-se nou canals més, aquest cop no hi ha hagut cap campanya propagandística televisiva per pressionar al govern. Llavors les tensions van arribar dins la mateixa UTECA. Tant Mediaset com AtresMedia van acusar Vocento i Unidad Editorial de no utilitzar la seva potència mediàtica –a través d’ABC i El Mundo- per evitar el tancament de canals. Un tancament que, en el cas de Unidad Editorial, li ha suposat perdre fins al 3,7% dels seus ingressos.

Ara, però, sembla que els grups audiovisuals han decidit optar per l’estratègia de no enfrontament dels impresos i sense mals resultats pel que es podria veure. Fa només deu dies, el president de Mediaset, Alejandro Echevarría, confiava en una entrevista que al final el tancament no s’arribaria a produir.

Però com es produirà aquesta pacificació? O bé Rajoy es desdiu i aprova el decret-llei que li demanen les televisions privades o bé ja està negociant amb aquestes el repartiment de cinc nous canals de TDT que s’han de concedir aviat, la decisió sobre els quals s’ha ajornat al setembre, poc abans de les eleccions estatals.

Les tertúlies com a contrapartida?

O potser és que els empresaris televisius van trobar una forma més efectiva de pressionar Rajoy que els espots sentimentals i les recollides de signatures en línia.

La moda de les tertúlies i programes polítics ha aconseguit treure de polleguera a la Moncloa. Segons s’ha repetit sovint, el disgust del PP pel to i els convidats que dominaven els programes de màxima audiència era enorme i els acusaven de les funestes previsions que els anuncien les enquestes. El clímax d’aquesta pressió cap als mitjans va arribar el desembre passat, quan Rajoy en persona va denunciar en una trobada amb grans empresaris que Podem tenia “suports inexplicables”.

Des de llavors sembla que les coses s’han suavitzat. La cobertura de les eleccions andaluses va ser clarament negativa per la formació de Pablo Iglesias, que està sent substituïda ràpidament de l’univers mediàtic per Ciutadans, presentada com una renovació “sensata”. De fet, la quota de pantalla d’Albert Rivera s’ha disparat sense haver de suportar la campanya de desgast i descrèdit patida per Podem, que en casos com el del currículum de Juan Carlo Monedero, va superar els límits del ridícul periodístic.

Dijous passat, a més, Mediaset complia una altra de les reivindicacions del PP –això sí, sempre expressada indirectament- i anunciava la substitució de Jesús Cintora al capdavant de Las Mañanas de Cuatro, un dels programes polítics més crítics amb el seu govern i al que s’ha acusat d’artífex de l’ascens de Podem. La cadena assegurava que el cessament venia motivat per “manca d’objectivitat” del periodista, confirmant així les motivacions ideològiques de la decisió.

Molts espectadors van sublevar-se a les xarxes socials i les etiquetes #BoicotMediaset i #BoicotAnunciatesMediaset van esdevenir tendència dominant a escala estatal –amb ajuda dels disconformes amb el resultat de Gran Hermano.

Més periodistes cessats

El cas de Jesús Cintora és l’últim exemple d’acomiadament a què s’ha vist una mà negra governamental. El també presentador de Cuatro, Hilario Pino, va ser apartat a l’agost després que les protestes d’emigrants espanyols al Perú durant una visita de Soraya Sáenz de Santamaría es colessin durant l’entradeta dels informatius.

A aquests cal sumar les substitucions dels directors dels tres diaris més llegits a l’Estat espanyol: El País, La Vanguardia i El Mundo des que Rajoy va arribar a la Moncloa i el respectiu gir de tots tres rotatius cap a línies més amables amb el seu govern.

I això sense comptar amb la constant cacera de bruixes i increment del control polític a RTVE, que ha posat la cadena pública espanyola al límit de l’explosió.

Per saber-ne més: La crisi de la televisió arriba a les privades

Publicat a GeneralComments (0)

La premsa catalana col·labora a l’apagada informativa del manifest per la llibertat d’Otegi

La premsa catalana col·labora a l’apagada informativa del manifest per la llibertat d’Otegi

Foto: Gara

Ahir va presentar-se a Brussel·les la iniciativa internacional per alliberar el dirigent polític basc Arnaldo Otegi amb un acte al Parlament Europeu i la publicació d’un manifest internacional signat per 24 personalitats, entre les quals s’inclouen els premis Nobel de la Pau Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel, l’activista estatunidenca Angela Davis i els expresidents de l’Uruguai, Paraguai i Hondures –Pepe Mújica, Fernando Lugo i José Manuel Zelaya respectivament.

La notícia ha estat recollida amb normalitat pels mitjans bascos, però a penes ha tingut ressò a la resta de l’Estat espanyol. Aquí, de fet, s’ha produït la kafkiana situació en què s’ha informat de les protestes per un acte del qual no va informar-se, donant-se la paradoxa que es trobava més noticiable la reacció d’un fet que el fet en si mateix.

Aquest és el cas d’EFE, Europa Press o El País. En aquest tercer cas, la notícia està redactada de forma que sembli que només l’advocat i expert en resolució de conflictes, Brian Currin, estigui interessat en l’alliberament d’Otegi i només se cita l’ampli suport internacional en la darrera línia de l’article. També El Mundo opta per aquesta línia, encara que amb un text més equilibrat.

Als mitjans catalans, però, la informació ha estat encara més reduïda, produint-se un silenciament només trencat a la pràctica per alguns mitjans alternatius i els teletips d’EFE que a vegades publiquen de forma sistemàtica.

Una actitud que resulta encara més incomprensible si s’observa com una part dels signants en suport a Otegi coincideixen també en el manifest on es reclamava el dret a l’autodeterminació de Catalunya publicat el novembre passat i que llavors va considerar-se que tenien un renom internacional suficient per a justificar-ne la noticiabilitat.

Publicat a General, InternacionalComments (0)

RTVV també va pagar dos milions a José Luis Moreno per unes reemissions

RTVV també va pagar dos milions a José Luis Moreno per unes reemissions

Què té TVE amb José Luis Moreno? El famós productor i còmic madrileny acostuma a aconseguir suculents contractes de la televisió pública espanyola. És igual que els índexs d’audiència siguin irrisoris, que les males crítiques s’acumulin, que copiï la gala que ell mateix havia produït per Telecinco uns dies abans o fins i tot que tingui deutes pendents amb proveïdors, treballadors i hisenda –motiu pel qual no podria aconseguir contractes públics,- RTVE sempre torna a confiar amb Moreno. Va passar amb Sábado sensacional –emès a l’agost amb un resultat desastrós,- va repetir-se amb Reyes y estrellas –durant la nit de Reis- i ara hi ha tornat amb Alfombra Roja. Quants cops és capaç d’ensopegar RTVE amb la mateixa pedra?

Per ara el seu president, José Antonio Sánchez, haurà de donar explicacions al Senat, però no està clar que serveix per a gaire. José Ramón Díez, quan va arribar a la direcció de la cadena ja va avisar que no es repetirien casos com el de Sábado sensacional. I en van tres.

La resposta, als jutjats

Pero José Luis Moreno ha demostrat que l’afecten les crítiques i hi reacciona. En concret interposant una denúncia penal contra un digital de crítica televisiva.

Per un article on s’explica més detalladament la informació de l’inici d’aquest article i una columna d’opinió, el productor ha demandat Bluper, un digital especialitzat en crítica televisiva fundat el novembre passat. Moreno demana als editors de Bluper 332.000 euros per danys i perjudicis pel que considera que són injúries i calúmnies.

Des de Bluper han decidit defensar-se tractant de difondre el seu cas. Ahir van aconseguir ser tendència dominant a Twitter per unes hores amb l’etiqueta #TodosConBluper i han iniciat una campanya de recollida de signatures en línia que en el moment de tancar aquesta edició ja havia superat les 9.000 adhesions.

També RTVV

Però des de Mèdia.cat volem recordar un cas de favoritisme cap a les produccions de Moreno que va passar per alt en el recull de Bluper i decidim recuperar ara en solidaritat amb el digital.

I és que la capacitat de l’excòmic per aconseguir contractes públics no es limitava a RTVE. La televisió pública valenciana també va contractar dos programes seus per un cost de més de dos milions d’euros.

Segons el sindicat CGT –qui ha portat el cas a la fiscalia- aquests van ser contractats sense cap mena d’informe que els avalués econòmicament i entén que “van pagar-se a un cost elevadíssim” i que “s’hauria pogut incórrer en un tracte de favor cap a la productora”. De fet, un dels programes va pagar-se per partida doble, ja que prèviament la FORTA n’havia comprat cobrat els drets d’emissió, pel que Canal 9 ja en tenia accés. L’altre havia estat venut anteriorment a la televisió de Castella la Manxa sense que això suposés cap rebaixa per RTVV.

A diferència de molts treballadors i proveïdors de RTVV, Moreno sí va cobrar pels seus programes gràcies a què aquests van ser inclosos en el pla de proveïdors impulsat des de Madrid, fet que va provocar l’informe en contra de la Sindicatura de Comptes, que entenia que no es complien els requisits per acollir-se a aquell mecanisme.

Publicat a GeneralComments (0)

Xina ja és el tercer exportador mundial d’armes (i l’Estat espanyol el setè)

Xina ja és el tercer exportador mundial d’armes (i l’Estat espanyol el setè)

L’informe sobre el comerç mundial d’armes que elabora bianulament l’Institut Internacional d’Estocolm per a la Recerca de la Pau (SIPRI per les seves sigles angleses) ha passat força desapercebut als grans mitjans catalans i espanyols. La majoria ni tan sols ho ha esmentat i entre els que ho han fet, en general s’han limitat a publicar els teletips d’agència sense massa modificacions.

El País ha estat l’únic gran diari que ha aprofitat per elaborar un reportatge propi, que fins i tot ha destacat en portada. L’article està enfocat cap al fet que Xina ha esdevingut ja el tercer exportador global de material bèl·lic i que el seu esforç militar no ha parat d’augmentar els darrers anys, esdevenint el segon pressupost militar del món.

Encara que l’enfocament té certa lògica –el creixement de Xina és una novetat- el text passa força per alt que els EUA, no sols suposen el 31% de les exportacions mundials –davant el 5% xinès,- creixent dos punts, sinó que a més tenen el principal pressupost militar equiparable als deu següents junts, una dada que no apareix al reportatge. De fet, la nota de premsa del SIPRI s’enfocava precisament en aquest domini estatunidenc en el comerç militar.

Però el reportatge de El País encara té una omissió menys justificable: L’Estat espanyol és el setè exportador mundial, mantenint-se en una posició a la qual va entrar per sorpresa el darrer informe. En els últims cinc anys ha augmentat un 51% la venda d’armament i ja suposa un 3% del comerç global del sector.

Però l’article, no sols no menciona l’Estat espanyol, sinó que deixa entendre que l’informe del SIPRI es limitaria a analitzar els cinc exportadors més grans, quan en realitat ho fa amb els deu. Mitjans internacionals sí que han destacat les xifres espanyoles, com per exemple aquesta infografia de l’agència AFP.

Però El País no ha estat l’únic en oblidar aquest “èxit” de la indústria bèl·lica espanyola. ABC, que publica un article basat en diferents teletips d’agències també ha eliminat qualsevol referència a l’Estat espanyol mentre que EFE es limita a assenyalar que “ocupa la setena plaça”.

Només Europa Press ha destacat aquesta dada en els titulars del seu teletip, però sembla que sense massa ressò, a banda dels digitals de menys audiència que han decidit enfocar així la seva notícia.

Publicat a GeneralComments (0)

Un digital al servei personal d’un policia

Un digital al servei personal d’un policia

Amb l’auge dels digitals i els diaris low cost van proliferar els mitjans instrumentals. Fins ara se sabia que n’hi havia al servei de partits, de faccions de partits –més preocupats per colpejar al sector dissident que a l’adversari- i de polítics personals, com el cas de molts digitals locals dedicats al seguiment i lloança de l’alcalde de torn. També naturalment el ventall enorme de possibilitats del brand journalism: Empreses de tot tipus que editaven un “diari” amb l’objectiu de vendre més productes, promocionar els seus serveis o aconseguir més favors públics, tot vestit en l’embolcall de notícies. També, les fundacions i entitats més diverses han impulsat els seus propis mitjans per defensar les causes més diverses.

Però ara s’ha sabut que fins i tot els policies –o alguns policies- tenen els seus propis digitals que empren per a la guerra bruta, la difusió de rumors i la promoció personal.

És el cas de Información Sensible, controlat pel comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo Pérez. Aquest digital s’autodefineix com “un mitjà de comunicació que neix amb la vocació de ser el contrapunt informatiu a Espanya, posant el focus en aquells temes i / o assumptes que per la seva naturalesa no compten amb la cobertura ni el tractament en la majoria dels mitjans de comunicació”, així com “una aposta pel periodisme de qualitat i per la informació lliure, sense traves ni intermediaris”.

Tot i l’explicació, Informació Sensible és propietat de l’empresa Sensible Code SL, constituïda el 2012, administrada per l’advocat David Macías González, un dels empleats del consorci empresarial de Villarejo, i propietat de la dona del comissari, Gemma Alcalá Garcés.

L’existència d’un digital d’ús personal de Villarejo es deixava caure des de feia setmanes, però ningú s’animava a assenyalar-la explícitament. Les “exclusives” d’Información Sensible i la seva línia editorial permetien sospitar, però no denunciar.

Amb la intensificació de la guerra entre Villarejo i altres sectors polítics i policials madrilenys –arran de la investigació de l’àtic del president comunitari Ignacio González i l’escàndol del ‘Petit Nicolás’- els focus han anat centrant-se cada cop més en un comissari fins ara desconegut pel gran públic, però present en moltes de les operacions polítiques de les darreres dècades, inclosa la campanya de desprestigi contra els polítics catalans.

Així, la investigació de El País sobre l’entramat empresarial de Villarejo, és el que permet certificar la vinculació entre el comissari i el digital. Després, un llarg i aclaridor “editorial”, i avui un altre, pràcticament escrits en primera persona, ja eliminen qualsevol intent d’ocultació.

Un editorial en el qual no només es defensa de forma incondicional Villarejo, emprant expressions com “en una altra hora amic i ‘company amable’” en referència al periodista de El Mundo, Fernando Lázaro, sinó que també es llancen amenaces velades i informacions a mitges sobre suposats complots que inclourien la Casa Reial, el CNI o altres agents de la policia.

La guerra incruenta entre diferents sectors del poder madrileny es lliura, més que als jutjats, als mitjans de comunicació. Amb El Paísen el paper de defensor de González- i El Mundoposant en dubte la versió del president autonòmic- com a principal artilleria pesant. Però també els digitals hi juguen un paper destacat a l’hora de difondre rumors, publicar informacions sense contrastar i destacar un biaix interessat en favor d’un bàndol o l’altre.

Ara caldrà saber si hi ha més implicats que van seguir l’estratègia de Villarejo i també van crear el seu propi “diari”.

Publicat a GeneralComments (0)

Qui són els amos de les notícies?

Qui són els amos de les notícies?

Una campanya europea exigeix que la legislació obligui a fer públics els propietaris i fonts de finançament dels mitjans de comunicació.

Qui hi ha darrere les notícies que llegim, sentim o veiem cada dia? A quins interessos responen? Aquestes preguntes se les fan cada dia centenars de milers de persones i mouen desenes de teories conspiratives. Però, realment sabem qui són els propietaris dels mitjans de comunicació i quines són les seves fonts d’ingressos i finançament?

La resposta és no, encara que sovint es pugui pensar que sí. Un estudi sobre la legislació de vint països –tots europeus més Marroc i Turquia- impulsat per Access.info Europe amb el suport de diferents universitats demostra que només n’hi ha dos que realment hagin desenvolupat normes que facin efectiva aquesta transparència: Àustria i Croàcia. I només en el primer es complirien de forma efectiva. Però és que a la meitat dels països estudiats ni tan sols els organismes reguladors tenen una informació completa sobre els propietaris de mitjans, xifra que cau a sis si s’inclouen els mitjans digitals. (Els resultats per a l’Estat espanyol aquí).

Access.info Europe, una organització internacional destinada a promoure la transparència i el dret a la informació a escala europea, ha decidit, un cop finalitzada la fase de recerca, iniciar la mobilització. La setmana passada feien pública una campanya amb deu recomanacions per tal d’aconseguir que la unió Europea promogui un marc normatiu que permeti saber a qualsevol ciutadà qui és el propietari d’un mitjà de comunicació, així com saber quines són les seves principals fonts de finançament, com ara els inversors publicitaris, subvencions i ajudes públiques o deutes bancaris.

Victoria Anderica, responsable de Acces.info a l’Estat espanyol assenyala la importància de tenir aquesta informació per la gran responsabilitat social dels mitjans: “Són els encarregats de relatar-nos la realitat i per tant haurien de tenir el mateix nivell de transparència que els encarregats d’executar-la, ja que de què serveix el que faci un polític si després el diari no ho explica o ho fa malament?”. Seguint amb aquesta analogia entre mitjans i partits Anderica defensa que “cal saber quins són els principals anunciants d’un mitjà i si se li condona un deute bancari o se li n’ajorna l’execució, i després amb la informació ja decidirem que en fem”.

La campanya exigeix que aquesta informació estigui a l’abast de qualsevol ciutadà i sigui gratuïta, condició que a l’Estat espanyol no es compleix, ja que el registre mercantil –on cal acudir per saber el propietari d’una empresa- és de pagament. Però a més, Anderica explica que la consulta al registre no assegura saber tota la informació: “normalment són propietats de filials, sovint registrades a nom d’un administrador i no el propietari i el rastre de les quals es pot perdre per paradisos fiscals”.

Per això recorda que hi ha països com Àustria, Gran Bretanya o els EUA on els mitjans han d’actualitzar de forma regular tots els seus propietaris. En alguns llocs és una informació reservada a les autoritats, en altres de domini públic. Access.info lluita per generalitzar el segon model.

“Hi ha la sensació –continua la investigadora- que sabem de qui són els mitjans perquè ens sona Polanco o Lara, però en general aquests noms només controlen una part de l’accionariat. Qui són la resta? O fins i tot, quins són els interessos globals de les famílies que coneixem més enllà del nom?”.

L’opacitat en la propietat dels mitjans no només té un efecte d’ocultació dels interessos darrere les línies editorials, sinó que també pot servir per violar la legislació sobre concentració de mitjans en els països on aquesta existeix. “Sabem que aquesta concentració de mitjans en pocs propietaris existeix, però a quin nivell? Ens cal la informació per poder prendre decisions”, acaba Anderica.

Per ara han recollit una cinquantena de suports d’entitats de la societat civil, associacions en defensa de la llibertat d’informació i de periodistes i de mitjans de comunicació. Entre aquests darrers només ElDiario.es ha signat el manifest.

Per saber-ne més: “Cal canviar la cultura de l’opacitat i això no ho fa una llei, però una bona llei hi ajuda

Publicat a GeneralComments (0)

Per què van ser portada les detencions de voluntaris espanyols a Ucraïna?

Per què van ser portada les detencions de voluntaris espanyols a Ucraïna?

La detenció de vuit ciutadans de l’Estat espanyol -un d’ells català- pel suposat delicte d’haver anat com a combatents voluntaris a la regió del Donbass, a Ucraïna, per lluitar amb el bàndol russòfon va arribar a les portades de molts diaris catalans i espanyols el dissabte passat. Almenys El Periódico, La Vanguardia, ABC i El País ho van destacar com el titular o imatge principal, mentre que altres com Última Hora, Información o La Razón ho van incloure de forma més modesta.

Però, exactament, quina era el fet tan noticiable que mereixia aquesta cobertura? Excepte en casos de jihadisme, la participació de ciutadans de l’Estat espanyol en conflictes estrangers és molt estranya i, per tant, la seva detenció també. Això, òbviament, fa créixer l’interès mediàtic. A més, el Ministeri espanyol de l’Interior va vendre l’operació Danko com la primera de les seves característiques a Europa.

Per altra banda, en el moment d’imprimir-se aquelles portades tots els joves ja estaven en llibertat, fet del qual no s’informa a excepció de El País, que ho fa en petit al final del primer paràgraf.

En realitat, els encausats només van estar-se unes hores a comissaria i ni tan sols van arribar a passar a disposició judicial, ja que la vista va quedar fixada per més endavant. I és que més enllà de les imatges espectaculars dels voluntaris armats i vestits amb uniformes militars, els fets dels quals els acusen probablement no són constitutius de delicte, tal com analitzava un article a El Periódico el mateix divendres. Les milícies del Donbass no estan catalogades com a “grup terrorista” i per tant no està penat integrar-s’hi i a més no s’ha denunciat que aquestes hagin atacat interessos de l’Estat espanyol a la zona. Tot i publicar això, El Periódico va optar per publicar en portada només les acusacions i no les, força probables, exculpacions.

Per molt que repugnin les accions i motivacions dels detinguts, o per molt equivocades que es vegin els seus arguments, els fets són que la policia espanyola va detenir vuit ciutadans per uns fets que sap que probablement no són delicte. En lloc d’això haguera pogut enviar-los una citació judicial per tal que anessin a declarar voluntàriament –donat que almenys veia indicis suficients per obrir una investigació.

Però cap dels mitjans analitzats va enfocar la notícia com un possible abús policial-administratiu -i així potser entendre perquè aquesta ha estat una “operació inèdita a Europa”- sinó que van optar per validar el discurs del Ministeri, donant per fet –a excepció de la notícia citada a El Periódico- que les acusacions tenien fonament. En canvi, la cobertura s’ha centrat a publicar articles com aquest, on no queda clar si les cites són al diari o són filtracions de les declaracions davant la policia.

Publicat a GeneralComments (0)

Pàgina 1 de 23123451020...»

Opinió

  • anna-bonet Un mort d’aquí, 100 d’allà

    Fa uns dies, després de molt de silenci des del seu alliberament, Marc Marginedas s’atrevia a explicar com van ser els sis mesos que va estar segrestat a Síria a mans dels jihadistes, en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio. Parlava de les condicions en les quals va viure durant el seu captiveri, [...]

Ves al web de l'Anuari 2014

Traductor

Enllaços recomanats

Mediacat Twitter

Calendari

Març  2015
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
   
  1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31