Tag Archive | "Estat espanyol"

“El mitjà decideix prescindir del col·laborador…”

“El mitjà decideix prescindir del col·laborador…”

Albert Sánchez Piñol ja no publicarà més a La Vanguardia. Les seves col·laboracions van quedar immerses en la polèmica després del cas de l’article ‘Sí al museu militar‘, primer ajornat, després publicat en línia –sembla que per un error- i finalment “publicat pels lectors”, en paraules del mateix escriptor qui, tot i això, elogiava la política periodística del diari del Grup Godó. Dues setmanes després de la polèmica, però, és Sànchez Piñol qui decideix trencar la seva relació amb La Vanguardia amb una decisió sobre la qual hi ha moltes especulacions i poques dades.

La marxa de Sánchez Piñol després d’un capítol de suposada censura torna a l’actualitat l’opció dels mitjans de “prescindir” de col·laboradors que en un moment donat s’allunyen massa de la línia editorial –o dels interessos empresarials- del mitjà. És un tema sempre polèmic, ja que sovint les versions són contraposades i entren en joc els interessos legítims del mitjà de mantenir una línia editorial i els del periodista –en aquest cas columnista o tertulià- de lluitar per la seva independència.

Recuperem alguns dels casos més sonats dels darrers anys i que cadascú en tregui les seves conclusions:

1. La Vanguardia elimina la columna esportiva d’Anton Maria Espadaler, a qui acusa de ser massa amable amb l’expresident del Barça, Joan Laporta. Els mitjans de Godó van atacar amb força aquella gestió i sembla que no podia tolerar-se un espai crític a la línia oficial del grup.

2. En aquest cas no va ser un columnista, sinó una blocaire de la versió digital de La Vanguardia. Lali Sandiumenge va veure com un article seu explicant la vaga de fam d’uns treballadors de Telefònica desapareixia del blog. La seva resposta va ser marxar i allotjar el blog en una altra plataforma.

3. Bernat Dédeu va decidir plegar de El Punt Avui després que, segons va explicar ell mateix, el diari es negués a publicar-li aquest article sobre la presumpta corrupció del director de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà.

4. Però el cas més conegut de col·laborador de El Punt Avui –llavors encara Avui- acomiadat va ser el de Salvador Sostres. Les polèmiques columnes de Sostres van provocar que el Grup Hermes poses com a condició la seva expulsió abans d’adquirir el diari, tot i la seva gran repercussió. Llavors, algunes veus, inclosa la del mateix Sostres, van apuntar cap a una maniobra per diluir la línia sobiranista del diari. Tesi que, cinc anys després dels fets, ha quedat totalment desacreditada, amb el periodista convertit en furibund convers de l’unionisme.

5. També Anna Grau va decidir marxar de l’Ara –i fitxar per ABC- després que el diari es negués a publicar-li un reportatge sobre el “racisme a la inversa” que suposadament els blancs patien a Nova York. Igual que Sostres, el canvi de mitjà de Grau va suposar un canvi molt més profund, convertint-se en una de les veus més significades a l’hora de denunciar “el totalitarisme nacionalista” a Catalunya.

6. Un altre col·laborador de l’Ara del qual se n’ha denunciat el vet és Joan Ramon Resina, encara que en aquest cas seria per criticar la política cultural de la Generalitat des d’una òptica “massa” independentista.

7. Al País Valencià, un dels casos recents més sonats va ser el de Manel Rodríguez-Castelló, la columna del qual a Levante va caure després de criticar durament ONO.

8. Continuant amb periodistes catalans, però ara a mitjans espanyols, un dels casos més sagnants va ser l’acomiadament encobert –marxa de la periodista per evitar ser degradada- de Maruja Torres de El País després de ser-ne una de les veus de referència durant dècades. El posicionament públic de Torres en favor dels treballadors durant la seva lluita contra l’ERO i les crítiques al model empresarial de PRISA haurien estat els detonants de Cebrián per desfer-se d’una de les seves periodistes estrella.

9. Pilar Rahola també va veure com les seves col·laboracions a Onda Cero acabaven abruptament després de respondre amb un article unes declaracions de Carlos Herrera especialment crues contra el procés sobiranista i la situació a Catalunya. La cadena va negar la relació entre els dos fets –com tantes altres vegades- però tampoc va donar cap altra explicació.

10. Però segurament el mitjà que acumula més crítiques en aquest sentit –potser també és el més observat- és RTVE. Només en els darrers mesos hi ha dos casos prou sonats. La de l’actriu Loles León –acomiadada com a tertuliana per portar un llaç taronja símbol de la lluita dels treballadors de RTVE- i Juan Ramón Rallo, qui pràcticament no va arribar a estrenar-se com a analista econòmic, sembla que per l’oposició sindical a tenir un col·laborador que preconitza la privatització dels mitjans públics.

11. Abans –i poc després de la victòria del PP a les eleccions estatals- RTVE prescindia del director de Ediario.es, Ignacio Escolar, com a tertulià, en una línia que ha continuat fons avui, amb la constant eliminació de programes, periodistes i col·laboradors vinculats a l’esquerra o el catalanisme.

12. En alguns casos, l’acomiadament no té ni tan sols relació amb les expressions del periodista al mitjà, com és el cas de Javier Armentia, fitxat com a col·laborador científic a la COPE i fulminat després del primer programa en saber-se que tenia un blog on es definia com ateu i expressava opinions considerades anticlericals. Aquest és dels pocs casos en què la direcció del mitjà va admetre motius ideològics per a l’acomiadament.

13. La seva competència immediata, la Cadena SER, també s’ha desfet de veus importants per discrepàncies, sempre segons els implicats, ideològiques. Seria el cas de l’històric locutor Carlos Carnicero, qui va acusar Rubalcaba de pressionar per fer-lo fora, o Carlos Elordi, qui va ser acomiadat, segons va dir-se, ja que ell mai ho va confirmar, per pressions de Carles Francino.

14. Però el cas més massiu de dimissió de col·laboradors per protestar per la censura del mitjà no prové de periodistes, sinó de dibuixants. Van ser 18 ninotaires de El Jueves els qui van marxar el juny de l’any passat en protesta pel vet a una portada de la revista.

Publicat a GeneralComments (0)

El blanqueig de Democracia Nacional per El Mundo explicat en cinc punts

El blanqueig de Democracia Nacional per El Mundo explicat en cinc punts

El Mundo entrevista avui Manuel Candela, president del partit d’extrema dreta Democracia Nacional. Fins aquí podria semblar normal, ja que saber l’opinió d’aquest grup sobre algunes de les qüestions d’actualitat, com l’auge de la islamofòbia, el procés independentista català o la relació de l’extrema dreta amb les forces de seguretat de l’Estat pot ser interessant. El problema apareix quan es llegeix l’entrevista i es descobreix que es tracta d’una conversa amable, amb qüestions al gust de l’entrevistat i sense repreguntes, ni tan sols quan menteix en coses comprovables.

Analitzem els motius pels quals aquesta entrevista, més que un document periodístic crític s’acosta més a un material de propaganda d’una organització d’extrema dreta:

1. L’entrevista està maquetada com si es tractés d’un qüestionari per correu, encara que això no s’especifica en cap lloc. Sigui una entrevista presencial o a distància, l’organització en forma de preguntes aïllades i respostes tancades permet a Canduela mentir sense que el periodista el contradigui o li repregunti en cap moment.

2. L’entrevistador utilitza el llenguatge i univers simbòlic de l’extrema dreta. Així, per referir-se a un atac que Democracia Nacional va patir durant un acte per part d’un altre grup neonazi, es refereix als segons com “grup patriòtic socialista”, una expressió que més que definir, confon a un lector no habituat a aquest tipus de nominacions. En el cas de l’atac a la llibreria Blanquerna durant la Diada de 2013, el periodista parla “d’interrompre un acte”.

També barreja jihadisme i comunitats que professen altres religions en una mateixa pregunta, emmarcant el debat dins el pressupòsit ultra que el problema dels atemptats està relacionat amb les “altres religions”.

3. Canduela diu, en diferents ocasions, mentides fàcilment comprovables. En relació als fets de la Blanquerna assegura que va ser una “protesta pacífica”, que no ban tirar-se gasos ni va haver-hi ningú ferit. També acusa grups d’esquerra de fer el mateix. A pesar dels vídeos que demostren una versió totalment diferent i que sí que va haver-hi ferits, inclosa una nena de 8 anys, que van haver de ser atesos per inhalació de gasos, el periodista no rebat cap d’aquestes afirmacions.

Quan Canduela assegura que els ciutadans espanyols es troben relegats en els serveis socials o en les ofertes de feina, algunes de les llegendes urbanes que serveixen d’idea força de l’argumentari ultra, no sols no se’l qüestiona sinó que ni tan sols se li demana que aporti alguna prova de l’acusació.

4. A l’entrevista sí que se li pregunta pels membres de Democracia Nacional detinguts per actes violents, però sense que, aparentment, el periodista tingui massa dades concretes o sàpiga a què es refereix. Així, quan Canduela assegura que “és fals que hi hagi membres de la meva organització detinguts per agressions. Això són manipulacions de la premsa” pot arribar a semblar que té raó.

Una breu preparació de l’entrevista li haguera permès al periodista preguntar directament per membres –o simpatitzants, la frontera sovint és difusa- de Democracia Nacional jutjats per la brutal agressió a la sala Stroika de Manresa, per l’atac a un col·legi electoral de la consulta del 9N a Girona o l’assassinat del jove Carlos Palomino a Madrid, sols per posar tres exemples especialment significatius.

També seria qüestionable l’afirmació de “no som un partit violent” en el cas d’una formació que hi ha motius per afusellar dirigents polítics electes, sigui quina sigui la seva ideologia.

5. L’entrevista també opta per evitar temes molestos per a Canduela, com la seva condemna el 1995 per associació il·lícita, després del desmantellament d’Acció Radical, un dels col·lectius nazis més violents i perillosos que hi ha hagut mai a València i on militaven els assassins de Guillem Agulló. O la seva participació en la banda de rock nazi División 250.

Publicat a GeneralComments (0)

Eduardo Serra fitxa per Deutsche Bank

Eduardo Serra fitxa per Deutsche Bank

Qui va ser ministre de Defensa del primer govern de José María Aznar (1996-2000), Eduardo Serra, va ser nomenat conseller independent de la filial espanyola del Deutsche Bank el passat 19 de febrer.

La notícia a penes va ser publicada en format breu per la premsa econòmica i algun digital, de forma significativa un d’especialitzat en notícies militars. I això, a pesar de ser recollida en teletips d’EFE i Europa Press.

Ens trobem, llavors, davant un nou cas de “portes giratòries”? Quinze anys després de la sortida de Serra del govern potser podria descartar-se i entendre el silenci mediàtic com comprensible en ser una notícia irrellevant.

Serra, però, no va limitar-se a ser un “ministre d’Aznar”, sinó que es tracta d’una de les persones que durant més anys ha estat lligat a les estructures militars espanyoles. Va estar vinculat a la UCD, durant la dècada dels 80 va pivotar l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN i va sonar com a ministrable de Felipe González en diferents ocasions. Els seus llaços amb la diplomàcia militar estatunidenca també són força coneguts.

La seva activitat político-empresarial dels darrers anys ha estat ressenyable. El 2010 va promoure la redacció del manifest Transforma España que un grup d’empresaris va presentar al llavors rei Joan Carles de Borbó per, entre altres mesures, suprimir les autonomies. En una entrevista a El Mundo va explicar que era insostenible tenir “17 parlaments legislant diarreicament”.

També ha estat involucrat en diferents iniciatives governamentals per situar-lo en llocs de responsabilitat de la indústria militar, com per exemple en la plaça espanyola en el consorci europeu de l’Airbus –frustrada per la resistència de Josep Piqué a deixar el càrrec o, més recentment, una operació per prendre el control d’Indra.

El seu ‘fitxatge’ per Deutsche Bank podria entendre’s –o com a mínim investigar-se- si ha estat la culminació d’aquests esforços governamentals per trobar-li “una feina” a l’exministre. Una feina a un dels grans inversors en armament d’Europa i, també, un dels principals creditors de la Generalitat, amb gairebé mil milions de deute públic català.

Publicat a General, PolíticaComments (0)

Són les doules una ‘secta canibalista’?

Són les doules una ‘secta canibalista’?

El Consell General de la Infermeria de l’Estat espanyol va fer públic ahir el seu “Informe doula”. En aquest estudi acusen aquest col·lectiu de ser “falses expertes en maternitat”, de “no tenir títols oficials”, de “posar en risc la salut i la vida de mares i nadons”, d’“intrusisme professional” i de “posar les mares en contra el personal sanitari” o fins i tot “dels pares”. També les acusen de “ser un negoci” i cobrar fins a 1.200 euros per assistir un part.

L’apunt més extrem, però, el va posar el mateix president del Consell, Máximo González, quan va acusar les doules de “secta canibalista”, ja que segons ell, “recomanen a les mares menjar-se la placenta”. Encara més generalista la llevadora d’Atenció Primària de Madrid, Gloria Boal –citada per Europa Press,- va especificar que “tenim coneixement que no totes realitzen els ritus canibalistes”, amb el que donaria a entendre que aquesta és la pràctica normal i no l’excepció.

Amb aquest panorama les doules esdevenen no ja com un perill real per a la salut pública, sinó com un col·lectiu organitzat –la paraula secta inclou aquesta connotació- que faria mal amb l’únic objectiu de treure-li diners a les seves víctimes.

Però fins a quin punt aquesta definició apocalíptica té relació amb la realitat? Al marge de casos concrets de males pràctiques, pretenen les doules presentar-se com a “personal sanitari” i “assistir parts”? El segon punt del decàleg de l’associació de doules del País Valencià Al Caliu, deixa ben clar que “no som personal mèdic ni sanitari, per açò no donem consells mèdics ni interferim ni competim amb els professionals de la salud”. El codi ètic de l’associació catalana Mares Doules també destaca que “una mare doula no realitza tasques clíniques o mèdiques, no fa diagnòstics ni dóna consells mèdics, encara que s’hagi format com a professional de la salut abans de convertir-se en doula o mentre exerceixi com a tal”.

En realitat, les doules acompanyen la mare durant tot el procés d’embaràs i primers mesos de maternitat per ajudar-la, sobretot, en la part més logística del procés –neteja, cuina, etc.- encara que tinguin una orientació específica i puguin oferir també un suport anímic. De fet, tal com van denunciar des del Consell d’Infermeria, la figura està citada en l’Estratègia d’Atenció al Part Normal del Ministeri espanyol de Sanitat. En la roda de premsa de presentació de l’“Informe Doula”, la llevadora Emilia Redondo va reconèixer que “en altres països també n’hi ha, però només es dediquen a anar a les cases després del part per ajudar les mares en les tasques de la llar”. Quin seria el motiu pel qual les doules de l’Estat espanyol serien tan malèfiques en comparació amb les seves col·legues d’altres països.

És cert, que el títol de doula no té reconeixement oficial, però aquesta és precisament una reivindicació del col·lectiu, que fa temps que demana ser reconegut i regulat. Una regulació que probablement ajudaria a prevenir els casos d’intrusisme i males pràctiques de doules que denuncien des del Consell d’Infermeria.

I, com qualsevol professional els serveis dels quals no estiguin contemplats com a servei públic, les doules cobren per fer la seva feina. Les tarifes proposades per l’associació Mares Doules, però, sumen 750 euros incloent l’assistència al part i postpart, encara que cada doula pot fixar el preu lliurement.

El problema principal, però, no és que el Consell d’Infermeria elabori un informe d’aquestes característiques, sinó que bona part dels mitjans de comunicació el reprodueixin sense estranyar-se per la duresa de les acusacions o donar veu a l’altre col·lectiu.

Aquest és el cas, per exemple, d’Europa Press, reproduït per nombrosos mitjans i on fa una simple crònica de la roda de premsa amb el titular “Els infermers denuncien pràctiques ‘de secta canibalista‘ a les doules”. La SER opta per ser encara més sensacionalista i destaca “El perill de les ‘doules’ que recomanen menjar-se la placenta” i la presentadora de La Sexta les defineix com a “guies espirituals”, el que reforça la tesi de “secta” difosa segons més tard a la notícia per Máximo González.

Molts altres mitjans prefereixen enfocar el titular en la pràctica de menjar-se la placenta –i n’avalen la definició com a “canibalisme” tot i ser confosa i equívoca. Aquest és el cas de El Mundo, que després, en el cos de la notícia, es reconeix que aquesta és una pràctica totalment anecdòtica i en cap cas “recomanada” per les doules com a col·lectiu.

En alguns casos els mitjans sí que han aprofitat per explicar quin és el paper de la doula en el part, tant en la notícia primera –El País- o en una peça posterior –Ara.

Publicat a GeneralComments (0)

Sis restriccions de la ‘Llei Mordassa’ a les llibertats d’informació i expressió

Sis restriccions de la ‘Llei Mordassa’ a les llibertats d’informació i expressió

La nova Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda popularment pel malnom de ‘Llei Mordassa’ que li han posat els seus opositors, comportarà també importants restriccions per a les llibertats de premsa, informació i expressió. Restriccions que alguns juristes han titllat de devastadores si es combinen amb les reformes, també imminents, del Codi Penal i de la Llei de Propietat Intel·lectual.

Llistem alguns dels punts més calents, des del punt de vista de la feina dels periodistes i informadors, d’aquestes lleis

1. Llibertat d’expressió: Un dels drets més bàsics de qualsevol democràcia quedarà en perill amb el nou delicte que inclourà el Codi Penal en el seu article 559. Aquest penalitzarà “La distribució o difusió pública, a través de qualsevol mitjà, de missatges o consignes que incitin a la comissió d’algun dels delictes d’alteració de l’ordre públic de l’article 557 bis”. Com precisament els possibles d’alteració de l’ordre públic augmenten considerablement, queda a l’aire fins a quin punt informar d’una futura manifestació pot considerar-se “difusió pública de missatges”.

2. Llibertat d’expressió (bis): El nou Codi Penal també preveu castigar amb multes d’entre 1.000 i 30.000 euros simples opinions en penalitzar les “ofenses o ultratges” a Espanya, les comunitats autònomes, entitats locals i les seves institucions, símbols o himnes. El ministeri espanyol de l’Interior s’ha negat a especificar en què consistiran exactament aquestes “ofenses” i s’ha limitat a dir que això ja ho determinarà la “casuística”. Altres delictes d’opinió com “l’enaltiment del terrorisme” o el “menyspreu i humiliació a les víctimes” veuen incrementades les seves penes.

3. Llibertat d’informació: L’article 36.26 del projecte de Llei de Seguretat Ciutadana prohibeix “L’ús no autoritza d’imatges o dades personals o professionals d’autoritats o membres de les Forces i Cossos de Seguretat (…) o les instal·lacions protegides”. Si bé és cert que davant l’onada de crítiques que aquesta proposta va desfermar, va incloure’s l’afegitó “tot respectant el dret fonamental a la informació”, això no ha calmat els ànims de les associacions professionals de periodistes i fotògrafs no d’advocats de drets humans. Aquests temen que amb la nova llei sigui molt més difícil documentar i informar dels abusos policials.

4. Llibertat de premsa: El 22 de juliol està previst que es voti al Congrés espanyol la reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual. El seu esborrany actual preveu el tancament administratiu de webs sense intervenció judicial prèvia. Per a fer-ho s’obligarà als proveïdors de serveis d’allotjament, enllaç, publicitat i sistemes de pagament a executar ells mateixos la censura, sota amenaça de multa administrativa.

5. Protecció de fonts: Aquesta llei també endureix les mesures de control d’internet en múltiples fronts, il·legalitzant, per exemple, el programari destinat a la seguretat informàtica o el simple lliurament de contrasenyes d’accés. La feina dels periodistes especialitzats en investigació de temes sensibles quedarà, per tant, terriblement dificultada.

6. Llibertat d’informació (bis): Per primera vegada a l’Estat espanyol podria considerar-se delicte la simple consulta de pàgines web, que es considerarà “ciberterrorisme”. És cert que, per ara, es limitarà a portals o fòrums d’ensinistrament terrorista o pornografia infantil. Un problema afegit és que la definició d’aquests dos conceptes és força inconcreta i, per exemple, podria incloure la pornografia simulada amb dibuixos. Tampoc es considera una protecció per a periodistes o investigadors en tasques de recerca.

Les dues darreres restriccions, a més, es combinaran amb una reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal que permetrà la intercepció de comunicacions sense ordre judicial prèvia i l’ús de programes espia i agents encoberts que comparteixin arxius il·lícits.

Notícies relacionades: Un projecte de llei estudia segrestar mitjans que publiquin filtracions de sumaris

Publicat a GeneralComments (0)

Finalment va ser una emboscada però ningú rectifica

Finalment va ser una emboscada però ningú rectifica

Francisco Javier Romero, ‘Jimmy’, no va morir en el transcurs d’una baralla entre penyes ultres d’afeccionats al futbol, sinó en una emboscada d’un grup d’extrema dreta que va atacar-ne un altre d’antifeixista mentre els seus membres estaven esmorzant sense ser conscients que anaven a ser atacats i que únicament van defensar-se.

Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat la policia després d’analitzar els diferents vídeos que ha aconseguit recopilar –alguns filmats per testimonis ocasionals que després els han lliurat- i que TVE va explicar fa cinc dies, després d’aconseguir alguns d’aquests vídeos en exclusiva.

Però la nova versió no ha sortit d’alguns mitjans gallecs, mentre que la majoria de mitjans a la resta de l’Estat espanyol ni tan sols han informat de les noves revelacions.

A la retina majoritària queda la versió de la “baralla entre grups radicals” o de “venjança” que igualava assassins i víctima i que eliminava qualsevol referent a l’amenaça que suposa la violència feixista.

Només per posar uns exemples, El País va descriure els fets com una “baralla”, igual que El Periódico, El Mundo d’una macroquedada –amb el que es pressuposa que les víctimes acceptaven l’ús de la violència,- Antena 3 va centrar les sospites en “els violents que viatjaven a Madrid” i la mateixa RTVE va publicar un perfil de ‘Jimmy’ presentant-lo com un “radical i violent”.

La versió de l’emboscada planificada només va ser publicada de forma puntual en alguns mitjans i sempre destacant que era la versió dels Riazor Blues, la penya atacada i a la qual, no només se li va negar pràcticament la veu, sinó que en general se la va equipara als seus agressors. Una altra dada rellevant del cas, la presència d’un militar i d’un guàrdia civil entre els detinguts de la banda feixista, a penes va arribar a algun titular, quedant força diluïda.

Ara, un cop desmuntada completament aquesta versió, pràcticament cap mitjà ha rectificat. Entre els pocs que han publicat les noves dades, Las Provincias continua definint els fets com una “batussa” i El País, tot i el seu ampli reportatge, no esmenta la paraula “baralla”, però tampoc parla “d’emboscada” ni cap terme similar que permeti entendre que va passar.

Fins i tot la mateixa RTVE ha evitat fer cap tipus d’autocrítica sobre la seva primera cobertura.

Publicat a GeneralComments (0)

Crònica de la impotència: Quins diaris han tractat de tapar la presència de Botín a la ‘llista Falciani’?

Crònica de la impotència: Quins diaris han tractat de tapar la presència de Botín a la ‘llista Falciani’?

Ahir a la nit es començaven a fer públics els primers noms de la famosa ‘llista Falciani’ de grans evasors fiscals amb compte al banc suís HSBC, mantinguda en secret pels governs implicats durant anys i ara filtrada per un consorci internacional de periodistes d’investigació –ICIJ, per les seves sigles angleses- dels que formen part grans diaris com Le Monde o The Guardian.

El primer espanyol el nom del qual va sortir a la llum va ser Emilio Botín, l’ex-president del Banco Santander, mort fa uns mesos. La informació confirmava els més de 2.000 milions d’euros que la família Botín mantenia a Suïssa –dades que ja se sabien, si bé s’hi havien passat sempre de puntetes- i a més afegia que havien creat una xarxa de testaferros i empreses pantalles per desviar milions a Panamà i les Illes Verges.

Des del primer minut de saber-se la informació, van començar a multiplicar-se els comentaris a les xarxes socials, fins al punt que l’etiqueta #Swissleaks va convertir-se en una de les més utilitzades al Twitter.

Tot i això, la notícia no apareix avui a cap portada en paper als quioscos dels Països Catalans. Es pot discutir si es tracta d’una manca de capacitat de reacció o d’un interès a treure-li ferro a una notícia molt negativa per a un dels bancs més poderosos de l’Estat espanyol i participant en els consells d’administració de diferents grups mediàtics. Però en tot cas, seria un bon exemple de la impotència a la qual estan arribant els diaris impresos.

En les edicions digitals d’aquests mateixos diaris trobem reaccions força diferents. A les 10 del matí d’avui, només El Periódico, l’Ara i Diario de Mallorca situaven la notícia a la part de dalt de la seva capçalera –si bé els mallorquins ho relegaven com a quarta notícia- i incloïen el nom de Botin en el titular o almenys en la primera entradeta.

El Mundo també publica el nom de Botín –i del pilot de cotxes Fernando Alonso- en el titular, però la notícia està força menys destacada, per darrere d’una peça sobre el dirigent de Podemos, Juan Carlos Monedero, unes declaracions del ministre espanyol d’Indústria, José Manuel Soria, sobre frau fiscal referides al cas Monedero i els problemes de la borsa grega.

En el camp oposat més extrem, ABC, Levante i El Punt Avui han optat per no parlar-ne a la seva portada digital, encara que en el cas dels del Grup Hermes cal tenir en compte que són molt poques les notícies que no afecten estrictament els Països Catalans i que arriben a la primera pàgina. En canvi, el diari del Grupo Vocento dedica diferents peces als casos Monedero o Pujol, que suposen unes xifres d’evasió molt menors a les denunciades per Falciani.

Entremig hi ha La Vanguardia i Las Provincias, que informen dels fets de forma discreta –passada la meitat de la portada digital- i ho fan mitjançant un teletip d’Europa Press en el que no cita el nom d’Emilio Botín. En una línia similar, La Razón opta per publicar la informació de la corresponsalia d’EFE a Roma, pel que lògicament, els únics noms destacats a la peça són els dels defraudadors italians.

Per la seva banda El País tampoc destaca massa la notícia, que a la portada digital va darrere dels morts a Egipte en uns enforntaments entre aficionats al futbol i les cadenes de roba amb més vendes. La notícia, sí cita Botín, però només en el tercer paràgraf i al costat d’un destacat que fa referència a Tina Turner, Mohamed VI i Fernando Alonso, però no al banquer espanyol. Al videoblog d’un dels periodistes ensenya d’El País, Iñaki Gabilondo, es demana que “Parin les màquines” i que “hauríem de negar-nos a moure’ns fins que ens expliquin el muntatge del HSBC, sota les faldilles del qual van amagar-se molts privilegiats”. Una recomanació que el diari, òbviament, no ha seguit.

A l’Estat espanyol, només un mitjà forma part de l’ICIJ, el digital El Confidencial, mentre que la majoria de grans diaris impresos prefereixen restar-hi al marge.

Més informació: El frau fiscal costa a cada català 876 euros l’any

Publicat a GeneralComments (0)

Pàgina 1 de 22123451020...»

Opinió

  • isaac-vilalta Mirant a la BBC

    Tantes vegades, pensant en l’esdevenir dels nostres estimats mitjans públics, hem sentit en discussions periodístiques allò de “per mi, un referent interessant és la BBC”. Així es mostra una voluntat compartida per trobar uns referents “plurals, independents i ben gestionats” on agafar-nos. Discussions de bar i proclames des de l’estrat. Però, ai las la BBC! [...]

Ves al web de l'Anuari 2014

Traductor

Enllaços recomanats

Mediacat Twitter

Calendari

Març  2015
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
   
  1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31