Tag Archive | "Estat espanyol"

L’escàndol Monedero vs la normalitat de la privatització d’AENA

L’escàndol Monedero vs la normalitat de la privatització d’AENA

La facturació de 425.000 euros per feines d’assessorament a països llatinoamericans per part del dirigent de Podem, Juan Carlos Monedero, ha mogut rius de tinta i hores de cobertura audiovisual, sobretot en tertúlies.

Per fer-nos una idea de la importància que els grans mitjans han donat al cas només cal comptar les vegades que ho han destacat en portada:  El País i El Mundo dues vegades, i La Razón i Las Provincias una.

I això, per uns fets que difícilment troben justificació informativa. Monedero no ocupa cap càrrec públic ni els diners cobrats provenen de fons públics d’una administració espanyola. Tampoc ha comés cap il·legalitat i ha declarat els seus ingressos a l’Estat espanyol, més enllà del debat ètic sobre si hauria pagat més impostos amb una o altra figura fiscal, amb el que la importància real dels fets va empetitint-se a mesura que es coneixen més detalls.

De fet, l’extensa cobertura mediàtica s’ha basat en insinuacions i mitges veritats, com per exemple que no donava explicacions, quan, agradin o no, poden trobar-se aquí. I també afirmacions sense base demostrable, com el reportatge on s’assegura que va ingressar un altre milió d’euros mitjançant la Fundació CEPS en el que l’única font de la informació és un anònim de la “seguretat de l’Estat” i en el que ni tan sols es contacta amb aquesta fundació per saber-ne la versió.

En una època de crisi del periodisme d’investigació, diversos diaris han emprès una cursa a corre-cuita per esbrinar l’origen, circuit, justificació i legalitat de 425.000 euros. Cursa que ha entroncat amb una altra cercant qualsevol contradicció en el currículum del mateix Monedero. Contradiccions, anomenades “falsedats” en portada, però només exageracions en l’article interior.

Aquesta inversió de temps i mitjans contrasta amb la cobertura que ha rebut el fet que un dels nous inversors de referència de la privatitzada AENA –amb un 6,5% de les accions- sigui un fons d’inversió anomenat The Children’s Investment Fund (TCI), amb seu a les Illes Caiman, un dels paradisos fiscals més opacs del món, i més concretament en un edifici que allotja fins a 19.000 empreses. El volum econòmic d’aquesta inversió podria rondar els 400 milions d’euros.

A pesar que la notícia va ser publicada fa dos dies per ElDiario.es i que ahir va ser divulgada –de forma tangencial- en un teletip d’EFE, és impossible trobar-hi cap referència a les edicions digitals d’El País, El Mundo, La Razón o Las Provincias, que en canvi sí han cobert com un èxit la sortida en borsa de l’empresa aeroportuària espanyola.

Publicat a GeneralComments (0)

Dos bilions de frau fiscal no mereixien una portada?

Dos bilions de frau fiscal no mereixien una portada?

Les declaracions del tinent coronel retirat de la Guàrdia Civil, José Matas Zapata, durant anys enllaç entre els governs andorrà i espanyol, a la comissió del Parlament de Catalunya que investiga el ‘cas Pujol’ han estat demolidores.

“L’Estat espanyol estava disposat a tolerar dos bilions de pessetes d’evasió fiscal”; “Els diners pujaven a Andorra amb la mateixa facilitat amb què baixen a Espanya sucre i mantega”; “tots els països forts tenen paradisos fiscals a prop. Nosaltres teníem Andorra, que és un paradís suau”; “moltes personalitats espanyoles i catalanes portaven diners a Andorra i fins i tot era elegant dir-ho”; “el pare del rei i el mateix rei d’Espanya, Joan Carles, així com ministres del govern, han anat a Andorra, però això no vol dir que sigui per portar-hi diners”, i finalment “no sé com no coneixen això, tot i estar tan a prop d’Andorra”. Aquestes han estat algunes de les perles de Matas a la comissió recollides a les cròniques periodístiques.

Però el fet que un exalt oficial militar reveli la permissivitat de l’Estat durant anys amb una pràctica delictiva que presumptament afectaria gran part de les elits econòmiques i polítiques catalanes i espanyoles sembla no ser prou rellevat per obrir una portada de diari o informatiu. Sembla que la picabaralla política entre ERC i CiU amb motiu de la compareixença de Mas en aquesta comissió és més important. Encara que la premsa de Madrid ni tan sols ha destacat això i ha obviat totalment el tema, tot i l’interès que fins ara semblaven tenir pel cas Pujol.

De fet, al portal de 324.cat ni tan sols hi ha un vídeo amb la notícia i La Vanguardia només n’informa via teletips d’agència.

A més de la rellevància, la majoria de mitjans han preferit centrar-se en els viatges de la família Pujol a Andorra, que si bé eren l’objecte d’estudi de la comissió, queden petits davant les noves revelacions explicades per Matas.

Només han optat per canviar el focus mitjans alternatius, com la Directa o El Triangle, i l’Ara. Si bé en aquest darrer, la inclusió al titular de la frase “les fortunes catalanes eren més investigades” doni a entendre una certa discriminació entre defraudadors que esborrona la situació de blanqueig continuat i impune per part de les grans fortunes.

Més informació: El frau fiscal continua tabú

Publicat a GeneralComments (0)

Un conte de Nadal terrorífic a la premsa madrilenya

Un conte de Nadal terrorífic a la premsa madrilenya

Les festes nadalenques no han suposat cap treva als rotatius de Madrid, que han llençat una curiosa campanya conjunta per tal d’alertar sobre els riscos imminents de possibles atemptats gihadistes sense cap motiu aparent que permeti entendre els motius d’aquesta alarma.

El 2015 començava amb aquest tema com a principal titular de portada a les dues capçaleres més venudes de la capital espanyola. El País optava per un titular força sensacionalista –“L’Estat Islàmic és una amenaça molt seriosa per a Espanya”- per a l’entrevista que el diari publicava al ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, tot i que la conversa incloïa altres temes, inclosos alguns de més actualitat com la nova situació creada a Cuba amb el restabliment de les relacions diplomàtiques amb els EUA.

També El Mundo optava com a notícia més destacada el trencament de la col·laboració policial entre França i Marroc just en un moment “d’auge de l’integrisme”. El text de portada no podia començar de forma més alarmista: “Mentre el món assisteix amb preocupació a l’auge de la violència islamista i milers de joves de països musulmans, però també europeus, s’incorporen a les organitzacions terroristes (…)”. En canvi, els motius de la suspensió no s’expliquen fins al vuitè paràgraf del reportatge interior, tot i ser les denúncies per tortures presentades per expresos polítics marroquins i sahrauís.

L’endemà, la majoria de diaris elevaven a categoria de notícia important –inclosa la portada sencera de La Razón- l’anècdota que una persona amb problemes mentals causés el pànic en un tren de rodalies madrileny en assegurar que pensava fer explotar una bomba. A pesar que la persona en qüestió no tenia explosius ni s’ha confirmat que tingués capacitat per aconseguir-ne ni cap relació amb organitzacions gihadistes, no va impedir al diari de Planeta presentar els fets com un “simulacre” d’atemptat. En la reflexió sobre els impactes psicològics dels atemptats i la seva propaganda que acompanya l’article, però no s’esmenta ni una mínima autocrítica sobre el pes que poden tenir cobertures periodístiques sensacionalistes com la seva.

Des de llavors les notícies alarmants sobre “el perill islamista” no han parat de reproduir-se, incloses reaccions polítiques al més alt nivell –i vinculacions amb Veneçuela de difícil encaix;- la detenció de dos germans de l’autor material de l’11M sense cap relació amb aquells atemptats –però això només s’avisa al penúltim paràgraf,- o una portada dedicada a l’obertura de dues webs.

En canvi, aquesta la sobreinformació al voltant del tema és compatible amb el fet que la majoria de les preguntes que Mèdia.cat va formular sobre l’Estat Islàmic ara fa tres mesos continuïn sense respondre’s en les notícies al voltant del misteriós grup.

Nota: Aquesta anàlisi ha estat feta gràcies a les idees i aportacions realitzades per un lector.

Publicat a GeneralComments (0)

La televisió sexista

La televisió sexista

Darrerament han anat convertint-se en notícia, fets que fins fa un temps ens havien passat desapercebuts. Així, mica en mica hem vist com es publicaven notícies com aquesta de La Vanguardia, que feia referència a les dures normes que la televisió pública de Sudan aplica a les seves presentadores, que no poden portar roba de colors vius ni joies, i s’han de cobrir de cap a peus. No fa pas massa més, d’altres mitjans, com El Periódico, destacaven l’escàndol que havia causat una presentadora de la televisió estatal d’Aràbia Saudita a l’aparèixer en pantalla sense vel; i, més recentment, tampoc va passar per alt el fet que una televisió veneçolana –en la qual és habitual que les presentadores es vagin despullant al llarg de l’informatiu- informés sobre la consulta del 9 de novembre completament nua, tal com explicava Nació Digital. L’última d’aquestes notícies que em ve al cap és la del presentador australià que va realitzar un experiment per evidenciar el sexisme que pateixen les seves companyes, del qual se’n van fer ressò força mitjans, com és el cas del diari Ara.

Notícies com aquestes demostren que el sexisme és també a les nostres pantalles de televisió, que les diferències de gènere no són gens estranyes als platós; i això, sumat a la influència que té aquest mitjà de crear patrons que després es reprodueixen en altres àmbits de la societat, és molt perillós. Avui, que aquest observatori publica un informe sobre gènere i edat a la televisió –una modesta anàlisi dels presentadors i presentadores dels 6 canals amb més audiència a Catalunya- és una bona ocasió per reflexionar sobre els models que apliquen les televisions que veiem.

Els casos de Sudan, Aràbia Saudita, o Veneçuela ens podrien semblar llunyans però el cert és que a casa nostra encara queda molta feina per fer per desfer-nos del tot de la cultura masclista que impregna la societat. Segons l’estudi, hi ha espais informatius, com el temps, que són territori d’un sol gènere. A TV3, no hi ha cap dona meteoròloga, mentre que a Cuatro i a Telecinco, no hi ha cap home. Als esports, les dones tenen una presència reduïda o bé ni apareixen, i en els programes d’humor –on també són menys- desenvolupen un paper secundari. I això no és tot. Al meu parer, el principal desequilibri entre homes i dones presentadors prové de l’edat. Les dones són, de mitjana, 6 anys més joves que els seus companys homes; una diferència que s’agreuja en els informatius, on les dones són 13 anys més joves, o als esports, on la diferència és de 8 anys. Entre les “parelles de telenotícies” hi arriba a haver una diferència d’edat de fins a 26 anys, com és el cas dels presentadors dels informatius d’Antena3 del cap de setmana, Matías Prats, de 62 anys, i Mónica Carrillo, de 36. Segons l’estudi, queda clar que una imatge jove és un criteri que s’exigeix complir a les dones però no als homes. Per a ells és acceptable un aspecte madur per presentar un telenotícies, mentre que a les dones se’ls exigeixen menys arrugues i menys canes.

Que els mitjans de comunicació -en aquest cas la televisió- promoguin models que contribueixen a perpetuar l’antic sistema patriarcal i masclista és un obstacle més cap a la igualtat de gènere que cal fer desaparèixer. Trencar amb aquests models injustos només es pot aconseguir amb canvis de mentalitat als despatxos on es prenen les decisions, un lloc que, desgraciadament, també té el dret d’admissió reservat gairebé en exclusiva per als homes.

Publicat a OpinióComments (0)

Gènere i edat de la pantalla

Gènere i edat de la pantalla

 

Anàlisi del perfil dels presentadors de TV

 

Per: Anna Bonet

 

 

Introducció

A ningú se li escapa la importància que la imatge juga avui dia en molts àmbits -des de la política a les relacions personals, passant pel món laboral- però hi ha un camp on el seu paper és especialment rellevant: la televisió. Per la seva funció d’altaveu, aquest mitjà guia molts patrons que es reprodueixen després en d’altres camps de la societat i, per això, ens sembla que pot ser útil una modesta anàlisi sobre el perfil dels presentadors de TV. En una societat encara tan llunyana a la igualtat entre homes i dones, els models que promoguin els mitjans de comunicació poden contribuir a perpetuar l’antic sistema patriarcal i masclista, o bé poden trencar amb aquests motlles i crear-ne uns de nous i millors que acabin sent reconeguts i adquirits per a la societat i l’ajudin a fer un pas més cap a la igualtat.

 

Objectius

La intenció d’aquest informe és la de fer una anàlisi dels canals amb més audiència a Catalunya, amb l’objectiu de fer una fotografia de l’edat i el gènere dels presentadors i presentadores dels espais informatius, així com d’altres programes d’actualitat, debat, crònica rosa, humor, entrevistes i reportatges d’investigació per avaluar si la tendència que segueixen els informatius és similar o no a la d’aquests altres programes i quines diferències presenten cadascun d’aquests tipus de programa.

 

Esquema tècnic

L’objecte d’anàlisi d’aquest estudi són els presentadors i presentadores dels principals informatius de les televisions més vistes a Catalunya, que són comparats també amb els d’altres programes més centrats en l’entreteniment. Basats en la tercera onada de 2014 de l’Estudi General de Mitjans (EGM)-Baròmetre Catalunya, l’estudi analitza els següents canals: Antena 3 (1.555.000 espectadors de mitjana diària), Telecinco (1.429.000), TV3 (1.418.000 espectadors), La 1 (1.039.000), La Sexta( 736.000), Cuatro (718.000), i 8tv (357.000). En total, 145 presentadors de 77 espais televisius diferents.

 

Criteris de selecció de la mostra

S’han seleccionat tots aquells programes informatius, telenotícies, debats d’actualitat, de tipus magazine, reportatges d’investigació, programes de crònica social o rosa, esportius i d’humor, així com els espais dedicats a la meteorologia, que es trobaven en emissió la setmana del 2 de desembre de 2014, coincidint amb la publicació dels últims resultats de l’EGM-Baròmetre de Catalunya.

No s’han inclòs a la mostra concursos, programes infantils, especialitzats (en cultura, ciència, cites, contactes, religió, noves tecnologies, etc.), ni retransmissions esportives.

A la mostra només hi participen aquells espais que tenen un presentador específic, programes de reportatges on els presentadors són els mateixos reporters com Comando actualidad, Repor o 21 días, no s’han inclòs a la mostra.

Cal tenir en compte que la mostra inclou tots els presentadors i copresentadors dels programes, però no s’han tingut en compte els col·laboradors.

D’altra banda, els presentadors que condueixen dos programes diferents, només s’han considerat una vegada.

Pel que fa a les dades de gènere, s’han considerat un total de 145 presentadors, però per a l’edat, degut a la manca de dades públiques sobre alguns d’ells, només se n’han pogut tenir en compte 116.

 

 

Anàlisi

Gènere

Dels 145 presentadors de la mostra, hi ha 79 homes i 66 dones. Això vol dir que els homes representen un 54% i les dones un 46% del total.

 

 

Si ens fixem només en els presentadors de telenotícies – sense tenir en compte els presentadors d’esports o del temps-, trobem que la proporció es capgira: els homes són el 40% i les dones, el 60%. De 45 presentadors, hi ha 18 homes i 27 dones.

Pel que fa als programes d’actualitat -on hem agrupat els magazine, reportatges d’investigació, programes d’entrevistes, debats d’actualitat, i espais de crònica social i rosa-, els homes són un 47% del total dels presentadors, i les dones, un 53%. De 36 presentadors, 17 són homes i 19, dones.

Als programes d’humor, hi ha més diferència entre els dos gèneres: els presentadors homes suposen el 75% del total, i les dones, el 25% restant. Entre els 8 presentadors d’aquest tipus de programes, només trobem dues dones i en tots dos casos coincideix que tenen un paper d’acompanyament a un altre presentador de gènere masculí. És el cas de Sandra Sabatés, que és l’encarrega de comentar l’actualitat a El Intermedio de La Sexta, de la mà d’El Gran Wyoming; i d’Edurne García, que presenta Todo va bien a Cuatro, al costat de Xavi Rodríguez.

Als esports, -incloent l’espai dedicat als esports dins els informatius i programes especialitzats en esport-, la desproporció és encara més acusada: els presentadors homes suposen el 79%, i les dones, el 21%. Dels 33 presentadors de la mostra, 26 són homes i 7 dones. La majoria de canals tenen un equip de presentadors d’esports format bàsicament per homes, amb l’excepció d’una sola dona, com és el cas d’Ainhoa Arbizu a Antena3, Sara Cabronero a Telecinco, Maria Fernández Vidal a TV3, María Escario a TVE, o Núria Casas a 8TV. En el cas deCuatro, els 6 presentadors de programes esportius són homes, mentre que La Sexta és l’únic canal paritari amb dos homes i dues dones.

Pel que fa a la informació meteorològica, trobem que la balança està força equilibrada, amb 12 presentadors homes i 11 dones, el que representa un 52 i un 48%, respectivament. Malgrat aquesta aparent igualtat, però, cal destacar que hi ha canals on tots els presentadors del temps són homes (TV3 i La Sexta) i d’altres cadenes amb un 100% de presentadores (Cuatro i Telecinco). En aquest últim cas, els dos canals -tots dos propietat de Mediaset- comparteixen “dones del temps”, des que fa un temps van incorporar noves cares amb una clara intenció de rejovenir i feminitzar l’espai.

Edat

Cal tenir en compte que els càlculs del segon paràmetre d’anàlisi, l’edat, s’han realitzat a partir d’una mostra més petita (116 presentadors dels 145 totals), ja que no s’han pogut obtenir la informació sobre la edat de la resta. Amb aquestes dades es manté també la proporció de gènere amb una lleugera variació (55% homes, 45% de dones). Val a dir també que s’han arrodonit les edats mitjanes, eliminant-ne els decimals.L’edat mitjana dels presentadors de la mostra és de 43 anys. Si separem els presentadors per gènere, veiem que l’edat mitjana dels homes (46 anys) és major que la de les dones (40 anys).

Als informatius, la diferència entre l’edat mitjana dels homes (51 anys) i les dones (38 anys) és encara més gran; mentre que en els programes d’actualitat les edats mitjanes són molt similars: 46 la dels homes; 45, la de les dones.Als programes d’humor, es produeix un gran salt generacional. Mentre que els presentadors tenen, de mitjana, 46 anys, les presentadores són força més joves, ja que la seva mitjana és de 32 anys.La tendència es repeteix si parlem de programes esportius, on la mitjana d’edat dels homes és de 43 anys i la de les dones de 35. És molt similar el que passa amb els presentadors del temps, ja que els homes tenen uns 41 anys de mitjana i, les dones, 37.

 

 

Conclusions

Els informatius, l’excepció del desequilibri de gènere

Si ens fixem estrictament en la qüestió del gènere, veiem que la proporció que trobem als informatius (60% de dones, 40% d’homes) no es manté entre els presentadors de la resta de programes de televisió. El fet que als telenotícies s’hagi instal·lat la cultura de crear “parelles d’informatius” -de manera que els presentadors són sovint un home i una dona- fa que aquestes dades resultin diferents a la resta de programes, on no hi ha aquesta tendència.

A la resta de tipus de programes es produeixen més desequilibris: ja sigui perquè alguns canals només opten per un dels dos gèneres, com en el cas de les presentadores del temps de Cuatro i Telecinco i dels meteoròlegs de TV3; bé perquè la proporció de dones és molt reduïda, com és el cas de les presentadores d’esports a Antena3, Telecinco, TV3 o TVE; o bé tenen un paper secundari, com en els programes d’humor analitzats; o fins i tot, brillen per la seva absència, com als programes esportius de Cuatro.

L’edat, el greuge comparatiu

Comparant l’edat i el gènere, el que veiem és que hi ha una escletxa generacional entre homes i dones. La diferència de 6 anys entre la mitjana d’edat general d’uns i les altres s’agreuja encara més en alguns espais televisius com l’humor, on es produeix una diferència de 14 anys. En els informatiu les presentadores són 13 anys més joves que els seus companys homes; i en els esports, on la diferència és de 8 anys.

Segons les dades analitzades, aquest és el gran greuge comparatiu que pateixen les dones a tots els informatius i programes -a excepció de l’apartat que hem anomenat actualitat-. Sovint són menys en proporció i, a les que hi ha, se’ls exigeix ser més joves.

La imatge, la protagonista

No està escrit enlloc però hi ha proves evidents que la televisió, majoritàriament, és un espai reservat a les cares boniques, els cossos atlètics i més aviat prims, i a la joventut. Això afecta a tots dos gèneres, però és encara més acusat en el cas de les dones. Un exemple senzill són les parelles d’informatius, gràcies a les quals queda més equilibrada la proporció d’homes i dones general, però que resulta ser una zona d’alt perill de discriminació per edat i físic. Algunes “parelles de telenotícies” tenen una edat semblant però en cap cas hem trobat dades que mostrin una parella on la dona sigui més gran que l’home. Ben al contrari, els informatius d’Antena3 del cap de setmana estan presentats per Matías Prats (62) i Mónica Carillo (36), entre els quals hi ha una diferència de 26 anys. Similar al que passa al Informativo dels migdies de Telecinco, presentats per David Cantero (53) i Isabel Jiménez (32), amb una diferència de 21 anys. El mateix ocorre a TV3, amb els presentadors del TN Cap de setmana, Ramon Pellicer (54) i Agnès Marquès (35), entre els quals hi ha 19 anys; i al Telediario de cap de setmana de TVE, presentat per Pedro Carreño (49) i Lara Siscar (37), amb 12 anys de diferència.

Sembla, doncs, que els criteris d’imatge que s’apliquen a homes i dones són diferents. Per ells són acceptables –i, fins i tot, necessàries- les canes i una expressió madura, mentre que per elles són molt més benvingudes les cares joves. Aquesta tendència, es reprodueix més enllà dels informatius, sobretot als esports i la informació del temps, però també als programes d’humor; en tots ells les presentadores són molt més joves que els seus companys homes.

Publicat a InformesComments (0)

Un intent de criminalització del moviment anarquista?

Un intent de criminalització del moviment anarquista?

Avui a la matinada s’ha desenvolupat a Catalunya i Madrid una operació policial, anomenada Pandora, que ha provocat la detenció de fins a 11 persones vinculades al moviment anarquista. Estan acusats de formar part d’una suposada organització terrorista d’ideologia llibertària a la qual s’atribueixen diferents atemptats amb artefactes explosius. En el cas de Catalunya s’ha entrat i registrat domicilis i cases okupes com ara la ‘Kasa de la Muntanya’, al barri de Gràcia; l’ Ateneu Llibertari Sant Andreu i l’Ateneu Poble Sec. Els mitjans de comunicació han reflectit els fets de forma imparcial, respectant la presumpció d’innocència i sense criminalitzar a determinats moviments socials?

Tres enfocaments per abordar el “terrorisme anarquista”

Entre els mitjans analitzats per Media.cat n’hi ha que han abordat la notícia ressaltant que es tracta d”una acció policial contra el moviment llibertari, sense entrar en més matís al titular. Entre aquests hi ha: El Mundo, Al menos 11 detenidos en un operativo de los Mossos contra grupos anarquistas; Directa, Operació de l’Audiència Nacional espanyola i els Mossos contra el moviment llibertari; Catalunya Plural, Els Mossos registren diversos espais llibertaris de Barcelona en una operació contra anarquistes; Público.es, Al menos 14 detenidos en Catalunya en una operación contra el movimiento anarquista; El Punt+Avui, Almenys 14 detinguts en una operació contra grups anarquistes a Barcelona; l’Ara, Els Mossos detenen onze persones en una operació contra grups anarquistes i Vilaweb, Onze detinguts en l’operació contra grups anarquistes a Catalunya. El Mundo ha inclós un enllaç que contradiu la neutralitat del titular principal, referit a l’operació a Catalunya, en la qual informa d’Un detenido en Madrid en el marco de la operación contra el terrorismo anarquista. Significativament, la Directa la situa a Llibertats on denúncia situacions d’abusos i repressió policial, a més ressalta que és el segon assalt a la Kasa de la Muntanya. Els altres mitjans ubiquen la informació a Política o Catalunya (en el cas de mitjans d’àmbit espanyol), l’Ara l’inclou a Societat i La Vanguardia a Successos.

N’hi ha altres mitjans que esmenten el “terrorisme anarquista” al titular però o bé posen el concepte entre cometes o bé parlen de presumpte o suposat, la qual cosa remarca que informen sobre fets encara no demostrats. Entre els que mantenen aquesta posició hi ha El Periódico, Operació policial contra anarquistes acusats de terrorisme a Catalunya. El mitjà del Grupo Zeta si bé cita en el seu titular el terrorisme no afegeix anarquista com a adjectiu sinó que assenyala que és l’acusació que es fa als detinguts. En una situació similar es troben dues televisions públiques analitzades BTV que titula amb Operació policial contra un suposat terrorisme anarquista a diversos punts de la ciutat o TV3 que ho fa amb Almenys 15 detinguts en una operació policial contra el “terrorisme anarquista”.

Pel que fa a La Vanguardia la informació es titula amb Al menos 11 detenidos en la operación en Barcelona por presunto terrorismo anarquista, però complementa la informació amb un enllaç en els quals relata que han existit Una veintena de atentados anarquistas desde el 2012. Tot i la inclusió de presumpte al titular el mitjà, el text per ampliar informació avala la tesi de l’existència de “terrorisme anarquista” a l’Estat espanyol. En l’article s’assenyala que “El Ministerio del Interior calcula que en España actúan unos 120 grupúsculos libertarios” per a ressaltar que “los más importantes fueron el atentado frustrado contra la catedral de la Almudena  y el artefacto explosivo de la Basílica del Pilar, en febrero y octubre del 2013, respectivamente”.

En tercer lloc hi ha mitjans que adjectiven el terrorisme d’anarquista sense el més mínim matís, amb la qual cosa vincula els dos conceptes. En aquesta situació trobem els titulars d’El País, Golpe policial contra el “terrorismo anarquista” en Barcelona; l’ABC, 14 detenidos en Barcelona y Madrid en una operación contra el terrorismo anarquista i La Razón,  Catorce detenidos en una operación contra el terrorismo anarquista. A més, La Razón i El País incorporen enllaços que amplien i avalen, un altre, l’existència de “terrorisme anarquista” al nostre país: La «Kasa de la Muntanya»: de cuartel de la Guardia Civil a centro antisistema i Desactivado un paquete bomba en la sede de un banco italiano en Barcelona.

Sense contrast de la informació

Si bé tots els mitjans utilitzen les paraules presumpta o suposada a l’entradeta o el cos de la notícia, el tercer enfocament opta per vincular anarquisme a terrorisme en els seus titulars. En les informacions analitzades els mitjans citen majoritàriament fonts policials o judicials per explicar l’escorcoll i les detencions, tot i que poden fer esment a com s’ha viscut els fets per les xarxes i la convocatòria de protestes en contra de les detencions. No es cita directament cap font alternativa o que contradigui la versió policial cosa que pot explicar-se en què els fets són molt recents. Tampoc s’ha analitzat si n’hi ha efectivament terrorisme anarquista i si és una amenaça real per la població. En aquest sentit, l’article d’Andreu Barnil a Vilaweb Terrorisme anarquista? Periodisme d’estat Terrrorisme, critica durament l’enfocament de molts mitjans “Perquè, a veure, si parlem de terrorisme, on són les bombes? On els atracaments a bancs per finançar-se? Si parlem de terrorisme, on són les explosions dins els centres comercials, els segrests i els torturats? Enlloc no són. No existeixen perquè a dia d’avui, a Catalunya, no hi ha terrorisme. I ‘el terrorisme anarquista’, menys” i assenyala que els mitjans s’han dedicat a replicar la versió policial.

Amb tot, alguns mitjans, com ara El País, La Razón i La Vanguardia- han optat per  contextualitzar aquesta notícia amb peces informatives que aprofundeixen en la matèria en els quals només té cabuda la versió policial i judicial. Es pot vincular al titular anarquisme i terrorisme sense més explicació? No s’hauria de deixar clar al mateix titular que es tracta d’una acusació no demostrada? Les informacions i les peces de contextualització no haurien d’incloure un contrast més enllà de la versió policial i judicial i no concloure sense més que hi ha “terrorisme anarquista”?

Publicat a GeneralComments (0)

La separació de poders enfortida segons la premsa de Madrid

La separació de poders enfortida segons la premsa de Madrid

L’anunci de la presentació de la querella per part del Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, contra el president català, Artur Mas, la vicepresidenta, Joan Ortega, i la consellera d’Educació, Irene Rigau es troba present als editorials de tres dels quatre diaris impresos a Madrid.

Tant El País, com El Mundo i La Razón es fixen en aquest tema, amb dissonàncies sobre la seva pertinència però amb un punt d’acord: La resolució del conflicte per part de Torres-Dulce enforteix l’estat de dret i demostra l’existència d’una autèntica separació de poders.

De res serveix als diferents editorialistes les diferents declaracions de dirigents del PP –des de Rajoy a Alícia Sánchez-Camacho- anunciant la presentació de la citada querella abans que la Fiscalia es pronunciés ni que aquesta s’hagi redactat contra el criteri dels fiscals catalans, als que s’ha arribat a acusar d’estar “contaminats” per l’ambient creat pels “poders oligàrquics fàctics a Catalunya”.

Segons aquests diaris amb el suport a la querella per part de la Junta de Fiscals de Sala i la “gestió dels temps” per part de Torres-Dulce n’hi ha prou per esvair qualsevol dubte que les anades i vingudes dels passats dies hagin pogut generar.

Així, El País, que considera la querella “un error”, assegura que “Eduardo Torres-Dulce, aconsegueix imposar la seva autoritat sense oferir la sensació d’haver-se rendit a les pressions del Govern [espanyol], gràcies al seu control sobre els temps”. Encara que més endavant el text reconegui que la imatge de pressions polítiques és inevitable, encara que equiparant les que hagi pogut fer Madrid –amb control dels nomenaments- i Barcelona –sense cap competència en aquest cos: “És quasi impossible dissociar aquestes diferències de les pressions o enèrgiques suggerències de les respectives autoritats polítiques”.

Un extrem en el qual no coincideix La Razón, qui considera que l’ampli suport aconseguit per la querella entre els fiscals espanyols és prova suficient per rebutjar “la suposada existència de raons ideològiques rere el dictamen, molt menys, les pressions governamentals”. Una denúncia d’aquest tipus –sosté el diari- “corre el risc de donar-li la volta a l’argument, al·legant pressions de caràcter polític o ambiental en la discrepància existent amb els fiscals catalans”. Del que podria deduir-se que, o bé La Razón contradiu frontalment alguns dels principals líders del PP o bé aquesta reconeixen implícitament la pressió política o ambiental als fiscals espanyols.

Finalment El Mundo va encara més enllà i no veu només aquesta actuació de la Fiscalia com a normal, sinó que la troba “positiva per a la salut democràtica”. Fins a dues vegades utilitza l’editorialista l’expressió per referir-se al suport de la Junta de Fiscals de Sala que ha necessitat Torres-Dulce després de la negativa dels fiscals catalans a signar una querella a la qual no veien recorregut. Però per al diari aquest fet “demostra la independència del Ministeri Públic, en aquest cas enfront de les pressions polítiques”. I exactament que és el que ho demostra? Doncs que “ Alícia Sánchez-Camacho, va anunciar el 10 de novembre –només l’endemà de la pseudoconsulta il·legal- que la querella de la Fiscalia Superior de Catalunya contra Mas estava «pràcticament ultimada», i que es formalitzaria aquell mateix matí” i que “el PSOE s’havia mostrat contrari a la presentació de la querella”.

Publicat a General, PolíticaComments (0)

Pàgina 1 de 21123451020...»

Opinió

  • Josep-Gimeno Alguns apunts després de ‘Ciutat Morta’

    La recent projecció de Ciutat Morta pel Canal 33 ha generat debat sobre el rol del periodisme en el cas 4F. Per penediment sincer o per la necessitat d’haver de tapar-se les vergonyes, part del món mediàtic ha fet un exercici d’autocrítica arran del silenci o del tractament periodístic esbiaixat que va rebre el cas [...]

Ves al web de l'Anuari 2014

Traductor

Enllaços recomanats

Mediacat Twitter

Calendari

Febrer  2015
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
   
  1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28