Tag Archive | "Estat espanyol"

Es trenca el tabú sobre el frau fiscal? 5 casos que van passar desapercebuts

Es trenca el tabú sobre el frau fiscal? 5 casos que van passar desapercebuts

L’anunci de Jordi Pujol assegurant que havia comès frau fiscal durant 34 anys porta obrint portades des de dissabte. La importància del personatge Pujol i el delicat moment polític català és evident que han amplificat una notícia que el mateix interessat va tractar de relativitzar, en fer-la pública un divendres a la tarda de juliol.

Però més enllà d’interessos polítics més o menys conjunturals i del debat sobre si la confessió de l’expresident respon a un avançament davant una imminent denuncia, o és una “voladura controlada” per amagar delictes pitjors hi ha un altre element de fons de la noticiabilitat dels fets que cal tenir en compte: la creixent sensibilització social respecte el frau fiscal. Un tema que sols l’Anuari Mèdia.cat de 2012 encara considerava silenciat.

A Mèdia.cat volem recordar cinc exemples de defraudadors fiscals tant o més greus que el de Jordi Pujol que no van arribar ni a una sola portada:

1. La família Borbó: Fa poc més d’un any, una investigació periodística va desvelar que Joan de Borbó va deixar una herència als seus tres fills –un d’ells, llavors cap de l’Estat espanyol, Joan Carles I- de 1.100 milions de pessetes de 1993 en comptes bancaris a Suïssa. El que havia de ser només una anècdota va esdevenir un principi d’escàndol: no hi havia cap constància que el monarca hagués repatriat aquests fons, n’hagués regularitzat la seva existència ni hagués abonat cap tipus d’impost. A pesar de la gravetat dels fets –i de la similitud amb el cas Pujol- el “tema” va ser despatxat ràpidament i les explicacions de la Casa Reial van ser acceptades acríticament pels mitjans a pesar de la seva opacitat i de la raresa d’alguns dels pocs que van donar-se, com el fet que tota la suma heretada corresponia exactament al que calia pagar en concepte de deutes i obligacions pendents. El cas mai va arribar a cap portada.

2. Emilio Botín: Al president del Banco de Santander li van descobrir comptes a Suïssa per valor de 2000 milions procedent també d’una herència del seu pare que havia tret divises il·legalment en època de la república. Fins i tot va iniciar-se una investigació penal. El cas, però va tancar-se ràpidament gràcies a un acord amb hisenda del qual se’n va posar en dubte la legalitat. La notícia només va arribar a la portada d’un diari: The New York Times. Cap rotatiu català o espanyol va trobar prou rellevant el cas per destacar les activitats il·lícites del principal banquer de l’estat.

3 i 4. Famílies Carulla i Carceller: Són només els exemples més recents dels problemes amb hisenda d’algunes de les principals nissagues de la burgesia catalana. Un conflicte del qual poques se n’escapen. Fa menys de tres mesos que els propietaris de Gallina Blanca –i accionistes de referència a l’Ara- van haver de pagar 6,4 milions d’euros a hisenda per regularitzar la seva situació. Un mes abans eren els propietaris de la Damm –i moltes altres empreses- els que passaven pels jutjats per un presumpte frau que podria superar els 70 milions d’euros. El cas segueix obert a pesar del seu arxiu parcial.

5. 24 bilions en paradisos fiscals: Una investigació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, després de mesos de feina, sistematitzava el funcionament dels paradisos fiscals i publicava el nom de desenes d’empreses i persones que ajuden a engreixar la xifra de 24 bilions d’euros que s’hi calcula que s’hi amaguen, fins a una tercera part del PIB mundial (encara que sempre cal tenir en compte que aquestes xifres són aproximacions hipotètiques). Cap gran mitjà del país li va donar una importància significativa. I això que l’esquema delictiu que tenalla els pressupostos públics arreu del món té una bona representació a l’Estat espanyol: fins al 71% de l’evasió fiscal està protagonitzada per grans fortunes i empreses, segons el sindicat de tècnics d’hisenda.

Publicat a GeneralComments (0)

El País gira cap a l’espanyolisme en la seva guerra contra El Mundo?

El País gira cap a l’espanyolisme en la seva guerra contra El Mundo?

El debat i els posicionaments sobre el procés sobiranista català es juga en gran part en el terreny mediàtic i, per tant, també hi ha un component important de càlculs sobre audiències i capacitat de condicionar l’agenda.

Durant els dos darrers anys aquest paper ha estat monopolitzat pels diaris més de dretes de la capital espanyola –ABC, La Razón i sobretot El Mundo- que han mantingut el tema de la unitat d’Espanya i els atacs a qualsevol tipus de catalanisme com a banderins de reclutament, mentre El País, sense renunciar a posicionar-se sobre el tema, també obria espai a veus més pactistes.

Durant l’última setmana, però, aquesta norma sembla haver-se capgirat completament. El 12 i 13 de juliol El Mundo avançava en portada una possible trobada entre Artur Mas i Mariano Rajoy sense afegir-hi cap component negatiu. Ahir, el diari de Unidad Editorial anava encara més lluny i a la secció editorial “Sube y baja” col·locava una fletxa descendent de la diputada de la CUP Isabel Vallets per “irresponsable política” en cridar la desobediència civil “quan les posicions polítiques sembla que s’estan aproximant”.

El mateix dia, El País destacava com a titular principal de portada una “exclusiva” com les que han fet famoses les portades de La Razón: “Una Catalunya independent seria inviable fora de l’euro”. Just a sota situava l’enèsim manifest promogut per Arcadi Espada contra la independència i la consulta catalanes. Més enllà de la discutible noticiabilitat -a aquest nivell- d’aquests fets, el diari optava per presentar la iniciativa amb un titular que semblava un avís a navegants: “Un manifest antinacionalista demana a Rajoy que no negociï amb Mas”.

El diari de Prisa s’avançava als seus competidors en informar en exclusiva de la notícia, però és possible deduir que la vinculació del rotatiu en la seva preparació per la gran quantitat dels seus col·laboradors –amb Vargas Llosa com a únic intel·lectual d’inapel·lable prestigi- que figuren entre els seus primers signants.

Avui, només l’ABC informa del tema en portada però amb un enfocament –“Un grup d’intel·lectuals alça la veu contra el desafiament independentista”- que no fa cap referència a la possible obertura de negociacions entre Rajoy i Mas. El Mundo ni tan sols esmenta el tema, i això que Espada és un dels seus col·laboradors més destacats.

La presentació d’aquest manifest, amb aquest to i en aquest precís moment té una profunda lectura política –la FAES impulsant una iniciativa que pot torpedejar l’acció d’un Govern del PP- però també mediàtica. Podria El País tractar d’agafar la bandera de l’espanyolisme més intransigent ara que sembla que la ‘caverna’ hauria de menjar-se un procés negociat?

Encara és d’hora per saber-ho, per ara el mateix diari editorialitza contra el manifest que ha promogut però també menysté informativament la presentació d’un  nou manifest de caire federalista.

Publicat a General, PolíticaComments (0)

I les enquestes?

I les enquestes?

Gairebé un mes i mig després de les eleccions europees que van trasbalsar el panorama polític estatal, la majoria de grans estudis d’opinió renuncien a publicar enquestes sobre com pot evolucionar la situació a partir d’ara.

Les úniques enquestes de magnitud considerable publicades en aquest temps han estat les de Només Gesop –d’àmbit estatal i autonòmic,- per a El Periódico, i Celeste-Tel –àmbit estatal,- per a ElDiario.es. També Última Hora n’ha fet una de pròpia d’àmbit autonòmic i municipal. La resta, mantenen un silenci més eixordador com més va.

Per exemple, el CIS, que acostuma a publicar enquestes postelectorals pocs dies després de cada contesa –en el cas de les darreres autonòmiques catalanes en només cinc dies, per exemple- aquesta vegada no ho ha fet.

Mestroscopia –El País- i Sigma Dos –El Mundo- acostumen a publicar estudis mensuals per mantenir una sèrie històrica molt precisa sobre les evolucions de les preferències electorals, però, en ambdós casos, s’han saltat la seva mostra de juny. I no és que no facin enquestes, que n’han fet sobre l’acceptació del nou Rei espanyol, les primàries del PSOE, la llei de l’avortament o la percepció de la situació econòmica. Però pel que sembla no han aprofitat aquests estudis per preguntar als ciutadans sobre les seves preferències electorals. O si ho han fet no n’han publicat els resultats.

També Feedback publica sondeigs electorals a La Vanguardia habitualment, encara que no amb tanta regularitat i l’actual període de silenci podria entendre’s com a normal si no fos perquè l’actual convulsió del moment justifiquessin la necessitat informativa de noves enquestes.

Precisament va ser en les darreres eleccions europees quan la majoria d’instituts d’opinió van mostrar una incapacitat més gran de preveure els moviments de fons dels votants, amb una fallada generalitzada –però especialment de Metroscopia- a l’hora de preveure la caiguda del bipartidisme i l’ascens de Podem.

Arxius adjunts:

Publicat a GeneralComments (0)

Només l’Ara i El Punt Avui marquen la diferència en la premsa impresa

Només l’Ara i El Punt Avui marquen la diferència en la premsa impresa

Les portades impreses avui són veritables clons on es renuncia a intentar informar al lector del que va passar durant la coronació per limitar-se a ensabonar la institució monàrquica. Una foto a tota plana del nou Rei –amb l’única variació de si va amb família o sense- i una frase textual del seu discurs amb dues opcions majoritàries a escollir: “Una Corona íntegra, honesta i transparent” –El País i El Periódico- o “Una Monarquia renovada per a un temps nou” –El Mundo, La Vanguardia, Última Hora i La Verdad.

Curiosament són els valencians Levante i Las Provincias els únics que recorden, al titular, la menció reial a la “unitat i diversitat d’Espanya”.

Fins i tot un diari que normalment busca un enfocament diferent com és 20 Minutos avui es rendeix a l’onada monàrquica i accepta que “Felip VI activa el canvi”, amb l’única llicència de ser l’únic rotatiu a recordar en portada l’encalçament policial de republicans, un escàndol que hauria de ser enorme i que en canvi ha estat totalment relegat.

A Catalunya, trobem els únics diaris que han optat per oferir una portada més analítica. El Punt Avui –“Borbó de manual”- i Ara –“Res de nou”,- incideixen en el fet que més enllà de les referències genèriques a la convivència, la diversitat i la modernitat no hi ha hagut cap proposta concreta que diferenciï l’inici d’aquest regnat de l’anterior. També Diari de Girona i Regió 7 –i trencant la línia dominant del grup Prensa Ibérica al que pertanyen- han preferit prioritzar la informació a la pompa amb un titular més polític: “Els primers gestos de Felip VI no convencen el Govern català”.

Un altre cop ha estat la premsa digital la que ha marcat la diferència davant la unanimitat de la impresa. Als Països Catalans, als principals diaris en línia –Vilaweb, Nació Digital, e-Notícies, Directe.cat i La Veu del País Valencià- ha predominat un enfocament diferent, donant menys pes al fet de la coronació en si mateix i destacant altres temes i reaccions relacionades.

També a Madrid la majoria de digitals com Público, ElDiario.es o Infolibre –però també el conservador Voz Pópuli- reconeixen en les seves portades el fracàs d’assistència de la cerimònia i la implacable repressió als republicans.

Aquests dos darrers temes han estat –juntament amb la manca de dubtes sobre la veritable finalitat i projecte polític de la monarquia més enllà de la seva permanència- els silencis més clamorosos en uns mitjans majoritaris més centrats en la propaganda que el periodisme. Com va poder veure’s ahir, ja en el moment dels directes televisius.

Publicat a GeneralComments (0)

L’abdicació del periodisme: 10 mentides, tergiversacions i silenciaments en la cobertura en directe de la coronació

L’abdicació del periodisme: 10 mentides, tergiversacions i silenciaments en la cobertura en directe de la coronació

1. Assistència: Tots els comentaristes han repetit una i altra vegada l’èxit de convocatòria de l’acte de coronació i els milers i milers de persones que “han omplert els carrers de Madrid”. En realitat les mateixes imatges aèries de les televisions mostren un gruix de no més de tres fileres de persones, i potser per això s’ha evitat fer-ne profusió. A les preses a peu de carrer era fàcil veure la gent corrent per canviar d’ubicació i veure més d’una vegada el cotxe reial, pel que és fàcil pensar que molta es comptaria més d’una vegada.

Unes altres imatges mostren que ni tan sols s’ha omplert totalment la Plaça d’Orient. Considerar aquestes xifres un èxit d’assistència i una mostra del suport popular a la monarquia és més un acte de fe que una anàlisi objectiva.

2. Hores d’espera: També s’ha comentat l’esforç de la gent que “portava hores esperant sota el sol” per veure la desfilada en primera fila. Les xarxes socials, però, s’han omplert d’imatges que mostraven com poc temps abans del passeig els carrers es trobaven pràcticament buits.

3. Manca de banderes republicanes: Els comentaris més cínics han estat els que destacaven la manca de banderes republicanes en el recorregut, quan aquestes havien estat prohibides en una acció jurídicament molt qüestionable. L’únic moment en que els tertulians d’Antena 3 s’han referit a aquesta prohibició ha estat per justificar-la de forma unànime.

4. Balcons uniformes: De fet, la censura als símbols republicans espanyols ha arribat als balcons, nombrosos piuladors informaven que la policia havia obligat a retirar banderes tricolors i pancartes crítiques amb la monarquia dels balcons del recorregut reial.

"@CGTAytoMadrid: La policía ordena la retirada de una pancarta en contra de la Monarquía, de un local.. pic.twitter.com/JEp5Q9qRq4" #Espana

— Valentina Rguez. (@val6ntina) June 19, 2014

5. Repressió: L’acció policial ha anat encara més enllà i al llarg del matí hi ha hagut diferents detinguts i moltíssims identificats per intentar acostar-se a l’escenari dels actes amb simbologia republicana o d’esquerres. En algun moment fins i tot hi ha hagut actes de violència per part dels cossos de seguretat. L’única televisió que n’ha informat ha estat La Sexta, però la seva emissió en directe per internet s’ha tallat casualment en aquell precís moment.

6. Proximitat reial: Enlloc d’informar d’aquests fets, els comentaristes dels diferents canals repetien una i altra vegada la “proximitat” del nou rei. A Antena 3 han arribat a dir que “pràcticament no hi havia seguretat entre la gent i el monarca” a pesar de la visible fila d’agents que cobria tot el recorregut oficial i els més de 4.000 policies desplegats segons les pròpies fonts oficials.

7. Absència de crítiques: De fet, la cobertura de la majoria de televisions no s’ha permès ni una sola crítica –ni tan sols estètica- a la figura del Rei, a la institució o a l’acte en si. En cap moment –i tot i les hores de tertúlia s’ha contextualitzat la coronació en les fortes protestes dels darrers dies, la creixent desafecció popular amb la monarquia segons les pròpies enquestes del CIS, la crisi dins al PSOE pel suport a la monarquia de la seva direcció o la censura a mitjans de comunicació.

De fet, els únics personatges criticats han estat Artur Mas i Iñigo Urkullu per no aplaudir el discurs reial, un tema que s’ha repetit abastament fins i tot quan ja feia estona que havia acabat el discurs.

8. Pluralitat lingüística: L’actitud acrítica també s’ha notat especialment en l’anàlisi dels discurs de coronació, on s’ha posat molt èmfasi en la menció a la realitat pluricultural de l’Estat espanyol. En realitat, una simple frase sobre “l’espanyol i les altres llengües” –sense citar-les- i un gràcies repetit en castellà, català, basc i gallec sembla que seria suficient per demostrar la sensibilitat de Felip VI cap a la diversitat cultural del seu regne.

En canvi, ningú s’ha preguntat en quin punt ens trobàvem com perquè això es consideri un avanç.

9. Xàtiva: Avui fa exactament 307 anys que Xàtiva va ser reduïda a cendres per ordre de Felip V, el primer rei de la dinastia borbònica. Com era d’esperar la dada no ha sortit en cap moment.

10. L’anècdota de l’errada: Els darrers dies va circular per les xarxes el rumor que el cotxe amb el que circularia el nou rei havia estat un regal de Hitler a Franco. A pesar que costava de creure només veient la marca –la molt britànica Rolls Royce- la faula s’ha colat a la retransmissió de Tele5. Una anècdota que en certa forma confirmaria que els periodistes i tertulians sí s’informen a través de les xarxes socials i per tant no obvien molts dels fets citats més amunt per desconeixement.

Publicat a GeneralComments (0)

De ‘boicot a Carmen Machi’ a ‘polèmic spot de Coca-cola’

De ‘boicot a Carmen Machi’ a ‘polèmic spot de Coca-cola’

El 3 de desembre de 2012, una piulada de l’humorista Toni Albà demanant no anar a veure l’obra que l’actriu Carmen Machi –qui recentment havia signat un manifest juntament amb unes altres 300 personalitats oposant-se a l’autodeterminació de Catalunya- protagonitzava al Teatre Lliure de Barcelona va despertar una tempesta mediàtica. De forma pràcticament unànime –des de mitjans més sobiranistes als més obertament espanyolistes- la notícia va ser plantejada com “una crida al boicot” contra l’actriu per part de l’humorista.

A pesar que es tractava de l’opinió d’una persona individual –això sí, més o menys rellevant- alguns mitjans van donar el “boicot” com un fet i el van associar a les opinions de Machi “contra la independència” o “a favor del federalisme”, el que no era massa precís, ja que el propi Albà havia especificat que era per oposar-se “al dret a l’autodeterminació”.

Les crítiques del propi Teatre Lliure a Albà i el comunicat del sindicat madrileny “Unión de Actores” demanant que es respectés les ideologies dels actors i es deixessin al marge de la seva feina també van omplir titulars.

El cas de Gotzon Sánchez

Una cobertura molt diferent ha tingut el cas de l’actor basc Gotzon Sánchez, que ha protagonitzat l’últim anunci de Coca-cola.

Aquest cop no ha estat una piulada d’una persona individual, sinó tota una organització –l’associació Dignidad y Justicia- la que ha demanat a Coca-cola que retirés l’anunci en que hi apareixia Sánchez pel fet que ell havia signat un manifest en defensa dels drets humans dels presos bascos. La multinacional de refrescos –a diferència del Teatre Lliure- no ha trigat ni 24 hores a respondre a les demandes de Dignidad y Justicia i retirar la publicitat.

Però la cobertura mediàtica ha estat totalment diferent. Ara no es posava l’èmfasi en cap crida al boicot, sinó en “el polèmic ‘spot’” –aquest titular es troba pràcticament calcat a titulars de tot tipus de mitjans,- donant per fet que el que creava la polèmica era la participació de l’actor i no la persecució ideològica impulsada per Dignidad y Justicia. A més Sánchez ha estat presentat sistemàticament com “abertzale” i “simpatitzant dels presos d’ETA”, quan les proves incriminatòries presentades per la pròpia associació de víctimes han estat la signatura contra la “doctrina Parot” –considerada il·legal pel Tribunal d’Estrasburg- i la col·laboració amb l’associació de drets humans Herrira abans que aquesta fos clausurada.

Tampoc s’ha publicat cap declaració en defensa de l’actor –demanant respecte ideològic- i l’única veu que ha donat suport a la seva posició ha estat la seva pròpia, amb el que es dóna la imatge de ser algú totalment aïllat.

Publicat a GeneralComments (0)

Els set països que han censurat Twitter (o ho han intentat)

Els set països que han censurat Twitter (o ho han intentat)

Arran de l’assassinat d’Isabel Carrasco nombrosos mitjans, tertulians i alguns polítics han obert un delicat debat sobre la “regulació” de les xarxes socials, bàsicament Twitter. S’acusa a la xarxa de microblogs de ser un espai per a l’insult i la difamació i de l’origen de l’actual “crispació social”. Curiosament, aquest debat mai s’ha obert en relació al to o nivell d’algunes tertúlies de ràdio o televisió ni el contingut de portades i columnes de premsa.

Paral·lelament el ministeri espanyol de l’Interior ha anunciat el “rastreig” dels continguts de la xarxa social per trobar autors de possibles delictes.

Els intents de “regular” o “censurar” internet en general i Twitter en particular no són nous i, de fet, hi ha diversos estats que ho han intentat amb èxits desiguals.

1. Xina: És el país més gran i icònic en aquest camp, ja que Twitter hi està vetat de forma permanent. A pesar del control estatal de tots els servidors d’internet i de la creació de cercadors i xarxes socials pròpies diferenciades, Twitter compta amb 35 milions d’usuaris al país asiàtic. Només els Emirats Àrabs Units manté una política tan dura com la xinesa, ja que al 2007 va tancar l’accés a la xarxa de microblogs, encara que després va fer marxa enrere.

2. Iran: El 2009, durant les mobilitzacions que van succeir les eleccions presidencials Twitter va ser bloquejat durant uns dies en acusar la xarxa de “promoure les protestes”.

3. Egipte: Al gener del 2011, el govern de Hosni Mubarack va arribar a desconnectar no sols Twitter, sinó el país sencer d’internet per tal de mirar de contenir l’allau de protestes que sacsejaven el país. La mesura no va tenir gaire efecte, ja que Mubarack va haver de dimitir pocs dies després. La multinacional de les telecomunicacions Vodafone va ser força qüestionada, ja que la desconnexió era impossible de fer sense la seva implicació.

4. Pakistan: El govern va decidir impedir l’accés a Twitter el 20 de maig de 2012 després que l’empresa es negués a esborrar diferents missatges considerats ofensius amb Mahoma. La mesura va durar només unes quantes hores en comprovar el ressò internacional i la “futilitat” de la mesura.

5. Veneçuela: L’oposició veneçolana va acusar al principal proveïdor d’internet del país –l’empresa pública CATN- de bloquejar la publicació d’imatges a Twitter. L’empresa va confirmar la dificultat de pujar imatges i en un comunicat va explicar que “sospitava” de la intervenció governamental en el problema. Per la seva banda, el govern bolivarià va negar haver pres qualsevol mesura en aquest sentit.

6. Turquia: El passat mes de març el Govern turc va ordenar el tancament dels accessos a Twitter i, dies més tard, You Tube en acusar-les de difondre mentides relacionades amb diferents casos de corrupció que esquitxaven el seu partit. La mesura, presa en plena campanya electoral, va disparar l’ús d’aquesta xarxa al país i, finalment, va ser frenada per un tribunal sis dies després.

7. Corea del Sud: Aquest és un cas curiós, ja que és una censura parcial que només afecta les piulades o informacions relacionades amb Corea del Nord. Un filtre impedeix accedir a les ISP del país veí i es bloquegen de forma sistemàtica els comptes oficials del seu govern.

A més dels intents de bloqueig, altres països han optat per altres mesures per tal de frenar la llibertat d’expressió a la xarxa. Una de les més habituals és la petició a l’empresa per tal que elimini continguts, tal com va fer exitosament la francesa Unió d’Estudiants Jueus, el 2012, amb centenars de missatges racistes, encara que sovint Twitter s’hi nega. Més èxit tenen les demandes de tancament de perfils que consideren que suplanten una personalitat, però poden portar molta polèmica, com el cas de l’irònic @nanianorajoy, eliminat a l’Estat espanyol durant la campanya electoral de novembre de 2011, o les desenes de perfils relacionats amb Sarkozy a l’Estat francès, suspesos durant el període electoral del 2012.

Una altra mesura més dràstica ha estat la detenció de tuitaires pel contingut de les publicacions als seus respectius comptes. Països com Mèxic, Equador, Kuwait o Turquia han emprat aquesta pràctica, utilitzant acusacions que anaven des de les “amenaces” fins a la “sublevació” o el “terrorisme”.

Però l’Estat espanyol ha estat un dels més actius a l’hora d’aplicar sancions penals –amb prèvies detencions policials- als usuaris de la xarxa. La figura jurídica “d’enaltiment del terrorisme” ha estat la preferida a l’hora de perseguir internautes, una mesura que va començar l’any passat amb les imputacions dels perfils @almu_en_lucha i @albacorazonnegro però que s’ha intensificat aquest any amb la detenció de 21 persones dins el marc d’una espectacularitzant “Operació Aranya” dirigida des de l’Audiència Nacional espanyola, o l’obertura de diligències contra un veí de Calafell que va fer un acudit sobre uns militars morts en accident.

Nota: Un lector ens envia nous exemples de piuladors detinguts per la seva activitat a les xarxes socials, aquest cop als EUA. El 2009 un activista va ser detingut durant les protestes contra la cimera del G20 acusat d’informar de moviments policials, i el 2012 va haver-hi un altre arrest per amenaçar de mort el president del país, Barack Obama. En aquest segon cas el tuitaire va ser condemnat a un any de presó.

Publicat a General, InternetComments (0)

Pàgina 1 de 191234510...»

Media.cat/Continguts

Error: Feed has a error or is not valid

Foto-reportatges

Error: Feed has a error or is not valid

Bios

Error: Feed has a error or is not valid

Estadísitiques

Error: Feed has a error or is not valid

Traductor

Enllaços recomanats

Mediacat Twitter

Calendari

Setembre  2014
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
   
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30