Media.cat – Observatori crític dels mitjans

La situació dels paradisos fiscals i les mesures per reduir l’evasió global en impostos –que es calcula que pot arribar als 24 bilions d’euros- havia de ser el tema estrella de la cimera del G8 que va començar ahir a Irlanda del Nord. Així ho anunciaven alguns dels reportatges previs a la trobada i, encara ahir, alguns teletips d’agència posaven la qüestió als seus titulars.

Però a l’hora de la veritat, la qüestió síria i el llenguatge no verbal en la conversa entre Barack Obama i Vladimir Putin –premiers estatunidenc i rus, respectivament- han acabat monopolitzant la cobertura informativa. Fins i tot les informacions econòmiques s’han centrat en la negociació d’un pacte de lliure comerç entre els EUA i la Unió Europea, relegant la qüestió del frau fiscal a una frase en el millor dels casos.

Dels principals diaris impresos als Països Catalans, La Vanguardia, Ara, Levante i Diario de Mallorca ni tan sols ho esmenten. El Periódico ho cita de passada dins de les úniques dues línies dedicades a l’agenda econòmica. Las Provincias fa una cosa encara més estranya. Tot i que la URL de la notícia indica que la notícia original estava titulada en aquesta línia, l’actual només ho inclou en un subtítol que després no es desenvolupa en tot el text. Només El Punt Avui li dedica un desglossat relativament destacat dins un reportatge de la cimera centrat en les qüestions econòmiques.

En una situació de crisi global i de retallades substancials en serveis públics essencials la qüestió no és marginal ni molt menys. Segons l’ONG global Avaaz –que ha recollit més de 800.000 signatures en línia per pressionar els caps d’estat- només la recaptació legal a les grans multinacionals generaria un fons d’un bilió de dòlars suficient per “acabar amb la pobresa, doblar les inversions en energies netes i escolaritzar a cada nen del planeta”.

Però el creixent interès de les audiències pel tema del frau a penes ha mogut les agendes mediàtiques. Fins i tot l’escàndol de la “llista Falciani” o una de les majors investigacions periodístiques de tots els temps realitzada pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ en les seves sigles angleses) sobre el funcionament dels paradisos fiscals han passat relativament desapercebudes al nostre país. A l’Estat espanyol sols alguns digitals com El Confidencial o El Diario.es han tractat el cas amb una certa profunditat.

El tabú de publicar amb noms i cognoms les empreses o propietaris amb grans fortunes a països opacs encara persisteix, i casos com el de Lionel Messi serien més aviat una excepció. La ICIJ ja fa tres dies que va penjar en obert la seva base de dades, el que permet fer cerques concretes sobre la indústria del blanqueig de capitals al nostre país, però per ara –i fins on ha trobat Mèdia.cat- cap mitjà s’ha animat a publicar dades concretes. I això que l’amenaça de la mala publicitat és una de les motivacions d’aquestes empreses de cara a regularitzar la seva situació amb hisenda.

Sobre les mesures que pot arribar a prendre el G8, no estaria de més recordar que la darrera ofensiva internacional contra el paradisos fiscals, empresa per l’OCDE fa una dècada, va acabar amb un canvi en la definició de “paradís” pel que l’Organització ha pogut concloure que la desaparició d’aquests centres opacs és “una de les [seves] grans històries d’èxit”.

La Plataforma per un Nou Model Energètic presenta aquest matí –coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient- una denuncia davant la Fiscalia Especial contra la Corrupció, a Madrid. Amb el seu escrit, la Plataforma vol que determini si hi ha hagut tràfic d’influències o prevaricació en les decisions preses per antics presidents del Govern, ministres i altres alts càrrecs que van determinar la configuració de l’actual model energètic estatal i que avui s’han integrat en la direcció de grans empreses de l’energia.

La denúncia ve acompanyada d’una campanya de mobilització virtual que, sota el lema “Stop portes giratòries” –en referència a l’expressió argentina que il·lustra la relació entre governs i empreses- ha rebut el suport de més de 80.000 persones en menys de 48 hores.

Aquesta història només ha estat notícia destacada –fins on ha pogut saber Mèdia.cat- al digital InfoLibre, a més d’alguns blogs i petits digitals especialitzats en informacions de l’ecologisme.

Naturalment pot argumentar-se que els fets per si mateixos no serien noticiables, almenys fins saber si la fiscalia accepta a tràmit la denúncia, però en l’actual periodisme en el que tots els mitjans tracten d’arribar primer a una història, fins i tot abans que aquesta hagi passat, és força discutible la sobtada prudència dels mitjans.

Primer de tot per que la Plataforma per un Nou Model Energètic no és un grupuscle estil Manos Limpias, les querelles del qual acostumen a arribar als mitjans de forma molt més immediata, sinó un col·lectiu que agrupa bona part del moviment ambientalista estatal, amb organitzacions del pes de Greenpeace, WWF, Amics de la Terra, Ecologistes en Acció o Tanquem les Nuclears, a més d’altres cooperatives, sindicats o partits, tals com Som Energia, Ecoo, CCOO, ICV, IU, Equo o el PSOE, i així fins a 146. A més, la denúncia ve recolzada per 80.000 signatures ciutadanes en una època on els mitjans van plens de notícies sobre coses “que triomfen a la xarxa”, encara que a vegades ni tan sols siguin certes.

També és un factor de noticiabilitat el fet que sigui un tema de gran interès social i que té múltiples enfocaments relacionats amb la vida diària de la gent com la factura de la llum, la creació de treball, la corrupció o el medi ambient. Precisament el capítol de Salvados sobre el model energètic estatal va convertir-se en un dels èxits d’audiència del  programa. A més, arran d’aquell documental, la cadena va patir pressions per part de la patronal de les grans elèctriques, Unesa. Reportatge, per cert, que va tenir una segona part, però no signada per l’equip de Jordi Évole i El Terrat, sinó per la pròpia Plataforma per un Nou Model Energètic que va finançar-lo mitjançant micromecenatge i va estrenar-lo fa tan sols 20 dies sense massa ressò mediàtic, ni tan sols a mitjans, com La Sexta o El Periódico que habitualment fan especial seguiment de qualsevol repercussió que pugui tenir Salvados.

Però a pesar dels escàndols puntuals que han anat apareixent, el tema de les “portes giratòries” –i especialment en un sector fortament regulat com és l’energètic- segueix sent força tabú als mitjans. Els reportatges més globals no només són molt puntuals –i quasi mai excessivament destacats- sinó que la vinculació entre els fitxatges d’ex-polítics i les polítiques públiques queda relegada sovint a premsa especialitzada. Precisament la informació sobre les grans empreses ocupa habitualment els primers llocs en l’Anuari dels silencis mediàtics que edita Mèdia.cat.

Nació Digital es feia ressò ahir que la cadena de televisió estatunidenca Fox se’n reia del projecte de submarí militar espanyol S-80, “incapaç de flotar”. La notícia ve acompanyada d’altres “curiositats”, com la d’una persona a qui li han regalat hamburgueses per tota la vida i la gran quantitat de seguidors que el president txetxè té a Instagram. Però uns dies abans la notícia ja havia arribat a altres mitjans internacionals, com el diari francès Le Monde o la televisió Russia Today, a més de ser abastament comentada per digitals especialitzats en notícies nàutiques o militars.

I no és per a menys. L’S-80 és un projecte global que supera els 2.200 milions d’euros mitjançant el qual l’empres pública Navantia havia de construir els quatre “submarins no nuclears més moderns del món”, tal com han anat destacant diferents mitjans i en diverses ocasions al llarg dels darrers anys. Però el lliurament de la primera nau, que havia de fer-se durant el 2015, s’ha endarrerit dos anys per “problemes tècnics” que impedeixen surar a l’embarcació. La solució sembla que no és senzilla i sigui com sigui encarirà el projecte de “forma indeterminada” a més de la despesa extra d’allargar el manteniment dels actuals submarins operatius. Empresa, treballadors i ministeri s’acusen mútuament del desastre, encara més escandalós en temps de retallades.

Però en canvi, el tema ha passat relativament desapercebut entre els grans mitjans espanyols. A banda d’alguns digitals i la premsa murciana i fins on ha pogut trobar Mèdia.cat, sols El País i el diari econòmic Expansión han abordat el tema amb una mínima profunditat i la resta que han publicat el tema s’han limitat a reproduir un teletip d’Europa Press de fa un mes força lacònic. Els mitjans catalans ni això, al marge de les referències jocoses de Nació Digital que han estat també publicades a altres digitals com Directe.cat o Singular Digital.

La presentació d’una pregunta al Congrés espanyol per part d’Izquierda Unida sobre el tema a penes va ser recollida de forma seriosa per, de nou, El País i 20 Minutos. La resta dels que ho van publicar van limitar-se a destacar la “broma” de citar Gila en una pregunta parlamentària.

Fins i tot durant unes setmanes en que les retallades en defensa han estat notícia destacada –el 22 de maig va fer-se públic el nou pressupost en armament i diumenge va celebrar-se el Dia de les Forces Armades espanyoles- amb portades i nombrosos reportatges –tant crítics com favorables a aquesta despesa- i una comentada entrevista del ministre de Defensa, Pedro Morenés, comparant el cost militar espanyol amb el de Luxemburg. Però quan s’ha citat el cas dels submarins S-80 ha estat de forma col·lateral i sovint en el darrer paràgraf.

Avui comença una visita d’una setmana dels representants de la troika (Comissió Europea, BCE i FMI), els anomenats “homes de negre”, a l’Estat espanyol per avaluar l’evolució i la solvència del sistema bancari espanyol. Aquesta no és una visita merament formal i les seves conclusions poden tenir importants efectes com obligar a l’executiu de Madrid a consumir més part de la línia de crèdit europea –per ara només s’han utilitzat 40.000 milions dels 100.000 disponibles- amb el que suposaria en increment del dèficit públic i totes les seves conseqüències derivades.

I no sembla que la banca espanyola i catalana vagi a passar l’examen fàcilment, ja que per començar ja han qüestionat el sistema de provisions aprovat pel Banc d’Espanya, segons El Confidencial, un dels pocs mitjans que ha publicat un extens article sobre aquesta visita i que a més ha col·locat en la seva portada.

Perquè una de les reaccions més destacables d’aquesta visita és la seva manca d’impacte mediàtic. La notícia ha passat pràcticament desapercebuda. El Periódico o La Vanguardia, per exemple, es limiten a publicar el teletip d’agència en el sisè i dissetè lloc, respectivament, de les seccions d’economia en l’edició digital. El Punt Avui publica un breu i Las Provincias, a més del teletip genèric, un altre d’EFE que més aviat sembla una nota de premsa del ministeri d’Indústria. Ara i Levante ni tan sols inclouen la informació.

Entre la premsa de Madrid, El País, que ahir va fer un avançament en l’edició digital, avui ho ha reduït a un breu en la impresa i La Razón posa el focus en el decret andalús antidesnonaments i ni tan sols cita la qüestió del sistema de provisions. Tampoc la premsa econòmica li ha dedicat massa esforç al tema. Cinco Días ha recollit el teletip d’Europa Press i només Expansión ha publicat una peça més elaborada amb les deu claus més importants d’aquesta visita.

Potser per això, encara és possible que polítics, experts i editorialistes assegurin que l’Estat espanyol no ha estat intervingut.

La majoria de diaris titulen la notícia sobre l’anunci de la Casa Reial en relació al iot Fortuna, com que el Cap de l’Estat espanyol “renúncia a l’ús” d’aquest luxós vaixell. Aquesta podria semblar una expressió un tant forçada si no fos perquè és l’única accepció exacta. Al contrari del que informen alguns mitjans la Fundació Turística i Cultural de les Illes Balears –formada per una trentena d’empresaris illencs- i el Govern balear mai van regalar el Fortuna a Joan Carles de Borbó.

El iot, que va costar 21 milions d’euros –tres d’ells a compte de l’erari públic balear- va ser donat en realitat a Patrimoni Nacional que durant 13 anys n’ha estat el propietari, fins avui. Així, titulars del Diari de Balears –”El Rei renúncia al Fortuna i el posa en mans de l’Estat”- o El País –”El Rei entrega al Govern [espanyol] el Fortuna“- són més aviat inexactes, ja que aquest sempre ha estat propietat estatal.

Un altre tema és que durant tot aquest temps la Família Reial espanyola hagi estat l’única beneficiaria d’una infraestructura que gestiona la institució encarregada de “posar a disposició dels ciutadans del patrimoni històrico-artístic [legat per la Casa Reial] que gestiona a través del seu us amb finalitats culturals, científiques i docents”.

I durant tot aquest temps ha estat Patrimoni Nacional el responsable de sufragar un cost de manteniment que incloses despeses de tripulació, reparacions, amarra o combustible, es calcula –com en qualsevol altre iot d’aquestes característiques- en el 10% anual del seu cost inicial, o sigui al voltant d’1,8 milions d’euros. Un vaixell que, durant l’any passat, només va fer un sol viatge forçat per necessitats de manteniment.

Que el cost de manteniment pagat al marge del pressupost de la Casa Reial hagi passat per alt a pràcticament tots els mitjans de comunicació és encara més destacable quan gràcies a aquesta notícia hem sabut detalls com que el Fortuna té un casc d’alumini i un pes de 35,4 tones, pot arribar als 70 nusos de velocitat, disposa d’un calat d’1,47 metres i de 9,20 metres de mànega. A més, va arribar a la base naval de Portopí, al port de Palma, el 18 de juny de 2000, procedent d’Algesires, on havia hagut de realitzar una escala tècnica per culpa de la tempesta de llevant que escombrava l’Estret de Gibraltar.

Tampoc cap mitjà ha pensat en preguntar sobre la licitud que un funcionari estatal rebi regals –ni que sigui indirectament- d’aquest tipus per part d’empresaris particulars.

A mida que ha anat endurint-se la crisi econòmica s’ha anat intensificant els nombre de protestes i mobilitzacions d’una bona part de la societat contra el que es considera una factura pagada de forma desigual i, a Catalunya, en favor de la plena sobirania.

Recollides de signatures, manifestacions virtuals –fent trending tòpic tal o qual etiqueta-, recollides de signatures, crides al boicot o concentracions al carrer eren, fa pocs anys activitat d’uns cercles activistes més o menys limitats, però recentment s’han anat estenent i guanyant visibilitat per molta gent, encara que no hi participi. També ha crescut la demanda ciutadana de transparència i fiscalització per a tot tipus d’institucions, no sols les públiques, sinó també grans empreses, mitjans de comunicació o entitats de la societat civil.

En els últims dies hem viscut una autèntica onada d’indignació popular que ha inclòs totes les accions de protesta ressenyades més amunt recolzades amb arguments propers als dels moviments socials: manipulació mediàtica, control de les grans empreses per sobre la voluntat popular, manca de transparència i democràcia… però aplicat a una injustícia sense cap relació amb la crisi: l’expulsió d’una concursant del conegut concurs televisiu Gran Hermano a Telecinco.

Argi Gastaka va fer una broma sobre ETA durant l’emissió del programa del 2 de maig i l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) en va demanar oficialment la seva expulsió immediata. Aquell dia la pròpia ETA havia emès un comunicat, però si l’AVT va comentar-lo no ha transcendit públicament. En canvi, els comptes a les xarxes socials de l’associació i de la seva presidenta, Ángeles Pedraza, van posicionar-se públicament i en repetides ocasions sobre els fets de Gran Hermano.

Per la seva banda, els fans d’Argi van mobilitzar-se a Twitter i ens els últims quatre dies han mantingut viva la protesta amb etiquetes com #NoalaexpulsióndeArgi –que va arribar a set tendència global- #MercedesMiláMeHasDecepcionado o #SegundaOportunidadparaArgi. Entre els seus arguments: la “pressió dels anunciants que manen més que l’audiència”. Com a mesures de pressió la recollida de gairebé 13.000 signatures, crides al boicot del programa i una convocatòria de concentracions davant tots els centres d’El Corte Inglés -al qui s’acusa de pressionar, com a patrocinador del programa, per a aconseguir l’expulsió- de l’Estat espanyol divendres vinent. La reacció ha estat tan espectacular que la mateixa AVT ha rectificat parcialment.

Molts internautes comentaven la seva “decepció” per què l’expulsió d’una concursant televisiva generés més reacció social que els sis milions d’aturats, però el problema és que aquesta “no-notícia” no s’ha limitat a les xarxes socials o a mitjans especialitzats en crítica televisiva –que n’han arribat a fer un seguiment exhaustiu sota el paraigües del “cas Argi”- sinó que els mitjans generalistes també l’han cobert, així com n’han seguit les diferents reaccions. Fins i tot Gara va aprofitar per publicar una anàlisi sobre “el que suposa ETA en l’imaginari col·lectiu espanyol” i Manel Fuentes va preguntar-li a Mercedes Milà sobre el tema quan aquesta va anar a Catalunya Ràdio a presentar el seu llibre. Tampoc polítics s’han escapat de donar-li una rellevància difícilment justificable, com el portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, que en va fer una referència indirecta en les seves protestes pel documental de TeleMadrid que comparava Mas amb Hitler. Poques notícies, en canvi, han incidit en el debat obert sobre el poder dels anunciants i en la desconfiança dels espectadors vers els mitjans.

Una repercussió mediàtica que no han tingut, per exemple, l’entrada en vigor de la normativa que exclou els immigrants de l’atenció sanitària o el demolidor informe del Comitè europeu per a la Prevenció de la Tortura sobre l’Estat espanyol. En canvi, l’ús d’aquests mecanismes de mobilització i denúncia, i la seva cobertura per part dels mitjans de comunicació, suposen el risc de caure en una banalització de les protestes socials i dels motius –sovint tràgics- que les impulsen.

El cas Redondela o Reace va ser una de les trames de corrupció més importants dels darrers anys del franquisme. La desaparició de tones d’oli d’oliva de propietat pública guardats als dipòsits de l’empresa Refinería del Noroeste de Aceites y Grasas, SA (Reace) a la localitat gallega de Redondela (per això els noms del cas) va iniciar una investigació policial que va ser seguida àvidament per la premsa, que llavors tenia poques ocasions d’informar de casos similars.

El cas tenia la seva importància, no sols per la quantitat econòmica defraudada, sinó també per les seves implicacions polítiques. Nicolás Franco, germà del dictador i llavors ambaixador a Portugal, era un dels màxims accionistes de la companyia. Poc després d’esclatar l’escàndol, el març de 1972, van començar les detencions i quasi immediatament les morts. Isidro Suárez, accionista de Reace, mor a la presó de Vigo als pocs dies d’ingressar-hi, oficialment ofegat per una fuga de gas mentre es dutxava. Al setembre apareixen morts al seu pis de Sevilla el director general de l’empresa, José María Romero González, la seva dona i la seva filla. La versió oficial –avalada per una carta enviada al jutge- assegura que ell s’ha suïcidat després de matar la seva família. Nombrosos experts dubten de la seva autenticitat, però el jutge decideix tancar la investigació. Durant aquella època també van morir en estranyes circumstàncies un taxista encarregat de portar a un dels acusats a les inspeccions dels dipòsits, un empresari conserver de Vigo –la indústria conservera era la compradora de l’oli robat- i encara el 1977 apareixia mort l’ex-representant dels deutors de Reace.

Quan va arribar el judici el 1974 només hi havia implicats alguns tècnics i inspectors de la Comissaria de Proveïments i Transports (CAT en les seves sigles en castellà) i algun treballador de Reace i mai s’hi va incorporar la investigació de les sis morts. El magistrat de la causa va ser, per cert, Mariano Rajoy Sobredo, pare de l’actual president del Govern espanyol, a qui va acusar-se de plegar-se a les pressions del règim, ja que Nicolás Franco ni tan sols va ser citat a declarar. El sumari judicial, de 5.000 folis, va acabar desapareixent de l’Audiència Provincial de Pontevedra,com ja ho havien fet els llibres de comptabilitat de Reace.

A pesar de la seva importància a l’època i dels diferents documents que s’hi van referir –el director de cinema català Pedro Costa va estrenar una pel·lícula anomenada Redondela i el periodista vasco-gallec Pepe Rei va publicar un llibre titulat El caso Reace- els fets estan totalment enterrats i, ni tan sols, tenen entrada a la Wikipedia.

Aquest cas ha estat recordat, però, per alguns lectors de Mèdia.cat arran de la notícia de l’accident  d’Álvaro Lapuerta, l’ex-tresorer del PP de 85 anys en coma després de patir una caiguda a casa seva –un fet gens estrany en una persona de la seva edat- que ha estat notícia a tots els mitjans a pesar de ser una personatge pràcticament desconegut. Lapuerta, a més, ja havia denunciat amenaces relacionades, presumptament, amb un conflicte intern dins el PP, encara que sense relació directa amb la seva actual imputació pel cas dels papers de Bárcenas, del que corre un rumor que ell en tenia la còpia original.