Tag Archive | "Estat espanyol"

El miracle de La Razón es diu Thermomatic

El miracle de La Razón es diu Thermomatic

En un context de caigudes generalitzades i constants en les vendes de la premsa impresa, La Razón ha donat la campanada aquest darrer març. Les noves dades de l’OJD certifiquen una pujada espectacular de la capçalera de Planeta, que ha crescut un 32% en el càlcul interanual i un 75% respecte al mes anterior. Així, el diari dirigit per Francisco Marhuenda supera els 100.000 exemplars venuts i avança ABC i El Mundo, situant-se com el segon diari de Madrid més venut, només per darrere de El País. Pel que fa a difusió total els 131.000 exemplars, fregant els 134.000 de El Mundo i superant els 109.000 d’ABC.

Difusió dels diaris de Madrid al març segons OJD:

Vendes dels diaris de Madrid al març segons OJD:

Font: PRNoticias

Però quina ha estat l’exclusiva que ha permès aquest miracle? Quin nou columnista ha atret milers de lectors cap a les pàgines de La Razón? Doncs cap. El secret d’aquest canvi de tendència totalment inesperat es diu Thermomatic, el robot de cuina “més desitjat” –segons el publicitava el mateix diari- que va regalar amb vint cupons i 11,95 euros de despeses d’enviament.

La Razón no va dubtar en treure pit pel seu èxit de vendes, destacant la notícia a portada i incloent un ampli gràfic sobre la seva allisada a la capçalera de Vocento. El reportatge, però, evita qualsevol menció a “l’efecte Thermomatic”.

L’estratègia –a banda de dubtosa econòmicament parlant- ha caigut força malament a la competència i ABC publicava dissabte un article sarcàstic on es referia al diari com la “Thermorazón” i recomanava als anunciants que incloguessin “les seves insercions publicitàries al manual d’instruccions de l’electrodomèstic”. Per finalment avisar que “espera amb ànsia” les dades de difusió de La Razón d’abril. Article, per cert, que l’endemà va tenir la seva corresponent resposta en un altre anomenat “L’ABC de les promocions” recordant tots els cupons que ha arribat a llençar el diari de Vocento durant els primers mesos de 2015.

En un moment d’ajustos pressupostaris a totes les capçaleres, l’estratègia de La Razón ha sobtat a tothom pel seu alt preu –que el diari manté en rigorós secret- i perquè en les vendes tenen el mateix efecte que “regalar bitllets de 10 euros amb cada exemplar. Al final, si es vol que el diari sigui rendible les promocions han d’acabar-se i ja està a bastament demostrat que aquestes vendes desapareixen com han vingut. Però tot i això, els confidencials de Madrid asseguren que Marhuenda té molt clar que la venda de diaris només és possible amb l’ús de les promocions i que ell mateix explica que al seu despatx hi té una de les bicicletes que el diari va regalar una vegada per recordar aquesta màxima.

Publicat a GeneralComments (0)

Aparentar normalitat sobre la salut de la Reina encara que tothom ho vegi

Aparentar normalitat sobre la salut de la Reina encara que tothom ho vegi

El nou pentinat de la reina espanyola Letizia Ortiz s’ha convertit en notícia en pràcticament tots els mitjans de comunicació. A la premsa especialitzada en estètica i “cor”, però també a la generalista.

Podria posar-se en dubte fins a quin punt és noticiable el tall de cabell “estil bob” de la dona del Cap de l’Estat espanyol, i com es justifiquen llargs reportatges com el d’El País, d’estil laudatori i plens de suposicions buides i gratuïtes: “es nota que el canvi li agrada”.

Però que tota aquesta extensa cobertura tracti de fer veure que no passa res amb l’estat físic d’Ortiz li confereix a tot plegat un aire inquietant. Una premsa suposadament lliure no pot comentar ni tan sols el que s’exposa a la llum del dia i tothom veu.

La Reina Letizia va assistir a la celebració d’ahir amb un vestit àmpliament escotat que permetia comprovar el seu estat d’extrema primesa, amb els ossos clarament marcats. Les xarxes socials van omplir-se ràpidament de bromes i muntatges i els rumors sobre la possible anorèxia d’Ortiz van tornar a ressorgir amb força.

Els rumors i comentaris sobre el seu estat de salut són inevitables tenint en compte la tradicional opacitat de la Casa Reial, però és inexplicable que desenes de corresponsals de “salut i bellesa” passin per alt una situació física que és clarament anòmala –La Vanguardia va obviar el tema en l’article signat mentre que el reconeixia en una peça menor sense signatura- i que sigui impossible preguntar a la prefectura de l’Estat sobre la salut de la Reina.

El tema s’afronta –com la majoria d’informacions sobre la Casa Reial un cop culminat el procés de recanvi- amb una barreja de frivolitat i apologisme. Així, un simple rumor basat en els ous que menja per esmorzar es converteix en una notícia sobre els magnífics efectes per la salut del règim que seguiria Ortiz –segons Europa Press,- encara que es tracti d’una dieta sense fonament científic i desaconsellada pels nutricionistes per “falsament miraculosa”

La part irònica de la qüestió, a més, apareix quan l’acte en el qual institucions i mitjans de comunicació tracten de córrer un vel d’opacitat i desinformació sobre uns –presumptes- trastorns alimentaris és el lliurament de premis de la revista Woman. Allí, Ortiz va deixar dit que “Si estem aquesta nit aquí per alguna cosa, és perquè tenim moltes raones per pensar que en el món de la dona hi ha moltes coses que es poden fer d’una altra manera”.

Publicat a GeneralComments (0)

Albert Rivera: Un candidat de sucre als mitjans?

Albert Rivera: Un candidat de sucre als mitjans?

Estan els mitjans de comunicació afavorint un recanvi polític en el sistema de partits espanyol? Molt s’ha especulat sobre la influència mediàtica en l’emergència de noves formacions i, fins i tot, s’han elaborat teories sobre calculades operacions de màrqueting. Primer va passar amb Podem i ara es repeteix amb Ciutadans. Però són equiparables els dos casos? Els mitjans tractes igual ambdues formacions?

Per exemplificar-ho s’ha analitzat les entrevistes que Pedro Piqueras va realitzar durant els informatius de Telecinco –els més vistos a l’Estat espanyol- a Pablo Iglesias (el 23 de febrer) i a Albert Rivera (20 d’abril).

1. Temes polèmics: Durant la conversa amb Iglesias, Piqueras no evita cap qüestió espinosa, encara que algunes tenen poca relació real amb Podem, com la situació a Veneçuela –s’arriba a preguntar a Iglesias si pot influir en Maduro,- l’escàndol Monedero, contradiccions com demanar transparència i reunir-se en “secret” -segons repeteix el periodista, el polític parla de “discreció”- amb Zapatero i Bono. En alguns casos s’utilitza els testimonis de ciutadans gravats al carrer per treure temes com l’expropiació de segones residències que difícilment Piquera podria preguntar sense passar massa vergonya.

L’entrevista a Rivera pràcticament no afronta cap tema polèmic. Ciutadans no és una formació nova. Té nou anys de presència parlamentària a Catalunya i s’ha presentat a altres comicis, si bé sense èxit fins ara. Totes les preguntes són fàcils de respondre, fins i tot les que podrien semblar més compromeses, com la infiltració “d’arribistes” -seguint l’expressió de Piqueras,- es limiten a casos ja resolts com uns membres d’extrema dreta que van infiltrar-se a Getafe. En canvi, la imputació durant l’operació Púnica de l’alcalde de Serranillos del Valle i candidat del partit a les passades europees, Antonio Sánchez, no es menciona. Tampoc surt el cas de Jordi Cañas, imputat per evasió fiscal i recol·locat com assessor al Parlament Europeu.

2. Debat o crispació: Durant l’entrevista al líder de Podem, plana diverses vegades el to de crispació, el conflicte o el victimisme del partit. L’entrevistador arriba a deixar caure que Podem ha atiat l’actual crispació social i que és víctima de les seves pròpies acusacions indiscriminades de casta –això darrer, de nou, mitjançant un testimoni.

Però Albert Rivera es presenta –en el to, però sobretot en l’empatia que rep del periodista- com una opció molt més tolerant i dialogant. De nou, inexplicablement, no se li pregunta per les seves sortides to al Parlament català, on se li ha cridat a l’ordre diverses vegades, l’ha abandonat de forma intempestiva en altres o s’ha mostrat maleducat amb altres formacions polítiques.

3. Realisme de les mesures: Les mesures socials de Pablo Iglesias són rebudes amb escepticisme per Piqueras, que constantment repeteix repregunta amb expressions com: “D’on sortiran els diners”, alerta sobre “el perill d’una fuga de capitals” i la “por a les grans empreses” o deixa caure el “pes fiscal a la classe mitjana”.

Cap d’aquestes prevencions es troben durant l’entrevista a Albert Rivera. I això que algunes de les propostes són molt similars: Lluita contra el frau fiscal de les grans empreses i fortunes, fi de mecanismes d’enginyeria fiscal com les SICAV, augment dels inspectors d’hisenda… Tampoc se li pregunta a Rivera sobre el realisme de les baixades impositives o del complement salarial que proposa. En el tema fiscal també torna a evitar-se algunes de les mesures més impopulars de Ciutadans: La pujada de l’IVA als productes bàsics i el contracte únic.

4. Indefinició: La indefinició d’Iglesias i Podem és un dels temes forts de l’entrevista. Una ronda de testimonis sencera es dedica al tema, l’entrevistador tira d’unes declaracions de l’expresident espanyol Aznar per anomenar Podem “comunista i populista” i posa en dubte que una formació dirigida per algú d’esquerres pugui ser transversal.

Ciutadans té, segurament, el mateix “problema” -en cas que es consideri un problema- d’indefinició. De fet Rivera n’ha fet campanya sovint a l’hora d’assegurar que vol superar la divisió entre “rojos i blaus”, però això ni tan sols s’esmenta a l’entrevista i, molt menys, es considera negatiu plantejar una proposta política transversal.

5. To de l’entrevistador: Pedro Piqueras manté en totes dues entrevistes un to relaxat, que permet al convidat explicar-se amb comoditat i evita sortides de to com les que s’han vist a altres canals, sobretot en relació a Iglesias. Però mentre que amb el madrileny manté una distància ideològica evident, qüestionant les seves afirmacions i tractant de buscar els punts febles –tal com s’espera en el periodisme polític- a l’hora de parlar amb Rivera adopta un to molt més pròxim. Només començar es refereix als seus “somnis de ser president” i en diverses ocasions la conversa agafa tons de complicitat a l’hora d’abordar els que ambdós consideren els principals problemes dels espanyols.

Notícia relacionada: La Sexta impulsa Podemos?

Publicat a General, PolíticaComments (0)

Corrupció: Cobertura a la carta

Corrupció: Cobertura a la carta

Rodrigo Rato va ser ministre d’Economia espanyol durant vuit anys, director de l’FMI i president de CajaMadrid i Bankia. Arquitecte del model econòmic que portaria a la bombolla immobiliària i a la posterior crisi i dofí d’Aznar. La seva detenció per presumpte frau fiscal, blanqueig de capitals i alçament de béns –sumada a la seva anterior imputació pel saqueig de Bankia- no és un fet menor i suposa un cop simbòlic important al model polític i econòmic actual a l’Estat espanyol.

Això, però, no queda evident llegint les portades impreses a Madrid. Els titulars principals –“Rato detingut”, “Rato detingut per corrupció”, “El jutge va ordenar detenir Rato en detectar moviments de capital a l’estranger”- no deixen entreveure aquesta falla global del sistema. Només el titular de l’editorial d’El Mundo, destacat a portada –“La fi d’una època”,- sembla apuntar mínimament en aquesta direcció.

Seria possible enfocar ja des de les portades aquesta línia informativa? Doncs ho van fer aquests mateixos diaris l’endemà de la confessió de l’expresident Jordi Pujol d’haver mantingut diners en paradisos fiscals.

Aquell mateix dia La Razón –el rotatiu més extrem- va incloure el sobretítol de “Escac al desafiament sobiranista” i va il·lustrar la portada amb una fotografia d’Artur Mas en lloc de Pujol. Llavors l’escàndol afectava, no només al partit de l’expresident sinó a tot el procés polític actual –encara que els presumptes delictes de Pujol s’haguessin comès en l’època autonomista de la formació- i a més generava rebuig social immediat: “Els empresaris exigeixen explicacions a Mas”, reblava la mateixa portada. Avui, en canvi, aquest diari no només fa cap referència al model polític o econòmic del PP, sinó que dedica tota una columna de portada a presentar l’argumentari del partit per desmarcar-se del seu antic ideòleg.

ABC, el 27 de juliol assegurava que “La confessió de Pujol deslegitima el desafiament sobiranista català”. Avui, tot i la mínima informació que sempre reserva per a la portada, li queda espai per recordar que Rato “ha quedat lliure després d’assistir arrestat a l’escorcoll del seu domicili i despatx”.

El Mundo i El País van ser llavors una mica més neutrals –la capçalera d’Unidad Editorial va limitar el seu posicionament més polític a anunciar en portada un article de Victoria Prego titulat “Passió per una certa Catalunya”- i també ara són els que han buscat titulars més informatius. Encara que el rotatiu de PRISA ja avança des del subtítol la posició governamental traient pit per una detenció que, segons ells, “mostra que la llei és igual per a tothom”.

I De la Rosa?

Però la comparació entre les cobertures dels casos Pujol i Rato no és l’única mostra de l’ús interessat de la corrupció per part dels mitjans.

Ahir també es filtrava la gravació d’una llarga conversa entre el financer català Javier de la Rosa i el “Petit Nicolás” on el primer explicava a qui creia un agent del CNI el sistemàtic sistema de finançaments il·legals, evasió fiscal, contractes irregulars i favors polítics que va impregnar tota la política catalana i espanyola durant les dècades dels 80 i 90. A la conversa apareix sobretot Convergència, però també el PP, PSOE, l’exmonarca Joan Carles Borbó i molts bancs i grans empreses.

Pot discutir-se la credibilitat d’un exconvicte com de la Rosa –tot i que els seus contactes al més alt nivell són inqüestionables- i de l’interès de filtrar ara una conversa presumptament gravada el setembre passat, però si només la meitat del que s’hi diu a la conversa fos veritat, implicaria demolir l’estructura política actual sencera.

A pesar de les greus acusacions, només Público, el diari que va rebre la filtració, ha fet un buidatge mínimament seriós de les gravacions. El tema no ha arribat a cap portada i diaris com La Vanguardia s’han limitat a publicar a la versió digital el teletip d’agència sobre el tema. Catalunya Ràdio, per posar un altre exemple, ha penjat uns extractes dels àudios sense pràcticament cap context. Per ara no sembla que hi hagi massa pressa a les redaccions per contrastar les afirmacions de De la Rosa.

Fins i tot han aparegut veus assegurant que la detenció de Rato no va ser sinó una cortina de fum per tapar les declaracions del financer. Teories que es basen en algunes irregularitats del procés que va portar a la fugaç detenció de l’exministre.

La tendència dels mitjans espanyols a cobrir la corrupció segons les seves preferències polítiques va ser estudiada pel sociòleg Antón Castromil el 2012, qui va arribar a la conclusió que aquesta era una de les principals causes del poc efecte polític i electoral que tenien aquests escàndols.

Publicat a GeneralComments (0)

La vaga de Telefónica surt als mitjans, però per a ser criminalitzada

La vaga de Telefónica surt als mitjans, però per a ser criminalitzada

Existeix una tendència en els grans mitjans a la infracobertura dels conflictes laborals. En general, les vagues, a no ser que afectin serveis essencials com el transport, poques vegades arriben a obrir informatius o a les portades. I menys encara si afecten grans empreses amb gran capacitat d’inversió publicitària.

En aquest sentit, la vaga que en aquests moments realitzen els instal·ladors de Telefónica no és una excepció. A pesar dels elements informatius de primer ordre que conté aquesta mobilització, com per exemple:

- Afecta al voltant de 20.000 treballadors a tot l’Estat, entre autònoms i empleats de les subcontractes.

- És una de les primeres aturades massives d’un sector precaritzat. No afecta assalariats o funcionaris, sinó principalment autònoms.

- És una vaga indefinida, el que dóna una idea de la gravetat del conflicte.

- Destapa les condicions laborals dels instal·ladors de telefonia.

- Ha rebut el suport del personal fix de Telefónica, empresa a la qual es demana la reinternalització d’aquests serveis. Un fet que provaria el fracàs de les polítiques d’externalització, precarització i trossejament de les plantilles que va patir Telefónica als anys 90, després de ser privatitzada.

- Afecta un sector clau per a l’economia i sobre el que pesen constants denúncies de mal servei i preus alts.

Però sembla que aquests arguments no han estat suficients per convèncer la majoria d’editors de mitjans, que han prestat poca o cap atenció a la vaga.

En sentit contrari, les notícies més destacades sobre el conflicte s’han centrat a criminalitzar els vaguistes. L’exemple més clar d’això s’ha pogut llegir a El Mundo, que el 14 d’abril incloïa en portada unes suposades declaracions textuals dels vaguistes on es deia que “Hem de ser més dolents i deixar mig Madrid sense línies”.

El reportatge –realitzat emprant exclusivament fonts policials anònimes- se centra en “intents de sabotatge”, encara que es reconeix que aquests realment no s’han produït. I si bé als titulars s’anuncia que “les aturades estan afectant serveis com la protecció contra la violència de gènere”, al text s’especifica que “la Guàrdia Civil va tenir seriosos problemes per poder atendre un cas de violència de gènere”. També s’utilitza un llenguatge altament criminalitzador, referint-se a alguns dels sindicats convocants com “trames organitzades”.

Ni en aquest article ni en els altres que ha publicat el diari és impossible saber quines són les condicions laborals dels instal·ladors subcontractats, ni tan sols en el que va publicar-se el 9 d’abril, on en principi s’hauria d’explicar el context general en què esclata el conflicte. En lloc d’això, al subtítol s’assegura que “[els treballadors] mantenen l’aturada a pesar de la decisió de la companyia de renovar els acords vigents amb les seves empreses externes”.

Encara que el cas d’El Mundo és probablement el més extrem –tant pel to emprat com per la rellevància i difusió del mitjà- no és l’únic. El Confidencial, per exemple, dedica un reportatge d’investigació –mitjançant l’anàlisi de les converses a Twitter sobre el tema- que prova de demostrar “allò que s’amaga darrere la vaga dels tècnics de Telefónica”. El reportatge conclou que la creació de comptes exclusius a Twitter per difondre conflictes sindicals provaria “la intencionalitat de diferents sindicats per a fer campanya” –com si donar suport a una vaga no fos una tasca purament sindical- i obviant la possibilitat que hi hagi gent que pugui tenir un compte a Twitter exclusivament per a fer militància, sindical en aquest cas.

Uns altres casos menys explícits són aquells en els que les úniques notícies sobre el cas es refereixen a les conseqüències –quasi sempre negatives- del conflicte en els usuaris, deixant de banda les seves causes i context.

Finalment, Mèdia.cat no ha pogut trobar cap reportatge que s’enfoqui precisament en la direcció contrària: Si les telecomunicacions són un sector econòmic i social tan estratègic, com pot ser que es deixi en mans d’una miríada d’empreses subcontractades i plantilles precaritzades, amb els perills que això comporta per a la qualitat dels serveis.

 

Notícia relacionada: Del silenci dels mitjans a la manipulació de les xarxes socials

Publicat a GeneralComments (0)

El PP i les grans televisions privades fumaran la pipa de la pau?

El PP i les grans televisions privades fumaran la pipa de la pau?

Demà, 31 de març, és el dia límit –després de dues pròrrogues que sumen un any- per tancar el procés de dividend digital que suposa la reantenització de bona part de l’oferta televisiva, amb una previsible pèrdua d’audiència. A aquest moviment cal sumar-hi el tancament de vuit canals de TDT en els propers mesos en compliment d’una sentència del Tribunal Suprem espanyol que tothom dóna per fet. Per ara no hi ha cap anunci oficial sobre quins seran els canals afectats, una decisió que ha de prendre cada empresa, però se suposa que desapareixeran la pràctica totalitat dels temàtics. Per empreses, Mediaset perdria quatre canals, dos Atresmedia -propietat de Planeta- i un altre d’Unidad Editorial i Vocento cadascun.

Encara que l’ordre de clausura prové d’instàncies judicials, des de la patronal televisiva UTECA, s’acusa l’executiu espanyol “d’inacció” per resoldre el “problema”, ja que, segons ells, la sentència podria esquivar-se amb un decret-llei. Una actuació que des del Govern s’assegura que és il·legal. I aquest teòric malestar se suma al que provoca la “mala gestió” del procés de dividend digital, sempre segons la valoració d’UTECA.

Però a diferència del maig de l’any passat, quan van apagar-se nou canals més, aquest cop no hi ha hagut cap campanya propagandística televisiva per pressionar al govern. Llavors les tensions van arribar dins la mateixa UTECA. Tant Mediaset com AtresMedia van acusar Vocento i Unidad Editorial de no utilitzar la seva potència mediàtica –a través d’ABC i El Mundo- per evitar el tancament de canals. Una pèrdua que, en el cas de Unidad Editorial, li ha suposat una reducció de fins al 3,7% dels seus ingressos.

Ara, però, sembla que els grups audiovisuals han decidit optar per l’estratègia de no enfrontament dels impresos i sense mals resultats pel que es podria veure. Fa només deu dies, el president de Mediaset, Alejandro Echevarría, confiava en una entrevista que al final el tancament no s’arribaria a produir.

Però com es produirà aquesta pacificació? O bé Rajoy es desdiu i aprova el decret-llei que li demanen les televisions privades o bé ja està negociant amb aquestes el repartiment de cinc nous canals de TDT que s’han de concedir aviat, la decisió sobre els quals s’ha ajornat al setembre, poc abans de les eleccions estatals.

Les tertúlies com a contrapartida?

O potser és que els empresaris televisius van trobar una forma més efectiva de pressionar Rajoy que els espots sentimentals i les recollides de signatures en línia.

La moda de les tertúlies i programes polítics ha aconseguit treure de polleguera a la Moncloa. Segons s’ha repetit sovint, el disgust del PP pel to i els convidats que dominaven els programes de màxima audiència era enorme i els acusaven de les funestes previsions que els anuncien les enquestes. El clímax d’aquesta pressió cap als mitjans va arribar el desembre passat, quan Rajoy en persona va denunciar en una trobada amb grans empresaris que Podem tenia “suports inexplicables”.

Des de llavors sembla que les coses s’han suavitzat. La cobertura de les eleccions andaluses va ser clarament negativa per la formació de Pablo Iglesias, que està sent substituïda ràpidament de l’univers mediàtic per Ciutadans, presentada com una renovació “sensata”. De fet, la quota de pantalla d’Albert Rivera s’ha disparat sense haver de suportar la campanya de desgast i descrèdit patida per Podem, que en casos com el del currículum de Juan Carlo Monedero, va superar els límits del ridícul periodístic.

Dijous passat, a més, Mediaset complia una altra de les reivindicacions del PP –això sí, sempre expressada indirectament- i anunciava la substitució de Jesús Cintora al capdavant de Las Mañanas de Cuatro, un dels programes polítics més crítics amb el seu govern i al que s’ha acusat d’artífex de l’ascens de Podem. La cadena assegurava que el cessament venia motivat per “manca d’objectivitat” del periodista, confirmant així les motivacions ideològiques de la decisió.

Molts espectadors van sublevar-se a les xarxes socials i les etiquetes #BoicotMediaset i #BoicotAnunciatesMediaset van esdevenir tendència dominant a escala estatal –amb ajuda dels disconformes amb el resultat de Gran Hermano.

Més periodistes cessats

El cas de Jesús Cintora és l’últim exemple d’acomiadament a què s’ha vist una mà negra governamental. El també presentador de Cuatro, Hilario Pino, va ser apartat a l’agost després que les protestes d’emigrants espanyols al Perú durant una visita de Soraya Sáenz de Santamaría es colessin durant l’entradeta dels informatius.

A aquests cal sumar les substitucions dels directors dels tres diaris més llegits a l’Estat espanyol: El País, La Vanguardia i El Mundo des que Rajoy va arribar a la Moncloa i el respectiu gir de tots tres rotatius cap a línies més amables amb el seu govern.

I això sense comptar amb la constant cacera de bruixes i increment del control polític a RTVE, que ha posat la cadena pública espanyola al límit de l’explosió.

Per saber-ne més: La crisi de la televisió arriba a les privades

Publicat a GeneralComments (0)

La premsa catalana col·labora a l’apagada informativa del manifest per la llibertat d’Otegi

La premsa catalana col·labora a l’apagada informativa del manifest per la llibertat d’Otegi

Foto: Gara

Ahir va presentar-se a Brussel·les la iniciativa internacional per alliberar el dirigent polític basc Arnaldo Otegi amb un acte al Parlament Europeu i la publicació d’un manifest internacional signat per 24 personalitats, entre les quals s’inclouen els premis Nobel de la Pau Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel, l’activista estatunidenca Angela Davis i els expresidents de l’Uruguai, Paraguai i Hondures –Pepe Mújica, Fernando Lugo i José Manuel Zelaya respectivament.

La notícia ha estat recollida amb normalitat pels mitjans bascos, però a penes ha tingut ressò a la resta de l’Estat espanyol. Aquí, de fet, s’ha produït la kafkiana situació en què s’ha informat de les protestes per un acte del qual no va informar-se, donant-se la paradoxa que es trobava més noticiable la reacció d’un fet que el fet en si mateix.

Aquest és el cas d’EFE, Europa Press o El País. En aquest tercer cas, la notícia està redactada de forma que sembli que només l’advocat i expert en resolució de conflictes, Brian Currin, estigui interessat en l’alliberament d’Otegi i només se cita l’ampli suport internacional en la darrera línia de l’article. També El Mundo opta per aquesta línia, encara que amb un text més equilibrat.

Als mitjans catalans, però, la informació ha estat encara més reduïda, produint-se un silenciament només trencat a la pràctica per alguns mitjans alternatius i els teletips d’EFE que a vegades publiquen de forma sistemàtica.

Una actitud que resulta encara més incomprensible si s’observa com una part dels signants en suport a Otegi coincideixen també en el manifest on es reclamava el dret a l’autodeterminació de Catalunya publicat el novembre passat i que llavors va considerar-se que tenien un renom internacional suficient per a justificar-ne la noticiabilitat.

Publicat a General, InternacionalComments (0)

Pàgina 1 de 24123451020...»

Opinió

  • Josep-Gimeno Xarlatans i pseudociència en màxima audiència

    Televisió de Catalunya emet els diumenges en horari de màxima audiència El Mur, un programa que prepara sis persones que no fan esport sovint per córrer la marató de Barcelona. En el període previ a la cursa, els participants estan acompanyats per “quatre assessors que els ajudaran a assolir el seu objectiu amb garanties d’èxit”. [...]

Ves al web de l'Anuari 2014

Traductor

Enllaços recomanats

  • No bookmarks avaliable.

Mediacat Twitter

Calendari

Abril  2015
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
   
  1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30