Tag Archive | "Estat espanyol"

La separació de poders enfortida segons la premsa de Madrid

La separació de poders enfortida segons la premsa de Madrid

L’anunci de la presentació de la querella per part del Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, contra el president català, Artur Mas, la vicepresidenta, Joan Ortega, i la consellera d’Educació, Irene Rigau es troba present als editorials de tres dels quatre diaris impresos a Madrid.

Tant El País, com El Mundo i La Razón es fixen en aquest tema, amb dissonàncies sobre la seva pertinència però amb un punt d’acord: La resolució del conflicte per part de Torres-Dulce enforteix l’estat de dret i demostra l’existència d’una autèntica separació de poders.

De res serveix als diferents editorialistes les diferents declaracions de dirigents del PP –des de Rajoy a Alícia Sánchez-Camacho- anunciant la presentació de la citada querella abans que la Fiscalia es pronunciés ni que aquesta s’hagi redactat contra el criteri dels fiscals catalans, als que s’ha arribat a acusar d’estar “contaminats” per l’ambient creat pels “poders oligàrquics fàctics a Catalunya”.

Segons aquests diaris amb el suport a la querella per part de la Junta de Fiscals de Sala i la “gestió dels temps” per part de Torres-Dulce n’hi ha prou per esvair qualsevol dubte que les anades i vingudes dels passats dies hagin pogut generar.

Així, El País, que considera la querella “un error”, assegura que “Eduardo Torres-Dulce, aconsegueix imposar la seva autoritat sense oferir la sensació d’haver-se rendit a les pressions del Govern [espanyol], gràcies al seu control sobre els temps”. Encara que més endavant el text reconegui que la imatge de pressions polítiques és inevitable, encara que equiparant les que hagi pogut fer Madrid –amb control dels nomenaments- i Barcelona –sense cap competència en aquest cos: “És quasi impossible dissociar aquestes diferències de les pressions o enèrgiques suggerències de les respectives autoritats polítiques”.

Un extrem en el qual no coincideix La Razón, qui considera que l’ampli suport aconseguit per la querella entre els fiscals espanyols és prova suficient per rebutjar “la suposada existència de raons ideològiques rere el dictamen, molt menys, les pressions governamentals”. Una denúncia d’aquest tipus –sosté el diari- “corre el risc de donar-li la volta a l’argument, al·legant pressions de caràcter polític o ambiental en la discrepància existent amb els fiscals catalans”. Del que podria deduir-se que, o bé La Razón contradiu frontalment alguns dels principals líders del PP o bé aquesta reconeixen implícitament la pressió política o ambiental als fiscals espanyols.

Finalment El Mundo va encara més enllà i no veu només aquesta actuació de la Fiscalia com a normal, sinó que la troba “positiva per a la salut democràtica”. Fins a dues vegades utilitza l’editorialista l’expressió per referir-se al suport de la Junta de Fiscals de Sala que ha necessitat Torres-Dulce després de la negativa dels fiscals catalans a signar una querella a la qual no veien recorregut. Però per al diari aquest fet “demostra la independència del Ministeri Públic, en aquest cas enfront de les pressions polítiques”. I exactament que és el que ho demostra? Doncs que “ Alícia Sánchez-Camacho, va anunciar el 10 de novembre –només l’endemà de la pseudoconsulta il·legal- que la querella de la Fiscalia Superior de Catalunya contra Mas estava «pràcticament ultimada», i que es formalitzaria aquell mateix matí” i que “el PSOE s’havia mostrat contrari a la presentació de la querella”.

Publicat a General, PolíticaComments (0)

“Una activista de Greenpeace ferida en caure a l’aigua”

“Una activista de Greenpeace ferida en caure a l’aigua”

El vídeo de les llanxes de l’armada espanyola envestint les zòdiacs de Greenpeace a tocar del vaixell de Repsol que pretén fer exploracions petrolieres a la costa de Canàries ha resultat extremadament viral a la xarxa i només al canal de You Tube de l’organització ecologista acumulen gairebé 400.000 visualitzacions.

Les imatges han estat preses i editades per Greenpeace i, per tant, s’han de prendre amb la mateixa cautela que qualsevol altra font interessada, però tot i això, resulta difícil de discutir que les embarcacions militars van agredir de forma premeditada i molt violenta les dels activistes, amb el resultat de dues persones ferides, una d’elles, la italiana de 23 anys Matilda B., de certa gravetat en patir talls a les cames amb una hèlice.

Però tot i la clara causalitat de l’incident i l’existència d’un iniciador clar de l’acció que va acabar amb les persones ferides –més enllà que després vulgui justificar-se aquesta- l’exèrcit va negar que les seves barques haguessin envestit les de Greenpeace.

I llegint alguns titulars, sembla que molt mitjans han optat per un enfocament neutral, posant les dues versions a la mateixa alçada, equiparant agressors i agredits i negant fent veure que o existien unes imatges explícites a la vista de tothom. Inclosos els seus propis lectors, ja que pocs digitals han resistit la temptació d’incloure un vídeo tan espectacular, encara que a vegades n’hagin amagat la seva font, contribuint més a la confusió.

Així, El País titula que hi va haver “Dos ferits en un xoc entre Greenpeace i l’Armada a les Canàries”, el que deixa entendre que tot va ser un accident fortuït o, en el pitjor dels casos, un enfrontament en el qual ambdós bàndols són culpables iguals.

El Mundo assegura que “L’Armada impedeix a Greenpeace abordar el buc de les prospeccions a aigües canàries”, el que carrega la presumpció de violència als ecologistes –“pretenien fer un abordatge”- mentre que els militars a penes van limitar-se a evitar el delicte, encara que no explica, en el titular, els mètodes expeditius que van emprar ni els seus resultats en forma de ferits.

També ABC –“Greenpeace intenta abordar el vaixell de Repsol i una activista resulta ferida”- col·loca als ecologistes com a iniciadors causals dels fets mentre que les llanxes militars desapareixen del titular, pel que seria lògic pensar que l’activista va ferir-se mentre intentava abordar el vaixell.

TVE encara insisteix més en la idea que les lesions són casuals: “Ferida una activista en caure per la borda en una protesta contra les prospeccions a les Canàries”. Explicat així, realment sembla un accident, una idea que resulta reforçada quan al segon subtítol que “Greenpeace diu que la seva embarcació va ser ‘envestida’ per l’Armada”, pel que l’agressió no és un fet objectiu documentat amb imatges, sinó simplement la versió d’una de les parts.

També 20 Minutos cau en el fet d’invisibilitzar la responsabilitat dels fets amb el seu “Una activista de Greenpeace és ferida prop del buc de les prospeccions a les Canàries”. Un cop més, ni exèrcit, ni envestides.

Però no tots els mitjans han titulat de la mateixa forma. La Sexta, per exemple, explica que “L’Exèrcit ‘envesteix’ les llanxes de Greenpeace davant el buc de Repsol a les Canàries”, tot i el seu “envesteix entre cometes. O l’Ara: “L’Armada espanyola envesteix les llanxes de Greenpeace a les Canàries”. Altres, El Periódico, han canviat  l’enfocament i un original “Ferida una activista de Greenpeace en caure  a l’aigua quan tractava d’abordar un vaixell de Repsol” -encara llegible a l’URL de la notícia- per un “Ferida una activista de Greenpeace al ser arrossegada la seva llanxa per l’Armada a prop del vaixell de Repsol”.

Pel que fa a la tendència a un canvi de punt de vista segons si analitzem mitjans catalans o espanyols, cal destacar l’anècdota que l’edició d’El País en català opta per un titular força diferent del ressenyat més amunt: “L’Armada envesteix dues zòdiacs de Greenpeace durant una protesta”.

Publicat a GeneralComments (0)

#Luxleaks: Sense notícies de les empreses catalanes

#Luxleaks: Sense notícies de les empreses catalanes

L’escàndol per l’enginyeria fiscal luxemburguesa -anomenat mediàticament com #Luxleaks, la filtració luxemburguesa- que hauria permès a un mínim de 300 multinacionals eludir el pagament de milions d’euros en impostos sacseja Europa. L’escàndol és enorme, tant en termes polítics –debat a l’Europarlament, declaracions d’alt nivell- com mediàtics –editorials dels principals mitjans internacionals. Sense anar més lluny, The New York Times parla de “fúria creixent”, l’agència Reuters de “tempesta fiscal” i Le Monde editorialitza sobre “l’estat de xoc”.

Al conjunt de l’Estat espanyol, però, el tema sembla passar més aviat desapercebut i la majoria de grans mitjans no li han dedicat grans espais en portada ni editorials contundents. El País, per exemple, que s’autodefineix com un “diari global” no ha dedicat cap editorial sobre el tema i en una setmana només ha inclòs una menció, en petit i centrada en l’evasió fiscal de les multinacionals tecnològiques. El Mundo ni tan sols això i només un article d’opinió d’Eric González posa el dit a la nafra en tota una setmana des que va descobrir-se la trama.

A Barcelona la situació millora una mica, però no pas gaire. La Vanguardia és qui més s’hi ha posicionat, amb dues mencions en portada, un editorial i un article del seu director, seguit d’El Periódico, que ho va incloure en portada quan va destapar-se l’escàndol.

Però la cobertura catalana i espanyola no només queda a anys llum en to i importància de la dels seus col·legues europeus. Aquesta, a més, s’ha caracteritzat per un periodisme de declaracions que, en general, s’ha limitat a recollir la polèmica política, les reaccions dels diferents implicats i els teletips d’agència.

Així, mentre diaris europeus han continuat estirant del fil, buscant les implicacions dels bancs francesos –en el cas de Le Monde- o britànics –a The Guardian- a hores d’ara no s’ha publicat cap investigació sobre possibles implicacions de bancs o multinacionals catalanes o espanyoles. Ni tan sols l’anunci d’Hisenda d’iniciar investigacions en aquest sentit ha generat cap reacció més enllà de publicar el teletip informant del comunicat.

Els pocs reportatges elaborats sobre evasió fiscal se centren en les grans multinacionals de la tecnologia i internet, que ni per publicitat ni per posició tenen massa capacitat de pressió en uns mitjans tradicionals amb els quals, a més, s’hi troben enfrontats per temes com l’anomenat Canon AEDE i el paper de la xarxa en la transmissió d’informació.

El #Luxleaks ha estat descobert per un consorci internacional de periodistes d’investigació on participen 40 mitjans de diferents països, cap d’ells català i només un espanyol, el digital El Confidencial.

Arxius adjunts:

Publicat a General, InternacionalComments (0)

El ‘cas Monago’ passa a ser el ‘cas Olga María’ i migra de la secció de política a la de xafarderies

El ‘cas Monago’ passa a ser el ‘cas Olga María’ i migra de la secció de política a la de xafarderies

Dijous passat, Público destapava que l’actual president extremeny, José Antonio Monago, va pagar entre 2009 i 2010 –una època en la qual era senador- amb diners del Senat els viatges a Canàries per anar a veure la que llavors era la seva parella, l’empresària i militant popularista Olga María Henao.

Des de llavors, Monago va passar de negar aquesta informació, a afirmar que havia fet els viatges per feina, per després assegurar que els havia pagat de la seva butxaca i, finalment, reconèixer els fets i prometre que tornaria els diners.

Això va ser dissabte i llavors els mitjans tenien una declaració del mateix Monago admetent, primer que havia robat –o si es prefereix, abusat del pressupost públic- i segon que havia mentit, en negar-ho tot en una primera instància. Però en lloc d’exigir responsabilitats serioses tant al president extremeny com al mateix Senat –una de les tasques dels mitjans és, o hauria de ser, la fiscalització del poder- i posar en dubte un “penediment” de Monago que només ha arribat un cop ha estat caçat, la cobertura del cas ha patit una mutació inexplicable.

De sobte s’ha passat del ‘cas Monago’ al ‘cas Olga María’ –així, pel nom de pila- i ja no són les seccions de política les que n’informen sinó les de xafarderies anomenades “Vida”, “Gent” o “Cor”, segons cada mitjà.

El cas més extrem –i que va ser molt criticat des de les xarxes socials- va ser el de La Razón, qui va arribar a titular un perfil amb un “Olga María, la colombiana «caçadiputats»”. Però el diari de Planeta no ha estat l’únic i capçaleres tan diferents com 20 Minutos o El Mundo han centrat la seva informació en la relació sentimental que van tenir Monago i Henao i la més recent de la segona amb el també diputat del PP (ara exdiputat) Carlos Múñoz.

La secció del cor d’El Mundo fins i tot fa un seguiment de l’actual vida sentimental d’Henao en el que arriba a reconèixer que aquest ha quedat condicionat per la seva cobertura sense que aparegui un mínim to autocrític.

La cobertura conté nombrosos tics sexistes –referir-se a Henao com Olga Maria- i xenòfobs –parlar d’ella com a “colombiana” quan és una canària amb nacionalitat espanyola,- però a més desvia l’atenció dels fets realment greus.

Aquest enfocament oblida que la notícia no és la vida sentimental de Henao i ni tan sols de Monago o Muñoz. Per ara les relacions sentimentals de ningú haurien de ser notícia i, encara menys, si es té en compte que Henao no va ser “una amant” dels dos polítics sinó la seva parella formal als quals acompanyava en actes oficials.

La notícia és l’ús de recursos públics per a qüestions privades i l’escàndol és que Monago continuï sense dimitir o ser cessat –com si va ser-ho Muñoz- i que ans al contrari, sigui aplaudit en un acte del PP.

Publicat a General, PolíticaComments (0)

Mala maror als informatius de RTVE

Mala maror als informatius de RTVE

La percepció dels professionals de RTVE que el Govern espanyol vol forçar la màquina per utilitzar els mitjans públics com a eina de manipulació està generant cada cop més mala maror dins la plantilla. En aquest sentit, la publicació de l’informe Mèdia.cat “L’espiral del silenci a anàlisi” ahir mateix, en el que els diferents canals públics quedaven retratats com els mitjans menys plurals juntament amb la COPE no hi ha ajudat gens.

Algunes fonts informen que l’estudi està circulant àmpliament entre els treballadors de RTVE i està afegint més llenya al foc. El fet que l’Ara optés per titular la seva ressenya de l’estudi precisament amb la dada de RTVE –“RTVE: 50 tertulians contra la consulta, cap a favor”- tampoc ha ajudat a calmar els ànims.

Des d’alguns perfils sindicals en xarxes socials s’han fet ressò de l’informe i des de la secció sindical de CGT s’hi afegia un “Quina vergonya!” a l’hora de referir-se als resultats obtinguts per la cadena.

Segons les dades recopilades a l’estudi, cap de les tres tertúlies de RTVE analitzades –Los desayunos, de TVE, La noche en 24 horas, del Canal 24 horas i Las mañanas, de RNE- va contractar un sol opinador favorable a la independència de Catalunya o ni tan sols la consulta. A pesar que el percentatge de tertulians que defensaven aquestes postures és molt marginal a tots els mitjans amb seu a Madrid, només la ràdio de la Conferència Episcopal igualava aquesta unanimitat, amb la diferència que d’aquesta ràdio només se’n va analitzar un programa i de l’ens públic tres.

Les dades d’aquest informe se sumen als darrers escàndols sobre la línia editorial de la radiotelevisió pública espanyola. Fa tan sols tres setmanes el Consell d’Informatius de RTVE presentava un manifest signat per quasi 1.500 treballadors de l’ens titulat “Davant una situació límit” on denunciava “la utilització partidista progovernamental dels Serveis Informatius del mitjà públic on treballem”. Aquest manifest va venir precedit per una contundent protesta espontània que va evitar que la dimissió del director de RTVE, Leopoldo González Echenique, el passat setembre, fos coberta pel Telediari amb una peça de 20 segons.

Aquests mateixos treballadors van tenir l’opció de demostrar el seu enuig fa només tres dies, quan dels 1.684 empleats, només 28 van donar suport –en un referèndum no vinculant- al nomenament de José Antonio Álvarez Gundín com a nou cap d’informatius. 543 hi van votar en contra i la resta o bé van abstenir-se o bé van votar en blanc.

Per acabar de reblar el clau, el PP ha presentat una esmena a la proposta de Llei de Seguretat Ciutadana que inclouria les instal·lacions de RTVE dins la llista de les que “presten serveis bàsics” i per tant no s’hi podrien realitzar protestes amb amenaça de multes de fins a 600.000 euros. Recentment, les protestes de treballadors de RTVE contra les retallades s’han sentit clarament mentre s’emetien programes en directe.

Publicat a GeneralComments (0)

L”èxit´ espanyol a l’ONU i el fracàs del periodisme polític internacional

L”èxit´ espanyol a l’ONU i el fracàs del periodisme polític internacional

L’elecció de l’Estat espanyol com a membre no permanent del Consell de Seguretat de l’ONU, ahir a Nova York, ha estat presentada com un “èxit” diplomàtic de primer ordre però les cròniques dels principals diaris es queden en l’anècdota i renuncien a explicar el significat i profunditat dels fets.

Un exemple d’aquesta cobertura és la que ofereix La Vanguardia, en la que s’explica amb emoció el resultat de les diferents votacions talment com si es tractés d’un resultat esportiu i on es donen més detalls dels regals oferts pels diferents aspirants –xocolatines i garapinyades- que de les implicacions geopolítiques de la decisió.

En general, l’única font utilitzada pels diferents corresponsals, és l’oficial de la diplomàcia espanyola. En cap dels articles analitzats es troba una sola font directa turca o neozelandesa. I ni tan sols abunden fonts de funcionaris de l’ONU o analistes independents. Les declaracions del ministre espanyol d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, del Primer Ministre, Mariano Rajoy, o fins i tot del monarca Felip VI –anècdota del telèfon inclosa- es consideren suficients per contextualitzar la notícia.

Un enfocament que converteix –massa vegades- la informació en propaganda. Per exemple, la crònica d’El País ofereix una sèrie de dades per reforçar les tesis oficialistes, com l’ajuda espanyola en cooperació –“30.000 milions de dòlars en 14 anys”- o l’austeritat de la campanya espanyola: un milió d’euros davant la mitjana de 20 que costa una elecció similar. Davant la primera dada, el diari calla que precisament el pressupost en cooperació ha estat retallat fins a un 60% des de 2011 i que actualment és el segon més baix d’Europa en relació al PIB. Pel que fa a la xifra de l’elecció, en el cas espanyol es limita únicament a la partida explícita destinada per Exteriors, mentre que no queda clar en què englobarien els 20 milions habituals. En tot cas, la xifra espanyola –que altres mitjans apugen fins a cinc milions- no inclou tots els viatges realitzats per diferents estaments diplomàtics, inclosos Primer Ministre i Cap d’Estat, per aconseguir suports ni els compromisos adquirits amb aquesta finalitat. Aquests darrers, que podrien considerar-se clau a l’hora d’explicar els fets, no es detallen a cap dels articles analitzats, a excepció del fet d’aparcar la qüestió gibraltarenya.

A aquesta dependència de la font cal sumar-hi la implicació dels mitjans en la “victòria”, l’exemple més clar dels quals és ABC, amb la seva portada monotemàtica –i el titular “Espanya guanya pes en el món”- i un gran desplegament de quatre pàgines, editorial i missatge especial de Rajoy.

Sense menystenir la importància del Consell de Seguretat de l’ONU, cal tenir en compte algunes dades objectives a l’hora de valorar la importància d’aquesta elecció. Primer, ocuparà la plaça que deixa vacant Luxemburg, el que permet donar una idea de la importància necessària per formar part d’aquest òrgan.

Segon, l’Estat espanyol feia deu anys que no hi formava part, el temps mitjà habitual entre una elecció i una altra, mentre que Turquia ja ho havia fet el bienni 2009-2010 i és enormement estrany repetir amb tan pocs anys de diferència. A pesar d’aquest avantatge, l’Estat espanyol va necessitar fins a tres votacions i el pes de tota la seva maquinària diplomàtica per imposar-se al país otomà i tot i així només va poder-ho fer per la mínima, amb sols tres vots més dels imprescindibles. Un problema que no va tenir, per exemple, Nova Zelanda.

Silenci als mitjans sobiranistes

Aquesta elecció ha passat força per alt als mitjans sobiranistes. Ni l’Ara ni El Punt Avui ho han destacat en portada, ni tampoc Vilaweb –almenys en el moment de tancar aquesta edició- i Nació Digital li dedica només un breu de poques línies.

Encara que la campanya espanyola per a tornar al Consell de Seguretat va començar el 2005 –just acabat l’anterior període- les implicacions per a un procés sobiranista necessitat de reconeixement internacional no s’haurien de menystenir, però aquesta és una anàlisi que sembla –a un bàndol i altre- que tothom evita.

No seria la primera vegada que el cas català arribaria al màxim òrgan supranacional, però aquest cop segur que tindrà una resposta molt més contundent.

Publicat a GeneralComments (0)

‘Mos Maiorum’: La macro-batuda europea contra la immigració que no interessa als mitjans

‘Mos Maiorum’: La macro-batuda europea contra la immigració que no interessa als mitjans

Dilluns va començar una batuda d’immigrants ben situació irregular a escala europea amb l’objectiu oficial de “recopilar informació rellevant amb la finalitat d’investigar i desarticular grups de crim organitzat”. L’operació, que s’allargarà fins al 26 d’octubre està impulsada pel Consell Europeu sota l’organització d’Itàlia, que actualment presideix la UE.

La mesura ha despertat els recels de les organitzacions que treballen amb immigrants, pels drets humans i contra l’exclusió i la pobresa i també ha provocat crítiques de juristes i formacions polítiques que sospiten que aquestes identificacions es faran seguint criteris d’aparença racial a pesar d’estar específicament prohibit i que a més dubten de la seva eficàcia per lluitar contra la delinqüència organitzada i, a més, criminalitzen les víctimes.

Però ni l’operació policial ni les seves crítiques han tingut una cobertura ressenyable als grans mitjans i això a pesar de l’esforç realitzat per portals de moviments socials i ONG, mitjans alternatius i digitals d’informació destinada a la població immigrant. En el millor dels casos, els mitjans generalistes s’han limitat a publicar en les seves versions digitals alguns teletips d’agència –el de més èxit el que cita el comunicat de Càrites- o a resumir en un breu les protestes de les ONG.

L’anàlisi en profunditat dels riscos de la batuda, i fins i tot la seva explicació i contextualització mitjançant la comparació amb altres operacions similars anteriors –de les quals se’n guarda un total i significatiu silenci- cal buscar-los a blogs i mitjans especialitzats, entre els quals destaca Desalambre, afiliat a ElDiario.es.

Aquest desinterès no ha estat igual als diferents països i mitjans internacionals de primer ordre, com Al Jazeera o Radio France International n’han publicat extensos reportatges. També ho ha fet, per exemple, l’edició francesa de 20Minutes, mentre l’espanyola no n’hi dedicava ni una paraula.

Publicat a GeneralComments (0)

Pàgina 1 de 20123451020...»

Opinió

  • roger-vilalta I els mitjans… poden ser d’esquerres?

    Afirma en el seu darrer llibre Santiago Alba Rico que un programa veritablement d’esquerres ha de comprendre una voluntat revolucionària en el terreny econòmic, una de reformista en l’institucional i una altra de conservadora en l’antropològic. Des que a inicis d’any el filòsof madrileny va desglossar la seva provocadora recepta en la presentació del seu [...]

Ves al web de l'Anuari 2014

Traductor

Enllaços recomanats

Mediacat Twitter

Calendari

Novembre  2014
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
   
  1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30