No es pot dir doncs, que els EUA o internet –en concret les xarxes socials- no gaudeixin d’una bona cobertura. Per això és força inexplicable que cap mitjà del país hagi explicat encara que és la Llei per Aturar la Pirateria en Línia (SOPA en les seves sigles angleses), una versió estatunidenca de la Llei Sinde molt més agressiva –i amb més que probables efectes internacionals, ja que s’aplicaria a webs de qualsevol país- que preveu deixar, en sols cinc dies, sense servidor, domini, publicitat o comptes corrents –en un procés similar al que va patir Wikileaks- a webs amb continguts susceptibles de violar la propietat intel·lectual o enllaços a altres webs que en poguessin tenir. Unes mesures que, segons els seus crítics, no sols amenaça la llibertat d’expressió sinó que acabaria amb la internet tal i com l’hem coneguda fins ara.

Els efectes podrien ser encara més immediats si la coalició d’empreses que s’oposen a la llei –formada pels proveïdors de serveis més importants de la xarxa com Google, Twitter, Facebook, Yahoo o PayPal- acaben complint la seva advertència de realitzar una aturada de 24 hores pel proper 23 de gener, vigília de la tramitació de la norma al Congrés del país americà. De moment, aquesta aturada –amb conseqüències socials i econòmiques incalculables i que s’anuncia com un avís del que podria passar a la pràctica si la SOPA és aprovada- no és més que una “idea”, però suficient per a que en parlin mitjans d’arreu del món. Excepte aquí, on en dues setmanes ens podríem trobar amb la meitat d’internet apagat sense saber-ne les raons o haver pogut actuar en previsió.

Als Països Catalans la informació sobre aquesta proposta de llei i les seves conseqüències ha recaigut sobretot en blocs especialitzats i fòrums, sense que cap mitjà se n’hagi fet ressò. A l’Estat espanyol sols El País i 20Minutos n’han publicat alguns reportatges no gaire destacats i ni tan sols el tardà teletip d’EFE redactat ahir –fa més d’una setmana que es parla d’aquesta aturada- ha servit de gaire, ja que només ha estat reproduït per Público i alguns diaris bascos.

Un silenciament que no ha impedit a nombrosos internautes organitzar-se per tal d’impedir l’aprovació de la llei. En les darreres setmanes s’han llançat iniciatives com l’”Operació Blackout” d’Anonymous o una aplicació per Android que pemet saber quines empreses donen suport a la SOPA i així evitar comprar-ne els productes.

Per cert que la SOPA també tindria les seves conseqüències per als propis periodistes i mitjans, tal i com explica aquest reportatge.

Amb aquestes acusacions tan greus sembla obvi que el discurs hagi derivat en sols dos dies cap a les represàlies que els EUA poden prendre contra l’Iran –Obama en persona ha anunciat plans en aquest sentit- i quines fórmules legals s’han de seguir per aplicar-les. Resulta natural creure que si el govern d’un país democràtic llança una acusació tan greu contra un país estranger –i més encara si aquest no és una democràcia- és que té proves fonamentades i que no hi ha gaires motius per al dubte. El problema és que aquest mateix govern, fa sols vuit anys, va demanar al món que el cregués quan deia que Iraq tenia armes de destrucció massiva com a argument per a enviar el país àrab i al final aquestes no existien. Pel que no hauria de semblar tan estrany demanar un cert principi de precaució als periodistes, ja que fins i tot els governs democràtics poden mentir o poden ser enganyats.

Això és el que han fet els periodistes estatunidencs del Washington Post i el Wall Street Journal, que han començat a preguntar a fonts diferents a les governamentals i han vist que no totes les peces del trencaclosques encaixen tant bé. Segons estan publicant aquests diaris –i que els lectors catalans poden saber gràcies a que La Vanguardia ha optat per recórrer a l’agència alemanya DPA enlloc de a les espanyoles habituals i al corresponsal d’El Punt Avui- hi ha raons més que suficients per a dubtar de la versió oficial, que la trama està “massa mal organitzada” i hi ha “massa elements estranys” per creure-se-la, com a mínim sense preguntar més.

Els dubtes deuen ser tan grans que el mateix corresponsal de El País a Washington ha decidit incloure’ls a la seva crònica d’avui, encara que al darrer paràgraf del text i sense esmentar-lo en la titulació. Però com aconseguiran els EUA l’aval del Consell de Seguretat de l’ONU si no poden demostrar la seva versió dels fets? El periodista ho té clar: “Una de les raons per a que això passi és la implicació d’Aràbia Saudita, un país ric i petrolier amb el que Rússia i Xina estan interessats en mantenir bones relacions comercials”.

Però la pregunta inevitable és: Perquè el Govern dels EUA no ha fet pública la imatge de Bin Laden mort? O, encara més: Com ha pogut gestionar tan malament la informació al voltant d’aquesta victòria? La resposta oficial que difonen les agències és que aquesta fotografia es podria convertir en una eina de reclutament de nous gihadistes. Per la mateixa raó, se suposa, el seu cadàver ha estat llançat al mar enlloc de donar-lo als seus familiars –tal i com s’acostuma a fer a qualsevol lloc del món- encara que s’ha explicitat, sense donar proves, que s’ha fet seguint els ritus islàmics. Però la conseqüència d’aquestes decisions poden ser pitjors que el que es volia evitar i els dubtes sobre la veracitat de la informació comencen a agafar força.

Ambdues decisions, a més, remeten –per similars- a la mort d’un altre enemic públic internacional dels EUA, Ernesto Che Guevara, i vist amb perspectiva és obvi que no van servir de res. També llavors, en un primer moment, no es van voler fer públiques les imatges del cadàver de Guevara, fins que els rumors sobre la falsificació de la seva mort van obligar a difondre la ja històrica fotografia del seu cos a l’escola de La Higuera.

Tampoc es va voler donar el seu cos a la família –que ni tan sols el va poder veure- ni explicar mai on s’havia enterrat, i fins i tot es va dir que s’havia incinerat. Les diferents versions van ajudar a alimentar, més que no evitar, el mite del Che, el que ens condueix a les contradiccions que també envolten la mort de Bin Laden –sobre l’operatiu, la manca de presoners, el misteri de l’helicòpter abatut- i que no fan cap favor als estatunidencs.

Finalment és obvi que tot això no va impedir que el Che hagi estat convertit en un mite per milions de persones al món i la imatge que va acompanyar aquest procés no va ser la del seu cos sense vida sinó la molt més coneguda de Korda. Tampoc es va poder evitar que a finals de la dècada dels 60 i a principis dels 70 es produís un creixement i una intensificació de la lluita guerrillera a Amèrica Llatina.

Naturalment els dos personatges no són comparables i res indica que la història s’hagi de repetir de la mateixa forma, però és obvi que els EUA no han après cap lliçó del cas del Che i continuen gestionant tan malament com llavors la informació sobre l’assassinat dels seus enemics polítics.

Encara que Obama es presentat com una alternativa que proposa un “altre model de país” i del qual es destaquen les frases més emotives –“els que més s’han beneficiat del nostre mode de vida, poden permetre’s donar un poc més”- la veritat és que repassant els números no sembla que la seva proposta sigui tan diferent a la dels republicans.

Abans, però, cal precisar en això dels números també hi ha substancials diferències entre diaris, pel que fa difícil entendre quin és exactament l’estat de la qüestió. L’error més gros –i també el més fàcil de detectar- és la traducció automàtica de l’Ara del trilió anglès –un milió de milions- al trilió català –un milió de milions de milions- quan en realitat haurien d’haver posat bilions. Resulta molt més difícil saber quina seria la retallada republicana que justificaria parlar de “diferents models” –segons El País seria de sis bilions de dòlars contra els quatre d’Obama, però segons The New York Times, només de 4,4- ni en que es reparteix la despesa, ja que el rotatiu de Prisa assegura que dos terços van en sanitat i pensions, mentre que La Vanguardia inclou la defensa en aquest mateix percentatge.

Però és en el camp de les interpretacions on la premsa mostra més diferències que els polítics nord-americans. La Vanguardia titula amb un cridaner “Obama apujarà els impostos als més rics per a reduir el dèficit” i l’Ara amb un contundent “Obama no permetrà més baixades d’impostos als més rics mentre ell sigui president”, però el cert és que l’apujada d’impostos d’Obama no és més que una reversió de la baixada que va aprovar Bush i que ell mateix va renovar el passat desembre i que, en tot cas i si arribés a fer-se realitat, no representaria més que una quarta part del que es retallarà en despesa social. Un anunci que, a més, recorda massa a les promeses de Zapatero quan va reduir el salari als funcionaris sense que s’hagin materialitzat mai.

La resta de diaris opten, potser per no enganxar-se els dits en promeses, per posar les retallades en el titular, que per a El Periódico no afectaran la sanitat i per a Público justament faran això, mentre que El País les considera “equilibrades” i basades en millorar “l’eficàcia” dels programes sanitaris, sense acabar d’explicar que significa això.

El pressupost militar també és un dels altres punts claus de les divergències. Tot i que la majoria dels diaris passa de puntetes sobre el tema, La Vanguardia i The New York Times asseguren que aquesta es reduirà en 400.000 milions d’euros –una dècima de la retallada total- durant els propers 10 anys, bàsicament gràcies a congelar els increments futurs. Una dada que Público considera “una gota d’aigua” en un pressupost de 700.000 milions anuals –encara que el diari redueix les dues xifres a 400 milions i 3.800, respectivament- i que aquest mateix any s’ha incrementat en 30.000 milions, tres quartes parts del que es vol reduir en una dècada.

Entrevista a Hernando Calvo Ospina, escriptor i periodist d’investigació colombià, autor de El equipo de choque de la CIA (El Viejo Topo, 2011)

Vostè acusa la CIA de delictes molt greus com assassinats o tràfic de drogues. Creu què és possible què això arribi algun dia a judici?
No. Els casos més greus que s’han fet públics mai han arribat a imputar ningú. La vegada que més lluny es va arribar va ser amb el cas Irangate [on es va saber que la CIA venia armes a Iran i traficava amb drogues per finançar la contra nicaragüenca] amb Reagan de president i Bush pare de vicepresident. Això va arribar al Senat amb un informe demolidor elaborat per John Kerry. Doncs no sols no va tombar Reagan, sinó que ni tan sols va impedir que Bush fora escollit i, per més inri, el mateix Kerry va ser derrotat per Bush fill el 2004.
O sigui que al final no va passar res i no passarà i si passés com a molt ho pagaria algun funcionari de baix nivell, perquè allò contrari significaria tocar el sistema i, el sistema –es digui republicà o demòcrata,- es protegeix a si mateix.

A pesar dels escàndols, aquest tipus de polítiques es continuen mantenint. Wikileaks n’ha destapat algunes de realment esfereïdores ubicades a l’Afganistan.

I n’hi ha més d’exemples. Els grups paramilitars colombians que tenen el suport de la CIA es financen amb el tràfic de drogues. De fet, han substituït els càrters clàssics i avui són ells mateixos les principals organitzacions de narcotràfic, però no els passa res. La lliçó és, si ets aliat dels EUA estàs protegit. El problema començarà quan passis a caure-li malament, com li va succeir a Noriega o Saddam, però mentre això no passi…

Al seu llibre vostè no descobreix realment cap secret, tot el què hi ha ja ha estat abans publicat a la premsa o en informes oficials, però tot i així no en som gens conscients. Com funciona aquest ocultament en un sistema on hi ha llibertat de premsa?

És cert que la premsa estatunidenca ha publicat moltes coses i ha destapat molts escàndols, però aquesta premsa també forma part del sistema i sap fins on pot arribar. Per la seva banda, el sistema té els seus coixins i té molta capacitat, i més als EUA, d’absorbir les crítiques. Es difonen fets terribles i en realitat no passa res.

I aquest sistema de control funciona sense repressió als periodistes?

Sí que n’hi ha algun tipus de repressió, però és molt tranquil·la. Són més aviat pressions de tipus professional, limitacions de fonts, pactes entre els polítics i editors, etc. Però és cert que no es pot parlar de mecanismes de censura directa.

Quines possibilitats té d’influir el periodisme d’investigació en la societat?

Jo crec que molt poca. Els grans mitjan s’autocensuren, saben que podrien fer tremolar el sistema, però no ho volen. D’alguna forma, conscientment o inconscient, tenim la sensació que estem atacant la nació, el propi país, i aquest tipus de pressió nacionalista funciona.

Les revelacions de Wikileaks que comentaves en són un bon exemple. El que s’ha sabut de l’Estat espanyol haurien de provocar un fort debat parlamentari, es podria portar Aznar davant d’un tribunal, com pot ser que el que mani realment sigui l’ambaixador estatunidenc? I en canvio no ha passat res de tot això, ja que podria fer tremolar el sistema. Els coixins funcionen.

I per molt que a vegades critiquin, la premsa són els gossos guardians d’aquest sistema, mai farà el paper d’opositor real.

Durant anys hem sentit repetir una i altra vegada la perillositat de l’apologia de la violència en aquesta premsa madrilenya fins al punt que ha acabat inclosa en el codi penal amb duríssimes penes de presó. Editorials i columnistes han denunciat constantment qualsevol declaració que consideraven amenaçant amb l’argument que “estaven posant la diana als violents” i periodistes partidaris de la llibertat d’expressió van aplaudir els tancaments d’Egunkaria i Egin, del segon del qual es va arribar a dir que era “cinquanta grams d’amonal”.

És de suposar que d’aquestes denúncies contundents i constants n’havia de sortir una ètica d’un periodisme de pau, conciliador i conscient dels perills que certes paraules o actituds podien generar. Però sembla que no és així i que en realitat el periodisme agressiu i difamador no genera violència. Almenys és que opina l’editorial de El Mundo sobre la massacre d’Arizona: “És cert que determinats plantejaments polítics radicals poden incitar a l’odi, però això no és el que passa avui als Estats Units. Això ha passat a tots els països i a totes les èpoques”. No està gens malament, si és té en compte que en aquest cas la diana era literal. Més contundent, La Razón acusa “La maquinaria demòcrata utilitza la massacre per a frenar al Tea Party”, i en la mateixa línia, La Gaceta, rebla el clau i assegura: “L’única qüestió que li ha importat a una part de l’esquerra -que al nostre país inclou a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació- ha estat crear un espantaocells a partir d’un drama humà per a poder-lo instrumentar políticament”. Tenint en compte com van tractar els atemptats de l’11-M per tal de beneficiar electoralment una força política determinada, es pot suposar deuen saber de que parlen.

Això deu ser almenys el que deu pensar Khaled El-Masri, segrestat a Macedònia per la CIA i traslladat en secret a Afganistan de la forma en que ho faria una organització criminal i no per un govern democràtic: nu, amb cadenes als peus i en el maleter d’un cotxe. Un cop en una presó secreta d’Afganistan va patir intenses tortures i va ser retingut fins i tot quan la CIA ja sabia que s’havia equivocat. Finalment va ser abandonat en una carretera albanesa. El-Masri, que té ciutadania alemanya, va denunciar els fets i, per un moment, semblava que tretze espies nord-americans serien encausats, però després la fiscalia va decidir arxivar el cas. Avui, gràcies a Wikileaks, se sap que l’ambaixada dels EUA a Alemanya va advertir que aquest judici podia “ser perjudicial per a les relacions bilaterals”. Un cas similar han destapat els cables de l’ambaixada a Madrid en relació a la mort del càmera de Telecinco, José Couso, per trets d’un tanc estatunidenc quan cobria la presa de Bagdad el 2003.

Fins a quin punt aquesta impunitat de que gaudeixen els espies i militars dels EUA els anima a perpetrar nous crims? Podria ajudar Wikileaks a què, en un futur, les “advertències” dels diplomàtics nord-americans, fossin menys efectives? És difícil, si s’ha de tenir en compte les declaracions del portaveu del Pentàgon, Geoff Morrell, dient que “es món no es relaciona amb nosaltres perquè els agradem o perquè ens tinguin confiança. Pacten amb nosaltres perquè no els queda més remei. Som l’últim, l’únic, poder indispensable que queda”.

Però, per si de cas, el Govern de la major superpotència del planeta s’ha llançat amb totes les seves forces contra una petita organització de no més de quinze persones desarmades o, més aviat, armades sols d’uns quants ordinadors i la veritat. Pressions a les empreses que allotjaven el web, usurpació del seu domini, ciberatacs i una creixent pujada de to en les declaracions i amenaces de responsables polítics de tot tipus, que van des de canviar la legislació d’espionatge fins a l’assassinat, passant per judicis a Guantánamo o la declaració “d’organització terrorista”. També la fiscalia sueca a desenterrat aquest mes la denúncia per violació contra Julian Assange. Casualitat? Veient les reaccions d’altres fiscalies del món a les demandes dels EUA, costa de creure. Però la reacció del Govern nord-americà era esperable, almenys per algú que ha tingut accés a com pensa la seva diplomàcia. Per Noam Chomsky, els cables filtrats demostren “un profund odi a la democràcia per part de la nostra direcció política”.

Potser per axò circula per internet un document anomenat Wikileaks_insurance  que qualsevol es pot descarregar. Ningú sap que conté i està encriptat, però si li passa qualsevol cosa a Assange, els seus amics difondran la clau per accedir-hi. En aquest particular David contra Goliat, li escau millor que mai aquella frase tan suada de la realitat supera la ficció.

Mentre, però, els 250.000 cables van sent pujats a Wikileaks a una lentitud exasperant. Segons l’organització es tracta d’aconseguir el màxim ressò mediàtic. I és cert que una pujada massiva en diluiria l’impacte, però per ara sols cinc grans diaris de països occidentals tenen accés avançat a la informació. I els seus criteris a l’hora de decidir-ne les prioritats de publicació i interpretació ja han estat força criticats. Com per exemple el retard per part de El País a l’hora de fer públics 115 documents agrupats a l’epígraf “propietat intel·lectual”. En ple procés de discussió parlamentària de la Lleis d’Economia Sostenible -que, en defensa dels drets d’autor, donaria amplis poders a l’executiu en el control d’internet- seria important saber en quin grau han tingut èxit les pressions comercials dels EUA en el seu redactat.

Aquesta i moltes altres qüestions no es podran saber fins que El País i els seus aliats no publiquin tota la informació que tenen. O fins que Wikileaks no acabi de penjar els documents al seu web. Si és que abans Julian Assange no és a Guantánamo.

Aquesta diferència en el debat públic sobre els models de la xarxa es nota també en el tipus de xarxa que s’acaba implantant. En només dos dies de diferència -el 21 i el 23 de setembre respectivament- n’hem pogut veure els resultats.

Però abans de començar cal explicar que són els “espais en blanc” o “espectre brossa”. Aquesta expressió fa referència a les freqüències entre els 790 i 862 megahertz (canals 61 al 69 de l’UHF) que han quedat lliures després que la televisió analògica s’hagi passat a la TDT. Tal i com explica el mateix Ballota, això “suposa la distribució d’espectre més gran en 25 anys, quan es van crear el wi-fi actual, els telèfons sense fils i els comandaments a distància”. Però l’actual espectre és encara més cobejat, perquè permet travessar parets més fàcilment, arribar més lluny i transportar més dades.

Què fer doncs amb aquest recurs que és de tots, doncs forma part de l’atmosfera que tots compartim? Doncs hi ha, com a mínim, dues opcions. La dels EUA i la de la Unió Europea.

El govern dels primers ha decidit sota l’impuls de Julius Genachowski, president de la Comissió Federal de Comunicacions (FCC en les sigles angleses) crear un “super wi-fi social”. O sigui que aquest espai serà d’ús públic i podrà ser utilitzat per escoles, biblioteques, universitats, hospitals i ajuntaments per tenir internet a gran velocitat per a usos socials. Es podrà, per exemple, garantir l’accés d’estudiants a internet des de casa seva o desenvolupar la telemedicina. Tot a un cost reduït per als pressupostos públics, tan en construcció d’infraestructures com en les caríssimes connexions mòbils 3G. Un projecte similar ja s’utilitza a l’Ajuntament de Wilmington (EUA), on la seva “xarxa blanca” s’utilitza per coses tan diferents com el seguiment a temps real del trànsit -amb l’estalvi derivat en embussos i combustible,- l’accés a internet públic als parcs i la gestió dels sensors als aiguamolls del parc natural. A casa nostra, l’ús públic d’aquest espectre hagués permès desenvolupar el projecte Xarxa Oberta, ara mateix aparcat per manca de recursos, perquè es pretenia la connexió mitjançant cables de fibra òptica, el que significava una inversió de 600 milions d’euros. Utilitzant aquest espectre hagués estat molt més barat -segons els experts fins a un 80% que la dotació de cobertura per als actuals mòbils de 3a i 4a generació- i, per tant, assumible.

Però dos dies abans que els EUA certifiquessin la socialització d’aquesta mina radioelèctrica la Comissió Europea decidia -les males llengües diuen que es van avançar per evitar pressions- que pel 2013 tots els estats hauran d’haver concedit tot aquest espectre a les operadores de telefonia, bé sigui mitjançant la concessió de llicències, bé sigui subhastant-la al millor postor. “És una decisió a la mesura de les operadores -afirma Ballota- que els permetrà augmentar més encara els seus beneficis”. Però el periodista alerta sobre els riscos de la decisió: “es privatitza un bé comú que podria servir per desenvolupar la societat del coneixement” i critica que la UE hagi cedit a les pressions de les operadores i hagi aprovat a Europa el que la poderosa AT&T no ha pogut fer passar als Estats Units. Encara que allí, el lobi de les “telecos” venia compensat pel de les empreses de continguts i programari -amb Microsoft i Google al capdavant- que tenen el seu negoci a la universalització de la xarxa.

La decisió de la Comissió, però, reforça els dubtes sobre la qualitat democràtica del govern supraestatal europeu. A la poca transparència i control democràtic de les decisions de la Comissió s’hi acaba de sumar -sols una setmana després de l’aprovació d’aquesta privatització- una filtració de documents per part de Wikileaks on es demostra que Jonathan Zuck, president de l’Associació per una Tecnologia Competitiva (ACT en les sigles angleses), s’hauria infiltrat en els comitès d’experts de la Comissió que treballen sobre legislació de drets d’autor en el programari per tal d’influir en els documents de treball de la Unió Europea sobre el tema. Una filtració que deixa molts dubtes sobre com es prenen unes decisions que després beneficien a uns agents socials molt concrets en contra d’altres.

“Quan la Candelera riu, l’hivern és viu” o “Si la Candelera plora, l’hivern és fora”. Són només dos dels centenars de refranys que relacionen l’evolució del fred i la meteorologia amb el 2 de febrer. Una data assenyalada en el calendari cristià -marcava la fi del cicle de Nadal iniciat per la Puríssima- però que tenia els orígens en una celebració pagana, el Lupercalia, en la qual els homes es passejaven despullats amb pells de llop i colpejaven amb un fuet a qui trobaven. Creien que augmentarien la fertilitat de les dones ja que veien com amb les fuetades enrogien la seva carn.

Aquest dimarts no hi ha pràcticament cap mitjà -amb l’excepció d’osona.com- que recordi alguna d’aquestes tradicions, ni els seus orígens ni les seves derivacions meteorològiques. Això sí, les edicions digitals d’El Periódico i La Vanguardia s’han fet ressò ben ràpidament del pronòstic de Phil de Punxsutawney. Es tracta d’una marmota que, si en despertar de la seva hibernació veu la seva ombra significa que hi hauran sis setmanes més de temps gèlid. En cas contrari, la primavera ja pot començar a treure el nas.

No deixa de ser una anècdota. Però que els mitjans es facin poc ressò de la cultura popular lligada a la meteorologia, als cicles de la natura i el camp i a l’origen de les festes d’arrel cristiana o pagana és una manera de perdre, poc a poc, la identitat com a poble. Per cert, tant la marmota -la National Geographic Society diu que només l’encerta un 30% de les vegades- com la Candelera han “advertit” que l’hivern té corda per estona.