Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Els qui es pregunten per a que serveix un servei públic d’informació de 24 hores, ahir haurien pogut obtenir una resposta mirant la programació especial que el canal 324 va dedicar al comunicat d’ETA on anunciava la fi definitiva de la lluita armada.

Durant quasi tres hores la cadena va entrevistar les diferents parts en conflicte –des del director del diari Berria, Martxelo Otamendi, fins a les associacions de víctimes del terrorisme, passant per organitzacions pacifistes com Lokarri, organitzadora de la Conferència de Pau de dilluns-, va cobrir en directe les compareixences dels diferents dirigents polítics bascos i espanyols i va prendre el pols internacional contactant amb els seus corresponsals a París i Londres. Al plató, dos analistes debatien sobre els diferents aspectes del fet, des de la situació política a la social, el context i les vies que han permès arribar a aquesta situació i quins són els reptes de futur per a les societats basca i espanyola, sense oblidar temes sovint tabú als grans mitjans com l’empresonament d’Arnaldo Otegi, la política penitenciària o la Llei de Partits i emprant un llenguatge precís allunyat del vocabulari propagandístic habitual en aquest tema. Dos breus documentals –un sobre la història d’ETA des dels anys 60 fins ara i un altre sobre el camí recorregut surant el darrer any i que ha fet possible aquesta decisió històrica- van completar un programa especial plenament homologable, per la seva profunditat, pluralitat i rigorositat, als dels grans canals internacionals com la BBC o Al Jazeera.

Va mancar, potser, un cert grau d’aprofundiment històric sobre les causes que van fer aparèixer ETA, i més tenint en compte que sovint es va repetir acríticament, com el gruix dels mitjans, les xifres de “50 anys d’existència” i “829 morts”, sense apuntar que una part d’aquests anys i aquestes morts es van donar en el context d’una dictadura feixista. Tampoc es va tractar –i això potser mereixeria un programa a banda- els motius que té bona part de la premsa madrilenya per oposar-se a la renúncia incondicional d’ETA a deixar les armes. Avui, quatre de les sis capçaleres impreses a la capital espanyola consideraven aquesta una mala notícia, línia argumental que als Països Catalans no segui ni tan sols els diaris més dretans com Las Provincias o La Verdad.

Després de llegir la reacció de la premsa de dretes madrilenya a la Conferència de Pau d’ahir a Sant Sebastià, tot el que s’ha escrit als diaris barcelonins sembla moderat, democràtic i respectuós. Almenys ningú ha acusat Kofi Annan d’etarra. Però tot i això hi ha hagut diferències importants entre les diferents editorials –un indicatiu de pluralitat sens dubte positiu- algunes esperables i altres més sorprenents.

La sorpresa més gran ha estat la valenta presa de posició de El Periódico, sobretot sabent la seva trajectòria. La seva editorial posa sobre la taula l’obvietat –negada per molts- que al final hi haurà d’haver algun tipus de negociació prèvia a la dissolució d’ETA i compara la situació basca –que tants d’altres es neguen a fer- amb els moviments que van permetre posar fi al conflicte irlandès. El rotatiu del Grup Z entén la Conferència de Pau de la mateixa manera que Vicent Partal –per posar un exemple ideològicament diferent-: una pista d’aterratge que permeti ETA justificar la seva desaparició i la defensa precisament per això. Per copsar plenament el valor d’aquesta posició sols cal comparar-la amb les opinions sobre la Conferència ofertes pel mateix diari per part d’Odón Elorza i Joseba Arregi, dos habituals columnistes del diari sobre temes bascos, molt més crítica la primera, frontalment en contra la segona.

En canvi l’editorial de La Vanguardia sembla escrita pensant més en els seus lectors madrilenys que catalans. Sense una crítica frontal a la Conferència, la capçalera del Grup Godó es pregunta “si bastaran aquestes recomanacions per a que la banda declari la fi definitiva del terrorisme” i avisa que “cap previsió respecte a la banda pot considerar-se certa”. I encara més lluny, el mateix José Antich, al seu bitllet afegeix un “si” condicional a una “així anomenada” Conferència de Pau, copiant part del guió establert a la Caverna, i hi nega qualsevol possible comparació amb els conflictes irlandès o palestí. Però al final, en una mostra del saber nedar i guardar la roba habitual a aquest diari, l’editorial admet que “si el resultat fos la renúncia definitiva a les armes per part dels terroristes, s’hauria de celebrar l’èxit de la reunió”.

Més contundent resulta El Punt Avui i la seva posició és la que s’esperaria d’un diari que sempre ha defensat la superació del conflicte per la via de respectar el dret a decidir dels bascos. La seva és l’única editorial que té en compte, a més de les altres, les posicions de l’esquerra independentista basca.

Sense dedicar l’editorial a aquest tema, l’Ara marca línia amb un article del periodista Antoni Batista –antic corresponsal al País Basc- on deixa clara la inevitabilitat de la fi d’ETA que a La Vanguardia els sembla tan difícil d’assumir.

Si la setmana passada van ser els oients de Catalunya Ràdio qui es van revoltar contra el maltractament de Manel Fuentes a l’economista Vicenç Navarro, ahir va ser el torn dels lectors d’El Mundo els qui van demostrar que s’està consolidant una nova consciència –molt més crítica- a l’hora de consumir informació i que aquesta arriba fins i tot a temes tan sensibles entre l’opinió pública espanyola com pot ser el conflicte basc.

Durant tot el dia –i avui encara dura- el debat a Twitter va quedar monopolitzat pel tractament gràfic que el diari havia fet d’una manifestació independentista a Bilbao el passat 27 d’agost per tal de vincular-la a ETA, tot i que a la marxa havia estat legalitzada de forma pertinent i en tot el seu recorregut no s’havia fet cap referència a aquesta organització. La denúncia d’un sol bloc quasi desconegut –que va publicar una fotografia amb el panorama general i la publicada per El Mundo- van bastar per generar una tempesta a la xarxa amb milers de piulades i posar nerviosos els directius del rotatiu. Les declaracions de Pedro J. Ramírez assegurant que “feia cas omís d’aquests comentaris” queden desmentides per la intensa activitat a la xarxa sobre el tema que ell mateix va desenvolupar i l’extensa resposta que va escriure al qüestionari que li havia enviat un modest mitjà digital. Que el director del segon diari en lectors de l’Estat espanyol hagi de respondre quasi personalment als internautes que l’interpel·len és una autèntica novetat i una senyal inequívoca de com les coses es mouen en el món de la comunicació.

Ara, a diferència de Manel Fuentes, Pedro J. Ramírez no es va disculpar, sinó que es va va refermar en la decisió de publicar la fotografia, adduint que “poques vegades una foto va reflectir tant bé la realitat com aquest enquadrament de les lletres ETA dins d’un lema abertzale que escandalitza a alguns”. Així, el director d’El Mundo s’escuda rere el valor informatiu implícit en una imatge per poder dir el que no pot d’una altra manera, encara que ell ho pensi –que els manifestants eren tots membres o col·laboradors d’ETA- i assegura que això forma part del paper “interpretador” del periodista.

Naturalment l’argument té punts molt dèbils. Primer que no es tractava d’una editorial o columna d’opinió, sinó d’un espai informatiu que hauria de servir al lector per a tenir prou elements per a poder interpretar aquesta realitat per ell mateix. I segon que a l’acusar els participants d’un acte legal i pacífic de ser membres o col·laboradors d’un grup il·legal pel sol fet de fer-ho està fent la feina d’un jutge i no d’un periodista.

Però es poden extreure altres dades implícites del seu argumentari. La principal és que la tria d’aquella fotografia no va ser casualitat o un simple gest irònic sinó resultat d’una estratègia concreta: “Al principi vaig pensar que la redacció havia editat la foto original (…) per a donar-li aquest to intencionat. Això és habitual, lícit i convenient”.- Així doncs, quan el seu diari il·lustra una notícia titulada amb el palíndrom de Màrius Serra –“Català a l’atac”- amb la d’uns encaputxats cremant una bandera espanyola, encara que els dos fets passessin en llocs i moments diferents i en actes convocats per entitats oposades, no ho fa per una qüestió d’estructura de la portada o per aprofitar l’espectacularitat de la imatge, sinó perquè realment vol advertir als seus lectors que és Artur Mas qui organitza o fomenta la crema de banderes. I com no ho pot demostrar ho deixa caure.

A pesar de la diferència entre ambdues polèmiques –i en les actituds dels seus protagonistes- tant en  el cas de Catalunya Ràdio com en aquest més recent hi ha hagut internautes que han defensat la posició dels respectius mitjans. Però en general els seus arguments no incidien en l’actuació periodística en si mateixa sinó en la crítica cap a les persones o entitats manipulades o maltractades. El mateix Ramírez ho resumia en una piulada al dir que “els que feu broma sobre ETA des del cau covard d’un pseudònim sou escòria de baixa estofa”. Si critiques la manipulació contra un col·lectiu és que hi has de simpatitzar, se suposa que perquè contra els opositors tot s’hi val. Opinió de poca alçada democràtica en general però profundament preocupant en boca d’un periodista.

Amb titulars impactants com “L’heroi d’Elorrio” o “El ‘gudari’ de les llibertats”, la caverna mediàtica madrilenya ha aprofitat els insults i crits que va rebre el regidor del PP a la localitat biscaïna per investir alcaldessa la candidata del PNB i impedir, així, que Bildu, la força més votada, retingués l’alcaldia gestionada per ANB la passada legislatura. Els fets vam servir per demostrar que “el terror torna al País Basc” i que “Bildu utilitza els mateixos sistemes que Batasuna”.

Però lamentablement, la tendència a insultar i amenaçar regidors que no voten segons com creuen que ho haurien de fer els simpatitzants d’una altra formació no és exclusiva del País Basc o de l’esquerra abertzale. A Alaquàs (Horta), el regidor del Bloc-Verds, Vicent Forment, va haver de sortir del ple d’investidura escortat per la policia entremig d’una multitud que li recriminava –amb crits com “pessetero” o “corrupte” (sic)- el seu pacte amb el PSPV que ha deixat fora de l’alcaldia el PP, força més votada però empatada amb regidors amb els socialistes. El mateix candidat popularista, Pepe Pons, va acusar Forment d’haver-se negat a pactar amb ell perquè “busca viure dels veïns”.

A Almoradí, Baix Segura, no hi havia dubtes sobre qui seria alcalde, ja que el PP va revalidar la seva còmoda majoria absoluta i tampoc es va arribar a la situació que la policia hagués de protegir ningú. Però tot i així bona part del públic assistent a la presa de possessió del nou consistori va xiular i insultar la regidora d’EUPV, María Jesús Pérez, per retirar el crucifix que hi havia sobre la taula en el moment en que li tocava a ella prometre el càrrec. L’alcalde en funcions, enlloc de defensar el dret de Pérez de prometre respectar les institucions d’un estat aconfessional sense símbols religiosos, va posar-se del costat del esvalotadors i va ordenar que la creu es mantingués on estava.

En el darrer any hi ha hagut un mínim de 15 actes de violència política al País Valencià, la pràctica totalitat protagonitzades per l’extrema dreta contra l’esquerra, el nacionalisme i les faccions blaveres moderades, una xifra equiparable a la basca des que es va iniciar la treva d’ETA el passat mes de setembre.

La premsa dels Països Catalans –a diferència de la madrilenya- ha passat de puntetes sobre els resultats electorals al País Basc. A Barcelona els rotatius s’han limitat ha transcriure els resultats oferts pel Ministeri espanyol de l’Interior i difosos per les agències de notícies i han esquivat clarament l’anàlisi. Només a l’Avui Isabel Clara-Simó feia una breu referència a l’escriure “sento enveja del País Basc”. A València, curiosament, era Las Provincias qui destacava més el tema en un reportatge més preocupat per l’experiència gestora de la coalició independentista que per la unitat del Regne d’Espanya. Paradoxal en un diari que pocs dies abans cedia les seves pàgines a Gotzone Mora per bolcar els tòpics habituals sobre els “proetarres”. Des de Palma era el Diario de Mallorca qui també li treia ferro als resultats a l’assenyalar que “només” havien superat una mica els resultats d’Euskal Herritarrok. Clar que aquests eren els millors resultats històrics de l’esquerra independentista basca i que a més ara s’aconsegueixen després d’una dècada d’il·legalitzacions i persecucions.

Però és precisament aquest darrer punt el gran absent a la premsa. S’acaba de demostrar que quasi una quarta part de l’electorat basc ha estat discriminat durant una dècada i que les estratègies il·legalitzadores amagaven la finalitat de modificar fraudulentament el mapa polític més que acabar amb el conflicte i ningú s’anima a començar a entonar un mea culpa i, com a molt, algú explica que la Caverna madrilenya “no paeix” la democràcia basca, com si la Llei de Partits no hagués estat aprovada amb els vots a favor dels diputats catalans de PSOE, PP i CiU.

Tampoc es diu que aquesta coalició “sense experiència gestora” té una base social d’entre 30 i 40.000 persones a les que s’impedeix el seu dret a presentar-se a unes eleccions ni que el seu principal dirigent encara està empresonat. Per que Arnaldo Otegi és a la presó sota l’acusació d’”intentar reconstruir la il·legalitzada Batasuna”, que avui és –encara sense ser reconeguda- la segona força política al País Basc. Algú se’n recorda?

La detenció dimarts d’un nou presumpte escamot d’ETA s’ha convertit en l’enèsim exemple de la guerra de propaganda en que ja va derivar fa molt temps, el conflicte basc. El fet que les “fonts antiterroristes” –sempre anònimes- confirmin exactament les tesis de la Caverna- no ha fet dubtar la premsa de Barcelona i València a assumir de forma acrítica aquestes informacions. Així, excepte l’Avui, el dimarts tots els diaris titulaven les detencions de “membres d’ETA”, sense cap “presumptes”, detallant la quantitat d’explosius i detonadors i les llistes d’objectius, el que es presentava com a prova indiscutible que la treva no és més que un truc per aconseguir colar l’esquerra abertzale a les eleccions, deixant la sensació que era ETA la que havia atemptat i no les forces de seguretat les que havien procedit a detenir unes persones que, ara per ara, són innocents. Público encara rebla més el clau i, avui mateix, assegura que l’escamot –en estat d’incomunicació- “ha admès” dues morts i catorze atemptats.

Read the full text

Sortu, la nova formació de l’esquerra abertzale, “desenvoluparà la seva activitat des del rebuig a la violència com a instrument d’acció política o mètode per aconseguir objectius polítics, sigui quin sigui el seu origen i naturalesa; un rebuig que, obertament i sense embuts, inclou a l’organització ETA”.  ¿És una declaració d’intencions democràtiques i pacífiques prou contundents? ¿Es llegeix una crítica explícita a ETA? Doncs sembla que no.

Read the full text

La premsa de Madrid -i els seus lectors, si ens podem refiar dels comentaris que es deixen a les edicions digitals- no es creuen les intencions d’ETA de deixar les armes. El seus Govern continua les detencions d’independentistes bascos i els tribunals investiguen les manifestacions pacífiques perquè s’hi ha fet “apologia de la violència” al mostrar fotos amb les cares de presos.

Read the full text