Durant quasi tres hores la cadena va entrevistar les diferents parts en conflicte –des del director del diari Berria, Martxelo Otamendi, fins a les associacions de víctimes del terrorisme, passant per organitzacions pacifistes com Lokarri, organitzadora de la Conferència de Pau de dilluns-, va cobrir en directe les compareixences dels diferents dirigents polítics bascos i espanyols i va prendre el pols internacional contactant amb els seus corresponsals a París i Londres. Al plató, dos analistes debatien sobre els diferents aspectes del fet, des de la situació política a la social, el context i les vies que han permès arribar a aquesta situació i quins són els reptes de futur per a les societats basca i espanyola, sense oblidar temes sovint tabú als grans mitjans com l’empresonament d’Arnaldo Otegi, la política penitenciària o la Llei de Partits i emprant un llenguatge precís allunyat del vocabulari propagandístic habitual en aquest tema. Dos breus documentals –un sobre la història d’ETA des dels anys 60 fins ara i un altre sobre el camí recorregut surant el darrer any i que ha fet possible aquesta decisió històrica- van completar un programa especial plenament homologable, per la seva profunditat, pluralitat i rigorositat, als dels grans canals internacionals com la BBC o Al Jazeera.

Va mancar, potser, un cert grau d’aprofundiment històric sobre les causes que van fer aparèixer ETA, i més tenint en compte que sovint es va repetir acríticament, com el gruix dels mitjans, les xifres de “50 anys d’existència” i “829 morts”, sense apuntar que una part d’aquests anys i aquestes morts es van donar en el context d’una dictadura feixista. Tampoc es va tractar –i això potser mereixeria un programa a banda- els motius que té bona part de la premsa madrilenya per oposar-se a la renúncia incondicional d’ETA a deixar les armes. Avui, quatre de les sis capçaleres impreses a la capital espanyola consideraven aquesta una mala notícia, línia argumental que als Països Catalans no segui ni tan sols els diaris més dretans com Las Provincias o La Verdad.

La sorpresa més gran ha estat la valenta presa de posició de El Periódico, sobretot sabent la seva trajectòria. La seva editorial posa sobre la taula l’obvietat –negada per molts- que al final hi haurà d’haver algun tipus de negociació prèvia a la dissolució d’ETA i compara la situació basca –que tants d’altres es neguen a fer- amb els moviments que van permetre posar fi al conflicte irlandès. El rotatiu del Grup Z entén la Conferència de Pau de la mateixa manera que Vicent Partal –per posar un exemple ideològicament diferent-: una pista d’aterratge que permeti ETA justificar la seva desaparició i la defensa precisament per això. Per copsar plenament el valor d’aquesta posició sols cal comparar-la amb les opinions sobre la Conferència ofertes pel mateix diari per part d’Odón Elorza i Joseba Arregi, dos habituals columnistes del diari sobre temes bascos, molt més crítica la primera, frontalment en contra la segona.

En canvi l’editorial de La Vanguardia sembla escrita pensant més en els seus lectors madrilenys que catalans. Sense una crítica frontal a la Conferència, la capçalera del Grup Godó es pregunta “si bastaran aquestes recomanacions per a que la banda declari la fi definitiva del terrorisme” i avisa que “cap previsió respecte a la banda pot considerar-se certa”. I encara més lluny, el mateix José Antich, al seu bitllet afegeix un “si” condicional a una “així anomenada” Conferència de Pau, copiant part del guió establert a la Caverna, i hi nega qualsevol possible comparació amb els conflictes irlandès o palestí. Però al final, en una mostra del saber nedar i guardar la roba habitual a aquest diari, l’editorial admet que “si el resultat fos la renúncia definitiva a les armes per part dels terroristes, s’hauria de celebrar l’èxit de la reunió”.

Més contundent resulta El Punt Avui i la seva posició és la que s’esperaria d’un diari que sempre ha defensat la superació del conflicte per la via de respectar el dret a decidir dels bascos. La seva és l’única editorial que té en compte, a més de les altres, les posicions de l’esquerra independentista basca.

Sense dedicar l’editorial a aquest tema, l’Ara marca línia amb un article del periodista Antoni Batista –antic corresponsal al País Basc- on deixa clara la inevitabilitat de la fi d’ETA que a La Vanguardia els sembla tan difícil d’assumir.

Durant tot el dia –i avui encara dura- el debat a Twitter va quedar monopolitzat pel tractament gràfic que el diari havia fet d’una manifestació independentista a Bilbao el passat 27 d’agost per tal de vincular-la a ETA, tot i que a la marxa havia estat legalitzada de forma pertinent i en tot el seu recorregut no s’havia fet cap referència a aquesta organització. La denúncia d’un sol bloc quasi desconegut –que va publicar una fotografia amb el panorama general i la publicada per El Mundo- van bastar per generar una tempesta a la xarxa amb milers de piulades i posar nerviosos els directius del rotatiu. Les declaracions de Pedro J. Ramírez assegurant que “feia cas omís d’aquests comentaris” queden desmentides per la intensa activitat a la xarxa sobre el tema que ell mateix va desenvolupar i l’extensa resposta que va escriure al qüestionari que li havia enviat un modest mitjà digital. Que el director del segon diari en lectors de l’Estat espanyol hagi de respondre quasi personalment als internautes que l’interpel·len és una autèntica novetat i una senyal inequívoca de com les coses es mouen en el món de la comunicació.

Ara, a diferència de Manel Fuentes, Pedro J. Ramírez no es va disculpar, sinó que es va va refermar en la decisió de publicar la fotografia, adduint que “poques vegades una foto va reflectir tant bé la realitat com aquest enquadrament de les lletres ETA dins d’un lema abertzale que escandalitza a alguns”. Així, el director d’El Mundo s’escuda rere el valor informatiu implícit en una imatge per poder dir el que no pot d’una altra manera, encara que ell ho pensi –que els manifestants eren tots membres o col·laboradors d’ETA- i assegura que això forma part del paper “interpretador” del periodista.

Naturalment l’argument té punts molt dèbils. Primer que no es tractava d’una editorial o columna d’opinió, sinó d’un espai informatiu que hauria de servir al lector per a tenir prou elements per a poder interpretar aquesta realitat per ell mateix. I segon que a l’acusar els participants d’un acte legal i pacífic de ser membres o col·laboradors d’un grup il·legal pel sol fet de fer-ho està fent la feina d’un jutge i no d’un periodista.

Però es poden extreure altres dades implícites del seu argumentari. La principal és que la tria d’aquella fotografia no va ser casualitat o un simple gest irònic sinó resultat d’una estratègia concreta: “Al principi vaig pensar que la redacció havia editat la foto original (…) per a donar-li aquest to intencionat. Això és habitual, lícit i convenient”.- Així doncs, quan el seu diari il·lustra una notícia titulada amb el palíndrom de Màrius Serra –“Català a l’atac”- amb la d’uns encaputxats cremant una bandera espanyola, encara que els dos fets passessin en llocs i moments diferents i en actes convocats per entitats oposades, no ho fa per una qüestió d’estructura de la portada o per aprofitar l’espectacularitat de la imatge, sinó perquè realment vol advertir als seus lectors que és Artur Mas qui organitza o fomenta la crema de banderes. I com no ho pot demostrar ho deixa caure.

A pesar de la diferència entre ambdues polèmiques –i en les actituds dels seus protagonistes- tant en  el cas de Catalunya Ràdio com en aquest més recent hi ha hagut internautes que han defensat la posició dels respectius mitjans. Però en general els seus arguments no incidien en l’actuació periodística en si mateixa sinó en la crítica cap a les persones o entitats manipulades o maltractades. El mateix Ramírez ho resumia en una piulada al dir que “els que feu broma sobre ETA des del cau covard d’un pseudònim sou escòria de baixa estofa”. Si critiques la manipulació contra un col·lectiu és que hi has de simpatitzar, se suposa que perquè contra els opositors tot s’hi val. Opinió de poca alçada democràtica en general però profundament preocupant en boca d’un periodista.

Però lamentablement, la tendència a insultar i amenaçar regidors que no voten segons com creuen que ho haurien de fer els simpatitzants d’una altra formació no és exclusiva del País Basc o de l’esquerra abertzale. A Alaquàs (Horta), el regidor del Bloc-Verds, Vicent Forment, va haver de sortir del ple d’investidura escortat per la policia entremig d’una multitud que li recriminava –amb crits com “pessetero” o “corrupte” (sic)- el seu pacte amb el PSPV que ha deixat fora de l’alcaldia el PP, força més votada però empatada amb regidors amb els socialistes. El mateix candidat popularista, Pepe Pons, va acusar Forment d’haver-se negat a pactar amb ell perquè “busca viure dels veïns”.

A Almoradí, Baix Segura, no hi havia dubtes sobre qui seria alcalde, ja que el PP va revalidar la seva còmoda majoria absoluta i tampoc es va arribar a la situació que la policia hagués de protegir ningú. Però tot i així bona part del públic assistent a la presa de possessió del nou consistori va xiular i insultar la regidora d’EUPV, María Jesús Pérez, per retirar el crucifix que hi havia sobre la taula en el moment en que li tocava a ella prometre el càrrec. L’alcalde en funcions, enlloc de defensar el dret de Pérez de prometre respectar les institucions d’un estat aconfessional sense símbols religiosos, va posar-se del costat del esvalotadors i va ordenar que la creu es mantingués on estava.

En el darrer any hi ha hagut un mínim de 15 actes de violència política al País Valencià, la pràctica totalitat protagonitzades per l’extrema dreta contra l’esquerra, el nacionalisme i les faccions blaveres moderades, una xifra equiparable a la basca des que es va iniciar la treva d’ETA el passat mes de setembre.

Però és precisament aquest darrer punt el gran absent a la premsa. S’acaba de demostrar que quasi una quarta part de l’electorat basc ha estat discriminat durant una dècada i que les estratègies il·legalitzadores amagaven la finalitat de modificar fraudulentament el mapa polític més que acabar amb el conflicte i ningú s’anima a començar a entonar un mea culpa i, com a molt, algú explica que la Caverna madrilenya “no paeix” la democràcia basca, com si la Llei de Partits no hagués estat aprovada amb els vots a favor dels diputats catalans de PSOE, PP i CiU.

Tampoc es diu que aquesta coalició “sense experiència gestora” té una base social d’entre 30 i 40.000 persones a les que s’impedeix el seu dret a presentar-se a unes eleccions ni que el seu principal dirigent encara està empresonat. Per que Arnaldo Otegi és a la presó sota l’acusació d’”intentar reconstruir la il·legalitzada Batasuna”, que avui és –encara sense ser reconeguda- la segona força política al País Basc. Algú se’n recorda?

La connexió de les detencions amb l’intent de forjar un procés de pau queda evidenciada en titulars com aquest de La Vanguardia on s’afirma que “Sortu evita pronunciar-se” sobre les detencions. S’ha passat així, d’una exigència a condemnar els atemptats a, en paraules de Rubalcaba, una altra “d’aplaudir l’actuació policial”.

És obvi que aquestes detencions –realitzades sols dos dies abans de la decisió del Tribuna Suprem sobre el tema- condicionen les opcions de Sortu de ser legalitzat i que les “fonts antiterroristes” no són sinó una altra part en aquest conflicte –en concret la part encarregada d’elaborar els informes contraris a aquesta legalització- pel que seria lògic demanar als mitjans una aproximació una mica més curosa a aquest tipus d’informacions.

Pràcticament cap mitjà, excepte Gara i La Vanguardia aporten gaires arguments jurídics ni citen parts massa llargues dels estatuts de la nova formació per explicar o justificar una no legalització immediata. Amb força prudència, els diaris de Barcelona es limiten a plasmar les declaracions dels membres del Govern espanyol on es parla de “voluntat”, credibilitat” o “molta exigència”, termes que fan pensar més en una relació sentimental –on primen les sensacions- que en una qüestió purament jurídica.

Mentre molts lectors es pregunten en els seus comentaris sobre quin és el problema, si realment els estatuts fets públics ahir s’adeqüen a la llei, els membres de l’executiu tiren pilotes cap a les teulades judicials sense que cap periodista pregunti massa, en els casos en què poden fer-ho, ja que el lehendakari Patxi López no va acceptar preguntes a la seva roda de premsa. Al final, doncs, impossible assabentar-se perquè, en aquest cas, complir la llei no és suficient.

Un problema, per cert, que no té la caverna. Per La Razón, sense anar més lluny, ahir “ETA presentava el seu nou partit”. Una autèntica realitat paral·lela a què els ha dut la boja cursa cap a l’extremisme que domina la premsa madrilenya.

Durant anys hem sentit repetir una i altra vegada la perillositat de l’apologia de la violència en aquesta premsa madrilenya fins al punt que ha acabat inclosa en el codi penal amb duríssimes penes de presó. Editorials i columnistes han denunciat constantment qualsevol declaració que consideraven amenaçant amb l’argument que “estaven posant la diana als violents” i periodistes partidaris de la llibertat d’expressió van aplaudir els tancaments d’Egunkaria i Egin, del segon del qual es va arribar a dir que era “cinquanta grams d’amonal”.

És de suposar que d’aquestes denúncies contundents i constants n’havia de sortir una ètica d’un periodisme de pau, conciliador i conscient dels perills que certes paraules o actituds podien generar. Però sembla que no és així i que en realitat el periodisme agressiu i difamador no genera violència. Almenys és que opina l’editorial de El Mundo sobre la massacre d’Arizona: “És cert que determinats plantejaments polítics radicals poden incitar a l’odi, però això no és el que passa avui als Estats Units. Això ha passat a tots els països i a totes les èpoques”. No està gens malament, si és té en compte que en aquest cas la diana era literal. Més contundent, La Razón acusa “La maquinaria demòcrata utilitza la massacre per a frenar al Tea Party”, i en la mateixa línia, La Gaceta, rebla el clau i assegura: “L’única qüestió que li ha importat a una part de l’esquerra -que al nostre país inclou a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació- ha estat crear un espantaocells a partir d’un drama humà per a poder-lo instrumentar políticament”. Tenint en compte com van tractar els atemptats de l’11-M per tal de beneficiar electoralment una força política determinada, es pot suposar deuen saber de que parlen.

La decisió d’ETA és històrica i per primera vegada parla d’una treva incondicional, general i internacionalment verificable, i, sobretot, a més està en consonància amb la nova la situació política al País Basc, que ha canviat moltíssim amb l’aposta oberta i decidida de l’esquerra abertzale per utilitzar sols mitjans pacífics per aconseguir els seus objectius. Però a pesar d’aquestes senyals inequívoques, Ebre enllà continuen amb la mateixa dinàmica on predomina el discurs de la victòria i no el de la recerca de la pau.

A la premsa de Madrid les reaccions mediàtiques han estat totalment alineades amb els diferents espais polítics que representen, sense deixar gaire espai a la reflexió independent. La “caverna” ha  desqualificat el comunicat sense ni tan sols reconèixer que aquest entra en tota la lògica del que s’esperava, tot i que a primera hora encara no havia començat a fer sang del Govern per “pactar amb terroristes”. Així, La Razón, anomena que “el món polític considera una ‘burla’ el comunicat” a unes declaracions de Rosa Díez i en una anàlisis asseguren que els qui ells creuen que han escrit el comunicat són “contraris al lliurament de les armes”. En la mateixa línia -però més prudent- el Mundo pregunta als seus lectors si creuen que l’actual moviment és una nova “treva trampa”.

Per la seva banda les capçaleres més filosocialistes continuen mirant més a la dreta que al procés de pau i reforcen el discurs de que “cal continuar combatent ETA” mentre ignoren tota la part política del procés. Així, El País, se centra a mirar l’edat dels que creu dirigents de l’organització -sembla que és un factor clau, enlloc de les anàlisis polítiques o els posicionaments ideològics- mentre destaca en positiu l’immobilisme dels governs basc i espanyol. Unes tesis recolzades per Público qui, fins i tot, considera “exigència de contraprestacions” la demanda de passos cap a la pau per part dels estats espanyol i francès.

Per la seva banda, la premsa catalanista destaca -i aquesta és potser la gran sorpresa del dia- per l’enorme cautela amb que ha rebut la notícia, sobretot si es compara amb altres anuncis similars. A més, tant l’Avui com l’Ara han entrat a la lògica dominant de referir-se al conflicte com un problema de terrorisme, el que dificulta als seus lectors la comprensió del que està passant, tal i com es defensa, per exemple, des de la BBC. En aquesta posició de trinxeres cal destacar el paper de La Vanguardia, l’únic diari que dedica una llarga peça a explicar l’existència d’un moviment internacional que cerca un procés de pau i com s’ha arribat fins aquest punt, deu mesos després de la Declaració de Brussel·les.

Al País Basc, i també com era d’esperar, Gara fa una crida a “aprofitar el moment”. Una petició que s’ha de llegir en clau basca, on la política s’ha mogut intensament els darrers mesos i on les enquestes venen mostrant una creixent pressió social per un procés de pau que tant PSOE com PP es neguen a considerar.

Aquest incomprensible oblit -i més si és té en compte el nom de la diada- era denunciat contundentment per Martxelo Otamendi, director del diari Berria, que demanava, no tant que no es pogués recordar qualsevol persona que hagués mort de forma violenta, sinó que es faci “ocultant el  seu passat i les seves accions”. “Com es pot cometre un frau històric i democràtic d’aquesta mida?” es preguntava qui, a pesar d’haver estat víctima de la tortura, no té dret a cap reconeixement institucional.

Però aquesta no era l’única dada amagada pels mitjans al voltant del Dia de la Memòria. Per El País, “Euskadi es mou cap a la convivència” amb la celebració, en un text que considera que la decisió  d’Eusko Alkartasuna i Aralar de no subscriure la declaració oficial és un “desmarcament” sense  una motivació política clara -almenys no se n’explica cap- i que sembla que el temps haurà de resoldre per si sol. La no participació de l’esquerra abertzale -a pesar que l’homenatge incloïa oficialment militants seus assassinats per grups parapolicials- ni tan sols és tinguda en compte per aquest ni cap altre rotatiu. Una exclusió que suma un gens menyspreable 20% de l’electorat basc.

També les denuncies de les víctimes del terrorisme d’extrema dreta i parapolicial van ser pràcticament silenciades als mitjans i fins i tot es dónen informacions confoses sobre la seva presència a l’acte. Si bé el diari Gara explica que cap familiar de les 80 víctimes mortals d’aquests grups armats va participar a l’acte al Parlament i dels dos que ho van fer a la seu de govern, una ho va aprofitar per mostrar les seves crítiques al model d’homenatge, El Periódico assegura que sí hi van participar familiars de Santiago Broaurd i Josu Muguruza, militants d’Herri Batasuna assassinats per el 1984 i 1999 respectivament.