L’estudi es titula “Anàlisi de la cobertura mediàtica del debat social i polític al voltant de l’independentisme durant el 2011” i ha estat realitzat pel periodista Vicent Canet. Per copsar aquesta cobertura s’ha centrat en quatre dates claus del debat sobiranista d’aquest any: la consulta popular del passat 10 d’abril a Barcelona i altres municipis, els resultats del Baròmetre trimestral del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicat el 29 de juny, l’aniversari de la multitudinària manifestació del 10 de juliol i la declaració institucional sobre la possible insubmissió fiscal que feu Òmnium Cultural en el seu 50è aniversari. L’observatori crític de la comunicació, Mèdia.cat, és impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació ESCACC

A partir d’aquí i de l’ampli volum i pluralitat de notícies estudiades –138 peces de 32 diaris i televisions d’àmbit local, català i estatal- permet a l’autor de l’informe concloure que els arguments econòmics passen per sobre dels lingüístics, identitaris o altres a l’hora d’explicar aquest creixement del sentiment independentista i que els mitjans radicats a Catalunya –inclosos els que no es mostren simpatitzants amb l’independentisme- argüeixen que cal una major autonomia financera. Entre els motius polítics, destaca principalment el malestar generat pel rebuig judicial al nou Estatut. La fractura social és l’argument més emprat entre els mitjans catalans que s’oposen a la independència.

Pel que fa a la procedència dels mitjans, es percep clarament com els mitjans editats aquí tenen més tendència a destacar els fets positius del moviment independentista front als editats a Madrid, encara que no hi ha un punt de separació clar i existeixen molts graus de matís en l’enfocament.

De fet l’informe classifica els mitjans segons la seva simpatia, neutralitat o oposició a la possibilitat d’independència per a Catalunya. Entre els mitjans de comunicació amb un posicionament favorable hi ha El Punt, l’Avui i l’Ara. Entre els ambigus on predominen més els elements positius són catalans: La Vanguardia, Regió 7, Diari de Girona, Público, Segre, ADN, La Mañana, El Periódico, TV3, C33, BTV, TV de l’Hospitalet i TVE1. Els mitjans més neutres són tant d’àmbit espanyol com català: 20 Minutos, Qué!, Diari de Tarragona, El 9 Nou, 8TV i TV de Badalona. El País, La Sexta, Cuatro, TVE2 i Telecinco són els mitjans, d’àmbit espanyol, qualificats d’ambigus on predominen més elements crítics. Finalment, entre els mitjans desfavorables hi trobem diaris i televisions exclusivament d’àmbit espanyol: El Mundo, La Razón, La Gaceta, l’Abc i Antena 3. Aquests darrers fins i tot arriben a dubtar del creixement del sentiment independentista i en tot cas acusen els polítics catalans de ser els responsables de la frustració generada per aprovar un Estatut “inconstitucional”.

Mèdia.cat ja va fixar-se en una anàlisi de la setmana sobre com La Vanguardia trencava el consens de la resta de la premsa de Catalunya en editorialitzar sobre la sentència del TSJC que posa en perill la cohesió de la comunitat educativa i ara el diari ha incidit en la mateixa línia en dues portades consecutives. Així, mentre la resta de diaris barcelonins, en la seva edició de diumenge, posaven l’accent en la defensa de l’ensenyament en català –Ara i El Periódico- o en el debat sobre la independència –El Punt Avui,- el rotatiu del Grup Godó preferia centrar dos terços de la seva portada a una fotografia de la “zona zero” de Nova York amb el titular “Recorda”. Només a la part inferior un petit requadre avisa que per Artur Mas “S’han trencat les regles de joc de la transició”. Una declaració prou forta per part del President de Catalunya com per merèixer el titular central.

Però a més, avui ha tornat a repetir l’aposta amb una nova fotografia i titular dels EUA mentre que tota la menció a la Diada quedava reduïda a la part inferior i a una nova declaració de Mas. En oberta oposició, la resta de diaris del Principat –inclosos els gratuïts de Barcelona, molt més centrats en informació de fora al ser meres franquícies- obrien amb els actes i reivindicacions de la Diada, si comptem la mitja excepció d’El Periódico, on un mateix titular és compartit per dues fotografies de Barcelona i Nova York.

Així, una altra vegada La Vanguardia torna a diferenciar-se de la resta dels seus competidors, però a costa de quedar fora del debat i les preocupacions dominants, tan socials com polítiques. Resultat que es podria entendre que el mateix José Antich reconeix implícitament, a la seva columna diària, dedicada exclusivament a les problemàtiques nacionals, això sí, després d’escriure que “la celebració dels actes de la Diada Nacional de Catalunya queda, en part, eclipsada per aquell horrorós esdeveniment”. Eclipse que, en el cas de la portada de La Vanguardia, és gairebé total.

La commemoració va ser tan al carrer –on milers de persones van marxar rere la pancarta “Pel nostre futur: independència!”- com a les tribunes polítiques i als quioscos. En aquests darrers va destacar l’Ara, amb un especial de set pàgines dedicat a l’efemèride i, a l’altra banda, La Vanguardia, que ho va matar –en argot periodístic- amb dos teletips d’agència, amb el que podria ser una clara metàfora del que cada rotatiu voldria que en quedés d’aquella diada.

Més enllà de la quantitat, però, destaca sobretot el positivisme de l’Ara –més sociològic que polític- amb anàlisis del creixement del sentiment independentista però també molt de sentiment, amb uns opinadors més dedicats a recordar batalletes que a explicar l’actualitat política. Més crus són, des d’òptiques diferents, l’Avui i El Periódico. El primer és l’únic diari que dedica editorial al tema i no precisament per llançar les campanes al vol, ja que directament afirma que “no hi ha gaire motius per ser optimistes” amb una CiU, amb un discurs més sobiranitzat que mai però capaç de pactar amb el PP també més espanyolista. Una situació en que les coincidències neoliberals han pesat més que les diferències nacionals.

Però sorprenentment, també El Periódico li retreu a CiU la seva falta de coherència i l’aparcament no ja del dret a decidir sinó també del concert econòmic, cavalls de batalla de la federació fins que va recuperar la Generalitat. Allunyat del seu univers més emocional, la capçalera del Grup Z aprofundeix amb un anàlisi de la situació més propera als anys 80 del que les plomes sobiranistes els agrada reconèixer. Aquí, si bé “l’independentisme sociològic” és més extens i exigent que mai, CiU torna a quedar amb una posició còmoda per “modular en solitari la tensió amb Espanya” i en aquest escenari “relega el debat i només aviva la flama en els partits amistosos, com en la consulta de Barcelona”, una tàctica que “funciona a les urnes”.

Per als primers ha estat una notícia de portada i que ha merescut nombrosos articles d’opinió i anàlisis de la situació des de divendres fins avui. Per al segon grup el tema ha quedat més esmorteït i, amb excepcions, no va passar de dissabte i ha estat monopolitzat per un discurs monocord que ha superat les suposades diferències ideològiques i territorials de les diferents empreses mediàtiques. El seu relat s’ha centrat en tractar d’equiparar un fet real –l’espectacular victòria d’Alex Salmond- a una sèrie d’hipòtesis interessades, com les enquestes que asseguren que només el 30% dels escocesos són independentistes –mai s’especifica si són les mateixes que no van preveure la majoria absoluta de l’SNP- o que la crisis “havia tombat el mite que països com Islàndia i Irlanda eren la prova que la independència d’Escòcia és viable”, en un article d’El País, titulat maliciosament “Escòcia, abocada a un referèndum d’independència”. Altres encara anaven més lluny i asseguraven –sense cap contrast ni cap més dada- que els drets socials escocesos els paguen els “contribuents d’Anglaterra. Un detall que els nacionalistes s’esmercen en ometre”.

En canvi, i just el mateix dia que el gruix mediàtic madrileny es rebatia furiosament contra la decisió del Tribuna Constitucional espanyol de permetre a Bildu presentar-se a les eleccions, a penes algú va esmentar la decisió del Govern de Londres de permetre l’autodeterminació d’Escòcia. En els casos més generosos el detall va ser nomenat de passada en els articles generals, però a vegades ni això. La manipulació directa, però, va ser obra de l’ABC, qui citava el Primer Ministre britànic, David Cameron, afirmant que “lluitaré amb cada fibra del meu cos per a que Escòcia segueixi formant part del Regne Unit”, sense esmentar que Cameron es referia a fer campanya política pel “no” en un futur referèndum i no a fer trampes jurídiques per impedir-ne la convocatòria. De fet, aquest és l’únic diari de Madrid que ha emmirallat el cas escocès amb el basc, en un article d’opinió publicat ahir. Encara que costa d’entendre què és exactament el que defensa l’articulista no sembla precisament un elogi de la democràcia anglesa.

De fet, l’editorial –i tot l’ampli reportatge que l’acompanya- és una nova victòria dels organitzadors de la Consulta sobre la Independència que el diumenge se celebra a Barcelona i 22 municipis més. És una prova fefaent que el debat sobre el futur estatus de Catalunya està sobre la taula i que les apostes al silenciament per aconseguir fer punxar la consulta han fracassat.

Al reportatge s’insisteix en el fracàs d’una iniciativa que mereix un tractament tan destacat per part del diari i s’utilitzen les traves que han rebut els organitzadors com a prova del seu fracàs. Així, es titula “amb urnes i sense padró” i s’hi inclouen frases com que els organitzadors “han aprofitat la falta de cobertura legal i validesa jurídica” de la consulta com si aquests fets fossin un avantatge i no una llosa que desincentiva la participació. Tot i que es reconeix que la consulta de la Diagonal va costar quatre milions d’euros –un pressupost infinitament superior al de la mobilització de diumenge- s’afirma sense provar-ho que a aquesta “no li han faltat recursos” per superar en participació el referèndum municipal. Però totes les avantatges que pot recollir el periodista al llarg de tres pàgines és la llargària del procés de votació anticipada, que qualifica “d’estratagema” –però no recorda que la consulta de la Diagonal va durar una setmana,- i la participació de diferents polítics que, segons el periodista, “pesa més que les traves del consistori”.

En cap moment es detalla que la iniciativa ha aconseguit reeixir a pesar d’un boicot municipal constant que ha acabat als jutjats, les amenaces de l’extrema dreta o el silenciament de la majoria de mitjans com el seu mateix –un bitllet d’opinió que acompanya l’article denuncia en canvi que el “sobiranisme mediàtic pretengui fer veure que ja a penes existim [els autonomistes i els federalistes]”. Per contra, el periodista decideix unilateralment pujar el llistó del que es considera un èxit a aconseguir els 300.000 vots que CiU i ERC van sumar les darreres eleccions autonòmiques.

Però El Periódico mostra les seves pors amb el que fa i no amb el que diu. El procés de consultes es va iniciar amb l’objectiu de demostrar que el dret a l’autodeterminació no sols era democràtic i just, sinó que a més era possible. I en poc més d’un any fins i tot El Periódico ha hagut de reconèixer que això és així.

Pràcticament cap mitjà, excepte Gara i La Vanguardia aporten gaires arguments jurídics ni citen parts massa llargues dels estatuts de la nova formació per explicar o justificar una no legalització immediata. Amb força prudència, els diaris de Barcelona es limiten a plasmar les declaracions dels membres del Govern espanyol on es parla de “voluntat”, credibilitat” o “molta exigència”, termes que fan pensar més en una relació sentimental –on primen les sensacions- que en una qüestió purament jurídica.

Mentre molts lectors es pregunten en els seus comentaris sobre quin és el problema, si realment els estatuts fets públics ahir s’adeqüen a la llei, els membres de l’executiu tiren pilotes cap a les teulades judicials sense que cap periodista pregunti massa, en els casos en què poden fer-ho, ja que el lehendakari Patxi López no va acceptar preguntes a la seva roda de premsa. Al final, doncs, impossible assabentar-se perquè, en aquest cas, complir la llei no és suficient.

Un problema, per cert, que no té la caverna. Per La Razón, sense anar més lluny, ahir “ETA presentava el seu nou partit”. Una autèntica realitat paral·lela a què els ha dut la boja cursa cap a l’extremisme que domina la premsa madrilenya.

En un bitllet sense signatura el rotatiu deixa clar que “el líder de Solidaritat Catalana per l’Independència [sic] té garantit el dret a la lliure expressió” i que “en cap cas es pot justificar l’intent d’agressió que va patir”. Però just després afegeix: “La seva visita es pot interpretar com una provocació, doncs no sembla allò més encertat convocar un acte de caràcter independentista i catalanista en ple centre de València (…) i sabent la resposta que amb tota probabilitat causaria”. Batalla de València en estat pur. Maria Consuelo Reyna deu estar contenta que la llavor que ella va plantar continuï ben viva i capaç de reaparèixer quan faci falta. La bona notícia és que els propis lectors de Las Provincias es donen compte de la justificació de la violència i –fet inaudit- els comentaris a la versió digital que li recriminen una informació tan esbiaixada són majoria.

El problema, però, no ha estat la cobertura de Las Provincias, tan d’esperar com l’agressió mateixa, sinó que ha arrossegat a la resta de mitjans a banda i banda del Sènia. Excepte l’Ara, la majoria de diaris de Barcelona i València destacaven l’anècdota –l’intent d’agressió, que ni va arribar a tal, per cinc ultres comptats- enlloc de la notícia, la presentació d’un nou projecte polític al País Valencià. Un panorama que, amb molta mandra, denunciava incansable Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb.

Foto: Llibertat.cat

Què va passar a a Palma el 30 de desembre? Doncs, almenys, que entre 2.000 i 3.000 persones es van manifestar pel centre de la ciutat -en la tradicional marxa anual de la Diada de Mallorca- en reivindicació del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, convocades per la Plataforma 31D, que integra ERC, PSM i l’Esquerra Independentista de Mallorca. A l’acabar uns joves d’origen sahrauí van llegir un manifest en defensa de la llengua i el dret a decidir. També es va celebrar un concert i el Bloc va presentar una moció al Consell de Mallorca demanant que el 31 de desembre es reconegui com a Diada oficial de l’illa. També hi va haver alguns cops i empentes quan uns policies van intentar impedir que uns encaputxats cremessin una bandera espanyola, encara que un home va acabar amb un trau al cap i manifestants i vianants van rebre cops de porra, no hi va haver ferits greus ni detinguts i els propis manifestants es van encarregar de pacificar la situació formant una cadena humana entre la policia i els encaputxats.

Doncs bé, aquests incidents que, per la quantitat de gent implicada i la seva incidència política, perfectament serien qualificats d’anècdotes a qualsevol manual de periodisme, acaparen la majoria d’informacions sobre la Diada de Mallorca. Això no és estrany en capçaleres com El Mundo, habituades a criminalitzar l’independentisme -van destacar fets similars després de la manifestació del 10-J- i titula l’article amb un “Altercats en una marxa a Palma després d’intentar cremar una bandera d’Espanya”. Però ja és més sorprenent que el titular de l‘Ara fos quasi el mateix exacte: “Disturbis a Palma després de la crema d’una bandera espanyola”. Dins el text les coses canvien, però a favor del rotatiu madrileny, pel que almenys podem saber que hi havia una manifestació independentista per commemorar la Diada de Mallorca amb “més de 2.000 persones” i la participació de polítics del PSM i ERC. L’Ara en canvi, ni tan sols es nombren aquests fets i sols es parla de “manifestació independentista” -sense explicar les motivacions, participants ni convocants- i es deixa entendre que “cremar un cartró” o “pujar a una bastida” per penjar-hi una pancarta són incidents.

L’article, que ve signat pel genèric “Agències” evidencia les dificultats de fer un diari diferent si al final s’acaben emprant les mateixes fonts que els altres. A més, si no és té capacitat de cobrir personalment els actes, sempre es pot optar per reproduir l’ACN, tal i com fa l’Avui/El Punt, amb una crònica que també posa per davant els aldarulls, però que ho justifica perquè “aquests són poc freqüents a Palma”. Una altra opció, però, encara millor, és centrar la informació en el contingut polític de la Diada de Mallorca, tal i com fa Vilaweb, que ni tan sols es fa ressò dels aldarulls.

I per qui vulgui saber que va passar exactament en els aldarulls és recomanable la detallada descripció d’Enric Borràs a les pàgines del Diari de Balears, únic periodista que demostra que va ser realment al lloc i al moment dels fets.

Per a fer-lo possible hi van participar 5.700 persones -incloent membres de colles castelleres, sardanistes, diables, esbarts dansaires i clubs esportius- i els resultats van ser ser validat per l’Acadèmia Mundial dels Rècords. Les dades d’audiència de la iniciativa són espectaculars i deixen enrere molts programes de televisió. En sols els darrers quatre dies d’octubre es va situar com el vídeo de You Tube més vist a l’Estat espanyol i el 36è més vist a nivell mundial, ha obtingut quasi 10.000 comentaris i 1.300 internautes l’han afegit com a un dels seus vídeos preferits.

Les xarxes socials com Facebook, Twitter o el mateix You Tube cada cop són més presents a la nostra vida i augmenta la seva capacitat d’influència social i política. Un altre exemple recent és el de Wikileaks, una web independent i semivoluntària que ha demostrat més capacitat d’impacte global que qualsevol gran cadena internacional. Una influència que es nota en la quantitat creixent d’articles periodístics que es basen, precisament, en la reacció de les xarxes socials davant un fet concret.

Però no sols es tracta de la indomable independència de la xarxa, almenys fins ara, la que fa tremolar els poderosos d’arreu del món, tal i com recorda Manuel Castells des de La Vanguardia aquesta mateixa setmana. També ens referim a la seva capacitat de mobilització. S’han fet molta acudits sobre el fet que no hi ha causa digna d’aquest nom que no tingui el seu grup de Facebook i  sobre la dubtosa utilitat d’aquests. Però qualsevol activista amb una mínima experiència sap que el pas més difícil de qualsevol procés de mobilització és aconseguir que els afectats per qualsevol qüestió siguin conscients que hi ha més gent en la seva situació i es puguin conèixer i posar-se en contacte. I encara més. Quantes manifestacions per la independència s’han fet a Vic amb uns 6.000 participants? Doncs l’excusa del rècord mundial de lipdubs -excusa irrisòria s’ha de reconèixer- ha servit per que aquesta sigui, probablement, la primera. Tot un exemple que no sempre el món virtual i el real es troben separats.

I poden aquestes xarxes socials canviar el món? Doncs és segur que ningú pot respondre aquesta pregunta, però és el que plantegen els sociòlegs estatunidencs Nicholas Christakis i James Fowler, autors del llibre “Connected: The Surprising Power of Our Social Networks and How They Shape Our Lives”. En aquest estudi, Christakis i Fowler asseguren que la capacitat d’influència sobre les decisions personals del nostre entorn són molt més grans de les que imaginem i que amb la irrupció de les xarxes virtuals encara ha augmentat més. No en va experts en marketing d’arreu del món tracten de trobar com utilitzar aquesta influència imperceptible per vendre productes. Una equació que ja s’ha convertit en la pedra filosofal de la publicitat actual.

Però les causes justes no necessiten d’experts en marketing per difondre’s, sols de persones entusiastes i d’un hàbitat en que es trobin en igualtat de condicions amb els poderosos. Un hàbitat en que fins i tot les eines inventades amb finalitats comercials poden acabar en mans dels activistes.

Les reaccions mediàtiques i polítiques a aquesta críptica sentència, en un i altre sentit no s’han fet esperar, i és lògic, tenint en compte que ja som enprecampanya electoral. Però sorprenen més les no reaccions.
Els diaris digitals d’orientació més o menys nacional s’hi han posat de ple, amb orientacions diverses que van des de l’anàlisi exhaustiu de Vilaweb, amb editorial inclosa, al titular alarmista de Crònica.cat. En canvi, però a la premsa escrita han passat quasi totalment desapercebudes unes declaracions d’un ministre que, com a mínim, s’insereixen plenament en el debat polític més actual -la crisi i la relació Catalunya-Espanya-, que han merescut la reacció de diferents partits, alguns d’ells parlamentaris i que va ser ressenyat al Telenotícies de TV3, l’informatiu més vist del país.
A Barcelona, sols El Punt/Avui ha fet esment al tema -destacant precisament el salt de guió de Corbacho,- mentre que El Periódico i La Vanguardia han obviat totalment el tema. L’edició catalana d’El País recollia bàsicament la reacció de les formacions independentistes.
Des de Madrid sols se n’ha fet ressò El Mundo, però curiosament, aquest diari que s’ha fet expert en trobar amenaces violentes i coaccions als llocs més inesperats -fins i tot a la manifestació del 10-J- no esmenta les paraules més polèmiques del ministre, sinó que rebaixa el to de l’expressió i el rotatiu assegura que Corbacho es va limitar a dir que la independència “sols condueix a un ‘divorci traumàtic’ amb Espanya”. Potser és que no hi eren i la notícia la van realitzar en base, sols, al text original.