TV3 va aconseguir amb Adéu, Espanya? la millor audiència en un dijous des de l’inici de 2010. Segons dades de Kantar Media, el reportatge dirigit per Dolors Genovès va aconseguir un share del 23,9% amb una audiència mitjana -5,5% més que la mitjana dels altres dijous- i un total de 733.000 teleespectadors. De ben segur, les crítiques prèvies del Partit Popular i Ciutadans -que en volien vetar l’emissió, encara va despertar més l’interès de l’audiència.

En tot cas, les xifres mostren que és un tema d’interès i, per tant, susceptible de ser abordat de manera seriosa -el programa tenia 96 minuts de durada- per part de la televisió pública del país. Malgrat ser un programa dens, l’èxit va ser especialment important entre els més joves. En aquest sentit, en la franja de menors de 24 anys la quota de pantalla va superar el 35%.

Moltes reaccions i elevat seguiment a Twitter
Tant les hores prèvies, com durant l’emissió i especialment després, la xarxa social Twitter va bullir amb les reaccions sobre el documenal. En aquest sentit el tag #adeuEspanya no només va ser el líder entre els usuaris catalans agrupats al portal Twit.cat sinó que va ser el més utilitzat al conjunt de l’Estat espanyol. Diaris digitals com directe!cat i Nació Digital van posar-ho en portada.

Que el tema interessa també es va reflectir en les reaccions polítiques i d’opinadors. Una de les més dures va ser la del diputat del Partit Popular, Jorge Fernández Díaz, que ho va tillar de “lamentable publireportatge”. Segons el polític del PP el documental mostrava una imatge de Catalunya “que només és a la ment dels independentistes” ja que els autors “confonien el desig amb la realitat”. En comptes de discutir sobre els arguments presentats a Adéu Espanya, Fernández va acusar el documenta de “promoure la radicalització i la ruptura amb Espanya”. Fins i tot el partit espanyolista Unión Progreso y Democracia ha demanat el cessament de la directora de TVC, Mònica Terribas.

El diputat del PSC Joan Ferran, el creador del concepte de la “crosta nacionalista”, no va tardar massa a criticar el programa. En una anotació irònica del seu bloc recordava que ell també paga la televisió pública i que desitjaria que “l’obsequiés” amb un documental sobre la solució federal. “Posats a demanar, i si la direcció de la Corpo ho creu oportú, també es podria anunciar profusament el programa durant setmanes i convertir-lo en notícia en el Telenotícies” afegia. Encara anava més enllà el seu company de partit, Daniel Fernàndez, que es mostrava “preocupat per una utilització tan parcial de recursos públics per part d’una televisió també pública”. Considerava que el tractament del “cas català” va ser “per nota” i que allò que es venia com un “treball periodístic neutral” va esdevenir un “al·legat a favor de la independència”. Fernàndez obviava que Dolors Genovès ja havia anunciat que no era un treball basat en “independència sí, independència no”.

Fernàndez, que signava l’article amb Joaquim Coll, afirma que el documental es basa en “l’independentisme de butxaca” o “neoliberal” per la “impossibilitat de saltar el mur de la doble identitat dels catalans”. Vicent Partal, en el seu Mail Obert a VilaWeb, l’ha respost recordant que “l’augment de l’independentisme descol·loca el PSC”. Pel periodista, que Fernández apel·li al neoliberalisme -considera que és un “eslògan tronat”- expressa més aviat desesperació.

Al costat de les tesis del PSC se situa Dídac Boza, el director de LaMalla.cat -digital de la Diputació de Barcelona-. Boza considera Adéu, Espanya? Una mostra de “documental-propaganda” com com els treballs de Michael Moore. Tal i com demana Joan Ferran espera que la televisió pública catalana acabi emeten “altres programes similars sobre aquesta mateixa qüestió però amb altres visions”.

Entre els que han aplaudit el reportatge destaca l’escriptor Vicenç Villatoro que considera que el “podria emetre perfectament una gran televisió alemanya que se sentís interessada per l’aparició en el món occidental de noves demandes d’independència política”. Pel responsable de Política de l’Avui, Lluís Bou, amb l’Adéu, Espanya? “la televisió catalana ha començat a retrobar la seva funció com a referent nacional del país”. Bou considera que fins ara “TV3 ha anat despistada des que va arribar aquella pràctica soviètica d’arrencar-ne el que Joan Ferran en diu la crosta nacionalista”. El periodista considera que el diputat socialista s’haurà posat en alerta mentre que Joan Vila, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va més enllà i afirma que ha estat un “gol per l’escaire” als unionistes.

>> Recull d’enllaços sobre el documental “Adéu, Espanya?”

Article d’opinió sobre el documental

>> Joan Ferran: “La teva, la meva o la seva?”

>> Joaquim Coll i Dani Fernández: “Quan sobre l’interrogant”

>> Astrid Bierge: “L’error d’Adéu Espanya?”

>> Lluís Bou: “Adéu Espanya, primera passa”

>> Vicenç Villatoro: “Adéu”

>> Joan Vila i Triadú: “Adéu, Espanya? Bona feina de TV3”

>> Dídac Boza: “Adéu? o per què?”

>> Vicent Partal: “Ara som neoliberals”

>> Recull de notícies sobre el documental (delicious Media.cat)

“On ets, Espanya? No et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d’entendre an els teus fills?/Adéu, Espanya!”. Genovès ha utilitzat un dels versos del poema de Joan Maragall de l’any 1898 per titular el seu darrer documental. S’emetrà aquest dijous a partir de tres quarts de deu, en horari de prime time i, de ben segur, generarà debat. De moment, ja s’ha creat un tag per parlar-ne a través de Twitter (#adeuEspanya) i un grup de Facebook. A més, per després de l’emissió -a partir de les 23:45-, s’ha programat un xat amb la directora.

Dolors Genovès explica a Media.cat que la idea la va començar a plantejar l’estiu de 2008 quan estava finalitzant el seu darrer treball Topografia de la memòria. Tal i com va fer en aquell cas, un dels eixos del treball ha consistit en comparar una situació del nostre país -en aquest cas, la voluntat d’esdevenir un estat propi- amb altres casos d’arreu del món. Després d’un procés de tria, l’equip es va decantar pels casos de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec. “Es tracta de quatre nacions sense estat, amb passat democràtic i que aspiren a disposar d’un futur constitucional propi per la via pacífica” assenyala Genovès. A més, tenen dos elements en comú: tenen monarques com a caps d’estat i van integrar-se -de manera pactada o per la força- a les actuals estructures estatals al llarg del segle XVIII.

Si aquestes són els punts en comú, la principal diferència és la fase del procés en el qual es troben les diverses nacions escollides. En el cas del Quebec s’han celebrat dos referèndums d’independència -en ambdós casos ha guanyat per poc el “no”- i, a més, la Cort Suprema d’Otawa ha reconegut que es tracta d’una nació. A Grenlàndia, el juny de 2009 va entrar en vigor un nou estatut en què reconeix el dret d’autodeterminació mentre que a Escòcia compten amb un govern de coalició, format per l’SNP i els Verds, que intenta organitzar un referèndum en aquesta legislatura. Tot plegat busca, segons Genovès, “enriquir el propi debat a partir de les aportacions internacionals”.

La directora d’Adéu, Espanya? no considera que el treball “arribi tard”. En aquest sentit explica que el setembre de 2008 no se’n parlava tant com ara. “Des d’aleshores hi hagut tot el moviment de les consultes, els pronunciament de molts intel·lectuals, l’editorial de la premsa…”. “Vam tenir una intuició que després s’ha més que confirmat” assenyala.

Tanmateix, la directora del documental adverteix que no es tracta d’un treball que abordi la pregunta “independència sí, independència no”. “És un retrat dels moviments cap a la independència” assenyala. En aquest sentit es mostra “absolutament preparada” per respondre totes les crítiques “realistes” però no les “irracionals”. “Després que les accions legals contra un documental -Sumaríssim 477 sobre l’afusellament de Carrasco i Formiguera- arribessin fins al Tribunal Constitucional i guanyéssim, ara no em posaré nerviosa” ha explicat amb sinceritat. De fet, aquest mateix dimecres La Vanguardia ha publicat un article  (“TV3 aposta per la independència..”) en el qual qüestiona l’enfocament i tant el Partit Popular com Ciutadans ja l’ha criticat abans de veure.

Mentre en els casos internacionals el documental ha entrevistat a polítics de tots els colors en el cas català ho ha obviat per evitar interferències en el panorama electoral. De fet, el món econòmic és el protagonista ja que “tradicionalment havia quedat fora del debat”. “La percepció és que la independència ja no fa por en el món de l’empresa, ha deixat de ser un tabú” afirma Genovès.

Un altre dels elements diferencials del treball que es podrà veure aquest dijous és la utilització de figures de playmobil per explicar la història de les diverses nacions. “La història és un element clau -però no l’únic- per entendre la situació actual” explica la directora. Per fer-ho han trobat una manera “simple i atractiva” com són les populars figures de joguina.

Després de finalitzar el treball si una cosa clara té la periodista és que “tant Catalunya com a la resta de nacions seran independents si els seus ciutadans ho volen”. Dolors Genovès explica que enlloc -referint-se al Quebec, Escòcia i Grenlàndia- hi ha respostes com les d’aquí “basades en la por i en la pressió”. “Quan algú defensa el ‘no’ ho fa amb arguments racionals” conclou.

>> Web del documental

>> Debat a Twitter (#adeuEspanya)

>> Grup al Facebook

>> Xat amb la directora (dijous 3, 23:45)

“No era un 20, era un 17,4”. D’aquesta manera titula el periodista Humbert Roma -membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i voluntari de Lleida Decideix- la seva anotació al bloc. Hem reproduït el títol ja que amb molt poques paraules explica el què va passar entre els vespres del 25 i el 26 d’abril.

La pràctica totalitat dels mitjans van utilitzar la dada que la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència va anunciar en roda de premsa des de Reus la nit del 25 d’abril. En una nota de premsa distribuïda quan passaven sis minuts de mitjanit s’afirmava: “Amb 160 municipis escrutats sobre 213 (el 75% del total) la participació ha estat del 20,2%”. Unes dades que l’endemà al matí els portaveus continuaven mantenint als programes de ràdio on se’ls entrevistava.

Tot i això, el mateix vespre, Decidim.cat ja anunciava des de Girona que la dada de participació se situava al voltant del 17-18% i el web d’El Punt -que publicava els resultats a partir de fonts pròpies- també donava aquesta xifra. El conjunt de la professió va donar per bones unes dades que no quadraven ja que bona part dels municipis amb més habitants tenien resultats per sota de la mitjana -especialment significatiu el cas de Lleida que era el més gran i un dels que va registrar una participació més baixa-.

Una de les poquíssimes excepcions va ser el Diari de Girona que el dilluns obria edició amb el titular: “Les grans ciutats abaixen al 18% la participació a les consultes sobiranistes” mentre que en el gràfic de portada matisaven la dada en un 17,46%. De fet, un dels periodistes d’aquest mitjà, Jesús Badenes, ja alertava el mateix dia 25 de l’equívoc al seu compte de Twitter (Per què la gent parla del 20% quan estem en un 17%? És el 17% un número lleig? #consultes) -una informació que van poder llegir tots els periodistes que seguien l’etiqueta-. També la portada gironina d’El Punt feia referència a que la xifrava “voltava el 18%” però la informació en pàgines interiors, signada des de Barcelona i Reus -on hi havia el quarter general de la Coordinadora-, insistia en el 20,2%.

L’autocrítica que ha de fer la pràctica dels mitjans -també des de Media.cat ja que en la seva peça de dilluns es donava per bon la xifra del 20% però s’apuntava que hi havia “dades que la situen en un 17”- no treu que política de comunicació de la Coordinadora hagi estat, com a mínim, gens clara. I és que no només no van poder donar una xifra definitiva el 25 d’abril a la nit o el 26 al matí sinó que a la tarda (18:55) van enviar un comunicat que generava certa confusió. El titular era “Amb l’última onada celebrada ahir 25A, la ‘Consulta sobre la Independència’ obté els següents resultats globals Nacionals: (…) participació: 20,8%”. No deia cap mentida -era la participació després de la consulta d’Arenys i les tres grans onades del 13-D, 28-F i 25-A- però induïa a error ja que la dada pràcticament era clavada a la que havien anunciat el diumenge i en cap punt del comunicat feien referència al 17,4% real.

Aquesta doble vessant -la necessitat de contrastar les dades però al mateix temps criticar el poc rigor de la Coordinadora- la va expressar el director de VilaWeb, Vicent Partal, en el seu “Mail obert”. “Jo no sé si van provar de confondre la gent o si va ser el resultat d’un cúmul de circumstàncies difícilment explicables però crec que tot plegat mereix una reflexió seriosa. (..) Dit tot això és evident que nosaltres com a periodistes hem de fer també una autocrítica per no haver comprovat al detall les dades i haver-nos deixat confondre”.

De fet, no va ser fins dimecres -en casos com El Periódico- o el mateix dijous -a Vilaweb- que alguns mitjans van explicar la dada final. En el cas del diari digital s’explicava amb detalls la confusió. Entre altres, i segons el portaveu de Decidim.cat Jordi Fàbrega, la dada definitiva (17,41%) s’hauria sabut a quarts de dues de la matinada del dilluns 26.

Cap novetat al tractament de les consultes sobre la independència als mitjans de comunicació. Tal i com recollia l’informe de Media.cat respecte a l’onada del 28 de febrer -i havia succeït el 13 de desembre- aquells mitjans que consideren que el fenomen no té transcendència política han optat per l’estratègia del silenci fins al mateix 25 d’abril.

En aquest sentit destacaven les portades de diumenge dels grans diaris de paper editats a Barcelona -El Periódico i La Vanguardia- que van fer un autèntic recull de temes molt diversos -tant territorialment com temàticament- per aconseguir obviar les consultes. En el diari del Grup Godó el protagonisme se’l repartir el secretari d’Estat del Vaticà, Tarcisio Bertone -val a dir que era l’únic mitjà al qual havia concedit una entrevista- i una gran foto de Lionel Messi amb la samarreta “Ens hi deixarem la pell” apel·lant a la remuntada contra l’Inter. Més enllà dels temes principals és curiosa la selecció que completa la portada: una llei contra els immigrants il·legals a Arizona (EUA); una novel·la inèdita i inacabada del mequinensà Jesús Moncada; la investigació mèdica contra la malària i el saló immobiliari “low cost”. En el cas del rotatiu del Grup Zeta els temes principals eren el suport al jutge espanyol Baltasar Garzón, la polèmica pel vel islàmic -en motiu de la prohibició de dur-lo a un institut madrileny, els presumptes abusos de funcionaris a la presó madrilenya d’Alcalà Meco i la victòria del Barça contra el Xerez -en conjunt, una mostra del marc de referència d’El Periódico-.

En aquesta ocasió, a diferència del 28-F, La Vanguardia sí que en dedicava algunes ratlles en pàgines interiors. Concretament apareixia a la pàgina 23 de política -la setena de la secció- amb un títol molt neutre “Tercera onada de consultes sobiranistes en més de 200 municipis-. Curiosament, bona part de l’article, que ocupava dues columnes en dos terços de pàgina, els dedicava a la presència d’observadors internacionals bascos -obviant que formaven part d’un col·lectiu de cinquanta representants de nacions d’arreu del món-.

L’endemà, portada i tema d’obertura a El Periódico
Després de repetir-se els resultats al voltant del 20% -tot i que l’endemà han aparegut dades que situen la participació en el 17%- El Periódico ha decidit apostar fort per la notícia considerant-ne la participació un fracàs. En aquest sentit el tema -que el dia abans era tan poc important- obre portada “Punxada sobiranista” i mereix el tema del dia (pàgines 2 i 3) amb el titular  “L’independentisme retrocedeix un altre pas en la tercera onada de consultes”. José Rico firma una crònica que recorda el to de la notícia sobre el suport de Justo Molinero a Cornellà Decideix. En aquest sentit repeteix el concepte de “nova punxada de participació” i afirma que a l’independentisme “no li arriba l’oxigen suficient per rendibilitzar les fatalitat que diagnostica”   -“Estatut ’sentenciat i esgotat’ pel Tribunal Constitucional (TC), la via autonòmica ‘morta’, la federal ‘inviable’ i una Espanya plural ‘impossible’”-.

La crònica del periodista que Tribuna.cat considera “l’ariet de l’independentisme” inclou les “perles” habituals: “simulacre de referèndums” o “front secessionista”. També afirma que una mostra que el “globus es desinfla” -parla “d’indiferència”- és que “molts ajuntaments i diputacions, fins i tot governats pel PSC, com ara Girona, han cedit espais de titularitat pública per acollir les urnes, sense que l’Estat hagi posat el crit en el cel”. Segurament la causa és a la inversa, l’Estat ha decidit no perseguir el suport dels municipis tant per l’efecte mobilitzador que provoca com per ser legalment molt discutible evitar-ho. Val a dir que en les mateixes peces tracten amb molta correcció la presència d’observadors internacionals bascos. La peça, titulada “Els abertzales prenen nota”, afirma que la jornada va tenir el seguiment “d’una quarantena d’observadors internacionals, arribats de països amb marcat sentiment nacionalista. Des d’Euskadi s’hi van traslladar diversos dirigents de l’esquerra abertzale…”.

També parlava de “punxada” l’edició digital d’El País hores abans que es tanquessin els col·legis. Un article en el qual, entre altres, afirmava que Joan Laporta havia pogut anar a votar a Sant Just Desvern en contraposició a Artur Mas que encara no ho podia fer a Barcelona -una referència que hores després havien esborrat de la crònica-. Oblidaven que el president del Futbol Club Barcelona ja havia exercit el seu vot a la consulta de Sant Cugat del Vallès el 13 de desembre ja que està empadronat en aquell municipi. També van treure de la crònica la referència als observadores internacionals en la qual citaven que provenien de dues nacions i d’Herri Batasuna -oblidant que d’Euskal Herria hi havia membres de diversos partits i que HB fa anys que no existeix-.

Gran seguiment al Twitter
La poca importància que els grans mitjans concedien a les consultes contrastava amb l’ebullició de la xarxa Twitter on l’etiqueta #consultes va ser durant una bona estona la més utilitzada a l’Estat espanyol. L’ús d’aquesta eina la van aprofitar a fons mitjans digitals com VilaWeb, Nació Digital o directe!cat. Altres experiències innovadores van ser les edicions de paper de tres territorials del Grup Nació Digital (Gironainfo.cat, LaGarrotxa.info i Manresainfo.cat) demanant el “sí” o l’informatiu de televisió en directe sobre les consultes emès per delCamp.cat.

Res ha canviat des de l’editorial “La dignitat de Catalunya”. Un text impulsat per La Vanguardia i El Periódico de Catalunya que va arrossegar a bona part de la premsa de paper i de la societat civil del Principat. Una editorial en la qual es reivindicava el “pacte” de la Constitució espanyola de 1979 per reclamar que el TC no frenés l’Estatut.

La nova “no sentència” no ha servit per moure ni un mil·límetre les posicions dels dos grans diaris de paper editats a Barcelona. Les editorials del passat dissabte “Fracàs i desconfiança” en el cas del rotatiu del Grup Godó i “L’Estatut en un cul-de-sac” segons El Periódico no anaven més enllà de posar en qüestió el funcionament del Tribunal Constitucional i l’exigència als grans partits espanyols perquè en renovin els membres. Tanmateix, obvien que renovar-lo no canviaria pas massa res -continuaria la pugna per fer una retallada quirúrgica, una de moderada o una de destralera tal i com succeïx actualment-.

En tot cas, cap referència a la famosa “desafecció” de Catalunya, ni als efectes de la no sentència sobre la consulta independentista del 25 d’abril -en parlaran aquesta vegada?-, ni a alternatives més enllà de la que proposa El Periódico -els governs català i espanyol han de “desenvolupar mentrestant la part que els toca de l’Estatut-. Cap referència, en definitiva, al fet que si els membres d’un tribunal nomenats pels dos grans partits d’un estat -i que per tant en mantenen la sensibilitat- no es posen d’acord per acceptar el grau de retallada és que el denominat “encaix de Catalunya a l’Estat” és senzillament impossible.

La premsa digital referma la seva aposta per la independència
Tal i com va passar el novembre passat amb l’editorial conjunta favorable a l’Estatut, una part significativa de la premsa digital catalana ha mostrat de nou la seva aposta per la independència. El directe!cat recordava que “Ja no serveix recusar els magistrats, demanar la renovació del TC, quan l’Estatut és mort independentment de si els magistrats siguin moderats o extremistes. No ens volen diferents, ens volen iguals. No podem perdre més el temps en donar noves oportunitats a Espanya, cal buscar un nou horitzó nacional”.

Encara més contundent es mostrava Nació Digital -ja abans de transcendir la votació en el si del TC-: “Ni tribunal, ni sentència: independència” titulaven en l’editorial. I fent un salt en el temps afirmaven que “arribarà un dia que serem lliures i no podrem entendre perquè ens vam passar tants i tants anys donant voltes inútils a la sínia fatal de l’Estat espanyol”. Per la seva banda, Vicent Partal, director de VilaWeb, advertia en el seu “Mail obert” que “els magistrats del constitucional espanyol ja poden lluir-se tan com vulguen cercant fórmules estranyes perquè les normes jurídiques internacionals cada vegada deixen més clar que, si una comunitat humana vol segregar-se democràticament, res no pot impedir-ho”. Així mateix, entre molts altres temes, aprofitava per fer una referència a la recuperació -des del referèndum d’Arenys- del terme secessionista per part d’El Periódico -“l’usen com si significàs ‘terrorisme’”, afirma Partal-.

“Quan el magma de plataformes que promouen el fenomen de les consultes independentistes s’acosta a territori hostil, els impulsors se les han d’enginyar per aconseguir no només que el ’sí’ obtingui la victòria, sinó també una mobilització suficient que permeti salvar una interpretació honrosa del resultat final”. D’aquesta manera començava l’article de José Rico a El Periódico de Catalunya el passat 8 d’abril.

“Magma de plataformes”, “enginyar”, “mobilització suficient” o “interpretació honrosa” són alguns dels qualificatius negatius que Rico cola en el primer paràgraf. Per l’article, en una “zona hostil” -després resulta que és l’independentisme el que separa- “una figura mediàtica com a ganxo pot servir com a revulsiu”. Sembla que sigui la primera vegada que no només les consultes independentistes sinó també campanyes de tot tipus o, fins i tot, referèndums oficials com el de la Constitució Europea hagin fet servir cares conegudes per motivar el públic potencial.

Per l’article -que utilitza de nou el “secessionisme” al títol: “Justo Molinero invita a participar en les consultes secessionistes”- considera que els independentistes “persegueixen a Cornellà un cop d’efecte: mobilitzar el vot negatiu, l’oposició a la secessió, que fins ara s’ha quedat majoritàriament a casa”. Al cronista -tot i que en principi es tracta d’un article convencional- només li falta demanar als votants de Cornellà -als que implícitament considera que són contraris a la independència- que es quedin a casa per fer fracassar la consulta.

Curiosament el text tot just dedica dues línies a les motivacions de Molinero per participar a l’acte de Cornellà Decideix -l’article és una prèvia-: “No aniré a demanar ni el ’sí’, ni el ‘no’. Només reivindico que la gent pugui tenir el dret de decidir. No hi ha res més important que això”.  José Rico, en canvi, no va anar a cobrir l’acte per veure quina era la reacció del “territori hostil” -uns ciutadans als que pràcticament el diari atribueix una ideologia i una tendència de vot monolítica i captiva- ni les reflexions de Molinero tant sobre la importància del dret a decidir, com de la llengua i la relació entre els catalans autòctons i nouvinguts.

Pel final de l’article, el periodista es guarda les darreres perles. “L’organització de les consultes a l’àrea de Barcelona és la gran prova de foc del sobiranisme” -segurament també són proves importants fer-les en capitals de demarcació com Girona o Lleida però això ja no entra a l’esquema dels territoris hostils que tant agrada a El Periódico- i recorda que l’onada del 25 d’abril “no inclourà cap nucli metropolità potent”. L’article acaba: “alguns es reserven per al 20 de juny; d’altres, com la mateixa Barcelona, encara no s’han atrevit a fixar cap data”. Segurament, el periodista oblida que una consulta a la capital catalana -que no compta amb el suport de les institucions i amb l’antipatia dels grans mitjans- requereix un nombre de voluntaris equivalent al dels Jocs Olímpics de 1992. En aquella ocasió, que cares mediàtiques donessin suport a la iniciativa suposem que no va despertar cap crítica.

De fet, no és la primera vegada que El Periódico busca excuses a possibles participacions notables en ciutats del Baix Llobregat. L’endemà del 28-F, els resultats a la comarca “hostil” van ser equivalents al conjunt del país (20%). Aleshores van afirmar que la Festa del Tres Tombs van actuar com a “salvavides dels independentistes de Molins de Rei”. “Amb el reclam de la celebració local n’hi va haver prou perquè la participació (…) no s’allunyés de la tònica general de la jornada”. Però advertien que pel 20 de juny -quan s’hauria de celebrar la de Cornellà entre altres- caldrà “bastant més que una Festa dels Tres Tombs i una esplèndida cavalleria perquè el percentatge de participació es mantingui” escrivien. Hi ajudarà l’efecte Molinero?

La denúncia de manca cobertura mediàtica a la prèvia del 13-D sembla que no ha fet efecte. O a la inversa. Ja que quan manquen menys de 48 hores les referències a una iniciativa que afecta la gens menyspreable xifra de 80 municipis i 300.000 persones són mínimes en alguns dels grans mitjans. És el cas de TV3, que des de la peça del diumenge passat sobre l’acte central de campanya celebrat al Vendrell no n’ha fet cap referència. Tampoc per aquesta ocasió sembla que el tema hagi merescut cap programa especial -per exemple un debat a Banda Ampla sobre la conveniència o no de ser independents- tal i com s’havia demanat insistentment el passat desembre.

Un exemple que mostra l’atenció dels mitjans de la CCMA a les consultes es pot veure al portal 3cat24.cat. De notícies pròpies -realitzades especialment per la redacció de TV3 o pels serveis informatius de TV3- no n’hi cap des de l’acte del Vendrell. En canvi, el servei automàtic que incorpora les entradetes d’ACN recull fins a quatre notícies: crida a la participació dels amazics; crida a la participació conjunta per part de la Coordinadora Nacional i Decidim.cat; crida d’ERC a la participació dels immigrants i conferència de López Tena a Molins de Rei. Tampoc el portal de notícies de la CCMA es fa ressò dels actes de tancament de campanya amb personatges de renom i d’actualitat: Joan Laporta a la Vall d’en Bas i Alfons López Tena i Uriel Bertran -entre altres- a Cardona.

De nou, la premsa digital ha estat capdavantera en informar d’aquest fenomen. Aquest divendres VilaWeb obre amb un reportatge sobre la consulta a la televisiva Breda/Ventdelplà; NacióDigital parla de la iniciativa d’organitzacions juvenils per demanar el “sí” o per la crida conjunta a la participació de la Coordinadora Nacional i Decidim.cat, mentre que el directe!cat en fa una portada especial amb l’enquesta de la UOC sobre els espanyols i la independència, l’acte final de campanya i un giny per seguir les piulades via Twitter. També l’Avui.cat dedica la segona notícia de la seva portada al final de la campanya del 28-F anunciant la presència de Joan Laporta a la Vall d’en Bas.

A la premsa de paper l’Avui i El Punt han mantingut la cobertura de la primera onada, mentre que El Periódico i La Vanguardia també han continuat el seu silenci. Un silenci que en el cas del 13-D van trencar l’endemà amb dos enfocaments ben diferents: el diari del Grup Zeta va minimitzar els resultats mentre el rotatiu del Grup Godó va apostar per una postura molt més neutre.

TV3 ha considerat que no era important la segona onada de consultes? Han tingut efecte les crítiques dels partits espanyolistes que van considerar la cobertura del 13-D excessiva? És ben cert que l’expectativa per aquest diumenge dista bastant de la primera onada: són la meitat de municipis i ja no és novetat. A més, la divisió entre els organitzadors que es va visualitzar els dies posteriors en pot ser una altra causa. Però tot això no suposa que no deixi de ser notícia. De vegades, fins i tot, sembla que televisions internacionals -com Euronews- ho considerin més important que la cadena pública i nacional de Catalunya.

Un reportatge de la BBC a Osona i a Tàrrega, un altre de France 1 a la capital de l’Urgell així com la presència de la cadena francoalemanya Arte a Ripoll per copsar la preparació de la consulta són alguns dels exemples de l’atenció que els mitjans internacionals dediquen a les consultes del 13-D. I és que a nivell internacional esdevé rellevant no només un possible procés d’independència en el si d’un estat pertanyent a la Unió Europea sinó l’autoorganització ciutadana a municipis i comarques. Fins i tot el consol general dels Estats Units a Barcelona, Greggory D. Crouch, explicava al Diari de Girona que veu amb “molt interès” el fenomen i considera que “la gent té dret a expressar-se políticament i els referèndums són una forma d’expressió política”.

Un dels punts que centra major atenció és la comarca d’Osona on hi haurà consultes a 34 dels 51 municipis i on podrà votar el 95% de la població de 16 anys o més. Al centre de premsa ja s’hi han acredit 141 periodistes entre els quals diversos d’internacionals: la BBC, la Radio Televisió de Luxemburg, els diaris francesos Le Monde i Liberation, l’agència France Press o la revista política Proceso de Mèxic. El director d’Osona.com -diari digital que ha fet el “salt” al paper amb una edició especial que es posiciona pel “sí”- considera el resultat de Vic clau “per les possibilitats que té Catalunya d’avançar cap a la independència”. Segons Macià “això ho tenen decidit els principals partits polítics catalans; ho demostra l’interès dels mitjans de comunicació internacionals i les institucions europees i es respira entre les autoritats espanyoles”.

TV3 deixa el monogràfic per l’endemà
Mentrestant TV3 ha fet un seguiment molt escàs de la campanya prèvia al 13-D només amb alguna peça al cap de setmana sobre el vot anticipat o aquest dimecres sobre la presentació de Barcelona Decideix! A tall d’anècdota, la setmana passada El 9 Nou explicava en la seva secció de curiositats que la càmera de TV3 del programa El Temps havia canviat el seu angle de visió fins aconseguir que cap de les pancartes que des de la plaça Major animen a votar el 13-D fossin visibles.

La poca atenció de la televisió publica contrasta amb altres mitjans de paper com l’Avui o El Punt que hi dediquen cada dia un espai de dues o tres pàgines i la gran cobertura de digitals com VilaWeb, NacióDigital o el directe!cat. En canvi La Vanguardia i El Periódico continuen amb un silenci total.

Precisament aquest darrer mitjà informa de la resposta que el defensor de l’audiència de TV3, Carles Pérez, ha fet a les peticions per celebrar un debat monogràfic sobre la independència. De fet Pérez no ha respost a la pregunta i s’ha limitat a informar que “tots els programes es fan ressò de l’actualitat seguint criteris informatius que tenen en compte entre altres l’actualitat, la proximitat, la transcendència social, la pluralitat des de tots els seus vessants i la novetat”. I que aquests mateixos criteris s’aplicaran “òbviament” en el cas de les consultes.

Fa uns dies el mateix directe!cat va explicar que TV3 no dedicaria el programa de debat fins a l’endemà de les consultes a l’Àgora. D’aquesta manera ha evitat tractar el tema de la independència -com demana un grup de 5.600 persones al Facebook- tant al nou programa Banda Ampla com al mateix Àgora abans del 13-D.

“Independència? Sí, per primer cop”. Amb aquest titular tant suggerent obre aquest dijous edició el diari Avui. Una setmana després de l’editorial “La dignitat Catalunya” -interpretada per alguns sectors per la voluntat de mantenir l’autonomisme en el centre del debat- el rotatiu recentment adquirit pel Grup Hermes dedica les dues primeres planes a una macroenquesta realitzada per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) sobre el vot en un hipotètic referèndum de Catalunya.

I és que fins ara un dels principals problemes per valorar el suport real a la idea de deixar Espanya era la manca d’instruments demoscòpics que ho abordessin de manera clara i directa. El més proper era la pregunta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) -depenent del Ministeri espanyol de Presidència- que preguntava (en el marc d’una enquesta general) sobre el sentiment català/espanyol. Ara la pregunta de l’UOC no tenia dubtes: “En un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?” i la resposta posa sobre la taula una majoria pel sí (50,3%), un 24% d’abstencionistes i només un 17,8% en contra. Sobre si Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement sobre el seu futur polític -llegeixi’s autodeterminació- el sí arriba al 82,6%. En canvi, quan es pregunta si la majoria de catalans estan més aviat a favor o en contra de la independència els resultats s’igualen: 43,4% a favor per 34,4% en contra (i un 13,4% que considera que la cosa està  empatada entre partidaris i detrectors de la plena sobirania del Principat).

De fet, aquesta darrera pregunta entronca directament amb les demandes per fer enquestes clares i, sobretot, que el debat sobre la independència esdevingui quotidià i el reflecteixin els mitjans. Com una persona -que considera més satisfactori deixar de ser espanyol per motius diversos- pot pensar que el conjunt de la societat (l’enquesta ha tingut una mostra ponderada per territoris, gènere i edat de 2.614 persones) és favorable a la independència si els diari més llegit (El Periódico) i el més venut (La Vanguardia) ho ignoren?

Com a exemple les edicions del dimecres 2 i dijous 3 de desembre d’ambdós rotatius. Ni una sola notícia que faci referència a la qüestió. En uns dies en els quals la Falange Española ha sol·licitat manifestar-se en 57 poblacions que fan consulta; per altra banda les denominades “cases regionals” han emès un manifest contrari als referèndums (secundat pel diputat del PSC, Joan Ferran) i, cal no oblidar-ho, s’està a punt d’arribar a l’equador d’una campanya en la qual el potencial de votants supera les 700.000 persones.

De fet el volum de persones que puguin moure els actes relacionats amb el 13-D no semblen que importin. Tampoc La Vanguardia va dedicar ni un breu a l’acte d’obertura de campanya al Fòrum de Barcelona que va reunir entre 2.000 i 3.500 persones. Una notícia que tant TV3 com TVE a Catalunya van situar en la segona posició de l’escaleta dels seus informatius. Fins i tot Telecinco en va parlar en un lloc destacat en el seu informatiu d’àmbit estatal.

El fet d’intentar ignorar les consultes i fer bona la dita “si no surts als mitjans, no existeixes” no compta amb l’adhesió d’altres diaris com El Punt. Per exemple aquest dimecres la seva edició gironina obria en portada i en les dues primeres pàgines amb la mobilització d’Interior i els ajuntaments per evitar les concentracions de Falange. Així mateix cada dia dedica una notícia a un dels municipis que realitzaran consulta el 13-D i en l’edició digital té un apartat monogràfic. També l’Agència Catalana de Notícies (ACN) n’està realitzant un seguiment exhaustiu aprofitant la seva xarxa de corresponsals al territori i, fins i tot, ha creat com a categoria temporal la de “consultes sobiranistes”.

Ni enquestes ni debat
Si fins ara no s’ha posat sobre la taula una enquesta amb garanties demoscòpiques una altra de les demandes que des de fa temps cuegen és que mitjans de referència com TV3 puguin abordar el tema en un debat. Una petició que compta amb uns 4.500 adherits a la xarxa social Facebook (cal advertir que el “suport” a les xarxes socials té un valor relatiu) i que hores d’ara té un marc perfecte: el programa Banda ampla.

Aquest espai presentat per Lídia Herèdia aborda temes que se situen en el primer pla de l’actualitat a partir de les opinions dels ciutadans. Per exemple els tres darrers programes els han dedicat a la grip A (centrat en la conveniència de la vacuna); al Barça-Madrid (pocs dies abans del “clàssic) i a l’impost de sucessions (en ple debat en el si del Govern de la conveniència de com reformar-lo). No seria lògic que la setmana abans del 13-D posessin sobre la taula la independència?

El Periódico de Catalunya

Legalment, la secessió es considera un sinònim del delicte de “rebel·lió”, castigat al Codi Penal espanyol amb dures penes de presó i inhabilitació.

El mateix dia que se celebrava el referèndum per la independència de Catalunya a la localitat maresmenca d’Arenys de Munt, El Periódico va emprar en la seva única informació sobre la consulta el concepte “secessió”. Malgrat que etimològicament defineix clarament la voluntat d’esdevenir un estat propi -definició del DIEC: “Acció de separar-se d’una agrupació, especialment d’una nació una part del seu poble o territori”-, la seva utilització en un dia tan assenyalat pot incorporar una càrrega criminalitzadora d’una iniciativa democràtica i popular. Cal recordar que, en l’argot legal, “secessió” equival al delicte de “rebel·lió”, que inclou entre els supòsits “declarar la independència d’un part del territori nacional” (espanyol).

“Insana tensió”
El Períodico titulava el passat 13 de setembre: “El secessionisme vota a Arenys enmig d’una insana tensió”. A banda d’incloure el terme “secessió” -en un moment en què el concepte d’independència forma part de manera normalitzada del debat polític i social-, també qualificava “d’insà” l’ambient previ i s’aventurava a afirmar que a Arenys no es viuria una festa (de la democràcia). Si en una qüestió van coincidir tots els mitjans presents el 13S a Arenys de Munt va ser el clima d’autèntica festa independentista i com aquesta mateixa situació va ofegar l’anecdòtica presència d’una seixantena d’ultradretans.

Més enllà de la qüestió lingüística -recorda el concepte de “separatisme” tant usat pel règim de Franco-, no es pot oblidar la derivada legal de l’assumpte. Secessió és sinònim de “rebel·lió”, considerat un delicte en el Codi Penal espanyol. Entre els supòsits que inclou l’article 472 del capítol 12 (delictes contra la Constitució) hi ha, precisament, el de “declarar la independència d’una part del territori nacional”.

El que podria considerar-se una simple ficció no està tant lluny de la realitat. En aquest sentit, NacióDigital.cat va publicar que el delegat del Govern espanyol, Joan Rangel, havia amenaçat el consistori d’Arenys en dissoldre’l per violar aquest article. Segons la informació, el representant de l’Estat al Principat interpretava el referèndum -en cas que l’hagués organitzat l’Ajuntament- com un “acte efectiu i fàctic de trencament de la unitat territorial”. Això es diferenciaria dels “pronunciaments verbals” que habitualment realitzen els partits independentistes. L’alcalde d’Arenys, Carles Mora, va fer-ne al·lusió indirecte uns dies després en afirmar que acatarien la sentència judicial -que prohibia a l’Ajuntament organitzar la consulta- “perquè si no ens acusarien de secessionistes”.