Media.cat – Observatori crític dels mitjans

L’últim revés del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) amb seu a Estrasburg a la justícia espanyola ha passat pràcticament desapercebut als mitjans, i això que el protagonista del cas és un periodista i els que n’han fet referència han preferit insistir en una condemna que ara ha estat revocada.

Taysir Alony, corresponsal d’Al Jazeera a l’Estat espanyol, va ser condemnat per col·laborar amb Al Qaida i fins i tot per ser darrere de l’11-S, per l’Audiència Nacional espanyola, però la setmana passada el TEDH ha fallat que aquell judici no va complir les normes bàsiques d’un tribunal imparcial, ja que una de les magistrades encarregades de redactar la sentència havia estat l’encarregada, prèviament, d’ordenar i motivar el seu manteniment a la presó. Com el TEDH no revisa els fets que van motivar o no una sentència –el que judicialment s’anomena “fets provats”- sinó únicament el procediment pel qual es va arribar a aquesta, no té competències per absoldre Alony, però el seu qüestionament del tribunal que el va condemnar i la indemnització de 10.000 euros imposada a l’Estat espanyol són motius de sobra per entendre que el procés que va dur el periodista a la presó estava totalment viciat.

Tot i això, els mitjans que s’han fet referència al cas, com Europa Press o El Mundo, han optat per titulars que incideixen en els fets ara posats en qüestió: “Condemnen a Espanya a pagar 10.000 euros al periodista condemnat a 7 anys per ajudar a Al Qaida” i “Espanya haurà de pagar al periodista condemnat per ajudar a Al Qaida”, respectivament. Fins i tot una ràdio va titular la notícia del seu web que “El govern espanyol haurà de pagar-li [a Alony] per col·laborar amb Al Qaida”. Una inexactitud que se suposa fruit d’una errada de redacció, però que no per això deixa de ser greu.

Altres mitjans –especialment El País, que va seguir de prop la detenció i el procés judicial d’Alony- no s’han fet ressò de la notícia. Als Països Catalans alguns diaris –Mèdia.cat sols ha trobat La Vanguardia i Diario de Mallorca- han publicat el teletip d’EFE a les seves edicions digitals sense donar-li massa ressò i incloent el polèmic titular. En canvi, a altres països, digitals especialitzats en comunicació sí han destacat la notícia, però Alony ja no era un”periodista condemnat”, sinó la persona “que havia entrevistat bin Laden”.

Taysir Alony Kate va ser detingut el 5 de setembre de 2003 per ordres del jutge Baltasar Garzón acusat de col·laborar amb Al-Qaida i de ser part de la trama que havia realitzat els atemptats de l’onze de setembre de 2001 als EUA. Per Alony, espanyol d’origen sirià, corresponsal a l’Estat per la cadena de televisió Al Jazeera i el primer periodista en entrevistar Bin Laden després de l’11-S, va començar un autèntic malson de presons, judicis i acusacions mediàtiques que ell sempre va desmentir, assegurant que la seva única relació amb Al Qaida estava motivada amb la seva feina. El seu cas va tenir forta transcendència internacional i Alony va comptar amb el recolzament de la seva cadena i de les associacions àrabs de drets humans i de periodistes. Ell va ser, de fet, l’únic periodista d’Al Jazeera acusat judicialment per terrorisme, en una època en que les declaracions de polítics, periodistes i militars estatunidencs i europeus en aquesta línia eren habituals.

Les acusacions contra Alony es van anar desinflant molt abans d’arribar el cas a Estrasburg. D’una primera petició fiscal de desenes d’anys, es va passar a una condemna a set per “col·laboració amb banda armada” en una vista en que el fiscal va utilitzar la seva entrevista a bin Laden com a prova, el que va ser criticat per organitzacions com Reporters sense Fronteres. Mesos després del judici, però, va ser alliberat –l’octubre del 2006- per motius de salut.

Mayo Fuster va dedicar la tesi doctoral a la creació i gestió de comunitats virtuals i ara està desenvolupant una investigació sobre la construcció de béns comuns digitals i és cofundadora del Fòrum de la Cultura Lliure, una àmplia coalició internacional per a la promoció de la creació col·lectiva i de defensa dels drets de la ciutadania davant els lobbies de la indústria del copyright. Aquesta entrevista va realitzar-se fa unes setmanes, però en les darreres hores ha guanyat una actualitat indiscutible al descriure –amb antelació- els motius i forces rere de l’actual batalla per internet.

Internet lliure és l’evidència palpable que l’anarquia és possible o el somni neoliberal de la desregulació absoluta?

Una mica les dues coses alhora, va començar més com el primer i poc a poc s’està convertint en el segon.

Des que van començar els primers passos, en els anys 70, fins al 2005, la majoria de la infraestructura que proveïa internet era sense ànim de lucre, les mateixes comunitats d’usuaris s’organitzaven per cobrir les seves necessitats. Això ja ha canviat i avui la majoria de serveis els ofereixen multinacionals enormes com Google, Yahoo, Facebook … que creixen molt més ràpid. Tot i això el 30% dels projectes encara pertany a fundacions de servei públic.

Però no hi ha un control democràtic d’aquest espai?

Internet ha estat el primer mitjà de comunicació important desenvolupat sense una política pública. És cert que el Departament de Defensa dels EUA el va finançar, encara que crec que no sabia exactament que estava fent, però sense els hackers, els hippies, acadèmics i persones que voluntàriament van anar afegint peces aquí i allà, el que popularment s’anomenen “nyaps”, no existiria. Llavors internet es va crear fora de tot control, el que estava molt bé fins que van arribar les empreses i ho van emprar per poder moure’s sense restriccions.

El govern d’internet no és gens clar, és un fòrum en el qual participen tots els actors implicats –usuaris, empreses, lobbies, estats- i com necessites totes les peces és difícil imposar cap decisió de manera autoritària i s’obliga a cert diàleg. Però les empreses tenen una capacitat de control de l’espai que fa que el que abans era favorable ara sigui desfavorable per a la societat.

És imparable està tendència?

Naturalment no és fàcil, però no crec que sigui impossible revertir-la. Per això necessitem fer dues coses urgentment: primer uns projectes cooperatius més forts, amb bona organització i que no puguin ser absorbits per les corporacions, tal com va passar amb Flickr, que va néixer com una comunitat d’usuaris i va acabar sent absorbida per Yahoo. Però la segona i encara més important –i en això he canviat, abans no pensava així- necessitem que la infraestructura bàsica passi a ser pública, sota control democràtic i no pugui estar al servei d’una o altra empresa. Sense aquesta premissa estem perduts.

Els governs no semblen estar molt per la feina.

No massa, ja que tenen interessos comuns amb les multinacionals. És realment curiosa aquesta ambivalència d’internet respecte a la llibertat. D’una banda ofereix opcions per a la llibertat d’expressió i comunicació molt interessants. Ho hem vist en les revoltes del món àrab o en el moviment dels indignats. Però d’altra banda permet als estats unes possibilitats de control immenses, amb la conseqüència que unes institucions que es trobaven en una profunda crisi estiguin revitalitzades. La base de dades de Facebook no la tindria la CIA ni en els seus somnis més dolços. Llavors es crea un intercanvi de favors en què els estats no envaeixen els interessos comercials amb regulacions a favor de l’interès públic i, fins i tot, en financen el seu desenvolupament. Per exemple Yahoo acaba d’instal·lar un laboratori a Barcelona subvencionat en un 70% per la Unió Europea i l’Estat espanyol sense cap tipus de contrapartida, tot el que es desenvolupi allà serà propietat exclusiva de Yahoo.

A canvi les empreses col·laboren amb els mecanismes de control, com es va veure en el cas Wikileaks, en el qual una sèrie de companyies –Amazon, Visa, Paypal- van rescindir els seus serveis sense tenir-ne cap obligació judicial de fer-ho. O també a Egipte, on Vodafone va deixar d’operar al país a petició de Mubarack. I aquest és el problema, si Facebook o Flickr et tanquen el compte, a qui acuses de censura? Oficialment el govern no ha fet res i aquestes són empreses privades sense cap obligació de donar un servei públic o neutral.

Sense unes polítiques públiques de neutralitat i amb l’increment d’aplicacions privatives en les terminals mòbils, fins a quin punt és real el perill que internet deixi d’existir tal i com l’hem conegut fins ara?

És molt real, encara que no sabria dir fins a quin punt és inevitable. Si els estats permeten definitivament a les empreses de telecomunicacions controlar el trànsit s’acaba la neutralitat a la xarxa i ja podem tancar la paradeta. La meva tesi doctoral passa a ser un document històric. Això no és tan fàcil, és clar, despertaria una gran resistència, encara que constantment tracten de difondre la idea que internet és perillós i que cal domar-lo. Te n’adones de la quantitat de gent que parla malament d’internet? Però no acaba de calar, així que hi ha gent que creu que s’esperaran a un atac massiu per internet, una mena d’11-S virtual –que farien o deixarien fer- com a pretext per tancar la xarxa oberta.

Pinta negre. Podria apuntar algunes solucions?

El nucli del problema és que no hi ha encara fórmules descentralització dels servidors. Internet té una lògica descentralitzadora, però hi ha peces en què això encara no és possible. El pas definitiu seria convertir cada ordinador en un servidor, però encara necessitem molta investigació per desenvolupar la tecnologia per arribar a aquest punt. I per fer-ho haurem de ser capaços d’activar una creativitat que funcioni sota la lògica comuna i de domini públic.

I alguna idea per enfrontar l’autoritarisme dels proveïdors privats?

Organitzar sindicats d’usuaris, sigui de Facebook o Google, de la mateixa manera que hi ha sindicats de treballadors. Hem d’entendre que nosaltres generem els continguts, no som només consumidors sinó també creadors i tenim més poder del que creiem, perquè si la gent s’enfada amb Facebook aquest es va a la merda automàticament.

No és casualitat que totes aquestes empreses estiguin tan preocupades per la seva imatge. Aquest és el seu punt feble. Hi ha una dinàmica que jo dic wiki washing, que seria la versió digital del green washing que fa que com més contamina una empresa petrolieres més ecologista aparenta ser. Si t’hi fixes, Google té un discurs gairebé activista: parla de canviar el món, de participar, de lluita per la democràcia, quan en realitat té unes polítiques en relació als usuaris terribles. Però el personal de neteja de Google guanya totes les vagues, perquè tenen pànic a la mala imatge que li donaria maltractar els seus treballadors.

Abans parlava de la necessitat de més investigació lliure de patents, però això s’ha de fer amb una legislació cada vegada més restrictiva. Com creu que evolucionarà aquesta batalla?

Això dependrà dels tres fronts en què es desenvolupa: la geopolítica internacional, la indústria copyleft i la mobilització política, que encara que són interdependents tenen dinàmiques i tempos propis i diferenciats.

Doncs comencem pel primer.

La derrota de la legislació privativa està molt lligada a la pèrdua d’influència dels Estats Units. Wikileaks va destapar que la Llei Sinde va aprovar-se per pressions directes nord-americans i tenen tant interès en això perquè la seva economia depèn en gran part de la propietat intel·lectual tal com funciona actualment, ja que és el país que més patents i més drets d’autor posseeix.

Com qui domina els organismes internacionals, com l’Organització Mundial del Comerç (OMC), són els països del nord amb interessos econòmics o diplomàtics coincidents amb els EUA –l ‘Estat espanyol paga més del que guanya en l’actual situació, però no vol enfrontar-se a Washington-aquests pressionen per mantenir aquestes polítiques. Però els països del sud, sobretot economies emergents com el Brasil i l’Índia, tenen una oposició cada vegada més oberta a aquesta imposició, que els costa molts diners. Pensa que el tema de les patents té moltes ramificacions, no només les culturals, sinó també les llavors, la medicina, la transferència de tecnologia. Així que quan es dóna la batalla dels medicaments genèrics, aquests països no estan pensant només en els seus pobres, sinó també que a ells els surt molt car pagar els preus que marquen les multinacionals del nord.

A mesura que els EUA vagin perdent la seva hegemonia, que es creï una altra correlació de forces més multilateral i que es desmuntin institucions com l’OMC hi haurà més opcions de trencar aquesta política o almenys entrarem en una situació molt més favorable per fer-ho.

Després hi ha el factor econòmic.

L’aplicació d’una política més privativa o més alliberadora no té una base només en els “interessos nacionals”, sinó moltes vegades és ideològica. Ja en els anys 80 i 90, els gurus del neoliberalisme es van adonar que l’economia dependria cada vegada més del coneixement. Ho van fer abans que ningú, van ser realment uns visionaris. I llavors van començar a pressionar en favor d’unes polítiques de propietat intel·lectual més restrictives i propietàries. La dinàmica actual no ha estat una reacció a la pirateria sinó la culminació d’una estratègia neoliberal per estendre la monetarització a nous aspectes de la vida. Coses que abans no es comercialitzaven avui s’organitzen a través del mercat: llavors, coneixement de l’ADN, cançons … tot és patentable.

Igual que en el cas de desregulació financera o les privatitzacions, això no beneficia “L’Economia”, sinó a certes economies concretes. Però a mesura que es desenvolupa una creixent economia basada en el copyleft, la capacitat de pressió cap als poders públics pot canviar. És especialment important el que passi als EUA, que compta amb un sector copyleft molt important i dinàmic –Google es basa enterament en lliure trànsit de coneixement,- però que per ara no pot competir amb el pes que té, per exemple, un Hollywood o altres. El resultat de la seva pròpia batalla interna en favor d’un o altre model tindrà motes repercussions a nivell mundial

I en aquest escenari, que podem fer els ciutadans?

Ja hi ha dues generacions que han crescut en un entorn on era totalment normal compartir. I a aquestes dues generacions no se les pot reprimir obertament sense posar en perill la legitimitat del sistema. Una forma de percebre les crisis en una societat és mesurar la quantitat d’activitat realitzada fora de la llei. I quanta gent està avui incomplint la legalitat? Òbviament no es pot simplement prohibir les descàrregues o altres activitats de lliure circulació. Cal un discurs que legitimi aquesta acció i ara per ara les dues primeres generacions d’internautes són impermeables a aquest, de manera que penso que encara estem a temps de guanyar.

Com que no existeix aquesta legitimitat, l’excés de repressió els retrata més que fer-los forts i, a més, institucions com la SGAE han collat tant que han donat molts arguments als crítics de la propietat privativa.

Però això no només té relació amb les noves formes d’oci i consum cultural, sinó també amb àrees més sensibles com la democràcia i la llibertat d’expressió. No és casualitat que un dels precedents dels indignats fora la mobilització contra la Llei Sinde. Hi ha unes noves generacions que s’han educat políticament a internet per qui els seus drets com a internautes són inseparables dels seus drets com a ciutadans.

Tot aquest moviment anirà a més en els propers anys i tindrà més repercussió pública i una major retroalimentació amb la resta de reivindicacions socials, a les quals podrà aportar tot el discurs dels béns comuns que ha anat desenvolupant. Estem en un moment de grans canvis.

Aquesta seria una de les funcions del Fòrum de la Cultura Lliure?

El FCForum [per l'acrònim en anglès] vol ser un espai que ajudi a la creació d’un moviment internacional que defensi aquesta forma d’entendre la cultura basada en la cooperació i no en la privatització. Ara mateix hi ha moltes iniciatives, però estan molt fragmentades: en els EUA té les seves peculiaritats, molt més relacionat amb la universitat i menys crític amb la nova economia, en Brasil, com en altres parts de la perifèria, està molt més institucionalitzat, perquè té un suport enorme del govern, i a Europa està molt més relacionat amb el moviment alterglobalitzador i la cultura hacker, que tradicionalment han estat molt més polititzats aquí.
Posar en contacte totes aquestes històries diferents i crear eines de pressió ha estat una experiència boníssima. Ara encara hi ha una finestra oberta que cal aprofitar ja que tota la regulació sobre internet encara està per fer i no podem deixar-la en mans dels estats i les empreses. Internet podria desaparèixer.

Una visita a la portada de la secció d’internacional de l’edició digital de La Vanguardia ens mostra fins a cinc notícies sobre els Estats Units. A l’Ara –centrat en el procés independentista escocès- se’n troben només dues. Levante en publica tres i el 324.cat també dues. En cap cas sense comptar les informacions on aquest país hi estaria relacionat de forma més o menys directa, com l’atemptat contra un científic iranià o les notícies provinents de l’Afganistan. El procés de primàries del Partit Republicà, el desè aniversari de Guantánamo i una dimissió del Govern Obama copen la cobertura. En les seccions de tecnologia dels mateixos diaris, La Vanguardia hi publica dues notícies ubicades als EUA i vuit relacionades amb Internet i xarxes socials –la resta són bàsicament sobre nous productes tecnològics i reproduccions de vídeos virals-, l’Ara en té dotze sobre xarxes socials –en cinc citen Twitter al titular- per bé que cap és ubicada als Estats Units i 324.cat té quatre notícies sobre Twitter i una altra dels EUA. Levante no té aquesta secció.

No es pot dir doncs, que els EUA o internet –en concret les xarxes socials- no gaudeixin d’una bona cobertura. Per això és força inexplicable que cap mitjà del país hagi explicat encara que és la Llei per Aturar la Pirateria en Línia (SOPA en les seves sigles angleses), una versió estatunidenca de la Llei Sinde molt més agressiva –i amb més que probables efectes internacionals, ja que s’aplicaria a webs de qualsevol país- que preveu deixar, en sols cinc dies, sense servidor, domini, publicitat o comptes corrents –en un procés similar al que va patir Wikileaks- a webs amb continguts susceptibles de violar la propietat intel·lectual o enllaços a altres webs que en poguessin tenir. Unes mesures que, segons els seus crítics, no sols amenaça la llibertat d’expressió sinó que acabaria amb la internet tal i com l’hem coneguda fins ara.

Els efectes podrien ser encara més immediats si la coalició d’empreses que s’oposen a la llei –formada pels proveïdors de serveis més importants de la xarxa com Google, Twitter, Facebook, Yahoo o PayPal- acaben complint la seva advertència de realitzar una aturada de 24 hores pel proper 23 de gener, vigília de la tramitació de la norma al Congrés del país americà. De moment, aquesta aturada –amb conseqüències socials i econòmiques incalculables i que s’anuncia com un avís del que podria passar a la pràctica si la SOPA és aprovada- no és més que una “idea”, però suficient per a que en parlin mitjans d’arreu del món. Excepte aquí, on en dues setmanes ens podríem trobar amb la meitat d’internet apagat sense saber-ne les raons o haver pogut actuar en previsió.

Als Països Catalans la informació sobre aquesta proposta de llei i les seves conseqüències ha recaigut sobretot en blocs especialitzats i fòrums, sense que cap mitjà se n’hagi fet ressò. A l’Estat espanyol sols El País i 20Minutos n’han publicat alguns reportatges no gaire destacats i ni tan sols el tardà teletip d’EFE redactat ahir –fa més d’una setmana que es parla d’aquesta aturada- ha servit de gaire, ja que només ha estat reproduït per Público i alguns diaris bascos.

Un silenciament que no ha impedit a nombrosos internautes organitzar-se per tal d’impedir l’aprovació de la llei. En les darreres setmanes s’han llançat iniciatives com l’”Operació Blackout” d’Anonymous o una aplicació per Android que pemet saber quines empreses donen suport a la SOPA i així evitar comprar-ne els productes.

Per cert que la SOPA també tindria les seves conseqüències per als propis periodistes i mitjans, tal i com explica aquest reportatge.

Els qui es pregunten per a que serveix un servei públic d’informació de 24 hores, ahir haurien pogut obtenir una resposta mirant la programació especial que el canal 324 va dedicar al comunicat d’ETA on anunciava la fi definitiva de la lluita armada.

Durant quasi tres hores la cadena va entrevistar les diferents parts en conflicte –des del director del diari Berria, Martxelo Otamendi, fins a les associacions de víctimes del terrorisme, passant per organitzacions pacifistes com Lokarri, organitzadora de la Conferència de Pau de dilluns-, va cobrir en directe les compareixences dels diferents dirigents polítics bascos i espanyols i va prendre el pols internacional contactant amb els seus corresponsals a París i Londres. Al plató, dos analistes debatien sobre els diferents aspectes del fet, des de la situació política a la social, el context i les vies que han permès arribar a aquesta situació i quins són els reptes de futur per a les societats basca i espanyola, sense oblidar temes sovint tabú als grans mitjans com l’empresonament d’Arnaldo Otegi, la política penitenciària o la Llei de Partits i emprant un llenguatge precís allunyat del vocabulari propagandístic habitual en aquest tema. Dos breus documentals –un sobre la història d’ETA des dels anys 60 fins ara i un altre sobre el camí recorregut surant el darrer any i que ha fet possible aquesta decisió històrica- van completar un programa especial plenament homologable, per la seva profunditat, pluralitat i rigorositat, als dels grans canals internacionals com la BBC o Al Jazeera.

Va mancar, potser, un cert grau d’aprofundiment històric sobre les causes que van fer aparèixer ETA, i més tenint en compte que sovint es va repetir acríticament, com el gruix dels mitjans, les xifres de “50 anys d’existència” i “829 morts”, sense apuntar que una part d’aquests anys i aquestes morts es van donar en el context d’una dictadura feixista. Tampoc es va tractar –i això potser mereixeria un programa a banda- els motius que té bona part de la premsa madrilenya per oposar-se a la renúncia incondicional d’ETA a deixar les armes. Avui, quatre de les sis capçaleres impreses a la capital espanyola consideraven aquesta una mala notícia, línia argumental que als Països Catalans no segui ni tan sols els diaris més dretans com Las Provincias o La Verdad.

Entrevista al periodista valencià Pascual Serrano, autor de llibres com “Desinformación. Como los medios ocultan el mundo” i “Traficantes de información. La historia oculta de los medios de comunicación españoles”.

En el llibre “Traficantes de información” hi ha molts empresaris i molts pocs periodistes. No és una mica estrany en un treball sobre mitjans de comunicació?

Precisament per que els mitjans s’amaguen darrere dels periodistes és important parlar de qui hi ha darrere, qui són els veritables propietaris d’aquests mitjans, ja que aquests condicionen les informacions que després llegirem o escoltarem.

I una prova d’aquesta importància és les dificultats que he tingut a l’hora de documentar-me per al llibre. És curiós que els responsables d’informar-nos, d’impedir el secretisme i garantir la transparència dels altres poders siguin tan opacs quan es tracta d’ells mateixos. Les empreses de comunicació es perden en entramats de societats amb accions que al mateix temps són propietat d’altres entramats amb més accions que sovint acaben a paradisos fiscals on és impossible qui és el propietari final de la informació que ens arriba.

En aquest sentit, la investigació és fixa més en les empreses que en el discurs.

Sí, a diferència del que vaig escriure a “Desinformación”, aquesta vegada no he fet una anàlisi ideològica dels mitjans, sinó que m’he limitat a certificar a qui pertanyen i crec, sincerament, que la resta no cal. Com va dir Bob Woodward, el periodista que va destapar el cas Watergate, “ens basta amb seguir el rastre dels diners”.

Una altra cosa paradoxal és que els mitjans de comunicació mai informen d’ells mateixos com a empreses. Poden explicar els problemes, ajustos laborals i fins i tot èxits econòmics dels altres, però mai els seus propis. Jo vaig anar al darrere de la cap de premsa de Telecinco durant una setmana per a que m’expliqués la compra de Cuatro –on ells eren els guanyadors-, sense èxit.

Es pot esperar que una empresa parli malament o fins i tot objectivament d’ella mateixa?

Però és que aquesta precisament és la prova del cotó fluix. Si no informen correctament del que tenen més a prop, com podem esperar que ho facin del que tenen més lluny? Perquè es dóna el cas que no són empreses normals, sinó la gent encarregada d’informar-nos.

Habitualment s’argumenta que aquesta situació no és tan important. Que mentre el mitjà sigui negoci el propietari no influirà en la línia editorial.

Òbviament això no és cert, si no no hi hauria tantes dificultats per saber qui controla els mitjans. Si saps que l’amo de tal diari té els seus diners en SICAV sabràs que és molt difícil que en les editorials se’n demani la regulació. O si una empresa de televisió es troba radicada a un paradís fiscal no sentiràs mai als seus presentadors criticar-ne l’existència.

Fins i tot jo tinc una anècdota personal que il·lustra això. Abans tenia una columna d’opinió habitual en un diari de Vocento. Havia criticat el PP i el PSOE, havia defensat Chávez, en fi, que creia tenia molta llibertat per dir el que pensava, fins que un dia vaig dedicar la columna al conseller delegat del BBVA José Ignacio Goirigolzarri que es retirava amb una pensió de tres milions d’euros. La història ni tan sols era nova, ja havia sortit a molt mitjans, però tot i així la meva columna no es va publicar mai i el diari va deixar de demanar-me les col·laboracions. El banc era un dels principals accionistes de Vocento i jo havia citat un dels seus directius pel nom. La propietat dels mitjans funciona com la Camorra, no es pot dir en veu alta el nom dels capos.

Però si un mitjà fa trampes habitualment, es quedarà sense audiència i haurà de desaparèixer.

Això potser passaria si es donessin les condicions per a una lliure competència, però no es donen. Són habituals les relacions empresarials entre mitjans en principi competidors. Alguns s’enfronten en la premsa però col·laboren en la ràdio o la publicitat. Altres empreses tenen al mateix temps mitjans ideològicament antagònics. Però al final tot el pastís es reparteix entre poques famílies. El cercle de propietaris de mitjans és molt més petit del que pensem i això és possible perquè les lleis que en regulaven la concentració s’han anat tornant cada cop més laxes fins a esvair-se quasi completament. I les darreres normes, com la Llei General Audiovisual espanyola, han anat en aquesta línia.

Al 1971 Vázquez Montalbán alertava sobre la creixent presència de bancs en les empreses de mitjans. Avui aquesta presència ja no és creixent, és total.

Sembla que les empreses privades no en tenen mai prou i ara volen debilitar, si no acabar, amb els mitjans públics.

Aquí es barreja l’interès pel pastís publicitari amb les ganes de controlar tota l’audiència, perquè si la gent prefereix veure un bon documental abans que ‘Gran Hermano’ tenen un problema.

Encara que en aquest punt jo coincideixo –per altres motius- amb les televisions privades i crec que un bon servei públic d’informació no ha de dependre de la publicitat. Defenso que als mitjans públics no n’hi hagi.

Els defensors dels mitjans públics creuen que això els debilita, perquè es redueix la seva capacitat econòmica.

És que hi ha molt poca gent, fins i tot d’esquerres, que defensi que cal gastar diners en els mitjans públics. És popular gastar diners en hospitals i no ho és gastar-los en televisió, però jo crec que cal  gastar diners públics per tenir una bona sanitat i també per tenir uns bons informatius.

Per engreixar maquinàries de publicitat governamental?

És que les maquinàries de publicitat les tindrem igual, amb la diferència que a un mitjà públic li podrem exigir un consell d’informatius, un consell d’administració amb presència de l’oposició i sindicats, un control ciutadà… ho podrem aconseguir o no, però ho podem demanar, mentre que mai dels mais aconseguirem que aquests controls existeixin en una televisió privada.

Sé que és una opinió minoritària, però penso que els mitjans privats són més permeables a la influència política que els públics, ja que al final depenen igual de subvencions, publicitat institucional, canvis legislatius, etc. Sense haver de donar cap explicació a canvi.

I per certificar això tinc dos exemples. Un a Itàlia, on Berlusconi controla totes les televisions, les privades com a propietari i les públiques com a primer ministre. Bé, quan va esclatar l’escàndol de les prostitutes, la primera cadena que va entrevistar una de les noies –amb tres mesos de retard però ho va fer- va ser la RAI. El segon és a Hondures, on una de les primeres mesures després del cop d’estat del 2008 va ser privatitzar la televisió pública. No la van posar sota control militar ni en van censurar els continguts, sinó que la van regalar a un empresari de la seva corda per assegurar-se que, encara que ells perdessin el poder, aquella televisió els seguiria sent fidel.

I ja per acabar. Últimament s’ha parlat molt del poder de les xarxes socials i internet com alternativa al poder mediàtic. Quina és la seva opinió?

Crec que aquesta influència s’ha magnificat. Les xarxes socials o els blocs són importants i poden tenir cert valor a l’hora de deixar en evidència als grans mitjans, però no poden exercir un paper contrahegemònic. Aquest només es pot exercir des del poder de l’estat, amb canvis legislatius profunds que regulin la propietat, la concentració i la responsabilitat social dels mitjans de comunicació tal i com s’està fent a alguns països d’Amèrica Llatina. De la mateixa manera que no podem pensar en canviar l’educació sense legislar sobre l’ensenyament públic no podem pensar que canviarem els mitjans sense canviar-ne les lleis que els afecten.

El diari El País ha estat el rotatiu que més espai i esforç ha dedicat a explicar tots els detalls relacionats amb la suposada trama iraniana –promocionada per elements governamentals d’aquest país- que pretenia atemptar als Estats Units, implicant una bona part de la seva extensa xarxa de corresponsals internacionals. Des d’un principi els titulars han estat contundents i no han deixat cap espai al dubte: “Els EUA frustren un pla iranià per a matar a l’ambaixador saudita a Washington”, “La trama iraniana desencadena l’alarma pels llaços entre ‘narcos’ mexicans i el terrorisme” o “Els EUA sospesen les represàlies contra Iran”. Fins i tot l’única i breu peça que hauria de donar la versió de l’altra part –“Iran rebutja les acusacions dels EUA d’atemptar contra l’ambaixador saudita”- és en gran part un compendi de les diferents acusacions contra el país persa de fomentar atemptats fora les seves fronteres. Amb poques excepcions, la resta de diaris s’han quedat –encara que dedicant-li molta menys rellevància- amb aquest relat, que ha estat també el que han difós les dues principals agències de notícies espanyoles que reprodueixen la majoria de mitjans.

Amb aquestes acusacions tan greus sembla obvi que el discurs hagi derivat en sols dos dies cap a les represàlies que els EUA poden prendre contra l’Iran –Obama en persona ha anunciat plans en aquest sentit- i quines fórmules legals s’han de seguir per aplicar-les. Resulta natural creure que si el govern d’un país democràtic llança una acusació tan greu contra un país estranger –i més encara si aquest no és una democràcia- és que té proves fonamentades i que no hi ha gaires motius per al dubte. El problema és que aquest mateix govern, fa sols vuit anys, va demanar al món que el cregués quan deia que Iraq tenia armes de destrucció massiva com a argument per a enviar el país àrab i al final aquestes no existien. Pel que no hauria de semblar tan estrany demanar un cert principi de precaució als periodistes, ja que fins i tot els governs democràtics poden mentir o poden ser enganyats.

Això és el que han fet els periodistes estatunidencs del Washington Post i el Wall Street Journal, que han començat a preguntar a fonts diferents a les governamentals i han vist que no totes les peces del trencaclosques encaixen tant bé. Segons estan publicant aquests diaris –i que els lectors catalans poden saber gràcies a que La Vanguardia ha optat per recórrer a l’agència alemanya DPA enlloc de a les espanyoles habituals i al corresponsal d’El Punt Avui- hi ha raons més que suficients per a dubtar de la versió oficial, que la trama està “massa mal organitzada” i hi ha “massa elements estranys” per creure-se-la, com a mínim sense preguntar més.

Els dubtes deuen ser tan grans que el mateix corresponsal de El País a Washington ha decidit incloure’ls a la seva crònica d’avui, encara que al darrer paràgraf del text i sense esmentar-lo en la titulació. Però com aconseguiran els EUA l’aval del Consell de Seguretat de l’ONU si no poden demostrar la seva versió dels fets? El periodista ho té clar: “Una de les raons per a que això passi és la implicació d’Aràbia Saudita, un país ric i petrolier amb el que Rússia i Xina estan interessats en mantenir bones relacions comercials”.

Avui se celebra el cinquè aniversari de l’assassinat encara no aclarit de la periodista russa Anna  Politkòvskaya i arreu del món s’aprofitarà per a retre-li homenatge i defensar la llibertat d’expressió i de premsa que simbolitza la seva forma d’exercir la professió. A casa nostra el Grup Barnils ha promogut l’etiqueta #AnnaPolitovskaya per a fer-ne un recordatori al Twitter.

Però el seu cas no és un fet aïllat a la Rússia postsoviètica, encara que internacionalment hagi deixat de ser declarada una dictadura. Segons va explicar la periodista Elena Malàixina, companya de  Politkòvskaia al diari Nòvaia Gazeta en un acte a Barcelona, “la separació de poders, la independència judicial i la llibertat de premsa no existeixen a Rússia”. Malàixina va explicar que en la darrera dècada sis treballadors del seu diari, d’una plantilla de 40 persones, han estat assassinats sense que s’hagi detingut ningú –fins a 17 a tota Rússia durant la primera dècada del segle- i ella està segura que “Vladimir Putin coneix perfectament com funciona la cadena de comandament que va des dels organitzadors als executors dels crims, encara que ell no en sigui l’instigador directe”. Una de les claus d’aquests atacs és la impunitat que gaudeixen els seus responsables, directes o intel·lectuals, que Malàixina situa en els reduïts cercles del poder polític i econòmic. “Sense una possibilitat real d’una investigació policial seriosa o un judici just i independent, els autors dels assassinats saben que mai seran castigats per aquests fets”.

Una altra de les claus del control dels mitjans a la Rússia actual –element clau per a la perpetuació de Putin al poder- ha estat la concentració de la seva propietat en mans de personatges propers al Govern. Si bé en un primer moment hi va haver mitjans crítics, poc a poc els seus propietaris han estat perseguits i aquests han anat canviant de mans. Un dels casos més paradigmàtics ha estat el de Vladimir Guzinski, un empresari mediàtic rus, propietari, entre d’altres mitjans, del canal de televisió NTV, que va ser acusat d’evasió d’impostos i obligat a exiliar-se a Israel, a costa, però, de perdre el control dels seus mitjans que van canviar la seva línia editorial fins a alinear-se amb les tesis oficialistes.

Els pocs espais de llibertat que compta Rússia, segons Malàixina, es troben a internet i les xarxes socials, encara que aquestes són encara poc populars al país. “Més del 70% de la població només s’informa pels canals 1 i 2 de la televisió”, va assegurar la periodista.

Txetxènia, encara pitjor

El principal motiu pel que fou assassinada Anna Politkòvskaia va ser la seva cobertura de la guerra de Txetxènia i les seves denúncies de les violacions dels drets humans que allí s’hi cometien. Cinc anys després la situació és lluny d’haver millorat. Segons explica Marta Ter, responsable de la campanya “Txetxènia, trenquem el silenci”, impulsada per la Lliga dels Drets dels Pobles, el país viu una dictadura de facte, amb menys llibertats encara que a la resta de la Federació Russa, sota el domini de Ramzan Kadírov, imposat a dit des de Moscou. “Encara que ja gairebé no queden tropes russes, Kadírov compta amb una milícia de 20.000 homes encarregada de la feina bruta –explica Ter- i en comparació amb l’etapa més dura de la guerra –durant la qual va arribar a morir quasi un 25% de la població- ara la repressió és més selectiva, però no menys brutal”. Entre les víctimes d’aquesta repressió s’hi troben els insurgents, però també periodistes, defensors dels drets humans i simples opositors pacífics, que són posats al mateix sac per la propaganda instirucional.

Al final sembla que el suposat agent de borsa anglès Alesso Rastani es va limitar a gastar una broma global, ell mateix ha reconegut que és un “xerraire”, s’ha sabut que ni tan sols inverteix professionalment i fins i tot hi ha qui opina que és membre dels The Yes Men, un col·lectiu de guerrilla de la comunicació especialitzat a destapar la pitjor cara del capitalisme a base de fer-se passar, precisament, per capitalistes que asseguren “dir les coses tal com són”.

Però al marge de si les catastròfiques prediccions de Rastani –com la fi de l’euro o la desaparició dels estalvis de milions de persones- poden ser encertades o no, el seu fenomen mereix més consideració que al quart d’hora –o més aviat 24- de glòria que ha tingut fins ara. Per començar és obvi que gran part del rebombori causat es deu a que va sortir a la BBC. Que una persona així tingui accés a una entrevista en directe a un dels canals més prestigiosos del món pot indicar que o bé la televisió pública britànica ja no és el que era o bé que Rastani no és algú tan insignificant com després s’ha explicat. En una entrevista posterior a la CNN explica que ha escrit una guia per a formar agents de borsa.

En segon terme, les reaccions a les seves paraules van més enllà de ser tendència dominant mundial al Twitter o aconseguir màxima audiència a Youtube. Només a l’Estat espanyol se n’ha fet ressò tots els mitjans tradicionals i personalitats del nivell de la vicepresidenta econòmica espanyola, Elena Salgado, o el president del Grup Santander, Emilio Botín, van respondre les seves declaracions. Gent tan formada com el professor de Dret d’Esade, César Arjona no podien evitar mostrar el seu desconcert davant la frase “Goldman Sachs governa el món”. Però en totes aquestes respostes la crítica a Rastani era de “falta d’ètica” i “immoral”, sense poder negar que tot el que diu és perfectament legal, possible i real –encara que estigui destruint gran part de l’economia mundial- gràcies a una sèrie de mesures desreguladores preses per dirigents polítics. Més enllà encara, en un interessant reportatge publicat a La Vanguardia, diferents operadors de borsa catalans reconeixen que en algunes opinions “no li falta raó a Rastani” i que “els bancs es troben per sobre de la política, com s’està demostrant últimament”.

I és que el secret de l’èxit d’aquestes declaracions no es troba en qui és Rastani, sinó en que ha dit, senzillament, el que molta gent pensa que està passant però ningú s’atreveix a expressar, igual que al famós conte de “El vestit de l’Emperador”. Després de quatre anys de crisi econòmica i de milers de pàgines i hores de televisió i ràdio dedicades al tema, encara no hi ha gairebé ningú que se li hagi acudit de posar-li una cara als eteris “mercats”. Però tal com demostra el documental Inside Job, el que expliquen els autèntics “amos del món” no és tan diferent al que va dir Rastani.