El que ja no queda tan clar, llegint aquesta premsa, és perquè, si Catalunya i Kosova no tenen res a veure, el Govern espanyol es va personar en la causa oberta per Sèrbia davant el Tribunal Internacional de L’Haia en una demanda vinculada a un territori en el que a penes hi ha llaços històrics, econòmics o polítics? I perquè el govern espanyol es nega a reconèixer Kosova -com han fet tots els seus aliats tradicionals- i s’alinea amb països com Romania, Xipre, Grècia, Eslovàquia, -dins la UE- Rússia i Xina?

La mateixa editorial de El País cita fonts governamentals espanyoles per assegurar que “Kosova constitueix un ‘cas singular’, la independència del qual és resultat d’una operació de neteja ètnica i una guerra, pel que ‘ningú ho pot prendre com a  model per a situacions que no són comparables’”. El cas és, però, que la sentència del TIJ (en pdf) no fa cap referència a la guerra i a la neteja ètnica com a arguments que validin una declaració unilateral d’independència, sinó que assegura que no hi ha cap normativa internacional que impedeixi les declaracions unilaterals d’independència i que el principi d’integritat territorial només és vàlid en disputes interestatals. Fins i tot, en direcció contrària, l’Alt Tribunal de l’ONU afirma que “l’evolució del dret dels pobles a disposar de sí mateixos ha estat un dels principals desenvolupaments del dret internacional durant la segona meitat del segle XX” i recorda que durant “els segles XVIII, XIX i principis del XX hi va haver nombroses declaracions d’independència que comptaven, sovint, amb l’oposició de l’Estat del qual provenia el territori que proclamava aquesta declaració”. La sentència és tan contundent que des de La Vanguardia, Xavier Antich, germà del director del diari, reconeixia en un article que “a Espanya van cruixir fins els fonaments”.

Aquesta valoració interessada i esbiaixada de la sentència ha estat denunciada a nivell internacional pel Col·lectiu Emma -especialitzat en difondre la versió catalana a nivell internacional,- que en un comunicat adreçat als corresponsals estrangers a l’Estat espanyol assegura que “l’opinió del Tribunal Internacional ha generat nervis a Madrid, on tothom és conscient de la gran importància que té per a Espanya”.

“Victòria història dels independentistes flamencs” (VilaWeb); “Els flamencs voten per una república pròpia dins d’Europa” (Nació Digital); “Els independentistes flamencs guanyen les eleccions federals de Bèlgica” (directe!cat) i “Els independentistes flamencs obtenen una victòria històrica” (El Punt) són alguns titulars que resumeixen la normalitat amb la qual tracten aquests mitjans la victòria històrica d’un partit independentista flamenc a les eleccions legislatives de Bèlgica. Una normalitat que entronca amb la visió que han tingut amb qüestions com les consultes sobre la independència que des del setembre de 2009 se celebren al nostre país.

Els titulars de VilaWeb i El Punt aposten per destacar el terme històric ja que no només han aconseguit ser la força més votada a Flandes -la primera vegada que ho aconsegueix un partit obertament independentista- sinó que ha esdevingut la primera força al parlament federal amb 27 diputats (això sí, només un per sobre dels socialistes valons, guanyadors al sud de l’Estat belga). VilaWeb recordava en la seva notícia que el líder del partit, Bart de Wever, ja parlava de Bèlgica com a “dues democràcies” i que molt probablement renunciaria a ser primer ministre d’un estat que avançaria cap a un model totalment confederal. Nació Digital, per la seva banda, apostava per un titular en el qual es considerava normal l’aposta dels flamencs per assolir la seva plena sobirania en el marc europeu.

És una normalitat que aquests dies s’ha posat sobre la taula a TV3 amb l’emissió del documental Adéu Espanya ja que justament mostrava la diferència en les relacions entre Catalunya i el seu estat amb casos similars com els de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec. En el cas flamenc, tal i com ha assenyalat el diari digital Crònica.cat, “la premsa espanyola ha evitat comparar Flandes i Catalunya”, restant importància a la victòria de la NV-A i destacant la situació de crisi a la qual s’afronta l’Estat belga.

Precisament el directe!cat recollia en una notícia les declaracions de l’eurodiputat d’ERC, Oriol Junqueras, que comparaven ambdues situacions i consideraven els resultats com una mostra que “l’independentisme és una opció viable i lògica”. Segons Junqueras, company al Parlament Europeu de la formació guanyadora en el marc de l’Aliança Lliure Europea, la victòria de l’N-VA “tendirà a la creació de dos estats, un de flamenc i un de való, que compartiran alguna estructura, com l’exèrcit, la monarquia i la regió de Brussel·les”.

Aquest binomi -fet històric en el marc d’un procés normal- contrasta amb els titulars dels dos principals diaris de paper editats a Barcelona: El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. El mateix diumenge el rotatiu del Grup Zeta obria la informació de les eleccions amb “Escac de Flandes a Bèlgica” i amb l’avantítol “Crisi en un país europeu”. L’endemà parlaven de “Un país agafat per pinces” i en l’anàlisi de contraportada (tal i com publica el directe!cat), signada per Eliso Oliveras, s’afirmava que Bèlgica està “condemnada a conviure amb la incertesa a partir d’avui”. Incertesa, crisi, escac… conceptes molt negatius que semblen avisos per a navegants en el cas català. Curiosament El Periódico utilitza el terme “país” per Bèlgica quan en algunes de les notícies admet que les dues “comunitats” (terme que evita l’ús de nacions) no tenen res en comú. Segurament, la terminologia que sorprèn més, apareix en la notícia penjada dilluns al vespre a l’edició digital: “Bèlgica busca un pacte miraculós entre separatistes i francòfons” ja que barreja la postura sobre el futur de l’estat -independentistes o unionistes- amb la llengua -neerlandòfons o flamencs- i això sí, tot evitant l’ús de flamencs i valons.

En el cas de La Vanguardia també aposten per destacar la situació de crisi que es crea amb la victòria de la N-VA (“Incertesa a Bèlgica després de la victòria dels separatistes”) i la preocupació que crearia a la resta del continent (o a l’Estat espanyol?): “En plena crisi econòmica i a menys de tres setmanes d’assumir la presidència rotatòria de la Unió Europea, preocupa la situació del país” afirma el subtitular.

El professor de Periodisme de la UAB, Xavier Giró, va realitzar un treball de recerca sobre el femenici de Ciudad Juárez (Mèxic). En aquesta ciutat s’haurien produït, segons algunes fonts, més de 7.000 homicidis de dones des d’inicis de la dècada dels 90. “Volíem veure com els mitjans d’aquí tractaven un fenomen en el qual es mata a les dones per formar part de l’altre grup o banda” explica Giró. “És un cas diferent al nostre en el qual els assassinats es produeixen justament perquè l’home es creu que posseeix la seva dona” afegeix.

Aquesta experiència va portar el grup de Giró a analitzar què podien fer a contribuir a eradicar aquesta pràctica des de l’anàlisi dels mitjans de comunicació. Per aquest motiu van constituir l’Observatori dels Mèdia i de les Agressions a les Dones en Contextos d’Alta Violència (OMAD-CAV). Els seus principals objectius són introduir la perspectiva de gènere a la cobertura d’aquests conflictes i, a més, ajudar a evitar els enfocaments sensacionalistes per parts dels mitjans.

Un dels projectes en el qual treballen són l’elaboració d’una guia per facilitar als periodistes el tractament d’aquesta qüestió. A banda, setmanalment, envien un “apunt” en el qual analitzen una notícia realitzada per un mitjà de comunicació de l’Estat espanyol i en proposen enfocaments alternatius. Giró explica que se centren en casos on la situació de violència és molt general i això suposa “multiplicar” la que ja habitualment pateixen les dones en contextos “normals”. Es tracta de zones en guerra però també en situacions de postguerra “on hi ha una gran quantitat d’armament”. A banda, el professor de la UAB destaca els casos de batalles entre bandes, especialment per part dels clans del narcotràfic.

Interaccionar amb els periodistes
Un dels propòsits de l’OMAD-CAV és tenir una certa interacció amb els periodistes que elaboren les informacions. En aquest sentit, a banda d’enviar l’apunt setmanal, pretenen d’aquí a tres mesos avaluar si els professionals de la informació consideren útils les recomanacions i si les estan utilitzant. “Es tracta d’una acció-investigació, a partir d’unes mancances que detectem proposem un sistema per solucionar-les i posteriorment analitzarem si tenen un efecte positiu” explica el coordinador de l’Observatori.

Per Giró un dels problemes és la manca de formació dels periodistes en aquesta qüestió però també altres elements estructurals com “l’hegemonia del patriarcat” o la manca de temps per analitzar els temes a fonts i buscar fonts alternatives. Ha posat com a exemple la darrera cimera entre la Unió Europea i Mèxic en la qual el país nord-americà va fer tots els esforços per evitar que no hi hagués cap referència al feminicidi. No només se’n va sortir el govern mexicà sinó que, a més, cap mitjà espanyol se’n va fer ressò i només va aparèixer al diari La Jornada.

El primer apunt va abordar l’anàlisi de la guerra entre els càrtels de la droga de Mèxic a partir d’un bloc que denuncia la postura de les institucions i mitjans que consideren que “no passa res”. La peça critica la cobertura que van fer d’aquest web les televisions Cuatro i la Sexta i en la qual no van aprofundir gens en la situació de violència que pateixen les dones. En canvi, en el segon apunt es destaca positivament el tractament d’un article d’El Mundo sobre el femenicidi ocult -molt desconegut respecte el cas de Ciudad Júarez- de Guatemala. En aquest país centre-americà, entre el 2008 i el 2009, es van assassinar vora 900 dones.

>> Apunt 001 de l’OMAD- CAV sobre la guerra dels clans de la droga a Mèxic (pdf)

>> Apunt 002 de l’OMAD-CAV sobre el femenicidi de Guatemala (pdf)

>> Recull de notícies sobre el documental (delicious Media.cat)

“On ets, Espanya? No et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d’entendre an els teus fills?/Adéu, Espanya!”. Genovès ha utilitzat un dels versos del poema de Joan Maragall de l’any 1898 per titular el seu darrer documental. S’emetrà aquest dijous a partir de tres quarts de deu, en horari de prime time i, de ben segur, generarà debat. De moment, ja s’ha creat un tag per parlar-ne a través de Twitter (#adeuEspanya) i un grup de Facebook. A més, per després de l’emissió -a partir de les 23:45-, s’ha programat un xat amb la directora.

Dolors Genovès explica a Media.cat que la idea la va començar a plantejar l’estiu de 2008 quan estava finalitzant el seu darrer treball Topografia de la memòria. Tal i com va fer en aquell cas, un dels eixos del treball ha consistit en comparar una situació del nostre país -en aquest cas, la voluntat d’esdevenir un estat propi- amb altres casos d’arreu del món. Després d’un procés de tria, l’equip es va decantar pels casos de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec. “Es tracta de quatre nacions sense estat, amb passat democràtic i que aspiren a disposar d’un futur constitucional propi per la via pacífica” assenyala Genovès. A més, tenen dos elements en comú: tenen monarques com a caps d’estat i van integrar-se -de manera pactada o per la força- a les actuals estructures estatals al llarg del segle XVIII.

Si aquestes són els punts en comú, la principal diferència és la fase del procés en el qual es troben les diverses nacions escollides. En el cas del Quebec s’han celebrat dos referèndums d’independència -en ambdós casos ha guanyat per poc el “no”- i, a més, la Cort Suprema d’Otawa ha reconegut que es tracta d’una nació. A Grenlàndia, el juny de 2009 va entrar en vigor un nou estatut en què reconeix el dret d’autodeterminació mentre que a Escòcia compten amb un govern de coalició, format per l’SNP i els Verds, que intenta organitzar un referèndum en aquesta legislatura. Tot plegat busca, segons Genovès, “enriquir el propi debat a partir de les aportacions internacionals”.

La directora d’Adéu, Espanya? no considera que el treball “arribi tard”. En aquest sentit explica que el setembre de 2008 no se’n parlava tant com ara. “Des d’aleshores hi hagut tot el moviment de les consultes, els pronunciament de molts intel·lectuals, l’editorial de la premsa…”. “Vam tenir una intuició que després s’ha més que confirmat” assenyala.

Tanmateix, la directora del documental adverteix que no es tracta d’un treball que abordi la pregunta “independència sí, independència no”. “És un retrat dels moviments cap a la independència” assenyala. En aquest sentit es mostra “absolutament preparada” per respondre totes les crítiques “realistes” però no les “irracionals”. “Després que les accions legals contra un documental -Sumaríssim 477 sobre l’afusellament de Carrasco i Formiguera- arribessin fins al Tribunal Constitucional i guanyéssim, ara no em posaré nerviosa” ha explicat amb sinceritat. De fet, aquest mateix dimecres La Vanguardia ha publicat un article  (“TV3 aposta per la independència..”) en el qual qüestiona l’enfocament i tant el Partit Popular com Ciutadans ja l’ha criticat abans de veure.

Mentre en els casos internacionals el documental ha entrevistat a polítics de tots els colors en el cas català ho ha obviat per evitar interferències en el panorama electoral. De fet, el món econòmic és el protagonista ja que “tradicionalment havia quedat fora del debat”. “La percepció és que la independència ja no fa por en el món de l’empresa, ha deixat de ser un tabú” afirma Genovès.

Un altre dels elements diferencials del treball que es podrà veure aquest dijous és la utilització de figures de playmobil per explicar la història de les diverses nacions. “La història és un element clau -però no l’únic- per entendre la situació actual” explica la directora. Per fer-ho han trobat una manera “simple i atractiva” com són les populars figures de joguina.

Després de finalitzar el treball si una cosa clara té la periodista és que “tant Catalunya com a la resta de nacions seran independents si els seus ciutadans ho volen”. Dolors Genovès explica que enlloc -referint-se al Quebec, Escòcia i Grenlàndia- hi ha respostes com les d’aquí “basades en la por i en la pressió”. “Quan algú defensa el ‘no’ ho fa amb arguments racionals” conclou.

>> Web del documental

>> Debat a Twitter (#adeuEspanya)

>> Grup al Facebook

>> Xat amb la directora (dijous 3, 23:45)

La setmana passada es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya l’estudi “La Prensa y la cooperación internacional”. L’estudi, dirigit pel catedràtic de Periodisme de la UAB Marcial Murciano, analitza la denominada premsa de referència europea (ABC, El País, La Vanguardia, Le Figaro, Le Monde, Libération, The Daily Telegraph, The Guardian i The Times). La presència de la cooperació en aquests mitjans es redueix en un 3,5% de les notícies i d’aquestes, les ONG només en protagonitzen un 8%, malgrat el plus de qualitat que hi aporten. L’anàlisi s’ha realitzat en el període 14 de setembre-6 de desembre de 2009.

La lluita contra la pobresa i les emergències tot i que són elements de portada no són els principals temes d’agenda. El protagonisme institucional se l’emporten els governs i agències estatals amb un 45% de les notícies, per sobre de les agències multilaterals, mentre que les ONG només protagonitzen el 8% de les notícies, però són les peces més específiques de cooperació i amb la millor informació.

De fet, l’estudi revela que els periodistes perceben a les ONG com el principal actor i executor de la tasca concreta i directa de la cooperació. Curiosament, mentre les notícies sobre institucions públiques apareixen bàsicament a la secció internacional, les ONG es veuen relegades a societat, tendències, i fins i tot, a les pàgines roses.

Segons informa CanalSolidari.org, en la presentació de l’informe, el secretari de Cooperació de la Generalitat, David Minoves, va recordar que en l’enquesta d’opinió pública de l’any passat el 75% de la població catalana reclamava més informació sobre aquestes qüestions. A més, va preguntar-se si els diners invertits en educació per al desenvolupament al nord no podrien ajudar tant o més al sud que els diners invertits directament al sud.

Cobertura terratrèmol Haití: “excés de dramatisme i victimisme”
Paral·lelament, el 4 de maig es va realitzar a Madrid la jornada “Contar (con) Haití” en el qual es va presentar un informe sobre la cobertura de La Vanguardia, El País, El Mundo i Público durant els cinc dies posteriors al terratrèmol que va afectar el passat mes de gener el país caribeny.

“La comunicación sobre el terremoto por parte de los medios y las ONG” critica l’excés de dramatisme i victimisme de mitjans de comunicació però també d’algunes ONG. Les seves autores -Nereida López, Belén Porras, Aida Gutiérrez, estudiants del Curs d’Especialista en Informació Internacional i Países del Sud- destaquen la recreació en aspectes negatius que potencien una imatge d’una població local sense iniciativa pròpia i dependents de l’ajuda externa. Així mateix, critica el protagonisme excessiu de la solidaritat occidental, la utilització de més fonts estrangeres que locals, i una informació parcial i descontextualitzada que no ajuda a conèixer les causes de la crisi haitiana.

En aquest sentit posen xifres a aquesta cobertura negativa: un 59% de notícies tenen un enfocament negatiu, un 61% de fotografies amb connotacions negatives, el 71% d’informacions estan signades fora d’Haití, i només un 15% de les notícies compten amb fonts locals pel 85% de fonts estrangeres.

L’informe també es mostra crític amb algunes de les ONG, especialment les que no formen part de xarxes o coordinadores, que han buscat un excés dramatisme i victimisme en les imatges per captar l’atenció del donant.

>> Informe “La Prensa y la cooperación internacional” (pdf)

>> Recull de notícies crítiques amb el tractament mediàtic del terratrèmol d’Haití (delicious Media.cat)

El cas, que afecta a vuit exdirectius d’Egunkaria, es va separar de la causa política a instàncies de l’acusació popular per un presumpte desfalc de 5,4 milions d’euros a la Hisenda Foral de Guipúscoa. Concretament, se’ls acusava de falsejar la comptabilitat dels registres fiscals en el període 1998-2001, així com el falsejament de les condicions per accedir a les subvencions públiques i un delicte contra la hisenda pública pel presumpte frau de l’IVA dels exercicis 2000 i 2001. Les peticions de pena oscil·len entre els 13 anys i tres mesos i els 26 anys i quatre mesos. Entre els imputats hi ha Joan Mari Torreladai, Iñaki Uria i Txema Auzmendi, absolts en el “sumari polític”.

Després de la primera absolució, “era lògic i esperable” -en paraules de David Fernàndez, portaveu de la Comissió Catalana de Suport a Egunkaria- que l’Audiència Nacional espanyola es declarés inhàbil del cas. Ara, s’ha traslladat al jutjat degà de Sant Sebastià per tal que el remeti al jutjat que consideri pertinent -possiblement al de Tolosa-.

Es dóna la circumstància que les institucions presumptament defraudades, la Hisenda Foral de Guipúscoa i el Govern basc- no exerceixen d’acusació particular ja que no veuen indicis de delicte. O el que és el mateix, la suposada “víctima” del cas no se’n considera. Per David Fernàndez, si s’apliqués la doctrina Botín -sense acusació particular ni fiscal no hi ha judici- el més probable és que el jutge l’arxivés directament.

De moment, sense recurs al sumari polític
Quasi un mes després de la sentència del “sumari polític”, les dues “acusacions populars” -l’Associació de Víctimes del Terrorisme i Dignidad y Justicia- no han presentat cap recurs. Tot i això no s’iniciarà el procés per demanar la reparació -que han de sol·licitar els 1.500 accionistes que tenia Egunkaria- fins que es tanquin definitivament els dos casos. En tot cas, tal i com recorda Fernàndez, “s’apropa el final de la part repressiva i l’inici de la reparativa”.

>> Notícies sobre el cas Egunkaria a Media.cat
>> Recull de notícies sobre el cas Egunkaria (delicious Media.cat)
>> El cas #Egunkaria a Twitter

La Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) es va “felicitar” aquest dimarts per l’absolució dels cinc directius del diari basc Egunkaria, tancat ara fa set anys per ordre del jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Juan del Olmo. La FAPE, a més, “adverteix de danys irreversibles per a la llibertat d’informació”, recorda que es van perdre 150 llocs de treball i demana que les autoritats “reparin el dany ocasionat”. “És una mesura de qüestionada constitucionalitat” -tal i com afirma la sentència- “ja que la Carta Magna de 1978 només habilita la suspensió del dret a la llibertat d’informació i d’expressió en casos d’estat d’excepció però no de terrorisme” expliquen en un comunicat.

Aquesta postura tan clara favor dels exdirectius d’Egunkaria contrasta amb la reacció tèbia que havien tingut anteriorment. Per exemple, l’any 2006 van criticar l’informe de l’Institut Internacional de Premsa (IPI) sobre la llibertat de premsa ja que afirmava que els “mitjans espanyols seguien amb problemes per cobrir ‘temes tabú’ com el terrorisme”. En aquest sentit els dos casos que considerava més greus eren el tancament de l’Egunkaria i les denúncies de tortures dels detinguts així com la condemna a set anys de presó del corresponsal a l’Estat espanyol d’Al Jazeera, el periodista d’origen siri Taysir Alouni, per la presumpta col·laboració amb la xarxa terrorista Al Qaeda.

El president de la FAPE, Fernando González Urbaneja, va lamentar que l’IPI “no s’hagués informat bé” i que casos com el d’Egunkaria “no eren els que més preocupen als periodistes, que tenen temes molt més rellevants”.

Ara, després de fer-se pública una sentència absolutòria tan contundent i demolidora, també és un bon moment per recordar algunes de les “perles” dels periodistes i tertulians dels mitjans espanyols quan es van produir les detencions i el tancament -recull realitzat pel bloc Izaronews d’anàlisi polític basc-.

Luis del Olmo a Onda Cero afirmava que “A Euskadi estan desmantellant l’aparell de captació de la banda criminal ETA, el diari Egunkaria”; “Abans del patrocini, bona notícia del dia” deia Luis Herrero a la COPE (en referència a les detencions); Curri Valenzuela a RNE deia sobre les tortures “Digues-me a mi quin diari és un diari que el seu director s’inventa unes mentides tan grosses”; “Avui estava a la ràdio pública basca informant que l’havien torturat…. només faltaria. És que ho han passat malament, és que han entrat entre els barrots” deia Román Cendoya a la ràdio pública espanyola; “El senyor Martxelo Otamendi, que és un etarra en comissió de serveis, que ha fet una denúncia de presumptes tortures seguint el manual dels etarres” (José María Calleja a Onda Cero) o dos anys després, Fernando Ónega deia a la mateixa ràdio: “Segur que Otamendi ens donarà una gran lliçó professional sobre com ser periodista i, a més, participar en una banda armada”. Hores d’ara, no es té constància que cap d’aquestes persones que es fan dir periodistes hagin demanat disculpes.

Les hemeroteques -en aquest cas en forma de vídeo- també mostren l’episodi vergonyós que va patir Fermín Muguruza en els Premis de la Música del 2003. El músic va dedicar el premi a la millor cançó en euskera als treballadors d’Egunkaria mentre el públic, en principi majoritàriament progressista, li dedicaven crits i una sonora xiulada. Tal i com va explicar a Media.cat el portaveu de la Comissió Catalana de Suport a Egunkaria, David Fernàndez, és necessari “fer un exercici de memòria” ja que l’impacte mediàtic de l’absolució ha estat molt menor que el que es va produir l’any 2003.

Una absolució rotunda i absoluta. És el que es desprèn de la sentència (pdf) feta pública aquest dilluns pel tribunal de l’Audiència Nacional espanyola format per Javier Gómez Bermúdez, Manuela Fernández Prado i Ramón Sáez Valcárcel. En tant sols 33 fulls tira per terra el muntatge judicial que va suposar el tancament d’Egunkaria i que ha portat a la banqueta dels acusat a Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Txema Auzmendi i Xabier Oleaga. “Teníem clara l’absolució però ens ha sorprès la contundència de la sentència explica David Fernández, portaveu de la Comissió Catalana de Suport a Egunkaria.

La sentència absol als cinc exdirectius del diari del delicte de “pertinença a organització terrorista” pel qual les acusacions “populars” -formades per les espanyolistes Associación de Víctimas del Terrorismo (AVT) i Dignidad y Justcia demanaven 14 anys de presó-. A més, reconeix que el tancament és il·legal -“no té cobertura constitucional directe” afirmen- i el mal és irreversible.

Per David Fernàndez, la resolució del “sumari polític” és un “revés absolut al sistema d’excepció que ha funcionat fins ara a l’Audiència Nacional”. També destaca que els magistrats acusen a l’AVT i a Dignidad y Justicia d’invertir l’ordre del procés judicial: “primer s’ha elaborat la conclusió i després s’han buscat les explicacions”. A més, la sentencia, considera que l’embrió del problema -potser també s’hauria pogut tenir en compte en altres processos contra l’esquerra abertzale i el seu entorn- és “l’estreta i errònia visió segons la qual tot el que tingui a veure amb l’euskara i la cultura basca ha de ser fomentat i/o controlat per ETA…”.

Tortures versemblants
Els magistrats també donen versemblança a les denúncies de tortura dels exdirectius d’Egunkaria tot i que no és la seva competència. En aquest sentit destaca que malgrat la incomunicació, les diverses denúncies coincideixen i que es produeix una ineficient custòdia dels detinguts.

Aquest fet, després que la justícia espanyola arxivés les denúncies, pot donar més possibilitats a la denúncia per tortures que es va realitzar al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. “És possible que es repeteixi una sentència similar a la que es va produir amb els independentistes catalans detinguts per l’Operació Garzón de 1992” explica Fernàndez.

No és l’únic front obert. Per una banda caldrà veure si les acusacions “populars” recorren la sentència al Tribunal Suprem espanyol. “Ho poso en quarantena però amb el finançament que tenen del Ministeri de l’Interior no serà un problema de recursos” afirma el portaveu de la plataforma catalana de suport a Egunkaria. Les mateixes entitats espanyolistes ja han calculat en 60 milions d’euros les possibles indemnitzacions.

Tot i això, el procés per reclamar la reparació no s’iniciarà fins que la sentència sigui ferma -depenent si es produeix o no recurs al Suprem, un procés que es pot allargar uns 10 o 12 mesos-. Aleshores, es durà el cas al contenciós tot i que els reclamants no serien els cinc imputats del “sumari polític” sinó els 1.500 accionistes d’Egunkaria.

Finalment, caldrà estar atent a l’evolució del “sumari econòmic”. La defensa espera que el procés es traslladi de l’Audiència Nacional espanyola al jutjat ordinari de Tolosa. “El procés es va reiniciar perquè el jutge va reconèixer que s’havien vulnerat els drets dels processats però la sentència ara ens fa ser molt optimistes” explica Fernández. A més, cal recordar, que la suposada “víctima”, la hisenda foral de Guipúscoa, sempre ha mantingut que no veu indicis de delicte en el cas.

>> Recull de notícies sobre el cas Egunkaria (delicious Media.cat)

>> Notícies anteriors sobre el judici d’Egunkaria a Media.cat

>> Comunicat del Grup Barnils sobre l’absolució

>> Sentència completa del “sumari polític” d’Egunkaria (pdf)

>> El cas #Egunkaria a Twitter

El Telenotícies Migdia de diumenge començava amb els dos presentadors drets i amb cares de gravetat. Explicaven que el vídeo que havien mostrat el dia anterior identificant cinc dels presumptes membres d’un escamot d’ETA que hauria assassinat un gendarme francès era un terrible error. Es tractava de cinc bombers -tant de la Generalitat com de l’Ajuntament de Barcelona- que, juntament amb cinc persones més, participaven en un curs d’escalada a l’Estat francès aprofitant les seves vacances.

El to dels periodistes -entre consternats i indignats- contrastava amb les declaracions dels responsables d’Interior espanyol i francès. Mentre el ministre Rubalcaba admetia que “alguna cosa no s’havia fet bé” el director general de la policia francesa, Frédéric Péchenard, titllava el cas de “decebedor”. Mentrestant el president espanyol treia importància a l’error. Cap paraula de disculpa per una situació que hagués pogut esdevenir crítica per la seguretat dels bombers.

Però va destacar la darrera frase (o reflexió en veu alta) dels periodistes de TV3. “Les fonts policials no sempre són fiables”. Una constatació que hauria de servir de lliçó per altres casos i més quan els interessos polítics -aquest diumenge se celebrava la segona volta de les eleccions regionals franceses i Sarkozy necessitava un cop d’efecte per remuntar- eren evidents.

Però en aquest cas tan flagrant -per la facilitat en contrastar ràpidament que la versió policial era totalment falsa- també s’ha pogut veure clarament com els mitjans les donen per bones i, a partir d’aquí, construeixen els seus propis relats que ignoren la presumpció d’innocència. El diari basc Gara ha fet un exercici de revisar les interpretacions que alguns dels mitjans espanyols i bascos han fet de les fonts policials.

“ETA va al ’súper’” titulava El Correo (diari biscaí del grup Vocento). A El Diario Vasco s’explicava que “tres d’ells portaven una bandolera (…) en les quals, segons la policia basca, podrien dur les armes”. Deia també tenia claríssim que els bombers eren militants d’ETA: “L’aparell militar d’ETA se’n va anar a l’híper abans de robar els cotxes i assassinar al policia”. O El País tampoc deixava lloc a la presumpció d’innocència: “Els etarres que van matar al policial Jean-Serge Nérin després de robar sis cotxes ja tenen cara”. En el cas d’El Mundo utilitzaven les imatges dels bombers per diagnosticar la situació de la organització armada: “La imatge del comando etarra fent la compra i escortant el carret simbolitza la precaritat logística, estructural i anímica d’ETA”.

Un error gravíssim i que no és nou
La difusió d’imatges errònies de presumptes membres d’ETA no és nova. De fet, aquesta mateixa setmana l‘agència EFE va distribuir per error la foto de Joseba Fernández González, militant d’Izquierda Anticapitalista i exmilitant d’Ezker Batua. En aquest cas l’error va ser de l’agència espanyola que va trobar en el seu arxiu una foto d’una persona que tenia el mateix cognom que un dels presumptes membres d’ETA que hauria participat en l’atemptat contra el policia francès.

També en el cas de dos presumptes militants d’ETA detinguts a Molló (el Ripollès) van ser famoses les seves fotografies extretes del Facebook. Més enllà del debat de si les fotos de dos detinguts s’han de publicar -i més, si neguen els delictes- es va donar el cas que alguns mitjans van difondre durant una estona la imatge amb la cara d’una tercera persona sense difuminar mentre que tapaven la cara d’un dels presumptes membres de l’organització armada.

“El Col·lectiu Emma neix del cansament que molta de la premsa estrangera que llegim habitualment parli esbiaixadament de Catalunya com a subjecte polític”. Un dels seus impulsors, Salvador Garcia-Ruiz, explica que són una dotzena de persones amb dos elements en comú: viure a l’estranger o haver-ho fet durant una temporada i, sobretot, estar preocupats per la imatge exterior del nostre país. També en formen part un parell de “noves catalanes” provinents d’Irlanda i els Estats Units d’Amèrica. Han pres el nom del personatge històric de l’Abadessa Emma -filla de Guifré el Pilós- tant per la facilitat de dir-lo en diversos idiomes com per la voluntat de donar-lo a conèixer.

Després d’una primera resposta a un article del The Economist -a càrrec del professor Carles Boix- l’aparició del reportatge al Financial Times va ser l’espurna que va fer engegar el col·lectiu. “Busquem fer una resposta molt detallada, amb dades que rebatin l’article publicat” explica Garcia-Ruiz. En aquest sentit no pretenen tant aparèixer al diari en forma de carta sinó especialment contactar amb el periodista i el seu editor. “No ens interessa tant que rectifiquin sinó que coneguin la realitat catalana per tal que no es repeteixin certs plantejaments esbiaixats”, explica l’impulsor del col·lectiu Emma. També en alguns casos, com el del mateix Financial Times, s’han entrevistat amb el corresponsal a l’Estat espanyol del mitjà.

Segons Salvador Garcia-Ruiz, “el principal problema és que reben la informació des de Madrid i amb inputs totalment madrilenys”. En aquest sentit entona un cert mea culpa col·lectiu ja que considera que des de Catalunya no es fan prou esforços per explicar-se. “Cal saber identificar aquests corresponsals i fer-los arribar les dades que expliquin la nostra realitat amb la seva llengua”, aclareix. “És una responsabilitat compartida” rebla.

Com en la majoria de coses hi ha grans diferències entre els mitjans, un fet que no atribueix ni a la nacionalitat ni a la ideologia sinó a la predisposició del propi periodista. En aquest sentit el més sensible a la causa catalana és Le Monde -tot i ser un mitjà de referència d’un estat jacobí- mentre que titlla de “cas perdut” The Economist. Tot i això aclareix que no busquen “sensibilitat” sinó que els mitjans internacionals expliquin la realitat del nostre país no només des d’un punt de vista contrari a les seves aspiracions nacionals.

Per l’impulsor del Col·lectiu Emma, el 13-D no va suposar un especial punt d’inflexió. Considera que l’ampli tractament i l’enfocament positiu de les consultes va ser fruit tant d’una feina prèvia ben feta com de la “lògica democràtica” de l’esdeveniment. “És molt més fàcil d’explicar que la gent vota per ser o no independent que els estira i arronses de l’Estatut”, explica. En aquest sentit, mentre el Barça és un dels temes que els diaris tracten en positiu, la llengua, el finançament i l’autogovern cauen tradicionalment a la balança negativa.