Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Diumenge farà deu anys dels fets que “van canviar el món”, tal com titulen de forma una mica pomposa molts dels especials que els mitjans de comunicació publiquen, com és lògic, per tal de commemorar-ho. La majoria dels dossiers, però, se centren en els fets més anecdòtics, com per exemple les vivències personals dels novaiorquesos, l’espectacularitat d’uns atemptats retransmesos per televisió o els actes commemoratius. Els reportatges més crítics se centren en la discriminació que, des de llavors, encara pateixen els musulmans als EUA i fins i tot algun s’atreveix a endinsar-se en el pantanós món de les teories alternatives sobre l’autoria dels atemptats. L’assassinat de Ben Laden el passat mes de maig és presentat com el colofó que posa punt i final a la història

Però com ha canviat el món des de llavors? Què ha passat amb les guerres d’Iraq i Afganistan? Com ha afectat tot plegat a les llibertats bàsiques? Són preguntes que es responen de forma molt desigual i a vegades ni tan sols es tenen en compte.

Dels especials que ja s’han avançat i que Mèdia.cat ha analitzat, el que menys es refereix a les qüestions de fons és el publicat pel diari Ara, que no dedica ni un sol article a les conseqüències polítiques dels atemptats i se centra en altres materials, com un vídeo amb un repàs de les pel·lícules on van sortir les torres bessones.

En una línia similar hi ha el dossier de Prensa Ibérica –distribuït en diaris com Levante, Información, Diario de Mallorca o Diari de Girona- on de les vuit seccions que es divideix només n’hi ha dues dedicades a l’anàlisi política. A la primera, titulada “Nou ordre Mundial”, la qüestió de les guerres es resumeix en la frase “les respostes militars dutes a terme per l’administració Bush”. A la segona, una entrevista al catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid Rafael Calduch, on la menció bèl·lica es limita a un paràgraf –i no se cita, per posar un exemple el tema de les falses armes de destrucció massiva,- un altre a Guantánamo i cap a tots els canvis en matèria securitària i de retallada de llibertats civils.

Una mica més elaborat però molt irregular és el recull d’articles del portal de la CCMA, ara anomenat 324.cat. Basat en peces molt curtes però molt diverses dels diferents corresponsals de TV3 a les zones afectades, s’hi pot llegir un text –“Evolució antiterrorista”- on compara els fets de l’11-S amb l’atemptat de Sarajevo que va iniciar la I Guerra Mundial per després no comparar aquest mateix conflicte amb els d’Iraq i Afganistan –que són obviats- i limitar les referències a la retallada de llibertats a una frase del director de l’Europol, Rob Wainwright: “La resposta en seguretat no hauria de tenir un efecte desproporcionat en la vida de les persones. I jo crec que totes les mesures que hem pres (…) són necessàries”. Però en la mateixa pàgina s’hi troben interessants articles –tots força vivencials- sobre els canvis en matèria securitària viscuts als EUA en aquesta anys, les revoltes àrabs i, fins i tot, alguna referència de passada al conflicte israelo-palestí com a font inacabable en d’enfrontaments entre occident i el món islàmic.

Finalment, el dossier més complert és el que ha publicat El Periódico, on els inevitables reportatges emotius amb fotografies de l’11-S i la reconstrucció de la “zona zero” conviuen amb, per exemple, un extens article –“Els altres avions de la mort”- sobre el fracàs –ètic, polític i militar- de la resposta bèl·lica estatunidenca, on destaca les 230.000 morts que aquesta han provocat i recorda les mentides que Bush i Cheney van desplegar per tal d’arrossegar el seu país en aquella direcció, a més d’altres peces on es critica la deriva securitària que venen patint els EUA des de llavors.

Però tot i això, cap dels reportatges estudiats resol, i ni tan sols es planteja, la pregunta que es fa Robert Fisk –probablement un dels més grans experts vius en el Pròxim Orient- i que assegura que tampoc respon cap diari estatunidenc: “Perquè?”. Què és el que va provocar que 19 persones universitàries i de classe mitja s’immolessin en un país estranger? I què es pot fer per evitar que altres vulguin seguir el seu exemple?

Actualització: Via Twitter en han fet arribar aquest especial sobre l’11-S l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Un exemple excel·lent de bon periodisme fora dels grans mitjans.

El trencament de les relacions entre Wikileaks i els cinc diaris internacionals que tenien accés privilegiat i exclusiu a la seva informació ha tornat a portar la polèmica web de filtracions a les portades dels informatius, coincidint amb la publicació global i sense restriccions dels 250.000 cables del Departament d’Estat dels EUA.

Tal com va passar fa un any, el focus informatiu s’ha centrat en la figura de Julian Assange i les interioritats de la seva peculiar organització i en canvi algunes de les seves revelacions més impressionants han passat totalment desapercebudes. El més cru i que costa de creure que passés desapercebut als diaris que fins ara tenien la informació és l’assassinat de deu civils iraquians esposats –entre els que hi havia cinc nens, un nadó i una dona de 70 anys- per part de tropes estatunidenques que després van tapar el lloc dels fets amb un bombardeig. O els abusos sexuals per part de cascos blaus a Costa d’Ivori que mai van ser investigats per l’ONU. També hi ha casos menors però paradigmàtics perquè afecten els propis mitjans que tenien la informació, com la suposada entrevista que la blocaire cubana Yoani Sánchez va fer a Barack Obama per a El País i que en realitat va ser resposta per un funcionari de l’Oficina Diplomàtica dels EUA a l’Habana. En canvi, anècdotes com la filtració d’uns telèfons de Zapatero i la Casa Reial espanyola, han tingut molt més ressò.

La decisió de Wikileaks de fer pública tota la informació sense filtrar les dades dels informants –el que els podria posar en perill a segons quins països- ha despertat una intensa onada de condemnes cap al col·lectiu de Julian Assange, sobretot des del món del periodisme i, per exemple, l’organització Reporters Sense Fronteres ha decidit eliminar l’enllaç del seu web cap a Wikileaks.

Les raons d’aquesta actuació no són gens clares i les acusacions entre el portal i els  mitjans que fins ara li donaven cobertura han desembocat ràpidament en una guerra oberta. Segons els diaris implicats, la decisió seria responsabilitat exclusiva de Julian Assange, que hauria actuat de forma totalment unilateral, en una versió que ni tan sols apunta a cap possible motivació d’Assange per variar de forma tan brusca la seva forma d’actuar. Segons Wikileaks, però, la informació feta pública, en realitat ja circulava des de feia temps per la xarxa a disposició de qui sabés arribar-hi, en part gràcies a la publicació de la contrasenya que permet desxifrar els documents per part d’un periodista de The Guardian, el que violaria l’acord de confidencialitat signat entre les dues parts. De fet, en un comunicat Wikileaks assegura que la decisió de publicar tota la documentació és un esforç per obligar els estats a protegir les seves fonts arribat a la situació en que la informació sensible ja era, probablement, a mans perilloses i explica que ja van informar de tot això als EUA.

El més segur és que mai s’arribi a desentranyar del tot aquest laberint de secrets, acusacions creuades i filtracions interessades, però és obvi que, una altra vegada els arbres de Wikileaks han impedit veure el bosc de les actuacions dels EUA arreu del món i que una bona part de la responsabilitat recau en els grans mitjans als que Assange va confiar la difusió del seu material, encara que l’actuació fosca i erràtica del personatge hi hagi contribuït.

Sobre les fonts: Un últim apunt per ajudar a reduir la confusió. Molts mitjans han acusat Wikileaks de “descobrir les fonts”, el que, segons aquests, “resta credibilitat per a possibles futurs filtradors”. En realitat les fonts descobertes no són les de Wikileaks sinó les del Departament d’Estat dels EUA –qui realment potser tindrà problemes en el futur per aconseguir informació privilegiada- i que emprar la paraula “font” en aquests casos pot ser confús, ja que no es tracta de fonts periodístiques sinó d’informants al Govern estranger. Sense justificar la difusió de les seves identitats ni cap possible represàlia, la paraula més escaient per aquestes persones potser seria la d’“espia” i és responsabilitat dels EUA protegir els seus col·laboradors.

Repassant les columnes d’opinió de les versions digitals dels diaris conservadors seria impossible afirmar que l’actualitat informativa del cap de setmana ha estat centrada en els atemptats de Noruega. Mentre les seves portades eren copades per grans titulars i fotografies relacionades amb la massacre, editorials i columnes seguien centrades en Zapatero, l’euro, Grècia i, de forma estranyament obsessiva, la igualtat de gènere.

En un diari que fa del flagell del terrorisme una de les seves raons de ser com és El Mundo ni una sols menció, i això que Anders Behring Breivik havia demostrat ser seguidor de les seves teories sobre la rendició de Zapatero a Al Qaida. A l’ABC sols Edurne Uriarte –en un bloc- s’anima treure el tema, però, més o menys en la línia ideològica de Breivick, per fer-se un embolic, equiparar islam amb extrema dreta i criticar Zapatero per fomentar l’Aliança de Civilitzacions com a prevenció a la violència. La Razón també passa de puntetes sobre el tema i l’única referència és la critica a la policia Noruega de José María Marco per la seva manca de previsió, tenint en compte els números que tenien de ser víctimes d’atemptats… gihadistes!

A casa nostra, els diaris conservadors també prefereixen deixar el tema, i a La Vanguardia es parla de l’anunci d’una agència de relacions extramatrimonials a la samarreta de l’Atlètic o la biografia d’un polític del segle XVIII anomenat Fouché i fins i tot Pilar Rahola, habitual quan hi ha atemptats arreu del món, prefereix allargar la dimissió de Camps. A Las Provincias només María José Pou, des del seu bloc, s’anima a treure el tema, per demanar que no es “presentin les opcions religioses com a sospitoses” i ho compara a com es deuen sentir els musulmans quan han d’enfrontar-se a “aquesta realitat ja establerta que relaciona Islam i terrorisme”.

Molta menys autocrítica es pot llegir als portals de La Gaceta i Libertad Digital -els únics mitjans que s’atreveixen a entrar a fons amb el tema,- encara que s’ha de reconèixer que no incideixen les ganes de venjança habitual després d’altres atemptats. El rotatiu d’Intereconomia es posa filosòfic i reflexiona sobre el “misteri del Mal” que qualsevol pot portar dins, ja que “quina relació tindrà aquest crim tant abjecte amb qualsevol cosa que pugui invocar el seu autor?”. Però per si de cas, el seu resum de premsa el dediquen a criticar els mitjans que han definit l’assassí com a fonamentalista cristià, terme que el periodista reconeix que “no sap que significa”. En una doble ofensiva molt similar, al portal de Losantos conviu la negació –un tal José García Domínguez troba “conspiranoic” veure l’activisme nazi rere la massacre- amb la desvinculació d’un José Carlos Rodríguez que recorda que “cap  idea pot prohibir-se por molts crims que se s’hagin comès en el seu nom”. A veure si els queda alguna mica de tanta equanimitat en futures tragèdies similars.

Les darreres setmanes el món de la comunicació ha seguit amb fruïció el desenvolupament del cas que ha dut al tancament del News of the World a Anglaterra. L’escàndol generat per les punxades de telèfons han portat primer a una revolta dels seus lectors i, després, a la decisió del seu propietari –el magnat de la premsa internacional Rupert Murdoch- de tancar el diari més rendible de la secció britànica del seu imperi per tal de no perjudicar el conjunt del grup.

El debat que ha suscitat ha girat al voltant dels límits del periodisme i del fracàs de l’autoregulació, però poques veus han fet notar que les pràctiques del NOTW –com era conegut popularment el diari- eren, a més d’immorals, il·legals, i per tant no es tracta tan d’ètica professional com de control de policial d’activitats il·lícites i gairebé ningú ha apuntat la preocupant facilitat amb la que qualsevol pot punxar els telèfons que vulgui sense que la companyia responsable se’n doni compte ni –pel que sembla- doni explicacions.

Els fets, però, han servit per iniciar un ampli debat públic sobre la qualitat del periodisme i els mecanismes per frenar la colonització dels mitjans per la “informació brossa”, amb propostes com la que el professor de dret de la UdG, Marc Carrillo fa en un reportatge a El Periódico, de separar el periodisme de l’entreteniment informatiu, el segon dels quals “hauria de tenir un tracte jurídic diferent i no hauria de poder invocar el dret a la informació”. Una línia tan interessant com perillosa, ja que posar massa límits a la definició periodisme pot arribar a ser perillós pels que, com en Ramon Barnils, defensen una “professió incòmoda”.

A casa nostra el debat ha estat present amb un caràcter molt més local després que la regidora d’ICV per Barcelona, Janet Sanz, demanés en una piulada que Els Matins de TV3 prescindís de Pilar Rahola, després que aquesta defensés a la seva tertúlia que “els immigrants no ho haurien de tenir tan fàcil per votar”. La proposta va ser seguida per centenars de tuitaires que, dimecres passat, van convertir l’etiqueta #prourahola en la tendència dominant a Catalunya. En un llarg i sòlid article al seu bloc, el periodista Bertran Cazorla, argumenta com el fenomen de les tertúlies televisives a l’Estat espanyol és equiparable al dels tabloides britànics i alemanys i que per tant també se’ls hauria d’aplicar l’etiqueta “d’entreteniment informatiu”, diferenciada del periodisme i per tant es podria posar en dubte la seva idoneïtat en un mitjà públic com és TV3.

Diferències a banda entre els dos casos –per ara ningú acusa Rahola de cometre cap delicte- és bo que es discuteixi sobre la necessitat d’un periodisme rigorós i de qualitat, doncs és obvi que el control que poden exercir unes audiències exigents és la millor garantia d’uns mitjans plurals i amb vocació de servei públic, exigència que hauria de començar, precisament, amb unes tertúlies dominades per un pensament monocolor, tal com va provar un informe de Mèdia.cat el passat setembre o denunciava l’economista Vicenç Navarro en una carta oberta Manel Fuentes la setmana passada.

Avui ha sortit publicat a diferents mitjans del país el descobriment de la veritable identitat de la blocaire lesbiana i opositora siriana Amina Arraf. La suposada activista mantenia un bloc molt actiu des del passat mes de febrer, des d’on narrava les vicissituds de ser homosexual i opositora al país àrab i incloïa des d’històries més íntimes –relacionades amb la seva orientació sexual- a més polítiques que descrivien l’evolució de la revolta democràtica. El darrer text del bloc era redactat per una cosina d’Arraf i explicava la seva detenció a mans “d’homes armats pertanyents a un dels 18 cossos de seguretat del règim o alguna de les seves milícies afins”. El bloc va tenir un fort ressò internacional i Amina Arraff va concedir nombroses entrevistes per correu electrònic a mitjans com The Guardian, CNN o CBS i una amiga seva va ser entrevistada a la BBC i Al Jazeera. Fins i tot se n’havia difós una fotografia i s’havien engegat diferents campanyes internacionals per demanar el seu alliberament. Finalment, però, Tom MacMaster, un estatunidenc de 40 anys, resident a Escòcia i heterosexual ha admès ser l’autor del bloc, després de ser descobert per l’activista –no periodista- Andy Carvin. Read the full text

Entrevista a Serena Corsi, periodista italiana

La situació dels mitjans i del periodisme a Itàlia són preocupació més o menys habitual al nostre país. Per exemple hi va haver cert rebombori al voltant de l’anomenada “Llei Mordassa” [que prohibeix publicar el contingut de les escoltes telefòniques implicades en una investigació judicial].
Dins la gravetat que té aquesta llei i altres similars, ja que dificulta molt el periodisme d’investigació, el problema de Berlusconi en relació al periodisme i a la qualitat del mitjans a Itàlia és molt més profund. Va molt més enllà.

Per exemple?
Els mitjans dediquen tota la seva energia a parlar de Berlusconi, sigui bé o malament. Es dedica massa espai als escàndols i s’oblida el contingut polític del seu govern: la gestió de la crisis, la seva orientació econòmica, etc. Sembla que això no sigui greu.
Amb aquesta estratègia potser aconseguirem desfer-nos de Berlusconi, però a costa de deixar el periodisme molt mal parat.

Curiosament aquesta obsessió pel periodisme supeditat a l’espectacle i l’escàndol es troba en els orígens del berlusconisme.
Sí, i ha anat contaminant als altres. Finalment ha aconseguit imposar la seva fórmula en que per generar opinió cal fer espectacle i ell mateix és el principal protagonista de l’espectacle, així que ens trobem en la paradoxa de la berlusconització dels anti-berlusconians.

Des d’aquí hi ha la percepció que a Itàlia hi ha un control absolut dels mitjans, però vostè parla molt del periodisme anti-Berlusconi. Hi ha mitjans dissidents?
Sí, molts. Ara mateix els dos principals diaris italians [La Repubblica i Corriere della Sera] tenen una línia frontal d’oposició. El perill de la concentració mediàtica és especialment greu en la televisió, però amb l’arribada de la TDT també s’ha matisat.
És cert que abans de la digitalització Berlusconi va arribar a controlar d’una manera o una altra –sigui com a empresari sigui com a polític- sis dels set canals de televisió, però llavors el que va passar és que aquest setè canal, que casualment es diu La 7, va començar a guanyar molta audiència, ja que el seu discurs representava la meitat de la població. És molt difícil tapar totes les escletxes.

Al País Valencià –que sovint es diu que està italianitzat- han guanyat molt de pes les xarxes socials com a alternativa al control dels mitjans tradicionals per una opció política. S’ha donat el mateix a Itàlia?
Completament. Són el futur. Aquest cap de setmana s’han de celebrar a Itàlia dos referèndums essencials. Un sobre mantenir la prohibició de construir centrals nuclears i l’altre sobre impedir la privatització de l’aigua. Ambdues iniciatives van néixer i es van desenvolupar a les xarxes socials fora de l’interès dels mitjans fos quin fos la seva orientació. Només quan s’ha vist que el resultat dels referèndums podia llegir-se com una derrota de Berlusconi alguns mitjans n’han començat a parlar. El que ens porta a dues conclusions: la primera que els mitjans no aprenen i que segueixen atrapats per aquesta dinàmica pro i anti, i l’altra és que les xarxes socials són capaces de marcar la seva agenda.

Poc a durat el miniescàndol –si és que ha arribat a escàndol- de la negativa de les tropes de l’OTAN de rescatar una pastera que es dirigia de Líbia a Itàlia i que va provocar la mort de 61 persones de fam i set. La Vanguardia ho va liquidar en dos dies, l’Ara en un –dos si comptem també les prèvies a l’edició digital- i només a El Periódico i l’Avui/El Punt va arribar a un tercer. Avui ja ningú ha parlat del tema, soterrat per la sèrie Ben Laden que no sembla que hagi d’acabar mai, el tancament de fronteres a Dinamarca i l’últim comunicat de guerra provinent de Misrata. Read the full text

La notícia de la mort de Bin Laden ha revolucionat el panorama informatiu mundial i això és impossible de fer –a l’era de la imatge- sense una foto que estigui a l’alçada de la història. I com aquesta no hi era doncs es va inventar: un bast muntatge digital va donar la volta al planeta com a “prova” de la mort de la persona més buscada del món. I quan es va saber que aquesta era una imatge falsa els mitjans no van reaccionar amb vergonya retirant-la, sinó que es van limitar a canviar el peu de foto explicitant el seu origen i van seguir difonent-la. Tota una metàfora del sistema comunicatiu que ens ha tocat viure. Read the full text