Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Una nova forma d’abús s’està estenent entre les empreses de comunicació cap als periodistes: els contractes on se’ls exigeix la renúncia total als seus drets com a autors dels seus treballs. O això és, almenys, el que denuncia la Federació Internacional de Periodistes (FIP). La publicació en un mitjà d’un text, una fotografia o un audiovisual no comporta la renúncia dels drets d’autoria sobre aquesta feina i en cas de futures reedicions o de cessions a tercers el periodista manté els seus drets a un reconeixement moral com a autor, a un control de la integritat de la seva feina i a una remuneració adequada per la mateixa. Read the full text

Barack Obama ha fet un discurs i això aquí és notícia destacada. Potser perquè el parlament versava sobre un tema d’actualitat rabiosa també a casa nostra, o potser perquè qualsevol paraula del president estatunidenc ja és considerada notícia. Sigui com sigui, els anuncis de retallades pressupostàries d’Obama poden ser vistes com una promesa o com una amenaça, i això és el que fan els diferents mitjans en favor d’un cert pluralisme informatiu, però, tal com passa en el tractament local de les retallades, aquesta pluralitat topa amb els estrets límits de l’ortodòxia neoliberal. Read the full text

Entrevista a Hernando Calvo Ospina, escriptor i periodist d’investigació colombià, autor de El equipo de choque de la CIA (El Viejo Topo, 2011)

Vostè acusa la CIA de delictes molt greus com assassinats o tràfic de drogues. Creu què és possible què això arribi algun dia a judici?
No. Els casos més greus que s’han fet públics mai han arribat a imputar ningú. La vegada que més lluny es va arribar va ser amb el cas Irangate [on es va saber que la CIA venia armes a Iran i traficava amb drogues per finançar la contra nicaragüenca] amb Reagan de president i Bush pare de vicepresident. Això va arribar al Senat amb un informe demolidor elaborat per John Kerry. Doncs no sols no va tombar Reagan, sinó que ni tan sols va impedir que Bush fora escollit i, per més inri, el mateix Kerry va ser derrotat per Bush fill el 2004.
O sigui que al final no va passar res i no passarà i si passés com a molt ho pagaria algun funcionari de baix nivell, perquè allò contrari significaria tocar el sistema i, el sistema –es digui republicà o demòcrata,- es protegeix a si mateix.

A pesar dels escàndols, aquest tipus de polítiques es continuen mantenint. Wikileaks n’ha destapat algunes de realment esfereïdores ubicades a l’Afganistan.

I n’hi ha més d’exemples. Els grups paramilitars colombians que tenen el suport de la CIA es financen amb el tràfic de drogues. De fet, han substituït els càrters clàssics i avui són ells mateixos les principals organitzacions de narcotràfic, però no els passa res. La lliçó és, si ets aliat dels EUA estàs protegit. El problema començarà quan passis a caure-li malament, com li va succeir a Noriega o Saddam, però mentre això no passi…

Al seu llibre vostè no descobreix realment cap secret, tot el què hi ha ja ha estat abans publicat a la premsa o en informes oficials, però tot i així no en som gens conscients. Com funciona aquest ocultament en un sistema on hi ha llibertat de premsa?

És cert que la premsa estatunidenca ha publicat moltes coses i ha destapat molts escàndols, però aquesta premsa també forma part del sistema i sap fins on pot arribar. Per la seva banda, el sistema té els seus coixins i té molta capacitat, i més als EUA, d’absorbir les crítiques. Es difonen fets terribles i en realitat no passa res.

I aquest sistema de control funciona sense repressió als periodistes?

Sí que n’hi ha algun tipus de repressió, però és molt tranquil·la. Són més aviat pressions de tipus professional, limitacions de fonts, pactes entre els polítics i editors, etc. Però és cert que no es pot parlar de mecanismes de censura directa.

Quines possibilitats té d’influir el periodisme d’investigació en la societat?

Jo crec que molt poca. Els grans mitjan s’autocensuren, saben que podrien fer tremolar el sistema, però no ho volen. D’alguna forma, conscientment o inconscient, tenim la sensació que estem atacant la nació, el propi país, i aquest tipus de pressió nacionalista funciona.

Les revelacions de Wikileaks que comentaves en són un bon exemple. El que s’ha sabut de l’Estat espanyol haurien de provocar un fort debat parlamentari, es podria portar Aznar davant d’un tribunal, com pot ser que el que mani realment sigui l’ambaixador estatunidenc? I en canvio no ha passat res de tot això, ja que podria fer tremolar el sistema. Els coixins funcionen.

I per molt que a vegades critiquin, la premsa són els gossos guardians d’aquest sistema, mai farà el paper d’opositor real.

Nicolas Sarkozy no va deixar cap espai per al dubte: “per a protegir la població civil de la bogeria criminal d’un règim que, assassinant al seu propi poble, ha perdut tota legitimitat”.

La vigília del començament dels bombardeigs occidentals sobre el país nord-africà 40 civils eren assassinats a la plaça Tahrir de Sanà, al Iemen, recorda Santiago Alba Rico.
Read the full text

El caos libi queda representat a les seccions internacionals –que no de les portades, copades per la victòria del Barça- de les capçaleres barcelonines, segons les quals Gaddafi es nega a negociar amb els rebels (El Periódico), són aquests els que no volen parlar amb el dictador (Ara) i ja s’ha confirmat el començament de les negociacions (La Vanguardia). Un desconeixement que augmenta a mida que arriben més i més corresponsals internacionals, en dos processos que semblen paral·lels enlloc d’antagònics.

Read the full text

Si l’encert d’una dita es mesura per la quantitat de vegades que és citada, és obvi que la traducció castellana del documental irlandès Chávez: Inside the coup va ser un ple al quinze. A hores d’ara la revolució no serà, ni ha estat ni està sent televisada, tuitejada ni retransmesa per cap mitjà electrònic, digital o analògic. I l’exemple més clar d’això en aquests moments no és Veneçuela ni Líbia ni cap altre país àrab sinó una petita illa europea de menys de 300.000 habitants: Islàndia.

Read the full text

Avui viatja una delegació oficial del Congrés espanyol a Guinea Equatorial sense que el tema hagi transcendit especialment. El fet no seria d’estranyar si el viatge no hagués estat precedit de certa polèmica política per la crítica que n’han fet diputats de diferents grups, el destí no fos una de les pitjors dictadures africanes, especialment mimada pel Regne d’Espanya, i els mitjans no acabessin de descobrir –fa sols unes setmanes- que les plàcides democràcies socialdemòcrates àrabs eren en realitat terribles dictadures.

Read the full text

Poc més de 24 hores ha durat l’aventura de Pilar Rahola a Egipte com a enviada especial dels Matins de TV3. De la seva missió a penes n’hem tret poder veure Rahola sense escot i assabentar-nos que els pro-Mubarack agressors de periodistes duien samarretes del Barça. Realment seria per riure si no fos perquè la imatge de la televisió pública catalana ha quedat greument tacada i perquè, tot plegat, s’ha pagat amb diners del delmat erari de la Generalitat. Aquí hi ha l’enllaç de la seva primera crònica, i de la segona, material que queda per a la història.

Read the full text