L’autor d’aquesta afirmació és Alejandro Suárez Sánchez-Ocaña, autor del llibre “Despullant Google” (sols en castellà) i que en l’entrevista explica els mecanismes que empra la multinacional estatunidenca per eludir el pagament d’impostos a la Unió Europea en base a comptabilitzar tots els beneficis de la regió a la seva filial irlandesa, traspassar-los a Holanda i acabar-los ingressant al paradís fiscal de les Bermudes, en una explicació dels sistemes habituals d’evasió fiscal de les grans corporacions i la inacció dels responsables polítics per frenar-la –que segons explica Suárez li van arribar a afirmar que ho trobaven un “mal menor”.-

A banda de la referencialitat espanyola del diari –per què destacar la dada estatal quan després s’explica que és un problema europeu?,- l’entrevista obvia en tot moment que aquesta és, en realitat, una pràctica estesa a la majoria de les grans empreses –estrangeres o no- i representa una oportunitat perduda d’oferir als seus lectors una opció alternativa a les actuals retallades a l’hora d’eixugar el dèficit.

A més de denunciar el frau fiscal de Google, l’entrevistat detalla alguns altres aspectes menys coneguts de la seva activitat, com el negoci de les dades proporcionades pels seus usuaris, una pràctica també habitual en altres empreses com bancs o telefonia.

Més curioses resulten, en canvi, les afirmacions sobre l’atac a la intimitat que, assegura, representen alguns serveis com els mapes o satèl·lits, amb arguments com que “els lladres poden veure com entrar a casa meva”, o que Google “ha actuat sense miraments contra els drets d’autor”. Un anunci que entra dins la línia de les declaracions de Rupert Murdoch, segons el qual Google és “el pirata més gran” i que resulta si més no paradoxal, veient el disseny de la portada dels seu llibre i la d’un altre també sobre Google publicat el 2007.

Al final sembla que més que criticar les males pràctiques d’una companyia multinacional el que es pretengui és carregar contra la lliure circulació per la xarxa.

Un dels més destacats el va publicar La Vanguardia ahir –però també ho va mencionar RAC1 el 14 de gener,- on s’insistia en els 20 milions al titular i, a l’interior, es recalcava que “és una xifra important. Serviria per sufragar moltes coses, i més ara, en un temps d’austeritats i retallades”, encara que seguidament reconeix que no representa més que 1,6% del cost anual de la xarxa integrada, que inclou tant el metro i autobusos de tota l’àrea metropolitana com els Ferrocarrils de la Generalitat i Rodalies Renfe, per on viatgen més de 900 milions de passatgers l’any. Però en cap lloc de les dues peces s’explica com se sap quanta gent viatja sense pagar, més enllà de citar un “balanç del programa de lluita contra el frau del 2011, elaborat per Renfe i al que La Vanguardia ha tingut accés”, però que no és públic i del que no es detalla com se sap que el frau a Rodalies és entre el 10 i el 12% del passatge.

S’ha de tenir en compte que calcular quanta gent viatja sense bitllet és una tasca complicada, ja que el viatger irregular no deixa cap tipus de rastre al sistema, que funciona exactament igual hi sigui o no. Una de les fórmules més acceptades és comptar quin percentatge de viatgers sense bitllet “cacen” els revisors sobre el total de passatgers controlats. Una dada que només tenen a TMB i FGC, ja que les seves màquines electròniques porten la comptabilitat total, mentre que els de Rodalies només saben la quantitat de bitllets i venuts i multes imposades pel revisor, però no el volum de passatgers controlats. Curiosament és a TMB on el frau detectat és més baix i no arriba a l’1%, encara que la Generalitat “calculi” que en realitat és del 2%, xifra que tampoc s’explica, ja que seria lògic esperar que els controls siguin més habituals als trams i horaris “problemàtics” i per tant el percentatge de passatgers enxampats hauria de superar la mitjana o, en tot cas, no rebaixar-la. Encara baixa més el percentatge d’èxit dels revisors de FGC, per sota el 0,2%, que la Generalitat  multiplica per deu fins al 2% sense explicar perquè. Així que el gruix de frau es concentra a la xarxa de Rodalies, precisament l’únic lloc on no hi ha cap sistema estadístic per a calcular-ho –tampoc serveixen les enquestes visuals, ja que hi ha moltes estacions sense torns- i on es dispara fins a deu vegades per sobre del frau detectat als altres sistemes.

Però l’exercici que aixeca més sospites sobre la precisió de la xifra de 20 milions és una visita per l’hemeroteca. Un reportatge de El País de març del 2010 –realitzat després d’unes protestes contra el preu del transport, com els actuals que han coincidit amb la vaga de viatgers del 10 de gener i l’acció de “Jo no pago” del 15- ja donava la mateixa xifra, que combinava amb la de 60 milions de passatgers sense bitllet sobre un total de 771, o sigui un 8%. Llavors, els periodistes admetien que, utilitzant l’extrapolació de les multes imposades els viatgers sense bitllet baixaven dels 60 milions als 7,7, així que van fer la seva estimació pròpia, comptant quanta gent es colava a la parada de FGC de la UAB –que ells mateixos anomenen “estació sense llei”- i a la de Plaça d’Espanya i es situava en el 3,25 i el 6,5% respectivament, molt per sota de les xifres oficials.

Però és que ja fa cinc anys –al gener del 2007- 20 Minutos publicava que eren 20 milions el que deixaven d’ingressar els operadors de transport públic.

Una lectura ràpida d’aquesta persistència insistiria en el fracàs de les mesures de major control que s’anuncien en cada un d’aquests reportatges amb cinc anys de diferència. O potser a l’inrevés, ja que a pesar de l’augment del preu dels bitllets, la xifra de frau no puja. Podria ser demagògic titllar de poc eficients els 15 milions gastats només per TMB per evitar un frau que com a molt arriba als 20 en tota la xarxa integrada, ja que és de suposar que, sense control, es dispararia la gent que es cola, però, i seguint el discurs de l’austeritat marcat per la crisi, es podria com a mínim adduir que el cost en seguretat està arribant a ser tècnicament deficitari, ja que un major control no implica una reducció significativa del frau. Un bon exemple és el projecte,explicat al reportatge de La Vanguardia, d’introduir una nova targeta amb holograma –que el mateix text reconeix com a caríssim ja que serà necessari adaptar les màquines validadores de tota la xarxa- per reduir la falsificació de bitllets, una pràctica que segons el mateix Ricard Font, director general de Transports i Mobilitat de la Generalitat, “no està molt estesa”.

No es pot dir doncs, que els EUA o internet –en concret les xarxes socials- no gaudeixin d’una bona cobertura. Per això és força inexplicable que cap mitjà del país hagi explicat encara que és la Llei per Aturar la Pirateria en Línia (SOPA en les seves sigles angleses), una versió estatunidenca de la Llei Sinde molt més agressiva –i amb més que probables efectes internacionals, ja que s’aplicaria a webs de qualsevol país- que preveu deixar, en sols cinc dies, sense servidor, domini, publicitat o comptes corrents –en un procés similar al que va patir Wikileaks- a webs amb continguts susceptibles de violar la propietat intel·lectual o enllaços a altres webs que en poguessin tenir. Unes mesures que, segons els seus crítics, no sols amenaça la llibertat d’expressió sinó que acabaria amb la internet tal i com l’hem coneguda fins ara.

Els efectes podrien ser encara més immediats si la coalició d’empreses que s’oposen a la llei –formada pels proveïdors de serveis més importants de la xarxa com Google, Twitter, Facebook, Yahoo o PayPal- acaben complint la seva advertència de realitzar una aturada de 24 hores pel proper 23 de gener, vigília de la tramitació de la norma al Congrés del país americà. De moment, aquesta aturada –amb conseqüències socials i econòmiques incalculables i que s’anuncia com un avís del que podria passar a la pràctica si la SOPA és aprovada- no és més que una “idea”, però suficient per a que en parlin mitjans d’arreu del món. Excepte aquí, on en dues setmanes ens podríem trobar amb la meitat d’internet apagat sense saber-ne les raons o haver pogut actuar en previsió.

Als Països Catalans la informació sobre aquesta proposta de llei i les seves conseqüències ha recaigut sobretot en blocs especialitzats i fòrums, sense que cap mitjà se n’hagi fet ressò. A l’Estat espanyol sols El País i 20Minutos n’han publicat alguns reportatges no gaire destacats i ni tan sols el tardà teletip d’EFE redactat ahir –fa més d’una setmana que es parla d’aquesta aturada- ha servit de gaire, ja que només ha estat reproduït per Público i alguns diaris bascos.

Un silenciament que no ha impedit a nombrosos internautes organitzar-se per tal d’impedir l’aprovació de la llei. En les darreres setmanes s’han llançat iniciatives com l’”Operació Blackout” d’Anonymous o una aplicació per Android que pemet saber quines empreses donen suport a la SOPA i així evitar comprar-ne els productes.

Per cert que la SOPA també tindria les seves conseqüències per als propis periodistes i mitjans, tal i com explica aquest reportatge.

I les coincidències no es limiten al titular. “La festa s’ha acabat”, “discurs sòlid i ben travat”, “programa de reformes”… frases quasi textuals que es poden llegir a l’article del director de La Vanguardia, l’editorial de La Razón o la columna del Consell Editorial d’El Mundo –similituds que van més enllà del fet que tots tres textos es refereixen als mateixos fets- encara que Antich hagi apostat per un titular una mica més modest –“Calendari de reformes”- que els dels rotatius madrilenys: “Per a regenerar Espanya” o, l’encara més grandiloqüent, “En un món nou”.

Són, potser, els silencis i eufemismes el que més delaten La Vanguardia. No sols no hi ha cap espai per on pugui entreveure’s algun tipus de crítica, sinó que a les amenaces de recentralització li diuen “una reestructuració de la funció pública per evitar duplicitats en les administracions” i de la nova reforma educativa n’obvien que estarà centrada en la retallada del català amb l’excusa d’introduir l’anglès, tal i com ja ha passat al País Valencià o Galícia. El pacte fiscal ni esmentar-lo. En canvi, el rotatiu de Godó es diferència al notar en el flamant primer ministre espanyol una oferta de “diàleg més que de pactes”, potser perquè aquesta suposada voluntat d’entesa és més un desig que una realitat.

Però l’optimisme del director té poca tirada. Tan poca que no arriba ni als columnistes del seu propi diari, la majoria dels quals apunten cap a direccions molt més crítiques i alerten d’una més que probable recentralització agressiva amb peces com “Rajoy passa de Catalunya”, “Reagrupació espanyola” o “Patriotisme econòmic”.

Apunt: La portada d’El Periódico d’avui oferia un lapsus linguae impagable a l’hora de mostrar quin és el marc de referència mental d’un diari que s’anomena a si mateix “de Catalunya” quan parla de la implemenatació de l’educació bilingüe “espanyol-anglès”. Fins i tot Las Provincias se’n recorda que a les nostres “comunitats” hi ha un altre idioma a l’ensenyament.

Aquest error podria atribuir-se al fet que la majoria de sondatges a peu d’urna donaven per fet aquesta pèrdua de la majoria absoluta i durant la tarda de diumenge tots els avançaments titulaven en aquesta direcció. Al final, el redactor encarregat d’actualitzar el web hauria renovat la informació proporcionada per EFE a quarts de quatre de la matinada sense modificar el titular. Una anècdota sense més transcendència si no fos per que a mig matí es mantenia l’errada i per que aquesta no és l’única.

Al mateix subtítol s’afirma que “Rússia Unida hauria aconseguit el 50,05 per cent dels vots”, una dada que hauria d’haver encès les alarmes del redactor. Sense saber res del sistema electoral rus, es fa realment difícil de creure que no basti superar la meitat dels sufragis per assolir la majoria absoluta parlamentària. A les eleccions espanyoles del 20 de novembre el Partit Popular en va tenir prou amb un 44,62% per fer-ho. De fet, i altra vegada al cos de la notícia, s’informa dues vegades dels resultats de Rússia Unida, la primera repetint el ja mencionat 50,05% i la segona –on s’especifica que es fa amb el 97% escrutat- reduint-ho al 49,54% dels vots, o sigui quasi un punt per sota del que s’informa al titular i a pesar del qual sí reté la majoria en diputats.

Més greu, però, que els errors numèrics seria el fet que el teletip d’EFE no faci cap menció a les sospites de frau denunciades tant per l’oposició com per observadors independents. De fet, cap dels diaris que utilitzen EFE com a font –com l’Ara o El Periódico- fan esment a les irregularitats, i és només per la crònica de la corresponsal d’El Punt Avui a Moscou que és possible assabentar-se d’algunes de les diferents iniciatives per unes eleccions transparents impulsades per la societat civil i de la repressió que han patit aquestes, amb detencions, càrregues en manifestacions o atacs informàtics a webs crítics amb el govern.

La sorpresa més gran ha estat la valenta presa de posició de El Periódico, sobretot sabent la seva trajectòria. La seva editorial posa sobre la taula l’obvietat –negada per molts- que al final hi haurà d’haver algun tipus de negociació prèvia a la dissolució d’ETA i compara la situació basca –que tants d’altres es neguen a fer- amb els moviments que van permetre posar fi al conflicte irlandès. El rotatiu del Grup Z entén la Conferència de Pau de la mateixa manera que Vicent Partal –per posar un exemple ideològicament diferent-: una pista d’aterratge que permeti ETA justificar la seva desaparició i la defensa precisament per això. Per copsar plenament el valor d’aquesta posició sols cal comparar-la amb les opinions sobre la Conferència ofertes pel mateix diari per part d’Odón Elorza i Joseba Arregi, dos habituals columnistes del diari sobre temes bascos, molt més crítica la primera, frontalment en contra la segona.

En canvi l’editorial de La Vanguardia sembla escrita pensant més en els seus lectors madrilenys que catalans. Sense una crítica frontal a la Conferència, la capçalera del Grup Godó es pregunta “si bastaran aquestes recomanacions per a que la banda declari la fi definitiva del terrorisme” i avisa que “cap previsió respecte a la banda pot considerar-se certa”. I encara més lluny, el mateix José Antich, al seu bitllet afegeix un “si” condicional a una “així anomenada” Conferència de Pau, copiant part del guió establert a la Caverna, i hi nega qualsevol possible comparació amb els conflictes irlandès o palestí. Però al final, en una mostra del saber nedar i guardar la roba habitual a aquest diari, l’editorial admet que “si el resultat fos la renúncia definitiva a les armes per part dels terroristes, s’hauria de celebrar l’èxit de la reunió”.

Més contundent resulta El Punt Avui i la seva posició és la que s’esperaria d’un diari que sempre ha defensat la superació del conflicte per la via de respectar el dret a decidir dels bascos. La seva és l’única editorial que té en compte, a més de les altres, les posicions de l’esquerra independentista basca.

Sense dedicar l’editorial a aquest tema, l’Ara marca línia amb un article del periodista Antoni Batista –antic corresponsal al País Basc- on deixa clara la inevitabilitat de la fi d’ETA que a La Vanguardia els sembla tan difícil d’assumir.

Amb aquestes acusacions tan greus sembla obvi que el discurs hagi derivat en sols dos dies cap a les represàlies que els EUA poden prendre contra l’Iran –Obama en persona ha anunciat plans en aquest sentit- i quines fórmules legals s’han de seguir per aplicar-les. Resulta natural creure que si el govern d’un país democràtic llança una acusació tan greu contra un país estranger –i més encara si aquest no és una democràcia- és que té proves fonamentades i que no hi ha gaires motius per al dubte. El problema és que aquest mateix govern, fa sols vuit anys, va demanar al món que el cregués quan deia que Iraq tenia armes de destrucció massiva com a argument per a enviar el país àrab i al final aquestes no existien. Pel que no hauria de semblar tan estrany demanar un cert principi de precaució als periodistes, ja que fins i tot els governs democràtics poden mentir o poden ser enganyats.

Això és el que han fet els periodistes estatunidencs del Washington Post i el Wall Street Journal, que han començat a preguntar a fonts diferents a les governamentals i han vist que no totes les peces del trencaclosques encaixen tant bé. Segons estan publicant aquests diaris –i que els lectors catalans poden saber gràcies a que La Vanguardia ha optat per recórrer a l’agència alemanya DPA enlloc de a les espanyoles habituals i al corresponsal d’El Punt Avui- hi ha raons més que suficients per a dubtar de la versió oficial, que la trama està “massa mal organitzada” i hi ha “massa elements estranys” per creure-se-la, com a mínim sense preguntar més.

Els dubtes deuen ser tan grans que el mateix corresponsal de El País a Washington ha decidit incloure’ls a la seva crònica d’avui, encara que al darrer paràgraf del text i sense esmentar-lo en la titulació. Però com aconseguiran els EUA l’aval del Consell de Seguretat de l’ONU si no poden demostrar la seva versió dels fets? El periodista ho té clar: “Una de les raons per a que això passi és la implicació d’Aràbia Saudita, un país ric i petrolier amb el que Rússia i Xina estan interessats en mantenir bones relacions comercials”.

Mèdia.cat ja va fixar-se en una anàlisi de la setmana sobre com La Vanguardia trencava el consens de la resta de la premsa de Catalunya en editorialitzar sobre la sentència del TSJC que posa en perill la cohesió de la comunitat educativa i ara el diari ha incidit en la mateixa línia en dues portades consecutives. Així, mentre la resta de diaris barcelonins, en la seva edició de diumenge, posaven l’accent en la defensa de l’ensenyament en català –Ara i El Periódico- o en el debat sobre la independència –El Punt Avui,- el rotatiu del Grup Godó preferia centrar dos terços de la seva portada a una fotografia de la “zona zero” de Nova York amb el titular “Recorda”. Només a la part inferior un petit requadre avisa que per Artur Mas “S’han trencat les regles de joc de la transició”. Una declaració prou forta per part del President de Catalunya com per merèixer el titular central.

Però a més, avui ha tornat a repetir l’aposta amb una nova fotografia i titular dels EUA mentre que tota la menció a la Diada quedava reduïda a la part inferior i a una nova declaració de Mas. En oberta oposició, la resta de diaris del Principat –inclosos els gratuïts de Barcelona, molt més centrats en informació de fora al ser meres franquícies- obrien amb els actes i reivindicacions de la Diada, si comptem la mitja excepció d’El Periódico, on un mateix titular és compartit per dues fotografies de Barcelona i Nova York.

Així, una altra vegada La Vanguardia torna a diferenciar-se de la resta dels seus competidors, però a costa de quedar fora del debat i les preocupacions dominants, tan socials com polítiques. Resultat que es podria entendre que el mateix José Antich reconeix implícitament, a la seva columna diària, dedicada exclusivament a les problemàtiques nacionals, això sí, després d’escriure que “la celebració dels actes de la Diada Nacional de Catalunya queda, en part, eclipsada per aquell horrorós esdeveniment”. Eclipse que, en el cas de la portada de La Vanguardia, és gairebé total.

Quan tot això va començar –aquest setembre fa quatre anys- tothom semblava tenir clar que la culpa la tenia l’excessiva desregulació d’uns mercats financers que havien aprofitat la situació per jugar al casino especulatiu –enlloc d’invertir en economia productiva- quan no, directament, dedicar-se a l’estafa. Llavors fins i tot Sarkozy parlava de “refundar el capitalisme” i les agències qualificadores asseguraven en les seves compareixences al Senat estatunidenc que les seves avaluacions “eren sols una opinió”. Però passat el pànic inicial ràpidament es va tornar a insistir en que per recuperar el creixement s’havia de persistir en les mateixes receptes que havien desencadenat el desastre i per al record d’aquests primers temps sols van quedar les hemeroteques i alguns documents aïllats com la fantàstica pel·lícula Inside job.

Des de llavors els mitjans s’han instal·lat en una quasi unanimitat -en la que a l’Estat espanyol Público ha estat solitària excepció- en la que l’única via possible per sortir de l’atzucac era continuar amb una sèrie de mesures “doloroses però inevitables”, sense donar gaire espai a possibles opcions alternatives. Una homogeneïtat que Mèdia.cat ja va tractar a l’informe “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1”, on s’estudiava el posicionament dels opinadors respecte les primeres retallades socials de Zapatero. L’única solució aportada en tots aquests anys ha estat la reducció pressupostària amb l’argument –suposadament de sentit comú- de que “no es pot gastar més del que s’ingressa”, que oblida que per això, per augmentar els ingressos, els estats tenen una política fiscal i que a l’Estat espanyol, per posar un únic exemple, els fons d’inversió especulativa –les SICAV- estan gravats amb un simbòlic 1%.

El fracàs de la recepta ha estat simbolitzat pels més aviat dubtosos beneficis de la reforma constitucional exprés que tot i el seu ridícul polític no ha aconseguit aplacar ni un sol dia els insaciables mercats, que han respost amb  una caiguda del 4.69% de l’Íbex 35 i una pujada de trenta punts de la prima de risc del deute espanyol. Potser per això La Vanguardia es podia mantenir tan crítica amb un moviment polític que queda totalment dins de la seva línia editorial i acusar Zapatero i Rajoy d’actuar de “forma molt poc política, escassament pedagògica sense cap concessió a la participació de la resta de grups” per tal d’imposar una reforma “l’eficàcia real de la qual desperta dubtes severs entre economistes de diferents tendències”. Al final el que irritava La Vanguardia – com deixa clar la resta de l’editorial- era la marginació de CiU del pacte, però no deixen de ser paraules gruixudes per un rotatiu que constantment ha defensat tot tipus de contenció de despesa pública.

Més lluny encara ha anat El Periódico, qui en la seva editorial d’avui reclama un gir econòmic perquè “l’austeritat salvatge practicada fins ara no resol els problemes de fons perquè ofega el creixement i sense estímuls no hi ha activitat ni ocupació ni consum”. També es noten canvis a l’Ara –la línia econòmica del qual venia dominada per l’estil de Xavier Roig i Joan Ramon Resina- i que en només dos dies s’hi ha pogut llegir els dubtes de Toni Soler sobre les polítiques d’austeritat i la fina anàlisi de Jordi Múñoz lligant les qüestions socials i nacionals d’aquesta reforma.

Però el canvi de tendència s’observa també amb els arguments dels defensors de l’actual política que, com Javier Cuartas a Levante, han de matisar el que fins ara eren simplement “accions inevitables”, presentar-se com una tercera via entre “els defensors de l’equilibri fiscal i els apologistes de les polítiques de deute” i assumir que “establir un principi dogmàtic de renuncia sistemàtica al dèficit suposa una pèrdua de capacitat de corregir els desequilibris de l’economia”. O fins i tot amb el retorn d’opinadors que defensen l’estat del benestar des d’una òptica conservadora i cristiana –desapareguts els darrers anys,- tal com fa Ángel Tristán Pimienta, avui des de les pàgines de Diario de Mallorca.

Naturalment encara és d’hora per saber si aquests exemples marcaran tendència o és una flor d’estiu marcada per una conjuntura concreta, però tota pluralitat d’opinions als mitjans sempre és benvinguda.

Però no sols a l’interior. El titular d’encapçalament d’avui –el prou acusador “Zapatero deixa ben poc marge perquè s’hi sumi CiU”- que contrasta amb el molt més suau de “El TC rebaixa l’Estatut” amb el que van informar de la retallada a l’autonomia de fa un any.

Llegint la lletra petita dels articles, però, sembla que les raons de la indignació de La Vanguardia tinguin més a veure amb la discriminació de CiU dels pactes que han portat a la reforma constitucional que al caràcter centralitzador –per no parlar del neoliberal- de la mateixa. A l’editorial d’ahir, el diari defensava que “Els qui més s’han queixat, i amb raó, han estat els nacionalistes que van votar sí a la Constitució. Per a CiU, la reforma trenca el pacte constitucional de 1978 al deixar-los fora de les negociacions”. Sembla, doncs, que l’única oposició hagi vingut de la coalició nacionalista –la posició molt més dura d’ERC o ICV ni s’esmenta- i que la veritable raó per la qual s’ha trencat el “pacte constitucional de 1978” hagi estat la marginació d’una CiU que en tot moment és recordada per la seva disposició a pactar i no, per posar algun exemple, l’exclusió d’un electorat que és, al final, l’única font de legitimitat de la Carta Magna.