Media.cat – Observatori crític dels mitjans

La infinitament repetida cita d’Albert Einstein: “demència és fer la mateixa cosa moltes vegades i esperar-ne resultats diferents”, no sembla haver calat entre els defensors de l’ortodòxia econòmica neoliberal que després d’anys de retallades pressupostàries, contenció de la despesa pública i “senyals per aplacar els mercats”, i amb les borses europees enfonsades en continues “jornades negres”, continuen insistint en que aquesta recepta al final donarà un resultat diferent. Però les veus discrepants comencen a sentir-se cada vegada amb més força.

Quan tot això va començar –aquest setembre fa quatre anys- tothom semblava tenir clar que la culpa la tenia l’excessiva desregulació d’uns mercats financers que havien aprofitat la situació per jugar al casino especulatiu –enlloc d’invertir en economia productiva- quan no, directament, dedicar-se a l’estafa. Llavors fins i tot Sarkozy parlava de “refundar el capitalisme” i les agències qualificadores asseguraven en les seves compareixences al Senat estatunidenc que les seves avaluacions “eren sols una opinió”. Però passat el pànic inicial ràpidament es va tornar a insistir en que per recuperar el creixement s’havia de persistir en les mateixes receptes que havien desencadenat el desastre i per al record d’aquests primers temps sols van quedar les hemeroteques i alguns documents aïllats com la fantàstica pel·lícula Inside job.

Des de llavors els mitjans s’han instal·lat en una quasi unanimitat -en la que a l’Estat espanyol Público ha estat solitària excepció- en la que l’única via possible per sortir de l’atzucac era continuar amb una sèrie de mesures “doloroses però inevitables”, sense donar gaire espai a possibles opcions alternatives. Una homogeneïtat que Mèdia.cat ja va tractar a l’informe “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1”, on s’estudiava el posicionament dels opinadors respecte les primeres retallades socials de Zapatero. L’única solució aportada en tots aquests anys ha estat la reducció pressupostària amb l’argument –suposadament de sentit comú- de que “no es pot gastar més del que s’ingressa”, que oblida que per això, per augmentar els ingressos, els estats tenen una política fiscal i que a l’Estat espanyol, per posar un únic exemple, els fons d’inversió especulativa –les SICAV- estan gravats amb un simbòlic 1%.

El fracàs de la recepta ha estat simbolitzat pels més aviat dubtosos beneficis de la reforma constitucional exprés que tot i el seu ridícul polític no ha aconseguit aplacar ni un sol dia els insaciables mercats, que han respost amb  una caiguda del 4.69% de l’Íbex 35 i una pujada de trenta punts de la prima de risc del deute espanyol. Potser per això La Vanguardia es podia mantenir tan crítica amb un moviment polític que queda totalment dins de la seva línia editorial i acusar Zapatero i Rajoy d’actuar de “forma molt poc política, escassament pedagògica sense cap concessió a la participació de la resta de grups” per tal d’imposar una reforma “l’eficàcia real de la qual desperta dubtes severs entre economistes de diferents tendències”. Al final el que irritava La Vanguardia – com deixa clar la resta de l’editorial- era la marginació de CiU del pacte, però no deixen de ser paraules gruixudes per un rotatiu que constantment ha defensat tot tipus de contenció de despesa pública.

Més lluny encara ha anat El Periódico, qui en la seva editorial d’avui reclama un gir econòmic perquè “l’austeritat salvatge practicada fins ara no resol els problemes de fons perquè ofega el creixement i sense estímuls no hi ha activitat ni ocupació ni consum”. També es noten canvis a l’Ara –la línia econòmica del qual venia dominada per l’estil de Xavier Roig i Joan Ramon Resina- i que en només dos dies s’hi ha pogut llegir els dubtes de Toni Soler sobre les polítiques d’austeritat i la fina anàlisi de Jordi Múñoz lligant les qüestions socials i nacionals d’aquesta reforma.

Però el canvi de tendència s’observa també amb els arguments dels defensors de l’actual política que, com Javier Cuartas a Levante, han de matisar el que fins ara eren simplement “accions inevitables”, presentar-se com una tercera via entre “els defensors de l’equilibri fiscal i els apologistes de les polítiques de deute” i assumir que “establir un principi dogmàtic de renuncia sistemàtica al dèficit suposa una pèrdua de capacitat de corregir els desequilibris de l’economia”. O fins i tot amb el retorn d’opinadors que defensen l’estat del benestar des d’una òptica conservadora i cristiana –desapareguts els darrers anys,- tal com fa Ángel Tristán Pimienta, avui des de les pàgines de Diario de Mallorca.

Naturalment encara és d’hora per saber si aquests exemples marcaran tendència o és una flor d’estiu marcada per una conjuntura concreta, però tota pluralitat d’opinions als mitjans sempre és benvinguda.

Si d’alguna cosa ha fet gala La Vanguardia al llarg de la seva dilatada història és del seu tarannà moderat que, des del diari, s’ha venut com l’exacta impressió del sentiment social majoritari, dominat per l’imaginari del seny català. Però, o bé la capçalera de Godó està canviant o és que ja no queda gaire espai per al català assenyat. La reforma constitucional exprés dels darrers dies ha fet pujar el to dels analistes i opinadors dels diari, que han omplert les pàgines amb advertències tan contundents com que “es trenca el segell de 1978”, “recentralització”, “vernís jacobí”, “pas tacat” i fins i tot una comparació amb l’agressió de Mourinho a Tito Vilanova i una cultíssima referència al pacte Cánovas-Sagasta que va permetre la Restauració borbònica de 1876 i va instaurar el sistema de torns entre el partit liberal i conservador.

Però no sols a l’interior. El titular d’encapçalament d’avui –el prou acusador “Zapatero deixa ben poc marge perquè s’hi sumi CiU”- que contrasta amb el molt més suau de “El TC rebaixa l’Estatut” amb el que van informar de la retallada a l’autonomia de fa un any.

Llegint la lletra petita dels articles, però, sembla que les raons de la indignació de La Vanguardia tinguin més a veure amb la discriminació de CiU dels pactes que han portat a la reforma constitucional que al caràcter centralitzador –per no parlar del neoliberal- de la mateixa. A l’editorial d’ahir, el diari defensava que “Els qui més s’han queixat, i amb raó, han estat els nacionalistes que van votar sí a la Constitució. Per a CiU, la reforma trenca el pacte constitucional de 1978 al deixar-los fora de les negociacions”. Sembla, doncs, que l’única oposició hagi vingut de la coalició nacionalista –la posició molt més dura d’ERC o ICV ni s’esmenta- i que la veritable raó per la qual s’ha trencat el “pacte constitucional de 1978” hagi estat la marginació d’una CiU que en tot moment és recordada per la seva disposició a pactar i no, per posar algun exemple, l’exclusió d’un electorat que és, al final, l’única font de legitimitat de la Carta Magna.

Curiosament, després de pàgines de diaris i hores de ràdios i televisions parlant de l’escàndol de les escoltes il·legals al Regne Unit, ningú ha aprofitat per recordar que aquí també vam tenir el nostre propi cas d’espionatge político-mediàtic. No per casualitat han estat dos mitjans alternatius els encarregats, avui, de recuperar el processament de Javier Godó, propietari majoritari del Grup Godó per crear una xarxa d’escoltes il·legals amb l’objectiu de seguir i vigilar a nombroses personalitats de la vida política i econòmica.

Tal com explica la Directa, el 1993 la policia detenia Mikel Lejarza –més conegut com el Lobo, alies amb el que va estar infiltrat a ETA als anys 70 a les ordres de la policia franquista,- al ser propietari de l’empresa General de Consulting y Comunicación SL, des d’on es dirigia una xarxa d’escoltes que implicava empresaris de la comunicació i periodistes, en una època marcada per un fort procés de concentració empresarial en el camp mediàtic. Un altre article, publicat per Pascual Serrano avui a Rebelión, hi afegeix també l’alcalde de Barcelona, el fiscal general del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, diferents ministres i el jutge Baltasar Garzón.

El principal client de General de Consulting y Comunicación SL era Javier Godó, qui ingressava 5,6 milions de pessetes mensuals als seus comptes, i a més, el seu col·laborador Fernando Rodríguez, excoronel del CESID –avui CNI-, tenia un despatx a la seu del Grup Godó. En un escorcoll d’aquesta oficina s’hi va trobar quinze documents dels serveis d’intel·ligència classificats com a secrets i confidencials.

Lejarza es va estar dos mesos en presó preventiva i Javier Godó va ser processat i obligat a personar-se setmanalment als jutjats. Però a l’arribar al judici –dos anys després- Lejarza va negar-se a declarar i Godó va ser absolt dels seus càrrecs. Segons recorda la Directa, abans que arranqués la vista oral, es va apropar a Lejarza i li va dir: “Sóc una persona agraïda i no li faltarà de res durant el que li queda de vida”. La resta d’imputats –Lejarza i Rodríguez inclosos- van ser condemnats a penes menors i mai van tornar a la presó.

A diferència del cas anglès, ni Godó ni ningú altre va comparèixer en seu parlamentària per donar explicacions ni va dimitir cap responsable polític i militar a pesar que la implicació d’aquests era molt més evident que en l’afer Murdoch i fins i tot es va arribar a dir que el CESID rebia còpia de totes les escoltes realitzades. Tampoc es va arribar a saber mai –ja que Godó en va resultar absolt- qui havia encarregat l’espionatge, que a hores d’ara continua impune.

Aquest diumenge ha fet un any de la històrica manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i que havia de marcar un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya. Entremig hi ha hagut dues conteses electorals, la darrera onada de consultes sobiranistes, el sever pla de retalla des socials del Govern CiU pactat amb el PP, el tancament de TV3 al País Valencià i una virulenta ofensiva del PP contra l’ensenyament en català arreu dels Països Catalans.

La commemoració va ser tan al carrer –on milers de persones van marxar rere la pancarta “Pel nostre futur: independència!”- com a les tribunes polítiques i als quioscos. En aquests darrers va destacar l’Ara, amb un especial de set pàgines dedicat a l’efemèride i, a l’altra banda, La Vanguardia, que ho va matar –en argot periodístic- amb dos teletips d’agència, amb el que podria ser una clara metàfora del que cada rotatiu voldria que en quedés d’aquella diada.

Més enllà de la quantitat, però, destaca sobretot el positivisme de l’Ara –més sociològic que polític- amb anàlisis del creixement del sentiment independentista però també molt de sentiment, amb uns opinadors més dedicats a recordar batalletes que a explicar l’actualitat política. Més crus són, des d’òptiques diferents, l’Avui i El Periódico. El primer és l’únic diari que dedica editorial al tema i no precisament per llançar les campanes al vol, ja que directament afirma que “no hi ha gaire motius per ser optimistes” amb una CiU, amb un discurs més sobiranitzat que mai però capaç de pactar amb el PP també més espanyolista. Una situació en que les coincidències neoliberals han pesat més que les diferències nacionals.

Però sorprenentment, també El Periódico li retreu a CiU la seva falta de coherència i l’aparcament no ja del dret a decidir sinó també del concert econòmic, cavalls de batalla de la federació fins que va recuperar la Generalitat. Allunyat del seu univers més emocional, la capçalera del Grup Z aprofundeix amb un anàlisi de la situació més propera als anys 80 del que les plomes sobiranistes els agrada reconèixer. Aquí, si bé “l’independentisme sociològic” és més extens i exigent que mai, CiU torna a quedar amb una posició còmoda per “modular en solitari la tensió amb Espanya” i en aquest escenari “relega el debat i només aviva la flama en els partits amistosos, com en la consulta de Barcelona”, una tàctica que “funciona a les urnes”.

La història és tan sensacional que La Vanguardia ha hagut de fer-se ressò d’una exclusiva del seu històric rival, El Periódico. Gràcies a un excel·lent treball d’investigació el rotatiu del Grup Z ha localitzat el veritable narcotraficant que s’amagava rere la identitat del veí de Montgat que, per ara, es troba empresonat a Nàpols i, òbviament, li ha tret suc a la història i l’ha destacada en portada. Els de Godó s’han limitat a reproduir una nota d’EFE centrada en la feina de l’ambaixada espanyola a Roma per aclarir el cas i que no entra en el perquè fins ara no s’hi havien posat. Però amb tan poques ganes que han conservat el redundant i feixuc titular original d’“Espanya intenta aclarir el confús cas d’un pres espanyol a Itàlia”.

Deixant de banda que el cas ja no és tan confús, ja que El Periódico explica bastant bé la seva resolució, la resta del text cita fins a set vegades les paraules “espanyol” i “Espanya” i Sánchez hi apareix sempre com portador d’aquesta nacionalitat, mentre que la seva detenció a la “localitat catalana de Montgat” sembla més aviat una casualitat i no la ciutat on hi residia. Sense anar gaire lluny, El Periódico defineix Sánchez a la seva portada com a “ciutadà català” i fins i tot La Razón –que publica la mateixa nota d’EFE- modifica el titular per un de menys embarbussat: “Espanya intenta aclarir el confús cas del veí de Montgat pres a Itàlia”.

Molt més hàbil ha estat Levante, qui enlloc de limitar-se a publicar un teletip d’agència ha buscat la seva pròpia història relacionada. En el seu cas la d’un metge de Gandia –enlloc el cita com a espanyol- que va patir un calvari similar el 2008 també a causa d’una suplantació de personalitat per part d’un mafiós italià i va arribar a passat vuit mesos empresonat al país transalpí, fets pels quals ara haurà de ser indemnitzat amb 85.000 euros.

La repetició del cas fa malpensar, no sols de la capacitat judicial italiana, sinó sobretot dels mecanismes de concessió d’extradicions de l’Estat espanyol, que sembla capaç de lliurar qualsevol persona davant el requeriment d’un tercer sense investigar si l’acusació té una mínima credibilitat. El cas d’Óscar Sánchez –en el que els seus veïns i els reporters d’El Periódico van demostrar més sentit comú i habilitats investigadores que policies i jutges- adquireix encara més gravetat al saber que no és el primer.

Encara que per fer justícia també s’hauria de reconèixer que no totes les peticions d’extradició provinents d’Itàlia són resoltes amb tanta celeritat. Militants d’extrema dreta d’aquest país amb acusacions de terrorisme van gaudir de refugi segur davant les constants negatives judicials espanyoles a aprovar-ne el seu lliurament.

Diumenge, la segona notícia d’obertura de les notícies de TV3 –per darrere de la mort de dos soldats espanyols a l’Afganistan- va ser la inauguració de la primera línia de trens de rodalies que no passa per Barcelona. Es tracta de la R8, que enllaça Martorell amb Granollers sense obligar als seus passatgers a fer transbordament a Barcelona –amb el que suposa d’estalvi de temps- aprofitant una via construïda fa més de vint anys i fins ara només utilitzada per al transport de mercaderies. La notícia va destacar els avantatges que això tindria per a algunes persones i els desavantatges per a altres, degut a alguns canvis de recorregut d’altres línies, i sols al final es va dir que en els cinc primers mesos de l’any s’han incrementat un 5,1% els passatgers de la xarxa de rodalies.

Ahir La Vanguardia explicava que Renfe ha suprimit el servei del TAV entre Toledo, Albacete i Conca perquè sols l’havien utilitzat 2.796 passatgers en sis mesos mentre que costava 18.000 euros al dia. Avui encara és la segona notícia més comentada i la quarta més llegida de l’edició digital. El text, un cable d’Europa Press, no esmenta quin va ser el cost de l’obra en el seu moment ni recorda si hi va haver algun tipus d’oposició ni quins van ser els arguments per justificar la connexió d’aquestes ciutats amb Alta Velocitat.

Avui mateix, Levante obre la portada explicant que l’exministre socialista Jordi Sevilla ha coordinat un estudi de la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC) on defensa el pas per Madrid de les mercaderies valencianes, desbaratant així l’eix mediterrani i desarticulant ferroviàriament la meitat sud del País Valencià. La notícia no explica qui ha encarregat ni finançat l’informe, però sí que arriba sols tres mesos abans que la Unió Europea decideixi quines infraestructures en transport considera prioritàries i per tant cofinança. També inclou l’opinió del geògraf de la Universitat de València, Josep Vicent Boira, que alerta sobre el contrasentit de mantenir la lògica radial en contra de l’articulació dels territoris que suposen un 40% del PIB estatal i una petita biografia de Sevilla des de que va deixar el seu escó el 2009 per “fitxar” per PwC.

Totes tres notícies tenen en comú que es parla de trens, però també que ofereixen flaixos aïllats i descontextualitzats de la realitat ferroviària als Països Catalans i a l’Estat espanyol i que continuen escamotejant el debat sobre quin model ferroviari tenim i quin necessitem, amb quines finalitats i a quin cost. Es fa esment d’una millora al servei de rodalies de l’àrea de Barcelona, però no es diu res dels 45 milions de passatgers entre gener i maig que han trigat una mitjana de 25 minuts més que fa cinc anys per a per el mateix recorregut o que el trajecte Vic-Barcelona dura el mateix ara que el 1937 i que del pla d’inversions de 4.000 milions d’euros aprovat el 2009 per a finalitzar-se el 2015 sols se n’ha executat el 3,3%. Tampoc es recorda que la xarxa del TAV va ser durament criticada per diferents sectors socials des del seu disseny inicial i que es va preveure que passaria exactament això que ara passa i el debat seriós, argumentat i en profunditat sobre el model ferroviari proposat per acadèmics i moviments socials va ser substituït per constant apel·lacions a l’orgull local per ser inclosos a una xarxa d’alta velocitat que sovint no se sabia que era ni que pretenia. I el mateix error –sortosament reduït- es torna a cometre ara amb el corredor mediterrani, quan els tics involucionistes de de la concepció radial de l’Estat tracten d’imposar-se a la realitat econòmica i productiva peninsular, fins i tot enmig d’una aguda crisi.

Des de La Gaceta fins a Vilaweb, un fantasma recorre els mitjans de comunicació… es podria escriure parafrasejant barroerament el manifest comunista. Encara que ara el fantasma és els dels “indignats”, que han aconseguit una estranya unanimitat als mitjans del país i d’arreu de l’Estat espanyol. Naturalment els arguments són diferents, a vegades fins i tot antagònics –es pot ser al mateix temps una institució espanyola i el símbol de la sobirania catalana?- i hi ha un alt grau de matisos entre, per posar un exemple, El Periódico i La Vanguardia, que per cert apareixen amb els titulars canviats. Read the full text

Avui ha sortit publicat a diferents mitjans del país el descobriment de la veritable identitat de la blocaire lesbiana i opositora siriana Amina Arraf. La suposada activista mantenia un bloc molt actiu des del passat mes de febrer, des d’on narrava les vicissituds de ser homosexual i opositora al país àrab i incloïa des d’històries més íntimes –relacionades amb la seva orientació sexual- a més polítiques que descrivien l’evolució de la revolta democràtica. El darrer text del bloc era redactat per una cosina d’Arraf i explicava la seva detenció a mans “d’homes armats pertanyents a un dels 18 cossos de seguretat del règim o alguna de les seves milícies afins”. El bloc va tenir un fort ressò internacional i Amina Arraff va concedir nombroses entrevistes per correu electrònic a mitjans com The Guardian, CNN o CBS i una amiga seva va ser entrevistada a la BBC i Al Jazeera. Fins i tot se n’havia difós una fotografia i s’havien engegat diferents campanyes internacionals per demanar el seu alliberament. Finalment, però, Tom MacMaster, un estatunidenc de 40 anys, resident a Escòcia i heterosexual ha admès ser l’autor del bloc, després de ser descobert per l’activista –no periodista- Andy Carvin. Read the full text