Media.cat – Observatori crític dels mitjans

El rotatiu del Grup Godó dedica un ampli reportatge a la creixent presència d’agents secrets de fins a una quinzena de països –als que caldria sumer “tots els de la Unió Europea”- a l’àrea metropolitana de Barcelona amb l’argument d’infiltrar “el focus de gihadisme més gran d’Europa”. Sense voler menystenir el perill d’atemptats islamistes i tot i tenir en compte que per raons òbvies és complicat informar sobre l’activitat dels serveis secrets, es poden assenyalar algunes mancances del reportatge. I més quan per ara és el més comentat i el segon més llegit a l’edició digital del diari.

El text comença amb una autoensabonada al recordar que La Vanguardia ja va advertir un llunyà 2007, que “Catalunya era una gran base d’extremistes islàmics” i que després, “vàries operacions” policials, les revelacions de Wikileaks i els informes dels serveis secrets els han donat la raó. El que no explica, però, és que les revelacions de Wikileaks només expressen l’opinió dels responsables estatunidencs, part força interessada a l’hora de qualificar qui és i qui no terrorista, i que els informes dels serveis secrets es basen en les mateixes detencions policials que després han estat arxivades o absoltes pels tribunals.

De fet, el reportatge va acompanyat de tres fotografies de diferents d’aquestes operacions. Una és l’operació “Xacal”, que va detenir una suposada cèl·lula d’Al Qaida a Vilanova i la Geltrú, els membres de la qual van ser absolts posteriorment –informació que no esmenta el peu de foto;- una altra és l’operació “Tigris”, amb sols tres dels 14 detinguts condemnats i que en realitat era una subtrama de l’11-M i no una xarxa operativa independent, i el cas dels “11 del Raval”, en que es van detenir onze ciutadans pakistanesos i indis acusats de preparar un “atemptat imminent” al metro de Barcelona. Aquest darrer cas és especialment emblemàtic, ja que al seu moment va ser presentat de forma molt cridanera a la premsa barcelonina i es va convertir en bandera del perill constant d’atemptat masiu al que estàvem exposats. Tot i les condemnes de tots els detinguts, aquest abril es va saber –gràcies a Wikileaks- que el mateix fiscal del cas dubtava de la seva culpabilitat i que el testimoni clau del judici –no hi havia proves físiques com explosius o gravacions- no era un “terrorista penedit” com es va dir llavors sinó un agent infiltrat d’un país sense especificar. Però aquesta és una informació que La Vanguardia mai ha publicat.

Més endavant, el reportatge assumeix com a motiu del perill gihadista “l’alta immigració legal i il·legal”, sense explicar perquè a altres països europeus amb una taxa d’immigració igual o superior a la catalana no es produeix el mateix fenomen.

Finalment es reconeix la presència d’agents infiltrats de diferents països –molts dels quals són dictadures i a alguns dels quals tenen serioses acusacions de col·laboració amb els grups gihadistes- amb el plàcet del Centre espanyol d’Intel·ligència (CNI), sense explicar com i en quines circumstàncies es dóna aquest permís. Fins i tot s’assegura que en ocasions es permet la tasca d’agents que actuen sense autorització mentre “no espiïn Espanya”, sense que sembli preocupar que es dediquin, per exemple, a perseguir o atemorir la seva pròpia oposició democràtica.

El resultat final és un reportatge sense dades ni fonts identificables, més ple de tòpics que de fets i que no deixa de ser curiós després de set anys sense cap atemptat islamista a l’Estat espanyol.

El terme “majoria silenciosa” va ser encunyat pel president estatunidenc Richard Nixon en un discurs en que justificava l’incompliment de la seva promesa electoral d’acabar amb la Guerra del Vietnam. Segons ell, el potent i actiu moviment de protesta contra la guerra sols era una “minoria” a la que oposava una “majoria silenciosa” que donava suport incondicional a les seves polítiques bel·licistes. Seguint el fil argumental lògic, la seva tesis vindria a dir que tota aquella gent que no es manifestava contra la guerra –òbviament més dels que si ho feien- era per que hi estava d’acord. Naturalment, la història ha demostrat que la majoria dels ciutadans dels EUA estaven en contra de la guerra –el mateix Nixon va ser escollit per que havia promès acabar-la- però l’expressió va fer fortuna i ha estat utilitzada de forma recurrent per part de polítics i periodistes per donar legitimitat a qualsevol tipus de decisió impopular.

Arran del moviment dels “indignats” i les acampades ha tornat a l’actualitat. Ara fins i tot circula per internet un manifest d’una autoanomenada “majoria silenciosa” –a pesar de tenir menys adhesions que participants en qualsevol de les assemblees de plaça Catalunya- que reclama la fi de les acampades. Però també Francesc-Marc Álvaro, des de les pàgines de La Vanguardia, s’autoproposa com a portaveu d’aquesta “majoria silenciosa” frontalment oposada a les acampades, encara que no té cap enquesta, estudi o informació que avali la seva tesi. Excepte un: si no estàs acampant és perquè hi estàs en contra.

La columna d’Álvaro, però, és només un exemple. Com resumeix la professora de sociologia de la Universitat Complutense de Madrid, Ángeles Diez, després d’un primer intent de silenciament –només tres mitjans van acudir a la roda de premsa on s’informava de la manifestació del 15 de maig- es va passar a una segona fase de boom mediàtic dominat “amable i simplificadora” per, finalment, arribar a l’actual on s’adverteix als acampats són “antisistema que manipulen el que va començar amb bones intencions”. Naturalment, com ni la capacitat de mobilització ni la simpatia cap al moviment semblen minvar, no falten les exigües minories amb la capacitat mediàtica suficient com per autoerigir-se en portaveus de la “majoria silenciosa” que, segons la seva tesi, no es trobaria representada a la plaça.

És ja un clàssic de les campanyes electorals les batalles dels periodistes dels mitjans públics contra els blocs electorals minutats segons presència parlamentària. El problema, pel que sembla, comença a les eleccions municipals, en que no queda gens clara quina és la presència de cada formació i alguns periodistes, com Sergi Picazo, es pregunten des del Twitter perquè algunes formacions reben molta més cobertura que d’altres.

Grans partits a banda, la formació petita amb més regidors és la Candidatura d’Unitat Popular, amb 20, seguida per Plataforma per Catalunya (17) i Ciutadans (13). Per contra, una ràpida recerca per alguns dels principals mitjans a Catalunya dóna resultats diversos i gens d’acord amb aquesta jerarquia. Per exemple, durant el mes de maig a La Vanguardia ha sortit citada setze vegades PxC, nou C’s i només cinc la CUP, i això que un reportatge sobre les opcions polítiques a diferents municipis se n’analitzaven quatre on aquesta formació té regidors sense que se l’esmentés ni un sol cop. Per la seva banda, el portal de la CCMA, 3cat24.cat ha citat C’s deu vegades, dues la CUP i només una PxC. L’agència de notícies Europa Press ha parlat 9 vegades de la formació xenòfoba, dues de la independentista i cap del partit d’Albert Rivera. El diari que més proporcional ha estat –i també el que millor informació local ha publicat- és l’Avui, amb 104 notícies només des de l’inici de campanya, on apareix la CUP, 25 PxC i 270 on es pot llegir la paraula “ciutadans”, la meitat de les quals tindrien relació amb la formació política.

La primera reflexió, òbvia, és el poc seguiment dels grans mitjans –amb excepcions- sobre el territori i el fet que les eleccions municipals queden circumscrites a les grans capitals. La segona és que PxC rep un tractament sobredimensionat en el que sembla que els mateixos que es diuen preocupats pel seu creixement siguin els que l’alimenten. I finalment, encara que, excepte un, tots aquests mitjans són privats i no estan subjectes a la legislació de blocs, algú podria deduir que potser aquests no són tan dolents.

Tot Curt és un bloc d’anàlisi de mitjans molt original i que trenca amb el que fem la resta d’observatoris d’aquest tipus. Les seves entrades consten únicament d’una presa de pantalla i un petit comentari –la majoria de vegades innecessari, vista la notícia escollida- redactat únicament amb monosíl·labs. Més que posts es tracta de veritables poesies visuals força brossianes, no sols pel domini de la llengua i la imatge, sinó també per la mala baba que gasten. Read the full text

Després d’anys d’aprimar l’estat del benestar ja toca, amb l’excusa de la crisis, començar a pelar el nucli del model: sanitat i educació. Com que naturalment això comporta malestar social i protestes creixents alguns matisen el que venien dient fins ara. Per a José Antich, des de La Vanguardia, el problema és la manca de “missatges tranquil·litzadors” i per a El Periódico, és que es vol anar “massa ràpid” enlloc d’estudiar el problema “a fons”. La resta de diaris de Barcelona no editorialitzen sobre el tema, encara que Alfred Bosch, a l’Avui surt a defensar les retallades amb el vell argument dels “privilegis sectorials”, en aquest cas dels metges. Read the full text

“El govern espanyol diu que no pagarà els diners que reclama la Generalitat per al 2011” és el titular d’obertura de Vilaweb d’aquest matí. Una notícia prou contundent com per encapçalar tots els diaris del Principat a grans caràcters. Enmig de les pitjors retallades en serveis socials mai vistes en l’era autonòmica, en ple debat sobre les balances fiscals i el concert econòmic i davant les contínues exigències de Madrid per a la contenció del dèficit, la ministra espanyol d’economia, Elena Salgado, ha “comunicat formalment al govern de la Generalitat que no pagaria els diners previstos per al 2011, pel pla d’equilibrament econòmic i financer”. Uns 1.400 milions d’euros. Read the full text

El protagonista de La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera escriu un article basant-se en una metàfora de la faula d’Edip, qui va arrancar-se els ulls després de saber que havia matat el seu pare. Passada la Primavera de Praga, les noves autoritats estalinistes l’acusen de defensar que, literalment, s’arranqui els ulls als comunistes i de res serveixen els esforços patètics del personatge per explicar que és un significat metafòric. Read the full text

El caos libi queda representat a les seccions internacionals –que no de les portades, copades per la victòria del Barça- de les capçaleres barcelonines, segons les quals Gaddafi es nega a negociar amb els rebels (El Periódico), són aquests els que no volen parlar amb el dictador (Ara) i ja s’ha confirmat el començament de les negociacions (La Vanguardia). Un desconeixement que augmenta a mida que arriben més i més corresponsals internacionals, en dos processos que semblen paral·lels enlloc d’antagònics.

Read the full text