Media.cat – Observatori crític dels mitjans

En menys de 24 hores i després d’un dia intens d’activitat a la xarxa, va quedar molt clar que hi ha un públic que demanda periodisme d’investigació, independent i crític i que a internet es poden trobar les eines necessàries per a fer-lo possible. Gràcies a la plataforma digital de micromecenatge Verkami, l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2011 va aconseguir recaptar 3.435 euros, 235 per sobre del pressupost mínim necessari. El suport de 119 mecenes -amb quantitats molt diferents- i de centenars de persones que van difondre el projecte a les xarxes socials i a diferents mitjans, així com del Grup Barnils i la Fundació Escacc ho van fer possible.

L’èxit de la iniciativa –i quan encara queden 39 dies de campanya a Verkami per a recollir més fons- ha provocat que els responsables de l’Anuari Mèdia.cat es plantegin nous reptes. Segons han explicat els seus coordinadors, Roger Palà i Sergi Picazo, la idea és ampliar el projecte a mesura que es vagin aconseguint més fons. Aquestes seran les fases:

A partir dels 3.900 euros es posarà en marxa una web específica de l’Anuari Mèdia.cat, amb un disseny propi i que permeti desenvolupar més i difondre millor els reportatges que s’hi publiquin.

A partir dels 4.500 s’ampliarà l’Anuari en tres reportatges. En total seran 15 temes silenciats.

A partir dels 4.900 es garantiran presentacions de l’Anuari Mèdia.cat a Palma, València i Perpinyà.

Si se supera aquesta quantitat serviria per a realitzar noves activitats relacionades amb l’Anuari Mèdia.cat i la difusió de temes silenciats que podrien incloure, fins i tot, la incorporació de treball audiovisual.

Més enllà del projecte de l’Anuari Mèdia.cat 2011, aquesta experiència de micromecenatge pot donar algunes idees de futur per al periodisme, immers ara mateix en una profunda crisi. Encara que per ara tot sigui molt modest, l’experiment planteja una aliança entre professionals independents i ciutadania crítica que amb esforç i confiança mútues és capaç de desenvolupar projectes rigorosos i de qualitat en un camp tan abandonat per les empreses mediàtiques com el periodisme d’investigació.

Avui es donen les primeres passes per fer realitat l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2011. Concretament avui comença la campanya de micromecenatge per tal de garantir al projecte de viabilitat econòmica. Una campanya realitzada a partir de la plataforma digital Verkami i que permetrà col·laborar-hi a tots els lectors interessats en que surtin a la llum allò que no interessa o passa per alt als grans mitjans. A canvi, els mecenes de l’Anuari –que poden fer aportacions de de quantitats molt modestes- rebran diferents recompenses, que van des del reconeixement públic de la seva ajuda fins al dret a participar a les activitats del Grup Barnils o a diverses sessions del màster de la UAB La Comunicació dels Conflictes internacionals Armats i dels Socials, passant per exemplars en paper de l’Anuari 2011, que enguany ja no serà gratuït.

“No es tracta només de l’Anuari –explica el seu co-coordinador Roger Palà- sinó que estem experimentant noves vies que permetin finançar el periodisme d’investigació, avui pràcticament eliminat dels grans mitjans precisament amb l’excusa que és massa car per fer-lo rendible econòmicament. Creiem que ara toca als ciutadans assegurar-se que certs draps bruts surten a la llum i plataformes com Verkami ens ofereixen noves possibilitats que cal que els periodistes explorem”.

L’anuari Mèdia.cat 2011 constarà de dotze reportatges entre els temes dels Països Catalans que han estat –tot i al seva rellevància social- els menys tractats pels grans mitjans. L’edició actual, però, ha ampliat els seus suports, i a més de la col·laboració del Grup de Periodistes Ramon Barnils, la Fundació Escacc –editors de Mèdia.cat- i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, també s’ha sumat al projecte el màster de la UAB La Comunicació dels Conflictes internacionals Armats i dels Socials, dirigit pel professor Xavier Giró. L’objectiu declarat dels seus coordinadors –els periodistes Roger Palà i Sergi Picazo- és ampliar la qualitat, el ressò i l’impacte que va tenir l’edició 2010 de l’Anuari, la primera que es va fer.

Això, però, no serà fàcil. Amb més de 7.500 descàrregues en la seva edició digital i l’edició en paper esgotada, l’Anuari 2010 va ser tot un èxit més enllà, també, dels números. Temes que han marcat l’actualitat informativa del 2011 i principis del 2012 ja van ser avançats per l’Anuari abans que els grans mitjans –obligats per la realitat- acabessin posant-hi els seus focus. Així, la situació dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), considerat el tema més silenciat del 2010 ha passat a primer pla de l’agenda informativa durant aquest gener. També la implicació d’Iñaki Urdangarín en el cas Palma Arena, el drama viscut per desenes de milers de famílies desallotjades de les seves cases per culpa de la crisi i els enormes beneficis acumulats pels bancs que van ser rescatats amb diners públics que han omplert pàgines de diaris i hores d’informatius els darrers mesos van ser també destacats per l’Anuari 2010. L’últim tema que ha saltat a l’actualitat ha estat la mobilització de la comunitat educativa valenciana per denunciar l’estat precari d’aquest servei públic. La participació de 47.000 persones –sobre un cens de 73.000- en una consulta a la comunitat educativa sobre les polítiques de la Generalitat en aquesta matèria va ser menystingut per uns mitjans que, finalment, no van poder evitar parlar de les massives manifestacions de dissabte a València i Alacant.

No tots els mitjans editats a Catalunya estan d’acord amb la independència ni molt menys, però sí que s’observa una clara unanimitat a l’hora de percebre el creixement del sentiment social sobiranista que s’explica, sobretot, en clau econòmica i fiscal. Aquesta seria una de les conclusions del nou informe Mèdia.cat publicat avui mateix i que us podeu descarregar al final del text.

L’estudi es titula “Anàlisi de la cobertura mediàtica del debat social i polític al voltant de l’independentisme durant el 2011” i ha estat realitzat pel periodista Vicent Canet. Per copsar aquesta cobertura s’ha centrat en quatre dates claus del debat sobiranista d’aquest any: la consulta popular del passat 10 d’abril a Barcelona i altres municipis, els resultats del Baròmetre trimestral del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicat el 29 de juny, l’aniversari de la multitudinària manifestació del 10 de juliol i la declaració institucional sobre la possible insubmissió fiscal que feu Òmnium Cultural en el seu 50è aniversari. L’observatori crític de la comunicació, Mèdia.cat, és impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació ESCACC

A partir d’aquí i de l’ampli volum i pluralitat de notícies estudiades –138 peces de 32 diaris i televisions d’àmbit local, català i estatal- permet a l’autor de l’informe concloure que els arguments econòmics passen per sobre dels lingüístics, identitaris o altres a l’hora d’explicar aquest creixement del sentiment independentista i que els mitjans radicats a Catalunya –inclosos els que no es mostren simpatitzants amb l’independentisme- argüeixen que cal una major autonomia financera. Entre els motius polítics, destaca principalment el malestar generat pel rebuig judicial al nou Estatut. La fractura social és l’argument més emprat entre els mitjans catalans que s’oposen a la independència.

Pel que fa a la procedència dels mitjans, es percep clarament com els mitjans editats aquí tenen més tendència a destacar els fets positius del moviment independentista front als editats a Madrid, encara que no hi ha un punt de separació clar i existeixen molts graus de matís en l’enfocament.

De fet l’informe classifica els mitjans segons la seva simpatia, neutralitat o oposició a la possibilitat d’independència per a Catalunya. Entre els mitjans de comunicació amb un posicionament favorable hi ha El Punt, l’Avui i l’Ara. Entre els ambigus on predominen més els elements positius són catalans: La Vanguardia, Regió 7, Diari de Girona, Público, Segre, ADN, La Mañana, El Periódico, TV3, C33, BTV, TV de l’Hospitalet i TVE1. Els mitjans més neutres són tant d’àmbit espanyol com català: 20 Minutos, Qué!, Diari de Tarragona, El 9 Nou, 8TV i TV de Badalona. El País, La Sexta, Cuatro, TVE2 i Telecinco són els mitjans, d’àmbit espanyol, qualificats d’ambigus on predominen més elements crítics. Finalment, entre els mitjans desfavorables hi trobem diaris i televisions exclusivament d’àmbit espanyol: El Mundo, La Razón, La Gaceta, l’Abc i Antena 3. Aquests darrers fins i tot arriben a dubtar del creixement del sentiment independentista i en tot cas acusen els polítics catalans de ser els responsables de la frustració generada per aprovar un Estatut “inconstitucional”.

Amb aquesta entrada, Mèdia.cat tanca la temporada actual, doncs enguany farem vacances tot l’agost. Aquest ha estat un curs intens i emocionant per al projecte de Mèdia.cat durant el que hem renovat el web, hem multiplicat l’audiència –de les 2.887 visites al setembre a les 11.805 al juny,- hem elaborat nous informes que esperem que ajudin a incidir en l’anàlisi de la nostra realitat comunicativa i hem publicat el nostre primer Anuari amb un èxit de difusió que ha superat les nostres millors expectatives.

Una de les característiques principals, però, d’aquest curs i que de ben segur marcarà el futur del projecte ha estat l’increment de la participació dels nostres lectors malgrat que –i això és una autocrítica- no donem totes les eines que els noves tecnologies permeten per a fer-ho. Cada cop més ens arriben denúncies, queixes o apunts sobre els mitjans de comunicació que ens ajuden a millorar la nostra tasca i a afinar les nostres anàlisi. Gràcies a aquests lectors-col·laboradors vam saber de l’existència d’una màfia radiofònica a les comarques tarragonines, ens vam preguntar per la dificultat de construir un mitjà massiu amb cobertura arreu dels Països Catalans o vam analitzar el tractament de les diferents forces municipalistes a les darreres eleccions, entre d’altres. També hi ha hagut comentaris que, lamentablement, no hem pogut, o no hem, sabut plasmar en un article. Esperem que aquesta sintonia amb els lectors continuï i es reforci en un futur i us convidem a fer-nos arribar més opinions.

Però aquesta preocupació i implicació dels lectors i espectadors de mitjans va molt més enllà del  que s’hagi pogut publicat a Mèdia.cat. Si Ramon Barnils va dir que els mitjans eren “l’exèrcit del segle XXI”, el fet és que ara per ara, aquests es veuen –per seguir amb la metàfora- desgastats per una constant i creixent guerra de guerrilles que els va minant la seva posició. Xarxes socials, blocs, mitjans alternatius, intervencions als mateixos mitjans, observatoris com aquest… tots fan que el monopoli del relat de l’actualitat es vagi esquerdant i diluint en favor d’una realitat més plural i complexa i obrint oportunitats per un periodisme més lliure i compromès. De tot això se n’ha parlat, i molt, al llarg d’aquest curs i ara potser no cal aprofundir-hi gaire, però sí que és important apuntar que el factor determinat no és tant la irrupció de noves eines –per molt que facilitin la feina- sinó d’una nova consciència ciutadana a l’hora de relacionar-se amb la informació, combustible final d’aquesta autèntica revolta dels lectors. Cada cop és més la gent que està preocupada per quins mitjans de comunicació tenim, ja no s’acontenta en ser mera consumidora de notícies i reclama un paper de protagonista, de dir la seva i que se l’escolti. I Mèdia.cat ha de ser la una eina per a tota aquesta gent.

Els mitjans catalans no han ocultat el passat franquista de Carlos Sentís, però o bé han minimitzat aquesta faceta de la seva vida, o bé han matisat la seva adscripció al règim dictatorial, justificant-la per les “circumstàncies històriques”. Així, la majoria de mitjans ha destacat la rellevància de Sentís com a corresponsal de premsa internacional durant els anys 40 o el paper que va jugar en favor del restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. En canvi, han tractat en menor mesura que va col·laborar amb els serveis d’informació de Francesc Cambó durant la Guerra Civil, que va entrar a Barcelona l’any 1939 amb l’exèrcit de Franco i que va ser director de l’agència EFE i corresponsal de La Vanguardia i ABC durant la dictadura.

Aquesta és una de les principals conclusions del dossier elaborat per Mèdia.cat sobre la cobertura que han realitzat els mitjans catalans de la mort de Sentís i que podeu descarregar complet en format pdf des d’aquesta mateixa pàgina. L’estudi analitza les informacions aparegudes durant els dies 19 i 20 de juliol a TV3, Catalunya Ràdio, RAC 1, La Vanguardia, El Periódico, Avui-El Punt, Ara i diverses capçaleres de premsa digital com Vilaweb, 3cat24.cat o Nació Digital i para especial atenció a la cobertura de Catalunya Ràdio i RAC 1, d’on destaca la “la defensa monolítica de Carlos Sentís realitzada a les principals tertúlies d’opinió de les dues cadenes”. “La manca de pluralitat ha estat la norma en uns espais d’opinió que són la referència informativa de gran part de la societat catalana”, asseguren els seus autors, els periodistes Roger Palà, Miquel Andreu, Laia Soldevila i Joan Canela.

El dossier també assenyala que els informatius de TV3 “no han obviat el passat franquista del periodista, però no l’han destacat i s’han centrat en informar sobre les altres facetes de la seva vida”. Les úniques opinions sobre la seva figura aparegudes a la televisió pública catalana, diu l’informe, “han estat en clau positiva”. La premsa escrita ha estat la que ha tractat amb més profunditat les diferents etapes de la vida de Sentís. Tot i això, amb les peces d’opinió que han acompanyat els textos informatius “es constata de nou la manca de pluralitat [ja que] quasi tots els rotatius han publicat textos d’opinió que o bé elogiaven la seva figura obviant la seva faceta durant el franquisme o bé justificaven aquest paper per la “complexitat del moment”.

Com en el cas de la mort de Juan Antonio Samaranch, l’estudi assenyala que Internet “ha estat de nou el contrapès informatiu”. “La majoria de mitjans digitals –l’única excepció seria el portal de la CCMA 3cat24– han optat per destacar la militància franquista de Sentís i fer d’aquesta faceta del personatge el punt central de la seva estratègia informativa”. Al mateix temps, les xarxes socials han estat de nou un altaveu de “postures divergents amb els plantejaments de la majoria de mitjans de comunicació”. Segons els autors, “la incidència de les xarxes ha estat manifesta sobretot en el cas de les tertúlies radiofòniques i espais d’opinió dels mitjans: els opinadors s’han vist en l’obligació, en alguns casos, de rebatre els arguments crítics difosos a través de Twitter”.

Informe Sentis

Entrevista a David Bassa, nou president del Grup de Periodistes Ramon Barnils

David Bassa (Granollers, 1971) és redactor a TV3 i autor de nombrosos assaigs periodístics, dos dels quals s’han convertit en documental: “Terra Lliure, punt final” i “Memòria de l’infern”. Des d’ahir és el nou president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, entitat editora de Mèdia.cat, i que demà celebra, precisament, la festa del seu desè aniversari.

Assumeixes la presidència del Grup Barnils just pel seu desè aniversari. En quin punt es troba?

Sense cap mena de dubte es troba en la millor situació de la seva història. Fa deu anys érem uns 25 socis i avui ja arribem als 80. I seguim creixent en un context en que, en general, l’associacionisme tendeix a decréixer.

El nostre projecte principal, l’observatori crític dels mitjans, Mèdia.cat, ha superat les 10.000 visites aquest mes de juny, amb un creixement constant des de gener i això ens suposa un ressò exponencial com a Grup. Realment crec que en el cas de Mèdia.cat l’hem encertat en el concepte i hem fet un producte que interessa a la professió.

Fa deu anys hi havia altres grups de periodistes, com el Gaziel o el Lladó, però ara per ara és l’única associació d’aquestes característiques que hi ha al país. Perquè el Grup Barnils creix en aquest context?

Jo crec que els altres grups tenien una estructura pròpia del segle passat: Un grup de periodistes molt consolidats, relativament petit i molt identificat ideològicament que es trobaven per intercanviar contactes i exercir un cert tipus de lobby. El mateix Grup Barnils era més o menys això al principi. Però hem evolucionat molt, hem incorporat molts periodistes joves que es complementen amb la gent consolidada i hem creat un espai de debat plural, apartidista, que ha de servir per esperonar un periodisme crític i rigorós i incidir en certa forma en com es treballa al nostre país.

Quines són els reptes per als propers anys, no sols per al Grup Barnils, sinó per al conjunt de la professió?

Per a la professió és obvi que venen temps complicats. Ens trobem en un context de crisi i retallades que estan fent augmentar encara més la precarietat laboral de molts companys i on el periodisme s’exerceix amb més pressions que mai.

I això en un context de cada cop més tensions socials. Un bon exemple d’això el vam viure ja durant els fets del Parlament. Per una banda hi ha gent del grup que va criticar la unanimitat dels mitjans a l’hora de tractar aquells fets. Però també n’hi havia que trobaven els fets molt greus i companys que eren agredits pels manifestants i tot això va generar un debat molt profund dins el Grup que encara no està tancat. Però tot plegat pot servir per il·lustrar quin és el futur immediat –tan immediat que quasi és present- per a molts periodistes.

Pel que fa al Grup, crec que hem d’incidir cada cop més en aquesta realitat. En els propers anys hem d’aconseguir tenir un pes propi en el debat sobre el futur de la professió, que l’opinió del Grup sigui constant en tot allò que afecti la professió.

Com s’aconsegueix això?

Per una banda, naturalment, utilitzar el pes del Grup per fer reflexionar el sector i les administracions sobre les decisions que prenen, sobretot quan això impliqui un augment de la precarietat laboral i una pèrdua de qualitat del periodisme.

Però també crec que es pot fer servir Mèdia.cat per donar una primera oportunitat laboral als joves llicenciats en aquesta moments que és tan difícil trobar feina. Volem entrar en el món universitari i donar opcions a la gent per donar-se a conèixer i obtenir experiència laboral.

Finalment, com animaries a algú que no és soci del Grup Barnils a associar-s’hi?

Crec que aquest és un Grup que, més enllà de les ideologies, és un espai per estimar el periodisme, viure’l amb molta intensitat, participar en els debats que incideixen en el conjunt de la professió. Naturalment tenim una visió concreta de país i progrés, però no demanem cap carnet.

I a un nivell més pràctic, associar-se al Grup pot permetre participar de projectes de molta visibilitat com Mèdia.cat, certàmens, trobades, formació, etc.

Entrevista a Roger Palà, coordinador de l’Anuari Mèdia.cat

Quin és l’origen d’aquest projecte?

La primera idea va venir de l’Humbert Roma en un consell de redacció de Mèdia.cat, que volia que tinguéssim algun material de més duració que els informes temàtics que anem fent, que en general caduquen molt ràpid, i que deixéssim constància de tot allò que no es parla als mitjans.

Al final el resultat és aquest, on no hem volgut sols assenyalar els temes sinó fer els reportatges que en el seu moment no es van fer.

Un cop ja teniu el llibre a les mans, quina és la primera valoració del resultat?

És un primer pas. La feina està molt bé, els reportatges són de primera qualitat i podrien ser publicats a qualsevol mitjà, però tot i això penso que encara tenim molt camp per córrer i volem repetir l’Anuari cada any i que cada any sigui millor. Per començar hem fet 12 reportatges però podrien ser 24 o més, només cal pensar que la primera llista de propostes incloïa més de 80 temes. De totes formes, i per ser la primera edició crec que el resultat és molt positiu i vull aprofitar per recordar que sense la col·laboració del Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc –que sostenen l’observatori Mèdia.cat- i el Col·legi de Periodistes de Catalunya –que ha finançat la impressió de l’Anuari i s’ha implicat en la seva presentació- tot això no hauria estat possible.

En la introducció s’esmenta el Project Censored. Quina relació hi ha entre aquesta iniciativa estatunidenca i l’Anuari Mèdia.cat?

Per nosaltres ha estat una font d’inspiració molt important i és el nostre referent, encara que no volem dir que sigui el mateix. Per ara estem molt lluny d’un projecte que té més de trenta anys, que implica molta gent, sobretot universitats i mitjans independents i que anualment treballa més de 250 històries. Per humilitat no crec que puguem dir que som el Project Censored català, però esperem guanyar noves complicitats any rere any i que l’Anuari com a projecte guanyi pes.

Tant l’Anuari com el Project Censored es basen en la denúncia del que anomeneu “censura moderna”, que es dóna en països no autoritaris. En què consisteix?

Es tracta d’una censura menys òbvia, basada en un consens implícit on certs temes que es consideren incòmodes queden fora de l’agenda dels mitjans, i al final aquest silenci esdevé la forma més efectiva de censura.

A l’hora d’establir les seves prioritats els mitjans tenen una sèrie de condicionaments, que van des de l’espai fins als interessos econòmics de les empreses editores i dels seus clients, que no són els lectors sinó els anunciants. Tot això genera que certs temes siguin bandejats, tampoc és que no se’n parli, sinó que se’n fa poc, es passen de puntetes.

En aquest sentit també hem volgut que l’Anuari sigui també un exercici en positiu i a cada reportatge hem volgut destacar aquell reportatge fora de prime time que sí va tractar el tema com es mereixia. Hi ha gent molt bona fent molt bé la seva feina al nostre país. I després hi ha temes que sí són silenciats de forma més generalitzada, com la situació dels drets humans als Centres d’Internament per a Estrangers que hem considerat que era la notícia més amagada de l’any.

Repassant els mitjans que sí han tractat els temes silenciats, destaca una presència important de la premsa local i dels mitjans crítics. Quina importància tenen aquests dos sectors?

Doncs cabdal, òbviament. Pel que fa a la premsa local és evident que en molts casos fa una feina d’interès públic més enllà de les seves respectives demarcacions que és encomiable. Sobre els mitjans crítics o alternatius, doncs si tracten aquests temes és evident que estan fent bé la seva feina, no? Són mitjans dirigits a una audiència que precisament vol saber el que no li explica els mèdia convencionals. I encara que ara per ara tingui grans mancances, jo crec que té un paper important i en els propers anys agafarà molta més força i fins i tot és possible que en moments puntuals sigui capaç de marcar l’agenda informativa.

Avui es compleixen deu anys de la mort de Ramon Barnils, periodista i mestre el nom del qual du orgullosament el Grup impulsor, juntament amb la Fundació Escacc, d’aquest observatori. Per celebrar-ho hem volgut donar un pas endavant amb una renovació en profunditat del web per tal de fer d’aquesta una eina encara més eficaç. Els canvis impliquen, a banda d’altres novetats, una estètica més atractiva i periodística, allunyant-nos del format més modest i estil bloc amb el que vam començar. És la nostra manera de sumar-nos a la campanya que a la xarxa i als mitjans recorda #barnils.

Read the full text